felicitat de la Gracieta; ni ella tindrá de trevallar mes, ni vos
haureu de posar mes mitjas-solas; poseu aquets diners á rédit y
passareu una vida felís, vivint de la renda que 'l interés tant
sols del diner vos produhirá.
--Ja ho veig tot aixó y fins lo cor se me'n hi va.
--¡Ah! si si; lo ben estar es primer que tot.
--Y si després se 'm segueix causa á mí per haver declarat en fals...
--Teniu rahó, no hi havia pensat, pero té arreglo. Avants s'ha de
procurar per la llibertat del pres, donchs be; una volta vagi jo á
cobrar lo primer pico dels cinch mil, avants de fer entrega dels
documents, n'hi faig firmar un altre, en lo que consti que os
perdona la equivocació y la farsa contra d'ell, de aquesta manera,
tot queda á son respectiu lloch y no hi ha que parlarne mes.
--Estich ab tú, si; fes lo favor de venir á las vuit del vespre,
perqué cridaré reunió y ja que tens tan bona llabia 'ls esplicarás
lo que á mí m'has dit y farém lo que s'acordi.
--Teniu interes en aceptar?
--Per mi, diria que sí al moment.
--Donchs en fent un petit regalo als vehins, en recompensa de las
horas perdudas, serán los primers en aconsellarvos que aceptéu.
## XVI
No sé perqué tens de embolicarte!
--Crech que m'ho pagan be.
--Home, aixó de cambiar la garba ab tan poch temps! primer perdias
cuarts de jornal en persecució de aquest pillo, per entregarlo á la
justicia y avuy perts cuarts de jornal també per embrollarho,
perque quedi tot mort com si no hagués passat.
--Roseta, sembla mentida que 't sápiga greu; aquí hi ve be aquella
máxima que ni pintada: "Lo penitent no diu res y lo butxí
s'escanya" lo Sr. Pau hi está conforme y á tu 't sab greu, quan
ademés estém tan recompensats.
--Que vols que 't diga Peret?... me sembla que aquets dos mil duros
no
'ns farán gens de profit.
--Son mal adquirits per ventura?
--Quí sab...
--¡Roseta!...
--No, si no ho dich per tu, dich ¡qui sab!... perqué qui sab,
repeteixo, d'ahont los ha tret ell; ne tinch tants mals antecedents
d'aquest home, que estich mes que segura de que tots los diners
seus procedeixen de infamias.
--Jo ho ignoro y no 'm venen del tot mal; dos mil duros son lo
necessari per viure regularment ab una botigueta. Sens aquesta
cantitat hauríam trigat molt en poguernos casar.
--Ja ho veig y ho comprench.
--Donchs á qué encaparrarse!
--Perqué 'm crech que á tu 't venen are tots los mals de cap. De casa
la Gracieta, á la presó; de la presó, á casa l'Arturo, de casa
l'Arturo á la presó y casa de la Gracieta y sempre lo mateix; ja
veurás com lo dia menos pensat t'hi tancarán.
--¿Ahont?
--A la presó.
--En primer lloch ja no hi tinch de tornar, perqué en Mala-ánima está
en llibertat.
--¡Mala-ánima! vaya un nom mes... galdós.
--No t'hi fixis ab los noms.
--Donchs que hi tens de anar á fer á casa en Pau?
--A que 'm posi la firma en aquest paper, que termina la causa que
seguiam á l'Arturo.
--Ab aquesta masega d'enredos, jo soch la que hi perdo; no 'm vens á
esperar com cada vespre feyas y tinch de anarmen sola á casa.
--Avuy es l'últim dia, tot quedará arreglat y sols parlarém del nostre
casament que será promte: adeu.
--¡Ah! ja te'n vas?
--No t'he dit per ventura ahont y perqué?
--De totas maneras á la vetlla t'esperaré á casa.
--No hi faré falta.
## XVII
Jo vull retirarme del negoci, tinch lo suficient per viurer y estich
cansat de fer tantas maldats y de passar mals ratos á la presó; ab
vint mil duros, soch mes rich que 'n Xifré.
