á tots ó quasi tots los de la Unió, acomodantlo cada un á las condicions
especials en que's troba, y variant la quantitat assegurable y la forma
de fer la inscripció. En l'Estat de Maryland, lo valor de lo assegurat
no pot passar de cent dollars, mentres que en los de California y de
Nevada pot arrivar á cinch mil. Entre aquestos dos extrems tenen
l'Homestead los demés Estats americans, desde los quals es probable que
s'extengui á tots los pobles de rassa anglo-saxona, imitantlo ja en
alguna de las Colonias británicas, y estudiantlo seriament en la meteixa
metrópoli.
¿Se'n vol un altre exemple no menys tracendental en lo meteix terreno
del dret civil? Aquí está la anomenada lley ó *Act Torrens*, que desde
una de las Colonias británicas, la de la Australia meridional, ahont va
ser promulgada en 1858, va passar luego á moltas altras Colonias y
Estats, haventse arrivat á presentar un projecte de lley á la Cámara
dels Comuns pera la aplicació de la lley á Inglaterra; projecte que de
moment va fracassar, pero no sens produhir indirectament alguna millora
en la transmissió de la propietat inglesa. La lley Torrens ha sigut
adoptada en las Colonias de Queensland, de Victoria, de Nova Gales, y en
la occidental de la Australia; en la Tasmania, en la Nova Zelanda, en
una de las provincias del Canadá, en la Colombia británica, en las Islas
de Fidjí, y ha entrat ja en la Unió americana per lo Estat de Iowa,
desde'l qual passará als altres. En virtut de la flexibilitat del
particularisme, cada un d'aquestos Estats ó Colonias va adaptant la lley
á sas condicions y necessitats especials, conservant empero lo fondo de
la meteixa.
La lley ó *Act Torrens*, que porta lo nom de son autor, Sir Robert
Torrens --(tal vegada una gloria catalana que ignorem, puig l'apellido
indica que ha de ser fill ó descendent al menys de la nostra terra,)--
té per objecte movilisar la propietat inmoble, y ho consegueix pels
medis més senzills. Lo qui vol col·locar sa propietat baix lo régimen de
la lley, --puig que aquesta no es obligatoria, y otorga sas ventatjas
sóls als que las volen disfrutar,-- envia un plan de la finca, una
descripció y'ls títols de la meteixa, á la oficina encarregada del
registre. Aquesta examina'ls títols com si hagués de comprar la
propietat, y si'ls troba corrents, ho anuncia al públich. Si's presentan
reclamacions, las ha de resoldre lo propietari: si no se'n presentan, ó
una volta resoltas las presentadas, la oficina inscriu lo títol en un
llibre talonari en que hi constan totas las cargas y gravámens, y dona'l
taló al propietari. Desde aquest moment la propietat está col·locada al
amparo de la lley Torrens, y la administració la garanteix contra
qualsevol reclamació que pugui venir, encarregantse de sostenir los
plets y de pagar las indemnizacions que procedeixin, cobrant al efecte
un dret de asseguració que no passa jamay del dos per mil. Las
operacions sobre la propietat garantida son desde aquell moment
facilíssimas y's fan totas sobre'l taló. Aquest es endossable,
divisible, hipotecable, etc., etc., lo meteix que un document de comers.
Totas las operacions s'escriuhen en lo meteix títol, com en una lletra
de cambi. Ab aquesta senzillesa, la lley Torrens reemplassa lo registre
engorrós y complicat dels contractes, per lo registre de un títol en lo
qual está condensada la propietat. Pera'ls empenyos á curt plasso, ni
tant sóls se n'ha de pendre nota. Lo propietari deixa lo taló en poder
del prestador, y aquest té la seguretat de que aquell no fará cap
operació nova que comprometi'l seu crédit, puig que no disposant del
taló, no pot contreure cap obligació que afecti á la propietat que ha
donat en garantía.
Mes, no cal anar á cercar los exemples fora de casa, puig ne tenim prous
á casa nostra, en la época anterior á la unificació. Lo particularisme
de la Confederació aragonesa-catalana, encara que no ab la amplitut que
ha alcansat lo sistema en son desenrotllo modern, produhia efectes
semblants als que hem presentat com exemple.
