--Déixala estar; ja tornará en sí quan voldrá.
--Qué pretens?
--Jo per are, res; aquesta...
--Sí, vull que escrigas una carta al marqués, citantlo.
--Per qué?
--Desitjo véurel y enrahonar ab ell.
--Alguna altra infamia, no; ja 'n teniu prou ab mí, ab la veu la
reconech.
--¡Ah! sí? donchs sabent que soch la odalisca no deus ignorar que
avants que tu havia sigut jo la querida del marqués.
--Ja savía que ets la ballarina.
--Cuidado ab lo tractament, jo si 't tutejo es perqué puch, tu estás
baix mon domini y deus respectarme.
--Dispensi.
--Aquí tens paper, ploma y tinta; jo entre tant te faré llum pera que
escriguis millor.
--Aixó sí que no ho faré.
--Déixamela per mí, --digué l'Arturo-- ja veurás si 'm creurá.
Ab unas estisoras li talla tota la roba fins á deixarla nua, ab tan
poch cuidado, que á cada estisorada, li esgarrinxava la pell; ella
prou cridava, pero no li valía. Encengué un fogonet que hi havia á
quatre passas, escalfá un ferro y quan lo tingué vermell de foch,
posantli la ploma á la má li digué:
--¿Escriurás are?
--No.
Acosta lo ferro al contacte del cos nú y cada volta que la tocava li
infería una ferida y esgarrifavan los crits de dolor.
--¡Escriu!
--No.
Y torna altre volta; fins que ja no pogué resistir y se decidí á
escriure tot lo que varen volguer.
Deixaren l'Antonia en l'estat mes llastimós y desapareixeren ab la
carta dihentli:
--D' haverla escrita avans, estarias millor de lo que 't trobas.
La carta en cuestió, dirigida al marqués, era una cita á la Font del
Lleó, de Pedralbes, recomanantli que hi anés sol; puig al portarla á
la gobernació borratxa com estava, desenvainá lo sabre ocasionant mes
de una desgracia. Per casualitat va passar un conegut que cubrí
l'espedient recompensant als guardas que deixaren anar las duas
presas y estich de incógnit á una torra que ni tu vull que sápigas;
per aixó t'esperaré demá á las tres de la tarde á la Font del Lleó.
De la odalisca, no se'n sab res.
## XXII
En Peret aná á la estació per despedirse de 'n Pau y la Gracieta, y en
vista de que marxava 'l tren sens véurels, se dirigí al pis del
carrer de la Allada pera convencers de si efectivament havian
retardat la marxa. Los vehins, digueren haverlos vist sortir ab un
farsell cada hú; pero que 'ls havia cridat molt la atenció una cosa.
--¿Qué? --preguntá pressentint no res de bo.
--Al sortir varém preguntarli, si anava á la estació ab cotxe, puig
que al cantó n'hi havia un que esperava.
--Los esperava un cotxe?...
--En Pau contestá que no; pero nosaltres varem veure que 'l cotxero hi
enrahonava quan eran á la cantonada y al moment hi pujaren.
--Per anar á la estació?
--No ho sabém.
--Es un cas molt particular, presumo que han sigut víctimas de un
altre engany.
--Perqué?
--Vinch de la estació, he mirat cotxe per cotxe del tren y ha marxat
sens que jo hagi vist á n' ells.
--Potser que t'hagin passat per alt.
--Tot es cosa que pot ser, pero ho dupto. De totas maneras esperaré
uns quants dias per si escriu.
--Ell be ho ha dit que 'ns escriuria.
--Siga com vullga, jo 'n treuré la aiga clara, perqué sé poch mes ó
menos quí pot ser l'autor y ahont se trova.
Mentres passan deu ó dotze dias indagant lo paradero de 'n Pau,
traslademnos á casa del marqués.
