comparats ab las baronías feudals, tenint, no obstant, en llur favor la
ventatja de que, per las rahons exposadas, possehirán generalment la
confiansa y bonavolensa dels pobles, y que ab sa ajuda podrán oposarse
eficasment á las extralimitacions é invasions del gobern general de la
nació. Y'ls resultats serán bons, si las distintas parts no poden
arrivar á destruhir la llegítima y necessaria autoritat del conjunt. Los
punts de semblansa entre lo federalisme y'l feudalisme consisteixen en
la rivalitat de dos poders, y en la concentració d'una gran part de la
forsa de la comunitat en depositarías particulars, estant en ellas á la
disposició en uns casos de las individualitats, y en altres, á la de la
comunitat política."
Deixem, donchs, que la Confederació germánica vagi fent son camí, y
seguim ab interés los esforsos que está fent pera modernisar lo
feudalisme. Lo temps dirá si las llavors de llibertat que aquest
contenia, arrivarán á convertirse en plantas que donguin fruits
abundants y saborosos.
Després d'haber fixat la vista en l'imperi germánich, hem de dirigirla
al austro-húngar, que's basa també en una organisació no unitaria.
Comensem per condensar los antecedents legals de la situació actual
d'aquest imperi.
La Pracmática sanció de 19 de Abril de 1713, aprobada unanimement per la
Diéta húngara en 1723, va arrivar á ser lley fonamental, comuna als
paysos húngars y austriachs. Aqueix acte important fixava las reglas
pera la successió al trono y proclamava la unió indisoluble de tots los
Estats reunits baix la Corona de Habsburg.
Mes, aquesta unió va conservar durant molt temps un carácter purament
personal, puig que cada provincia de la monarquía tenia sa Constitució
propia y sa organisació política independent. La Hungría gosava d'un
régimen veritablement representatiu, fundat en institucions seculars,
cuidadosament conservadas, mentres que'ls altres paysos subjectes á la
dominació de la casa d'Austria no tenian més que Diétas locals, que'l
gobern imperial va anar deixant de convocar de mica en mica,
substituhint per tot arréu las vellas Constitucions per son poder
absolut y centralisador.
La Patent de Agost de 1804, per la qual l'emperador de Alemania va
pendre lo títol d'emperador de Austria, va consolidar lo llas que
unia'ls Estats hereditaris húngars y los paysos de la Corona de Sant
Esteve baix lo ceptre de la casa de Habsburg, pero no va modificar la
existencia autónoma de las duas grans fraccions del imperi.
La agitació que's va produhir en tot Europa en 1848 fou la senyal de
reformas constitucionals de gran tracendencia en l'imperi de que'ns
ocupem. La Patent de 25 Abril de 1848 va promulgar una Constitució pera
las provincias austríacas y slavas; mes, aquesta Constitució, imitada de
la Carta de Bélgica, va quedar sens efecte, puig que una nova Patent,
expedida en 15 del mes de Maig següent, va convocar una Constituyent al
efecte de ocuparse de la revisió y reforma de la Constitució promulgada.
Los travalls de la Assamblea constituyent no van donar cap resultat,
puig que l'emperador la va disoldre en Mars del any 1849, expedint al
meteix temps una nova Patent, per medi de la que va promulgar una
Constitució otorgada, atentatoria á la autonomía húngara. Aquesta
Constitució incorporava la Hungría al conjunt del imperi, destruhía lo
llas que la unia ab la Croacia, y no conservava la Constitució húngara
sino com Estatut provincial. Tot seguit van publicarse una munió
d'ordenansas sobre las Constitucions provincials, que no tenian altre
objecte que ajudar al ensaig que's feya d'un gobern constitucional
centralisat.
L'ensaig va durar poch temps. Una ordre del ministeri imperial, dictada
en Agost de 1851, va sometre la Constitució otorgada al examen del
Consell de ministres y del del imperi. Lo resultat del examen fou,
declarar que la Constitució no era aplicable, y una Patent de 31 de
Desembre del meteix any va declararla pura y senzillament abrogada.
L'imperi austríach va tornar á ser una monarquía absoluta.
