comensar per la unió en 1867 de las provincias de Ontario, Quebec, Nova
Escocia y Nou Brunswick, á la qual més tart s'han anat agregant
voluntariament las de Manitoba, Colombia, Isla del Primer Eduard y tots
los demés territoris británichs de la América del Nort, á excepció de
Terra Nova.
La Constitució federal del Canadá está calcada sobre la inglesa y
estableix, per lo tant, lo sistema representatiu y lo régimen
parlamentari. Lo poder llegislatiu té duas Cámaras. Lo Senat está format
per personas elegidas per lo representant de la Corona d'entre las que
reuneixen las circunstancias que marca la lley, y tenen propietats que
valguin més de vint mil pessetas. Lo número normal de senadors es de 76.
La Cámara dels Comuns ó popular se compón de representants elegits per
sufragi universal, á rahó d'un per cada disset mil habitants. Pel cens
de 1881, la Cámara dels Comuns comprén 213 diputats.
Lo poder executiu correspón al representant de la corona ó gobernador
general, que l'exerceix ab la ajuda de un Consell de tretze ministres
(*conseil privé*), que nombra y separa lliurement, pero acomodantse á
las exigencias del régimen parlamentari.
Los Estats particulars ó provincias gosan dins de la federació de una
gran autonomía. Al davant de cada un d'ells y nombrat per lo gobernador
general, hi ha un tinent de gobernador, que exerceix lo poder executiu.
La organisació del llegislatiu varia en cada provincia. En las de
Ontario y de la Colombia británica hi ha una Cámara sola de 88 diputats;
en la de Quebec hi ha duas Cámaras, la una de senadors vitalicis,
nombrats per lo tinent de gobernador, y l'altra electiva; en las de Nou
Brunswick, Nova Escocia y Manitoba hi ha un Consell llegislatiu y una
Assamblea popular, y en la isla del Primpcep Eduard, las duas Cámaras
són electivas.
La distribució de las atribucions llegislativas entre'l poder federal
y'ls provincials, feta en l'Acte del Parlament británich de 20 Mars de
1867, que es la lley fonamental del Canadá, es tan práctica y encertada,
que pot quasi donarse com exemple de organisació particularista. En dos
sóls articles, (los 91 y 92), se detallan y classifican las principals
atribucions que ha de tenir un gobern, y's reparteixen taxativament. Als
poders provincials se'ls fa una bona part, puig que, entre moltas altras
cosas, cada un d'ells cuida exclusivament: de contribucions y empréstits
de la provincia; de administrar sos bens, ab facultat pera vendre y
empenyar; de presons, hospitals y altres establiments benéfichs; de las
institucions municipals; de travalls públichs d'interés local; de la
incorporació de las companyías provincials; de la propietat y dels drets
civils dintre de la provincia; de la administració de justicia dins de
la meteixa, comprenentshi la creació, manteniment y organisació de
tribunals pera la provincia, tenint jurisdicció civil y criminal; del
procediment; de la sanció penal de totas las lleys sobre materias de
competencia provincial per medi de multa, presó ó altres cástichs, y
generalment de totas las materias de naturalesa purament local ó de dret
privat en la provincia.
L'Acte que hem hagut de consultar pera extractar las ditas atribucions,
ab tot y ser del Parlament británich, está oficialment redactat en
llenguas francesa é inglesa. Aquesta circunstancia es deguda á que en lo
meteix hi ha un article, lo 133, que traduhit literalment, diu: "En las
Cámaras del Parlament del Canadá y en las de la llegislatura de la
provincia de Quebec, l'ús de la llengua francesa ó de la llengua inglesa
será facultatiu: pero, en la redacció dels arxius, actas y diaris
respectius d'aqueixas Cámaras, l'ús de las duas llenguas será
obligatori. En los alegats verbals ó escrits y en tots los actes de
procediment davant dels tribunals del Canadá que s'establiran baix
l'autoritat del present Acte, y dels de la provincia de Quebec, se podrá
fer ús á voluntat de la una ó de l'altra d'aqueixas llenguas. Las actas
del Parlament del Canadá y de la llegislatura de Quebec deurán ser
impresas y publicadas en las duas llenguas."
