Un afer delicat. -El que podia haver dit Ethelbertha. -El que va
dir. -El que digué Mistress Harris. -El que diguérem a George.-
Sortirem el dimecres. -George suggereix la possibilitat de
servir-nos culturalment. -Harris i jo ho posem en dubte. -Quin
treballa més en un tàndem. -Opinió del que va davant. -Punts d'obir
del que va darrera. -De com Harris perdé la seva dona. -La qüestió
de l'equipatge. -La saviesa del meu oncle difunt Podger. -Principi
de la història d'un home que tenia un sac.
Aquell vespre mateix vaig abocar-ho tot a Ethelbertha. Vaig començar
fent-me un xic el neguitós, amb la idea que Ethelbertha se n'adonés;
a la qual cosa jo assentiria, explicant-ho per pressió cerebral.
Llavors parlaríem de l'estat general de la meva salut i de l'evident
necessitat que prengués aviat mides radicals. Pensava que amb una
mica de tacte podria arreglar-me-les de manera que la proposició
sortís de la mateixa Ethelbertha. Me la imaginava dient: «No,
estimat; és un canvi d'aires, el que necessites, un canvi complet.
T'has de convèncer i marxar a fora un mes. No em diguis que vagi amb
tu. Bé conec que t'agradaria més que hi anés, però no vull. És la
companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a
George i Harris perquè vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan
treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les
preocupacions casolanes. Oblida per un moment que els nens
necessiten lliçons de música i sabates i bicicletes, amb tintura de
riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals
coses com són els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos
del veí i els comptes del cansalader. Marxa a un verd recó de la
terra on tot et sigui nou i estrany, on el teu cervell agotat pugui
trobar pau i idees fresques. Marxa per un espai de temps i dóna'm
ocasió que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre
la teva bondat, que tinc sempre al davant; car és molt humà que jo
no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa
indiferent a la benedicció del sol i a la bellesa de la lluna. Marxa
i retorna refrescat de cap i de cos, més eixerit, millorat (si això
fos possible), del que marxes.»
Malgrat que assolim els nostres desigs, mai no vénen revestits de
nostre grat. En poques paraules: Ethelbertha no semblava adonar-se
del meu neguit, i, en tenir jo de fer-li'n esment, vaig dir:
-Mira, perdona'm, però aquesta nit no em trobo el mateix...
Ella digué:
-I ara! No havia notat cap diferència! ¿Què et passa, doncs?
-No t'ho puc ben dir; fa algunes setmanes que m'ho sento venir.
-Deu ésser aqueix whisky.
-És quelcom més seriós. Em penso que no sigui més mental que
corporal.
-Deus haver estat llegint altra vegada aquelles cròniques
mèdiques...- afegí ella amb una certa compassió. -¿Per què no prens
el meu consell i no les llences al foc?
-Doncs tampoc no són aquestes critiques mèdiques. Darrerament han
estat afalagadores... una o dues d'elles.
-De què et prové, doncs? Deu tenir la seva explicació.
-No, no la té, i això és el més remarcable de tot. Solament ho puc
explicar com una estranya sensació d'inquietud que sembla haver-se
apoderat de mi.
Ethelbertha m'esguardà amb uns ulls especials; però, com que res no
deia, vaig seguir la meva argumentació.
-Aquesta dolorosa monotonia de la vida, la felicitat sense
esdeveniments, sense variants, d'aquests dies, aclaparen un hom...
-Jo no els sabria plànyer- digué Ethelbertha. -D'altra mena els
podríem tenir menys agradosos.
-No n'estic completament cert, d'això. Dins una vida de gaudi
seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades
penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una
càrrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput
per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig. Suposo que
sóc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a
entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo.
Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries
d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit
semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos
possibles efectes sobre meu, em digué que no em capfiqués amb
aquestes coses, fent-me veure que sempre és bogeria caminar a
l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria. Quant a
ésser jo una estranya mena d'home, va suposar que no estava en mi
l'evitar-ho; i, mentre la gent al meu entorn estigués disposada a
acceptar-me, era assumpte finit. La monotonia del viure, afegí que
era per a tots dos, i en això sí que em compadia de debò.