Aixís tenim, que las costums conegudas baix lo nom de *Recognoverunt
Proceres*, confirmadas y reconegudas pera la ciutat de Barcelona á títol
de privilegi en 1283, van anar luego extenentse á altras ciutats, vilas
y comarcas de Catalunya, com Gerona, Granollers, Igualada, districtes de
las Franquesas del Vallés, del Maresme y Vilamajor y alguns altres,
essen la última en adquirirlas Vilafranca del Panadés ab tota sa
vegueria, en virtut del privilegi expedit en 1510 desde Monsó per lo rey
Ferran, y confirmat prop d'un sigle més tart, en 1599 per don Felip,
tercer de Castella y segón d'Aragó. Aquest procediment per extensió
tenia molt de particularista, ab tot y que no gosava encara de la
flexibilitat que la divisió de la soberanía dona avuy al Estat compost,
y es un indici de que, si hagués pogut seguir desenrotllantse la
política de la Confederació aragonesa-catalana, s'hauria lograt la
unitat de la Península per medi de la unió de las distintas regions,
molt més forta y fecunda que la que s'ha volgut fundar en la uniformitat
pel camí de la imposició absorvent de una d'aquellas.
Passem ja á examinar com funciona l'Estat compost en quant té relació ab
la garantía dels drets y llibertats individuals y corporatius.
Dividida la representació de la soberanía, y co-existint los dos poders,
general y particulars de cada un dels Estats associats, lo primer efecte
que's logra, es que la limitació del un per l'altre sigui efectiva, sens
que per aixó cap de ells se debiliti. Dins del Estat unificat, --y
notis be aquesta diferencia, que es de las més importants,-- per moltas
divisions y subdivisions que's fassin entre las diferents brancas del
poder, totas han d'estar lligadas entre ellas per relacions de
dependencia, puig que forman un tot que ha de tenir un cap. Si en
l'Estat unificat predomina lo principi autoritari, lo cap es lo rey ó
president, y á sa voluntat están en definitiva subjectas las autoritats
totas, per més que vulguin separarse las atribucions de cada una. Si
predomina lo principi democrátich, la Cámara es la que s'imposa y ho
dirigeix tot en la práctica. Dins de la organisació unitaria no pot
deixar de condensarse lo poder en un cap, format per una ó per varias
personas, puig per moltas limitacions que s'imaginin, sempre ha d'anarse
á parar á un poder sens superior, que resolgui las qüestions sens
apel·lació.
De lo qual ne resulta, que en l'Estat simple tota limitació al poder,
fassis com se fassi, lo desmillora en qualitat y li treu forsa. Lo
principi lliberal se troba, donchs, en tal organisació tancat dins de un
cércol viciós del que no pot sortirse. Si's vol impedir que'l poder
pugui destruhir ó perjudicar las llibertats y drets, no hi ha altre medi
que debilitarlo, y si's fa, se'l deixa inepte pera cumplir sa missió
propia. Si se'l vol robustir pera que pugui exercir ab desembrás sas
funcions, aquellas llibertats y drets quedan desarmats á mercés del
poder, y moren á mans del meteix que devia ser llur garantía. En l'un y
l'altre cas ve lo desordre, essent los perturbadors la llicencia ó'l
despotisme. D'aqui que las nacions unitarias no estiguin jamay en lo
just medi: la llibertat y la autoritat son en ellas inconciliables, y'l
desequilibri es permanent, no fent més que cambiar de l'un plat al altre
de la balansa.
Es un error créure, que en una organisació social basada en lo principi
de llibertat, l'autoritat ha de tenir poca forsa. Precisament, ne
necessita més que en las organisacions basadas en lo principi contrari.
Lo que hi ha, es que aquesta forsa ha de concentrarse en los punts en
que deu obrar, sens poder aplicarse en aquells en que no es necessaria.
Mes clar: á la autoritat han de regatejárseli atribucions, no
disminuhírseli la energía. Ha de limitársela no en la qualitat, sinó en
la quantitat.