--Ja estranyava jo que 'm siguesses fidel tota la vida; recordas lo
que
'm vares prometrer?... Un cop haguém realisat la operació y tinguém lo
capital, será precis venjarnos, tan de la una com del altre; donchs
be, crech haver cumplert, t'he donat lo que 't vaig prometer y tu 'm
faltas á un jurament sagrat que no debia confiarte.
--En aquest cás es V. quí va equivocat. ¿He dit per ventura que
deixaria de secundar los seus plans?...
--Donchs qué?...
--Jo estich decidit á cumplir lo que vaig prometrer, pero un cop
executat, una vegada satisfeta la venjansa de aquestas dugas donas,
vull retirarme per complert, vull ser home de be.
--No tracto de res mes; á la presó vares contraurer amistats ab algun
criminal?
--Ab varios.
--Creus poguerlos comprar?...
--Se necessitan molts diners.
--Ja ho soposo: convé que me 'ls presentis.
--Fins estich enterat de ahont tenen lo club.
--Donchs ves; no perdis temps, s'acosta l'hora de la realisació de
nostres plans.
No tardaren en presentarse tres subjectes de aspecte mes repugnant
encare que en Mala-ánima; un d'ells portava un pantalon de militar,
fou
'l que s'adelantá primer.
--Venim á saber perqué 'ns ha cridat.
--Se tracta de dos secuestros.
--Aixó es molt exposat.
--Costi lo que costi; hi ha diner per tot.
Los tres subjectes se miraren ab estupefacció.
--Sou tres, ofereixo mil duros á cada hú; sols es cuestió de ficarlas
dintre un cotxe: lo demés va de compte meu.
--Nosaltres, som agents d'orde públich.
--¡Qué!
--No s'espanti, home; --digué 'l que se havia adelantat.-- Som los
lladres mes fins que corrém per aquets mons de Deu, sens que may
se'ns descubreixi res. Com que som los encarregats de perseguir als
culpables, nos fiquém á qualsevol café, fem lo tresillo fins que
volém, y quan nos ve be, retorném á Gobernació dient: --_No hay
novedad_.
--Vostés son donchs los homes que á mi 'm convenen.
--Esplicat lo que li acabo de manifestar, ja veu que nostres trevalls
son perillosos á la vegada que segurs en sa realisació, per part de
lo que V. solicita.
--Que vol dir?
--Que per menos de cinch mil cada hú, no 'ns volém comprometre.
--Son ¡quinze mil!...
--Ni un céntim menos; si no li convé tan amichs com avants; estiga
bo.
--Espérinse, no vagin tan depressa; y qui m'assegura l'éxit?
--No 'ns donga cap diner fins haver terminat la tasca; ja veu que
tenim tota la confiansa en V..
--Corrent donchs, m'avinch á la demanda; dissapte á dos quarts de deu
vinguin dos, que 'ls donaré instruccions; pero vosté, me convé de
precís véurel demá, al puesto que millor li convinga, á las quatre
de la tarde.
--Es l'hora que estich de servey, vaig ab uniforme y no puch entrar
segons ahont.
--Al café.
--Es diferent.
--Donchs l'esperaré al Café Nou de la Rambla.
--Entesos.
Se despediren los tres subjectes y quedaren ell y en Mala-ánima que li
pregunta:
--Ahont pensa portar las víctimas?...
--A casa teva, á la torra que has comprat á Sant Gervasi.
--¡senyoret Arturo!
--Es lo lloch mes segur; ademés de la casa hi ha un bosch distant del
jardí ab una petita cabanya, hont per molt que cridin ningú sentirá
la mes mínima, ja veus qu' es apropósit.
--Pero...
--Ademés no 't pots queixar, te la porto á casa teva; la hermosa
Gracieta també, qué mes vols?
--Vosté ho mana, no tinch mes que obehir.
## XVIII
Desde avuy aquets mobles son teus. Ets lo vehí que s'ha portat
millór.
--Creyeu, Pau, que ho he fet sempre ab zel, sens pensar may obtenirne
la mes petita recompensa.
--Ho sé de sobras.
--Es á dir, que tan mateix, la marxa es avuy?
--Sí; me'n vaig á la meva terra.
