positivista, y no havent avansat un sol pas en lo nostre cami, que no'l
poguéssim apoyar en lo terreno ferm de la observació directa y
comprobada, nos hem trobat sens cap esfors dins del criteri amplement
histórich. Dediquem alguns párrafos á analisar aquest resultat, que al
primer cop d'ull ha de causar un tant d'extranyesa.
Se'ns ha acostumat tant á considerar aquell criteri com antagónich y
oposat al filosófich; hem vist als sectaris de las duas escolas que
respectivament los sostenen, tan persuadits de que son irreconciliables,
que la extranyesa es perfectament motivada. ¿Es que son falsos los
rahonaments en que'ns havem apoyat, ó es que son illegítimas las
conseqüencias que n'havem deduhit?
Ni la una cosa ni l'altra. Es senzillament que'l sistema particularista
no es fill de cap exclusivisme d'escola. Aclarint aquesta meteixa idea,
en la "Memoria en defensa dels interessos morals y materials de
Catalunya," hi vam consignar lo següent:
"Y encara, lo nou giro experimental y la tendencia més práctica, que han
pres las ciencias políticas, jurídicas y socials en los nostres dias,
han allisat molt los grops de la disputa entre las duas escolas. Avuy no
busquem sino la realitat en las cosas y en los fets, y al estudiar la
societat, no nos la imaginém formada per sers fantástichs, sino per
homens de carn y ossos, y á tals societats apliquem los principis
científichs. Avuy, no considerem filosófich un sistema que no tingui sa
base en la historia, que no limitem als temps passats, puig que no se'ns
amaga que'l present es també un moment histórich, ni que se n'anirán
formant d'altres lo pervenir. Aplicant aquestos principis á la ciencia
de la llegislació, sols concedim los honors de filosófica á la lley que,
inspirantse en los principis de justicia absoluta y dins de la relativa,
sens topar ab los interessos respectables del passat, s'acomoda á las
necessitats y condicions actuals del poble pera'l que se dicta, y no
contradiu sos ideals. Lo moment histórich actual es sempre lo mes
important en totas las manifestacions individuals ó col·lectivas del
home."
"De manera, que tota lley positiva, pera ser relativament justa y
secundar la missió civilisadora del Estat, ha de correspondre á las
condicions históricas de cada pays. Y com la historia enclou dos temps,
pretérit y present, y'n prepara un altre, que es lo futur, la lley, pera
enmotllarse en la historia, ha de respectar lo passat, respondre á las
necessitats del present y no contrariar lo pervenir. La lley, donchs, ha
de variar tant com siguin variats los interessos, necessitats y
aspiracions del grupo social pera'l que's dicti."
Quan las duas escolas estavan en lo fort de la lluyta, cada una
exagerava per son costat. La anomenada filosófica, en alas de las
generalisacions abstractas s'enfilava als núvols y arribava á perdre de
vista la terra. Desde'l punt en que havia col·locat lo seu observatori,
no veya lo que més salta á la vista, ó sigui, que las ciencias socials y
políticas son de aplicació inmediata, y que'ls principis en que's fundin
han de traduhirse en fets reals. Enhorabona que al ocuparse de moral y
d'estética s'imagini la ciencia un univers y un home ideals, tals com
ella'ls voldria, puig que'ls principis que en aquellas materias
s'estableixen, no son regla obligatoria, sino guia y exemple pera aquell
que aspiri á acostarse á la perfecció. La sociologia, lo dret, la
política y totas las demés brancas de la ciencia, quals principis han de
donar naixensa á institucions, no poden considerar al home com una
abstracció, sino que han d'estudiarlo tal com es, puig tota errada en
aquestos punts fora de conseqüencias fatalment funestas. Notis be que
las brancas de la ciencia purament abstractas no fan legalment exigibles
las sevas reglas ó consells, sino que deixan llur aplicació á la
conciencia ó al gust de cada individuo, mentres que las brancas de
aplicació converteixen llurs reglas en lleys positivas, sancionant ab
penas las transgressions. La sociologia y la política, donchs, com de
aplicació inmediata, no poden separarse dels fets, y sóls serán
verdaderament filosóficas en quant los tinguin en compte.
