-Bé, col·loquem, doncs, totes les que puguem retrobar i confiem en
la Providència.
En retrobàrem onze. En fixàrem cinc a un costat i sis a l'altre, i
mitja hora després la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir
que ara és bellugava més que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson
digué que, de moment, ja anava bé. Semblava que començava a
fastiguejar-se. Si l'hagués deixat fer, penso que aleshores hauria
marxat a casa seva; però jo estava decidit que romangués allí fins
que el treball fos llest. Havia ja abandonada tota idea de passeig
en bicicleta. La meva vanitat per la màquina, l'havia anul·lada ell.
El meu únic interès romania ara a veure'l pessigar-se i
esgarrapar-se i apallissar-se ell mateix, i vaig reanimar son
esperit amb un got de cervesa i una justa lloança.
-És per a mi de veritable utilitat veure-us fer aquestes feines. No
és solament la vostra destresa i art, el que em corprèn, sinó la
vostra confiança en vós mateix, la vostra inexplicable bona
disposició que m'esdevé benfactora.
Reanimat ara, escometé la feina de col·locar l'aparell de la caixa.
Posà la bicicleta dreta contra el mur de la casa, i treballà de
l'altre costat; després l'arrambà contra un arbre; després la
sostenia jo, mentre ell era a terra amb el cap entre les rodes i
treballava amb la bicicleta per la part baixa, tot tacant-se d'oli.
Després me la va pendre i es posà doblegat sobre ella com una
albarda, dient aquestes tres coses:
-Gràcies a Déu que a la fi està bé!- Després: -No! Maleït sigui si
està bé!
La tercera cosa que va dir, tracto d'oblidar-la. Ell havia ja
perdut, a l'últim, la serenitat, i tot seguit insultava la màquina.
Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el
que després s'esdevingué no fou sinó una veritable lluita entre ell
i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos. Tan aviat
era la bicicleta a terra i ell a sobre, com ell a terra i la
bicicleta a sobre d'ell. De vegades romania ferm, tot roig per
l'esforç victoriós, amb la bicicleta entre les cames; però el seu
triomf era breu. De sobte la màquina s'alliberava amb un moviment
ràpid i, tornant-se contra ell, el colpejava fortament amb un braç
del manillar.
A un quart de dues, brut, descabellat, ple de talls i sagnant,
digué:
-Em sembla que està bé així.- S'aixecà eixugant-se el front. La
bicicleta semblava, així mateix, com si n'hagués tingut prou amb el
joc. Fóra difícil dir quin, de tots dos, havia rebut més. Vaig
conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a
treure's la grassa, ni cap menester, es rentà i tot seguit vaig
deixar-lo anar a casa seva. Vaig agafar la bicicleta, i en cotxe
vaig portar-la al taller més proper, on poguessin adobar-la.
L'encarregat l'examinà.
-Què voleu que faci, amb això?
-Voldria que l'adobéssiu tot el possible.
-Està un xic feta malbé, però mirarem de deixar-la el millor
possible.
Li deixà, efectivament, tan bona com podia deixar-se per dues
lliures i mitja. Però jamai no tornà a ésser la mateixa màquina, i a
la fi de temporada vaig deixar-la a mans d'un marxant perquè la
vengués, dient-li que, no volent enganyar ningú, fos
servit d'anunciar-la com una màquina de l'any darrer. Però el
marxant va aconsellar-me de no dir cap data, dient que en aquests
afers no és cosa de declarar el que és veritat o no, sinó cosa de
veure el que es pot treure de la gent.
-Ara- afegí, -entre nosaltres, li diré que la màquina no sembla de
l'any darrer: pel que fa a la seva apariència podria ben ser de deu
anys enrera. Res no direm de la data. Veurem el que se'n pot treure.
Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures,
dient-me ésser més del que esperava.
Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i
adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una
bicicleta, potser treu la millor part del negoci. És independent del
temps i del vent. No ha pas de capficar-se amb l'estat dels camins.
Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman
feliç per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges també (no
hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la màquina ens porta
sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la.
Però, com que ell quasi mai passa de la primera fita, això no arriba
a tenir gaire importància. L'errada que molta gent comet és creure
que es poden fer ambdues maneres d'esport amb la mateixa màquina.
Això és impossible. Cap màquina pot resistir aquest doble esforç.
Cal, primer, el determini de si es vol ser ciclista, per a adobar la
màquina o per a muntar-la. Personalment jo prefereixo muntar, i
procuro de no tenir a prop cap menester que em tempti a adobar-la.
Si res li passa, l'arrossego fins al primer taller de reparacions.
Si sóc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del camí
i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en
l'adobador errant, per al qual la vista d'una màquina feta malbé és
com un cadàver que trobés un corb, al seu volt; l'escomet amb un
coral crit de triomf. En principi, tractava jo d'ésser cortès amb
els adobadors espontanis, i els deia:
-No és pas res; no cal que us molesteu. Seguiu el vostre camí i
distraieu-vos. Vos ho prec com un favor... Tingueu la bondat
d'anar-vos-en.
Peró l'experiència m'ha demostrat, malgrat tot, que la cortesia tant
se val en semblants casos, i per això ara els dic:
-Aneu a passeig i deixeu estar la màquina, o, si no, us faré una
cara nova.
I, fent veure que hom està decidit a realitzar-ho, i si altrament es
duu a la mà un bon garrot, generalment es pot foragitar l'adobador
espontani.