-Tu no pots pensar- digué -com ansio de fer, algun cop, una escapada
de tu mateix; però, com que sé que no fóra possible, m'estic de
rumiar-ho.
Mai no havia oït parlar Ethelbertha d'aital faisó. Va esbalair-me i
agraviar-me més enllà de la mida.
-Certament que no és gaire carinyosa l'observació que em fas- vaig
dir-li. -No em sembla allò que diríem una observació marital...
-Bé que ho sé així; i és per això que mai, fins ara, no t'ho havia
dit- continuà ella. -Vosaltres, els homes, no podeu capir que, per
molt enamorada que del seu espòs sigui una dona, hi ha vegades que
en certa manera la fastigueja. No pots pensar com desitjo, algun
cop, de poder posar-me el meu capell i sortir sense que ningú no em
demani on vaig, perquè me n'hi vaig, si seré gaire temps fora i quan
retornaré. No pots pensar com desitjo, alguns cops, encomanar un
àpat del meu exclusiu grat i de la canalla, que, en veure'l,
agafessis el teu barret i te n'anessis al Club. Mai no pots pensar
com hi sóc abocada, moltes vegades, a convidar a casa l'amiga que em
plagui i que sé que et desplau a tu; anar a veure les persones que
m'agrada de veure; jeure quan sóc afadigada; llevar-me quan sento
que ho vull fer així... Però dues persones que viuen plegades són
obligades contínuament a sacrificar-se llurs propis desigs. De
vegades és favorable apaivagar la tensió un xic.
Més endavant, tot rumiant les paraules d'Ethelbertha, he arribat a
capir-ne el valor; però, aleshores, confesso que van ofendre'm i
indignar-me al punt de dir-li:
-Si el teu desig és alliberar-te de mi...
-Vejam! No facis el ximplet, ara!- interrompé ella. -Parlava
d'alliberar-me de tu per un curt moment: sols el bastant per a
oblidar-me que hi ha en tu un o dos petits defectes; sols el bastant
per a fer-me recordar el bon minyó que ets en altres aspectes, i
desitjar el teu retorn com acostumava aquells dies que no et veia
tan sovint; que em faci, potser, un xic indiferent a tu, com hom es
fa indiferent a la glòria del sol, per allò de tenir-lo cada dia.
El caire que prenia Ethelbertha no em complagué. Hi havia una
frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No
em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la
separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que
jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia
d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de
l'excursió, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria
abandonada; però, talment com eren les coses, no hi havia mitjà de
canviar la idea decorosament.
-Molt bé, Ethelbertha- vaig dir-li: -serà el que voldràs. Si
desitges una pausa en la meva companyia, la fruiràs. Però, si no fos
curiositat impertinent de la part d'un marit, em plauria saber què
et proposes fer durant la meva absència.
-Pendrem la casa de Folkestone- respongué, -i me n'aniré amb Kate.
I, si vols fer un favor a Clara Harris, convenç el seu espòs que
vingui amb tu, i així Clara podria estar-se amb nosaltres. Totes
tres acostumàvem de passar bones estades abans que vosaltres no
vinguéssiu per allà, i fóra cosa deliciosa de renovar-les. ¿No creus
que podries persuadir Harris que vingués amb tu?
Jo vaig dir que miraria de fer-ho.
-Això és el que se'n diu un bon minyó!- afegí Ethelbertha.
-Pren-t'ho amb interès, i fins podries veure que George s'unís a
vosaltres.
Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingués,
car, essent fadrí, ningú no sortiria beneficiat amb la seva
absència. Però una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va
fer esment que no fóra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig
prometre així.
* * *
Al Club vaig trobar Harris a la tarda, i vaig demanar-li de com li
havia anat l'afer.
-Oh! Tot va bé!- va dir-me. -Tot va a cor què vols cor què desitges.
Cap dificultat no hi ha per a marxar.
Malgrat el que deia, quelcom de la seva manera d'enraonar suggeria
una satisfacció incompleta: d'aital faisó, que vaig instar-lo perquè
em donés detalls.
