Pepe: No, Júlia, no. Vostè n'està necessitada d'un consol apassionat.
Oblidi's, com jo, de tot. És molt dolç perdre el seny de tant en tant...
Júlia: Sí, sí; però... deixi'm. Déu nos en guard... (Mira a l'entorn i
es desfà d'una revolada, anant a trucar a la porta d'Ernestina.)
Ernestina, Ernestina! En Pepe t'espera... (Despacientada perquè
Ernestina triga a obrir i en Pepe segueix empenyent-la.) Sents,
Ernestina? Surt d'una vegada!
Pepe: Júlia, Júlia! Quina pressa té!
Júlia: (Fugint a la seva cambra.) Vostè m'obliga a tenir-la. Sembla
mentida, Pepe!
Pepe: (Amb cinisme, seguint-la.) Els homes no som pas de pedra. I vostè,
Júlia, trastornaria a un sant. Perdoni'm.
Júlia: (Entre els dos batents de la porta, a punt de barrar-la.) Hi
tornarà més?
Pepe: Així que pugui. (S'atansa a Júlia; ella li barra la porta.) Oh!
(Resta mirant la porta amb cobejança.) Malaguanyada ocasió! (Dubta en si
ha d'empènyer la porta. Se sent a la Merceneta que torna. Va al centre
del menjador.)
Merceneta: Ai, ai! Què s'ha fet de la meva germana? Quin riure! Sap,
Pepe, que deu estar molt divertit?
Pepe: Ja ho veus, Merceneta! La Júlia m'abandona i l'Ernestina no mostra
pas gaire interès en veure'm.
Merceneta: Alguna els n'hi ha feta. És més dolent vostè! Jo li tingués
de fer la sentència!
Pepe: (Apropant-se a la noia i fent acció de pessigar-li els braços.) I
quina fóra la teva sentència?
Merceneta: Li escurçaria els dits. Veu? Sempre fa el mateix, també!
Pepe: Vull que parlis amb fonament. Escolta: dóna'm un got d'aigua,
Merceneta.
Merceneta: Un got d'aigua? Ha, ha! Un got d'aigua, i en aquest temps!
Que s'és acalorat, senyor galant? Doncs faci penitència; espinyi's,
espinyi's! (Es pica la barbeta amb els nusos dels dits. Ernestina revé
de la seva cambra així que en Pepe es disposa a perseguir a la Merceneta
i aquesta segueix fent-li ganyotes. Ernestina està molt pàl·lida i
camina encorbada, amb una mà al pit, com qui sofreix un dolor agut i
persistent. Al plec del braç porta un vestit de núvia.)
Ernestina: (Amb serenitat, però amb veu defallida i gest displicent.)
Merceneta! I ara! Deuries tenir un xic més de seny i compostura.
Merceneta!
Merceneta: És ell, el cerca-raons!
Pepe: És ella, estimada Ernestina, ella, que no vol donar-me un got
d'aigua.
Merceneta: És que és molt sospitosa aquesta set, Ernestina. Que
t'expliqui com li ha vingut!
Ernestina: (Amb ganyota de fàstic i arrossegant les paraules.) Prou,
Merceneta! Porta l'aigua que et demanen. I, on és la mare? On són els
altres?
Pepe: La seva mamà, Ernestina, és al pis de sota; la Júlia se n'és anat
a descansar, suposo. Tenia migranya.
Merceneta: (Servint el got d'aigua.) I en Víctor treballa al seu catau
per no aguantar la capa.
Ernestina: Merceneta!
Merceneta: Prou que ho veig que tindré d'ésser jo el vostre sentinella.
Tots els papers de mal fer me'ls encarreguen a mi!
Ernestina: No em turmentis més amb les teves patotxades. Calla d'una
vegada. Pepe, sigui indulgent amb nosaltres. Jo era a cercar aqueix
vestit, però m'ha sobtat l'escomesa del mal, el dolor de sempre. Fa un
instant que no podia valdre'm. (S'apropa al braser, disposant-se a
cosir. Aixeca un poc el pàmpol de la làmpara de manera que la llum li
caigui sobre la costura. Agafa, després, una cadira mitjana i s'asseu.)