Ab una organisació política particularista tan encertada, no es
d'estranyar que las Colonias del Canadá prosperin y avensin ab una
energia que pasma. Situadas al costat meteix de la gran Confederació
nort americana, no tenen enveja á sos membres ni desitjan entrarhi.
Disfrutan ja de totas las ventatjas del particularisme, y's troban bé
tal com están.
Lo moviment particularista británich en lo referent á las Colonias va
comensar l'any 1840, y la primera que va disfrutar de sas ventatjas fou
la Barbada. En 1842, va extendres lo sistema á Terranova; en 1848, á
Natal; en 1849, á Malta; en 1850, al Cap de Bona Esperansa y á la
Australia; en 1852, á la Nova Zelanda, etc., etc.. Y es digne
d'observarse en ellas, com la práctica confirma las teorias
particularistas. Pel camí de la varietat caminan totas cap á la unió.
Las varias Colonias del Canadá forman la Confederació que havem descrit;
confederadas están las de las Islas sota'l Vent desde 1871; las del
Africa meridional no tardarán á confederarse, puig que haventne
manifestat desitjos, ja en 1877 lo Parlament británich va adoptar un
Acte que conté las bases de la unió, y las de la Australia están
actualment fent una lliga comercial, que s'extendrá luego á altres
objectes. Un dia ó altre será un fet la unió de totas las regions
británicas, inclosas las islas metropolitanas, dintre de una gran
agrupació particularista. Aquell dia, la civilisació general haurá
guanyat la més trascendental victoria que contará fins llavoras la
historia contemporánea.
La solució particularista del imperi británich es avuy incompleta. Las
Colonias gosan de una gran llibertat interior, pero en cambi no
intervenen pera res en lo gobern general del imperi. En lo Parlament
metropolitá hi tenen representació sóls los Estats de la metrópoli. Per
fluixa que sigui la dependencia en que's troban las Colonias, no deixan
de ser dependents, y sens llur concurs se resolen las qüestions de
carácter general que més ó menys las interessan. En rigor totas las
parts del gran imperi tenen per únich llas de unió la corona, que á sa
vegada está limitada pel Parlament. La organisació sóls se completará
quan lo llas s'extengui á ferlas participar del poder llegislatiu
general, reduhidas que siguin las atribucions d'aquest purament á las
materias de interés comú.
Per fortuna, actualment s'está preparant un gran pas en aquest sentit.
Lo projecte presentat per Mr. Gladstone, fent renaixer lo Parlament
irlandés y reconeixent á Irlanda un grau avansat de autonomía, á pesar
de haberho buscat per camins moltas vegadas reprobables, inevitablement
ha de tenir conseqüencias trascendentalíssimas. Pot ser ben bé que lo
projecte actual no sigui aprobat de moment, en qual cas no fará més que
retardarse. Si la opinió no está encara prou preparada, ho estará demá,
y lo meteix projecte ó un altre de semblant será lley á pesar de tots
los obstácles.
Renascut lo Parlament irlandés, no tardará á renaixer lo d'Escocia, ni á
establirsen en lo pays de Gales y demés regions que tenen personalitat
propia, inclosa tal vegada la aglomeració urbana de Lóndres, que es per
sí sola una gran regió. Llavoras, per la forsa meteixa de las cosas, lo
Parlament británich quedaria reduhit á ocuparse sóls de las materias
d'interés general á tot l'imperi, y la conveniencia, sino la necessitat,
l'obligarian á cridar á son seno á totas las Colonias en que hi
predomina la civilisació de la rassa blanca. Aquell dia triunfaria al
món lo sistema particularista, que gracias á la meteixa gent
anglo-saxona fa ja un sigle que ha triunfat en lo continent americá.
Ningú extranyará, que al fer la ressenya de las solucions
particularistas monárquicas, haguem comensat per l'imperi británich.