La escola anomenada histórica va exagerar pel costat oposat. Enamorada
dels fets, volia reduhir las brancas de la ciencia de aplicació
inmediata á la condició de no fer més que pendren inventari. Tot lo
existent li agradava en rahó directa de sa antiguetat. Pera ella, un
desmarxat castell de la edat mitjana, per lo sol fet de contar alguns
cents anys de vida, contenia més elements de bellesa que una estació de
camí de ferro, plena de moviment y rublerta d'enginys que mostran la
potent inventiva del home. Encongida per lo pobre paper á que ella
meteixa s'havia condempnat, no s'atrevia á posarse directament cara a
cara de sa contraria, y tranzigint en los punts més essencials, com
havem indicat en un altre capítol, creya afirmar sa personalitat
exagerant los punts secundaris. Feya com aquells carácters débils, que
acostumats á posarse encorbats davant dels que consideran superiors ó
iguals, se revenjan en lo infelis més petit que cau en llurs mans, y són
ab ell refinadament crudels. Per tals camins, la escola histórica va
convertirse en purament arqueólogica. Sa antagonista al ocuparse de
historia olvidava'l passat y sóls atenia á lo que creya ser lo pervenir,
mentres que ella, olvidant lo pervenir, que no s'atrevia á negar,
s'atenia al passat. Ni l'una ni l'altra estavan en lo present, que es lo
moment á que's deu atendre ab preferencia.
Lo particularisme atén als tres moments, y per aixó's troba dins del
criteri filosóficament histórich. Pera ell, lo present es sempre lo punt
d'enllás entre'l passat y'l pervenir, y no descuida per tant la tradició
ni las aspiracions. Totas las generacions han de contribuhir á la gran
tasca que ha de cumplir la humanitat en la terra, y cap d'ellas pot
deixar de fer la part que li pertoca, portant lo seu granet á la obra
del progrés, que sóls ha de resultar del travall combinat de totas. Lo
present no ha de rompre jamay ab lo passat ni ab lo futur: sa missió es
enllassarlos y armonissarlos.
Per aixó lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sino
amplement positivista. Sos propósits són, que las institucions dels
pobles, guardant la tradició, responguin á las necessitats d'avuy y
preparin la millora de demá. La base de llibertat permet que'ls
interessos histórichs vagin evolucionant, sens las grans sacsejadas que
ha produhit la compressió en que s'ha tingut moltas vegadas á las
col·lectivitats y als individuos. Organisadas las societats baix la base
del particularisme, lo moment histórich actual fora constantment la
resultant de las forsas productivas que en llur seno se manifestan y
desenrotllan: fora sempre la transacció entre lo passat y lo futur,
entre'ls interessos que venen y'ls que se ne van.
Dintre del amplíssim concepte histórich que té format lo particularisme,
pert tota sa malicia la pregunta que's fa moltas vegadas al catalanisme
regionalista, ó sigui ¿quina época de la historia de la nostra terra
voldria restaurar?
En vers y en prosa s'ha dit moltas vegadas que "lo que volem es ser lo
que fórem," y de la falsa interpretació d'aquestos desitjos naix aquella
pregunta, de que abusan los nostres contraris, y que arriba á perturbar
á molts regionalistas que no han estudiat prou la materia. Després de
las explicacions que acabem de donar, la resposta es senzillíssima.