Pepe: (Dret, amb el got d'aigua a la mà.) No cal pas que t'escusis,
Ernestina. M'enorgulleixo d'ésser tractat com un de la família. Respecte
a la teva tardança, lamento el motiu. Pobreta! Ditxós el dia que et
podré separar d'aquesta casa, on tot conspira contra tu. Ets massa
exquisida per viure entre dolors i misèries.
Ernestina: Jo no me'n queixo pas. (Entra la senyora Rosa tota
aqueferada.)
Rosa: Qui no té memòria, ha de tenir cames! El motllo. Res més tenia al
cervell. Ells volien fer-ho amb un ensat. Figuri's! (Adonant-se que en
Pepe beu aigua.) Oidà, Pepe, aigua sola? Bé en cau prou al carrer,
borrango! Li glaçarà el sagí! Esperi's, esperi's!... (Va al bufet i treu
una ampolla de conyac.) Això és una bona bevenda per l'hivern. (Li'n
mesura una copeta.) L'hem comprat expressament per a vostè. (En Pepe el
tasta.) Li agrada?
Pepe: Meravellós, donya Rosa! Exquisid! (S'asseu al costat d'Ernestina
amb la copeta de conyac i el got d'aigua a tret de mà.) Estic realment
com a câ'l sogre! (Posa els peus al braser.)
Rosa: (Amb franquesa i radiant.) Tabalot! (Se'n va a la cuina i surt amb
el motllo del flam a la mà.) Merceneta. (En veu baixa.) Te'ls confio,
sents? Dóna'ls-hi algun cop d'ull de tant en tant. Són incapaços de la
més petita, perxò. (Desapareix pel passadís. La Merceneta es fica a la
cuina fent una ganyota d'intel·ligència i còmica severitat.)
Pepe: I bé, Ernestina: quan començaràs a tenir confiança en mi? Deixa
això (pel que cus); mira'm (Tracta de pendre-li el vestit de les mans.)
Ernestina: (Tremolosa i atzarada per aquella situació, esguardant amb
ansietat vers la cuina i subjectant la feina.) És que corre pressa!...
Pepe: També en tinc jo, de pressa. Pressa d'heure d'un cop el teu
consentiment, pressa de què siguis meva, pressa de veure't renàixer amb
les meves carícies. Fa tres setmanes que espero una resposta dels teus
llavis. Tanta passivitat em fa desesperar. Començo a trobar-me ridícul.
Sembla que estigui perdent el temps al costat d'una imatge de cera. No
m'havia succeït mai!
Ernestina: (Molt baixet i tartamudejant.) Jo no defujo pas el seu
tracte... té aquesta garantia per endavant. Contenti's amb això, li ho
suplico!
Pepe: És ben poc! Massa poc, Ernestina, per a qui, com jo, viu febrós,
cobejant-te, delirant en la teva proximitat!
Ernestina: No em parli d'aquesta manera, amic meu! M'encongeix, em... li
tinc por!
Pepe: Por? Bah!... És ben racional... és l'alarma de la teva
virginitat... aqueix esporuguiment! Tu endevines la meva follia i et
sents dèbil per a compartir-la. Perquè tu en seràs d'apassionada. Sí; jo
faré que en siguis; jo m'he proposat fer llampegar infernalment aqueixos
ulls teus, de Puríssima, arroentar el teu cutis de lliri, aqueixa pell
blanquíssima que ara és freda com gebre. (Li toca lleugerament la
galta.)
Ernestina: (Sobressaltada i deixant de cosir.) Pepe! Jo esperava de
vostè pietat i respecte. Sofreixo; estic entristida. (La Merceneta
mira.)
