antigua de la moderna, y fou establert en 1798 per las armas de la
república francesa. Aquesta, en son desvari de imposició y d'unitarisme,
no va perdonar ni á las democracias dels Cantons suissos, consagradas
per la historia de tants de sigles, y va voler unificarlas baix lo
régimen de una Constitució, estargida de las que havia imposat á Fransa.
Mes, com l'unitarisme no convenia á Suissa, lo curt periodo de cinch
anys que lográ sostenirse ab la ajuda extrangera, fou un seguit de
perturbacions y revoltas. Tan arrelat estava lo particularisme en la
conciencia dels Cantons, que lo meteix Bonaparte, primer Cónsul
llavoras, va compendre que la situació era insostenible. Va cridar á
Paris una Consulta dels homens més visibles de Suissa, y á pesar del
parer de molts d'ells, que estavan influhits per las ideas
revolucionarias francesas, en contra de las que dominavan en llur pays,
va restablir lo federalisme.
5t· L'Acta de mediació. Aquesta, donada per Bonaparte després de la
Consulta, no sols va restablir lo federalisme, sinó que va aumentar lo
número dels Cantons fins al de dinou. Los novament entrats foren: Sant
Gall, los Grisons, Argovia, Turgovia, Tessino, y Vaud. Alguns d'aquestos
formavan ja part de la Suissa com payssos subjectes ó Territoris,
quedant lliberats y elevats á la categoria d'Estats autónoms en l'Acta
de mediació, que va durar fins á la cayguda del mediador.
6é· La Confederació dels vint y dos Cantons, que se establí al venir en
1815 la restauració á tot Europa. Als Cantons de l'Acta de mediació van
afegirshi lo Valais, lo principat de Neuchatel y Ginevra.
7é· L'Estat compost ó federatiu, creat per la Constitució federal de
1848, revisada en 1874, y havent sufert més tart algunas petitas
modificacions. En aquesta nova forma no va ferse cap innovació
territorial, si no's conta com tal la transformació del principat de
Neuchatel, que dependia de la corona de Prusia, en república lliure,
reconeguda com á tal en 1857 per lo que era son príncep.
Avuy, donchs, la Confederació suissa es un Estat compost, organisat en
lo substancial de una manera análoga á la Unió americana. Las
atribucions de la soberania están distribuhidas entre los Estats
particulars y llur conjunt, exercint aquest per delegació las que te
confiadas, y disfrutant aquells per dret originari totas las de que no
s'han després. La distribució está feta baix la mateixa base que la
americana, si be que las autoritats generals suissas gosa pot ser de mes
atribucions, pero de menys medis de acció pera exercirlas directament.
En lo poder federal se distingeixen tres classes de autoritats, que no
están tant desllindadas las unas de las altras com en los Estats Units.
La Assamblea federal suissa, ademés de ser la autoritat llegislativa, es
superior baix certs punts de vista de las executiva y judicial.
La Assamblea federal está formada per dos cossos ó Cámaras, com la
americana. Lo que representa'ls interessos generals de tota la
Confederació, s'anomena Consell nacional; la que representa la autonomía
dels Cantons confederats, porta'l nom de Consell dels Estats. Lo primer
se compón de diputats elegits pel poble, á rahó d'un per cada vint mil
habitants ó fracció que passi de deu mil, y llur cárrech dura tres anys.
Lo segón está format per quaranta quatre diputats dels Cantons, dos per
cada un, xich ó gran, elegits en lo modo y forma que sa Constitució
particular determina, y durant llurs funcions lo temps que cada Cantó
fixa. Los dos Consells son iguals en atribucions, y una lley no té forsa
obligatoria si nó es aprobada per los dos.
La autoritat executiva y administrativa es exercida per lo Consell
federal, format per set membres, elegits cada tres anys per los dos
cossos de la Assamblea federal reunits pera l'objecte. Cada membre té
senyalat un departament pera la preparació dels assumptos, que són
resolts en consell. Lo President y'l Vice-president del Consell són
nombrats cada any per la Assamblea de entre'ls membres del meteix y són
respectivament President y Vice-president de la Confederació. Lo
cárrech, empero, no'ls lliura de tenir encarregat un departament, com
los demés consellers.
