davant de la opinió il·lustrada del pays. La Confederació tenia en
veritat lo seu órgan, ó representant del conjunt, en lo Congrés; pero
aquest no disposava de medis pera fer cumplir sas decisions, y dependia,
per lo tant, de la bona ó mala voluntat de las autoritats de cada Estat
particular. La falta de atribucions executivas y judicials deixava al
poder llegislatiu general reduhit á la impotencia.
Mes, si la opinió del pays s'anava pronunciant cada dia més en pró d'una
unió més estreta, la empresa era difícil de ser portada á efecte. Segons
l'article 13 dels de la Confederació, no podia ferse en aquesta cap
modificació ni esmena si no's posava d'acort lo Congrés, y no venian
luego á confirmar la decisió las llegislaturas particulars de cada un
dels Estats units. Llavoras van comensar ja á dibuixarse los dos
partits, dels quals l'un, dirigit per Hamilton y patrocinat per
Washington, aspirava á convertir la Confederació en un veritable Estat
compost ó federatiu, y l'altre, en lo que figurava Jefferson, defensant
exageradament la independencia dels Estats, y volent convertir á cada un
d'aquestos en una república tallada pel patró que més endavant va
adoptar la francesa, se negava á tot lo que pogués constituhir una unió
més perfecta.
La necessitat va imposar lo triunfo dels federalistas. A principis de
1787, va reunirse á Filadelfia la Convenció que devia dar als Estats
Units la Constitució que'ls regeix avuy encara, y baix la presidencia de
Washington va deixar acabat son travall avans de terminar l'any. La nova
Constitució va ser firmada lo dia 17 de Setembre.
A copia de constancia y de concessions recíprocas, los honrats patriotas
que formavan la Convenció havian arrivat á conseguir la unanimitat de
las representacions dels Estats, pero aquest no era sinó'l primer pas.
Faltava la ratificació de la Constitució per las llegislaturas
particulars de nou d'aqueixos, puig la Constitució no podia entrar en
vigor fins que arrivés á tal número lo dels membres de la Confederació
que la haguessin acceptada. Eran, donchs, necessarias tretze discussions
y al menys nou votacions en altres tants Cossos deliberants.
Llavoras van comensar los travalls actius dels federalistas,
distinguintse entre tots Hamilton, Madison y Jay, que van dar á llum los
85 articles que forman la col·lecció de *The Federalist*, publicant lo
primer en 27 d'Octubre de 1787. En los cossos deliberants de cada un
dels Estats se multiplicaren los amichs de la nova organisació que's
projectava, y llurs esforsos foren recompensats ab l'éxit més complet.
En Juliol de 1788, al adoptar la Virginia la Constitució, essent ja onze
los Estats que la havian ratificat, va declararse en vigor, y procedirse
á la votació del Congrés y á la elecció del President. Lo dia 4 de Mars
de 1789, va reunirse lo primer Congrés, y'l Senat va proclamar que
Washington habia sigut elegit primer President, quedant aixis organisat
lo sistema federal en l'Estat compost dels Estats Units de América.
¡Notable coincidencia! Al meteix any y quasi al meteix dia en que la
gran Confederació americana terminava son gloriosíssim periodo de lluyta
y de organisació per medi de la Constitució més lliure y més sólida que
s'ha conegut fins ara, comensava á Fransa aquella série de convulsions,
que devian extendres á tot lo continent d'Europa, bessar la sanch á
rius, y acabar sens haver encertat la solució definitiva. La revolució
americana va inspirarse en lo particularisme y va ser fecunda: la
francesa, exaltada pels somnis de igualtat y de uniformitat, no ha
lograt res més que sustreure á las nacions de una tiranía pera ferlas
caure en una altra, suplint de fet l'absolutisme dels reys per
l'autoritarisme no menys absolut de unas Cámaras burocráticas.
La organisació americana es avuy lo tipo del Estat compost. Comensa per
la distribució de las atribucions de la soberanía entre'l conjunt y'ls
membres que'l forman, y la fa de la manera mes rahonada. "Las facultats
no delegadas á la Unió, diu l'article deu de las adicions ó esmenas, ni
prohibidas per la Constitució als Estats, se reservan á aquestos ó al
poble respectivament."