Dins del sistema unitari es fácil perjudicar á la qualitat; impossible
limitar efectivament la quantitat. Sent lo poder únich ¿qui'l deturará
quan invadeixi atribucions que no li corresponen? Al punt meteix que's
tracta de ferho de una manera eficás, la qualitat de la autoritat se'n
ressent, y quedan perjudicadas las atribucions que li son propias.
L'Estat compost limita la quantitat sens desmillorar la qualitat. Sa
condició essencial es que co-existeixin dos poders entre'ls quals han de
repartirse las atribucions de la soberanía. Fassis la repartició com se
vulgui, no pot deixar de naixer la limitació de quantitat. Lo poder
general del conjunt té marcadas las atribucions que se li confian, y ha
de reduhirse á llur exercici baix pena d'invadir lo camp propi dels
poders dels Estats particulars. Pera aquestos, las atribucions que han
conferit á aquell, són limitacions no menys efectivas. Al punt meteix
que intentan traspassarne alguna, topan ab lo poder general. Los dos
poders son rodas que engranan y mútuament s'obligan á la regularitat.
Cap de las duas pot anar més ni menys depressa que l'altra mentres lo
engranatje's conservi.
Aquest mecanisme es la veritable garantía de la llibertat. L'individuo y
las agrupacions no están aislats davant per davant d'un poder sens altre
fré que'ls qu'ells meteixos li posin, sino de poders enfrenats per llur
meteixa combinació. Lo poder que de més aprop los toca; lo que regula
las relacions més importants de la vida qüotidiana; lo que garantisa
directament llurs llibertats; lo que está encarregat de traduhir en
lleys los drets de la familia y la regulació de la propietat, no es un
poder absolut ni irresponsable. Per damunt d'ell está lo poder general,
que en quant sigui materia de las atribucions que té confiadas, pot
obligar al de cada Estat particular á cumplir lo seu deber. Quant un
particular ó corporació veu atacats ó desconeguts los seus drets, no
sóls té'l medi de reclamar á las autoritats del Estat particular, sinó
que, en cas de no trobarhi justicia, pot ap-pelar al poder general. Lo
poder general no toca tant d'aprop als individuos y á llurs agrupacions
sinó en los casos contats que tenen relació ab las atribucions que té
confiadas, y fins en aquestos casos no's presentan tampoch aislats. Si'l
poder general s'extralimita, poden demanar auxili al poder del Estat
particular, y aquest té medis de resistir la extralimitació. Y no's temi
que no la resisteixi en los casos graves, puig tot poder está gelós de
sas atribucions y no está jamay disposat á deixárselas cisar. La
virtualitat de la organisació particularista se funda precisament en
posar costat per costat la gelosia de dos poders. L'individuo troba en
ella la garantía de sa llibertat, que cerca inutilment en la organisació
unitaria. La *federal liberty*, com diuhen alguns tractadistas
americans, es la que no's trova jamay desarmada y sola davant del poder
que l'amenassa. Contra l'atach de la autoritat particular del Estat, té
l'ajuda efectiva de la general de la associació: contra'l d'aquesta,
l'ampara la del Estat particular.
La organisació particularista, ademés, es la única que permet que'l
sistema representatiu se mantingui pur y sens barrejas que'l
desnaturalisin.
En primer lloch, la divisió de la soberanía es una gran base pera la
representació en lo poder general. Per medi de la associació, distints
Estats petits, sens perdre llur carácter de tals, ne fan un de gran. En
aquest, donchs, han d'estarhi representadas la varietat y la unitat, lo
qual, traduhit á la práctica, fa que'l poder llegislatiu general se
formi de dos cossos ó Cámaras ab atribucions iguals. L'un d'aquestos
cossos ha de representar la llibertat individual, l'altre la soberanía
dels Estats associats: lo primer ha de ser fill de la majoria del poble
de tota la associació, lo segón de la majoria de cada un dels Estats que
la forman: en aquell la representació ha de ser proporcional al número,
en aquest igual pera totas las entitats autónomas. L'un representa'l
conjunt y l'altre las parts organisadas que'l forman, y sens lo concurs
de tots dos no ha d'haverhi lley que arribi á alcansar forsa
obligatoria. Si'l cós representant de la totalitat volgués atentar á las
soberanías dels Estats particulars, lo cos representant d'aquestos s'hi
oposaria. Si'l cos que representa las soberanías particulars se proposés
destruhir la unió ó cisar las llibertats individuals, ho impediria
l'altre cos que las representa. Tenint los dos cossos iguals atribucions
y necessitant la lley la aprobació dels dos cossos, en cas de conflicte
entre'ls interessos que cada un d'ells representa, no hi ha més que un
camí, que es l'únich llógich; lo camí de tranzacció, que resolgui'l
conflicte armonisant las diferencias.
