## Acte tercer
La mateixa decoració dels anteriors. És al vespre. Els mobles, si fa o
no fa, com sempre; només hi haurà un braser encès al mig de l'escena.
(Víctor es disposa a escriure i la Júlia el contempla amb posat submís i
complaent.)
Júlia: Víctor, ja has vist com la meva mare ha acabat per donar-te
compliment. Jo m'escarrasso com les altres. I tu, estàs satisfet?
Desisteixes de tot projecte de separació?
Víctor: (Amargament.) Jo desisteixo amb facilitat, Júlia. Prou que et
consta!
Júlia: És que seria un crim, Víctor. La mare... Em cal més que mai la
meva mare! Insisteixes en que parli a Ernestina?
Víctor: Sí, demà, o quan te sembli; però aviat. Si hem de viure junts,
hi hem de viure sense suspicàcies.
Júlia: Per la meva part...
Víctor: Per la teva i la dels altres. En la nostra família no hi ha pas
ningú dolent; tots som honrats, tots tenim cor, però no ho sembla. Hem
de juntar els nostres esforços i encaminar-los a un mateix fi. Sols
d'aquesta manera podrem anar amb el cap ben alt dintre i fora de casa.
Júlia: Reconec que he pecat. Era per agradar-te, Víctor, sols per
agradar-te. La mare no m'ha fet apendre res més. Però els meus pardalets
del cap han fugit amb la por de perdre't, amb la ràbia de pensar que la
nostra separació confirmaria les murmuracions de la gent. Ah! Diuen
coses espantoses!... En Pepe ens mantenia... era el meu... i de
l'Ernestina... el de totes!
Víctor: (Interrompent-la aspre, amargat.) Sí, Júlia; calla, calla!
Júlia: I què faràs, Víctor, per esborrar aqueixa màcula? Digues-m'ho!
Víctor: (Violent.) Tantes coses restaran imborrables del nostre passat!
Vols que vagi arrebossant llengües de casa en casa? Haguéssiu tingut
seny!
Júlia: (Tapant-se les orelles.) No, Víctor, no! M'esgarrifes quan perds
la corretja. No he dit res. El metge! (Es separa de Víctor.)
Dr. Riera: (Eixint de la cambra d'Ernestina, seguit de la senyora Rosa.)
Si repetia el dolor, el tractament de sempre i de seguida. Ara està bé,
però... entenem-nos: amb una depressió moral intensa, que mai havia
notat. Això la predisposa a recaure. No m'explico el per què aquesta
vegada s'ho han pres tan a la fresca. I era molt seriós.
Rosa: Ho sents, Víctor?
Dr. Riera: (Fitant l'esguard a Víctor.) La culpa és d'ell? M'estranya!
En Víctor sempre ha complert les meves prescripcions al peu de la
lletra. Amic meu, no el conec. Com és que s'hagi tornat així dessidiós?
Què li passa?
Rosa: (Sospirant.) Ah, doctor! Cada casa és un món!
Dr. Riera: Doncs, mirin: totes les meves visites resultaran inútils si
vostès suspenen la medicació. Ja deu tenir present, senyora Rosa, el
sermonet de l'altre dia.
Rosa: Ai, calli! Em va deixar com un drap brut.
Dr. Riera: És que vostè, senyora Rosa, tot s'ho pasta i cus segons la
seva fantasia. Sembla que la providència estigui a la seva disposició.
Recordi que ja m'havia negat a seguir visitant-los. He tornat perquè en
Víctor era una garantia. La única en aquesta casa. Si ell em falla,
estem perduts.
Rosa: Es farà el que vostè mani, doctor. Ah, sí!, el que vostè mani.
Dr. Riera: Qui ho farà? Hem de saber-ho i estar-ne segurs.
Rosa: Qui ha d'ésser! Ell! Jo, Déu me'n reguard!...
Víctor: (Impetuosament.) Mai, senyora Rosa! No puc; ja ho sap vostè! (El
doctor clava l'esguard més fixament en la faç d'en Víctor.) Tot el que
jo fes per ella li seria més perjudicial que beneficiós!
Rosa: Vaja, home! Escolti, doctor... Res: figuri's... si tot està
oblidat! Ara vaig a dir-li el que passa.
Dr. Riera: Dispensi, senyora Rosa. Amb en Víctor ens entendrem millor.
Vol deixar que m'ho expliqui ell?
Rosa: (Un poc molestada.) Que li ho expliqui, que li ho expliqui! A mi
sí que... (Se'n va a la cuina, on es juntarà amb la Júlia.)