Volem ser lo que fórem, pero no ressuscitar res que no sigui propi dels
nostres temps. Volem que Catalunya recobri la personalitat que en altras
épocas tenia, pero pera fer d'ella l'us que'ns aconsellin las
circunstancias en que's troba avuy lo nostre poble. No volem fer una
restauració purament arqueológica, sino que de tot lo que tinguérem
aprofitarem sóls lo que pugui sernos de utilitat actual. Volem Corts
catalanas, pero no las Corts de la edat mitjana ni las de la época en
que las va enterrar en las runas de Barcelona l'exércit del primer
Borbón. De llur organisació antigua, veurem lo que es aplicable á las
Corts d'avuy, y lo mateix farém ab lo Consell de Cent y demés
institucions que tan bé esqueyan á la nostra terra. A la organisació
particularista de Catalunya quan hagi recobrat sos drets, hi aplicarem
l'amplissim criteri histórich que acabem d'explicar en lo present
capitol. Ni volem tornar al sigle quinze, ni molt menys al any vuit del
que encara corre, ni volém saltar tampoch al sigle vint. La nostra
aspiració es viure en los temps que'ns té destinats la naturalesa,
aprofitant las ensenyansas que'ns van deixar com patrimoni los nostres
passats quan savian ser lliures, millorantlo ab lo nostre travall y ab
las nostras llums, á fi de deixarlo aumentat als nostres fills, que á
llur torn lo millorarán pera las generacions que darrera d'ells vinguin,
contribuhint entre tots á fer envejable la historia de la nostra patria
catalana.
# Part tercera
# Solucions practicas.
## Capitol I.
## Solucions monarquicas.
### L'imperi britanich.
> Camí que seguirem en aquesta darrera part.-- Classificació de las
> solucions particularistas.-- Extensió del imperi británich.--
> Organisació del Estat metropolitá.-- Bases de las llibertats
> británicas.-- La Common law y la lley escrita reconeixen varietats.--
> Llegislació separada.-- Llegislació temporal.-- Organisació colonial
> britanica.-- Las Colonias propiament ditas tenen llegislatura
> especial.-- Classificació d'aquestas Colonias.-- Federalisme en
> algunas d'ellas.-- Organisació federal del Canadá.-- Resultats que
> dona.-- Ressenya del moviment particularista en las Colonias
> británicas.-- La solució, en general, es incompleta.-- Tracendencia
> del projecte de fer renaixer lo Parlament de Irlanda.-- Possibilitat
> de que porti á completar la solució per medi d'un Parlament general de
> atribucions reduhidas.
En aquesta darrera part hem d'ocuparnos de las diferents solucions
prácticas á que pot arrivar lo particularisme en la organisació dels
Estats. Pera darne una idea, recorrerem, encara que molt á la lleugera,
las agrupacions nacionals que en una ó altra forma s'apartan del
unitarisme y tenen institucions que'ls donan més ó menys perfectament lo
carácter de associacions d'Estats, passant luego á fer de las
ensenyansas que del exámen se desprenguin, la aplicació que pugui
servirnos pera la determinació de las aspiracions del catalanisme
regionalista.
Disposant lo particularisme de la flexibilitat que hem demostrat en lo
capítol VII de la part segona, las solucions á que dona lloch son
extraordinariament variadas. Algunas s'apartan poch del unitarisme, y
atras s'acostan molt á la separació completa de las parts, essent en
molts casos difícil decidir si l'element predominant es lo unitari ó lo
particularista. Recordis, que en lo capítol VI de la meteixa part
segona, hem fet notar que no s'ha presentat ni pot presentarse en la
práctica un sol exemple de agrupació política basada purament en un
sistema determinat. Adoptém, per tant, lo criteri de considerar
particularistas totas las solucions políticas que reconeixen la
existencia de cossos llegislatius separats, quals atribucions siguin
limitadas per institucions que serveixin de llas d'unió entre las
distintas parts que, dins de la agrupació nacional, exerceixin algunas
de las atribucions características de la soberanía.
Las solucions particularistas, sigui lo que sigui lo grau de cohessió
entre'ls membres components del Estat general, y tant si s'han de
compendre entre las Lligas ó Confederacions, com si se arrivan á formar
veritables Estats compostos ó federatius, poden classificarse, atenent á
la forma de llur gobern general, en monárquicas y republicanas. Quan al
davant del poder del conjunt hi ha una sola persona inamovible é
irresponsable, rey ó emperador, la solució es monárquica: quan los
interessos generals son regits per molts, tant si forman una Dieta com
si están organisats en Cámaras, essent temporals las autoritats
executivas, la solució es republicana.
Notis be, que al fer aquesta classificació atenem sóls al poder general.