La meteixa divisió de la soberanía facilita la representació en los
Estats associats. Encarregats los poders d'aquestos de una part sola de
las atribucions soberanas, al donar formas al poder que ha d'exercirlas,
poden també atendre als distints interessos que dins del Estat se
manifestin, encarregant la potestat llegislativa á duas Cámaras, l'una
de las quals representi'l número y l'altra las forsas corporativas.
Al tractar l'Estat compost de constituhir lo poder executiu, aixis en lo
conjunt com en cada un dels membres associats, pot ben bé donarli vida
propia é independent dels poders llegislatius. La limitació, que es la
condició essencial del sistema particularista, fa que no's tingui de
temer la tiranía tant com en l'unitari. Las autoritats executivas del
conjunt tenen los límits de llurs poders fixats, y son vigiladas per las
dels Estats particulars, las que, á llur vegada, están contingudas per
aquellas dins de llur cércol propi. Unas y altras disposan de menor
quantitat de poder que las de un Estat centralisat, y són, per lo tant,
menys perillosas.
En segón lloch, la organisació particularista, monárquica ó republicana,
está en condicions molt distintas que la unitaria per lo que respecta á
las causas que han impulsat als Estats simples á adoptar las prácticas
parlamentarias. L'Estat simple, especialment si está regit per la
monarquía hereditaria, quasi forsosament ha d'adoptar lo
parlamentarisme, si vol fugir del régimen absolut. Lo rey es sagrat é
inviolable, y está, per lo tant, excent de tota responsabilitat.
Encarnació del poder executiu, no l'exerceix directament, sinó per la
intermediació de secretaris ó ministres responsables, que nombra y
separa lliurement, sens subjecció á cap regla establerta en la lley
fonamental del Estat. Si's deixa al poder real en possessió plena
d'aquesta prerogativa, sens darli ni tant sols una indicació sobre la
forma y manera d'exercirla, imperará de fet l'absolutisme. Lo poder real
no té altre medi de coneixer las fluctuacions de la opinió del pays que
las eleccions parlamentarias, y d'acort ab las manifestacions d'aquestas
ha de exercir la potestat de nombrar y separar als ministres. Adoptada
aquesta premisa, las demés conseqüencias del parlamentarisme venen tot
naturalment. Lo rey pot tenir duptes sobre la verdadera opinió del pays,
y pera desvaneixerlos no té altre recurs que posarla á proba en unas
eleccions generals. Pera ferlas, necessita'l rey poder disoldre'l
Parlament. Dada aquesta potestat, y acceptat que'l representant del
poder executiu, rey ó president, sigui irresponsable y nombri lliurament
los secretaris ó ministres responsables, no hi ha terme mitj, y s'ha de
triar entre la dictadura absolutista y'l parlamentarisme ab tots los
seus inconvenients y viciosas prácticas.
L'Estat compost pot tenir lo sistema verdaderament representatiu sens
regirse pel parlamentarisme, puig que pot marxar ab los poders ben
desllindats sens caure en l'absolutisme. Si la organisació es
republicana, y'l poder executiu es responsable y temporal, las
fluctuacions de la opinió pública influheixen en aquest poder, al pendre
en sa elecció part directa ó indirecta. La duració dels cárrechs está
marcada y res té que veure ab ella lo Parlament. Si'ls dos poders se
posan en desacort, per endavant se sap quant pot durar aquest, y'ls
electors meteixos se preparan á ferlo cessar quan siguin cridats á
renovar los cárrechs de l'un y de l'altre. Si la organisació es
monárquica ó imperial, tampoch hi ha inconvenient en deixar als poders
executiu y llegislatiu deslligats l'un de l'altre. Las atribucions de la
soberanía que exerceixen són reduhidas, y, ademés, están tots subjectes
á la limitació essencial que naix de la divisió de la meteixa soberanía.
