del particularisme. En ellas podria carregarse tota la obra que's
construhís. Llur personalitat s'aguanta ferma y robusta entre mitj de
las runas que per tot arreu ha fet l'unitarisme. Las grans regions que
formaren la antigua Confederació aragonesa se conservan en tan bon
estat, que ni tant sóls fora necessari procedir á fitarlas de nou. Las
de la corona castellana, veritat es que no están tan desllindadas ni
gosan de tanta salut y robustés; pero, aixis y tot, conservan los
aparells y conductes necessaris pera que per ells pugui tornar á
circularhi la sanch, al recobrar la vida que avuy los manca.
Mes, en lo cas de que lo temperament dels habitants de las regions
castellanas las portés á no accedir á las solucions particularistas; si
no volguessin rompre la uniformitat á la que están ja acostumadas en
tots los terrenos, y creguessin que un sol poder, un sol códich, una
sola administració, y una sola política han de fer llur felicitat, no
per aixó fora impossible lo particularisme, dins de la monarquía ni dins
de la república. Llavoras, en lloch de basar la organisació en la
Confederació de Estats ó en l'Estat compost, la basariam en lo dualisme,
com á l'imperi austro-húngar. Dels dos membres, lo format per la part
castellana de la Península se mantindria unificat y tan concentrat com
volgués, en tant que'l format per la part aragonesa se organisaria baix
la base particularista, y reconeixería las personalitats de las grans
regions ben marcadas que'l componen.
Tot lo que acabem d'exposar es aplicable lo meteix á la monarquía que á
la república, y á la una y á l'altra forma de gobern ho fora també lo
régimen concordatari, que tan bons resultats ha donat á la Confederació
suissa. Lo régimen concordatari respón perfectament á la organisació
particularista. Quan distints Estats ó regions están units per llassos
generals suaus y poch estrets, alguns senten la necessitat ó la
conveniencia d'estrenyer y enfortir aquells llassos, en tant que'ls
restants no las senten. En tals casos se resol la qüestió per medi de
Concordats. Los Estats ó regions que ho desitjan, los estableixen entre
ells per acte d'expontánea voluntat, y'ls demés quedan tan lliures com
eran. Los Concordats particulars poden ser posats baix la garantía dels
poders federals, que s'encarregan de fer cumplir totas llurs clausulas
pels concordataris durant lo temps pel que s'han obligat. Lo régimen
concordatari pot aplicarse á materias jurídicas, administrativas,
comercials, etc., etc.. Per son medi los Estats més afins desempenyan en
comú alguns serveys, en benefici de tots ells. Si's realisés la
Confederació espanyola, monárquica ó republicana, los Estats de la
antigua agregació aragonesa-catalana podrian treure gran profit del
régimen concordatari.
Passem ja á examinar las solucions republicanas aplicables al conjunt de
la nació espanyola.
Al exposar los fonaments científichs del particularisme, hem vist que la
organisació que millor los representa es lo Estat compost ó federatiu.
Si aquest fós possible, aquest voldriam.
Mes, donada la situació de decahiment y degeneració en que's troban las
regions totas de la Península, si s'entrés de sopte en tal organisació,
tal vegada los resultats foran contraproduhents. L'Estat compost ó
federatiu requereix que'l poder llegislatiu general sigui exercit per
una gran Assamblea, formada per duas Cámaras, y es de temer que'ls
polítichs á la madrilenya logressin falsificarla desde sa naixensa. En
ella hi trovarian sens dupte lo medi de seguir dominant y de
desacreditar lo nou régimen. Es propi, ademés, de un Estat compost un
poder executiu, president ó Consell, fort y armat de grans atribucions,
que fora una altra porta falsa per la qual aquells lograrian tal vegada
introduhirse en la nova organisació.
Per tots aquestos motius y molts altres de semblants, si á Espanya
hagués de constituhirse una Confederació republicana, lo millor fora que
de prompte lo poder general quedés reduhit á una Diéta de delegacions
dels Estats particulars, la qual designés las autoritats executivas y
establís las judicials. Baix sa direcció fariam l'aprenentaje, y un cop
estéssim en disposició de ser fadrins, que tal vegada no tardariam
massa, podriam fácilment millorar la organisació, convertintla en la
propia del Estat compost ó federatiu. Las reglas á que aquest está
subjecte las hem ja exposadas en altres capítols, y no hem de
reproduhirlas. A tals reglas deuria acomodarse la organisació espanyola,
en quant fossin compatibles ab las condicions, necessitats y modo de ser
de la nació en lo moment en que hagués de aplicarlas.