Fins á l'any 1860 no va tornar á entrarse en la via de las reformas
constitucionals. Una Patent del 5 de Mars de dit any va reorganisar lo
Consell del Imperi (*Reichsrath*), introduhinthi alguns membres de las
representacions provincials, elegits per l'emperador d'entre'ls noms que
se li presentavan en llistas. Una Assamblea preparatoria, reunida durant
lo mes de Maig, va sometre proposicions de reforma de las institucions
locals y generals al trono, y aquest va anunciar en un Manifest,
publicat lo dia 20 de Octubre, que las prenia en consideració. Un
Diploma, expedit aquest meteix dia, y que es trascendental en la
historia constitucional del imperi, va establir las bases de las
reformas, creant un Parlament central, (*Reichsrath*), pera'ls assumptos
comuns á tot l'imperi, y donant atribucions á las Assambleas provincials
(*Landtag*) pera resoldre totas las demés qüestions.
Aquestas reformas no devian satisfer las pretensions de las distintas
nacionalitats del imperi. Algunas d'aquestas, y especialment la Hungría,
van veure en ellas un atach á llurs tradicions de autonomía, y van
abstenirse d'enviar llurs diputats al Reichsrath. La Diéta húngara,
convocada lo 2 de Abril de 1861, va protestar contra la nova
organisació, refusant reconeixer lo Parlament central. Un Rescripte
imperial va pronunciar la disolució de la Diéta.
Lo conflicte durá fins l'any 1865. Un Manifest y una Patent del 20 de
Setembre van obrir la porta á la conciliació, suspenent la lley
fonamental, y sometentla á la deliberació de las Assambleas de Hungría y
de Croacia. La Diéta húngara va admetre lo principi de una llegislació y
de una administració comunas pera'ls negocis que interessessin al
conjunt del imperi. Quan lo terreno va semblar prou preparat pera la
conciliació entre las duas parts d'aqueix, una patent del primer de
Janer de 1867 va convocar en lo pays cisleithá ó austríach, una
Assamblea constituyent extraordinaria, que no va arrivar á funcionar,
reunintse en cambi lo Reischrath ordinari, al qual varen ser somesos los
projectes de reforma constitucional. Al meteix temps, l'emperador havia
constituhit un ministeri húngar independent, fentse luego coronar rey de
Hungría en 8 de Juny del meteix any.
Y va arrivarse al acort entre las duas grans fraccions del imperi baix
la base del dualisme, fixada en duas lleys importants, austríaca la una
y húngara l'altra. La primera porta'l títol de: "Lley relativa als
negocis comuns á tots los payssos de la monarquía austríaca y á la
manera de tractarlos," y la segona lo de: "Lley relativa als objectes
d'interés comú que existeixen entre'ls payssos de la corona de Hungría
y'ls altres payssos subjectes á la soberania de S. M., y á la manera de
tractarlos." Una y altra lley son del any 1867.
A conseqüencia d'aquestas lleys, van reunirse delegacions del Reischrath
austriach y de la Diéta húngara pera fixar las bases financieras y
económicas del compromís, dant per resultat tres lleys, que son
fonamentals del imperi, per més que sóls se promulguéssin ab carácter
temporal, puig que sóls devian durar deu anys, ó sigui fins al 1877.
Desde llavoras, l'imperi de Austria va pendre la denominació de "Imperi
de Austria-Hungria" y l'emperador usa lo títol de "Emperador de Austria
y rey católich de Hungría." La part austríaca, ó Cisleithania, se compón
de las provincias germánicas-slavas, que avans se deyan payssos
hereditaris: la part húngara, ó Transleithania, comprén tots los payssos
de la Corona de Sant Estebe.
Hem dit que'ls compromisos sóls devian durar fins al any 1877, y en
efecte, en aquesta fetxa degueren ser renovats. La renovació va ser
laboriosa y difícil, més després de tres prórogas successivas va
arrivarse á una intel·ligencia, que va traduhirse en set lleys
austríacas y altras tantas húngaras corresponents, promulgadas en 27 de
Juny de 1878. Totas aquestas lleys no s'ocupan més que d'arreglos
financiers ó económichs, regulant las contribucions comunas, las aduanas
de las duas fraccions del imperi, lo deute general, lo banch
austro-húngar, y la explotació d'alguns serveys directes entre Trieste y
las Indias orientals, prestats per la companyia de navegació del Lloyd
austro-hungar.
