Per què vàrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a
l'estranger. -L'art de la discreta conversació estrangera, tal com
és ensenyada a les escoles angleses. -Una vera història que ara es
conta per primer cop. -El truc francès, segons és preparat per a
gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El
maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de
George. -El que Harris hagué de fer. -Salvem la vida de Harris. -El
cavall del pesseter, considerat com a crític.
Vàrem arribar a Hamburg després d'un viatge tranquil i sense
esdeveniments. I des d'Hamburg anàrem a Berlin per Hannover. No és,
certament, el camí més recte. Solament puc explicar la nostra visita
a Hannover com el negre de la rondalla explicava al magistrat el fet
de trobar-se en el corral del rector:
-Sí, senyor: el que diu el policia és absolutament veritat. Jo era
allí, senyor.
-Vol dir que confesseu. I ¿què hi fèieu, amb el sac? ¿Resar en el
corral del rector Abraham, a les dotze de la nit?
-M'explicaré. He estat a casa el senyor Jordan amb un sac de melons,
i el senyor Jordan fou molt amable amb mi i em va dir que passés.
-I què?
-Sí, senyor. El senyor Jordan és un home molt agradós. I després
vàrem pendre seient i començàrem xerra que xerra.
-Molt bé. Però el que volem saber és què fèieu al corral del rector.
-Sí, senyor: a això vinc. Era molt tard quan vaig deixar el senyor
Jordan; i després em diguí jo mateix... diguí... dic: «-Ara salta
amb el teu peu per davant, Ulisses: no sigui que tinguis un avalot
amb la vella.» És una dona molt parladora, senyor, molt parladora.
-Bo, deixem-la anar. A la ciutat n'hi ha moltes, de dones
parladores, a més a més de la vostra. La casa del rector Abraham és
a mitja milla de camí de casa mister Jordan a casa vostra: ¿com
anàreu a raure allí?
-Això és el que vaig a explicar, senyor.
-Me n'alegro. Vejam com aneu a fer-ho.
-Penso que he fet una digressió.
...Un xic, em sembla, que en fem, de digressions, nosaltres.
De primer antuvi, la ciutat de Hannover ens sembla una ciutat sense
interès; però aquest va despertant-nos de mica en mica. Realment hi
ha dues ciutats: un lloc de carrers amb edificis moderns, amples,
amb bells jardins, al costat d'una ciutat del segle XVI, amb cases
velles de fusta, les cobertes i balcons de les quals sobresurten en
els estrets carrerons; on, a través dels baixos portals, s'atalaien
patis amb galeries que un temps devien omplir les tropes i devien
ésser bloquejats pels cotxes sorollosos que esperaven son
propietari, un ric negociant, i sa plàcida i grossa _frau_, però en
els quals ara els nens i les gallines fan corredisses a plaer,
mentre sobre els balcons tallats pengen fosques robes a eixugar.
Una singular atmosfera anglesa sura per Hannover, principalment els
diumenges, en què les botigues tancades i les campanes voltant donen
idea d'un Londres amb més sol.
No era pas jo sol que sentia, els diumenges, aquest ambient britànic
(car llavors podia haver-lo cregut cosa d'imaginació): fins i tot
George va adonar-se'n. En tornar d'una petita excursió, Harris i jo,
amb els nostres cigars d'havent dinat, el trobàrem dormitant
pacíficament en el més còmode silló de la sala.
-Al cap i a la fi- digué George -hi ha quelcom, en el diumenge
britànic, que posseeix a l'home que duu a les venes sang anglesa. Jo
sentiria que desaparegués, digui el que vulgui la generació futura.
Nosaltres seguérem als extrems de l'ample canapé. Hem sentit a dir
que hom ha d'anar a Hannover per a apendre alemany. Hi ha, però, el
desaventatge que en sortir d'aquella petita província ningú no entén
aquest millor alemany, i així cal triar entre parlar un bon alemany
i romandre a Hannover, o parlar un dolent alemany i poder viatjar
per tot Alemanya.
Alemanya, que de tant temps és dividida en dotze principats, té la
dissort de posseir nombrosa varietat de dialectes.
Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de
Wurtemburg els cal usar sovint el francès i l'anglès. Les noies que
han rebut educació a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares
en no ésser-los a elles possible de compendre una paraula en
Mechlenberg. Un estranger de parla anglesa es trobarà igualment
desconcertat entre la gent de Yorkshire o als confins de
Whitechapel, però no seran més enllà de quatre els casos. A través
d'Alemanya, no és solament entre la gent del camp i en les classes
baixes, que es conreen els dialectes: cada provincia té realment sa
llengua pròpia, que conserva amatent i en la qual posa son orgull.
Un bavarès culte admetrà que, acadèmicament parlant, l'alemany del
Nord és correcte; però restarà parlant l'alemany del Sud i
ensenyant-lo a sos fills.