Pepe: (Adonant-se'n.) Tot això passarà, Ernestina. Devindràs roja, forta
i opulenta com Júlia. La meva sol·licitud d'enamorat, el sol i l'aire de
les muntanyes faran el miracle. Trescarem pels prats, reposarem en les
ombres, beurem en les fonts. A l'hivernada restarem vora el foc, i, en
les nits de pluja i vent com aquestes, tu reposaràs en els meus braços.
(La Merceneta s'ha retirat i en Pepe posa el seu braç en el respatller
de la cadira d'Ernestina.) En aqueixes nits de llevantada és quan
t'enyoro més dintre la solitud del meu casal. Que és bo estimar-se oint
els xàfecs! (El braç d'en Pepe rellisca fins a la cintura d'Ernestina.)
No, Verge meva?
Ernestina: (Movent-se neguitosa, deixant de cosir per a refusar amb la
mà el braç d'en Pepe.) Parli'm sempre de les muntanyes i del sol.
Parli'm també de la seva mare. Em sembla que jo hi viuria bé al costat
d'ella. Així tal volta em farà agradable l'escoltar-lo. Per què no me'n
diu mai res de donya Guillema?
Pepe:(Contrariat, retirant el braç de la cintura d'ella, però sense
treure'l del respatller de la cadira, a punt d'insistir en el contacte.)
Perquè prefereixo parlar-te de mi. Sóc jo que et desitjo, i no ella. Jo,
que vull estimar-te del matí al vespre, sense reserves i sense noses.
(La Merceneta torna a aparèixer a la porta de la cuina. En Pepe, que
està atent al moviment de la noia, li guinya l'ull i recalca els mots.)
Sense noses! (La Merceneta, engrescada en jugar una broma a la seva
germana, es retira de puntetes.) T'has imaginat alguna vegada aquest
goig? Ara mateix, en pensar-hi, sento pruïja de rebregar-te i malmetre't
entre els meus braços. (Torna a juntar el seu braç a la cintura d'ella.)
És fam de les teves delicadeses. (Li clava els ulls en la nuca amb una
intensa mirada de desig. Ernestina sent la cremor d'aquella mirada. Es
posa les mans al pit i intenta aixecar-se, però en Pepe la subjecta. Amb
la mà que li resta lliure va a cercar les d'ella, estrenyent-la.)
Ernestina! Ernestina! Gosaràs negar-me un tast d'amor?
Ernestina: (Forcejant sense èxit.) Deixi'm... deixi'm!
Pepe: (Molt apassionat i apretant-la contra d'ell amb fúria.) És en va!
M'ho demana tot el meu ésser, tota la meva sang! Vida, ànima!... (Li
besa la gorja a ran d'orella; un bes llarg, golut, de vampir. Ernestina
llença un xiscle, repel·lint amb força inusitada en Pepe, qui quasi
rodola per terra. S'aixeca de la cadira, erta i tràgica. Els cabells amb
la lluita se li han desfet i li cauen com una cascada per l'espatlla. La
panereta de la costura i la cadira mitjana, junt al vestit de núvia,
formen un pilot volcat terra enllà. En Víctor apareix per la porta del
corredor i la Merceneta en la de la cuina. Ell, lívid i terrible; ella
amb cara d'espant i com entontida pel que veu.)
Pepe: (Aparentant serenitat i com qui no dóna importància al fet.) Ca,
home, ca! Res, Víctor: una niciesa d'Ernestina... una ridiculesa en
conjunt. (Ernestina va retrocedint amb les mans a la gorja com per
amagar la marca de l'ultratge. Júlia entreobre la porta de la seva
cambra i espia l'escena.)
Víctor: (Senyalant imperiosament la porta a en Pepe.) Surti!
Pepe: Però... vaja, Víctor, vol dir que no es precipita? Jo el tenia per
un home pacient i raonable.
Víctor: (Menaçador, aixecant gradualment la veu.) Surti, surti i surti!
Pepe: Permeti'm... És que vostè fa cas dels escrúpols de...?