Per lo indicat pot veures, que l'imperi austro-hungar, més que una
Confederació ó Estat compost, es una Lliga entre duas nacions, unidas
per lo llas personal d'un monarca. En efecte, cada una de las duas parts
del imperi gosa de autonomía completa pera la gestió de sos assumptos
interiors, tenint Parlaments y ministeris distints. Sóls son considerats
assumptos comuns, los diplomátichs, l'exércit, la marina y los gastos
del imperi.
Y aquestos assumptos comuns están encara subjectes á moltas restriccions
y desconfiansas. Dels assumptos extrangers, los tractats internacionals
necessitan l'aprobació dels Parlaments de cada una de las duas parts del
imperi, en tots los casos en que las Constitucions respectivas ho
exigeixin. En lo referent al exércit y marina de guerra, lo poder comú
está excluhit de votar lo contingent; de la llegislació sobre la manera
de cumplirse lo servey militar; de pendre disposicions relativas al
repartiment local y al sosteniment de l'exércit, y de reglamentar la
condició civil dels militars y llurs drets en lo que no afecta al servey
(Lley cisleithana de 21 Desembre de 1867, y transleithana corresponent).
L'escás poder llegislatiu de que gosa l'imperi en los assumptos comuns,
es exercit per delegacions de las llegislaturas de las duas nacions
que'l forman, convocadas per l'emperador y rey. Las duas delegacions
acostuman deliberar separadament, y's comunican mutuament llurs
decisions y los motius en que las fundan. En aquestas comunicacions,
cada delegació usa la llengua del seu pays, pero deu acompanyarhi una
traducció en la del altre. Empero, cada delegació te'l dret de proposar
que una qüestió sigui resolta en comú, y tal proposició no pot ser
refusada per l'altra delegació després d'haverse cambiat tres
comunicacions per escrit sens arrivar á entendres. Los dos presidents
fixan de comú acort lo siti y'l dia de la reunió de las duas delegacions
en comú, y la presidencia correspon per torn á cada un d'ells.
Pera poder acordar, la Assamblea comuna ha de reunir al menys los dos
tersos dels membres de cada delegació. Las decisions son presas per
majoria absoluta de vots, y en lo cas de que una de las duas delegacions
tingui més membres presents que l'altra, la igualtat de forsas se
restableix per medi de las abstencions que siguin necessarias entre'ls
membres de la delegació més numerosa. La sort designa als que deuhen
abstenirse. (Articles 6 y següents de la avans citada lley cisleithana y
corresponents de la transleithana.)
Pera l'administració dels negocis comuns, hi ha un ministeri comú
responsable, al qual está prohibit dirigir al meteix temps la
administració dels assumptos particulars de cada una de las parts del
imperi. Las disposicions referents á la direcció y organisació interior
del exércit de tot l'imperi corresponen exclussivament al emperador.
(Art. 5 de dita lley austriaca y corresponent de la húngara.)
Lo dualisme es tan marcat entre las duas parts del imperi, que
l'emperador té sobre cada una d'ellas las potestats que li confian las
respectivas lleys fonamentals. Ni'l títol es comú, puig que si s'anomena
emperador de Austria, no es més que rey de Hungria.
Dintre de cada una de las duas nacions no hi ha tampoch unitat. A
l'Austria, desde l'any 1815, en que va comensar la reacció contra la
centralisació absorvent que s'havia anat establint sobre las ruinas de
las antiguas Constitucions particulars de las diversas regions, van
anarse reconstituhint los Estats provincials, donantse Estatuts al
Tirol, á la Galitzia, á Salzburg, etc.. Després de varias reformas
parcials, y de las tentativas fetas en la Constitució de 1849, que no va
arrivar á regir, lo Diploma imperial de Octubre de 1860 va restablir
definitivament las Landtag provincials, al meteix temps que creava un
Parlament general pera tota la nació. Cada Regió va tenir llavoras sa
Constitució especial, (*Landesordnung*), y sa lley electoral
(*Landtags-Wahlordnung*). Las regions reconegudas foren quinze, basantse
generalment la divisió en los interessos histórichs. Sis lleys
fonamentals, (*Staatsgrundgesetze*), promulgadas en 1867, van completar
la organisació de las regions austriacas, havent luego sigut modificadas
per las lleys electorals de 1873, alguns de quals articles han sigut
alterats en 1882.