-_Ella_ era, per l'assumpte, tendra com una mantega- digué. -Pensà
que era un bell acudit de George i que segurament em faria bé.
-Això, doncs, és de primera. ¿Què hi ha, de dolent?
-No, res de dolent, no hi ha. Però això no és pas tot... _Ella_ em
va parlar d'altres coses...
-Entesos!
-...Hi ha un caprici d'ella per una cambra de bany...
-Ho he sentit a dir. També a Ethelbertha se li ha ficat al cap el
mateix caprici.
-Bé. Vaig haver de consentir que les obres es fessin tot seguit. No
podia negar-m'hi, estant ella tan amable en l'assumpte nostre.
Total, cent lliures que, per la part baixa, em costaria de la
butxaca.
-Voleu dir?
-Fins a l'últim penic. El pressupost ja puja a seixanta lliures...
Vaig esgarrifar-me en oir-lo.
-I cal afegir la cuina econòmica- continuà Harris. -Tot el que
durant dos anys ha anat malament a casa, ha estat per motiu de la
cuina econòmica.
-Sí, ho sé ben bé, el que passa. Nosaltres hem mudat sis cases des
del nostre matrimoni, i a cada una la cuina econòmica era més
dolenta que a l'anterior. La que tenim ara, no sols és incompetent,
sinó despitosa. Coneix quan tenim convidats, i s'espatlla per fer-ho
més malament.
-Nosaltres hem de posar-la nova- digué Harris, i no certament amb
orgull. -Clara pensà que ens seria estalvi, de fer les obres a
l'ensems. Tinc per a mi que, si una dona volgués una tiara de
diamant, encertaria a explicar-ho per estalviar la despesa d'un
capell.
-I ¿quant penseu gastar en la cuina econòmica?- vaig fer-li,
interessat en la qüestió.
-No ho sé ben bé. Altres vint lliures, suposo.
Després vam parlar del piano.
-¿Haveu mai observat cap diferència, entre un piano i un altre?- em
demanà Harris.
-N'hi ha que semblen un xic més alts. Però un hom s'hi acostuma.
-El nostre és deficient en els registres aguts. Per cert (ja que en
parlem): ¿sabeu què cosa siguin els registres aguts?
-És allò de l'aparell que fa els crits més estridents- vaig
explicar-li: -la part que sona com si li trepitgessin la cua. Les
seleccions musicals més exquisides, sempre acaben amb floritures,
allí.
-Doncs volen més registre agut, car el nostre antic piano no en té a
bastament. És cosa d'arreconar-lo a l'habitació de la canalla i
comprar-ne un de nou per al saló de rebre.
-I... ja no res més?
-No. No se li acudí altra cosa, de moment.
-Doncs se li haurà acudit quan retorneu a casa: ella ha pensat
quelcom més.
-Què!
-Una casa a Folkestone.
-I ¿per què ha de voler una casa a Folkestone?
-Per a ser-hi- vaig dir: -per a ser-hi a l'estiueig.
-Però si a l'estiu ella va a Gal·les per veure els seus parents,
aprofitant les vacances, amb la canalla! Hem estat convidats.
-Potser- vaig dir -anirà a Gal·les abans no vagi a Folkestone, o bé,
potser, de pas que retorni de Folkestone. Malgrat tot, voldrà la
casa que us dic. Em plauria d'ésser enganyat, en benefici vostre;
però tinc el pressentiment d'encertar.
-Aquesta excursió- apuntà Harris -ens costarà un ull de la cara.
-Ha estat una ximpleria des de bon principi.
-Vam ésser boigs escoltant George. Ens ficarà en un embolic el
millor dia.
-Sempre ha estat un embolicador- vaig afegir.
-I tan tossut!
Aleshores oírem la seva veu al rebedor demanant si tenia correu.
-El millor és no dir-li res. Ara és massa tard per a fer-se enrera-
vaig dir a Harris.
-Certament. Res no guanyaríem. L'aparell de bany i el piano hauria
de comprar-los ara, vulguis o no.
George entrà demostrant vera joia.