--Cap al Ampurdá?
--Naturalment, á Bordils; duas horas mes amunt de Gerona, allí estaré
segúr; ja he portat los diners á una casa de comers molt forta de
Barcelona que te sucursal allí; d'aquesta manera aniré desembrassat
y lliure sens cap temor de que me 'ls robin pel camí. A Bordils jo
y la Gracieta viurém com uns prínceps y molt será que no se li
declari algun honrat Ampurdanés de posició.
--Ja es lo millor pensament que podiau haver fet.
--Ja ho crech; com que no estich tranquil, sempre tinch recansa, may
me deixa la por d'una mala pensada de L'Esca del Pecat. Donchs si,
ab lo tren de las tres marxém.
--Vull acompanyarvos fins á la estació.
--No cal, basta lo vostre bon desitj: no vull que per mí perdeu tota
una tarde de trevall.
--Donchs felis viatje y moltas gracias, escribiu.
--Prometo escriurer.
--M'alegraría que tot anés bé.
--Gracias, gracias.
--¿Que'us espera á vosaltres per anar á la estació lo cotxe
d'abaix?...
--No, ja hi sabém anar á peu.
--Com fa tanta estona que hi es.
--Deu esperar aquí devant que avuy batejan.
--¡Ah! potsé si; vaja, á Deu siau, per si no 'ns veyém mes.
--Salut.
Després també se despediren de tots los de la escala y per fi ab lo
farcell cada hu al bras surtiren al carrer. Just havian arrivat al
cantó lo cotxero pregunta al pare de la Gracieta:
--Escolti y dispensi; no m'han sapigut donar ben be las senyas. Sé que
es al carrer de la Allada...
--Per quí demana?...
--Un tal Pau Bertrán y Ros que avuy marxan á l'Ampurdá.
--Soch jo; ¿qué vol?...
--Recado d'en Peret que vol veurel avants de que V. marxi; ell no ha
pogut venir perque está malalt y m'ha fet portá aquest cotxe perque
se serveixi pujar, puig te que dirli una cosa de molt interés y
prompte estará llest.
--Podias dirho mes aviat, borrango, que no hauriam anat tant de
corre-cuyta. Puja, Gracieta; ja cal que fassis corre 'ls caballs.
--Perdi cuidado.
Lo cotxe parteix tot escapat.
--Me sembla pare, que hem obrat de lleugers.
--¿Qué vols dir?...
--Que ni hi ha tal secret, ni tal recado.
--Vaja, vaja; no m'espantis.
--Aquets caballs corren molt.
--Jo li he manat; te, veus? ja paran.
--Efectivament lo cotxe pará al saló de Sant Joan en lo precís moment
que un cabo de policía obria la porta.
--Venia á saber perqué lo cotxe va tan depressa, y ahónt van?...
--Estranyo la pregunta...
--Contesti al moment.
--Ab quín dret voldria saber, ha deturat V. lo cotxe?
--Ab quin dret? are ho sabrá. ¡Gomez! ven. --Apareix un altre de
policía y després de dir al cotxero-- ¡_A la Gobernacion_! entraren
també á dintre del cotxe. Allavors sí que apretaren á correr los
caballs, pero en direcció oposada. Comprenent en Pau y la Gracieta
que eran víctimas de un altre engany, se disposavan á cridar, quan
los dos de policía trayentse una punxaguda teya la apuntan al pit
de las víctimas en amenassa de si cridavan mes. Quedaren gelats
pare y filla sens gosarse á mourer y 'ls hi taparen los ulls y la
boca ab espessos mocadors. Sols interrumpia lo silenci de aquella
petita estancia los ¡ays! que de tan en tan exhalavan, quan hi
havia algun sotrach de resultas de lo molt que corrían,
introduhintse las rodas per algun clot fondo. --¿Qué será de
nosaltres?... pensavan sens poguer articular cap paraula.
Lo cotxe seguía son curs y aquells dos de policía tampoch digueren res
en tot lo camí.