Pera donar idea de la organisació interior de la part austríaca del
imperi, traduhirem l'article 19 de la lley constitucional de 1867,
"Sobre'ls drets generals dels ciutadans en los regnes y payssos
representats en lo Reichsrath." Diu aixís:
"Tots los pobles del Estat provenients de rassas diversas són iguals en
drets. Cada rassa té'l dret inviolable de mantenir y cultivar sa
nacionalitat y sa llengua."
"L'Estat reconeix á totas las llenguas en ús en los payssos de la
monarquía, un dret igual á ser empleadas en las escolas, en l'exercici
de las funcions y en los diversos actes de la vida pública. En los
payssos habitats per poblacions pertanyents á més de una rassa, los
establiments de instrucció pública deuhen estar organisats de tal
manera, que cada hu, sens ser obligat á apendre una segona llengua,
pugui rebre en la propia los elements necessaris á sa instrucció."
Las Constitucions provincials reconeixen á cada regió atribucions que
passan de la descentralisació administrativa. Las *Landtag*, ó
assambleas regionals, son en certas materias cossos veritablement
llegislatius. Vegis, per exemple, com comensa lo "Estatut provincial"
pera la regió que porta lo nom de "Arxiducat de Austria." "Lo Arxiducat,
diu l'article 1r·, es representat per la Landtag en tot lo que correspón
als interessos particulars del pays". La Landtag d'aquesta regió se
compón de 68 membres, dels quals uns pochs ho són per dret propi, y'ls
restants elegits, per classes ó corporacions, ó per districtes.
En la monarquía húngara hi ha tantas varietats com en lo imperi
austriach. La divisió més important es entre'ls payssos que forman la
Hungria propiament dita y'ls de la Croacia, Slavonia y Dalmacia. Per un
compromís polítich entre uns y altres paysos, s'establí en 1868 la forma
de tractar los assumptos comuns, á qual efecte tots tenen participació
en la Dieta general de Hungria, que's reuneix á Pest.
A Hungria, com á la Gran Bretanya, no s'ha escrit may la Constitució,
formant un tot. Una série de lleys y disposicions históricas, que
comensan en lo "Contracte de sanch," del qual no's coneix lo text y se'n
tenen sóls noticias per l'análissis que'n fan los cronistas, y acaban en
las lleys que actualment se dictan ab lo carácter de fonamentals, forman
lo dret constitucional del pays. Lo document més antich que se conserva,
es "La Butlla d'or," del reyII, Andreudel any 1222. Aquest document es
molt comparable á la *Magna Charta* inglesa, y en sos 31 articles
s'estableixen los drets y privilegis que tenia la aristocracia. Moltas
de sas disposicions no són avuy aplicables, pero en son conjunt fixa
encara los principis directius de las llibertats húngaras.
Al ocuparnos del imperi austro-hungar en general, hem vist las diversas
vicicituts constitucionals per las que ha passat la Hungria. Son ben
coneguts los esforsos fets per aquesta nació pera mantenir sa autonomia,
y las terribles guerras ab que l'ha defensada. La que va esclatar á
conseqüencia de las reformas constitucionals centralisadoras votadas per
la Dieta y sancionadas per l'emperador, va portar á la Hungria á
proclamar sa independencia y á establir un gobern republicá. Vensuda
luego per lo gobern imperial, ajudat per las armas russas, va quedar
subjecta durant una vintena d'anys al absolutisme, sens que per aixó
s'ofegués la resistencia més ó menys oberta. Sóls lográ restablir la pau
lo sistema dualista, establert per la série de lleys promulgadas en
1867, y completat per la coronació del emperador com rey de Hungria, de
quins fets havem ja parlat.