La autoritat judicial está confiada al Tribunal federal, compost de nou
membres y altres tants suplents, elegits per l'Assamblea reunida, y
quins cárrechs duran sis anys. Cada dos, l'Assamblea designa d'entre'ls
membres lo President y Vice-president del Tribunal.
La resenya que acabem de fer de la organisació dels poders generals
suissos, diu ben clar quins son los objectes que's proposa la
Confederació en los nostres temps. Son ideal es lo perfeccionament de
las prácticas democráticas, y per lo tant no es d'extranyar, que la
meteixa Assamblea, que més que autoritat llegislativa es baix certs
punts de vista una Convenció, estigui subjecta en l'exercici de sas
funcions propias á la fiscalisació y vigilancia del poble. Tota lley ó
decret federal que no són de carácter urgent declarat, no entran en
vigor fins noranta dias després de publicats. Si durant aquest terme
vuit Cantons ó trenta mil ciutadans electors de tota la Suissa demanan
baix llurs firmas que la lley sigui objecte del Referendum, se l'ha de
subjectar á votació popular pera la acceptació ó no acceptació. Si la
majoría dels votants se pronuncia en contra, la lley queda retirada.
Sóls entra en vigor, quan durant los noranta dias no's demana lo
Referendum, ó quan lo resultat de la votació li ha sigut favorable.
La organisació interior dels Cantons es eminentment variada, si be que
en general poden ser classificats en tres classes ó grupos. Hi ha
Cantons de democracia pura, en los quals lo poder llegislatiu resideix
en lo poble reunit en *Landsgemeinde* (Reunió de la terra). Lo dia
marcat en la Constitució, tots los ciutadans actius se reuneixen,
ordinariament al aire lliure, al mitj del camp ó al repeu de una
montanya, y allí deliberan y votan las lleys que han de regir al Cantó.
Hi ha Cantons de gobern representatiu, basat en las reglas propias
d'aquest sistema en los temps actuals, y n'hi ha de gobern intermedi,
consistent en que, fentse las lleys per un cos de representants, la
totalitat del poble intervé directament en llur aprobació. En la segona
part d'aquest llibre vam indicar en que consistia lo Veto, lo
Referendum, la Iniciativa, y'l dret de revocar los Consells llegislatius
ó executius: que tals són los medis que s'emplean en los Cantons de
que'ns ocupem pera donar al poble intervenció directa en la confecció de
la lley.
Inútil es dir que en Suissa, lo meteix que en la Unió americana, la
excentralisació no's detura en la que forma la base del sistema. Dins de
cada Cantó se manifestan cent varietats, que son atesas y respectadas,
lograntse aixis que la vida y'l moviment se reparteixin per tot lo pays.
A Suissa, donchs, la organisació particularista dona los meteixos bons
resultats que per tot arreu ahon l'Estat s'hi basa. Los Cantons que
forman la Confederació han volgut per medi de la unió perfeccionar las
prácticas de la democracia, y ho han alcansat fins al punt que diuhen
las institucions que acabem de indicar. Y ¡cosa admirable! Tot cercant
la perfecció de la democracia, ó sigui del gobern de las majorías, los
suissos han trobat la llibertat, que'ls resulta del conjunt de garantías
y limitacions mutuas entre totas las manifestacions del poder: garantías
y limitacions, que en llur exercici han produhit l'armonía entre los
interessos col·lectius y'ls individuals.
No volem repetir lo que acabem d'escriure en lo llibre á que hem aludit
en un dels passats capitols. Al nostre estudi comparatiu entre la
Confederació suissa y la Unió americana remetem als que desitjin datos
més complets sobre una materia, que no podem fer més que tocar per
damunt en aquesta part del nostre travall.