## XIX
Som al ball de máscaras del Gran teatre del Liceo; lo cop de vista que
te principalment la nit del ball de la Candelera, es difícil de
descriurer; aquella munió de sombreros de copa lluhents y flamants,
aquells joves tranquils y vells calaveras ab sas levitas ó frachs
negres, al costat de aquellas donas que cridan y saltan ab sos trajos
de diferents colors y gustos de totas classes. Aquells vells
desdentegats y calvos posant las mans á la cintura ó pits de las
xicotas joves, que van escotadas ensenyant tot lo bras ó portant las
faldillas tan curtas que se 'ls veu mes amunt d'ahont se posan la
lliga cama, tot aquet bullici y animació encanta al que ho veu per
primera vegada. Y si poguessen enrahonar las otomanas de molts
palcos, se sabrían mes de quatre cosas que descubririan, als mateixos
propietaris, fets no gayre sans, ab los que sa propia familia l'han
profanat; pero com que poch nos interessa, anemsen de correguda al
palco del marqués y entrarém de ple al assumpto.
En aquest moment la orquesta toca una americana; lo marqués y la
Antonia están sols al palco; aquesta porta un rich trajo de agent de
orde públich, que li cau divinament; lo lluheix ab tanta gracia, que
ell boig de carinyo está abrassat ab ella seguint lo compás del ball
y fentse patons al salonet ó siga l'ante-palco; en mitj de la plática
amorosa, es trencat aquest col·loqui per la obertura brusca de la
porta en lo moment que entravan en Manel, en Cintet y una disfressa
ab trajo de odalisca que anant al mitj donava un bras á cada un.
--¡Bona nit, marqués!
--¡Oh! vosaltres...
--Dos per una? planyo á la pobre máscara si vos te de acontentar á
tots dos á la vegada.
--Es que aquesta odalisca te 'l cor fet ab aixamplas. Ha sortit del
serrallo ab tanta set de sensualisme que no li acabarian las
agallas tots los afamats que saltan y brincan avuy en aquest gran
ball.
--Que la feya dejunar lo Sultan?
--Que tens de ferne tu de tot aixó? ja sabs que 't tinch dit. No vull
que 't miris altra dona que no siga jo.
--Molt gelosa está de tu la policía --contesta la odalisca, que no era
altra que Adelina Borel·li.
--Suposo que no t'enfadarás per una broma com aquesta, tan ignocenta.
--He vingut per divertirme, calcula donchs si tinch altras intencions
que broma, bullici, champany y facultats per dir tot lo que 'm
sembli, mentres ningú 'm toqui.
--Pero suposo que 't treurás aquesta careta, per jo poguer apreciar lo
gust dels meus amichs.
--Ni 't dich si, ni no; tot depen de las circunstancias, lo mateix que
aquest policía que s'ha posat la máscara en lo moment d'entrar jo.
--Sempre que tu te la treguis no hi tinch cap inconvenient.
--Ja 'n parlarém després, aném á ballar.
--Senyal de rigodons --digué 'n Cintet.-- Vols fer frentes marqués?
--Sí, --contestá l'Antonia. --Aném, aném, dónam lo bras.
--Sortiren del palco y 's presentaren á la platea; en Cintet y en
Manel estavan tan ben avinguts que ballavan una part cada hu,
rellevantse al mitj de un altre ball, quan la orquesta tocava un
vals, xotis, americana, etc., etc.... Lo millor de tot fou á la
mitja part. Lo salonet del ante-palco presentava un aspecte
espelusnant. En una taula al centro, molt ben parada, s'hi veyan
sis dotzenas de ostras ab talls de llimona disposadas en safatas de
plata, ampollas de _Sotairn_,
_Saint-Julien_, _Chateau-Laffite_ y l'_Iquem_, en un recó altres de
Champagne y Benedictino ab un servey de pisa y cristall
inmillorable.
--Tans vins y licors per nosaltres cinch? preguntá la Antonia al
marqués.
--Es que en dias aixís, se'n llensa molt mes de lo que s'aprofita.
