Merceneta: (Que haurà restat futisquejant pel menjador.) No vindrà pas
en Pepe amb aqueix temps.
Rosa: No ha de venir, ximple, més que ximple! Que el coneixes poc! (En
Víctor torna a entrar, dirigint-se a la seva màquina d'escriure. Aparta
malhumorat uns retalls de roba que hi ha al damunt i el tapet de la
taula.) (Rosa, adonant-se del que fa en Víctor i dirigint-se a la
Merceneta.) Té, posa el tapet. (Prenent els retalls de les mans d'en
Víctor.) Què? Vas a entaforar-te altre cop en el teu recambró? No gastem
prou? Tu un llum i l'Ernestina un altre. Que no hi pots estar al costat
d'ella, com abans? Tu mateix te n'hi vares venir per fer economies i tu
mateix te'n tornes. Voldries dir-me el per què? Sí, el per què.
Víctor: Perquè el que estalviaria de llum ho perdria de feina. A mi,
senyora Rosa, em distreuen certes converses.
Rosa: És clar. Així que pots fer-nos algun servei, tu abandones la
plaça. No és que jo cregui que en Pepe sigui capaç de cap mala acció,
Déu me'n guard!; però bé s'ha de tapar l'expedient.
Víctor: (Amb despit i ironia.) És a dir que jo era el destinat a vetllar
els festeigs de... Oh, li agraeixo la confiança, senyora Rosa!
Rosa: Algú té d'ésser, veuràs. Jo haig d'anar-me'n al pis de sota; la
Júlia té migranya; la Merceneta ha de coure el sopar... En canvi, tu,
amb el mateix fet... En fi, com vulguis; ja hi estem acostumades
nosaltres a prescindir de tu. (Víctor no respon, agafa la màquina
d'escriure, mira desdenyosament a la senyora Rosa i se'n va.) Ai, filla,
i quina antipatia els hi ha agafat a en Pepe i l'Ernestina!
Júlia: A en Pepe, sí; a l'Ernestina... tan de bo m'equivoqués! Ni que
fossin ximples, mare!
Rosa: Què vols dir?
Júlia: Ara s'allunya d'ella per la mateixa raó que abans sempre
procurava tenir-la ben a prop. En Víctor em considera una enze, però...
Rosa: Júlia, i ara!
Júlia: Són dues mosques mortes, heu's-ho aquí. M'hi jugo el cap que no
s'hi casarà l'Ernestina amb en Pepe.
Rosa: Tu veus visions! Ah, sí, visions! Això t'ho fa dir certa fredor
que en Víctor et demostra. Veuràs: el xicot està passant una mala
temporada. Les coses tal com són.
Júlia: Mare, en Víctor no ha pas deixat d'estimar-me; però, si no em
tingués a prop... En canvi, amb l'Ernestina... amb l'Ernestina ha sigut
sempre afable, expressiu, llefiscós... Encara no li dol una ungla, ja el
tenim trasbalsat i compungit.
Rosa: Jesús, Jesús! No facis judicis temeraris, Júlia! De totes maneres
has obrat perfectament exposant-me els teus dubtes. Pensa mal i
encertaràs. Ai, sí! Cal apressar el casament de l'Ernestina. Ens en
malfiarem del nostre gendre; hipòcrita! (Sona la campaneta de la porta.)
En Pepe! Ara, muixoni, Júlia, i deixa'm fer a mi. (Va a obrir la porta.)
Pepe: (Entrant amb el paraigua a la mà i abillat amb impermeable.) Quin
temps! He vingut mig volant, mig nedant i mig a tomballons.
Rosa: Veurà, veurà; dongui'm el paraigua, que m'inundaria la casa. (L'hi
pren de les mans.) Té, Merceneta; posa'l a l'aigüera. (La Merceneta, que
ha eixit al pas de la porta de la cuina a rebre a en Pepe, el saluda amb
una mitja rialla i pren el paraigua de mans de la senyora Rosa,
ficant-se altre cop a dintre.)
Pepe: (Saludant a la Merceneta graciosament amb el cap i llevant-se
l'impermeable.) Ja ho veus, Merceneta! _¡Ay, amor, cómo me has
puesto!_ (Signa els baixos dels pantalons mullats i les sabates
enfangades. Després allarga l'impermeable a la senyora Rosa.) Vol fer-me
el favor de desar això? (La senyora Rosa agafa l'impermeable, cerca amb
la vista un lloc a propòsit per a penjar-lo i el penja en el batent de
la porta de la cuina.)
Rosa: I és freda aquesta pluja.
Pepe: Com neu! (Dirigint-se a Júlia.) Senyora, pel carrer venia
recordant-me de les mans de vostè, sempre tan flonges i tebiones. (Li
allarga les d'ell.) Aquí té les meves, balbes i adolorides. Vol
apiadar-se'n?