Per lo dit s'haurá pogut veure, que las solucions particularistas
aplicables á Espanya en general, són eminentment variadas, aixis baix la
forma republicana com baix la forma monárquica. Totas ellas, empero,
coincideixen en un punt culminant: totas arrencan del principi de
reconeixer las personalitats de las distintas regions en que la
historia, la geografía y'l carácter dels habitants han dividit la
Península.
L'esperit regional es l'únich element de regeneració que nos queda. Res
hi fa que estigui esmortuhit, puig que bastaria una conmoció forta pera
deixondarlo. Mirem lo que passa en la vida real. Fins aquells que més
degenerats están, tenen latent l'amor á la regió, y á son crit responen
quasi sempre. Lo més embrutit dels catalans estima á Catalunya y faria
algun sacrifici pera véurela dignificada per la llibertat. Iguals
sentiments experimentan los fills de la major part de las regions
espanyolas.
L'afecte de patria, com havem dit en altres párrafos, es tan més intens,
com més reduhit sigui'l cércol á que s'extengui. L'amor á la patria gran
es tan débil, que hi ha molts altres sentiments que'l sobrepujan. Lo
republicá catalá, per exemple, se sent molt més lligat ab lo republicá
francés ó rús que ab lo monárquich de Andalucía y vice-versa. Lo
llegitimista francés, rebria á mans besadas l'auxili del enemich més
implacable de Fransa, si aquest enemich, alemany, rús ó inglés anés á
tirar per terra la república. Sols quan la patria directa es petita,
l'afecte que inspira pot sobreposarse als sentiments contraris que'l
debilitan.
Totas las solucions que havem exposat fortificarian l'esperit regional;
totas reduhirian la patria inmediata, y vigorisarian lo patriotisme.
Qualsevol d'ellas, donchs, seria lo primer pas cap á la regeneració.
Establert lo particularisme, encara que fos per medi de una organisació
imperfecta, prou nos cuidariam després de perfeccionarlo, cada hú de
conformitat ab sas aficions especials. La forsa expansiva del sistema
faria que las més convenients á la situació del pays fossin las que
triunfessin en definitiva.
## Capitol VI.
## Solucions catalanas.
> La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.--
> Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.--
> Delegació d'atribucions á las comarcas y municipis.-- Error dels que
> volen poca divisió administrativa.-- Exemples de la divisió interior
> dels Estats dins del particularisme.-- Solucions que pot donar lo
> particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l'unitarisme.--
> Sistema de Cartas municipals.-- Organisació de las Corts catalanas.--
> Tendencia histórica cap á la Cámara única.-- Projecte de
> organisació.-- Encárrechs capitals de las Corts catalanas.--
> Importancia de las llibertats civil y personal.-- Poders executiu y
> judicial catalans.-- Unió dins del particularisme.-- Preguntas finals.
Essent un fet que la regió catalana no té dinastía propia, es evident
que la organisació interior que's dongués quan hagués recobrat la
personalitat no podria estar basada en la monarquía. Formant part de la
agrupació espanyola, encara que la solució general fós monárquica, y al
davant de la Confederació, Estat compost ó dualisme que s'establís, hi
hagués un rey, las nostras institucions particulars haurian de ser
representadas per més d'un, ó sigui, republicanas.
No tenim, donchs, necessitat de preveure los distints casos que hem
hagut de analisar en lo capítol precedent. Dins del régimen
particularista, la organisació interior de Catalunya fora
substancialment la meteixa, tant si l'Estat general espanyol fós una
monarquía, com si fós una república. Sóls en lo cas que hem previst de
que la unió fos personal, tenint per llas la corona, y de que aquesta
envies un llochtinent á cada una de las regions ó Estats, hi hauria
alguna diferencia en lo poder executiu.
Qualsevol que fós la solució, Catalunya formaria un tot ab personalitat
y vida propia. Dins de las limitacions que s'hagués imposat per la unió,
y exepció feta de las atribucions que hagués delegat en lo poder
general, exerciria lliurement totas las demés que son propias de la
soberanía. Ella, donchs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de
sa llengua, de sa administració, de son gobern, etc., etc., en quant fós
de son interés particular. Las unicas lleys generals que la obligarian,
foran las referents á las pocas materias que s'haurian confiat als
poders generals de la nació.