Comensaren per las ostras y á continuació un suculent sopar ab los
vins y licors que avants he citat; aixís que seguia lo curs del
menjar y beurer, las conversacions se animavan y de la animació seguí
l'escándol y crits fins al extrém de tirar las ampollas plenas
desde 'l palco á la platea, sens que afortunadament succehís cap
desgracia; lo marqués temorós de lo que podrian dir los coneguts,
convidava á la Antonia per retirarse del teatro, pero ella estava
molt alegre, perqué lo
_chateau-Laffite_, _Saint-Julien_, Champagne y demés licors produhian
son verdader efecte, fins al extrém de que lo marqués, per no
comprometre sa dignitat sortí anant á la platea per disculparse ab
los amichs. Allavors fou quan va creixer l'escándol, al extrém de
haver d'entrar dos agents de orde públich pera portar las dos
disfressas á la gobernació.
L'Antonia feya resistencia, pero l'Adelina que ja sabia de lo que 's
tractava, fou la primera que aparentant que estava borratxa, cridá ab
mals modos dihent:
--¡Sí, si! allí encare farém mes broma, allí trovarém mes champagne y
si convé podrém descansar millor que aquí, perque hi ha bons
llits.
--¡Ah! sí? --contestá l'Antonia que efectivament no sabia lo que 's
feya. --Donchs aném.
En Cintet y en Manel, al veure la terrabastallada també s'havian
retirat, y 'ls dos agents de policía que no son altres que 'ls que ja
coneixém, tragueren las dos máscaras al carrer; la odalisca demaná un
cotxe, aplaudint aquest pensament l'Antonia y 'ls ne proporcionaren
un que hi havia á l'altra part de la Rambla, en lo que feya de
cotxero l'Arturo y de lacayo en Mala-ánima; comensá á marxar lo cotxe
poch á poch; hi havian pujat las duas y 'ls dos agents, que al ser á
dintre, taparen ulls y boca de l'Antonia y la lligaren com un Sant
Cristo; baixaren després de haver executat tal atentat, feren un
xiulet y allavors apretá lo cotxe, escapat, portant sols las duas
disfressas, castigant l'Arturo sos briosos caballs á cada moment,
perqué encare li semblava que no corrian prou.
## XX
La torra de S. Gervasi, efectivament era molt gran: lo últim del jardí
ho rematava un espayós bosch, pero atapait d'arbres; per una
dissimulada cabanya, se entrava á un soterrani fondo, també molt
gran. Aquesta torra havia sigut propietat de un moneder fals y en
aquesta cova 's dedicava á sos vils trevalls. Molt be havia vingut
aquest lloch per los fins de l'Arturo, en lo que s'hi troban avuy
l'Antonia, la Gracieta y lligat ab grillons á una argolla, en Pau.
--Un llum mitj apagat de petroli, es lo únich que 'ls dona claror.
L'Antonia, que estava presa de un gros desmay, se desperta y veyent
lo lloch y companys mártirs que la cercavan, ho creya tot
il·lusori, somni.
--Diria que m'han maltratat, perque 'm trobo tota magullada, mes no
recordo res, sols tinch present que 'm trobava al ball de máscaras
divertintme y sopant al palco. Pero aixó es realitat?...
La Gracieta y en Pau se la miravan consternats de lo que sofria y
havia encare de sofrir.
--¡Ah! no, aixó es un somni... ¡Vull despertar que m'espanta!...
--No es somni, no; es realitat, contestá la veu apagada de la
Gracieta.
--¿Qué?... quí contesta?... quí sou vos!...
--Una desgraciada, com vosté; una mártir.
--Es á dir que no somiho?
--Y ben desperta que está. Es igual que jo, una víctima de l'Arturo.
--¡Arturo!... l'Arturo m'ha portat aquí? ¡Marqués! vina ¡salvam!
--cridava delirant.
--Es inútil; quí sab hónt som.
--Tampoch vosté no sab hont es?
--M'hi han portat tapada d'ulls á mi y al meu pobre pare, que ja veu
com l'han deixat; lligat ab grillons en aquestas argollas.
--Y quí es vosté?
--Una desgraciada que temps enradera vareig estimarlo, quan no 'l
coneixia.
--Vosté es la Gracieta?...
--Sí senyora; y vosté ab lo que comprench será la senyora Antonia,
aquí han molestat mes de una vegada, los que s'interessavan per
mí.