La base del Estat compost, ó sigui la divisió de la soberanía, está
escrupolosament guardada. L'Estat particular la té originaria, y
conserva totas las atribucions de que no's desprén. Lo conjunt no es més
que'l gerent de la associació, y té sóls las que se li delegan. Anem á
veure quinas són aquestas, y sabrem quinas cada Estat se reserva, que
són totas las no delegadas.
En primer lloch, se delegan al conjunt totas las necessarias pera la
vida exterior de la Unió. Las nacions extrangeras que ab ella tractan,
ignoran diplomáticament las varietats interiors. La Unió cuida de la
guerra y de la pau. Arma exércits y manté esquadras; crida al servey
actiu general á las milicias de cada Estat; fa aliansas y tractats;
nombra embaixadors y reb los de altras nacions; imposa y recauda las
contribucions generals, y pren diners á empenyo sobre'l credit dels
Estats Units. En aquest punt, donchs, la Constitució's conforma
perfectament ab la teoria del Estat compost, exposada en la segona part
d'aquest llibre.
En segón lloch, se li concedeixen totas las atribucions convenients pera
garantir las llibertats individuals y corporativas. Tots los Estats
particulars han de constituhirse en forma republicana, y lo conjunt se
la garantisa. Garantisa, ademés, als ciutadans las llibertats
consignadas en la Constitució, no en la forma declamatoria de las de la
escola francesa, sino en forma per regla general negativa. Moltas
llibertats americanas naixen de limitacions imposadas, no als ciutadans,
sino als poders.
En tercer lloch, se n'hi concedeixen algunas pera aumentar lo benestar
general. Lo conjunt, ó siguin las autoritats generals, regulan lo comers
interior y exterior; fixan la lley de la moneda y la encunyan; donan lo
tipo de pesos y mesuras; estableixen casas de correus y vias de
comunicació generals; promouhen lo progrés de las ciencias y arts útils,
assegurant per temps limitat als autors y artistas un dret exclusiu
sobre llurs escrits ú obras, etc..
Tals són las principals atribucions que tenen los poders federals. Totas
las restants de la soberanía los están vedadas, y corresponen als Estats
particulars.
Al establir lo poder federal, la Constitució americana desllinda sas
distintas brancas, y fentlas independents entre ellas en lo principal,
las posa en relació pera que llur marxa combinada dongui per resultat un
bon gobern. Hi ha, donchs, en lo conjunt poders llegislatiu, executiu y
judicial.
Lo poder llegislatiu resideix en lo Congrés dels Estats Units, compost
del Senat y de la Cámara de representants.
Lo Senat es la expressió de la soberanía dels Estats particulars, cada
un dels quals, sigui quina sigui sa extensió territorial y sa població,
hi té un número igual de vots. Dos senadors per cada Estat, elegits per
los respectius cossos llegislatius, lo constituheixen. Lo cárrech dels
senadors dura sis anys y se'n renova la tercera part cada dos. Lo Senat
es en la Unió americana lo depositari de la tradició política nacional.
La renovació paulatina de sos membres lo converteix quasi en un Cos
permanent, que, no obstant, no está petrificat ni inmóvil. Cada dos anys
reb sava nova, que li permet anar seguint los moviments de la opinió y
acomodantse á las novas necessitats é interessos, sens fer jamay un salt
soptat. Es la veritable representació de la historia: es sempre l'avuy,
enllassant lo ahir ab lo demá.
La Cámara de representants ho es de la generalitat de la agrupació
nacional, y's compón dels diputats elegits cada dos anys pel poble dels
Estats Units, cada un dels quals elegeix lo número que li correspón á
proporció de sa població. Aquesta proporció es avuy la de un diputat per
cada 154,325 habitants.