Mes, del fet de que Catalunya formés un sol tot, no se'n desprén que
hagués de ser un tot compacte ni unificat, puig que en aquest cas no
s'organisaria de conformitat ab los principis del particularisme.
Llavoras no's cambiaria'l sistema, y'l territori catalá junt ab sos
habitants no farian més que cambiar d'amo, puig en compte de dependir de
Madrid, dependirian de Barcelona. Catalunya formaria un sol tot; tindria
personalitat política, y fora una entitat autónoma: mes, aixís com pera
la unió ab las demés regions de la Península delegaria una part de las
atribucions de la soberanía en los poders generals, aixís també
n'encarregaria d'altras á entitats inferiors, y aquestas delegacions
pendrian la forma de llibertats y drets, individuals y corporatius.
Notis be, que dihem que las encarregaria, lo qual vol dir que ella'n
fora la mestressa, y conservaria sempre lo dret de regularlas. La pedra
angular del edifici particularista són las regions, de qual soberanía
surt aixís l'Estat general com las llibertats locals, y en aixó se
distingeix lo nostre sistema de certs altres que pretenen basar la
organisació en la autonomia individual, formant per pacte unánim y
esprés l'Estat primari, que consideran ser lo Municipi, del qual derivan
los organismes més extensos, creats també per pacte exprés y unánim.
Dins de Catalunya hí hauria d'haver una gran decentralisació
administrativa, podent las comarcas y municipis exercir per delegació
algunas atribucions políticas. La divisió administrativa hauria de ser
ben pronunciada. Las provincias, comarcas, departaments, districtes, ó
lo que fossin, pera la administració del pays, haurían de ser molt
reduhits. Las provincias actuals, creació del centralisme, són de molt
massa grans.
Ja que toquem aquest punt, hem de fer notar per incidencia que van molt
errats los que dins del unitarisme volen disminuhir las actuals
provincias. Los que tal demanan, confonen duas qüestions completament
distintas, puig si las provincias modernas son efectivament massa
numerosas pera constituhir entitats políticas ó Estats, son en cambi
molt massa grans com entitats administrativas. Com més pronunciada sigui
la divisió administrativa, més hi guanyarán las llibertats, y més
s'interessará lo comú dels ciutadans en la marxa de la cosa pública.
Vegis, sinó, lo que fan totas las nacions organisadas baix la base
particularista. Los Estats particulars de la Unió americana están
dividits en Condats (*Counties*) ó Parroquias (*Parishes*), y entre tots
ells ne contan uns dos mil doscents. Los més petits Cantons suissos y
Estats alemanys están dividits y subdividits, y contan també un número
extraordinari de districtes ó cércols. Mes, no sortim de casa nostra, y
veurem, que avans de sernos imposada la unificació, la divisió
administrativa era ben pronunciada. Las comarcas naturals, corregiments
ó veguerías, han de ser la base que pera sa administració y régimen
interior adopti Catalunya, si algun dia recobra la personalitat
política.
La flexibilitat del sistema particularista li permet resoldre
encertadament un munt de qüestions davant de las quals ha de declararse
impotent l'unitarisme. Una d'aquestas qüestions es la referent á la
organisació municipal.
Lo unitarisme's fica ell meteix en un cércol del que no pot sortirse. Se
trova ab gran aglomeracions urbanas, en las que los habitants se contan
per centenars de mils y gosan de tots los refinaments de la civilisació
y de la cultura. Al costat dels municipis rurals, quinas casas y masías
espargidas no arrivan ni á formar poble, y s'empenya en fer passar á
unas y altres pel meteix adressador, volentlos fondre en lo meteix
motllo de una lley municipal comuna. Los resultats son desastrosos. Ó's
donan moltas llibertats, y'ls pobles atrassats, no sabent usarne,
n'abusan, ó's restringeixen aquellas, y las grans aglomeracions s'hi
troban oprimidas, y han de acabar produhint un gran espatech. Lo sistema
particularista atén á la naturalesa de las agrupacions y se acomoda á
llurs circunstancias. Si fa una lley general, que sempre es poch
estreta, corretjeix luego sos efectes per medi d'excepcions. A las grans
ciutats y vilas las dota de Cartas, que responguin á llurs necessitats,
y siguin relativas á llur estat de cultura. Las considera corporacions,
y com tals las tracta. Lo sistema de Cartas municipals, que avuy dona en
los payssos anglo-saxons los meteixos bons resultats que en altre temps
va donarnos á nosaltres lo dels privilegis, es lo que deuria emplear
Catalunya lo dia que disposés de sa personalitat.
