-¿Què és el que més li ha cridat l'atenció, de la ciutat?
-La gent- em va respondre.
-Vull dir, comparada amb altres ciutats (París, Roma, Berlin...),
què li sembla?
Ell va arronçar les espatlles, i va dir:
-És més gran. Què més Pot dir-se?
Un formiguer és molt semblant a un altre formiguer. Tantes
avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures
bullen en estranya confusió. Aquestes, donant-se importància;
aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de més
enllà, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no
fan més que passejar al sol. Tants de magatzems plens de productes
alimenticis-; tantes de cel·les on les petites criatures mengen,
dormen i estimen; el recó on reposen llurs ossos. Aquest rusc és més
gran; l'altre més petit. Aquest niu descansa sobre la sorra; aquell
sota les pedres. Aquest fou construït ahir; l'altre de fa molts
segles, abans que vinguessin les orenetes, segons diu algú... ¿qui
sap qui?
Tampoc no trobaren ací folk-lore ni història.
Cada vall té la seva llegenda -vos dirà el plànol,- que poden posar
en vers i adaptar-li música pròpia. Ací vivia una donzella i allà
vivia un donzell que s'estimaven, i d'ells no en resta sinó el
record. És la monòtona cançó que ha estat escrita en tantes
llengües. Sembla que el donzell fou un gran viatger. Ací, a
l'Alemanya sentimental, se'l recorda bé. Els habitants de les blaves
muntanyes de l'Alsàcia, recorden també que visqué entre ells. I, si
la meva memòria no erra, també va visitar els bancs d'Allan Water.
Degué ésser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les
donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.
En aquesta terra de tantes ruïnes, les quals, fa temps, eren estades
on ressonaren veus humanes, hi ha abundor de llegendes, i ací sóc
plaent de donar-vos-les amb llur substància, a condició que
vosaltres vos les amaniu. Preneu un cor humà, o dos que s'ajustin
d'allò més; un feix de passions (no n'hi ha gaires: cosa de mitja
dotzena); assaoneu-los amb una barreja de Bé i de Mal, doneu-li
regust amb la salsa de la Mort, i serveixi's allà on complagui. _La
cel·la del sant, La torre encisadora, El calabós-sepulcre, El salt
de l'enamorat..._ digui's com es vulgui, l'estofat és el mateix.
Per últim, aquest llibre no contindrà descripcions de paisatges; i
no pas per peresa meva, sinó pel domini que servo de mi mateix. Res
no hi ha tan fàcil de descriure com el paisatge; res de més difícil
i d'innecessari per a llegir. En els temps que Gibbon hagué de
confiar-se al dir de dos viatgers per a la descripció d'Hel·lespont,
i el Rin esdevingué familiar als estudiants anglesos principalment
pels comentaris de Cèsar, i convenia a cada rodamón, per a
qualsevulla distància, descriure, el millor que sabia, allò que
havia vist; el doctor Johnson, coneixedor de no gaire més enllà del
carrer Fleet, podia llegir la descripció del prat de Yorkshire amb
pler i profit. A un londinenc que no hagi vist terra més alta que
Hog's Back, a Surrey, una relació de Snowdon deu semblar-li cosa de
no dir. Però nosaltres, o, més bé, la locomotora i la fotografia, ho
han ben canviat tot. L'home que juga al tennis, tots els anys, al
peu de Matterhorn, i juga al billar dalt el Rigi, no ens agraeix una
detinguda i penosa descripció del puig de Grampian. Al promedi dels
homes que han vist mitja dotzena de quadres a l'oli, un centenar de
fotografies, mil gravats als periòdics il·lustrats i un parell de
panorames del Niàgara, se'ls fa enutjosa la pintura d'una cascada
per mitjà de la paraula.
