El defecte de Harris. -Harris i l'àngel bo. -Un fanal de bicicleta
patentat. -El sillí ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull
d'àliga; son mètode; la seva alegre confiança; sos gustos senzills i
de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. -
George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua
estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un
experiment. -La seva prudència. -La manutenció de Harris assegurada
amb condicions.
Dilluns a la tarda es presentà Harris amb l'anunci d'una casa de
bicicletes. I vaig dir-li:
-Si voleu seguir el meu consell, deixeu-vos-ho córrer.
-Deixar-me córrer què?
-Aquesta marca nova, patentada, revolució del món ciclista, pasme i
bogeria, que ha batut tots els records, etc., etc... tot el que es
vulgui que sigui l'anunci que duus a la mà.
-Molt bé- va dir -Potser sí; però em sembla que ens les tindrem que
veure amb muntanyes esquerpes, i em penso que ens caldran bons
frens.
-Ens caldrà un bon fre: convingut. El que no ens caldrà és una
sorpresa mecànica que no entenem i mai no funciona quan és menester.
-Això funciona automàticament.
-No cal que ho digueu. Per instint sé exactament què farà. En anant
de pujada fallarà la roda d'aital faisó que haurem d'arrossegar la
màquina. Li provarà l'aire del cim de muntanya, i de sobte anirà bé.
En anar de baixada començarà a retreure'ns el mal negoci que ha
estat per a nosaltres, i això li produirà remordiments i darrerament
desesperació. Es dirà a si mateixa: «No serveixo per a res; no ajudo
aquests bons homes; solament els embarrasso. Sóc una malastrugança,
això és.» I, sense afegir una paraula d'advertiment, ens farà malbé
el negoci. Vós sou un bon minyó- vaig continuar; -però teniu un
defecte.
-Quin defecte?- demanà indignat.
-Que teniu massa credulitat. Si llegiu un anunci, creieu tot seguit
el que diu; tota mena d'experiències que han inventat els folls, les
haveu provades. El vostre àngel guardià sembla ésser un esperit
capaç. Però vós, preneu el meu consell, no li proveu gaire la
paciència, car bastant de feina li heu donat d'ençà d'aleshores que
començàreu amb la bicicleta. No continueu fins a fer-lo tornar boig.
Harris digué:
-Si tothom parlés així no hi hauria cap avenç en cap ordre de la
vida. Si hom no provés les innovacions, el món romandria en un
estancament aclaparador. Es per...
-Tot el que es pugui dir a favor d'aquest argument, ho sé- vaig
interrompre. -Convinc a fer experiments fins a trenta cinc: un cop
traspassats, considero que hom té guanyat el dret de procurar per
ell mateix. Vós i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vós
especialment. Vós haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una
explosió de fanal de gas, patentat...
-Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig
carregar-lo massa.
-Conforme; estic disposat a creure que, si hi havia una faisó
errònia de menar-lo, d'aqueixa vau usar. Devíeu tenir en compte
aquesta tendència vostra, que ajuda al meu argument. Per la meva
part, jo no vaig adonar-me del que féreu; solament sé que anàveu
plàcidament i tranquil·lament pel camí de Whitby, discutint la
guerra dels trenta anys, quan el vostre fanal esclatà com un tret de
pistola. L'espant em llançà a la cuneta, i recordo el gest de la
vostra esposa en dir-li que no havia estat res i que no tenia per
què inquietar-se, car dos homes us pujaven a casa i el metge vindria
tot seguit amb l'infermera.
-Així se us hagués acudit arreplegar el fanal! M'hauria complagut de
saber per què va esclatar d'aquella faisó.
-Mancà temps per recollir-lo- vaig dir. -Compto que hauriem
necessitat dues hores per aconseguir-ho. Quant a l'explosió, el fet
d'haver estat anunciat com el millor fanal inventat al món, a un que
vós no fóssiu li hauria fet pensar en una malifeta.
-Sí; vós mateix dèieu que feia una llum magnífica.
-Feia una llum brillant al camí de King i Brighton, i féu espantar
un cavall. Al moment que anàvem per la fosca més enllà de Kemp Town,
va apagar-se i fóreu denunciat per anar sense llum. Recordeu que,
les tardes de sol, el portàveu a la bicicleta i brillava tant com
valia; però, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i
volia descansar.
-Era un xic irritant, el fanal aquell- murmurà Harris. -Ho recordo
bé.
-Era irritant per a mi, i segurament més ho era per a vós. Després,
hi ha _sillins_- vaig continuar, tot volent que se'n dugués aquesta
lliçó. -¿Recordeu cap sillí, al món, que hagi estat anunciat i que
no hagueu provat vós?
-Sempre he tingut la idea de trobar el sillí perfecte.
