## Acte segon
La mateixa decoració de l'acte primer. És a entrada de fosc. A fora plou
i corna el vent.
(Júlia, de colzes a la taula, s'escalfa els peus en el braser.
Ernestina, també a prop del braser, ordena la roba d'una panera. La
senyora Rosa ve de la cuina i s'atansa a Ernestina. Dins la cuina hi ha
la Merceneta, que endega quelcom. Apareix i desapareix, segons
convingui. Víctor, a qui la manca de llum fa estar ociós, es passeja
trist i cap jup amb les mans a les butxaques.)
Rosa: (Tocant lleugerament les espatlles d'Ernestina.) I bé, noia: et
rostiré una mica de carn per sopar; oi que te la menjaràs?
Ernestina: No, mare, no; malaguanyada; no puc empassar-me-la.
Rosa: Has d'esforçar-t'hi. Les coses s'han de pendre tal com Déu les
envia. En Pepe ens renyarà. No s'adoba pas res fent llamequeries, filla
meva...
Ernestina: Deixeu-me. M'estranya que fins ara no us n'hagueu adonat de
les meves llamequeries.
Rosa: És que vas empitjorant. Jo no sé com ell pot tenir cap il·lusió
veient-te d'aquesta manera, francament.
Júlia: I tal! Jo t'asseguro que el seu amor és un amor a tota prova.
Rosa: Ah, sí! Pocs homes suportarien la teva fredor i les teves
tossuderies de malalta. (En Víctor pega una mirada fulminant a la
senyora Rosa i segueix passejant-se nerviosament.)
Ernestina: Sembla mentida que després de la desgràcia que hem tingut
encara pretengueu que salti i balli, que rigui i que m'engreixi. Si té
coneixement ja se'n farà càrrec; si no... tant se val.
Rosa: Hem de reaccionar, saps?, reaccionar. Són les paraules d'en Pepe.
Ja veus si en té de coneixement. Ai, Senyor, massa que l'hem plorat el
nostre fill! En totes les famílies n'hi ha de dols d'aquesta mena, i cap
família es perd. El que és que a casa això representa un fort sotrac per
dos sentits: pel cor i per la butxaca. I no estem pas en disposició de
rebre'n gaires, de sotracs. Veieu?, jo immediatament vaig començar a
suprimir despeses: vaig despatxar a la mainadera.
Júlia: Sí, està clar... Per què ens calia ja la mainadera?... Pobre
Adolfet de les meves entranyes! (S'eixuga els ulls amb indolència i
gràcia.)
Rosa: No hi pensem més, filla! Ell rai! És al cel. Qui sap el que
l'esperava en aqueix món!
Júlia: Va ser molt lluït el seu enterrament, mare? (En Víctor, incapaç
de resistir tal conversa, desapareix.)
Rosa: Ah, sí, filla meva, molt lluït! El seguici era llarguíssim. Tenim
força simpaties nosaltres, encara que no ho sembli. El principal d'en
Víctor presidia el dol, tot enlevitat i amb barret de copa. Tota la
dependència hi era; la dependència i el veïnat. Sis capellans,
l'escolania i el cotxe bo, un bagul riquíssim i flors, flors a dojo. Una
corona ofrenada per l'àvia (pagada de la meva butxaca) i una altra que
li dedicaves tu, de porcel·lana. En tindrà per anys! Com que el teu home
no estava per res, jo vaig cuidar-me'n.
Júlia: Hauria anat molt magre. En Víctor rai!
Rosa: Pobre infantó! Només mancava que l'haguéssim deixat marxar com un
bordet! En Víctor ara s'és entossudit en pagar de pressa les despeses de
l'enterrament. Diu que la consciència... que la santa memòria de
l'Adolfet... que li sembla que fins al cel li reclamarien els deutes...
què sé jo el que es diu... Bestieses! Ha demanat una mesada a l'avenç.
Ens toca saltar un mes per aconseguir una altra paga. Ho veus fàcil
saltar un mes, Júlia?
Júlia: No ho sé, no ho sé!
Rosa: Jo estés en el teu lloc! Ja li ho faria compendre el que són
trenta dies d'abstinència! (Alegrant-se amb la idea picardiosa.) Ai,
Senyor! Ja et dic jo!... Sembla una broma! Si no ho paguéssim tan car...
Júlia: El pitjor és que ens dóna la culpa a nosaltres de la malura del
nen.
Rosa: Bé ho sé prou, filla meva. Està ferm en que si tu haguessis dormit
amb l'Adolfet t'hauries adonat del mal amb anticipació; que la Nasieta
és una bestiota; que els remeis aplicats a temps... Fins a quin punt hem
arribat! El cas és que no parla clar... Morrades, només que morrades. És
una cosa que em treu anys de vida! Ah, sí, Júlia, sí: anys de vida!
(L'Ernestina, com en Víctor, no podent suportar la conversa, se n'haurà
anat al balcó. Allí s'entreté en dibuixar ratlles en els vidres entelats
pel seu propi alè. Pausa.) Quin fàstic d'homes! Haurem d'encendre
llum.(Va al commutador i dóna el corrent de la làmpara.) En Pepe va
prometre venir a acomiadar-se. Pobre xicot! Mireu que la seva conducta
no podia ésser més delicada!
Júlia: I tal!
Rosa: Des de que va iniciar-se la malaltia del nen no s'és atansat a
casa fins ahir. Ni a l'enterrament va anar. L'afecten tant aquestes
coses!
Júlia: Té molt món!
Rosa: Això que estava desficiós per saber la resposta d'Ernestina. Però
respectava el nostre dolor.
Júlia: És molt complert!
Merceneta: (Eixint de la cuina.) Quina nit es prepara! Sembla que totes
les bruixes s'han penjat.
Rosa: (Apropant-se al balcó.) I segueix plovent, no fa, Ernestina?
Ernestina: Sí; molt plou.
Rosa: T'enfredoriràs aquí. Entre l'alenada dels vidres i el vent que
passa per les juntures... Per què t'hi estàs?
Ernestina: Per res. M'agrada veure la gotellada dels xàfecs a través
dels llums.
Rosa: Ja és un galdós espectacle! (Ernestina es retira del balcó,
dirigint-se a la seva cambra.) On vas, ara?
Ernestina: On vol que vagi? A cercar feina. Puc treballar encara una
hora i mitja abans de sopar.
Rosa: Ja et recordes d'en Pepe? Tria una cosa lleugera, que et permeti
atendre'l. En Pepe deu estar-ne tip de veure que no el mires. Sembla
estrany que no tinguis pressa d'anar-te'n d'aqueixa casa sense timó ni
brúixola. Oidà, podries embastar el vestit de les Vilagran. La filla
se'ls casa el trenta, i en tenim deu.
Júlia: Dotze, mare.