La primera Cámara que's va nombrar en relació al cens de població, tenia
un diputat per cada 33.000 habitants, y desde llavoras á cada nou
empadronament s'ha anat aumentant la proporcionalitat. Ho fem notar,
perqué es una mostra eloqüent del esperit práctich y positivista de la
gent nort-americana. Sab perfectament que una Cámara massa numerosa
actúa ab grans dificultats y acostuma donar pochs resultats profitosos,
y pera evitar tals perills, en lloch de aumentar lo número de diputats,
á mida que la població ha anat creixent, ha anat pujant la
proporcionalitat. Per aquest medi la Cámara que representa avuy á
cinquanta milions de ciutadans, se compón sóls de 325 diputats.
Lo poder executiu del conjunt de la Unió es exercit per lo President
dels Estats Units. Es de elecció popular, peró de segón grau. Cada
Estat, en la forma prescrita per sa llegislatura, nombra un número
d'electors igual al total de senadors y representants que'l meteix Estat
enviá al Congrés. Aquestos electors són los que, sens tenir que sortir
del Estat en que víuhen, elegeixen al President y Vice-president dels
Estats Units. Dihem que'ls electors no han de sortir del Estat en que
viuhen, puig que pera fer la elecció se reuneixen en alguna de sas
poblacions, y per medi de butlletins designan los dos ciutadans á quins
votan respectivament pera President y Vice-president. Dels vots emesos
en cada Estat se'n forman llistas, que, firmadas y selladas, s'envian al
president del Senat federal. Lo president del Senat obra las llistas en
presencia de las duas Cámaras del Congrés y són proclamats elegits los
que han alcansat la majoría absoluta dels votants. En lo cas de que cap
dels canditats reuneixi la majoría absoluta, la Cámara de representants
designará per votació qui ha de ser President ó Vice-president
d'entre'ls tres que hagin obtingut la majoria relativa. Pera aquesta
designació, la Cámara vota per Estats, tenint sóls un vot tots los
representants de cada un d'aquestos, y debent estar presents un ó més
dels de las duas terceras parts dels meteixos Estats.
Lo poder judicial de la Unió está encarregat á un Tribunal suprem y á
altres de inferiors. Uns y altres están formats per magistrats ó jutjes
inamovibles mentres tinguin bona conducta. Los membres del poder
judicial són nombrats pel President dels Estats Units ab lo concurs y
aprobació del Senat. Sóls se'ls pot separar acusantlos la Cámara de
representants y condemnanlos lo Senat, en lo modo y forma establerts en
la Constitució y en las lleys orgánicas.
Los tres poders tenen las atribucions respectivas perfectament
desllindadas, y en lo sustancial són completament independents l'un del
altre. En la Unió americana, lo Congrés llegisla, lo President goberna
y'ls Tribunals aplican la lley als casos particulars que's subjectan á
llur decisió. Lo sistema es purament representatiu sens cap barreja de
prácticas parlamentarias. Lo President no té verdader Ministeri, sinó
secretaris, y ni aquestos ni ell meteix poden ser senadors ni diputats.
Són considerats funcionaris ó empleats, y'ls empleats tenen las portas
del Congrés tancadas. Lo poder executiu se comunica ab lo llegislatiu
per medi de missatjes.
Las prácticas parlamentarias són impossibles no sóls per la
circunstancia que acabem de fer notar, sinó també perque tots los
cárrechs y funcions son conferits per temps fixat. Lo President dura
quatre anys, sis los senadors, y dos los representants en la Cámara, y
no hi ha medi constitucional de excursar aquestos térmens. Si'ls dos
poders se posan en desacort, segueixen funcionant cada un en sa esfera
propia, fins y tant que venen novas eleccions. Llavoras, si'ls electors
volen, arreglan las diferencias, fent recaure los nombraments en
autoritats que tinguin los meteixos punts de vista. Si no volen, ó no
poden, segueix lo desacort, sens que la máquina gubernamental deturi la
seva marxa.
Mes, si en lo fonamental las distintas brancas del poder tenen las
atribucions ben desllindadas, la Constitució lliga las unas ab las
altras á fi y efecte de que, del lligament mútuo ne resulti la garantía
de las llibertats y drets de tots los membres que forman la Unió.