Som al endemá de la nit del ball; lo marqués está trist y cap-ficat ab
la desaparició de l'Antonia; no reb visitas de ningú, que no siga
de 'n Feliu ó be de 'n Quer. A las vuyt del vespre compareixen.
--Qué hi ha de nou?
--No havém pogut treurer res en clar; jo y en Manel, digué en Quer,
hem anat á Gobernació y 'ns han dit que no 'n saben res, que ni
parte han rebut de cap escándol del ball y que es impossible que
cap agent de orde públich se las hagi emportadas, perque allí
foren.
--No ho vareu presenciar vosaltres?
--Sí. Pots contar que també 'ls ho havém dit, pero han negat.
--Es estrany.
--Y la máscara ó siga aquella odalisca que varen portar al palco,
tampoch se'n sab res?...
--Presumo que ella 'n te la culpa y ha fet fonadissa á l'Antonia.
--Vosaltres sabeu qui es y no m'ho voleu dir.
--Voliam jugarte una broma y 'ns ne penadim. ¿Sabs qui era aquella
Odalisca?
--Per só ho pregunto, perque no ho sé.
--Donchs... era Adelina.
--¡La ballarina!...
--La mateixa, sí.
--Ho comprench tot. Jurá venjarse per haverla jo deixada y ha lograt
son intent en colaboració ab vosaltres.
--En colaboració nostra, no!
--Sense pensarho l'haveu ajudat.
--Are fos á fer, creu que 'ns ne penadim y 't demaném que 'ns
dispensis.
--Es á dir que la visitavau!
--A qué negarho!
--Es precís buscar un medi, indagar...
--Cóm?
--Ves á casa seva y procura, si la veus, enrahonar ab ella, sí, sí; jo
no 'm mouré fins que torneu encare que siga demá á la tarde.
--Tot se pot probar.
Y marxaren á fer investigacions; lo marqués esperava ab ánsia; passa
la nit y l'endemá á las deu entraren de nou 'ls dos amichs.
--Es un misteri indesxifrable perque no s'enten.
--Quínas novas porteu?
--Ahir al sortir de aquí, anarem á casa la Borel·li, estava tot tancat
y per mes que trucavam ningú va respondrer, hem seguit durant la
nit tots los teatros inútilment; per fi hem tornat avuy á la casa,
han obert. La cambrera 'ns ha esplicat que la nit del ball robaren
lo pis lligant tot lo servey y deixantlos sens un clau. Pero la
senyora Adelina está molt trista y havia marxat de bon matí.
--Ella está lliure?
--Aixís nos ho han contat.
--Donchs per ella s'ha de descubrir; quí millor podrá saber lo que
passá després?
--Naturalment.
Un criat mostra una carta la cual pren lo marqués, llegintla després
de haver romput lo sobre.
--¡Es de l'Antonia!... exclamá al veurer la lletra.
--Sí?
--Diu que es á Sarriá y m'espera á la Font del Lleó de Pedralbes.
--T' has fixat en lo paper de aquesta carta, marqués?...
--Sobre qué?...
--Te duas senyals que 'm fan creure la infamia que 't preparan y la
que han comés ab ella. Fixat be en lo paper y compendrás que es
aquell mateix que vares regalar á la Borel·li lo dia del seu sant;
repara la última plana, mira quants esquitxos de sanch.
--Es veritat; teniu rahó. ¿Qué s'ha de fer?
--Pedralbes, lo coneixém pam á pam; soch de opinió que acudeixis á la
cita, y per lo que podria ser, nosaltres preparém una emboscada que
sens ser vistos tindrás lo que vulgarment se diu las espatllas
guardadas.
--En mohiment y preparemnos.
Donan orde als criats que preparin dos cotxes, ab los que marxaren ben
separat l'un del altre, pero sens perdrers de vista.
## XXIII
Ab dos dias tan sols havém fet catorze embalatges de pedras, pero
m'han ajudat.
--No tens por de que 'ns descubreixin?
--No hi ha cuidado.