--També pretenen una altre infamia, contra vosté?...
--Per are l'han executada ja.
--Qué han fet?
--Ab los seus ardits varen portarme á n' aquí; posaren al meu pare
tapat de boca com lo veu y al seu devant varen deshonrarme ell y
son estúpit criat, lo mateix que un dia va donar la punyalada al
pare, que ¡pobre! ha perdut la paraula; puig que després de ferli
presenciar la meva deshonra, l'han bofetejat.
--¡Y qué voldrán de mí!
Las duas víctimas prompte se familiarisaren, condolintse de la mútua
desgracia; se abrassavan presas dels mateixos sentiments. Entra en
Mala-ánima, ab un fanal á la ma dreta y un plat á la esquerra.
--Té, --diu á la Gracieta,-- dos dias fa que no haveu menjat, es
precís que prenguis aliment y al propi temps serveixis á n' aquest
pillo que 'm va delatar.
--¡Pillo! lo meu pare!...
--Que callém; si 't resignas á viurer tota la vida ab mí, acabarás las
penas.
--Ab vos? may.
--¡Tonta! no veus que sa com llá, ja ets meva y puch fer de tú, lo
que
'n vull.
--Sou un miserable.
--Si tornas á gastar mes espressions d'aquestas, --digué trayentse un
ganivet de llargas dimensions. --Degollo á ton pare.
--¡No! per Deu; deixeulo estar, feu de mí lo que vulgueu, ab tal de
que ell no pateixi.
--¡Que ben empleat te está lo nom, Mala-ánima! --digué l'Antonia
intervenint.
--Ab vosté no tinch res que véurehi; descansi entre tant, que ja li
vindrá l'hora del martiri.
--¿Del martiri? ¿qué preté l'Arturo de mí?
--No soch jo quí te de donarli esplicacions, ja s'entendrá ab ell.
--May hauría pensat que arribés á tal grau sa mala estucia, pero tart
ó dejorn li ha de venir lo cástich.
--Tú, Gracieta, reflexiona millor; ja veus que ta vida depen de mí,
perque tinch orde de matarte; t'estimo y no vull cumplir la
sentencia, tinch confiansa de que m'has de estimar. De grat ó á la
forsa, ja veus que faig de tu lo que vull; ¿vols rompre los
grillons que tenen á ton pare fermat á la argolla? Donchs ho
lograrás lo dia que 'm demostris carinyo.
--¡Impossible!...
--Pitjor per tu y per ell; eternament te estarás aquí, privada de la
llum del dia, mentres que estimantme, recobrariau la llibertat.
--¿Quín amor voleu que porti á un home com vos, que 'm repugna fins al
mirarvos?
--Ja, ja, ja; --esclatá rihent irónicament.-- Veus, me fas riure y
llástima al propi temps; veig que 'ts franca en tota la extensió de
la paraula; vius, perque confío en ton carinyo; y lo dia que tu 'm
diguis:
--¡T' estimo! seré lo més felís dels mortals, perque estaré segú de
tas paraulas.
--Aquest dia tan esperat per vos, no arrivará may.
--¡Prou! que m'ofens... Aquí 't deixo la racció del menjar, ja 'ns
veurém mes tart; me'n vaig per no cometrer un atentat.
Y torná escalas amunt, s'obrí la tapa que comunicava al subterrani, va
sentir lo soroll de la clau que donava tom al pany y res mes.
--¡Ah! Gracieta!... --digué l'Antonia. --¡Qué n'ets de tonta!
--¿Jo, per qué?
--¿No fa sa com llá, lo que vol de ta persona?
--Sí.
--Donchs de la mateixa manera que enganyats os han portat aquí, ab
engany es fácil que pogueu sortirne. Demóstrali encare que siga en
falsetat, que efectivament l'estimas, que ton odi s'ha transformat
en carinyo y allavors, recobrarás ta llibertat y la de ton pare.
--Es que jo no sé mentir.
--Cuan es precís s'han de fer sacrificis.
--Crech que ja es tart.
--No ho creguis; si li demostras amor, te creurá, encare hi ets á
temps.
--Te molta rahó; probaré de enganyarlo.