Algunas de las atribucions del President, com per exemple, los tractats
y aliansas, certs nombraments de funcionaris, etc., etc., ha
d'exercirlas de acort y ab lo consentiment del Senat. Aquest, ademés, es
lo jutje de tots los alts empleats, comensant pel meteix President dels
Estats Units, quan davant d'ell los acusa la Cámara. Lo President, per
contra, si no té lo veto pera deixar sens efecte una lley votada per lo
Congrés, pot posarhi objeccions al serli presentada pera sa aprobació;
en qual cas lo Senat y la Cámara están obligats á tornar á discutir la
lley, que no adquireix forsa obligatoria si no la confirman las duas
terceras parts dels membres en un y altre dels dos cossos.
Ni'ls meteixos tribunals federals, están deslligats dels demés poders.
Dintre del mecanisme general de la Confederació tenen l'honrós encárrech
de ser los fidels guardians de la integritat y puresa constitucional:
encárrech que es una de las més grans originalitats de la organisació
americana. Los tribunals de la Unió han de veure en la Constitució la
regla suprema del Estat, y sempre que hi hagi una lley en conflicte ab
algun precepte constitucional, aquest ha de ser aplicat ab preferencia á
aquella. D'aquí'n resulta, que tota extralimitació dels poders
llegislatiu ó executiu es completament ineficás en la práctica. Los
tribunals no la derogan, puig que no es tal llur missió, peró deixan de
ferne aplicació.
Aquesta missió confiada als tribunals es no sóls una de las més grans
originalitats de la organisació americana, sino que basta per sí sola
pera acreditar lo profundo sentit polítich dels llegisladors que van
establirla. No van posar un poder davant per davant dels altres,
exposantlos á tots á conflictes de soroll y de resultats funestos pera'l
pays, pero van obtenir lo resultat que's proposavan. La lley ó decret
inconstitucionals no son derogats, pero llurs disposicions quedan sent
lletras mortas quan deuhen ser aplicadas á casos particulars y concrets.
Los poders llegislatiu ó executiu no quedan desautorisats; lo públich
s'apercibeix poch de lo que passa, puig que una sentencia no té jamay
tanta ressonancia com una lley ó decret, y no obstant, la Constitució
está garantida contra qualsevol extralimitació en que puguin incorre lo
Congrés ó las autoritats executivas.
Los bons resultats d'aquest sistema judicial s'han tocat principalment
en los períodos d'exaltació produhida per qualsevol causa. Los cossos
llegislatius, deixantse llavoras portar per los sentiments populars,
s'apasionan, y no donan á la lley lo carácter seré que deu distingirla;
las autoritats executivas se veuhen dominadas per interessos tranzitoris
y solen exagerarse los perills, que pretenen evitar ab midas
extraordinarias. En tals períodos, la Constitució quedaria cuberta per
un vel com los Cristos durant la setmana santa, si no hi hagués una
autoritat encarregada de impedirho. La autoritat judicial es la que está
en millors condicions pera tal objecte. La atmósfera en que's mou está
damunt de las passions populars y dels temors exagerats produhits per
causas tranzitorias; los magistrats y jutjes tenen lo cárrech pera tota
la vida ab tal de que no's portin malament, y han de pensar no sóls en
l'avuy sinó en lo demá, y, per totas aquestas y cent altras rahons, la
salvaguardia de la Constitució americana confiada als tribunals es real
y eficás.
Tal es en resum la organisació dels poders del conjunt de la Unió
americana. En los Estats particulars no es menys favorable á la
llibertat.
Totas las Constitucions d'aquestos contenen una declaració dels drets y
garantías de que disfrutan llurs ciutadans ó residents, y que han de ser
respectats per las majorías.
Al organisar lo poder públich, totas ellas s'acomodan á la divisió en
brancas, generalment adoptada, y estableixen autoritats llegislativa,
executiva y judicial. Encarnan la llegislativa en una Assamblea formada
per dos cossos: Senat y Cámara de representants, á imitació del Congrés
federal; confereixen la executiva á un gobernador, elegit pel poble, y
la judicial es exercida per Tribunals de distint ordre, desde'l
municipal ó de pau fins al superior del Estat.