Un meu amic americà, un cavaller culte, al qual complaïa la poesia
en si, va dir-me que havia assolit una idea més correcta i
satisfactòria del districte dels Llacs amb un àlbum de vistes
fotogràfiques, comprat per divuit penics, que no pas amb totes les
poesies de Coleridge, Sonthey i Wordsworth tots plegats. Recordo
també haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que
agrairia a l'autor tal descripció el mateix que si n'escrigués una
altra, dient eloqüentment el que havia tingut per a menjar. Però ho
deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment,
de cada art. El meu amic sostenia que, així com el llenç i la
pintura constitueixen un mitjà erroni per a contar històries, de la
mateixa manera el pintar per mitjà de la paraula és, quan es fa
millor, un groller mètode de donar impressions que altrament podrien
ésser més ben gaudides per la vista.
Pel que fa a la nostra questió, també em faig retret, molt
clarament, del que passà a l'escola una tarda calorosa. Era la
classe de literatura anglesa, i el procediment començava amb la
lectura d'un poema que només tenia el defecte de la seva gran
extensió. El nom de l'autor, vergonya em fa de dir que l'he oblidat,
així com el títol del poema. Un cop finida la lectura, tancàrem els
nostres llibres; i el professor, un vell carinyós de blancs cabells,
ens demanà que donéssim una relació del que acabàvem de llegir.
-Vejam, digueu: ¿de què es tracta?
-Es tracta...- digué el primer xicot, que parlava amb el cap baix i
evident aspecte de desgrat (talment com si es tractés de quelcom que
pel seu compte mai no hauria recordat) -es tracta... d'una minyona.
-Sí- afirmà el professor; -però el que vull és que em donis una
explicació amb les teves paraules pròpies. No parlem d'una minyona,
saps, sinó d'una donzella. Bé: d'una donzella, saps?, es tracta.
Avant. -Una donzella...- seguí el xicot, al qual la rectificació
havia augmentat la confusió -que vivia al bosc.
-¿Quina mena de bosc era, aquest?
El xicot examinà curosament el tinter, i després esguardà el sostre.
-Apa!- exclamà el professor amb un xic d'impaciència. Has estat
llegint d'aqueix bosc més de deu minuts. Segurament que me'n pots
dir alguna cosa.
«Els arbres murmuradors,
amb les llurs branques retortes...»
començà a recitar el meu company.
-No, no!- va interrompre el professor. -No vull pas que em
repeteixis el poema: el que vull és que em diguis amb paraules teves
quina mena de bosc era, aquest on vivia la donzella.- I el professor
picava de peus amb major impaciència. El noi s'aventurà a dir:
-Doncs... una mena de bosc... com tots els boscos.
-Digues-li tu quina mena de bosc- ordenà dirigint-se al segon xicot.
I aquest digué:
-Un bosc... verd.
La resposta desplagué més encara al professor, el qual tractà de cap
de ceba el bordegàs, sens que, realment, jo no en vegi la raó. I
passà al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i
fent senyals amb els braços estesos, com descrivint quelcom. Ell ho
hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li
hagués preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la
cosa.
-Un bosc fosc i tenebrós!- cridà aquest xicot, com qui es treu un
pes de sobre.
-Un bosc fosc i tenebrós- repetí el professor amb evidents senyals
d'aprovació. -I ¿per què n'era, de fosc i tenebrós?
El tercer xicot respongué, amb igual posat:
-Perquè el sol no hi podia entrar.
El professor sentí que havia descobert el poeta de la classe, i
digué per son compte:
-Perquè el sol no hi podia entrar, o millor dit, perquè els raigs
del sol no hi podien penetrar. I, vejam, ara: ¿per què no podien
penetrar-hi, els raigs del sol?
-Perquè les fulles eren molt espesses.
-Molt bé- digué el professor. -La donzella vivia en un bosc fosc i
tenebrós, sota un trespol de fullam pel qual els raigs del sol no
podien penetrar. Anem a veure: què creixia en aquest bosc?- preguntà
assenyalant el quart xicot.
-Arbres.
-I què més?
Després d'una pausa, respongué el quart xicot:
-Bolets.
El mestre no estava gaire segur dels bolets; però, en mirar altra
vegada el text, trobà que el noi tenia raó, car els bolets hi eren
esmentats.
-Està bé- admeté: -hi creixien bolets. I què més? ¿Què hi ha, sota
els arbres dels boscos?
-Terra.
-No; no: vull dir què hi creix, a més a més dels arbres.