Veritat es, que'l sistema no ha arrivat ni en la Metrópoli ni en lo
conjunt de las Colonias á alcansar tot son desenrotllo, pero en llur
terreno está sembrada la llavor de la que ha de naixer la planta de
quins fruits s'aprofitarán tots los pobles.
Y no tardarán tant com podria témers á ser madurs. Lo projecte
particularista en pró de las llibertats irlandesas será la fita que
marcará lo comens d'una nova época. Precindim de si'l poble que
directament s'aprofitará de la millora n'es ó no mereixedor; precindim
de si té ó no condicions que'l fassin digne de las simpatías de tots los
cors generosos, y tirem un vel damunt de certs procediments qu'ha
empleat. Pera nosaltres, al examinar la qüestió irlandesa, fem cas omís
de la Irlanda y de son poble mísero y retrassat, y no hi veyem més que
la tracendencia civilisadora de la solució á que ha donat lloch.
Permétissens, donchs, que acabem lo present capítol descubrintnos davant
de la figura venerable del eminent home d'Estat, á qui'ls anys no han
robat la energía, ni refredat l'amor á la llibertat. Saludem en
Gladstone al precursor de la regeneració de las caducas societats
europeas, á qui la historia reserva sens dupte un lloch al costat de
Washington y d'aquells altres pochs, als qui's pot dar ab tota la boca
lo nom de benefactors de la humanitat y de impulsadors de la
civilisació.
## Capitol II.
## Solucions monarquicas.
### Alemania, Austria-Hungria, Suecia y Noruega.
> Membres de la Confederació germánica.-- Organisació dels poders
> federals.-- Distribució de las atribucions de la soberanía.--
> Tendencia del imperi.-- Barreja d'elements.-- Carácter feudal de la
> organisació.-- Comparació del federalisme ab lo feudalisme.-- Uns
> párrafos de *The Federalist*.
> Antecedents legals del actual imperi austro-húngar.-- Solució per medi
> del dualisme.-- L'imperi més que una Confederació es una Lliga.--
> Escás poder llegislatiu de las autoritats comunas á sas duas parts.--
> Varietat dins de cada una de aquestas.-- Llibertats provincials.--
> Reconeixement de drets á las distintas rassas y llenguas.--
> Indicacions sobre la organisació interior de cada una de las parts del
> imperi.-- Suecia y Noruega.-- L'únich llas de unió es la corona.--
> Drets d'aquesta.-- Inutilitat de las tentativas fetas pera estrenyer
> la unió.-- Resum.
L'imperi alemany, per la Constitució de 16 de Abril de 1871, es una
veritable Confederació. Los membres que la forman son los següents: los
Estats de Prussia, Baviera, Saxonia, Würtemberg, Baden, Hesse,
Mecklemburg-Schwerin, Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz,
Oldenburg, Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meiningen, Saxonia-Altenburg,
Saxonia-Coburg-Gotha, Anhalt, Schwarzburg-Rudolstadt,
Schwarzburg-Sondershausen, Waldeck, Reuss (branca primogénita), Reuss
(branca externa), Schaumburg-Lippe, Lippe, Lübeck, Brema, Hamburg, y lo
territori imperial de Alsacia Lorena.
Aquestos vint y sis membres tenen organisació interior molt distinta.
Los uns, com Prussia, Baviera, Würtemberg y Saxonia, són monarquías
constitucionals; altres, com Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin,
Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz y Oldemburg, son grans
ducats; uns altres, com Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meinnigen,
Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Gotha y Anhalt, son ducats; uns
altres, com Schwarzburg-Sondernhausen, Schwarzburg-Rudolstadt, Waldeck,
los dos Reuss, Schaumburg-Lippe, y Lippe, son principats; Lübeck, Brema
y Hamburg son ciutats lliures, constituhidas interiorment en repúblicas,
y la Alsacia-Lorena, com Territori, es gobernada directament per las
autoritats del imperi, que tenen alli un llochtinent del emperador.