Generalment en cada Estat se fixa un dia pera la elecció de tots los
cárrechs generals. En aquest dia, al que's dona lo nom de *Election's
day*, se elegeixen los senadors y representants, lo gobernador y demés
oficials superiors del gobern, y'ls jutjes del Tribunal superior, en los
Estats en que llur nombrament está confiat al vot popular.
Las prácticas particularistas no's reduheixen á la divisió de la Unió en
Estats, sino que aquestos se subdivideixen en Districtes ó Comptats, los
quals á llur vegada están formats per Municipis, dels quals los urbans
s'anomenan *Citys* y los rurals *Townships*. Totas aquestas subdivisions
no tenen autonomía com l'Estat, pero gosan de moltas llibertats y
franquicias. Los Municipis urbans, com los Comptats ó districtes, se
rejeixen ordinariament pel sistema representatiu, y una assamblea ó
ajuntament administra llurs interessos. En molts dels Municipis rurals,
los funcionaris elegits per lo vot popular tenen atribucions limitadas,
puig tots los assumptos importants son resolts per la comunitat dels
vehins, reunits en Meeting. Las grans ciutats y vilas, consideradas com
corporacions, tenen otorgadas Cartas en las que se'ls reconeixen drets y
franquicias excepcionals, que converteixen en veritables poders á las
autoritats que están al cap del municipi.
Tal es en resum la organisació de la Confederació americana. Veritable
Estat compost, té las atribucions de la soberanía distribuhidas entre'ls
membres que'l forman y'l conjunt que porta la representació de tots los
associats, exercint lo segón sóls aquellas que se li confian en la
Constitució, y conservant los primers totas las restants de que no s'han
després. Veritable organisació particularista, no sols divideix las
autoritats, aixis generals com particulars, en moltas brancas, sinó que
dona llibertat á totas las varietats individuals ó corporativas que's
presentan. Tot va de lo particular á lo general. Cada qual veu sa patria
en lo poble en que viu, puig que d'ell reb majors beneficis que de las
altras agrupacions més extensas, á las quals porta no obstant bon
afecte, puig que totas li donan protecció y ajuda quan de llur auxili
necessita. En la organisació particularista, los poders generals son
protectors del individuo y de las petitas agrupacions contra las
extralimitacions dels poders més reduhits ab quins están en relació
inmediata y directa. Los poders federals ó generals son la garantía
suprema, y d'aquí que tots los associats los mirin ab veneració amorosa,
y estiguin disposats á dispensarlos alguns defectes y errors,
inseparables de tota institució representada per homens.
Los objectes capitals de la Unió americana son: garantir las llibertats
en lo interior, y extendres pacificament á tot lo continent de América
en lo exterior. L'objecte interior se consegueix pel sistema de
limitacions mutuas entre tots los poders, aixis federals com particulars
dels Estats; per la encertada distribució de las atribucions de la
soberanía; per la excentralisació elevada á la categoría de sistema,
fins al punt de que, aixis com la capital de la Unió es una ciutat
secundaria com Washington, de molts Estats particulars ho es una petita
vila ó ciutat; per las facilitats que's donan á la vida corporativa y al
exercici de tots los drets: per la idea que's té formada del carácter de
la lley, que no's considera més que com supletoria de las voluntats
individuals quan no's manifestan explícitas etc., etc.. L'objecte
exterior se logra per medi de la forsa expansiva, que es lo resultat del
sistema basat en la unió pel camí del particularisme. L'exemple de
prosperitat que ofereixen los Estats associats als que'ls voltan; la
potencia de que gosan sens necessitat de tancar en quartels al jovent
actiu; l'aument constant de la població en progressió assombrosa, y'l no
menys assombrós desenrotllo de totas las manifestacions de la vida moral
y material; la abundancia, la riquesa que s'espargeix fins á las més
apartadas comarcas, son tentació irresistible pera los que's troban en
situació de poder participar de tals ventatjas. Gracias al
particularisme, queda ja quasi realisat lo programa del que fou lo quint
President dels Estats-Units, James Monroe. "La América es dels
americans," y la llibertat dona vida á aquells continents, que amenassan
ja á Europa ab pendreli lo ceptre de la civilisació y de la cultura, si
no's decideix á trencar del camí del centralisme autoritari que la
empeny cap á la decadencia.