Debent Catalunya formar un sol tot, tant si la solució general fós
republicana com si fós monárquica, hauria de organisar son poder
llegislatiu. Las Corts catalanas haurian de reviure dins de qualsevol de
las formas del particularisme que s'adoptés.
Mes, ¿quina hauria de ser la organisació de las Corts? ¿Haurian de
compondres dels representants dels tres brassos, com las antiguas, ó
haurian de ser una reunió de diputats nombrats directament per sufragi?
¿Haurian de tenir una sola ó més de una Cámara?
Algunas de aquestas preguntas tenen ben natural la resposta, aixís com
altras de las que nos hem fet ó podriam fernos en lo referent á Corts,
són mes difícils de respondre, puig que las solucions á que's prestan
poden ser molt variadas.
Que las Corts catalanas no podrian estar formadas per los representants
dels tres brassos antichs es evident, puig que no existeixen ja tals
brassos. Lo militar ó aristocrátich no es avuy element del Estat separat
dels altres; lo eclesiástich viu en condicions molt distintas de las en
que vivia, y las ciutats y vilas reals no caben dins del modo de ser
actual de la nostra societat.
Si las Corts catalanas haurian de compondres de una sola ó de mes de una
Cámara, es qüestió que deuria resoldres en un ó altre sentit segons
aconsellesin las circunstancias. Per regla general, ha donat millors
resultats lo sistema bicameral que lo de la Cámara única.
La tendencia histórica, no obstant, porta al nostre pays cap á aquesta
darrera forma. Tal vegada lo més encertat fora que las Corts catalanas
se formessin ab elements variats, constituhint no obstant un sol tot.
Podrian, per exemple, compondres no de dos, sinó de tres cossos, que
deliberessin junts y votessin separadament, formant la majoría dels
representants de cada cos lo vot general d'aquest, y necessitant tota
lley lo vot de dos dels cossos pera adquirir forsa obligatoria. Los tres
cossos, seguint l'exemple, podrian estar formats: l'un de representants
populars, elegits per votació directa en proporció á la població total
de Catalunya; l'altre de representants dels districtes, designats en
número igual per cada un d'aquestos, y lo tercer de representants de
corporacions, nombrats per las que entre aquestas reunissin certas
condicions que s'establissin.
Per lo dit medi ó per un altre de consemblant se corretjiria tal vegada
la corrupció que l'unitarisme ha portat fins als racons més apartats de
la nació per medi de sas farsas electorals, que foran grotescas sinó
fossin de tan destructors efectes. Si la solució que proposem no agrada,
poden buscarsen cent d'altras, que serán bonas pera'ls temps d'avuy si
reuneixin las duas condicions seguents: la de donar participació el
sufragi popular directe, y la de contrabalansejar son poder, al objecte
de anarlo depurant dels vicis que li ha empeltat lo fals
parlamentarisme.
Inútil es dir, que la organisació política catalana, republicana ó
monárquica, hauria de basarse en lo sistema representatiu, fugint de las
anomenadas prácticas parlamentarias. Las Corts haurian de ser nombradas
pera período fixo, lo meteix que la autoritat executiva, si hagués de
ser directament nombrada per Catalunya, essent perfectament independents
l'un poder de l'altre, y no debentse comunicar sino per medi de
missatjes.
Las Corts catalanas haurian de ocuparse molt especialment de la
administració y del foment dels interessos morals y materials del pays.
Pera'l foment dels primers, haurian de cuydar molt especialment del
nostre dret privat, no sóls en la part civil, que més ó menys mutilada
conservem, sino en las demés parts que deurian entrar en llurs
atribucions. Y com que dins meteix de Catalunya no teniam ni tenim avuy
en la part civil unitat llegislativa, las Corts catalanas modernas
inspirantse en las antiguas, é imitant al Parlament británich, podrian
adoptar lo procediment de la llegislació separada. Per aquest medi no
sóls lo dret general catalá, sino sas especialitats, com las de Tortosa,
la Vall de Aran, Barcelona, etc., etc., anirian desenrotllantse y
posantse en armonía ab las necessitats é interessos dels temps.