A darrera hora del vespre vingué George i digué:
-Què? Penseu que tot estarà llest?
-Tot estarà llest per a dimecres- vaig respondre, -excepte vós i
Harris, potser.
-Llest, també, el tàndem?
-Llest, també, el tàndem.
-No penseu que li calgui cap repàs?
Als quals mots vaig replicar:
-L'edat i l'experiència m'han mostrat que poques coses hi ha en les
quals hom fa bé d'ésser pràctic. Em resten, doncs, un nombre limitat
de qüestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la
convicció ferma, que al tàndem no li cal cap repàs. Altrament tinc
el pressentiment que així Déu em perdoni com cap ésser humà
tantejarà la màquina d'avui a dimecres al matí.
George digué:
-Trobo que no n'hi ha per enfadar-se, al vostre lloc. Arribarà dia
(i potser no és gaire lluny) que a aquesta bicicleta, amb un parell
de muntanyes al bell mig d'ella i el taller més pròxim, li caldrà
d'ésser repassada, malgrat el vostre crònic desig que romangui en
descans. Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat
els setrills i què heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos
esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us
netegi la cadena i qui us infli el pneumàtic de la roda trasera.
Comprenc que George tenia raó en el que deia... Potser era quelcom
de profètica sapiència. I vaig dir:
-Dispenseu si semblava no adonar-me d'això. El cert és que Harris ha
estat ací aquest matí...
-Prou- interrompé. -Ho comprenc. Altrament no és d'aixó, del que
volia parlar-vos. Mireu.
Va presentar-me un petit llibre enquadernat en tela vermella. Era
una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que
començava: «En un vaixell...» i terminava: «A casa el metge.» El
capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de
ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i
grollera: «-¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?»
«-Impossible, senyora. Aquest senyor del costat és molt gros.» «-Què
no farem un esforç i tindrem les cames quietes?» «-Faci el favor de
no empipar amb el colze.» «-Aprofiti's del meu muscle, senyora, si
li fa servei per a arrambar-se.» (El qual oferiment no s'indicava si
era fet amb ironia.) «-Em veig obligat a dir-li, senyora, que es
posi una mica de costat. Quasi no puc alenar.» (Amb tot això es veu
que l'autor tenia la idea que la gent anés apilotada a terra,
gairebé.) El capítol finia amb la frase: «-Alabat siga Déu, que
havem arribat a lloc! (Got sei dank!)» Una pietosa exclamació que,
per les circumstàncies, la dirien a chor.
A la fi del llibre hi havia un apèndix donant consells al viatger
alemany envers la cura de la seva salut i confort durant sa
residència a les ciutats angleses, els principals dels quals eren:
viatjar sempre amb una bona quantitat de polvets insecticides;
tancar sempre la porta de l'alcova, a les nits, i comptar curosament
els cèntims de canvi.
-No és pas cosa recomanable- li vaig fer notar en retornar-li el
llibre. -No és pas un llibre que jo recomanés a cap alemany pròxim a
venir a Anglaterra. Em sembla que per ell sol li vindria desplaença
de viatjar. He llegit llibres publicats a Londres, per a ús dels
viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles són plenes de
semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentén set llengües,
sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errònia informació
de la moderna Europa.
-No podreu negar que aquests llibres obtenen grosses comandes. Sé
que es venen per milers, i a cada ciutat d'Europa hi deu haver gent
que va ça per lla portant aquesta mena de lèxic.
-Es versemblant, però hi ha la sort que hom no els entén. Jo mateix
he observat estrangers, als andens de les estacions i als
encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no
sap quina llengua parlen, ni es té la menor notícia del que estan
dient. Potser val més que sigui així; Si fossin entesos rebrien,
segurament, disgustos de no dir.
-Potser sí- assentí George. -Em plauria de veure què esdevindria si
fossin entesos. Proposo d'anar a Londres dimecres al matí, i passar
una hora o dues de compres amb l'ajut d'aquest llibre. Hi han unes
coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre
altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa
espai. Voldria fer la prova d'enraonar així on pugui judicar
exactament dels efectes. Voldria veure la sensació que hom
experimenta en parlar d'aquesta manera.
Tot d'una em semblà que fóra cosa divertida i, entusiasmat, vaig
prometre d'acompanyar-lo, romanent a la porta de les botigues. Vaig
pensar que a Harris li plauria d'ésser al mig (o, més bé, a la vora)
de la prova; però George digué que no s'adeia amb el seu projecte.
Volia que Harris i jo l'acompanyéssim dintre les botigues. Digué
estar disposat a fer la provatura amb la presència de Harris, la
qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a
cridar la policia si fos necessari.
Anàrem a casa Harris i li férem la proposició. Harris examinà el
llibre, especialment els capítols que tractaven de la compra de
barrets i sabates, i digué:
-Si George parla a un sabater o capeller en la forma que ací és
escrit, no és pas defensa, el que necessitarà, sinó més aviat dur-lo
a un dispensari.
George s'irrità, i va dir:
-No sembla sinó que jo sigui un bordegàs temerari sense seny ni
centener. Jo bé tindré cura de triar les frases més delicades i
menys enutjoses, fugint dels insults grollers.
Harris, comprenent-ho així, s'adherí al projecte, aleshores, i
fixàrem la hora per a dimecres de bon matí.
_Nota (1): L'original diu "screw-hammer", i es va traduir
literalment per "martell-cargol". Probablement l'autor es referia a
un "screw-spanner", o sigui una clau anglesa_