Aixis, donchs, una Confederació que té al davant un rey ó emperador, no
deixa de ser monárquica, encara que alguns de sos membres se regeixin
republicanament, com succeheix en las ciutats lliures del Imperi
alemany; ni deixaria de ser republicana aquella que, regit lo conjunt
per molts, tingues entre sos components algun Estat monárquich. Fins al
any 1857, la Confederació suissa va contar entre sos Cantons lo
principat de Neuchatel, que dependia del rey de Prusia. La varietat es
conseqüencia precisa del particularisme, y dins d'aquest sistema son
possibles combinacions de tot género. Al passar revista als Estats que
més ó menys reconeixen lo particularisme, farem notar las més generals y
freqüents.
Y sens més preámbul emprenem la nostra tasca, comensant per l'exámen de
las solucions monárquicas que existeixen.
La primera que's presenta naturalment á la vista es la grandíssima
agregació británica. L'imperi de la Gran Bretanya s'extén á totas las
parts del món, y sumant las Colonias y la Metrópoli comprén una part
importantíssima dels habitants de la terra. Res donará idéa de sa
extensió com los següents datos estadístichs de son territori y dels
habitants que'l poblan:
------------------------------------------------
Millas quadradas\ Habitants.
---------------- ---------------- ----------------
L\'Estat metrópoli, 121.115 36.400,000
(Inglaterra,\
Irlanda, Escocia y
Gales), conté
Posessions de la India 1.558,254 260.000,000
Altras possessions de 30,000 7.000,000
Llevant
Domini en Nort-América 3.620,500 4.650,000
Domini en l\' 3.181,344 3.500,000
Australassia ú Occeania
Possessions en la 100,000 260,000
América meridional y
central
Islas en las Indias 13.750 1.350,000
occidentals (América)
Possessions en Africa 270.000 2.350,000
Gibraltar, Malta y 120 175,000
altras possessions en
Europa
Establiments y 96,171 200,000
factorias
TOTALS 8.991,254 315.885,000
------------------------------------------------
Aquesta aglomeració, la més gran que fins ara s'ha lograt d'ensá que hi
ha recorts histórichs, no forma pas un Estat compacte, sino que está
regida de la manera més variada. Lo llas de unió es lo rey de la Gran
Bretanya, emperador de la agregació, y las possessions y dominis, en
general, no exerceixen altras atribucions de la soberanía que las del
ordre interior. Lo Parlament de la metrópoli y l'emperador son los
órgans per medi dels quals se manifesta l'imperi en sa vida exterior.
L'Estat metropolitá, format per la Gran Bretanya (Inglaterra, Escocia y
Gales), y la Irlanda no está de fet unificat. Es l'exemple del régimen
constitucional, y no té Constitució en lo sentit que acostuma darse
aquesta paraula. Ab lo sigle dotze comensá lo período que's podria
anomenar de las Cartas, y en las que successivament se van anar donant y
confirmant tenen llur origen las llibertats británicas. En lo sigle
tretze (1265) van reunirse per primera vegada los diputats rurals al
costat dels caballers dels comptats y dels ciutadans de las vilas, y la
convocació de Parlaments va pendre formas definitivas y regulars en
1295. La base de organisació del Estat que llavoras va establirse, es la
que subsisteix encara avuy dia, y las llibertats del pays han anat
solidantse y completanse per Actes del Parlament. Entre aquestos, són
célebres los de Petició de dret, (*Petition of right*), de 1627; lo de
Declaració de Drets (*Bill of rights*) de 1689, y lo de Establiment,
(*Act of settlement*), de 1701. Ademes d'aquestos son de trascendencia
extraordinaria l'Acte del Habeas corpus (*An act for the better securing
the Liberty of the Subject and for Prevention of Imprisonments beyond
the seas*), de 1679; los de unió de Inglaterra y d'Escocia, de 1707, y
de la Gran Bretanya é Irlanda, de 1800; lo de emancipació dels
católichs, de 1829, y los diversos Bills de reforma electoral, extenent
cada vegada més lo sufragi. Lo darrer d'aquestos Bills, y lo que s'está
discutint en los actuals moments pera retornar á Irlanda son Parlament y
una bona part de sa autonomia, completarán la col·lecció de disposicions
escritas en que se basa lo dret públich de la Gran Bretanya é Irlanda.
