-Vaig a baixar de la màquina i observar de darrera un arbre estant,
la continuació d'aquest espectacle. Potser seran molt destres, com
diu Harris; però, a aquest particular artista que tenim al davant,
penso que li manca quelcom. Ja ha donat un bany a un gos, i ara està
ocupat a regar un post de senyals. Vaig a esperar que acabi.
-No siguis ximplet, que no et mullarà- digué Harris.
-Precisament és del que vull assegurar-me.- I, saltant de la
màquina, prengué posicions darrera un corpulent i esplendid olm,
tragué un pessic de tabac, i començà a omplir la pipa. Jo, no gaire
satisfet d'arrossegar el tàndem tot sol, vaig baixar també,
ajuntant-me a George, i deixant la màquina arrambada a un arbre.
Harris cridà una mica, volent dir si érem una vergonya per a la
nostra pàtria, i seguí via avall.
De cop i volta se sentí el crit anguniós d'una dona. Guaitant de
darrera l'arbre, vàrem veure que procedia de la graciosa noia
esmentada anteriorment, de la que ens haviem oblidat, amb la nostra
distracció, del maneguer. Ella havia continuat ferma en sa màquina
tot seguit, sota una pluja abundosa de la mànega de regar. Tota
sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per
moments esdevenia més i més mullada, mentre l'home de la mànega,
potser cec, potser embriac, amb la major indiferència seguia fent
ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits
l'avisaven de tots indrets.
La paternal naturalesa de Harris és commogué profundament, i féu el
que, en el cas present, era el correcte. D'haver procedit en
l'incident amb la sang freda i el seny desplegats de primer antuvi,
hauria esdevingut l'heroi de la jornada, en lloc de com s'escaigué,
havent de sortir cames ajudeu-me seguit de l'insult i l'amenaça.
Sense dubtar gens ni mica, baixà de la màquina, i, empaitant el
maneguer, agafà l'aparell, torcent-lo vers l'home.
El que hauria d'haver fet, el que hauria fet tothom amb sentit comú
al moment que tenia ses mans sobre la mànega, era tancar l'aixeta.
Aleshores podria haver jugat amb el maneguer al _foot-ball_, o al
_battledore_, o al _Shuttlecock_, com li hagués plagut. I els vint o
trenta espectadors que s'haguessin avançat per ajudar-lo l'haurien
aplaudit d'allò més. El seu pensament, tal com després va
explicar-nos, fou treure la mànega de mans del boig i castigar-lo
abocant-la sobre d'ell. El pensament del maneguer sembla que va
ésser el mateix, retenint la màquina per mullar Harris. El resultat
natural que s'esdevingué fou que entre tots dos, a tort i a dret
remullaren d'allò més tothom que era prop d'ells fins a una
distància de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos.
Un home enfurismat, massa mullat per a preocupar-se de res més que
li pogués esdevenir, es ficà al camp, barrejant-se en la lluita.
Entre tots tres començaren a batre el compàs amb la mànega.
Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera
d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en
ràpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que
agafava pel mig.
Cap de tots tres volia deixar la mànega. Cap dels tres pensà tampoc
a tancar el corrent. Es podia dubtar si lluitàven amb alguna força
primitiva de la naturalesa. En quaranta cinc segons, al dir de
George, que tenia el rellotge a la mà, escombraren aquell cercle de
tota ànima viva, llevat d'un gos que, rajant com una dona d'aigua,
feia voltes i tombarelles, empaitat per la força de la mànega, tan
aviat a la dreta, tan aviat a l'esquerra, i encara aconseguia de
romandre un xic sobre les seves potes, lladrant reptadorament a allò
que ell ben segur imaginava totes les fúries dels inferns
desencadenades.
Tots els ciclistes abandonaren llurs màquines en terra, fugint bosc
endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un
cap ple d'ira i ple d'aigua.
A la fi fou arribat un home de sentit comú, que, desafiant tota
cosa, arribà fins a la boca de regar on hi havia la clau, i tancà
l'aixeta. De darrera trenta o quaranta arbres sortiren llavors
altres tants éssers humans, fent cada un el seu retret.
De primer antuvi vaig començar de dubtar què fóra més útil, si una
escala de mà o bé un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris.