-Bo!- exclamà. -Tot va bé? ¿Ho haveu arranjat bé?
El seu to no em complaïa completament, i vaig observar que a Harris
li feia igual efecte.
-Arranjat què?- vaig demanar-li.
-Què? El marxar!
Vaig compendre que era ocasió de fer a George un bon raonament.
-En la vida matrimonial- vaig dir -l'home proposa i la dona acata.
És el deure. Tota religió ho ensenya així.
George creuà les mans i restà mirant al sostre.
-Nosaltres podem fer un xic de broma amb aquestes coses- vaig
continuar, -però, en arribar al terreny seriós, és això el que passa
sempre. Tots dos havem anunciat a les nostres dones que marxem.
Elles, cosa lògica, se'n planyen: preferirien de venir amb
nosaltres; però, no podent ésser, voldrien que romanguéssim amb
elles. Els havem explicat la nostra decisió... i prou.
-Perdoneu-me- digué George. -No havia comprès. Sóc solter. La gent
em diu una cosa o altra, i jo me'ls escolto.
-Doncs en això és en el que aneu errat- vaig continuar jo. -En voler
saber quelcom d'aquestes coses, veniu a Harris o a mi per demanar un
consell.
George féu una inclinació de cap, i començàrem a tractar el nostre
assumpte.
-Quan marxem?- demanà George.
-Pel que em pertoca, com més aviat millor- digué Harris.
Vaig pensar que volia sortir com més aviat millor, bo i tement que a
Mistress Harris se li podia acudir desitjar quelcom més del que
havia ja demanat. Vàrem fixar la data del pròxim dimecres. Harris
interrogà.
-Quin camí anem a seguir?
-Tinc un pensament- digué George. -Em sembla que vosaltres esteu,
naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems.
A la qual cosa jo vaig contestar:
-Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem;
ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni
gran esforç personal...
-Pot fer-se- digué George. -Coneixem Holanda i el Rin. Bé: doncs la
meva proposta és que prenguem el vaixell per a Hamburg, veure Berlin
i Dresde, i fer-nos el camí devers Schwarzwald per Nuremberg i
Stuttgart.
-N'hi ha, d'indrets molt bonics, a Mesopotàmia...- murmurà Harris.
George digué que Mesopotàmia era molt lluny del camí, però que la
ruta Berlin-Dresde era completament realitzable. Per bé o per mal,
ens va ficar a la nau. I continuà.
-Les màquines, com altres vegades: Harris i jo al tàndem; vós...
-No em va bé!- interrompé Harris. -Vosaltres dos al tàndem, i jo tot
sol.
-Tant se val. Nosaltres dos al tàndem i Harris...
-Tant m'és d'anar-hi mantes vegades, quan em correspongui- llavors
vaig interrompre jo. -Però no estic disposat a rossegar George tot
el camí. El pes ha de repartir-se.
-Bé, molt bé: ens el repartirem; però ha d'ésser amb el clar
enteniment que George treballarà també.
-Que George... qué?- demanà ell.
-Que George treballarà també- repetí Harris fermament. -Sobretot
costes amunt.
-I ara!- exclamà George. -¿És que no voleu fer una mica d'exercici?
Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tàndem. La teoria del
que munta al davant és que res no fa el qui va al darrera; i el que
va al darrera pensa que ell, tan sols, és la força motriu, i que el
que va al davant no fa res més que sonar la botzina. El misteri mai
no es resoldrà. És cosa enutjosa que, a l'ensems que la prudència
vos aconsella, d'una part, no excedir-vos en l'esforç per no
emmalaltir el cor, i quan la justícia, a l'altra orella, vos fa
observar: «-Per què ho fas tot tu? Això no és pas un cotxe; _ell_ no
és un passatger!», hagueu de sentir aleshores com _ell_ gruny:
«-Vejam, què us passa? Haveu perdut els pedals?»