## Capitol IV.
## Solucions republicanas.
### Suissa, repúblicas hispano-americanas.
> Alguns datos estadístichs de la Suissa.-- Punts culminants de la
> historia de sa Confederació.-- Sa organisació actual es la del Estat
> compost.-- Poders generals suissos.-- Autoritats llegislativas,
> executivas y judicials.-- Objectes de la Confederació suissa en los
> temps actuals.-- Organisació interior dels Cantons.
> Repúblicas hispano-americanas.-- Llurs Constitucions són cópia de la
> nort-americana.-- Falta del element histórich.-- Algunas noticias
> sobre Méxich y la Argentina.-- Missió histórica de las repúblicas
> hispano-americanas.
Si la Unió americana es una proba en gran escala del sistema
particularista, la Confederació suissa es un experiment de laboratori no
menys interessant. Situats los Cantons que la forman al cor de la
Europa, y rodejats pels Estats més poderosos, no sóls han lograt
conservar la independencia durant sigles y entre mitj de las
perturbacions de tota mena que han agitat al nostre continent, sinó que
en los nostres temps, donant á llur activitat una direcció ben marcada,
s'han proposat y conseguit plantejar lo régimen de la democracia.
Lo territori suís, en son conjunt y tot, es lo corresponent á un Estat
petit. Sa superficie total es de 41.389 kilómetres quadrats, dels quals
encara se n'han de descontar més de onze mil, que son improductius, per
formar part de las congestas de neu y altas soletats dels Alpes. La
població de fet de tots los Cantons plegats es la de 2.846,102
habitants, segons lo darrer empadronament federal, de 1880.
Aquestos territori y població están avuy distribuhits en vint y dos
Cantons, dels quals tres se subdivideixen en mitjos Cantons, donant per
resultat vint y cinch Estats diferents. La població no es uniforme ni
per rassa, ni per relligió, ni per costums, ni per temperament. Dels
habitants, 2.030,782 parlan l'alemany com llengua nativa; 608,017, lo
francés; 161,923, lo italiá; 38,705, lo ladín ó romanxe, y 6,675, altras
llenguas. Baix lo punt de vista relligiós, 1.668,109 són protestants;
1.160,782, católichs; 7.313, israelitas, y 10.838 professan altras
relligions ó no'n tenen cap.
La Confederació suissa va tenir un comensament molt petit, pero desde'l
primer dia fins avuy ha anat aumentant sempre. En son desenrotllo poden
distingirse set punts culminants que anem á resumir.
1er· La Confederació dels tres Cantons. Lo primer document federal que's
coneix porta la fetxa de 1291, pero fa ja alusió á antiguas aliansas.
2on· La Confederació dels vuit Cantons. Als tres primitius, pastorals y
quasi sens vilas grans, van anarshi juntant durant lo sigle catorze lo
quart Cantó rural, (Lucerna), y las vilas imperials de Berna y Zurich,
Glarus y Zug. La Confederació dels vuit Cantons enclou la edat heróica
de la Suissa.
3er· La Confederació dels tretze Cantons. A conseqüencia de diferencias
entre'ls confederats, arregladas en la Diéta de Stanz, en 1481, per lo
llegendari venerable Nicolau de Flue, van entrar en la associació las
ciutats de Friburg y de Soleure, y, romput lo glas, no van tardar en
seguir llur exemple las de Bassilea y de Schaffhouse, y lo pays de
Appenzell. Lo período de la Confederació dels tretze Cantons está
caracterisat per las guerras de relligió y las revoltas socials de la
gent del camp.