La promtitud de George em sembla que salvà la vida de Harris en
aquell embolic. Com que estava eixut, pogué arribar abans que els
altres. Harris volia donar explicacions; però George li tallà la
paraula.
-Té, puja i anem!- li digué donant-li la seva bicicleta. La gent no
sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu
entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que
engeguin trets.
Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que
s'escaigué, sense ésser desfigurat per la menor exageració. He
llegit aquesta descripció a Harris perquè no hi hagués sinó la nua
narració dels fets. Harris sosté que no hi hagué tant. Admet que una
o dues persones pogueren ésser mullades. Li he dit que, per tal de
fer la prova, jo li apuntaria amb una mànega de regar a la distància
de vint-i-cinc metres, i després em diria si el mot escaient és
_mullades_. Però mai no ha acceptat la prova.
Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al
bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit
que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc
no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva
narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui,
segurament amb amargura, molts hannoverians.
* * *
Aquella mateixa nit deixàrem Hannover, i arribàrem a Berlin a l'hora
de sopar i fer una passejada.
Berlin és una ciutat que deixa a un hom despagat. El seu centre de
moviment, els seus suburbis sense vida, sa famosa via Unter-den-
Linden (un intent de combinar el carrer Oxford, de Londres, amb els
camps Elisis, de París) no produeix gaire impressió, per ésser massa
ampla relativament a la llargada. Els seus graciosos i encisadors
teatres, on la presentació i les decoracions són menyspreades pel
treball artístic, i on les nombroses representacions consecutives
d'una obra no són acostumades, car, en assolir una l'èxit major, és
representada freqüentment, però mai consecutivament (per la qual
cosa a Berlin poden veure's en una setmana set obres distintes); amb
son teatre de l'Òpera (no gaire digne d'òpera) els seus dos
_music-halls_, vulgars i comuns, mal guarnits i massa grans per a
ésser còmodes.
El temps de major concurrència als cafès i restaurants de Berlin és
de la mitja nit a les tres de matinada. Però la major part de la
gent que hi va són llevats fins a les set. I una de dues: el
berlinès ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense
dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat.
Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes
hores, fora de San Petersburg. Però la ciutat de Sant Petersburg no
s'aixeca de matí. San Petersburg és costum d'anar-hi, als
_music-halls_, després dels teatres (i compteu que mitja hora ja es
triga d'arribar amb un ràpit trineu), i no començant aquells fins a
les dotze ben tocades. A les quatre del matí cal obrir-se pas pel
Neva, materialment a la força, entre els vianants. Els trens més
concorreguts són els que surten a les cinc del matí. Aquests eviten
als russos el treball de llevar-se de bon matí. Es diu als amics
«Bona nit!» i havent sopat, es va a l'estació sense fer nosa als de
casa.
Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada
de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc
extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb
aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del
Voltaire dels aguts acudits.
Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre
gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part
de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla
altra part, i decidírem de conformar-nos amb una passejada en cotxe
per la ciutat.
El porter de l'hotel ens va fer conèixer el conductor d'un
_droschki_, amb el qual podríem veure tot el que fos digne en el
menys temps possible, segons ens assegurava.
L'home aquell, que vingué a recollir-nos a les nou del matí, era tot
el que podia desitjar-se. Era intel·ligent, viu i ben informat de
tot. El seu alemany era fàcil d'entendre, i sabia un xic d'anglès
per a suplir els mots que no comprenguéssim.
En l'home aquell no hi vàrem trobar defecte. Però el seu cavall era
la més antipàtica de les bèsties darrera de les quals he anat. Així
que ens va veure ens va agafar mania.
Jo vaig ésser el primer a sortir de l'hotel. El cavall girà la
testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidriós.
Després mirà a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes
passes endavant. I jo sé el que va dir-li, perquè tenia un cap
expressiu i no va fer el més petit intent per disfressar son
pensament.
-Quines coses més estranyes es veuen, a l'estiu: oi?- li digué.
George em seguia, i restà darrera meu. El cavall girà el cap a
esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogués girar-se
com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus
exercicis de coll; però aquest era com el somni d'un hom després
d'un dia polsós a Ascot, seguit d'un àpat amb sis antics companys.