Harris, els primers dies de casat, tingué un gros disgust per no
saber què fa la persona que munta al darrera. Anava amb la seva
esposa per Holanda; els camins eren pedregosos, i la màquina
sovintejava els bots. «-Aferma't al seient!», digué Harris sense
girar el cap. Mistress Harris cregué que li havia dit: «-Bota!». Cap
de tots dos pot explicar perquè ella entengué: «-Bota!», havent-li
dit ell: «-Aferma't» Mistress Harris ho planteja així: «Si tu
haguessis dit: -Aferma't!-, ¿per què anava jo a botar?» Mentre que
Harris ho planteja d'aquesta manera: «-Si jo hagués volgut que
botessis, per què anava a dir: -Aferma't al seient!-?». L'aventura
passà, però ells segueixen destralejant-se per l'assumpte fins avui.
Qualsevol que sigui l'explicació, res no canvia el fet que Mistress
Harris botà, mentre ell pedalejà fortament amb la impressió de
portar-la a ella encara al darrera. Sembla que, de primer antuvi,
ella pensà que Harris pujava la costa per fer-s'hi veure. Tots dos
eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava
que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la
amb una positura descuidada i graciosa, quan, contràriament, va
veure'l traspassar el cim i davallar ràpid per una llarga i
escarpada rampa. S'apoderà d'ella primerament la sorpresa, després
la indignació, i darrerament el pasme. Corregué al cim tot cridant,
però ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc
que hi havia a una milla i mitja de distància, i aleshores segué a
terra i esclatà en un plor.
Aquell matí havien tingut una petita qüestió, i ella començà a
dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i
intentava la deserció. No tenia diners; no sabia holandès. En passar
la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que
li havia succeït. La gent comprenia que ella havia perdut quelcom,
però sense arribar a capir el què. La conduïren al poble més proper
i li presentaren un policia, el qual va deduir de les expressions,
senyals i gestos d'ella que li havien furtat la bicicleta. Posaren
en moviment el telègraf, i descobriren, en una vila distanciada a
quatre milles, un desgraciat minyó que muntava una màquina de
senyora, d'antic estil. Se l'emportaren en un carro, però ella no
semblava voler ni el minyó ni la bicicleta, pel qual motiu el
deixaren anar, restant tots bocabadats.
Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de
sobte, havia esdevingut més destre i àgil ciclista en tots sentits.
I digué, pensant dirigir-se a Mistress Harris: «Fa mesos que no
havia sentit tan lleugera aquesta màquina. Em sembla que l'aire se
m'assenta bé.» Després va dir-li que no s'espantés i li faria veure
el de pressa que podia anar. S'inclinà sobre el manillar, posant el
coll al treball. Sa bicicleta botava sobre el camí com si tingués
vida pròpia. Masies i esglèsies, gossos i caps d'aviram, arribaven a
ell i passaven a correcuita. La gent s'aturava a mirar-lo; els
petits l'atiaven. Així corregué gaiament per espai d'unes cinc
milles. Després, segons ell explica, començà d'adonar-se que quelcom
anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort,
i la màquina fressava molt. Fou una sensació de buit que li arribà.
Estengué sa mà al darrera i cercà. Res no hi havia, sinó l'espai.
Saltà o, més bé, caigué de la màquina, i esguardà al lluny del camí,
que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una ànima es veia
en tot el llarg. Tornà a muntar la màquina i va desfer el camí vers
l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el camí es dividia
en quatre. Allí baixà, tractant de recordar per quin havia vingut.
Mentre deliberava, un home passà a cavall, seient d'un costat les
dues cames. Harris el féu aturar, bo i explicant-li que havia perdut
la seva esposa. L'home no semblà sorpendre's ni apiadar-se. Un altre
pagès arribà aleshores que parlaven, al qual el primer va contar
l'assumpte com una anècdota i no pas com un accident; el que més
estranyava al vingut de nou, era que Harris mogués tant de soroll
per la cosa.
Harris res no tragué en net d'aquells dos, i, maleint-los, tornà a
la màquina i prengué a l'atzar, pel camí del mig. A la meitat del
puig trobà un grup de dues jovencel·les i un noi entre ambdues, que,
pel que es veia, treien d'ell el millor partit que podien. Va
demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren
pels detalls; però Harris no sabia prou l'holandès per a fer una
descripció. Tot el que pogué dir-los fou que era una dona formosa,
de mitjana alçada; la qual descripció, per massa genèrica, no va
fer-los impressió. Qualsevulla espòs podria dir el mateix, i per
aital mitjà possessionar-se d'una esposa que no li pertanyés. Li
demanaren com anava abillada; però ell per res del món ho recordava.