Pera completar lo capítol, hem de dir quatre paraulas sobre la
organisació de algunas de las repúblicas hispano-americanas. Entre
ellas, la Argentina, Méxich, Venezuela, Colombia y pocas més, ó portan
lo nom de federals, ó tenen alguna institució que tira cap al sistema
particularista.
Lo federalisme de las repúblicas hispano-americanas no es sinó un
reflexo de la organisació nort-americana, mal aplicada en general, y
desnaturalisada en moltas de las Constitucions de aquellas repúblicas.
No han trovat pas encara lo centre. Fins ara han estat lluytant
constantment pera donarse una organisació definitiva, y la historia de
moltas d'ellas pot condensarse en la enumeració dels pronunciaments y
revoltas.
Aixó no vol dir que no hagin avansat camí. Méxich, per exemple, y la
Argentina están avuy prosperant de una manera notable. Han lograt
establir certa regularitat en la designació dels funcionaris superiors,
la que era causa de totas las perturbacions á que estavan subjectas, y
la organisació particularista, copiada y tot, y mal aplicada, los
impulsa cap al avens.
A las repúblicas hispano-americanas los ha fet fins ara molta falta
l'element histórich pera basarhi lo federalisme. Al conquistarse la
independencia, sortiren de la dominació espanyola, absorvent y
centralisadora lo meteix en las Colonias que en la Metrópoli. La divisió
en Estats, per lo tant, ha degut ferse en ellas de una manera
arbitraria, á diferencia dels Estats Units, que degueren pendre per base
del federalisme las Colonias ab vida propia que per llur unió van
establirlo. Lo moll de la organisació nort-americana lo forman los
tretze Estats primitius, veritables personalitats jurídicas é
históricas, y á llur antorn s'han anat creant nous Estats, los quals, si
be al naixer no tenian personalitat, ha anat adquirintla á mida que
s'han creat interessos especials als meteixos. L'esperit regional de las
Colonias británicas que van unirse pera formar la Confederació, ha fet
molta falta á las repúblicas de que'ns estem ocupant.
No farem un resúmen detallat de las Constitucions que las regeixen, puig
l'hem fet ja de la que'ls ha servit de model, que han copiat
espatllantlo. Nos reduhirem á dir quatre paraulas sobre Méxich y la
Argentina, que són no sóls las més importants sinó també las que en
aquestos darrers temps, y entre las repúblicas de orígen Espanyol, més
fixesa han lograt dins de la organisació més ó menys perfectament
federativa de que disfrutan.
Méxich, la més poblada de las nacions americanas d'orígen espanyol, puig
passa de deu milions d'habitants, es una Confederació de vint y set
Estats, un Districte federal y un Territori. La Constitució actual fou
feta l'any 1857, y si be als pochs mesos de nascuda ja va ser arraconada
per las dictaduras de Comonfort y de Juarez, essent luego tirada
obertament á terra per l'imperi de Maximiliá, imposat per las armas
francesas, al ser executat l'emperador y destruhit l'imperi en 1867, lo
vencedor Juarez va restablir la dita Constitució que ha seguit estant en
vigor fins ara, exepció feta d'alguns curts períodos de guerra civil.
Desde son restabliment, la Constitució ha sufert algunas modificacions
per medi de quatre actes de reforma, dels quals lo mes important es lo
de Setembre de 1873, que va separar la Iglesia del Estat.
Lo principal defecte de la Constitució mexicana es que no desllinda
clarament las atribucions que s'encarregan als poders generals, que de
fet invadeixen tots los terrenos que be'ls semblan. Los poders federals
se componen d'un Congrés llegislatiu copiat del dels Estats Units, ab
Senat y Cámara de representants; d'un President, encarnació del poder
executiu, nombrat per elecció de segón grau, y de Tribunals Suprem, de
districte y de circuit, dels quals lo primer se forma de magistrats
designats per elecció indirecta de segon grau y quinas funcions duran
sis anys.