Lo dret privat es sens dupte un dels primers elements de la vida dels
pobles. En ell se basan las llibertats personal y civil, que son las que
més interessan y dignifican al home. La llibertat política es lo
complement, y al meteix temps lo medi de adquirir y conservar aquellas
altras llibertats. Lo unitarisme la considera com fi exclussiu, y en son
nom exigeix als pobles tota mena de sacrificis, inclós lo de las altras
llibertats. Lo particularisme la reduheix al lloch que li pertoca, y
lluny de sacrificar las llibertats personal y civil á la política; lluny
de voler separar á aquesta de la economía y administració, la
constituheix en llur servidora. La llibertat política, dins del
particularisme, es lo medi de cercar y obtenir las demes llibertats, y
junt ab ellas la millora y perfeccionament de tots los elements del
pays.
Lo poder executiu catalá deuria conferirse, al nostre entendre, no á una
autoritat personal, sino á un Consell de pochs membres, (tres, cinch, ó
tot lo més set). Lo nostre carácter s'oposa á la elevació de personas y
tendeix sempre á la creació de institucions. Lo Consell executiu no
tardaria á conquistarse la popularitat de que gosavan lo dels Consellers
de Barcelona y los de altras ciutats de la nostra terra.
Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s'establissin,
debent haberni de tots los graus, desde'ls de pau ó municipals fins al
Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may
de Catalunya en quant no's referissin á las materias que s'haguessin
confiat als poders generals de la nació.
Ab lo dit n'hi ha prou pera formar concepte de lo que fora Catalunya
regida pel particularisme. No hem tocat las qüestions de detall perque
no entran en l'objecte d'aquest llibre, pero que són fácils de resoldre
aplicant á las que se presentin lo criteri que havem exposat. Partint de
la base del reconeixement dels fets y dels interessos histórichs, no es
difícil armonisarlos ab las aspiracions. L'avuy es sempre plá, si no vol
rompre ab lo ahir ni precipitar lo demá.
Segur es que als lectors que haurán tingut paciencia pera seguirnos en
los nostres rahonaments y apreciacions, los cridará la atenció lo lloch
secundari en que quedan moltas qüestions que apareixen de importancia
capital dins del unitarisme. Si Catalunya logrés tenir una organisació
particularista, se constituhiria quasi de la meteixa manera si al davant
del conjunt nacional hi hagués un rey ó un president ó Consell. Aquesta
consideració val la pena de ser pesada y meditada, puig que indica una
de las grans ventatjas del nostre sistema, y confirma una vegada més lo
que hem vingut dihent, ó sigui: que'l particularisme, pel camí de la
llibertat, uneix, en tant que l'unitarisme, pel camí de la imposició y
del autoritarisme, no logra més que dividir als que cauhen baix son
domini.
Anem á acabar la tasca que'ns habem imposat ab una pregunta final. ¿Es
possible á la nostra terra una solució qualsevol de las que havem
indicat? ¿Pot Espanya convertirse en una Confederació ó Estat compost, ó
pot Catalunya aspirar á recobrar sa personalitat dins d'un dualisme per
l'istil del de Austria-Hungría, ja baix la forma republicana, ja baix la
monárquica?
A la pregunta contestarem sóls, que la cosa dependeix de nosaltres. Si'l
catalanisme pren peu; si arriva á moures la opinió pública; si las
nostras solucions logran á apoderarse de las intel·ligencias y dels cors
de la majoria del pays, podrán ser més ó menys grans las dificultats y
obstacles, pero'l triunfo definitiu es segur.
Mes tinguis ben present que cap solució particularista vindrá ni's
solidará per l'esfors d'un sol partit, per poderós que se'l suposi. Sóls
pot portarla una explossió de los sentiments de tot lo poble; un
moviment general de la opinió. Per tal motiu estem en lo camp
catalanista los que de mes distinta manera pensem en altras materias;
per tal motiu entre nosaltres hi ha qui vol anar endavant molt depressa,
y qui vol estar deturat ó avansar ab molta calma; per tal motiu los que
com nosaltres tenen arreladas las ideas republicanas, no troban
inconvenient en presentar lo cuadro del particularisme no sóls dintre de
llur sistema, sino també dintre del oposat, ab la imparcialitat que hem
procurat conservar en tots los capítols d'aquest llibre.
Fi.