Mes, la base més forta de las llibertats británicas no es pas la lley
escrita, sinó la consuetudinaria, que pren allí lo nom de *Common law*.
Aquesta, com la defineix lo gran tractadista Blackstone, comprén no sols
las costums generals ó lleys comunas propiament ditas, sino també las
costums particulars de algunas regions, y fins las especials que
s'observan sóls en determinats tribunals ó jurisdiccions, y s'aplica
tant á las materias de dret privat com á las de dret públich. La costum,
lo fet aquilatat per la experiencia, que's demostra per las sentencias
dels tribunals y las opinions dels jurisconsults, están tan encarnats en
lo sistema jurídich anglo-saxó, que encara que's codifiquin ó compilin
las lleys escritas, no perden gens de llur vigor, sino que conservan
tota la vitalitat. La Common law es la lley vivent, que paulatinament y
per graus se va acomodant á las novas necessitats y condicions que's
presentan. No té la duresa inflexible de la lley escrita, y,
manifestació constant de la conciencia pública, jamay se fa vella, y's
troba sempre en lo período de la virilitat. Una nació en que las més
trascendentals garantias de la llibertat y de dret son fillas de la lley
consuetudinaria y no de una Constitució escrita, per forsa ha de
reconeixer lo principi de varietat.
Y en efecte, en l'Estat metropolitá de la Gran Bretanya é Irlanda, no hi
ha unitat de llegislació, ni de tribunals, ni de administració. La
manera de manifestarse la varietat es originalíssima. Un Parlament únich
y que no reconeix cap fré legal; un Parlament del que s'ha dit que pot
ferho tot, menys convertir un home en dona; un Parlament qual poder está
secundat per un monarca que extén son imperi á la aglomeració més
important que han creat may los homens, llegisla separadament pera cada
una de las agrupacions que forman l'Estat metropolitá. Lo dret privat
escrit ingles no s'aplica més que á la Inglaterra propiament dita, sens
extendres al pays de Gales, á la Escocia ni á la Irlanda, que tenen lo
seu dret especial. La Common law es també especial pera cada un
d'aquestos paysos, y no sóls está circunscrita á llurs fronteras, sino
que dintre d'ellas está subjecta á cent variacions locals. Per tal
motiu, los Actes del Parlament son moltas vegadas aplicables sóls á una
de las agrupacions que forman la nació metropolitana, en qual cas aixis
ho declaran en un de llurs articles. Lo Parlament británich, lo més
poderós de la terra, no's dona de menys de llegislar no ja pera un dels
antichs regnes, sino pera una sola ciutat, vila ó districte. En l'Estat
metropolitá británich un poder únich produheix la varietat per medi de
la llegislació separada.
Dintre meteix del Estat metropolitá dona la Gran Bretanya una altra
forma al particularisme per medi de la llegislació temporal. "Per medi
de la llegislació separada, com diu un autor dels que darrerament s'han
ocupat de la materia, remedia los inconvenients d'un error en l'espay:
per medi de la llegislació temporal, tracta de atenuarlos en lo temps."
Las lleys que en la Gran Bretanya se subjectan á aquesta especie de
novicitat ó proba, són bastants pera que cada any lo Parlament degui
votar un Acte important, que no té mes objecte que prorogar las lleys
qual terme expira, entre las quals s'hi trova la que conté la ordenansa
del exércit, que, desde fa més de dos sigles, es presentada cada any al
Parlament pera que la prorogui, y lo Parlament no la proroga may més que
per un any. Si un any deixés de prorogarse la lley, que fins al any 1879
va portar lo nom de *Mutiny act*, y que desde llavoras s'anomena *Army
discipline act*, la corona de Inglaterra no podria tenir ni un soldat ni
un oficial sobre las armas.