La organisació particularista no sóls pot basarse purament en lo sistema
representatiu, sens barreja de cap de las viciosas prácticas del
parlamentarisme, sino que depura aquell sistema y'l salva de caure en
cap dels dos extrems que poden posarlo en perill. Hem dit en altres
capítols, que en tota agrupació social s'agitan duas classes
d'interessos: lo general y'ls particulars. Si la representació se dona
sóls al interés general, com acostuma succehir en las nacions unitarias
dels nostres temps, los interessos particulars quedan desatesos. Si en
cambi sóls aquestos son los representats, lo general ne surt sacrificat.
La exclusió d'un qualsevol dels dos interessos contradictoris es causa
del descrédit del sistema. Si'ls representants ho son de la nació y no
del districte ó de la classe que'ls nombra, se cau en un generalisme
abstracte, que no pot deixar de ser tiránich. L'Estat se presenta com
una entitat absorvent y destructora, y en nom de principis de que tothom
parla y en quins ningú creu, atropella tot lo que li fa sombra. Si'ls
representants ho són del interés d'un petit districte ó d'una classe
social, lo egoisme y la mesquinesa son lo móvil que'ls porta, y en nom
dels interessos particulars perjudican al general. Fins suposant bona fe
y desitj d'encertar en tals representants, no poden despendres del
esperit exclusivista ó de cos, y'ls efectes son tant tiránichs com los
del predomini dels generalisadors que riuhen d'abstraccions.
L'exclusivisme dels especialistas los fa temibles com á gobernants. No
miran cap qüestió sinó per lo prisma de llur especialitat, y no's paran
fins que han lograt imposar llurs punts de mira estrets y encongits.
Poseu á un metje, com á metje, per exemple, en situació de dirigir
qualsevol societat, y no veurá res més que problemas de fisiología ó de
higiene, que voldrá resoldre obligant á tots los associats á medicarse ó
á guardar lo régimen de sa escola. Poséuhi un pagés, y no estará
satisfet sino s'entregan tots los recursos á la agricultura. Poséuhi un
fabricant, y tindrá la pretensió de que tot se sacrifiqui davant de la
especialitat de la seva manufactura, que proclamará en tots los tons com
l'únich interés social digne de ser atés, encara que's degui perjudicar
á altres que representin cent vegadas més en lo conjunt de la riquesa
pública.
La organisació particularista se posa en lo just terme mitj, y reconeix
igual representació al interés general que als interessos particulars.
Hem ja indicat los medis que emplea, al parlar de la base en que funda
las duas Cámaras llegislativas perfectament iguals en atribucions, y
qual concurs es igualment necessari pera que un projecte arrivi á
adquirir forsa de lley obligatoria.
Un dels punts de vista més hermosos que presenta lo particularisme es lo
que prové de la aplicació práctica de sa flexibilitat. Gracias á aquesta
condició poden viure agrupats y agermanats, formant un tot nacional,
pobles distints de relligió, de llengua, de costums, de rassa, y fins en
graus molt distants de civilisació y de cultura. A Suissa, per exemple,
hi ha quasi tants católichs com protestants; hi ha un gran número de
francesos, italians y d'altras brancas llatinas, al costat de la majoría
germánica; hi ha comarcas purament pastorals, que confinan ab altras en
que ha entrat ja tot lo refinament que porta la gran industria, y aixó
no obstant, totas aqueixas varietats plegadas forman conjunt. Dins de la
flexibilitat de las lleys generals, cada varietat acomoda las
particulars á sas propias condicions, creencias, interessos y graus de
cultura. Lo unitarisme, volent fer passar á tots per un meteix
adressador, perjudica á uns ó altres. Lo particularisme, disposant de
distints adressadors, deixa que cada grupo utilisi aquell que més li
convingui. La lley única, si es avansada, no convé als que no están tan
avansats com ella, y si es atrassada, lliga als que voldrian avansar.