Víctor: (Interrompent.) Prous paraules... Faig cas dels
ultratges!(Ernestina es tapa la cara, sanglotant arraulida en un extrem
del menjador.)
Pepe: Vol que ens formalitzem?
Víctor: Exigeixo que no torni a posar els peus en aquesta casa, i no els
hi tornarà a posar mentre jo hi sigui!
Pepe: Ha, ha! Admirable!... I amb quin dret? Què representa aquí vostè?
Víctor: (Amb els punys closos, a punt de caure sobre en Pepe.) L'honra;
vostè, el cinisme. És prou?
Ernestina: (Abandonant el seu recó, escruixida del que pot esdevenir, i
dirigint-se a Víctor.) Víctor, Víctor, no avalotis... deixa... ja se
n'anirà; sí, cal que se'n vagi per sempre!
Pepe: (Amb molt desvergonyiment.) He estat un imbècil, Ernestina. Amb
calma podia arribar a assolir els meus propòsits. Llavors tu i ell, ell
i tu, tu estaríeu als meus peus suplicant que em quedés. En fi, de
malagraïts l'infern n'és ple.
Víctor: (Fent acció de llençar-se sobre en Pepe, però aturat per
l'Ernestina i la Merceneta.) Vil, vil, canalla!
Pepe: Calma; no tinc pas ganes de convertir això en una tragèdia.
Ernestina té el dret de treure'm, i me'n vaig. El paraigua, Merceneta?
(La Merceneta es fica a la cuina i torna tot seguit amb el paraigua,
donant-lo a en Pepe. Ell despenjarà l'impermeable, posant-se'l
tranquilament. Ernestina, abraçada a Víctor, contempla aqueixa maniobra
amb ulls d'esverada. En Víctor també segueix amb l'esguard la maniobra
d'en Pepe, procurant reprimir els seus impulsos agressius.) Altrament,
sí: pobres i orgullosos! Demés, quan se té un crèdit amb donya Rosa, cal
cobrar-lo en la forma que es pot. No s'amoïnin... La corona mortuòria de
la *inconsolable abuelita*. Passaré la factura. (S'inclina
cerimoniosament i se'n va.)
Víctor: (Aterrat.) Miserable! Desvergonyit! Miserables també nosaltres,
Ernestina! (Ell i les dues noies resten com estemordits. Ernestina, amb
els ulls baixos, es separa d'ell i es deixa caure en una cadira tocant a
la taula, on estén els braços, abscondint la faç entre ells. La
Merceneta de sobte s'arrenca a córrer per la porta del passadís, amb
intent d'anar a avisar a la senyora Rosa. Júlia treu una mica el cap per
entre els batents de la porta, espiant l'escena.)
Víctor: (Cloent els punys amb concentrada recança.) Per què, ja que no
podia tornar-li els diners, no he sabut arrabassar-li la llengua?
Ernestina: (Amb veu lenta i apagada.) I per què la meva mare ens ha
conduït a tal afront?
Víctor: (Apropant-se a Ernestina.) Com ho esborrarem això, Ernestina?
Com podrem allunyar-ho de la nostra memòria?
Ernestina: (Sempre amb el cap damunt dels braços.) Víctor, puc jurar-te
que no l'he pas alentat per res en Pepe!
Víctor: No l'anomenis!... Lladre, lladre de la meva il·lusió!
Ernestina: Calla!
Víctor: Sempre més, sempre més, Ernestina, aquesta injúria a la teva
puresa recremarà la meva sang.
Ernestina: Que no creus en la meva innocència, Víctor?
Víctor: Sí, sí; però has deixat el borrissol de la teva pell immaculada
en els llavis d'aquell pervers. Cap força humana ni divina pot guarir-me
d'una tal recança.
Ernestina: Sóc la mateixa, Víctor! El meu cor és pur!
Víctor: Però el meu s'arbora de gelosia, d'una gelosia incurable!
Ernestina: (Aixecant-se i intentant tapar-li la boca.) Oh, guarda el teu
secret, Víctor! Ets lleuger temerari!