Las atribucions de la soberanía están distribuhidas entre lo poder
federal y'ls poders particulars dels Estats. Lo primer se compón dels
órgans següents:
La potestat llegislativa s'exerceix per lo Consell federal
(*Bundesrath*), y la Dieta del imperi, (*Reichstag*), que tenen per
regla general atribucions iguals, necessitantse las majorías d'una y
altra Cámara pera tota lley imperial (Art. 5 de la Constitució). Lo
Consell federal se compón de representants de cada un dels Estats
confederats, en número de 58, repartits desigualment entre aqueixos
Estats, puig mentres que la Prussia té 17 vots, y la Babiera y la
Saxonia sis cada una, disset d'aquells no disposan mes que de un vot.
Los vots dels representants de cada Estat han de donarse en un meteix
sentit, ó sigui en lo que la majoría d'ells acordi. La Reichstag se
compón avuy de prop de 400 diputats, elegits per sufragi universal y
directe en votació secreta. En la Reichstag hi té representació la
Alsacia-Lorena, que, segons la lley de 15 Juny de 1873, nombra 15
diputats, que junts ab tots los dels demés Estats confederats menys
Prussia, no arrivan al número dels d'aquesta, que'n nombra 236. La
Reichstag es nombrada per tres anys, pero pot ser disolta per decisió
del Consell federal, ab lo consentiment del emperador. (Títols III y V
de la Constitució.)
La presidencia (*proesidium*) de la Confederació pertany al rey de
Prussia, que porta lo nom de emperador de Alemania, desde lo 18 Janer de
1871, en qual dia fou coronat en Versailles, acceptant aixis l'acort de
restablir l'imperi que havia pres la Reichstag lo dia 10 del Desembre
anterior, havent sigut convocada extraordinariament al efecte.
L'emperador representa l'imperi en sas relacions internacionals; declara
la guerra ab lo consentiment del Consell federal, que necessita, á menys
que'l territori ó las costas del imperi siguin objecte d'un atach; fa la
pau, y estableix aliansas y tractats, debent, pera los que's refereixin
á objectes pertanyents al domini de la llegislació del imperi, obtenir
lo consentiment del Consell federal pera llur conclusió, y la aprobació
de la Reichstag pera llur validés. L'emperador, ademés, promulga y
publica las lleys del imperi, sens veto absolut ni suspensiu, y convoca,
obra, proroga y tanca las reunions del Consell federal y de la
Reichstag, podent lo primer ser convocat sens serho la segona, pero no
podent serho aquesta sens que igualment ho sigui lo primer. La
presidencia y direcció dels travalls del Consell federal corresponen al
Canciller del imperi, que es de nombrament del emperador. (Títol IV de
la Constitució).
Entre tots los Estats confederats hi ha un indigenat comú, es á dir, que
qualsevol ciutada ó súbdit de un dels Estats té'l dret de comportarse en
qualsevol altre dels del imperi com sos ciutadans ó súbdits, debent
obtenir igual protecció que aquestos, y podenthi exercir sa professió,
obtenirhi empleos públichs, adquirirhi inmobles, guanyarhi los drets de
burgesia, y ferhi las reclamacions en dret en iguals condicions que'ls
naturals. (Art. 3r· de la Constitució.)