En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldrà sa dificultat
de l'assumpte de la llengua parlant anglès. Tots el nois i noies de
ciutat el parlen. Si la pronunciació anglesa fos menys arbitrària,
sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es
faria la llengua universal. Tots els estrangers convenen que,
gramàticalment, és la llengua més fàcil d'apendre. Un alemany,
comparant-la amb la seva pròpia, en què cada paraula a cada oració
és governada per quatre distintes i separades regles, diu a un hom
que l'anglès no té gramàtica. I molts anglesos sembla que han
arribat a la mateixa conclusió. Erren, però. Realment hi ha
gramàtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les
nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills,
penetrant potser fins als nostres cercles polítics i literaris.
Actualment som abocats a convenir amb els estrangers també. La
pronunciació anglesa és la gran dificultat. La gramotologia anglesa
sembla talment inventada per disfressar la pronunciació. És un bon
acudit per a avançar-se a la presumpció de fàcilment gaudir-la
l'estranger. De no ésser així, amb un any la dominaria.
A Alemanya hi ha un mètode d'ensenyança diferent del nostre, i així
s'esdevé que, en deixar el _Gymnasium_ o Institut els alumnes als
quinze anys, parlen i entenen la llengua que aprengueren. A
Anglaterra tenim un mètode que, per obtenir el resultat menor amb
les majors despeses de temps i de diners, no té parell. Un noi
anglès que hagi passat per una bona escola de la classe mitjana
d'Anglaterra, pot parlar amb un francès, a poc a poc i amb
dificultats, sobre el jardí i la tia; conversació que fastiguejarà
cosa de no dir a qui no tingui tia ni jardí. Si fos una exeepció
notable, potser que també parlés de l'hora o fes algunes
observacions preparades sobre el temps. Podria repetir de memòria,
sens dubte, una bona quantitat de verbs irregulars; sols que pocs
francesos tenen paciència per a escoltar llurs propis verbs
irregulars recitats per nois anglesos. De la mateixa manera, potser
que recordi un selecte recull de modismes francesos grotescament
barrejats de faisó que cap francès modern no ha escoltat mai, ni els
entén ni els escolta. L'explicació es troba en el fet que, en nou
dels deu casos, el nostre escolar ha après francès pel mètode de
Ahn.
La història d'aquest famós mètode és notable i mereixedora d'ésser
coneguda. El llibre fou escrit originàriament per un enginyós
francès que estigué alguns anys a Anglaterra i volgué fer-ne broma.
Intentava que fos una sàtira sobre el poder de conversació de la
societat anglesa. Des d'aquest punt d'obir, era bo de debò. El va
sotmetre a una casa editorial de Londres; i el director, home astut,
el llegí de cap a peus i el retornà a l'autor.
-El vostre llibre- va dir-li -és molt enginyós. Jo he rigut fins que
em saltaren llàgrimes-
-Em complau força, el que em dieu- respongué el francès. -He
procurat d'ésser sincer sense arribat a l'ofensa innecessària.
-És molt divertit- replicà l'editor. -I, malgrat això, de
publicar-lo com a cosa de broma, em sembla que no assoliria èxit.
L'autor restà lassat;
-El seu humor- seguí l'altre -seria considerat com mancat de
naturalitat i com a extravagant. Divertirà els homes intel·ligents;
però, des del punt d'obir del negoci, aquesta petita part del públic
no mereix ésser considerada. Però tinc una idea...- I girà els ulls
per tots indrets, per assegurar-se que no hi havia ningú que els
escoltés; i, inclinant el cap, baixà la veu com un murmuri. -La meva
idea és de publicar-lo seriosament, com un treball per a ús de les
escoles.
L'autor restà ara d'allò més admirat, i sense paraules.
-Jo conec bé el que són els mestres d'escola anglesos- digué
l'editor. -Aquest llibre els ha de complaure. Encaixarà exactament
en llurs mètodes. Res es podria descobrir de més ximple ni més
inútil per l'ensenyança. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l
com una papallona s'asseca ennegrint-se.
L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consentí. Canviaren
el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava. El
resultat és ben conegut de tots els escolars. A un li ha arribat a
ésser l'ajut de l'educació filològica anglesa. Si avui no serva la
seva ubiqüitat és perquè ha estat inventat quelcom encara més inútil
per a l'objecte. Perquè no fos que, malgrat tot, el deixeble
recollís una espurna de francés amb el mètode d'Ahn, el mètode
d'educació britànica l'entrebanca encara més amb l'ajut del que és
«professor del país», segons prospecte, i que generalment és un
francès de Bèlgica; una digníssima persona, sens dubte, que pot
entendre i parlar sa llengua amb bastant de facilitat. Heu's aquí
sos títols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a
ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels
deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura
còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles
angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades
per produir la rialla, tant més l'estimen sos directors. Els
deixebles el miren, naturalment, com un xisto animat. Les dues o
quatre hores que es perden deliberadament en aquesta vella farsa,
les desitgen els nois com un intermdi en llur quotidiana vida. I
després, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe,
simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un
cotxe, el pare no acusa el sistema, sinó sa víctima innocent.