Per tot lo exposat se veu ben clar, que l'imperi austro-húngar no forma
un Estat compost, ni tan sóls una Confederació d'Estats. Lo conjunt té
sóls una organisació rudimentaria, que no pot considerarse sinó com un
modus vivendi entre duas nacionalitats, que á llur vegada forman duas
Confederacions imperfectas. Aixís y tot, no obstant, la existencia y
sosteniment del imperi, ab sa varietat y diversitat de rassas, de lleys,
de costums, de llenguas, etc., etc., es proba patent de la virtualitat
poderosa del particularisme. Fins quan se l'aplica tan imperfectament
com en l'imperi de que'ns ocupem, porta la tranquilitat y la pau á
elements que d'altra manera's destrossarian entre ells, y'ls permet
formar una agregació nacional, que, ademés de viure y prosperar, pot
influhir en los destins d'Europa, tenint lloch entre las grans
potencias.
Pochs párrafos dedicarem á la solució que representa la unió de Suecia y
Noruega, que están encara molt menys enllassadas que Austria y Hungria.
L'Acte de unió, que data del 6 de Agost de 1815, no estableix entre'ls
dos regnes altras relacions que las que fa precisas lo fet de ser
regidas per un meteix monarca. Aixis es, que l'Acte de unió se refereix
á pocas cosas més que á fixar las reglas de successió á la corona, las
d'elegir nova dinastía en lo cas de que se extingís la regnant, y las de
regir los dos regnes durant las menorias dels reys. Tots los punts
d'enllás entre'ls dos regnes se reduheixen als drets que té'l rey comú á
convocar las tropas d'un y altre; á declarar la guerra y fer la pau; á
contractar y rompre aliansas, y á enviar y rebre agents diplomátichs
(Art. 4 de l'acte de unió.)
Pera declarar la guerra, lo rey ha de comunicar sas intencions als
goberns dels dos regnes, y reunir al ministre de Estat y concellers
d'Estat noruechs ab los de Suecia, formant Consell d'Estat
extraordinari, á fi de que li donguin parer avans de pendre resolució
definitiva. En aquestos casos, los representants de Noruega deuhen rebre
instruccions de llurs companys de gobern que no formin part del Consell
extraordinari, á menys que la urgencia del assumpto no dongui temps pera
la consulta. (Art. 5 de la dita Acta.)
En distintas ocasions, s'ha intentat fer més íntima la unió entre'ls dos
regnes, pero no s'ha arrivat á conseguirho. Totas las proposicions
presentadas per la Suecia han sigut rebutjadas per la Cámara de Noruega,
(*Storthing*), que ha temut sempre que, accedinthi, posava á son pays en
lo camí de ser engolit per la Suecia, que es més poderosa y poblada.
Ab lo dit donem per terminada la ressenya de las solucions prácticas
particularistas dins de la forma monárquica. Desde la unió merament
personal entre Suecia y Noruega, per medi d'un rey comú, fins á la
organisació quasi unitaria del imperi alemany, y la llegislació separada
que emplea la Gran Bretanya pera'ls Estats metropolitants, hi ha prou
matisos pera acomodar lo sistema á tots los temps y á tots los
interessos. Cap de las solucions monárquicas ha alcansat fins ara lo
grau de perfecció del genuhí Estat compost, tal com n'hem exposat la
teoría: mes, aixó no vol dir, que no pugui arrivarhi. Induptablement, no
hi ha cap inconvenient invensible que s'hi oposi, y lo meteix que han
lograt los Estats Units, baix la direcció d'un president temporal,
podria realisar una altra Confederació dins del sistema constitucional,
coronat per un emperador ó monarca.
## Capitol III.
## Solucions republicanas.
### Los Estats Units de América.
> Resum de la historia constitucional dels Estats Units fins á llur
> organisació definitiva.-- Lliga, Confederació y Estat compost.--
> Distribució de atribucions.-- Conformitat de la Constitució ab la
> teoría particularista.-- Divisió del poder federal en tres brancas.--
> Poder llegislatiu.-- Formació del Congrés.-- Poder executiu.-- Elecció
> del President.-- Poder judicial.-- Independencia y enllás dels tres
> poders.-- Impossibilitat del parlamentarisme.-- Alta missió
> conservadora del Tribunal federal.-- Organisació interior dels Estats
> particulars.-- Poders llegislatiu, executiu y judicial.--
> Decentralisació dintre de cada Estat.-- Objectes capitals de la Unió
> americana.-- Son vigor pera cumplirlos.