--Ja has vist també lo molt que he trevallat jo; solzament ahir á la
tarde vaig arreglar la de la dinamita.
--Ja está tot embarcat; y aquí van los coneixements y 'l recibo.
--Molt be, lo que es la práctica; vaig á fer lo seguro.
--¿A la mateixa companyía?
--¡Cá! 't creus que soch tan tonto? Encare que fos un altre nom
podrian coneixem pel poch temps que fa desde l'altra.
--Convením que partirém y será la última vegada.
--Sí; y perqué no 'm vingan mes tentacions faig lo seguro ab lo meu
propi nom y domicili. Executat lo negoci, assessiném á en Pau, á
l'Antonia, si podém al marqués y hasta á la Gracieta; d'aquesta
manera estarém lliures dels perseguidors que 'ns poden fer mal, y
fugirém al estranger hont ningú 'ns puga coneixe.
--Ben pensat.
--Ja sabs hont tens d'anar are?
--No recordo...
--A la torra de Sant Gervasi, á las ordes de l'Adelina.
--Per quin objecte?
--Lo del marqués.
--¡Ah! sí; y desaparegué entre tant que l'Arturo anava per lo seguro.
## XXIV
Perque ningú pogués sospitar, lo marqués, sol, feya temps á casa la
Serafina de Pedralves, esperant l'hora de anar á la cita; á dos
cuarts de tres marxá á peu cap á la Font del Lleó. Aixís que passava
la pujada que ab un rengle d'arbres per part acompanya fins dalt, va
veurer una senyora que no pogué distingir quí era, fins que fou
aprop. Aquesta era Adelina; á vint passos se distingia un subjecte
embossat ab una capa; era en Mala-ánima y un grupo de cuatre homes
que no 's veyan, estavan amagats darrera un petit turó que forma la
montanya de pedra. Sorprés quedá lo marqués al reconeixer á Adelina.
--Estranyo veuret sol á n' aquest punt! --digué ella.
--Estranyas?
--Sí, á fé!
--M'ha sorprés de moment á primer cop de vista, pero al saber quí era
la odalisca que vingué al palco, al succehir la desaparició de la
Antonia, que no dupto que es obra teva, obra teva es també la carta
que li has fet escriurer citantme á n' aquí.
--Es veritat; ¿á qué negarho?
--¿Qué pretens, donchs? per qué m'has enganyat y fas patir á una
ignocenta?
--No recordas la última entrevista que varem tenir?
--Sí: vares jurar venjarte.
--Molta memoria tens.
--Pero no de una infelís, sino de mí.
--Sí, y vaig á acompanyarte hont es ella.
--Lo que tens de fer es deixarla en llibertat si no vols que 'n donga
part, que tindrá funestos resultats per tu y 'ls teus cómplices.
--Ja, ja; no 'm fassis riurer, marqués, perque desd'are ets mon esclau
y no 't será tan fácil com creus lo separarte de mí. Pel fill que
porto á las mevas entranyas, m'he pervertit; m'he pervertit,
repeteixo, pera donarli lo nom verdader que es lo teu y 't tindré á
tu tancat en mon palacio fins que hagis firmat documents de pare
legal.
--Creus per ventura que soch un noy dels que van á estudi per deixarme
tancar?
--Ets pitjor encare, y en prova, que ¡mira!
En Mala-ánima s'adelanta, fent un xiulet y 'ls traidors surtint del
turó en que estavan amagats, se tiraren tots punyal en ma sobre del
marqués, tapantli la boca sens ferli cap dany y 'l ficaren dintre un
sach que expressament portavan.
En Quer y en Feliu, xicots molt astuts, s'havian arreglat donant part
á l'alcalde de Sarriá, de tot cuant passava y á la quieta havian
aixecat un petit somatent que amagats dintre las casas de Pedralves,
esperavan també la consigna.