Dr. Riera: Digui, Víctor. Abans vull justificar el meu interès en tenir
aquesta explicació. El pare d'Ernestina era un gran amic meu; un músic
de mèrit a qui la modèstia i la delicadesa perjudicaren durant tota la
vida. Ernestina és la seva mateixa estampa. No ha heretat pas res de la
senyora Rosa. Tot això m'obliga a vetllar per ella. Ara bé: per les
paraules que acabo de sentir, endevino l'existència d'un drama de
família; i les malaltes de la mena d'Ernestina no en volen de drames de
família.
Víctor: Sí, és un drama... El cas és que jo tampoc sóc el més indicat
per explicar-li-ho.
Dr. Riera: L'Ernestina s'afectà molt per la mort del fill de vostè; mes
això d'ara és conseqüència d'un altre trastorn. L'Ernestina tenia
relacions, no? L'ha deixada el promès?
Víctor: Vaig tenir de llençar-lo al carrer per vil. Ernestina no
l'estimava.
Dr. Riera: Això no és pas un drama; és un accident. Què més?
Víctor: Ernestina va rebre una terrible commoció al sentir-se... no sé
com dir-ho... objecte de la grolleria d'aquell home.
Dr. Riera: Això explicaria el mal, però no explica pas el que vostè li
negui ara la medicina.
Víctor: La senyora Rosa i la Júlia atribuïren la meva acció...
Dr. Riera: Quina acció?
Víctor: La de treure de casa a l'infame...
Dr. Riera: Entesos.
Víctor: A gelosia meva. Hi va haver crits, recriminacions, llàgrimes...
Dr. Riera: (Doblegant les entrecelles.) I vostè creu obrar en
consciència donant-se per entès? La seva conducta no aferma la sospita?
Miri, Víctor: abans vostè ha dit a la senyora Rosa que tot el que pogués
fer per Ernestina devindria perjudicial. Això sol té una explicació: que
la presència de vostè emocionés fortament a Ernestina. Llavors, o
l'avorreix molt, o l'estima molt. Hum, Víctor! No crec gaire en l'odi
entre vostès.
Víctor: Doctor, la sospita ha fet nàixer certs rubors que abans no
existien. Se'ns espia, se'ns vigila. I ella ho sap.
Dr. Riera: (Després d'una pausa durant la qual reflexiona i amb decisió
i senzillesa.) Cal desenllaçar aqueix drama!
Víctor: (Atuït.) No té desenllaç, no en té!
Dr. Riera: Llavors el mal d'Ernestina és incurable.
Víctor: (Desconhortadament.) Sempre ho he cregut així! És cert, doctor,
que la creu en perill de mort?
Dr. Riera: En perill de seguir vivint una vida esllanguida i dolorosa.
Ah, Víctor! Les malalties més cruels no són precisament les que maten!
En això, tant ella com vostè poden encara sofrir un desengany. Pobres
sentimentals! El vostre romanticisme us ha fet esperar la mort
descuidant tota possibilitat de viure. No cal que negui res. Vostè no és
pas un jove que sàpiga dissimular. Ara vaig a parlar-li com un home
amoral. Heu comès una niciesa imperdonable deixant sorpendre el vostre
secret, ajupint-vos a la fatalitat, provocant la reconciliació. Aquesta
no establirà pas cap afinitat espiritual. Gènit i figura... Júlia no pot
ésser altra cosa que un instrument de goig. Fa molts anys que la conec.
Heu parlat bé, Víctor; això no té remei; i no en té per la vostra culpa.
En quant a Ernestina, és possible que arribi a perdre fins la il·lusió
de morir. D'aquí a uns anys, si resisteix, trobarà un consol en ser la
mainadera dels fills de l'altra, de Júlia, la vostra diguem-ne
amistançada. Ara tinguem seny, Víctor. De moment no li lleveu a la
desgraciada Ernestina la petita esperança de la vostra fidelitat.
Aqueixa conducta no substituirà pas del tot a la morfina ni als
reforçants, però... Adéu-siau. (Encaixa amb Víctor, qui a penes troba
energies per allargar-li la mà. El doctor Riera fa acció de retirar-se.
La senyora Rosa, que l'ha estat espiant des de la cuina, l'escomet.)
Rosa: Què? Ha sigut força explícit el meu gendre? Han enllestit molt
aviat.
Dr. Riera: (Al pas de la porta.) Doncs, miri, senyora Rosa: no ens ha
quedat res per dir. (Surt seguit de la senyora Rosa. En Víctor resta
profundament capficat. Després es passa la mà pel front i revenint-se es
posa a escriure a màquina. L'Ernestina, acompanyada de la Merceneta,
retorna al menjador. La Merceneta, amb molta sol·licitud, li atansa una
glonxa prop del braser.)