En la distribució de las atribucions de la soberanía, lo imperi va ferse
ja la part del lleó al establir la Constitució, y després ha anat
aumentántsela encara. En efecte, al poder federal, li corresponen avuy
entre altras las següents: 1a· Prescripcions relativas á la lliure
circulació, al indigenat y al establiment dels ciutadans de un Estat de
la Confederació en un altre... als passaports, á la policía dels
extrangers, etcétera; 2a· La llegislació de aduanas, comers é impostos
aplicables á las necessitats del imperi. 3a· Lo sistema de monedas,
pesos y mesuras, y la fixació dels principis sobre la emissió de paper
moneda garantit per valors mobles ó inmobles. 4a· Las prescripcions
generals sobre banchs. 5 y 6. La protecció de la propietat de las obras
de l'esperit, y los privilegis d'invenció. 7a· La protecció comuna del
comers alemany al estranger y de la navegació alemanya y de son pabelló
marítim, y la constitució de una representació consular comuna á tot
l'imperi y pagada per aquest. 8a· Los camins de ferro y las vias
generals de comunicació estratégicas y comercials. 9a· Prescripcions
sobre navegació per cursos de aigua comuns á varis Estats, etc.. 10a·
Correus y telégrafos, ab algunas restriccions respecte á Baviera y
Würtemberg. 11a· Las prescripcions sobre la execució recíproca de las
decisions en materia civil y sobre cumpliment de requisitorias d'Estat á
Estat. 12a· (Complement de l'anterior). 13a· La llegislació comuna sobre
lo conjunt del dret civil, lo dret penal, y'ls procediments. 14a· La
organisació de l'exércit y marina del imperi. 15a· Los reglaments
referents á la medicina y veterinaria, y 16a· Las prescripcions sobre la
prempsa y'l dret de associació. (Títol II de la Constitució, y lley de
20 Desembre de 1873.)
D'aquesta lleugera ressenya se'n desprén, que la Confederació alemanya,
més que á garantir los drets y llibertats individuals y corporatius en
lo interior, y la independencia dels Estats en lo exterior, tendeix á
establir un gran poder basat en lo militarisme. Los títols de la
Constitució referents á exércit y marina esborran tot dupte que pogués
quedar en l'ánimo dels que los estudian. Totas las forsas vivas del pays
quedan supeditadas á la organisació militar, y aquesta, aixís en temps
de pau com en temps de guerra, está á las ordres del emperador (Art.
63), debentlas obehir sens condicions, y estant aquesta obligació
compresa en lo jurament á la bandera (Art. 64).
Col·locats baix la pressió de la má de ferro del imperi ó Estat general,
poca cosa queda als Estats particulars. Per llur fortuna, aquell no ha
arrivat encara á fer ús de totas las atribucions que la Constitució li
reconeix, y segueixen los darrers gosant de moltas de las que tenian
avans de las grans victorias sobre Fransa, que van portar á tots los
alemanys á voler estrenyer la unió, exposantlos á excedirse de la mida
justa. Tal vegada, passat lo periódo del major enlluhernament, sabrán
contenirse en la pendent, y purificant la organisació particularista, de
la qual tenen ja establerta la base, se posarán en camí d'aprofitar
totas sas ventatjas.
Mes, sigui com sigui, l'imperi alemany dista molt encara de ser un Estat
unificat, y si no fós lo militarisme que'l aixafa, estaria en disposició
de ser una agregació de pobles lliures. Si s'examinessin las verdaderas
causas de la prosperitat creixent que s'ha anat desenrotllant desde fa
alguns anys, sens dupte's trobaria que una de las més importants no es
altra que'l particularisme, que imperfecte y tot, no pot deixar de
produhir sos benéfichs efectes.
Per la lleugera ressenya que acabém de fer de la organisació del imperi
alemany s'haurá vist, que es un Estat format per elements tant diferents
en forma de gobern y en importancia, com la poderosa monarquía prussiana
y la petita ciutat lliure de Lübeck. No es la unió de varias regions per
lo llas personal d'un sol monarca, puig que molts dels membres que la
forman són verdaders Estats monárquichs ab un rey ó princep hereditari,
qual poder está més ó menys limitat per institucions constitucionals. En
la Confederació germánica, donchs, no sóls hi ha dos poders coexistint
en los meteixos territoris y sobre iguals pobles, sino que hi ha
princeps ó monarcas de dos graus, estant un d'ells col·locat en siti
molt més alt que'ls demés. Es real y verdaderament lo sacre imperi de la
edat mitjana, restaurat y més ó menys acomodat á las necessitats é
interessos nascuts de la vida moderna. Al dessota d'un emperador, qual
poder suprem está limitat en sa extensió per una Constitució, y en son
exercici per las atribucions d'un Consell federal y una Cámara popular,
hi ha varis monarcas, princeps y duchs ab poder igualment limitat en sa
extensió y en son exercici per las institucions constitucionals que al
costat de cada un d'ells funcionan. La Confederació germánica es lo
traspás entre'l feudalisme y l'Estat compost dels nostres temps. Los
Estats particulars representan las baronías: l'Estat general es lo
meteix imperi que las enllassava dominantlas.