Pero tant bon punt com se surt del Estat metropolitá, lo particularisme
té ja órgans propis pera manifestarse. La isla de Man y las normandas
del Canal, (*Channel islands*) no són ja ordinariament gobernadas per
las lleys del Parlament británich, sino que tenen llurs Cossos
llegislatius especials. En la isla de Man, la llegislació es elaborada
per duas Cámaras, composta la una del gobernador de la isla y dels
membres del Consell nombrats per la corona británica, y l'altra de
diputats designats per sufragi, ab la particularitat de que las donas
caps de familia y propietarias d'inmobles gosan de dret electoral. Las
islas del Canal están divididas en dos grupos, en cada un dels quals lo
poder llegislatiu es exercit per un Consell format en part per
funcionaris y membres de la iglesia, y en part per delegats del poble.
Lo Parlament británich no s'ocupa de res que sigui d'interés particular
de cap d'aquestas islas. Sols las obligan las disposicions de carácter
general pera tot l'imperi, y aquellas en que'l Parlament diu
expressament que han de obligarlas.
Si entrem á examinar la organisació colonial británica, la trobarem
regulada per los principis més particularistas. Un Acte de 1865 defineix
la Colonia dihent: "es tota possessió en la qual existeix una
llegislatura, á excepció de la isla de Man y de las del Canal," de quina
definició se'n deduheix innegablement, que avuy l'imperi británich es
particularista per sistema.
Y en efecte, tots los dominis y possessions en que hi predomina
l'element civilisat y no son fortalesas com Gibraltar, gosan de
llegislació separada y de poder llegislatiu pera cuidar d'ella. Algunas
possessions petitas ó poch colonisadas, com Ceylan, la Costa d'or, las
islas Falkland, Fidji y algunas de las Antillas, Hong-kong, etc., etc.,
no tenen poder llegislatiu especial, pero si llegislació separada, de la
que cuida la Metrópoli ab l'ajuda d'un Consell especial pera cada una
d'ellas, nombrat per la corona. Respecte de alguna de aquestas
possessions es de notar, que habentsels otorgat la potestat de tenir
poder llegislatiu indígena, van renunciarlo al cap de pochs anys de
proba, per trobarse incapassas de dirigirse á ellas meteixas: lo qual es
eloqüentíssima mostra de que l'imperi británich ha entrat tant de plé en
la via del particularisme, que no sóls sanciona, sinó que s'adelanta á
las necessitats locals.
Las Colonias propiament ditas poden classificarse en los dos grupos
següents:
1er· Colonias que posseheixen institucions representativas, pero sens
gobern responsable, tenint la Metrópoli lo dret de veto llegislatiu y
exercint vigilancia sobre tota la administració, y
2on· Colonias que posseheixen institucions representativas y gobern
responsable, més ó menys vigilat per lo de la Metrópoli per medi de un
gobernador.
De las Colonias de la primera classe, las unas tenen lo Parlament
especial format per duas Cámaras: un Consell llegislatiu nombrat per la
corona y una Assamblea d'elecció popular. Aixís están organisadas las
Bahamas, las Bermudas y una de las islas del Vent, (la Barbada). Las
altras tenen lo Parlament format per una sola Cámara, nombrada en part
per elecció popular y en part per la corona. Tal es la organisació de la
Australia occidental, de la Guayana, de Malta, de Natal, del poder
federal de las Islas sota'l Vent, y dels poders particulars de duas
d'aquestas islas, (la Antigua y la Dominica).
De las Colonias de la segona classe, las unas tenen la Cámara alta
nombrada per la corona, y són: lo poder federal del Canadá, la nova
Gales del Sud, la Nova-Zelanda, Queensland y Terranova. Las altras tenen
la dita Cámara electiva, y són: la Australia meridional, la del Cap de
Bona Esperansa, Tasmania y Victoria.
Per lo dit pot veures, que l'imperi británich está fonamentat sobre'l
particularisme, oferint al observador una riquesa de varietats que no té
ni ha tingut jamay cap agrupació nacional. Tota part del imperi que sent
necessitats especials, gosa de llegislació separada.
Y encara no's detura en lo exposat lo particularisme británich, sinó que
moltas de sas Colonias están divididas interiorment en varis Estats,
formant no un tot unificat, sinó una agregació federal. Pera dar una
idea d'aquestas organisacions pendrem per exemple lo Canadá.