-Abrulls.
-Abrulls: molt bé. Ja anem fent. En aquest bosc hi havia arbres i
abrulls. I què més?- I indicà un petit noiet que era a la cua i que,
convençut que el bosc era massa lluny perquè l'inquietés, s'ocupava
a jugar a les pedretes. Contorbat el pobre noi, però comprenent que
era forçós afegir quelcom a l'inventari, digué, a l'atzar:
-Móres.- Errada: el poeta no havia pas esmentat les móres.
-Naturalment el senyor Klobstock havia de pensar en coses de
menjar!- exclamà el professor, que es vanava de bons acudits.
Aquesta frase aixecà una rialla general, a costa de Klobstock, que
complagué el mestre. I continuà, indicant-ne ara un del centre de la
sala. -Digui: ¿què hi havia, al bosc, a més a més dels arbres i els
abrulls?
-Doncs... hi havia un torrent.
-Està bé. I ¿què feia, el torrent?
-Murmurava...
-No, no. Les rieres murmuren, però els torrents...
-Bramen.
-Bramava. I què era, el que el feia bramar?
Això ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la
nostra primera intel·ligència) apuntà que era la donzella. Per
ajudar-nos, el mestre ordenà la pregunta d'altra forma:
-Quan bramava?
El nostre tercer company, venint altra vegada en socors nostre,
explicà que bramava en caure sobre les roques. Em sembla que algun
de nosaltres tenia la sospita que el torrent havia d'ésser molt
covard, per a fer tant de soroll per tan poca cosa. Un torrent amb
més valentia -pensàvem- havia d'anar i venir sobre les roques sense
dir pruna. Un torrent que bramava a cada cop sobre les roques, el
judicàvem, nosaltres, un torrent pobre d'esperit. Però el professor
estava completament satisfet, i continuà preguntant:
-¿Qui hi vivia, al bosc, a més a més de la donzella?
-Ocells, senyor.
-Sí, en aquest bosc hi havia ocells. I què més?
Els ocells havien acabat amb les nostres idees, semblava.
-Apa, anem-hi. ¿Com se'n diu, d'aquestes bèsties, amb cues llargues,
que s'enfilen pels arbres'?
Ens quedàrem pensant una estona, i un va dir:
-Gats.
Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. «-Esquirols»,
volia, el mestre, que diguéssim. No recordo gaires més detalls
d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava també del cel. En els
punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el
cel, sobre un hom. Sovint hi havia núvols, al cel; i alguna vegada,
si mal no recordo, la donzella va mullar-se.
M'he aturat al present incident perquè sembla resoldre'ns tota la
qüestió del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui,
compendre per què el que havia dit el primer xicot no era prou. Amb
tota la deferència deguda a un poeta, quisvulla que sigui, no es pot
deixar de reconèixer que aquest bosc era (i no podia ésser d'altra
faisó) com tots els boscos.
Jo bé podria descriure't, amic llegidor, la Selva Negra, amb tots
els ets i uts; podria traduir-te Hebel, el poeta de la Selva Negra;
podria omplir força pàgines sobre les seves rocoses goles, ses valls
somrients, sos vessants coberts de pins, ses cimes coronades de
roques, sos escumosos rierols (que l'enginyós alemany no ha
condemnat a relliscar respectablement per canals de fusta o altres
menes de conductes civilitzats), ses blanques viles i ses masies
isolades; però em sembla que passaries per alt aquestes pàgines. Si
fossis curós dels petits detalls, o bastant de bona fe per a no
passar-los per alt, després del que resta dit no faria sinó donar-te
una impressió que molt millor trobaries resumida en les paraules
senzilles d'una guia:
«Un districte pintoresc i muntanyós, limitat al sud i l'oest per la
planúria del Rin, vers el qual descendeixen sos afluents ràpids. La
seva composició geològica consisteix principalment en pedra de sorra
i granit. Els seus turons són coberts d'arbredes extenses. És ben
regat per nombrosos rierols, i les seves valls populoses són fèrtils
i ben conreades. Els hostals són bons, però els vins del país han
d'ésser usats pels estrangers amb discreció.»