--Tan be ho tingués jo.
--Engányil.
--No puch; m'ha portat aquí per venjarse y quí sab lo que será de mi,
pero en fi resignació.
## XXI
Maledicció! --cridava l'Arturo desesperat anant de una part á l'altra
del jardí, com si fos boig. --¡Adelina!... ¡Mala-ánima! veniu, correu
tots.-- Al moment comparegueren.
--¿Que hi ha? ¿que tens?...
--Estém perduts.
--Que se'ns ha descubert?
--No, pero es un cas casi be tan sensible.
--¿Qué passa, digas?
--Nos han robat.
--¡Es possible! ¿cóm?
--Al moment en que havém deixat l'Antonia al soterrani, ab lo mateix
cotxe me'n he entornat á Barcelona, pera donar la recompensa
tractada, als que 'ns havian ajudat. Arribo á casa y trobo la porta
oberta; no he pensat res de mal, perqué he suposat que m'esperarian
per cobrar, pero aixis que m'he internat á dintre del pis, he vist
lo servey lligats de dos en dos, esquena per esquena, ab la boca
tapada, tots los mobles en desordre, la caixa á trossos, sens cap
diner ni joyas, res... y un paper imprés ab la següent
inscripció: _Era tarde y no podíamos esperar más: sabiendo donde
tenía V. sus caudales, hemos creido más conveniente retirarnos
nuestros haberes para evitarle molestias. Vaya V. con Dios, mucho
cuidado en dar parte, de lo contrario ya sabe que le podemos
perder_.
--Es á dir que 'ns ho han pres tot?
--Nos han deixat sens un clau.
--senyoret, no s'espanti, m'han sobrat encare mil y pico de duros, de
la compra de aquesta torra; ne tenim per passar ben be un parell de
mesos; entretant torném á fer lo negoci, que si 'ns ha anat be la
primera y segona vegada, millor nos ha d'anar la tercera, per
tenirhi molta mes práctica.
--Tens rahó.
--Lo magatzém encare no está desdonat.
--¡Oh! sort!...
--Quín negoci es aquest? pregunta l'Adelina.
--En cuestió de negocis, las senyoras no se hi tenen de ficar per res;
ab tal de que á tu no 't falti la mes mínima, deixans fer á
nosaltres.
--La pregunta crech que no es indiscreta.
--Dispensa si t'has agraviat, pero son secrets que no podém comunicar
ni al mes íntim.
--¿Qué faig, senyoret?
--A comprar desseguida taulons y entrar carretadas de lo que sabs,
jo 'm cuidaré del mecanisme de la petita.
--Vaig á donar ordes.
--Aquesta vegada si que ha de ser la última y anirém á partir.
--Está be.-- Y marxa en Mala-ánima á preparar los trevalls.
--Quina mala hora vas tenir al fiarte de aquells esbirros.
--Tens rahó, qué s'hi fará?
--La set de venjansa cega.
--¡Ah! sí... l'Antonia es la culpa de ma desgracia; ma ira ha de
caurer sobre d'ella.
--Pero jo també desitjo venjarme del marqués.
--Perqué no 'l portavas á la emboscada?
--No he pogut; pero d'ella 'ns valdrém per ferlo compareixer.
--¿Cóm?
--Segueix, ja ho veurás.
Y provehintse de paper, ploma, tinta y una tauleta, baixaren tots dos
al soterrani.
--Com está la policía? pregunta l'Arturo ab to de mofa. Are si que
podém dir _A la justicia prender_.
--Ja suposo que m'ha arribat l'hora... Qué vols de mí?
--¡Que t'empassis un pam de ferro!...
--Fesho are si vols, mátam de una vegada; pero no 'm fassis sufrir mes
temps á n' aquí.
--Aixó es lo que tu voldrías, que 't matés, per acabar, veritat?
--Sí.
--Donchs precisament no vull que moris; desitjo gosar ab ton martiri.
--¡Infame!
--Al propi temps será un espectacle curiós, per aquets altres que 't
contemplarán.
La Gracieta tremola, pert las forsas y cau desmayada.
--Y are? que te aquesta colometa sensible?