Aixís que en Quer va veurer l'atropell del marqués, doná la senyal,
sent lo primer de correr ab un revólver á la ma; avansa y 's trova
cara á cara ab en Mala-ánima, li descarrega tots sis tiros, sens
efecte; ja anava l'altra pillo á traspassarlo, cuan recobrant coratje
l'agafa de las mans y forsejavan l'un pera donarli la punyalada y
l'altre resistintse; en aixó arriva en Feliu que pren lo punyal de
las mans de
'n Mala-ánima, encarantli un revólver pera que 's rendeixi. Lo poble
s'apoderá dels lladres y després de retornar al marqués, se'n
emportaren lligats á l'Adelina Borel·li, á en Mala-ánima, als altres
cuatre y després de passejarlos pel poble de Sarriá, una patrulla de
civils va portarlos á peu á Barcelona fins á la presó.
## XXV
Lo vapor en que s'havian embarcat los embalatjes del Alfredo, estava
atestat de género; tan era aixís que fou precís trasbalsar las moltas
mercancías desde la bodega á cuberta, ab las gruas que anavan ab la
forsa de máquina de vapor; siga que fos casualitat ó que las cadenas
estavan consentidas, cediren al pujar un dels embalatjes que cayent,
al donar contra 'ls altres s'esclafá la caixa escampant per la bodega
las grossas pedras que aquesta contenia.
Estranyant tal contingut un dels dependents de la agencia del vapor,
fa parar los trevalls y ne dona part al comandant; aquest ordena que
s'inspeccioni lo llibre del registre de declaracions, nom del
remitent, domicili y demés requisits; aixís ho fan, y al veure que
declara sederías, fa desembarcar tots los embalatges del mateix
remitent al moll; n'obriren una altre que doná 'l mateix resultat; se
cridá un jutge pera que 'n prengués acte, qui ordena també que
desclavessen la petita; aquí fou la catástrofe. Aixís que alsan la
tapa esplota la dinamita trossejant al que la obría, mata á dos
curiosos que hi havía aturats contemplant la operació, ferint á una
infinitat de las personas que á la vora 's trobavan, inclós lo jutje
y l'escribá. La noticia corre al moment de boca en boca, lamentant lo
sensible cas; é indignats los de mes ó menos aprop de familias dels
que havian pres mal, prompte descubriren la causa y lo nom del
remitent, pero ignoravan lo domicili d'aquest.
La companyía de segurs fou dels que primer arribá al lloch del succés,
donant lo parte al gobern civil y 'l gefe principal ab dos inspectors
y altres del cos de policía, practicaren las primeras diligencias á
la quieta y sens moure brega, perque 'l poble que ja estava amotinat
no 'n fes alguna de las sevas.
## XXVI
Arturo estava sol al pis, puig havia despedit tot lo servey, perque
escudrinyavan massa los seus secrets y tenía por de que algun dia
endevinant sa vida li descubririan sos trevalls.
Estava molt cap-ficat al saber que Adelina y en Mala-ánima eran á la
presó y al propi temps calculava algun medi per amagarse, dat cas que
se
'l delatés; quan sent que trucan á la porta. Per mes que truquessen
may responía, pero tenía la costum de mirar qui era per uns foradets
fets espressos á la mateixa porta, sens ser ell vist, pero veyent
qu' era en Peret pensa que encare li pot prestar algun servey y
obra.
--Qué hi ha de nou, Peret?
--Vinch á trovarlo, perqué tinch un dupte que vosté mateix espero que
m'aclareixi.
--Dígas.
--Fa una porció de dias que no se sap lo paradero de 'n Pau, ni 'l de
la Gracieta.
L'Arturo cambia los colors de la cara y perturbat contesta.
--Qué vols dir?
--Que ningú mes que vosté sab hont son.
--Ja saps lo que dius?
--Estich decidit á tot, ab la cara li conech que ha comés alguna altra
infamia, pitjor que la primera.
--Creu, Peret, que may mes he pensat en ells; are que 'ts aquí 'm
podrás fer un altre favor que 't valdrá molts diners, mes que
l'altra vegada.