La Confederació Argentina, altra de las agrupacions de orígen español
que mes prosperan, y quina població de més de tres milions d'habitants
va creixent de dia en dia, gracias no sols als recursos del pays, sinó
també á la incessant inmigració que de totas las nacions de Europa se
dirigeix á sas platjas, está formada per catorze Estats, cuatre
Territoris y'l Districte federal en que la capital ha sigut darrerament
convertida. La Constitució actual es la meteixa que va ferse en 1853,
reformada radicalment en 1860, y habent desde aquesta fetxa sufert
algunas modificacions menys importants. La organisació dels poders
federals es la meteixa que als Estats Units, ab lleugeras variants. Un
Congrés, format per un Senat y una Cámara; un President, designat per
elecció indirecta, y un Tribunal Suprem, quals magistrats son nombrats
pel President ab lo consentiment del Senat y exerceixen llurs cárrechs
mentres observin bona conducta, són las autoritats generals que
estableix la Constitució. Aquesta, al fer la distribució de las
atribucions de la soberanía, se separa de son model Nort-americá, y
converteix la Confederació en un Estat quasi unitari, si be que
decentralisat. En efecte, en son article 67, entre moltas altras
importantíssimas atribucions que confereix al Congrés general, hi ha la
de "fer un códich civil, un de comers, un de penal y un de minas", y
encara que lo meteix article segueixi dihent, que \"tals códichs no
podrán alterar las jurisdiccions locals, corresponent llur aplicació als
tribunals federals ó provincials, segons que las personas ó las cosas
caiguin baix la una ó l'altra jurisdicció, no es menys cert que la
organisació federativa queda desnaturalisada.
Mes, sigui com sigui, la generalitat de las repúblicas
hispano-americanas ha entrat més ó menys perfectament en la via del
particularisme, y'n tocan ja certs resultats favorables, que anirán
essent millors de dia en dia. Avuy per avuy, Mexich té ja construhits
4,500 kilómetres de camí de ferro y 27,000 de fils telegráfichs, y la
Argentina disposa ja ó está á punt de disposar, de 4,000 kilómetres dels
primers y d'una xarxa de més de 15,000 dels segons: datos que presentem
sóls com indici de l'activitat que en tots los rams s'ha despertat en
aquells payssos.
Las repúblicas hispano-americanas han comensat á assentarse, y lliures
ja en bona part dels afanys que'ls ha produhit la lluyta que desde llur
independencia han hagut de sostenir pera dotar de institucions novas á
aquells Estats sens historia, y pera esborrar los tristos efectes de la
dominació castellana, están en lo bon camí que'ls portará á fer alguna
cosa de profit pera la civilisació general. No cal fer cas dels judicis
apassionats que's fan d'aquells payssos per los que encara anyoran la
explotació de que en altres temps los feyan víctimas. Per llur fortuna,
las repúblicas de que'ns ocupem, están situadas en uns continents en los
que predomina la influencia particularista. Deixemlas que's
desenrotllin, y si han comensat per imitacions y copias de la
Constitució nort-americana, encara que espatllantla y desnaturalisantla,
no tardarán tal vegada á imprimirhi lo sagell de llur personalitat. ¿Qui
sap, com dihem en un altre capítol, si la missió histórica d'aquells
pobles jóvens y bulliciosos se condensa en arrivar á la síntessis que ha
de armonisar l'individualisme anglo-saxo ab l'autoritarisme igualatari
llatí? Als esforsos fets per las repúblicas hispano-americanas la
civilisació deu ja que en lo nou món no s'hi puguin arrelar institucions
caducas. Després de la negació vindrá l'afirmació. Tancada la porta á la
monarquía, la república no podrá viure sino respirant los purs aires de
la llibertat y del particularisme.