No's cregui que al fer notar lo carácter baix certs punts de vista
feudal de la Confederació germánica, pretenguem per aquesta sola
circunstancia condempnarla. En un dels capítols anteriors, hem indicat
que'l feudalisme contenia algunas llavors de llibertat, y que'n
contenian moltas més las ciutats lliures, essent llástima que unas y
altras no fossin aprofitadas, cultivantlas en lo terreno de las modernas
societats, pera que poguessin grillar y produhir plantas fecundas. Aixó
tal vegada intenta la organisació del imperi alemany, y no hem de
precipitarnos en jutjar los fruits que podrá donar lo cultiu. De moment,
veyem ja que'l poder general ha guanyat en eficacia lo que ha perdut en
extensió de atribucions y en la forma absoluta d'exercirlas. L'antich
imperi, ab son poder absolut nominal, era impotent pera contenir als
feudataris, que destruhian llurs Estats y sacrificavan á llurs pobles en
continuas guerras locals: lo modern imperi, ab menys poder nominal, té
prou forsa pera contenir á tots sos membres en llur deber, y evita, per
tant, los més desastrosos inconvenients del feudalisme. Lo mal d'aquest
no consistia precisament en la divisió, com volen dir los unitaristas,
sino en la ineficacia del llás que debia unir las varietats que la
divisió produhia. Lo feudalisme, precisament, fou fill del temperament
independent que caracterisava als pobles del nort, que varen invadir
l'imperi romá; y'ls mals que va portar á Europa no eran efecte tant de
sos propis defectes com de la poca cultura de la época en que va
establirse.
Aixís es, donchs, que lo particularisme modern no ha de tenir cap
inconvenient en veure son precedent histórich en la organisació feudal,
de la meteixa manera que'l centralisme que més vol alabarse de
progressiu y democrátich, no posa cap reparo en confessar que es
successor del absolutisme regi, que va formar las nacions grans que avuy
se parteixen la Europa, ab tot y que la historia del absolutisme está
tan plena de horrors y tacada de sanch com la del feudalisme.
Pot ser que la afirmació terminant que acabem de fer, espantará á molts,
que no sabrán despendres las preocupacions que'ls envoltan. Pera
convensels de que no han de temer las acusacions que puguin dirigirlos
los amichs del unitarisme, los dirém que la afirmació no es original
nostra, sino que van ja ferla un sigle enrera lliberals tan ferms y
republicans tan convensuts com los autors de *The Federalist*. Síguins
permés traduhirne alguns párrafos, que no sóls comprobarán las nostras
apreciacions, sino que donarán mostra del vigor de rahonament que
distingeix á aquella obra mestra del particularisme.
"Encara que l'antich sistema feudal, diu lo célebre Hamilton, no
constituhia Confederacions, en lo sentit estricte de la paraula,
participava, no obstant, de la naturalesa d'aquesta especie de
associació. En lo feudalisme hi havia un cap comú, jefe ó soberá, quina
autoritat s'extenia á tota la nació. Un número de vassalls subordinats ó
feudataris, que tenian grans porcions de terreno subjectas á llur domini
y numerosa colla de vassalls inferiors, que cultibavan la terra
subenfeudada que possehían baix la obligació del homenatje, prestavan
obediencia als senyors de quins dependian. Cada vassall principal era
una especie de rey ó soberá dintre de son particular domini. Los
resultats de tal situació eran una oposició continuada á la autoritat
del soberá, y las conseqüents guerras entre'ls grans barons ó jefes
feudals que se destrossavan los uns als altres. Lo poder del cap de la
nació era per regla general massa débil, tant pera conservar la pau
pública com pera presservar al poble de cada baronía contra las
opressions de son senyor inmediat. Aqueix período de la historia
d'Europa es anomenat en termens enfátichs per los historiadors,""lo
temps de la anarquía feudal..."\"\"