Víctor (Agafant-li les mans.) No; per què? Els d'aquesta casa acaben de
posar en perill la teva honra. És més que intentar assassinar-me, més
que trepitjar les meves entranyes...
Ernestina: Júlia pot sentir-te!
Víctor: Tant se val. Tu has ocupat el seu lloc a l'espona del meu fill,
el lloc abandonat per ella; tu, i sols tu, has vingut a calmar la meva
desesperació. I jo t'estimo, Ernestina! És tan just que t'estimi! Qui
podrà recriminar-me!
Ernestina: Víctor, per Déu! Et pagava els teus favors...
Víctor: És que t'he estimat sempre, sempre! Has sigut el somni de la
meva adolescència. Sí, Ernestina: un engany dels sentits. Poc sospitava
trobar el meu ideal a l'hora que devenia espòs d'una altra. Ets ma vida,
tota ma trista vida!
Ernestina: I per què has de confessar-m'ho això? Per què?
Víctor: Perquè ara trobo energies en la desesperació; ja no m'endogala
l'agraïment, ni la paternitat; res. Estic llibert. Els que m'han
menyspreat no tenen dret al meu sacrifici ni... al teu!
Ernestina: Quin horror!
Víctor: L'horror està en haver esperat que una bèstia folla s'abraonés a
tu, que deixés en la teva pell immaculada el rastre de la seva impuresa.
(Clava son esguard en el lloc de la besada.) Jo que et guaria amb
temença de pensar impurament, de no saber sobreposar-me al martiri dels
teus braços, i mai trobava prou castes ni prou respectuoses les meves
mans!
Ernestina: I jo ho endevinava i t'ho agraïa!
Víctor: Et conservava immaculada per un malvat.
Ernestina: Asserena't, tranquilitza't! La meva ànima no ha pas desdit.
Víctor: Ernestina, jura-m'ho!
Ernestina: T'ho juro! Mai ni un sol instant m'ha inspirat altra cosa que
repugnància i basarda. Volia provar les meves petites ales, volia fugir
de tu per evitar aquesta hora. Ni una lleugera simpatia, creu-me; em
llençava al precipici amb tot el coneixement, per a no fer nosa.
Víctor: Oh, Ernestina! Quin pecat hauries comès!
Ernestina: (Inquieta i vigilant.) Ara l'estem cometent tots dos.
Separem-nos, Víctor! Siguem prudents. Si ens descobrissin! Arribes a
capir el nostre viure? T'imagines l'eterna sospita dels altres
interposada entre tu i jo? Ni mirar-nos gosaríem!
Víctor: (Baixet i insinuador.) Ernestina, a mi també m'han brollat unes
petites ales. Les sento frisar... Aquesta casa se m'ha fet insuportable.
Ernestina: Què estàs dient! Com t'enganya el desig! Tu ets incapaç de
resistir els planys i les súpliques; no sabries pas ésser cruel amb les
tres desgraciades que es refien del teu guany.
Víctor: Tampoc dec ésser cruel amb la meva ànima, Ernestina, i tu ets la
meva ànima. Ningú té dret al nostre martiri!
Ernestina: Pobre Víctor! Has pensat això a deshora. Jo no puc pas
seguir-te... On me portaries amb el cor malmès, quasi agonitzant? Ara
mateix... a penes respiro... (Ernestina bleixa amb ansietat. D'esma
cerca un seient i tintinejant es deixa caure en una cadira, prop del
balcó.) Oh, m'ofego, m'ofego! No t'apenis, Víctor; és el mal de sempre.
Víctor: (Ple d'angoixa, intentant auxiliar-la, sense atinar en què.)
Ernestina! Oh, per pietat, Ernestina!
Ernestina: (Xiuxiuejant, amb pena.) Calma't, Víctor. Fa estona que estic
així... tota la tarda. Acosta't. (Ell hi va, agenollant-se als seus
peus.) Tinc un estrany pressentiment. Escolta'm. (Li acarona els
cabells.) Potser tenies raó... Què hi fa que ens descobreixin? Si
aquesta fos la darrera vegada d'estar sols! Si mai més tinguéssim uns
instants de lleure per dir-nos el que sentim! (Víctor sanglota.)