Si volguéssim estudiar á fons la organisació particularista tal com
l'han desenrotllada las duas Confederacions republicanas que solen ser
presentadas com exemple del sistema, hauríam d'omplir volums. Tots los
problemas que's poden presentar, aixís en la distribució de atribucions,
com en la forma d'organisar los poders y las autoritats que'ls
representan, com en la intervenció del poble en lo gobern general y en
los locals, etc., etc.; han sigut estudiats científicament, y quasi tots
ells han obtingut resolució legal. La bibliografía tant sóls dels
tractadistas americans y suissos, ocuparia centenars de páginas. La
jurisprudencia constitucional sentada pel Tribunal Suprem en los Estats
Units y en Suissa, per la Dieta primer y més tart per las autoritats
federals que han vingut á substituhirla omple tomos en número suficient
pera formar una gran biblioteca.
Nos reduhirem, donchs, á fer algunas indicacions generals, remetent als
lectors que vulguin tenir algunas més noticias, á una obreta que acabem
de publicar, comparant la organisació de la Confederació suissa ab la de
la Unió americana. A aquesta destinem lo present capítol.
Los Estats Units de América van comensar la vida de nació fa poch més
d'un sigle. Lo dia 4 de Juliol de 1776, las fins llavoras Colonias
británicas van proclamar llur independencia per medi de la "Declaració"
de que'ns hem ocupat per incidencia en la primera part d'aquest llibre,
y los tretze Estats que van firmarla han aumentat en número fins al punt
de ser ja avuy trenta vuit, ademés de nou Territoris que no tardarán á
convertirse també en Estats. La creixensa de aquesta Confederació es la
més portentosa que'ns presenta la historia. Quan va ferse lo primer
empadronament, en 1790, sa població total era de 3.929,215 ánimas, y en
lo darrer, verificat l'any 1880, ha sigut ja de 50.155,783. Los quatre
milions escassos han aumentat en la proporció increible de hu á tretze
en l'espay de noranta anys.
Y aquesta creixensa no s'ha repartit per igual entre tots los membres de
la Confederació, per lo qual en alguns d'ells ha sigut més gran encara.
Serveixin d'exemple, l'Estat de California, que cedit als Estats Units
per Méxich en 1848, al ferse l'empadronament de 1850, tenia sóls 92,597
habitants, y en trenta anys ha pujat á 864,694, y lo Territori de
Dacota, que havent comensat á figurar en lo cens de 1860 ab 4,837
ánimas, va donarne 135,177 en lo de 1880.
Pera dar idea de com se forman las grans ciutats en los Estats Units,
nos bastará recordar los coneguts datos del moviment de la població de
Chicago. Avans del 1830, lo siti en que está col·locada la metrópoli del
interior de América, no tenia encara pobladors europeus. En aqueix any
van edificarse las primeras casas ó barracas, y'ls 70 habitants que
formaren lo centre de la futura població, van convertirse en 4,853, en
1840; en 29,963, en 1850; en 112,172, en 1860, y en 298,977, en 1870. Al
ferse lo darrer cens, en 1880, la població de Chicago havia ja passat
del mitj milió, puig que contava 503,185 ánimas.
En quant á organisació política, los Estats Units no van arrivar de cop
y volta á la que avuy tenen. Durant la guerra de la independencia de las
Colonias, cada una d'aquestas tenia sa administració especial; se
considerava independent, y com á tal obrava, en quan lograva tenir son
territori lliure de las tropas inglesas. La necessitat de reunir las
forsas de totas las Colonias alsadas en armas, aixís pera l'atach com
pera la defensa, va portarlas á seguir la costum que ja tenian de
reunirse en Congrés, y un d'aquestos Congressos fou lo que va publicar
la "Declaració de independencia". En tal situació, las Colonias unidas
no passavan de formar una "Lliga d'Estats independents," ab l'únich y
exclussiu objecte de provehir á la defensa comuna contra las forsas
enemigas.
Prompte van veure los nous Estats, que'l llas que'ls unia era massa
fluix, y al cap de dos anys de la "Declaració" van convertir la "Lliga"
en "Confederació." En 1778, los tretze Estats avans Colonias formaren
una aliansa perpétua, que formularen en 13 capítols, ab lo nom de
"Articles de Confederació y perpétua unió entre los Estats de New
Hamshire, Massachussetts, etc., etc.."