Júlia: (Complaguda, però atzarada.) Ai, sí! Bé, sí... però...
Pepe: Prengui-les, Júlia. (Júlia ho fa.) Ara imagini's que són dos
ocellets que la ventada ha rebotit al mig del carrer.
Júlia: (Sufocant-se.) Què diu?...
Pepe: On els ficaria, Júlia, als dos ocellets per a retornar-los a la
vida? No m'entén, Júlia?
Júlia: (Més sufocada.) Oh, miri què tal! No és pas curt de gambals,
vostè!
Rosa: (Satisfeta.) Gota, ximplet. N'hi ha un tip d'aqueix Pepe!
Júlia: (Coquetament.) Haurà d'acontentar-se amb més poc!
Pepe: (Rabejant les seves mans en les de Júlia.) I tan poc que encara
les tinc balbes. És extremadament cruel, Júlia!
Júlia: (Juntant les dues mans d'en Pepe i refregant-les entre les seves
amb intent de seguir la broma.) I així? (En Pepe fa una ganyota
indefinible.) I bé: ha de durar gaire?
Pepe: Jo no me'n cansaria mai. (El joc segueix un instant. Víctor entra
en el menjador per a recollir algun paper oblidat. Ningú s'adona de la
seva presència. Se'n torna, dirigint una mirada despectiva al grup. La
senyora Rosa i la Merceneta, aquesta des de la cuina, contemplen
l'escena amb viva delectació.)
Júlia: (Deixant les mans d'en Pepe, enriolada.) Ai, Senyor! Feia molts
dies que no havia passat una estona així distreta.
Pepe: Estic sempre a la disposició de vostè.
Rosa: No és pas que no ens convingui riure, Pepe! Quasi se'ns ha
oblidat. Però, veu?, nosaltres li tenim, el gènit, alegre. Mentre
visquérem les quatre ben soletes en passàvem de totes sense que
perdéssim l'humor. Que se'n treu alguna cosa de rebotre el cap per les
parets? Cal posar sempre més la cara de tres déus com en Víctor, per una
cosa que ja no té remei? Estaríem frescos que remuguéssim les afliccions
tota la vida!
Pepe: Cregui, Júlia, que he sentit com el primer la tragèdia del nen.
Però jo no devia pas renovar-li la llaga amb sentimentalismes
convencionals.
Rosa: Vol callar, Pepe!... És natural.
Júlia: Vostè és molt discret i bondadós.
Pepe: Em faig càrrec del seu temperament exquisid, Júlia. A vostè li
manca ésser compresa, afalagada a totes hores, i molt més en aquestes,
quan el seu cor de mare està sagnant.
Rosa: L'Evangeli; quin dubte hi ha! Vostè mateix, Pepe. Jo, amb el seu
permís, me n'aniré a ajudar a la veïna. Demà és el sant del seu marit i
volen fer un extraordinari. Són treballadors i es neguen amb poca aigua.
Ai, Senyor! Això d'un flam els hi sembla una muntanya. Els devem molts
favors. Ella va cloure els ulls de l'Adolfet, i jo no puc pas ser
desagraïda. A reveure, Pepe; tornaré a acomiadar-me.(Va a la cuina, on
enraonarà amb la Merceneta; aquesta la segueix, eixint totes dues per la
porta del passadís. La Júlia somiqueja recordant les paraules de la
senyora Rosa referents a la veïna. En Pepe saluda a la senyora Rosa amb
un gest franc i desimbolt. De seguida s'adona de l'aflicció de Júlia.)
Pepe: Júlia, Júlia! Tingui seny, per Déu!
Júlia: Ja n'he tingut força, de seny! Dispensi, Pepe; li dec semblar una
ximpleta; tan aviat ric com ploro. (Aixecant-se.) Cridaré a l'Ernestina.
Pepe: (Amatent.) No, Júlia; no em privi de veure-la així desconsolada.
(L'agafa suaument per l'espatlla.) No dec permetre que se'n vagi amb
llàgrimes als ulls. Està molt interessant!
Júlia: Molt marcida, molt carregosa... què sé jo! És impossible que el
plorar embelleixi a ningú!
Pepe: (Sense treure-li la mà de l'espatlla i agafant-li amb l'altra la
d'ella, que tracta d'eixugar-se els ulls.) El plorar captiva al més
indiferent. Els ulls enllagrimats, Júlia, conviden als llavis. És amb
aquesta rosada que els homes desitgem d'apagar la nostra set. (La mira
molt de prop amb desvergonyiment i passió.)
Júlia: (Intentant desfer-se dels braços d'en Pepe, però sense gens
d'enuig.) Que estranys són vostès!
Pepe: (Estrenyent-la més.) Molt; no ho sap pas ben bé. Jo voldria
convèncer-la de què està irresistible.