Em limito al francés, per ésser aquest l'únic idioma que nosaltres
intentem sempre de fer apendre al jovent. Que un noi anglès parlés
alemany, no fóra mirat com a patriòtic. Mai no he comprès per què
perdem el temps volent ensenyar francès amb aquest mètode. Una
perfecta ignorància d'una llengua és respectable; però decantant als
periodistes grotescos i a les dones novel·listes, per als quals
esdevé cosa de necessitat, aquest barrejat pintoresc que en diem
francès i del qual estem tan orgullosos, només serveix per a
posar-nos en ridícul.
A l'escola alemanya el mètode és una mica diferent. Es dedica una
hora diària al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al
deixeble perquè oblidi, en arribar a una lliçó, el que va apendre a
l'anterior. La idea és, doncs, que aprengui. No se li dóna un
estranger ridícul. La llengua que es desitja és ensenyada per un
mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament
com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi
alemany aqueixa perfecció d'accent estranger per la qual el turista
britànic és reconegut ça com lla. Però en té d'altres, d'aventatges.
Els deixebles no diuen, de llurs mestres, _menja-granotes_ o
_salsitxes_ (1) ni preparen per a l'hora de francès o anglès una
exposició d'enginy casolà. Seuen, i per propi acord tracten
d'apendre la llengua estrangera amb la menor molèstia possible per
als que els ensenyen. En deixar l'escola poden parlar, no solament
sobre «son jardí», o «sa tia», o «son ganivet», sino sobre política
europea, història, Shakespeare o temes musicals, segons vingui la
conversa.
Mirant els alemanys des del punt d'obir anglosaxò, és possible que
trobi, en el transcurs d'aquest llibre, ocasió de criticar-los;
però, altrament, molt hi ha que nosaltres podem apendre d'ells i en
la qüestió del sentit comú aplicat a l'educació en general, ens
poden donar noranta nou a cent i ens poden guanyar amb una mà.
* * *
El bell bosc d'Eilenrede limita Hannover pel sud i l'oest, i hi va
ocórrer un drama en el qual Harris prengué la part preeminent.
Anàvem amb les nostres màquines pel bosc, dilluns a la tarda, en
companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als
naturals del país, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys
en l'ombra són plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella
jove amb una màquina nova. Evidentment es tractava d'una novícia de
la bicicleta, Hom s'adonava, per instint, que la noia necessitaria
ajut d'un moment a l'altre; i Harris, amb la seva cavallerositat de
consuetud, proposà d'anar prop de la jove. Harris, com de vegades
ens explicà a George i a mi, té filles pròpies, o, millor dit, en té
una, de filla, que, anant el temps, deixarà les rodes de la
marxadora al jardí, esdevenint una graciosa noia; la qual cosa fa
que, naturalment, Harris s'interessi per totes les noies gracioses
fins a l'edat de trenta cinc anys, poc més o menys. Li recorden,
segons diu, la seva llar.
Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veiérem davant
nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal
de cuiro, regant-los. La mànega estava proveïda d'unes rodetes que
giraven seguint els moviments de l'home, donant la idea d'un cuc
gegant que, en agafar-lo l'home fortament pel coll amb les dues
mans, apuntant ça per lla, llançava un gros raig d'aigua a raó de
dos litres per segon,
-¡Com és millor, aquest mètode, que no pas el nostre!- observà
Harris. Harris patia el mal crònic d'ésser molt sever amb totes les
coses britàniques. -¡Quant més senzill, més ràpid i més econòmic!
Hom pot regar, per aquest procediment, en cinc minuts, una extensió
de camí que amb el nostre groller i pesat carro es regaria en mitja
hora.
George, que venia darrera meu en el tàndem, digué:
-Altrament, és un mètode amb el qual amb un petit descuit per part
del maneguer, es pot regar un munt de persones amb prou menys temps
del que aquesta gent necessita per a sortir-se del camí.
George, al contrari de Harris, és britànic fins als ossos. El
recordo, una vegada, indignat patriòticament contra Harris per
haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l'ús de la
guillotina.
-És molt més polit- afegí Harris.
-Tant se me'n dóna!- digué George. -soc anglès, i la forca em va
prou bé.
-El nostre carro de l'aigua- digué George en l'ocasió present -pot
tenir sos desaventatges, però a un hom només n'hi pervé perill a les
cames, fàcil d'evitar. Aquesta és una mena de màquina amb la qual
poden perseguir-vos fins més enllà de la cantonada i del pati.
-M'encisa de veure'ls!- continuà Harris,- Què en són, de destres! He
estat observant un maneguer en una de les places més concorregudes
d'Estrasburg: ¡com cobria, de dit en dit, tot el terreny, sense
mullar a un hom ni els cordills de les sabates! És meravellós, com
calculen la distància! Tan matemàticament deixen arribar l'aigua als
peus d'un hom, com la passen pel cap i cau just a l'entorn dels
talons. Poden...
-Un moment!- cridà George.
-Què?- vaig preguntar jo.