Usant de una comparació, l'unitarisme junyeix al carro del progrés un
cavall corredor al costat de una tortuga, y vol que portin lo meteix
pas. Lo particularisme deixa que'l cavall corri y que la tortuga camini
ab pausa, puig que no'ls junyeix al meteix carro.
Deuriam allargar extraordinariament aquest capítol si volguéssim
indicar, encara que fós molt lleugerament, totas las ventatjas positivas
de la organisació particularista. Si poguéssim exténdrens sobre la
importancia que té la ex-centralisació que es sa conseqüencia inmediata,
veuriam que, sóls lo sistema que sostenim, pot resoldre'l problema de
corretjir las exessivas aglomeracions urbanas, que la facilitat de
comunicacions y la generalisació y aument de las necessitats han creat
en totas las nacions grans: aglomeracions que poden arrivar á ser un
poderós agent de degeneració de las rassas, per las malas condicions en
que viuhen la major part dels que en las ciutats están apilats y
encufurnats, respirant ayre viciat y nutrintse imperfectament á causa de
la carestía y falsificacions de las materias alimenticias. Veuríam que
la organisació particularista tendeix á la bona distribució de la
població entre las ciutats y la campinya, puig que no concentrant la
vida en un centre, sinó espargintla per tot arreu, fa que fins en los
més apartats extrems no hi falti res de lo necessari pera la vida moral
y material. Pera comprobarho, fariam notar, que la rica aglomeració
nort-americana, en un sigle de portentosa creixensa y contant ja avuy
més de cinquanta milions de pobladors, no ha fet arrivar la capital
Washington á cent cinquanta mil ánimas, mentres que Madrid, centre de
una nació pobre que no exedeix de divuit milions d'habitants, passa ja ó
s'arrima al mitj milió, es á dir, que fa tres ó quatre vegadas la
capital de Nort América: de la meteixa manera que la ciutat de Berna,
centre dels tres millions de suissos que forman la Confederació, no
passa de quaranta mil ánimas, ó sigui, poch més de la séptima part dels
habitants de Barcelona, centre natural, encara que no polítich, de la
aglomeració catalana, que no arriva á dos milions.
Si seguíssim indicant las ventatjas de la organisació de que'ns ocupem,
veuriam que, per medi de la llibertat que garanteix á tots los
individuos y agrupacions que s'uneixen, tendeix á trempar los carácters,
regenerantlos quan están degenerats. Los carácters decauhen en la
generalitat de un poble, quan en la determinació dels actes voluntaris
individuals no hi intervé un móvil que tingui prou forsa pera
sobreposarse als demés que's posan en lluyta cada vegada que la voluntat
va á entrar en acció. Per tal motiu, la llibertat que crea aquell móvil
en consonancia ab las aspiracions de cada agrupació y fins de cada
individuo, es lo més poderós restaurador dels carácters. Encara que no
tinguéssim cap més motiu, aquest sol bastaria pera fernos
particularistas convensuts. Per desgracia, lo nostre carácter catalá
está completament degenerat y desnaturalisat, com vam demostrar en la
part primera, y l'afany de regenerarlo es lo que més nos impulsa cap al
particularisme.
Mes, no volem seguir buscant altras ventatjas que podriam descubrir en
lo sistema particularista. Las fins aquí indicadas són prou importants
pera portar lo convenciment de sa bondat als ánims dels que no tenen
partit pres en contra. En lo primer capítol d'aquesta part vam dir que
no'ns proposavam escriure un estudi complet sobre'l particularisme, y
las dimensions que'ns havem imposat nos obligan á cumplir la paraula.
Anem, donchs, á posar punt final á la segona part, ab un capítol de
pocas planas.
## Capitol X.
## Lo criteri historich.
> Lo particularisme porta á un criteri amplement histórich.-- No es fill
> de cap exclusivisme d'escola.-- Exageracions de las anomenadas
> filosófica é histórica.-- La una olvidava lo passat y l'altra'l
> pervenir, y cap de las duas estava en lo present.-- Lo particularisme
> no es tradicionalista ni idealisador, sinó armonisador de fets ab las
> aspiracions.-- Resposta á una pregunta que's sol fer al catalanisme
> regionalista.-- Sentit en que's diu, que volem ser lo que fórem.