## Capitol V.
## Solucions espanyolas
> Las solucions espanyolas podrán ser monárquicas ó republicanas.--
> Solucions monárquicas en general.-- Existencia de una dinastia
> nacional y de cap de regional.-- Impossibilitat práctica del sistema
> alemany.-- Solusions possibles.-- Llas personal per la corona,
> Confederació y Estat compost.-- Antecedents histórichs de las nostras
> Corts.-- Diéta general formada per las delegacions de aquestas.--
> Poder executiu regional. Diferents formas que pot pendre.-- Punts de
> organisació comuns á las solucions monárquicas y republicanas.-- Las
> grans regions son las pedras angulars del edifici.-- Sistema
> dualista.-- Régimen concordatari.-- Solucions republicanas.-- Utilitat
> de comensar per una Confederació pera arrivar més tart al Estat
> compost.-- Diéta general.-- Vigor del esperit regional.-- Enfortiment
> del afecte de patria.
Hem arrivat ja als capítols finals. En lo present y en lo que lo seguirá
ab lo títol de "Solucions catalanas" haurem de aplicar tot lo que deixem
explicat y alegat á la organisació que desitjem pera la nostra terra.
La tasca no será difícil y podrem ferla en pocas páginas. Los dos
capítols més interesants pera'ls nostres compatricis serán segurament
dels més curts del llibre. Es natural que aixis resultin, puig la
aplicació dels sistemas que havem examinat, de segur que s'ha anat
presentant á la vista del lector á mida que anava seguint la exposició
dels meteixos.
Si algún dia arriba Espanya á entrar en la via del particularisme, pera
organisarse de conformitat ab los principis que habem exposat, deurá
atendre avans que tot á las institucions fonamentals que en aquell
moment condensin sa vida pública. Si segueix la monarquia, la solució
haurá de ser acomodada á aquesta forma de gobern, de la meteixa manera
que deuria enmotllarse á la republicana, si'l particularisme vingués ab
la república ó dintre de la república. En lo primer cas, lo rey estaria
al davant dels poders generals, tant si fossin aquestos los propis de
una Confederació ó Lliga com si fossin los que requereix l'Estat compost
per sa propia naturalesa. En lo segón, lo poder general executiu fora
exercit per un president, Consell ó comissió de gobern.
Comensem per l'exámen de las solucions monárquicas que foran aplicables
al conjunt de la nació espanyola, y lo primer que farem, será
desembrassar lo nostre camí descartant algunas solucions inaplicables á
las circunstancias actuals de Espanya.
La monarquia en aquesta nació está sóls representada per una dinastía
que regna sobre tot lo territori y sobre tots sos habitants. Cap regió
particular de las que en altras épocas van disfrutar de la
independencia, té avuy dinastía propia. Fa ja sigles han desaparegut las
que regnaren en Aragó, en Navarra, etc., etc.. Y com las dinastias no
s'improvisan, ni'ls temps actuals están pera fer monarcas per elecció,
es evident que'l particularisme en Espanya no podrá jamay pendre
l'aspecte semi-feudal del imperi alemany, ni ser una Confederació de
distints regnes, principats ó senyoríos ab monarca ó jefe propi en cada
un d'ells. Totas las solucions que en tal aspecte's basan, són
completament inaplicables á las condicions históricas actuals de la
nació espanyola.
Lo particularisme, donchs, hauria d'escullir entre'ls demés aspectes que
pot presentar la organisació federativa monárquica. Podria constituhirse
una Unió que tingués per llas la corona, ó bé establirse una veritable
Confederació, quins Estats particulars fossin interiorment gobernats per
molts, y quin poder general estigués representat en sa branca executiva
per lo monarca. Aquesta Confederació podria ser més ó menys estreta,
arrivant, si's volgués á tenir las condicions que caracterisan al Estat
compost ó federatiu. Si'l poder general llegislatiu, Diéta ó Cámara,
únich ó multiple, y'l monarca com jefe del poder executiu, no poguessin
dirigirse més que als poders particulars dels Estats, sens manar
directament á llurs habitants, la organisació fora una Confederació
d'Estats: si llurs disposicions poguessin obligar directament als
habitants de tots los Estats, tenint lo poder general órgans y medis
propis pera fer efectius sos acorts, lo sistema constituhiria un
veritable Estat compost ó federatiu.
