Una digressió necessària, introduïda per una rondalla que enclou una
ensenyança moral. -Un dels encisos d'aquest llibre. -El diari que no
augurava èxit. -La seva pretensió: «La instrucció combinada amb la
joia.» -Problema: Digui's el que es considera instrucció i el que es
considera joia. -Un joc popular. -Una opinió experta sobre la llei
anglesa. -Un altre dels encisos d'aquest llibre, encara. -La mena de
bosc que era aquell on vivia la donzella. -Descripció de la Selva
Negra.
Es conta una rondalla de l'escocès que, tot estimant una donzella,
desitjava de pendre-la per muller. Però aquest posseïa la prudència
de la seva raça. Havia observat al seu entorn unions que
esdevingueren desenganys i lassaments, resultats dels càlculs, que
semblaven prometedors de benaurança, fets erròniament pels enamorats
respecte a la imaginada perfecció de qualitats que l'un pensava de
l'altre. I es proposà que en el seu cas no fos possible una
desil·lusió, raó per la qual el seu determini prengué la següent
forma:
-Jo no sóc sinó un pobre minyó, Jennie. Jo no tinc argent ni terra
per oferir-te.
-Ah! Però et tens tu mateix, Davie!
-Desitjaria de tenir quelcom més, noieta. No sóc més que un bordegàs
mal acostumat, Jennie.
-No, no; altres molts minyons hi ha més malcarats que tu, Davie.
-No els he vist, però penso que tant se me'n dóna de veure-ls.
-Més val un home pla, Davie, de qui una pugui refiar-se, i fugir
d'un que sigui ronyós per a la dona i que porti a casa disgustos amb
les seves grolleries.
-No confiïs gaire, Jennie. No és millor gall el que té millors
plomes. Jo sempre he estat un bordegàs, que s'engrescava seguint les
faldilles, i penso que potser sóc per a tu un mal negoci.
-Oh! Però tens un cor molt bondadós, Davie, i m'estimes, n'estic ben
certa.
-T'estimo bastant, Jennie, encara que no estigui segur del temps que
viurà en mi aquest sentiment. Sóc bastant carinyós en sortint amb la
meva, i si no hi ha res que m'entrebanqui. Però tinc un gènit de
tots els diables, com et diria la meva mare. I penso que, com el meu
pare, no em faré pas millor quan em faci vell.
-Però ets molt dur amb tu mateix, Davie! Ets un xicot honrat. Et
conec millor que no et coneixes tu, i faràs per a mi una bona llar.
-És possible, Jennie; però tinc els meus dubtes. Comprenc la trista
cosa que és per a la dona, que l'home no pugui deixar el got; i quan
m'arriba l'essència del whisky és com si tingués la gola d'un salmó.
Comença a caure dintre meu, i més i més, i no hi ha manera
d'omplir-me a bastament.
-Sí; però ets un bon home en no beure, Davie.
-Potser que ho sóc, Jennie, en no fer-me nosa.
-I tu em mantindràs i treballaràs per a mi, Davie.
-No veig raó en contra; però estigues-te de parlar-me de treball: no
puc suportar ni que se'n faci esment.
-De totes maneres tu ho faràs tan bé com podràs, Davie: com diu el
rector, ningú no va més enllà.
-Poca cosa serà tot el que pugui, Jennie; i encara no estic gaire
segur d'aquesta poca cosa. Tots som febles i pecadores criatures,
Jennie; però jo, tant ho sóc, que amb dificultat trobaries ningú més
feble i més pecador.
-Bo, bo. Tens una llengua que sap dir la veritat, Davie. Molts
minyons faran galanes prometences a una pobra noia, per desfer-les i
amb elles desfer son cor. Tu em parles ben clar, Davie i penso de
pendre't i veure què en sortirà.
La rondalla res no diu del que sortí; però hom presumeix que, pel
que ell va dir-li, la dona, en tot cas, no tenia dret de queixar-se
del negoci. Si va queixar-se'n o no (les dones mai no posen llurs
llengües a diapasó amb la lògica, ni els homes altrament), devia,
ensems, tenir una satisfacció en reflexionar que tots els retrets
eren immerescuts.
Jo desitjo d'ésser igualment franc amb els llegidors del present
llibre, i desitjo d'exposar conscientment els seus defectes. No vull
que hom erri en llegir-lo.