Asserena't; jo també t'estimo. (Víctor esclata, besant-li les mans amb
deliri.) Besa, besa! Jo no podria pas negar-te res. Sóc teva. Oh, si
poguessis retornar-me!... Ara... voldria viure... Obre el balcó!...
Aire... aire... Obre del tot! (Víctor es dirigeix al balcó i l'esbatana.
Després cerca a l'entorn un abrigall per a cobrir a Ernestina i
protegir-la del vent plujós que ratxeja fent voleiar els cabells de la
noia. Desesperat es fica a la seva cambra, topant-se amb Júlia darrera
la porta. Passa sense fer altra cosa que mirar-la un moment amb aire
glacial, de repte. Júlia penetra en l'estança i va a seure al caire de
la taula. La seva expressió és rancuniosa. Indiferent al mal
d'Ernestina, apoia el colze en la fusta, inclina el cap en el palmell de
la mà i encreua els peus, que belluga nerviosament. En Víctor revé amb
un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d'Ernestina. Aquesta aspira
amb avidesa l'aire fred del crepuscle. No s'adona de la presència de la
seva germana.)
Víctor: (Prescindint de Júlia.) Ernestina, Ernestina, no estàs bé aquí!
Vols provar...? Et passa, Ernestina?
Ernestina: (Com un sospir.) Sí... sí... poca cosa... (Li fa senya de què
es tranquilitzi.)
Víctor: Júlia, vina... ajuda'm; duem-la a la seva cambra. Sents, Júlia?
Júlia: (Freda i despietada.) Això és cosa teva. Ves aquest!
Ernestina: (Girant el cap per a veure a Júlia.) Què diu... la Júlia?
Víctor: Res. Estàs més bé?
Ernestina: No m'ofego tant!...
Víctor: I el dolor?
Ernestina: (Més animada de veu.) No cedeix mai el dolor. Que espiaves,
Júlia?
Júlia: Espiava, sí!
Ernestina: Pitjor per tots, llavors. (Fa acció d'aixecar-se però li
manca força. Víctor va per ajudar-la, però titubeja, cohibit per la
presència de Júlia.)
Júlia: (Notant la vacil·lació.) No quedis, home, no quedis!
Víctor: (Concentradament a l'orella de Júlia.) Ja en parlarem, Júlia, ja
en parlarem.
Rosa: (Entrant com un llampec amb la Merceneta al darrera.) És cert,
filles meves, el que acaba de contar-me la Merceneta? (Tots resten
indiferents en el seu lloc. Víctor a la vora de Júlia, d'esquena a la
senyora Rosa.) Reina Santíssima, quin daltabaix! Però... que parli algú!
(Encarant-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud
agressiva.) Vaja, Víctor, que el primer cop que vols fer l'home... Ah,
sí: t'has lluït! I no t'ha inflat la cara d'un cop de puny en Pepe?
Massa prudència... Oh, és molt delicat el noi de casa! L'honradesa... la
virtut... el dallonses!... Mal com... Déu me perdó! Mira quina alegria
que ens has dat a totes! Ja ens mantindràs tu ara; ja pagaràs el que
devem; ja es refarà l'Ernestina!... Que no la contemples que eixorivida
s'és posat?
Ernestina: (Fent un esforç.) Mare, mare!
Júlia: No us inquieteu per ella. Si ho sabéssiu!
Rosa: Et penses que no ho sé! Si ho veig; ho estic veient: una
criaturada, un ensopols, un res... Mireu que és prou! Durant tota la
meva vida, tota!, així que els meus propòsits comencen a reeixir, es
presenta un tarambana, i... té! No fa ràbia, no encén les sangs, no n'hi
ha per a tornar-se boja? Responeu-me alguna cosa, si sou servits!