Las condicions históricas del nostre pays indican la Unió que tingués
per llas la corona, com la solució preferible entre totas las
monárquicas. Los antecedents de las nostras Corts són que aquestas
siguin particulars pera cada una de las grans regions ó antichs Estats.
Pera formar lo cos llegislatiu general, podrian las Corts especials
nombrar delegacions que formessin una Diéta al costat del monarca,
deliberant reunidas sobre tots los assumptos que s'haguessin declarat
d'interés comú. La Diéta, per exemple, revisaria la política exterior
que iniciés lo monarca, y deliberaria sobre'ls tractats, aliansas y
relacions en general ab las potencias extrangeras; fixaria las bases
constitutivas de la forsa pública general; votaria los gastos nacionals,
repartint lo contingent entre'ls diversos Estats; iniciaria las obras
públicas d'interés comú á tota la nació; regularia lo comers interior y
exterior y tots los elements que l'auxilian, y dirigiria los serveys
generals, com correus, telégrafos, teléfonos interregionals etc., etc..
La Diéta junt ab lo monarca foran los suprems guardadors del ordre
mediant la ferma garantia de las llibertats individuals y corporativas,
en tant que tribunals generals se cuidarian d'aplicar las lleys comunas
y de resoldre las diferencias que afectessin á més d'un Estat y las
qüestions en que un d'aquestos fos part interessada.
Cada Estat particular tindria las sevas Corts que exercirian lo poder
llegislatiu en totas aquellas materias de que no s'haguessin després en
pró del Conjunt, y aqueixas Corts podrian basarse en lo sistema purament
representatiu. Ellas cuidarian de tot lo referent á dret privat, y
dirigirian la política interior del Estat y la administració de sos
interessos, dintre de las lleys fonamentals del meteix, puig que es
inútil afegir, que cada un d'aquestos hauria de tenir la seva
Constitució propia, feta de nou, ó recopilada de las lleys y costums
antiguas, acomodadas á las necessitats é interessos d'avuy.
Lo poder executiu pera cada Estat podria estar organisat de duas
maneras. La autoritat ó Consell que estés al davant de cada un, podrian
ser nombrats ó be pel meteix Estat ó be per la Corona. En lo primer cas,
lo nombrament podrian ferlo las Corts, ó podria encarregarse á la
elecció popular, directa ó indirecta, de primer ó de segón ó ters grau.
Los antecedents histórichs d'Espanya recomanan poch la primera manera de
organisació. La autoritat regional ó executiva dels Estats particulars
recordaria'ls Vireys, per molt que se li dongués un altre títol, y'ls
Vireys no han deixat massa bons recorts, tal vegada per culpa més de la
época en que van existir, que de llur propias culpas. Si'ls poders
executius dels Estats haguessin de ser nombrats per la Corona y ser
llochtinents d'aquesta, creyem que lo més encertat fora no encarregarlos
á una persona, sino á un Consell. Los Consells son simpátichs á Espanya,
encara que moltas vegadas no hagin dat bons resultats, sinó al contrari.
Aixís meteix creyem que un Consell fora la millor forma dels poders
executius particulars dels Estats en lo cas de que las Corts ó'l poble
d'aquestos deguessin nombrarlos.
Molts punts essencials de organisació haurian de ser resolts de la
meteixa manera si la solució fós monárquica que si fós republicana. La
divisió de Espanya en Estats ó grans regions deuria ser igual en la
república que en la monarquía. Los antecedents histórichs, las
condicions en que viuhen, los sentiments, los interessos morals y
materials y tots los demés datos que serveixen pera determinar las
personalitats políticas, nos diuhen eloqüentment que aquestas son en
Espanya las grans regions que havian gosat de vida independent en altras
épocas. La divisió actual en provincias es purament una arbitrarietat
del unitarisme, perpetrada precisament pera destruhir aquellas
personalitats, que li feyan nosa.