Dubto que cap home pugui dir com anava vestida una dona, deu minuts
després de deixar-la. Recordava Harris unes faldilles blaves, i
després quelcom que devia portar fins al coll, una brusa, sens
dubte; tenia també la visió confosa d'un cinturó. Però, quina mena
de brusa? Verda? Groga? Blava? ¿Tancada amb coll o amb un llaç?
¿Portava plomes o flors al capell? Portava capell, del cert? Ell no
ho gosava pas dir, per por de cometre errada i ésser exposat a
caminar indefinidament per fals camí. Les dues jovencel·les feren
broma d'ell, la qual cosa, amb l'estat d'excitació en què es trobava
l'empipà fortament. El noiet, que semblava desitjós de
alliberar-se'n li proposà que demanés a l'estació de policia de la
ciutat propera. Harris ho féu així. La policia, donant-li un tros de
paper, li digué que fes una acurada descripció de la seva esposa,
amb detalls del lloc i moment en què l'havia perduda.
Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogué dir-los fou el nom
de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell
aleshores i d'haver començat junts el camí. Els policies semblava
que sospitaven de tres punts. Primer: ¿era realment sa esposa?
Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda?
Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'anglès, vencé Harris
els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre
la hi portaren en un carretó cobert i una factura de les despeses
fetes. L'encontre no fou gaire carinyós. Mistress Harris no és pas
una bona actriu i sempre troba gran dificultat a amagar sos
sentiments. A l'ocasió present ella confessa francament que no
intentà d'amagar-los.
* * *
Tornant altra vegada a la qüestió nostra, un cop resolt l'assumpte
del vehicle, sorgí l'eterna qüestió de l'equipatge.
-Suposo que farem la nota de consuetud- digué Harris, disposant-se a
escriure.
Aquesta era sàvia qüestió que jo els havia ensenyat. Anys ha l'havia
jo apresa del meu oncle Podger. Abans de començar a fer els paquets,
mon oncle escrivia la seva nota. Era un home metòdic.
-Pren un tros de paper. Calia començar pel principi. -Escriu tot el
que sigui probable que necessitis. Després ho repassaràs, i ves si
hi ha cap cosa de la qual puguis estar-te. Imagina't al llit: ¿què
és el que portes? Molt bé: escriu-ho... amb una muda de més. Et
lleves, i què fas? Rentar-te? ¿Amb què et rentes? Amb sabó? Escriu:
sabó; i segueix fins que acabes. Després comença amb les robes.
Primer els peus: què és el que portes als peus? ¿Sabates? Mitjons?
Escriu-ho; i segueix escrivint fins que arribis al cap. Què ens cal,
ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuixó.
Escriu-ho. Escriu-ho tot, i així de res no t'oblides.
Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava
curosament, tal com aconsellava, per convèncer-se que res no havia
oblidat. La repassava altre cop, i esborrava tot allò de què podia
prescindir. Després... perdia la llista.
* * *
George digué que, per un parell de dies, fóra suficient portar els
sarrons. El gros de l'equipatge l'enviarien de ciutat a ciutat.
-Hem d'anar-hi amb cura- vaig dir. -Una vegada un home...
Harris esguardà son rellotge.
-Ja ens ho direu al vaixell- digué. -He de trobar Clara a l'estació
de Waterloo d'aquí a mitja hora.
-Oh! No trigaré mitja hora, a contar-ho. És una veritable història,
i...
-No la malguanyem- digué George. -M'han dit que hi ha dies plujosos
a la Selva Negra, i aleshores ens complaurem d'oir-la. El que ara
hem de fer és acabar la nostra llista.
Recordo, ara, que mai no vaig contar la història aquella. Sempre
quelcom va interrompre-la. I del cert que era una veritable
història.