Si jo hagués vist els seus ulls esguardant-me per entre les cames
davanteres, segurament no m'hauria sorprès gens ni mica. Semblava
més divertit encara amb George que no pas amb mi. I, altre cop
tornant vers son amic, va dir-li:
-Extraordinari: oi? Suposo que deu haver-hi llocs que es dediquen a
conrear aquesta mena d'homes.- I després començà a retòrcer el coll
per empassar-se les mosques que s'aturaven a son muscle esquerre. A
mi m'acudí el pensament de si hauria perdut sa mare de molt petit i
hauria sigut criat per algun gat.
George i jo muntàrem al cotxe i seguérem esperant Harris, que vingué
un xic després. Em semblà que anava bastant ben presentat. Portava
un vestit de franel·la blanca, de calces curtes, que s'havia
encarregat expressament per anar en bicicleta els dies calorosos. El
seu capell potser se sortia una mica del costum, però li esqueia per
resguardar-se del sol.
El cavall va mirar-se'l i va exclamar:
-Gott in Himmel! (Déu del Cel!).- Cap cavall ho hauria dit tan clar.
I es llançà a córrer per Friedrich-Strasse, deixant Harris i el
cotxer de peus a l'acera.
El seu amo el cridà perquè tornés; però ell no va fer-ne gens de
cas. Corregueren darrera nostre i ens assoliren a la cantonada de
Dorotheen-Strasse. El cotxer va dir quelcom, de pressa i excitat, al
cavall,que no vaig poder compendre; però m'arribaren unes frases com
aquestes:
-¿Què no et sembla qué m'haig de guanyar la vida d'alguna manera?
¿Què t'havien demanat opinió? Tu rai! Mentre tinguis per jalar, mala
bèstia!
El cavall tallà la conversa girant la cantonada, tot rondinant, si
fa o no fa:
-Apa, doncs, i prou de xarreta. Acabem aviat amb això, i mirem de no
anar per carrers massa vistos mentre portem aquests espantaocells.
En arribar a l'altra part de Brandenburger Tor, el nostre cotxer nuà
els ramals al fuet, saltà a terra, i vingué per donar-nos
explicacions. Indicant-nos Tiergarten, es posà tot seguit a
parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alçada exacta de
l'edifici, longitud i amplària, a la faisó d'una guia.
Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra
sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes.
De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se
les cames, girà el cap; però no va dir res: solament mirava. El
cotxer reprengué sa explicació nerviosament, dient ara que la porta
aquella era imitació del Propeyedeliar.
El cavall tirà Linden amunt, i res no podia dissuadir-lo de no
anar-hi. El seu amo li ho reprotxava, però ell seguia trotant. Amb
el gest que féu tot caminant, em semblà que volia dir:
-Ja n'hi ha prou, que hagin vist la porta. Prou d'explicacions, que
tu no saps de què va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien
d'entendre, parlant alemany.
Seguírem així per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet
a estones per tal que poguéssim mirar bé a dreta i esquerra i oir
els noms del que vèiem. Però res més que els noms: tota explicació o
descripció la tallava pel senzill procediment de posar-se a caminar.
-El que volen, aquests poca-soltes- semblava dir-se, -és tornar a
llur país i contar que han vist aquestes coses; Si per cas jo no els
fes justícia, i ells fossin més intel·ligents del que sembla, poden
informar-se millor que no pas servint-se d'aquest boig vell del meu
amo, que tot ho treu de la Guia. ¿A qui pot interessar, de saber
l'alçada d'una torre? Al cap de cinc minuts d'oir-ho, un hom no se'n
recorda, i si se'n recorda és perquè no té res més al cervell. El
que fan és fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per què no
havia de cuitar, i ens en aniríem tots a dinar!
Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bèstia de l'ull fred i
vidriós no tingués bon sentit. Del que estic segur és que molts dies
m'hauria complagut si ell hi hagués mitjançat. Però un hom, sovint,
no gaudeix el bé que se li fa avinent, i nosaltres maleírem, de
moment, aquella bèstia en lloc de regraciar-la.
(1) Els nois anglesos diuen "menja-granotes" als francesos en
general, per la manca de costum de menjar aquesta bestiola, i
atribuir als francesos una complaença gran a menjar sopa de
granotes. Diuen "salsitxes" als alemanys per la gran exportació que
Alemanya envia de salsitxes.
(Nota del traductor)