Ernestina: No, Merceneta, ben lluny; m'encaparra. (La Merceneta
arrossega la glonxa a un extrem del menjador. Ernestina s'hi asseu,
recolzant-hi el cap amb esllanguiment, arrupida dintre el mocador de
llana. L'altra li atansa una cadireta perquè hi posi els peus i els hi
abriga amb el primer que troba a mà.)
Merceneta: Estàs bé així? Estaries millor al llit.
Ernestina: Oh, no, Merceneta! No saps pas com treballa la meva
imaginació allí dintre! Em sento més abandonada!...
Rosa: (Retornant d'acompanyar el doctor, amb aires de tràfec.) Apa,
Merceneta, apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia?
(Veient-la eixir de la cuina.) Vols ajudar-me a retirar la taula? (Júlia
s'atansa amb molta calma i de mala gana.) O tu, Merceneta; qualsevol.
(Per la Júlia.) Ja no me'n recordava de què no et convé esforçar-te. (La
Merceneta i la senyora Rosa aparten la taula.) Siguem-hi, Júlia,
siguem-hi! (Posa la panera de cosir, dues cadires mitjanes i el braser
sota la làmpara; s'asseu i es disposa a costurejar i Júlia la imita amb
gest de màrtir. Pausa llarga durant la qual sols se sent el tic-tac de
la màquina de Víctor i el trepig de la Merceneta, que acaba de desparar
la taula, ficant-se finalment a la cuina. Es veu com s'arremanga els
braços per a rentar els plats. Rosa, embastant una peça de roba, segueix
dient:) Quin mal geniot que gasta el nostre metge! Es veu ben bé que ha
perdut la carta de navegar. Li he preguntat si li convindrien unes
fregues --això ho podia fer jo mateixa,-- i m'ha respost que sí, però
que tenien d'ésser unes fregues espirituals. Ves quina solta!
Júlia: Ja estem ben posats! (Sospirant.) Ai, Senyor!
Rosa: Cal tenir coratge, Júlia! (Pausa.) Ara no sé en la forma que es
conjumina això. Té, veus? (Li ensenya el que cus.) L'entevellat; no
acaba d'agradar-me. No et sembla, Júlia, que no es posa pas com cal?
Júlia: (Displicent.) No hi entenc res, mare.
Rosa: Pobra Júlia! És clar: d'on t'ha de venir? Poc t'havia criat jo per
aqueixes feines. Ah, no! Mai de Déu un pot saber si en lloc de senyar-te
et treuràs els ulls!
Júlia: (Plegant de cosir i ensenyant a la senyora Rosa la polpa dels
dits.) Mireu quin fàstic, mare!
Rosa: Sí, està clar, com totes les que cusen!
Júlia: Sembla un mal lleig!
Rosa: Te s'hi farà pell morta. Tenies unes mans precioses...
veritablement precioses! En fi, cal sacrificar-nos. Pensa que quan jo,
amb el meu gènit, m'he deixat retallar de la capa... I té, veus?, qui ho
diria? Semblen així reunits una de les famílies més ben avingudes de la
terra.
Júlia: I com ne sortirem d'aqueixa situació?
Rosa: Sí, com vols eixir-ne? Escarrassant-nos... pairant-nos del que
sigui... i oblidant.
Júlia: El que deia en Víctor. Teníem d'haver-lo cregut més aviat!
Rosa: (Un xic picada.) Per què no el creies tu, llavors? Em fas gràcia!
Ara te n'adones? Temps enrera el trobaves insuportable; després resulta
que no en pots prescindir...
Júlia: És que...
Rosa: Vols dir que n'estàs ben segura?
Júlia: Ben segura!
Rosa: I ell, per ara, sembla que s'ho prengui així així: ni massa bé ni
massa malament.
Júlia: Però des de que ho sap és tot un altre; sí, mare: tot un altre!
Rosa: No; si en el fons no és pas un mal home.
Júlia: En el fons és molt bo.
Rosa: Tambó, tambó, vol dir tabal, Júlia. De totes maneres, a manca de
millor... Podia haver fet un cop de cap i no va fer-lo. I hem
d'agrair-l'hi. Com hauríem quedat nosaltres?
Júlia: El que em fa tristesa és que jo no sóc bona per gran cosa. Em
tinc ràbia a mi mateixa.
Rosa: I bé: anima't. Ah, sí: deus animar-te... Són rauxes de la vida.
Tot passa... Si ens fiessin a les botigues, creu que jo recobraria ben
aviat la confiança.