Sembleu masells! Heu de dir-me el com i el què; ah, sí!, per a posar-hi
remei. No és que no m'hagi escarrassat fent seguir a l'altre beneitó per
la Merceneta. Però, ca!... Vés-li al darrera amb un flubiol sonant.
Estic atuïda, sabeu, nois?, ben atuïda! (Es deixa caure a un seient,
fregant-se el suor que malgrat el fred li traspora pel coll. Ernestina
s'aixeca i arrossegant els peus i cridant amb la mà la Merceneta, que
l'acompanya a la cambra. Víctor se n'és anat al fons. Allí resta amb el
cap jup, seguint amb l'esguard les passes d'Ernestina. Júlia també
s'aixeca amb un gest viu, es revira i sobta la mirada del seu marit.)
Júlia: Per què no la segueixes, Víctor? Vés-hi, home, vés-hi... És
horrorós, horrorós!
Rosa: I ara! Què t'empatolles, Júlia? Parla clar, redimoni! O sou muts o
enraoneu amb segones. Què més hi ha?
Júlia: En Víctor, mare. Ell és l'únic que deu donar-li explicacions. Si
gosa...
Víctor: (Arronçant les espatlles.) Tu n'estàs informada tan bé com jo,
Júlia. Per la teva malícia no hi ha secrets.
Júlia: Jo només puc respondre del que he vist, i ja he vist prou.
Víctor: Llavors, ho saps tot.
Júlia: Tot, no, criatura! El que sé és que teniu molt descar!
Víctor: Júlia!
Rosa: (Posant-se dreta de bell nou, excitada.) De què us les haveu
vosaltres, ara? Júlia, filla meva: es tracta d'algun altre tripijoc?
M'ho temia, a fe. (Encarant-se amb en Víctor.) Si et proposes
amargar-nos l'existència, digues-ho d'una vegada. Estem frescos, estem
frescos! Et referies a l'Ernestina, oi, Júlia?
Júlia: Sí; allò que es diu vés-te'n tu per a posar-m'hi jo. Ja hi
toqueu, mare, ja hi toqueu. La hipòcrita!
Rosa: Valga'ns la Santíssima Trinitat! Disculpa't, Víctor, disculpa't!
Seria espantós que t'haguéssim recollit del mig del carrer per a... Ara
vés dient que vetlles per la nostra dignitat. D'aquesta manera ens
pagues?
Víctor: (Pàl·lid, trèmol d'indignació, es mossega els llavis, esclatant
a la fi.) Prou, senyora Rosa, prou! Mentre gasti el llenguatge d'ara, jo
no li daré la més petita satisfacció. La única que hi té dret és Júlia;
tampoc ho mereix, però hi té dret. Vol deixar-me parlar un moment amb la
Júlia?
Rosa: Amb mi caldria que te les haguessis! Ah, sí! Però ja ens veurem
les cares tard o d'hora! Aquí te'l deixo, Júlia, aquí te'l deixo! (Se'n
va a la cambra d'Ernestina. Júlia torna a seure amb posat d'una dona
carregada de paciència, disposada a suportar tota mena
d'impertinències.)
Víctor: (Després d'una pausa.) Escolta, Júlia; jo no sé si t'has fet
càrrec del que succeeix. Jo en aquest instant sofreixo com el que més
pugui sofrir; jo m'acuso tan severament com la meva pròpia consciència
pugui acusar els altres. Has d'entendre que no oblido pas les alegries
viscudes aquí en la vostra companyia; però tampoc oblido els dolors.
Sento agraïment, però també em deveu agraïment. No vull passar comptes;
estem en paus. Ara el nostre deure és solucionar el conflicte. Tu ja
comprens que la situació ha devingut insostenible.
Júlia: Comprenc que una altra ha ocupat el meu lloc.
Víctor: El teu lloc en el meu esperit, sí. Has fet els possibles per a
lograr-ho. Per aquest cantó has arribat a ser-me indiferent.