--Vosté s'ha afigurat que perque soch un pobre trevallador se 'm
compra ab un miserable grapat d'or pera cometrer crims?...
--¡Te'n donaré molts!
--Que 'n va de equivocat; vinch per sapigué qué n'ha fet d'aquells
infelissos.
--No 'm parlis mes d'ells.
--Si no soch aquí per altra cosa... y en prova, que segons las
declaracions que 'm donga no s'escapará per satisfactorias que
sigan fins haverlos trovat.
--M'insultas en ma propia casa y 't puch perdre.
--Qui pot perdre á vosté soch jo.
--Per qué?
--Senzillament, perque vosté no 's mourá del meu costat fins que
me 'ls presenti.
--Ja 't fas una mica massa pesat; y si jo are 't mato aquí mateix
--digué trayentse un revolver-- no podria separarmen en llibertat
complerta de tu?...
--De mi fentho aixís, si; pero no dels que l'esperan abaix y que li
varen pendre ben be la fesomía en aquell quint pis del carrer de la
Allada, perqué son los mateixos vehins.
--¿Qué dius?
--Lo que sent. Acompanyins al puesto que 's trovan y serém tan amichs
com avants.
--Peret es impossible. Tu 'm vols perdrer.
--Prefereixo perdrer á vosté y salvar als infelissos.
--Dona entenent á n' aquets malehits vehins que no m'has trovat y 't
faré rich.
--Lo malehit en aquest cas es vosté: me diu hont son ó no?
--Ho ignoro.
--Es que 'ls ha assessinat?
--¡Oh! basta. Si no te'n vas, t'entro una bala de plom al cap.
--Me'n vaig sí, pero pensi que abaix l'esperém, perque avants de un
quart vull tenir las senyas exactas d'hont se trova la pobre
Gracieta y son pare, de lo contrari...
--Qué vols dir de lo contrari?...
--Decideixis... ó ja ho veurá.
En Peret se'n va y al obrir la porta queda sorprés al veurer al gefe
de policía que li pregunta per D. Arturo.
--No soch jo; es lo senyor.
Lo referit gefe que anava ab trajo de particular entrá y 'ls
inspectors se quedaren al replá devant la porta que havian deixat
mitj oberta.
--¿Es vosté, digué lo gefe á l'Arturo, qui ha embarcat catorze caixas
de pedra al vapor?...
Aixís que 's vegé descubert y perdut, puig que entravan los inspectors
y demés, esclatant en una riallada sarcástica sens deixarli acabar la
frasse digué:
--¡Si!-- Y va suicidarse disparantse dos balas al cap.
--¡Ah! --esclamá en Peret. --Digas que has fet de 'n Pau y la
Gracieta?...
--En Mala-ánima... ho sab...
--Hont lo trovaré?...
--A... la... pre...só...-- Després de articular aquestas últimas
paraulas, espirá.
## XXVII
En vista de que no volian declarar la veritat ni en Mala-ánima, ni
Adelina Borel·li, presentaren lo primer, al lloch del succés de
l'Arturo, que al veurel mort, va caurer en basca; al retornarlo li
digué en Peret, que 'l difunt s'havia esplicat durant la agonía.
Veyentse perdut en Mala-ánima contá la veritat, acompanyantlos perqué
li exigí 'l jutje, al soterrani ó cova de la torre de Sant Gervasi.
L'espectacle que 's presentá á la vista de tots fou conmovedor.
L'Antonia de Roca-viva era morta á causa de las feridas que se li
havian congrenat, la Gracieta y en Pau estavan morintse de fam, pero
varen retornarlos y ab los diners que per sort havian portat á la
casa de comers de Barcelona, visqueren á l'Ampurdá felissos, per mes
que en Pau, no poguent tornar la paraula, quedá mut tot lo resto de
sa vida.
Fi de la novela.