-Deixeu córrer la idea. Aquest és un món imperfecte, mesclat de
dolor i d'alegria. Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins
siguin fets de l'arc de Sant Martí i plens de núvols. Al món que
som, la cosa més senzilla és acostumar-se a les coses dures.
Recordeu el sillí que compràreu a Birmingham? Era dividit pel bell
mig, talment com un parell de ronyons.
-¿Voleu dir del que era construït sota principis anatòmics?- demanà
Harris.
-Potser sí. La caixa en què el portàveu tenia en la coberta un
esquelet assegut... O, més aviat, la part de l'esquelet que s'asseu.
-Estava perfectament bé, i mostrava la veritable positura de...
-Bé, no cal passar a detalls; la positura em va semblar sempre no
gaire delicada.
-Des del punt d'obir médic, anava bé.
-Potser sí, per a un que montés sobre els seus ossos: jo sé solament
que vaig provar-lo per mi mateix i que, per a un que té carn, era
una angúnia. En passant sobre una pedra o sobre un carril, pessigava
com un diantre. Era com muntar sobre d'una llagosta empipada. I vós
muntàreu un mes així.
-Vaig pensar que calia donar-li temps per veure els resultats.
-Vau tanmateix donar temps a la vostra família per a veure els
resultats. La vostra dona em va dir que, d'ençà que sou casats, mai
no us havia vist de tan dolent humor, tan poc cristià com estiguéreu
durant aquell mes. Altrament recordeu l'altra sillí, aquell que
tenia la molla al dessota.
-Voleu dir l'espiral?
-Vull dir aquell que us sacsejava amunt i avall com el ninot d'una
capsa de ressort. Mantes vegades, en aixecar-vos, tornàveu a lloc, i
altres no, Creieu que, si esmento aquests fets, no és tan sols per
recordar coses penoses, sinó perquè estigueu convençut de la bogeria
de fer provatures a l'edat vostra.
-Voldria que us deixéssiu d'aquest color. No tinc sinó trenta
quatre...
-No teniu sinó... quants?- vaig demanar-li.
-Prou. Si no us plau el fre, deixeu-lo córrer: no el compreu. Si la
vostra màquina va de cap per una muntanya i George i vós sou
llançats per la teulada d'una església, no em feu a mi cap retret.
-Per George res no puc dir-vos. Al millor qualque cosa l'esparvera.
Si passés un accident com el que dieu, el més probable és que no li
fos grat; però descanseu, que jo em pendria el treball de fer-li
veure que no havia estat per culpa vostra.
-Està llest, el tàndem?
-Sí, res no li passa a la màquina.
-L'haveu repassada?
-No, ni penso que ho faci ningú del món. La màquina va bé ara, i
vull que romangui així fins que marxem.
Vaig tenir, una vegada, una bona lliçó, amb això dels repassos. Hi
havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre
va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a
l'altre dia, i vaig acceptar. M'aixeco de bon matí, cosa que fou un
esforç que em va enorgullir a mi mateix; però ell vingué una hora i
mitja tard. Vaig esperar-lo al jardí. El jorn es presentava
esplèndid. En arribar, em digué: -Sembla, la vostra, una bona
màquina. Marxa bé?
-Oh! Com la major part d'elles- li responc. -Bastant bé al matí,
però up xic pesanta després de dinar.
Ell va agafar-la per la roda davantera i la forca i va donar-li una
violenta sacsejada: tal, que vaig dir-li:
-Estigueu-vos de fer això, que la fareu malbé.
No sé pas per quins set sous havia de sacsejar-la, quan cap mal no
li havia fet. Altrament, si hagués estat merescut un sacsejament,
era a mi, que corresponia de fer-lo. Sentia quelcom com si apallisés
el meu gos. I em va dir:
-Aquesta roda davantera es belluga.
-Si vós no la toqueu, res no es belluga. No es bellugava pas, abans:
res que es pugui dir bellugament.
-Això és perillós- digué. -¿Teniu un martell-cargol?(1)
Jo havia d'haver estat ferm; però pensava que potser ell entenia el
negoci, i vaig anar a cercar el saquet de les ferramentes. En tornar
el vaig veure assegut a terra, amb la roda entre les cames,
donant-li voltes lleugeres amb els dits. El restant de la màquina
era al seu costat sobre la sorra del jardí.
-A la roda davantera aquesta n'hi ha passat alguna- digué ell.
-Talment ho sembla: oi?
Però aquell era una mena d'home que no capia d'ironies.
-Em sembla que els suports van tots malament.
-No us molesteu més per això- vaig dir-li: -us afadigareu. Posem la
roda al seu lloc i marxem.