Júlia: A estones. Recorda-te'n, Víctor! Sí, entesos. Jo era per tu com
una mena de... passatemps. Em fas molt favor. Segueix, home, segueix.
Víctor: La teva mare t'ha criat vanitosa, egoista i lleugera. Ni has
complert amb el teu fill, ni has complert amb mi, ni has pogut complir
amb la llar nostra. Perquè no tota la culpa és teva, et compadeixo.
Perquè no tota la culpa és meva, tu estàs en l'obligació de compadir-me.
Júlia: Filosofies, noi, filosofies! I no m'hi vinguis a mi amb
filosofies, saps?
Víctor: Filosofies? Bé. Llavors deixem-nos de filosofies. Ara determinem
qui de nosaltres deu abandonar son lloc en la nostra família. A dreta
llei, tu deuries seguir-me, Júlia. És la única solució honrosa; és el
meu deure de marit proposar-te-la.
Júlia: Què dius! Jo amb tu?... Deixar la mare, sense un pa a la post,
matar-la a gratcient, robar-me-la per fer-me sentir el teu despotisme
d'amo? (Júlia s'aixeca indignada.) Treu-t'ho del magí. Primer em tiraria
al mar!
Víctor: (Exasperant-se.) Així, doncs, per la pau de casa, tu creus que
hem de llençar a l'Ernestina pel balcó, o tenir paciència fins que se'n
vagi a l'hospital o al cementiri? Júlia, Júlia! Jo havia fet l'intent
d'ésser magnànim, generós amb vosaltres, sever amb mi. Però, ah!, no val
pas la pena.
Júlia: (Allunyant-se d'ell d'esquena.) Com te sembli! Tu has fet
l'embull i tu sol el desembullaràs. (Freda, despectiva, camina pel
menjador, d'un aire avorrit. Al passar davant del mirall es contempla un
instant, apartant-se un rull del front. Víctor, amb la mirada vagarosa,
es deixa caure tràgicament en una cadira. La senyora Rosa surt de la
cambra d'Ernestina més aclaparada que abans.)
Rosa: (Com parlant per si sola.) Sí, naturalment, un sotrac darrera
l'altre... Sempre ploure sobre mullat; això ni el cor d'un elefant ho
resisteix. Jo no sé pas què en farem d'aquesta xicota. Déu meu! Déu meu!
(Veient l'actitud d'en Víctor i Júlia.) Sembla que no heu pas lligat
caps encara, vosaltres. Quina casa... quina casa! Després ens estranyem
de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!... (Es
fica a la cuina. La Merceneta apareix a la porta de la cambra
d'Ernestina; guaita temorosament. Després, en veure que Júlia se'n va
darrera la senyora Rosa, avança amb precaució cap en Víctor.)
Merceneta: Víctor, l'Ernestina... vés-hi. Fa pietat; sofreix com mai.
S'estavellarà contra els ferros de la capçalera! La mare, res; "un pegat
per l'histèric a la boca del païdor, i llestos". No l'abandonis a
l'Ernestina, Víctor!
Víctor: (Amb gran amargor, fits els ulls en la Merceneta.) Ja no puc
atansar-m'hi... ja no puc fer res per l'Ernestina. Ella mateixa
s'esveraria de la meva presència, refusaria les meves mans... Oi que és
terrible això, Merceneta? Doncs és així!
Merceneta: (Tapant-li la boca amb una mà i mirant vers la cuina amb
desconfiança i atenuant la veu.) No parlis d'aquesta manera, que em
faries plorar. Tu també fas cara de sofrir molt.
Víctor: Merceneta!
Merceneta: Fes com si no hagués succeït res; torna-hi a ser bon amic,
Víctor; creu-me, no desemparis l'Ernestina!
Víctor: Entre ella i jo, Merceneta, hi ha una muntanya més alta i
espadada que el Montseny.
Merceneta: (Concentrat i solemnial, a frec de l'orella de Víctor.) Si
fos com tu, passaria per sobre la muntanya!