En el present llibre no hi haurà cap informació útil. Quisvulla que
cregui que amb l'ajut d'aquest llibre podria fer una excursió per
l'Alemanya i la Selva Negra, es perdria en intentar-ho, probablement
abans d'arribar al Nore. Amb tot i això, potser és el millor que li
podria esdevenir, car més grans serien les dificultats com més
s'allunyés del seu país. No és el meu fort donar informacions
d'utilitat, i tinc aquest convenciment per raons d'experiència. A
primeries de ma vida periodística, jo era en un diari, precursor de
molts que es publiquen avui i són els més populars. Preteníem
combinar la instrucció amb la joia, i era el públic per si mateix
qui havia de judicar entre el que era joia i el que era instrucció.
Donàvem consells a la gent perquè es casés... consells seriosos que,
d'haver estat seguits, hauríem fet dels nostres llegidors el motiu
d'enveja del món dels casats. Dèiem als nostres subscriptors com
podia assolir-se una fortuna criant conills, i donàvem xifres i
exemples; però degué cridar l'atenció del públic com nosaltres no
abandonàvem el periodisme i no ens dedicàvem a la cria de conills.
Moltes vegades he comprovat, de bones fonts, que, començant una
granja amb dotze conills escollits i un xic d'enteniment, un hom ha
de rebre, al cap de deu anys, renda de dues mil lliures l'any,
pujant ràpidament, àdhuc sense voler-ho. Potser que un hom no
necessiti diners; potser no sabria què fer-ne, en tenir-los; però
els diners hi serien. Mai no he trobat un conreador de conills que
tingui dues mil lliures anyals, malgrat haver-ne conegut molts que
començaren amb l'assortiment necessari dels dotze conills escollits:
quelcom sempre ha vingut a destorbar el negoci. Potser que
l'atmosfera d'una conillera atrofia l'enteniment.
Dèiem també als nostres llegidors com hi havia molts homes pelats de
cap a Islàndia, i les nostres xifres eren exactes, segons les dades.
Dèiem quantes arengades, col·locant llurs cues en llurs boques,
caldrien per a cobrir la distància de Londres a Roma; la qual cosa
podria ésser ben útil per a qui volgués fer l'experiment, car de bon
principi se li anticipava la quantitat d'arengades que li caldria
cercar. Comptàvem les paraules que diuen al dia el terme mitjà de
les dones, i altres semblants informacions, calculades per a fer-los
savis, més que no pas els llegidors d'altres periòdics.
Els dèiem com remeiar les convulsions en els atacs dels gats. Per la
meva part, jo no crec, ni creia aleshores, que puguin remeiar-se els
atacs dels gats. Si tingués un gat que patís de convulsions
l'anunciaria per vendre'l, o en faria regal. Però el nostre deure
era informar de tot el que se'ns demanava. Algun boig ens va
escriure preguntant sobre això, i jo mateix vaig perdre un matí
cercant coneixements sobre l'assumpte. Vaig trobar el que volia a la
fi d'un llibre de cuina. Per cert que mai no he comprès el que hi
feia allí, tal notícia, que per res, en absolut, pertanyia als
motius del llibre. No deia si es podia condimentar un plat saborós
amb un gat, encara que fos curat de convulsions. L'autora havia
afegit el paràgraf per pura generositat. Jo sols puc dir que així no
l'hagués copiat, car va ésser el motiu d'una abundosa
correspondència violenta i la baixa de quatre subscriptors al diari,
almenys. El demandant ens va dir que el resultat del nostre consell
havia estat un dany per valor de dues lliures al parament de cuina,
sense comptar una finestra trencada amb la qual potser s'emmetzinà
la sang; amb totes les quals coses les convulsions del gat anaven
més malament que abans. I, malgrat tot, era una recepta ben
senzilla. Consistia a agafar el gat entre les cames, dolçament per
no fer-lo patir, i, amb unes estisores, fer-li un tall penetrant a
la cua. Havia d'anar-se amb cura de no tallar la cua per cap lloc;
es tractava solament d'una incisió.
Com nosaltres vàrem explicar al demandant, el lloc apropiat per a
fer l'operació era el soterrani. Un hom que no fos un idiota no
hauria intentat de fer-la a la cuina i per ell sol.
Donàvem també informacions sobre protocols. Dèiem la forma de
dirigir-se als pars d'Anglaterra i als bisbes. Igualment de com
menjar l'escudella. Instruíem els joves escollits, per adquirir
gentilesa i eixoriviment als salons. Ensenyàvem a ballar a ambdós
sexes per medi d'il·lustracions. Resolíem els dubtes de teologia i
donàvem un codi de moral que hauria acreditat l'aparador de la
millor botiga.
El periòdic no fou un èxit econòmic. S'avançava a son temps, i, en
conseqüència, el personal era limitat. Recordo que el meu treball
incloïa una secció amb _Consells per a les mares_ (que escrivia jo
en col·laboració amb la meva dispesera, que, divorciada del seu
marit i havent enterrat quatre fills, jo considerava com una
autoritat en afers domèstics); _Notes sobre l'art d'amoblar i
decorar la casa_, amb dibuixos; una columna de _Consells literaris
per als inèdits_ (la qual guia crec, sincerament, que ha estat de
més utilitat per a ells que mai ho ha estat per a mi); i un article
setmanal titulat _Paraules expresses per al jovent_, firmades per
l'Oncle Henry, que era un amable i vell camarada d'oportuns acudits,
amb gran experiència de tot i una carinyosa disposició vers la
generació que pujava. S'havia vist molt embolicat, a sa llunyana
joventut, i era assabentat de moltes coses. Encara, avui per avui,
llegeixo els consells de l'Oncle Henry, i, encara que no m'estigui
bé dir-ho, em semblen cosa bona. Sovint penso que, havent seguit els
consells de l'Oncle Henry més fidelment, hauria estat més savi i
hauria comès menys errades, i em sentiria més satisfet de mi mateix.
Una dona petita i fastigosa, que vivia a Tottenham Court Road, en
una cambra que al mateix temps feia servir d'alcova i saló, i que
tenia en un manicomi el seu marit, feia la nostra _Secció de cuina,
Notes sobre educació_ (de notes en teníem d'allò més), i una pàgina
i mitja de _Secció de modes_, escrita amb l'estil personal i viu que
subsisteix des d'aleshores, segons veig en el modern periodisme:
«Dec informar-vos sobre el _diví_ abillament que jo portava, al
Glorius Goodwood, la setmana darrera.» «La princesa C.-(no devia
repetir les ximpleries que diu ací) -i l'estimada comtessa em sembla
que era un xic envejosa...» I coses per l'estil.
Pobrissona doneta! Sembla que la veig amb sa humil alpaca grisa,
tacada de tinta. Potser un dia, al mateix Glorious Goodwood, o en
lloc semblant, a ple aire, s'haurà sentit enrogir entre les elegants
dames d'ara.
El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut,
incapaç d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un
corresponsal que Ben Johnson havia escrit _Rabelais_ per pagar
l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li
feia avinent una errada. Escrivia, amb l'ajut d'una enciclopèdia
econòmica, les pàgines dedicades a _Informació general_, i en
conjunt ho feia prou bé; mentre un meritori, proveït d'un bon parell
d'estisores, era l'encarregat de la secció d'_Amenitats_.
El treball era molt, i la paga massa curta. El que ens alimentava
era el convenciment que instruíem la humanitat. De tots els jocs del
món, el més universal i eternament popular és el joc de l'escola.
S'ajunten sis nois i es posen al llindar d'una porta, mentre un
altre passeja amunt i avall amb un llibre i un assenyalador.
Nosaltres hi jugàvem essent vailets, hi jugàvem de minyons, hi
jugàvem fets homes i dones, i hi juguem de vells, tot fent via vers
la tomba. Mai no ho trobem sense solta, i mai no ens fastigueja.
Sols una cosa canvia: el llibre i l'assenyalador, que tots set
desitgen de tenir al seu temps.
Estic segur que la raó per la qual el periodisme sigui tan popular,
malgrat les contres que té, és que cada periodista es pensa ésser el
minyó que passeja amunt i avall amb el llibre i l'assenyalador. El
Govern, les classes altes i baixes, la societat, l'art, i la
literatura, són els altres minyons asseguts a la llinda. Ell els
instrueix i els millora.
Però estem fent una altra digressió. Era per explicar la meva
permanent manca d'inclinació per a ésser vehicle d'informació útil,
pel que recordo aquestes coses. Tornem a l'assumpte.
Algú que firmava _Balonista_, havia escrit per demanar detalls de la
fabricació del gas hidrogen. És cosa fàcil, el fer-ne: almenys així
m'ho va semblar després del que vaig llegir al Museu Britànic. Peró
jo aconsellava al _Balonista_ aquell, que prengués tota mena de
precaucions per evitar qualque accident. Què més podia fer? Deu dies
després, una dona de roges galtes vingué a la Redacció portant a la
mà una cosa bellugadissa que ella deia que era son fill, de dotze
anys. La cara del noi era mancada d'expressió, fins d'allò més. La
seva mare va avançar-lo, li va treure el barret, i aleshores vaig
adonar-me de tot. No tenia celles de cap mena, i de sos cabells no
restava sinó una pols de fregall que donava a son cap el caire d'un
ou bullit, pelat i recobert de paper negre.
-Heu's ací el qui era un bell xicot fa una setmana, amb cabells
rulls de natural- digué la senyora, parlant amb un particular to de
veu que anava aixecant-se i donava a entendre que allò era una faisó
de començar, precursora d'una tempesta.
-I ara! Què és el que li ha passat?- preguntà el nostre redactor en
cap.
-Doncs això és el que li ha passat- digué ella, traient un exemplar
nostre de la setmana darrera, amb el meu article sobre el gas
hidrogen, marcat amb llapis, i posant-l'hi al bell damunt dels ulls.
El nostre redactor en cap va llegir tot l'article.
-Vol dir que era aquest minyó, el _Balonista_?
-Aquest era el _Balonista_, sí, senyor!- corroborà ella. -Aquest
era, la pobra criatura innocent; i ara... mireu-lo bé!
-Potser li sortirà de nou- digué nostre redactor en cap, al·ludint
al cabell.
-Potser sí, que li sortirà- ratificà la bona senyora, pujant el
diapasó; -però també pot ser que no li surti. El que voldria saber
és el que vostè farà per ell.
El nostre redactor en cap aconsellà una bona rentada de cap. Jo vaig
creure que la senyora es llançava sobre d'ell; però de primer antuvi
s'esbravà amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una
rentada de cap, sinó amb una indemnització. Va fer observacions
sobre el caràcter general del nostre periòdic, la seva utilitat, els
seus reclams perquè el públic el sostingués, el seny i la sapiència
del seus col·laboradors...
-No trobo que hagi estat completament per culpa nostra- digué el
nostre redactor en cap, un home de modals apacibles. -El _Balonista_
demanà unes notícies i li foren donades.
-No vulgui fer broma!- cridà la senyora, encara que jo estava
convençut que no havia estat aquesta la seva intenció; la frivolitat
no s'avenia amb el seu temperament. -¡No vulgui fer broma, o tindrà
el que no pensa!
I cridava, mostrant els punys closos, tan violentament, que
nosaltres vàrem córrer com gallines espaordides al bell darrera de
les nostres cadires.
Ella seguia:
-¡Em sembla que vaig a escometre'l i vaig a deixar-li el cap com
aquest!- (Penso que es referia al del seu noi.)
Afegí observacions ficant-se amb tot el personal de la casa, amb
paraules de gust dubtós. Certament que no era agradosa, aquella
dona. Sóc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria
aconhortat la senyora; però, no podent-se pendre per sa mà la
justícia, pensà de recórrer als Tribunals oficials. El nostre
redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la
màxima de defugir-los tant com es pogués. Jo mateix li havia sentit
a dir:
-Si un home m'aturava al carrer damanant-me el rellotge, em negaria
a donar-l'hi. Si m'amenacés de pendre-me'l per la força, amb tot i
no ésser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa
propietat. Si m'indiqués el seu propòsit d'obtenir-lo per l'acció de
qualque Tribunal de justícia, el trauria de la butxaca, l'hi
donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.
La qüestió present va solucionar-la donant a la senyora de les roges
galtes un bitllet de cinc lliures, que representaven els guanys d'un
mes del periòdic. I ella marxà, duent-se'n el fruit de ses entranyes
fet malbé.
Un cop fora, el nostre redactor en cap em va dir amablement:
-No pensi que vaig a fer-li cap retret, per això. No ha estat pas
culpa seva, sinó la planeta. D'aquí endavant dediqui's als _Consells
morals_ i a la _Crítica_. Amb això va bé. Però estigui's de fer cap
més informació útil. Ja dic que no és pas culpa seva. La seva
informació era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament
que... té malastrugança per a vostè.
Així hagués seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria
estalviat a mi i a d'altres. No trobo la raó de la malastrugança,
però és de debò. Si dono instruccions sobre el millor camí de
Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Suïssa o
es nega a Dover. Si dono el consell de comprar una màquina
fotogràfica, el què el segueix és entrebancat per la policia
alemanya per sospitar que reprodueix fortaleses. Un cop em vaig
pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva
germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de
Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi
havia a la informació que vaig donar-li, de cap a peus.
Cap inconvenient no ocorregué. Malgrat això, ara em troba, i no em
dirigeix la paraula.
Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar
informes. I és per això que res de pràctica instrucció no es trobarà
en aquestes pàgines mentre jo pugui.
Res de descripcions de ciutats, ni reminiscències històriques, ni
arquitectura, ni costums idiosincràsics.
Una vegada vaig preguntar a un estranger què pensava de Londres, i
em va dir:
-És una ciutat molt gran.