-Ara que és fora, podem veure què té.- I parlava com si la roda
hagués sortit per ella sola. Abans jo no pogués aturar-lo, havia
descargolat quelcom, i rodaren per terra com una dotzena de boletes.
-Agafeu-les, agafeu-les! ¡No n'hem de perdre cap!- cridà tot
astorat.
Arrossegant-nos per terra durant mitja hora, en vàrem trobar setze.
Ell deia que sentiria que se n'hagués perdut cap; car, d'haver-se'n
perdut cap, això faria una gran diferència a la màquina. «-En desfer
una màquina- afegí -s'ha de tenir gran cura de no perdre cap
d'aqueixes boletes.» I explicà que calia comptar-les totes, en
treure-les, i veure que tornaven al seu lloc en el nombre exacte. Jo
li vaig prometre de tenir present el seu consell si mai desfeia en
peces una màquina. Vaig posar les boles al meu barret, per més
seguretat, i el vaig deixar al llindar de la porta. Comprenc que no
era bona pensada. D'ordinari no sóc un cap lleuger, però em devia
haver afectat la influència d'ell. Aleshores digué que, ja posats,
volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit començà a treure
l'aparell, mentre volia jo convèncer-lo que no fes tal cosa. Vaig
dir-li el que, molt solemnial, va dir-me una amic en certa ocasió:
«-Si mai et passa quelcom amb l'aparell, ven la màquina i compra'n
una de nova. Surt més barat.»
-La gent parla com qui res no entén de màquines- em digué. -Res més
fàcil que desmuntar l'aparell.
He de confessar que tenia raó. En menys de cinc minuts havia tret
l'aparell en dues peces, que deixà a terra, i quedà cercant claus i
cargols per terra. Digué que era per a ell un misteri, sempre, la
forma com desapareixien els cargols.
Cercàvem encara cargols, quan sortí Ethelbertha, que semblà
sorpendre's de veure'ns allí, car pensava que havíem marxat feia
hores.
-No trigarem gaire- digué ell. -Estic ajudant el seu espòs a
repassar la seva màquina. És una bona bicicleta, però totes
requereixen una ullada de tant en tant.
-Si desitgen rentar-se les mans en acabar- digué Ethelbertha- vagin
a la cuina de darrera, si els plau; car les minyones han fet ara les
alcoves.- Després em digué que, si trobava Kate, sortirien totes
dues a passejar en yacht; però que probablement serien de retorn a
l'hora de dinar. Jo hauria donat quelcom per marxar amb ella.
N'estava tip, de veure aquell foll desfer-me la bicicleta. El sentit
comú em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci més mal. Tens el
dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la
destrucció d'un boig. Agafa'l pel coll i llança'l a puntades de peu
per la porta del jardí.
Malgrat tot, jo só dèbil en haver de ferir els sentiments d'algú, i
vaig deixar-lo continuar sa obra catastròfica. Abandonà la feina de
cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat
de perdre's i aparèixer quan hom no hi pensa, i que de moment es
dedicaria a enllestir la cadena. Primer la nuà tan fort que no podia
bellugar-se; després l'afluixà fins a ésser dues vegades més fluixa
que mai havia estat; després digué que el més ben pensat era posar
la roda davantera al seu lloc. Jo havia obert la forquilla, i ell
començà l'operació.
Al cap de deu minuts vaig proposar-li de deixar la forquilla i
encarregar-me de col·locar la roda, canviant els papers. Al minut
deixà la màquina i marxà a donar un volt per la pista del croquet,
posant les mans als malucs. Tot passejant, anava explicant-me que el
principal era tenir cura de no pessigar-me els dits entre la
forquilla i el radis de la roda, a la qual cosa vaig replicar-li
que, per experiència, estava convençut de la veritat que deia.
Havent-se ell resguardat les mans amb uns draps vells, acabàrem, a
la fi, la col·locació de la roda. Al moment de restar enllestida,
esclatà en una rialla.
-On és el xisto?
-Bé, estic fet un ruc- digué.
Era el primer cop que parlava en forma que em féu respectar-lo, i
vaig demanar-li com havia fet el descobriment.
-Hem oblidat les boles!- digué ell.
Vaig mirar on havia deixat el barret, que era al bell mig de
l'andén, i el gos favorit d'Ethelbertha se les empassava tan de
pressa com podia.
-Va a matar-se!- digué Ebbson, a qui mai no he tornat a veure,
gràcies a Déu, però sembla que es deia Ebbson. -Són de sòlid acer!
-Tant se me'n dóna del gos. En el que va de setmana ja s'ha empassat
uns cordons de sabata i un paquet d'agulles de cosir. La naturalesa
és el millor mestre, i als gossets sembla que els va bé aquesta mena
d'estimulants. En el que jo penso és en la bicicleta.