meteixos beneficis que la companyía entre'ls individuos. Aixis ho
vegeren los reys absoluts, quan pera defensar llur poder amenassat
establiren entre ells los que'n digueren santas aliansas. Lo meteix que
feren los reys pera robustir l'absolutisme, poden fer los pobles pera
garantir llurs llibertats. Lo difícil era trobar la manera, y aquesta la
dona la organisació particularista. Lo particularisme es la verdadera
santa aliansa, puig que establint y garantint los drets y llibertats de
totas las individualitats y agrupacions que en l'Estat se contenen,
desembrassa'l camí que porta cap á la perfecció de las societats y
pobles.
## Capitol VII.
## Flexibilitat del particularisme.
> La organisació particularista pot adoptar qualsevol sistema de
> gobern.-- Pera decidirse atén á las circunstancias en que's troban los
> pobles.-- Necessitat que té'l particularisme de distints matissos.--
> Los distints matissos son la forsa del unitarisme.-- L'Estat compost
> pot emplear totas las garantías de que disposa l'Estat simple, y
> ademés las especials del sistema en que's basa.-- Exemples trets de
> Confederacions existents.-- Estat compost de dos graus y de més de
> dos.-- Regla á que han de acomodarse los Estats compostos de més de
> dos graus.
Lo sistema particularista, aplicat á la organisació política social, es
tan flexible, que pot acomodarse á qualsevols moments y circunstancias.
La associació d'Estats lo meteix se pot establir entre repúblicas que
entre monarquías: lo poder general ó gerencia pot ser desempenyat per un
rey ó per una aristocracia; per un sol ó per molts en representació de
tots. Basat lo sistema en un ordre de ideas completament distint del que
inspira al unitarisme, té aptitut pera pendre no sóls totas las formas
en que aquest se manifesta, sinó moltas més encara. Pera convencers
basta recordar que son principi directiu es lo reconeixement y
consagració de la varietat.
Lo vigor y robustés del sistema particularista consisteixen precisament
en la armonisació de tots los interessos. No olvida jamay los precedents
histórichs, y á n'ells enmotlla'l dret en cada pays. Si's troba ab una
monarquía forta, arrelada en la conciencia popular, y capás, per tant,
de ser element de cultura, la respecta. Si's troba ab que predomina la
tendencia republicana, li dona medis pera organisarse sólidament. En
aquest punt té moltas més facilitats d'adaptació que l'unitarisme, puig
mentres aquest no respecta'ls fets sino quan no se sent prou fort pera
destruhirlos, lo particularisme té per principi aprofitarlos y ferlos
contribuir al resultat que's proposa.
Lo nostre sistema, eminentment práctich y positivista, no pot dir may
per endavant quin régimen adoptará, puig que aquest ha de ser sempre lo
que las circunstancias aconsellin. D'aqui ve, que en lo camp catalanista
nos hi juntem los que de més distinta manera opinem en altras materias.
Lo llás de unió es lo particularisme, dins del qual hi caben molts més
matisos que dins del unitarisme á causa de sa major elasticitat.
La diferencia de matisos no sóls cap dins del nostre ordre general de
ideas, sino que li es completament necessari. Podriam apoyar aquesta
afirmació en multitut de rahons, pero nos reduhirem á exposar las més
culminants.
Avans del triunfo del nostre sistema, necessitem la diferencia de
matisos pera prepararlo. Las grans transformacions no's fan jamay de cop
y volta, sino que venen per llurs passos contats. A mida que las nostras
ideas avansarán, apoderantse dels cors y de las intel·ligencias,
s'anirán traduhint en fets práctichs é introduhintse en las
institucions. Pera influhir en lo cambi, necessitem tenir adeptes en
tots los camps. Mentres hi hagi monarquía, á sos partidaris toca la part
més visible de la tasca. Ells són los que han de facilitar lo camí á las
innovacions. Demá que hi hagués república, la iniciativa'ns
correspondria als republicans. Las societats no avansan jamay á salts.
Los que fan en circunstancias anormals ó en temps de revoltas, han de
tornarlos luego endarrera. Lo progrés va conquistant lo terreno pam á
pam, caminant á passos curts, y sols quan ha assentat be'l peu pot
sostenirse en la nova posició guanyada.
Després del triunfo necessitariam aixís meteix los diferents matisos
pera la conservació de las institucions particularistas. Es lley de la
historia, que una acció enérgica vagi seguida de una reacció equivalent.
Lo desengany segueix sempre á la possessió de lo que més s'ha desitjat.
Són, donchs, precisos distints matisos pera poder anar seguint á la
opinió en sos entussiasmes y defalliments. Quan vulgui avansar depressa,
ha d'haverhi particularistas revolucionaris que's trobin en aptitut de
satisfer aquest desitj de la opinió; quan, cansada del esfors, vulgui
reposar, han de venir particularistas conservadors á consolidar las
conquistas fetas durant lo periódo del entussiasme.
Aixis ho fa l'unitarisme, que en la diferencia de matisos troba la forsa
que l'aguanta durant sigles. Sap ben bé que la nostra época está
caracterisada per l'afany de novetats, y disposa d'elements pera
procurárlashi. