Per què George no creu necessaris, en una casa, els rellotges
despertadors. -Instints socials dels nois. -Pensaments d'un vailet
sobre el matí.-El vigilant que no dorm. -El seu misteri; la seva
ansietat. -Pensaments nocturns. -La mena de treball que hom fa abans
no es desdejuna. -El bo i el dolent bé. -Desaventatges d'ésser
virtuós. -La nova cuina de Harris comença malament. -La sortida
diària del meu oncle Podger.-El senyor de negocis considerat com un
carrerista. -Arribem a Londres. -Parlem la llengua del viatger.
George vingué dimarts al vespre i posà a casa de Harris. Vàrem
pensar, com a millor, que dormís allí; car, la pròpia proposició
d'arreplegar-lo en passar al matí, volia dir, en principi, treure'l
del llit i sotraquejar-lo fins que es desvetllés. És a dir, un pesat
esforç amb el qual començar la diada. Ajudar-lo a retrobar les seves
coses i acabar d'empaquetar-les. Després esperar-lo mentre es
desdejunava amb un àpat abundant; un fastigós entreteniment per a
l'espectador, ple de monotonia.
Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit
allí de vegades, i sé el que succeeix. Prop de mitja nit, pel que es
pensa, encara que realment sigui més tard, hom es desvetlla espantat
per un soroll semblant a una allau de cavalleria que passés davant
la porta. La intel·ligència, desperta a mitges, pensa si seran
lladres o, més bé, l'hora del Judici final, o bé una explosió de
gas. Hom s'asseu al llit i escolta amatent.
No cal esperar gaire. La porta és oberta tot seguit violentament, i
algú o quelcom baixa per l'escala amb una plata i el servei del te.
-Ja t'ho vaig dir- parla, a fora, una veu. I immediatament un cos
pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es
torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit;
tot el més necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant,
l'assassí, o la revolució, o el que es vulgui, segueix essent
misteri. Hom espera, amb el cap dins l'armari, on pensa trobar ses
sabatilles, per a escoltar el ferm i monòton colpejar d'un dit a una
porta veïna. La víctima (hom presum), ha pres refugi allí, i se la
vol fer sortir i acabar amb ella. Hi arribarem a temps? El colpeig
cessa, i una veu, que insisteix dolçament, demana, amb mansuetud.
-Papà, puc llevar-me?
No es pot oir l'altra veu; però sí aquesta, que continua:
-No: fou solament el bany... No, ella no ha pres mal; s'ha mullat...
Sí, mamà: jo els diré el que em dius... No: ha estat una
avinentesa... Sí. Bona nit, papà.
La mateixa veu, esforçant-se com si hagués d'ésser oïda de l'altra
part de la casa, diu:
-Has de pujar dalt altra vegada. ¡El papà diu que no és hora,
encara, de llevar-se!
Hom torna al llit de bell nou, escoltant com algú és arrossegat a
dalt contra la seva voluntat. (Per un bon acudit la cambra destinada
als hostes, a Beggarbush, és, exactament, sota les habitacions dels
nens). Hom acaba per compendre que el mateix quelcom, oferint encara
una versemblant oposició, és ajagut al llit altra vegada. Amb molta
exactitud pot seguir-se la lluita, car, cada vegada que el cos és
llançat sobre el somier, el llit, justament a sobre el cap d'un
home, fa una mena de bot; i, cada vegada que el cos aconsegueix de
sortir-se'n, hom se n'adona pel cop que fa al sòl. Després la lluita
decreix, o potser el liit s'enfonsa, i hom reprèn el son.
Al cap d'un minut (o el que hom pensa ésser al cap d'un minut), hom
obre els ulls pressentint la presència d'algú. La porta mig s'obre,
i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom
com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure
que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament
sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.
-Oh!- diu. -No sabíem que estigués desvetllat. Nosaltres ho estem de
fa estona.
-Talment ho sembla -respon hom breument.
-Al papà no li plau, que ens llevem de bon matí. Diu que podem fer
nosa als altres de la casa, si ens llevem aviat. I per això no ens
hi llevem.
L'últim, ho diu amb accent de gentil resignació, en què hi ha una
mica d'orgull pel sacrifici que fa i del qual és conscient.
-¿És a dir que no en dieu llevar-se, del que feu?- hom els demana.
-Oh, no! Realment no som llevats, car no som vestits, encara, com
caldria.
El fet és evident.
-El papà està sempre molt afadigat als matins, perquè treballa força
durant tot el dia. ¿Tu no estàs afadigat, als matins?
Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han
entrat, també, i són asseguts a terra en semicercle. Per llur
actitud es desprén que els petits han pres allò per un espectacle o
una conferència còmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom
salti del llit i faci quelcom. Sembla estrany que siguin a la cambra
de l'hoste, i hom els ordena incontinent que surtin; però ells res
no responen, res no argumenten: sens badar boca, cauen tots plegats
sobre un hom. Del llit estant, tot el que es veu és un barreig de
cames i peus onejants, semblant un pop emmetzinat que tracta de
trobar el fons. Res no es parla: aquesta sembla ésser l'etiqueta del
que fan. Si hom dorm amb pijama, salta del llit i no fa altra cosa
que augmentar la confusió; si hom no va abillat amb semblant cura,
ha de romandre on és i cridar les ordres que, en absolut, no són
ateses. El més senzill resulta deixar la qüestió a mans del més
grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i
tancar la porta darrera d'ells; però aquesta torna a obrir-se
immediatament, i un, que generalment s'escau ésser Muriel, és
llançat a dintre com si l'engegués una catapulta. Muriel té el
desaventatge, per a ella, d'uns llargs cabells que poden ésser
utilitzats convenienment, per la qual raó, ella, assabentada del que
suposa, se'ls agafa fortament d'una mà i dóna cops amb l'altra. El
grandet obre la porta de nou, i fa servir la nena d'ariet demolidor
contra el mur que formen els de fora. S'escolta l'empenta del seu
cap contra aquells en separar-los. En assolir la victòria completa
el més grandet retorna al llit, asseient-se on era, sens cap
rancúnia, i oblidat de l'incident tot seguit.
-A mi em plauen molt, els matins- diu. -¿I a tu?
-Alguns matins em van bé. Altres... no són tan pacífics.
El nen no comprèn l'excepció. Aixeca els ulls amb una mirada
incerta, vaga i diu:
-Em plauria de morir un matí! És tot tan bonic, ara!
-Bo, potser moriràs així, si el teu papà estatja, per a dormir, un
host de males puces i no l'adverteix per endavant.
El nen perd aquell estat contemplatiu i esdevé el nen que era.
-No saps que bé s'està, ara, al jardí! ¿Què no t'agradaria, de venir
ara amb mi a jugar al cricket?
Hom no va anar al llit amb aquesta idea; pero, anant les coses com
van, sembla un programa tan bo com romandre al llit despert i
desesperat. I hom accedeix.
Més tard penseu que el millor modo de veure el que passa és imaginar
que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon matí i pensi
que li agradaria jugar al cricket.
Els nens, ensenyats a ésser cortesos amb els hostes, veuen un deure
d'ells a entretenir un hom.
Mistress Harris, a l'hora del desdejuni, fa notar que, almenys, hom
havia d'haver tingut cura que els nens anessin convenientment
abillats en fer-los sortir, mentre Harris diu, patèticament, que,
amb l'exemple dolent que hom els ha dat, s'ha perdut en un matí el
treball de mesos que ell esmerça a educar-los.
* * *
Dimecres al matí sembla que George es llevà a un quart de sis, i
sabé convèncer els nois que l'esperessin fent proves amb la nova
bicicleta de Harris entorn la plantació del mateix nom. Mistress
Harris mateixa no censurà George en aquesta ocasió: per intuïció
comprengué que l'acudit no devia ésser completament personal. No vol
dir que els nens de Harris siguin assabentats que s'estalvien els
reganys a costa de l'amic i company: tots són disposats a acceptar
la responsabilitat de llurs malifetes. Tot depèn de com les coses es
presenten a llurs ulls. En explicar-los que hom no tenia la menor
intenció de llevar-se a les cinc per jugar al cricket al camp del
croquet o per reproduir escenes dels primers temps del cristianisme
disparant sagetes amb una ballesta contra ninots penjats del arbres;
i que, realment, un hom, per la seva voluntat, s'hauria llevat
pacíficament, segons pietosa habitud, amb la tassa de te a les vuit,
els nens, llavors, restarien bocabadats, primer; segon, donarien
llurs excuses, i després estarien apenats sincerament.
En el cas d'ara, salvant la qüestíó de si George es llevà per un
impuls voluntari o per l'incidental pas d'un boomerang casolà per la
finestra de l'alcova, els petits admeten que el motiu del matineig
de George foren ells mateixos, com va dir el més grandet:
-Nosaltres havíem d'haver tingut en compte que oncle George havia de
fer una gran diada, i fins i tot havíem d'haver-lo dissuadit que es
llevés. Jo en tinc tota la culpa.
De tant en tant l'alteració de l'habitud no fa mal a ningú i Harris
i jo vàrem convenir que era un bon entrenament per a George. A la
Selva Negra hauríem de llevar-nos a les cinc del mati, segons
conveni. El mateix George havia inspirat que fos a dos quarts de
cinc; però Harris i jo insistírem que les cinc era bona hora, per
terme mig, per a ésser a les nostres màquines al punt de les sis, i
finir la diada abans no comencés la forta calor del dia.
Alguna vegada podríem començar més aviat, però no pas com a habitud.
Per la meva part, aquest matí vaig llevar-me a les cinc, més aviat
que no pensava, car m'havia dit, en jeure: -Al punt de les sis!
Conec homes que a qualsevol hora poden despertar-se puntualment. Es
diuen a si mateixos, en posar el cap al coixí: «-A les quatre i
30!...», «-A les quatre i 45!...» o «-A les cinc i 15!», segons el
cas; i, així que el rellotge assenyala l'hora, ells obren els ulls.
Això és meravellós.
Com més es rumia en això, més gran es fa el misteri. Algun esperit
imprecís actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar
les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del
sol, ni de cap mitjà conegut, ell vigila en la foscor. Al moment
exacte murmura, a cau d'orella: «-L'hora!-» I ens despertem.
El treball d'un antic company de la ribera del riu, amb qui vaig
enraonar una vegada, l'obliga d'aixecar-se cada matí mitja hora
abans de la marea alta, i em va dir que ni una sola vegada va restar
dormint ni un minut de més. Darrerament mai no va passar cap ànsia
per l'hora que pogués pujar la marea. Se n'anava al llit afadigat i
dormia sense ensomnis; i cada matí, a diferent hora, aquella
fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava
silenciosament. ¿Havia estat vagant per la foscor dels graons del
riu fangós, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos
quin fos el procés, l'home no se n'adonava.
En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de
pràctica. Ho fa tan bé com sap, però és massa neguitós i perd el
compte. Jo li dic per exemple: «-A dos quarts de sis, si us plau!»,
i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres. Miro el
rellotge, i _ell_ em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i
me'l poso a l'orella: encara marxa. _Ell_ em fa pensar que qui sap
què li ha passat, car confia que són les cinc o un xic més aviat.
Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al
rellotge del menjador.
El que a un hom li pervé, d'anar per casa al mig de la nit vestit
amb una bata i sabatilles, no cal esmentar-ho, perquè la major part
dels homes n'estan assabentats per experiència. Tot (especialment ço
que té un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu
unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el camí. Quan
un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i
sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten. Jo retorno al llit
rondinant i refusant escoltar cap altra suggestió de si tots els
rellotges de la casa s'han donat a conspirar en contra meva. I
després trigo una hora i mitja a adormir-me.
De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em
faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A
les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i
traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora
i mitja més tard que de costum.
En aquest dimecres assenyalat, va empipar-me fins al punt de deixar
el llit per desfer-me d'ell. No sabia què fer amb mi mateix, car el
nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia
estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes,
a l'estació del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx,
pensant que podria escriure durant una hora.
La matinada, abans un hom no s'ha desdejunat, no és, em sembla,
moment propici per a un esforç literari. Vaig escriure tres
paràgrafs d'un conte, i me'ls vaig llegir en veu forta. Algunes
coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; però res no s'ha
escrit encara que pugui fer justicia a aquests paràgrafs. Vaig
llençar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi
havia cap institució de caritat que proveís pensions per als autors
agotats. Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una
pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la
devesa.
Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un
alt interès envers el meu joc. Un d'ells era un carinyós i simpàtic
company. Em sembla que no entenia el joc, però potser li estranyava
una mica que em dediqués de bon matí a tan innocent cosa. A cada cop
que jo feia, ell belava:
«-Be...e...e...! Be... e...e...! Molt bé...e...e...!» I semblava tan
complagut com si ho hagués fet ell mateix. Quant a l'altre, era una
bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com
encoratjador el seu company. «-E... e... e... rro! ...Bè... è...
è... stia! E... e... erro!» «Erro, bèstia, erro», era el seu
comentari quasi a cada cop. En realitat hi havia cops encertats,
però belava així per esperit de contradicció i pel gust de cridar.
Ben clara era la cosa.
Per un accident lamentabilíssim, un dels meus cops més vigorosos féu
anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho,
esclatà en una rialla. Reia positivament, clarament, amb una
riallada aspra i grollera. I mentre son company romania tombat a
terra, massa espantat per moure's, ell va canviar son disc i belava
aixi:
«Bé...! Molt bé... bé... bé...! Ha... fet... el gran... cop...!».
Hauria donat mitja corona perquè la pilotada l'hagués rebuda aquest
en lloc del bon be. Però, al món que som, sempre és el bo i l'amable
qui paga la trencadissa.
Havia passat més temps del que pensava, quan Ethelbertha vingué a
dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula.
Vaig pensar llavors, que no m'havia afaitat encara. A Ethelbertha
l'empipa que m'afaiti corrents. Tem que un estrany pugui pensar que
he intentat un suïcidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins
puguin creure, pels senyals, que no som feliços plegats. Com a
argument més respectable, també m'ha indicat que el meu aspecte no
és pas d'home amb qui es pugui fer brometa.
Amb tot va satisfer-me la manca de temps, que no em permetia un
llarg comiat d'Ethelbertha. Em desplauria veure-la feta un mar de
llàgrimes. Però, en canvi, hauria volgut una estona per a dir
algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel
que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer
servir per a bastons de Cricket.
Cosa que em fastigueja és haver de cuitar per pendre el tren. A un
quart de milla de l'estació trobo Harris i George, que anaven també
corrents. Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a
empentes, tot trotant pel camí), el culpable del seu retard era la
nova cuina econòmica, que aquell matí havien assajat per primer cop
i que havia comès l'entremaliadura de fer botar de l'olla els
ronyons i i escaldar al cuiner. Afegí que, segons pensava, en tornar
del viatge ja estarien acostumats a la nova cuina.
Vàrem pujar al tren, ja en marxa, com qui l'agafa pels cabells (val
a dir-ho); i, comentant sobre els esdeveniments d'aquell matí, un
cop asseguts, alenant dificultosament, en el vagó, m'acudí als ulls,
com si realment estigués veient-lo, la figura de mon oncle Podger,
el qual dos cents cinquanta dies de l'any emprenia la carrera des
d'Ealing Common al carrer de Moorgate per pendre el tren de dos
quarts de deu. Des de casa seva a l'estació hi havia deu minuts a
peu. Mon oncle deia sempre: «Pren-te un quart d'hora i vés-hi amb
calma.» Però el que feia sempre, era començar amb cinc minuts de
temps i anar a tot córrer. No sé pas per què aquest era el costum de
tots els d'aquell barri.
Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a
Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens
de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots
sortien tard de casa, i tots portaven a l'una mà una bossa negra i
un diari, i un paraigua a l'altra. Per l'últim tros de camí, amb bon
temps o amb pluja, tots anaveu cames ajudeu-me.
La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a
comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a
l'al·licient d'un bon matí, a veure aquells que passaven i atiar
aquells que més s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgués
la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan
sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan bé com
podien. Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels
corredors que no pas per l'art que encloguessin. De tant en tant
tenien lloc perfídies entre els espectadors: «-¡Doble contra senzill
contra el vell de l'armilla blanca!» «-¡Deu contra un a favor del
vell bufapipes, si no s'embolica i cau rodolant abans no arribi
allí!» «-¡Tot el que vulgui per l'Emperador de Porpra!» (un mal nom
posat per un jove de gustos entomològics a un cert militar retirat,
veí del meu oncle, un senyor d'aspecte imponent quan no corria, però
que s'enrogia cosa de no dir en fer un xic d'exercici).
El meu oncle i els altres acostumaven d'escriure al diari de Ealing,
queixant-se amargament de la poca solta de la policia local, i el
director afegia vibrants editorials sobre la decadència de la
cortesia entre les autoritats inferiors, especialment als ravals de
l'oest; peró mai no assoliren cap resultat.
No vull dir que el meu oncle mai no es llevés d'hora, però sempre
n'hi passava alguna a darrera hora.
La primera cosa que feia, un cop desdejunat, era perdre el seu
diari. Nosaltres coneixiem sempre que l'oncle Podger havia perdut
quelcom per l'expressió d'estranyesa indignada gue tenia per tot, en
general, en aitals ocasions. Mal no se li acudí dir-se a si mateix:
«-Sóc un home descuidat. Tot ho perdo. Mai no sé on he deixat les
coses. Sóc incapaç de retrobar-les jo sol. Dec ésser, amb això, un
entrebanc per a tots els que em volten. He de procurar esmenar-me.»
Al contrari, per un raonament especial, es convencia a si mateix que
havia estat per culpa de qualsevol de la casa que no fos ell.
-Ho tenia aquí a la mà fa un minut!- Acostumava a dir. I un hom
hauria pensat, pel to en que parlava, que vivia rodejat d'encisers
que feien desaparèixer les seves coses solament per empipar-lo.
-No te l'hauràs deixat al jardí?- li preguntava la tia.
-¿Per quins set sous anava a deixar el diari al jardí? No és pas al
jardí, on necessito el meu diari. El vull per al tren!
-No te l'has ficat a la butxaca?
-Que n'és, de beneita, aquesta dona! ¿Penses tú que m'estaria
buscant-lo a les nou menys cinc, si el tingués tot el temps a la
butxaca? ¿Potser sóc boig, ara?
Aleshores un demanava:
-És aquest?- I li presentava el diari curosament plegat, que havia
romàs a qualque lloc.
-El que voldria és que tothom s'estigués de tocar les meves coses!-
cridava com un salvatge, mentre l'agafava de cop i volta. Llavors
obria la bossa i el posava dintre, i després, tot mirant-s'ho, feia
una pausa sens badar boca, com si s'hagués sentit injuriat.
-Què és això?- preguntava la tia.
-El d'abans d'ahir!- responia, massa aclaparat per a poder aixecar
la veu, llençant el diari sobre la taula.
Hauria estat una novetat si alguna vegada el diari trobat hagués
estat el d'ahir; però invariablement era sempre el d'abans d'ahir,
excepte els dimars; llavores era el de dissabte. Per casualitat el
trobàvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre;
i aleshores ell somreia genialment, però amb el fastigueig que hom
sent en veure que el destí l'ha posat al bell mig d'una colla
d'inútils.
-Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos...
No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.
Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria
tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai
no sortia, encara que anés a la porta del costat, sense prèviament
donar un tendre comiat a tots els de la casa. «-Hom mai no sap el
que pot esdevenir-li»- acostumava a dir.
I succeïa que un dels nens no era trobat enlloc, i, al moment que
era advertida sa manca, tots els altres s'escampaven de sobte,
cridant, per cercar-lo; pero, tot seguit, el perdut apareixia donant
una raonable explicació de l'absència, i corria cap als altres a
dir-los que havia aparegut. Amb això es trigava almenys cinc minuts
a cercar-se els uns als altres, que venia a ésser el temps just
perquè mon oncle trobés son paraigua i perdés son barret. Per fi, el
grup s'aplegava al rebedor, i el rellotge del saló començava a picar
les nou. El rellotge aquest tenia un fred i penetrant repic, que
produïa l'efecte de confondre mon oncle. En la seva excitació,
petonejava dos cops al mateix nen, en saltava un altre, oblidava qui
havia petonejat o no, i havia de començar a petonejar-los de bell
nou. Deia que els nens es barrejaven expressament, i jo no estic
gaire segur que l'acusació sigui falsa. Per a major dissort, sempre
un nen tenia la cara untosa, i esdevenia que aquest era el més
carinyós. D'anar bé les coses, el noi més gran sortia amb una
falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts
endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La
notícia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jardí, on
s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua. Tots el nens que
la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per
portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en
retornar, descobríem sobre la taula del rebedor la cosa més
important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria
quan vingués.
* * *
Vàrem arribar a Waterloo una mica després de les nou, i tot seguit
ens disposàrem a practicar l'experiment de George.
Obrint el llibre pel capítol titulat «A la parada de cotxes», ens
dirigírem a un cotxer, ens traguérem els barrets i vàrem dir-li:
-Bon dia.
El cotxer no volia que li guanyés la mà en cortesia cap estranger
autèntic o imitat, i, encarregant al seu company Carles que tingués
cura del seu poltre pesseter, baixà del pescant i ens retornà una
reverència que hauria acreditat el mateix Mister Turveydrop; i,
parlant aparentment en nom de la nació, ens donà la benvinguda per
haver arribat a Anglaterra, afegint que lamentava que S. M. la reina
no era de moment a Londres.
Nosaltres no poguérem respondre-li a això, car el libre res
anticipava de semblant cosa. Li vàrem dir «cotxer», a la qual
paraula ell va inclinar-se altra vegada fins a terra, i li demanàrem
si volia tenir l'amabilitat de conduir-nos al pont de Westminster.
Ell va dur-se la mà al cor i digué que tindria gran plaer a fer-ho.
Aleshores, prenent la tercera frase del capítol, George li preguntà
quant ens en faríem, de la carrera. La qüestió introduïa en la
conversa un vil element, i el cotxer semblava estar ofès en sos
sentiments. Digué que mai no acceptava diners dels extrangers
distingits, i proposà que li dediquéssim un record (una agulla de
brillants, per exemple; una capsa d'or per al rapè... alguna petita
minúcia), perquè servés record de nosaltres.
Havent-se fet una mica de públic a l'entorn (i el cotxer treia el
millor partit de la broma), vàrem pujar al cotxe sens badar boca, i
aquest arrencà en mig d'un chor de crits i d'ironies. Al bell davant
d'una sabateria, una mica més enllà del teatre d'Astley, que ens
semblava la mena de botiga que ens calia, férem aturar el cotxe. Era
una d'aqueixes botigues atapeïdes que, tot just obren llurs portes
al matí, comencen a llançar llurs gèneres al vessant de les portes.
Hi havia apilats caixons de sabates sobre l'acera; hi havia penjolls
de sabates sobre portes i finestres, per via de fistons; les
cortinetes eren com un emparrat disforme, amb sabates negres i
roges. A dins, una glorieta, talment, era formada amb sabates.
En entrar, el sabater estava ocupat, amb el formó i el mall, obrint
un altre caixó de sabates.
George es tragué el barret i va dir:
-Bon dia!
El sabater ni tampoc va girar-se. De primer antuvi em va semblar un
home desplaent. Rondinà quelcom, que podia o no ésser un salut, i
reprengué sa feina. George continuà:
-M'ha estat recomanada la seva botiga pel meu amic Mister X.
En resposta, el sabater havia de dir: «-Mister X. és un cavaller
força digne, i serà per a mi el millor plaer servir a qualque seu
amic.» Però, en realitat, va dir:
-No el conec pas. No sé pas qui és.
Això va ésser desconcertant.
El llibre donava tres o quatre mètodes de comprar sabates. George
havia triat el que era escrit sobre Mister X, que esdevenia el més
cortès. S'esmentava, amb el botiguer, aquest Mister X, i després,
quan per aquest mitjà s'havia arribat a l'amistat i bon enteniment,
un hom es deixava caure, naturalment i graciosa, en l'objecte
immediat de la visita, o sia el desig de comprar sabates bones i
barates.
A aquest home gras i positiu, res no li importaven les petites
graciositats del comerç al detall. Amb ell calia parlar del negoci
de cop i volta. George abandonà «Mister X.», i, tombant la fulla,
prengué a l'atzar una frase, que no fou una selecció feliç:
certament era de sobres per a qualque sabater. Al nostre cas,
amenaçats a tot arreu per rengleres de sabates de totes menes, la
frase assolia tots els caires d'una ximpleria. Era aquesta:
-M'han dit que vostè té ací sabates per vendre.
L'home, per primera vegada, deixà ses eines i ens esguardà. Parlà a
poc a poc, amb una veu aspra i grossa, dient-nos:
-¿Per què li sembla que tinc ací les sabates? Per olorar-les,
potser?
Era un d'aquests homes que comencen a miques i van encoratjant-se
mentre parlen, com si anessin fermentant el virus dintre seu.
-Què li sembla que sóc jo?- continuà. -¿Un col·leccionista de
sabates? ¿Per què li sembla que tinc la botiga? Per fer salut?
¿Potser pensa que estic enamorat de les sabates i no puc desfer-me
d'un parell? Li sembla que les tínc ací per mirar-les? ¿Vol dir, que
no n'hi ha prou? ¿On es pensa ésser vostè? En una exposició
internacional de sabates? ¿Què es creu que són, aquestes sabates?
una col·lecció històrica? ¿Ha sentit dir mai que hom tingui una
sabateria i no vengui sabates? ¿Li sembla que he guarnit amb elles
la meva botiga perquè faci bonic? ¿Per qui m'ha pres, a mi? Per un
premi de ximples?
Jo sempre he sostingut que aquests _Manuals de conversació_ no són
pas d'utilitat veritable. El que volíem era quelcom en anglès
equivalent al conegut modisme alemany «Behalten Sie Ihr Haar auf»;
però, en el llibre, de cap a peus, res de semblant no trobàrem. Fent
justicia a George, hem de convenir que va triar la millor frase que
podia trobar-se, i l'aplicà dient:
-Ja tornaré una altra vegada, que potser tindrà més sabates per
mostrar-me. A reveure.
Tornàrem al nostre cotxe, i marxàrem, deixant el botiguer a la
porta, rodejada de sabates, dirigint-nos una pluja de frases que no
vàrem escoltar, però que els que passaven sembla que trobaren força
interessants.
George volia aturar-se en una altra sabateria i provar l'experiment
de bell nou. Del cert volia unes sabatilles, però el vàrem convèncer
que deixés la compra fins a arribar a ciutat estrangera, on els
comerciants estan, potser, més acostumats a aquella manera
d'enraonar, o, almenys, són més amables de natural. Quant al barret,
de cap manera no s'ho volia deixar córrer. Deia que no podia viatjar
sense i, per tant, ens dirigírem a una petita capelleria del carrer
Blackfriars. El propietari d'aquesta botiga era un home alegre
d'ulls relluents, que ens ajudà, més bé que no ens entrebancava, en
demanar-li George, amb les paraules del Manual: -¿Té vosté algun
barret?- No va atufar-se, sinó solament restà pensatiu, gratant-se
la barbeta.
-Barrets?- digué -Deixi-m'ho pensar. Sí.- (Aleshores una rialleta de
gaudi evident aparegué en sa cara extraordinària.) -Sí. Ara que hi
penso, em sembla que tinc un barret. Però... digui, digui: per què
m'ho pregunta?
George li explicà que desitjava comprar una gorra: una gorra de
viatge; però el punt principal consistia que fos «una bona gorra»...
El semblant del botiguer esdevingué lassat.
-Ah! Amb això em sembla que m'ha agafat. Si hagués volgut una gorra
dolenta que no valgués el preu que se'n demanés, una gorra que no
servís ben bé sinó per a netejar vidres d'aparador, podria haver-li
mostrat el tipus ideal; però una bona gorra, no, que no la tenim.
Malgrat això, aturi's una mica- continuà en veure com apareixia, de
despagat, el semblant expressiu de George: -no tingui tanta pressa.
Ací tinc una gorra.
Va obrir un calaix i digué:
-No és pas una bona gorra, però no és tan dolenta com moltes que en
venc.- I ens la presentà estesa a la palma de la mà. -Què li sembla?
¿Li fóra bona?- demanà.
George se l'emprovà davant el mirall, i, escollint una altra
observació del Manual, digué:
-Aquest barret m'està a la mida; però... digui: li sembla que em va
bé?
El capellaire es féu enrera, atalaiant-lo d'allò més.
-Honradament, no puc dir que li va bé.- I, deixant George, es dirigí
vers nosaltres tot dient-nos:
-La gentilitat del vostre amic es diria cosa bellugadissa: hi és,
però pot perdre's fàcilment. Tanmateix, amb aquesta gorra, em sembla
que no hi és.
Arribats ací, George pensà que en tenia prou, d'aquell home, i
digué:
-Està bé. No volem perdre el nostre tren. Què val?
-El preu d'aquesta gorra, senyor- respongué, -què, en opinió meva,
és doble del que val, són quatre xelins i mig. ¿Li plauria que la hi
emboliqués amb paper blanc, o amb paper fosc, senyor?
George digué que la pendria tal com era. Va pagar quatre xelins i
mig en argent i sortí. Harris i jo el seguírem.
Al carrer Femchurch deixàrem el cotxe, donant cinc xelins al cotxer,
Aquest ens féu una altra reverència i ens digué que donéssim records
de part seva al emperador d'Àustria.
Un cop al tren, resumint els nostres parers, resultava perdut el joc
per dos vots contra un. I George, evidentment despagat, llançà el
Manual per la finestrella.
Trobàrem al vaixell els nostres equipatges i les nostres bicicletes,
i amb la puja de la marea, a les dotze, ens esmunyírem pel riu.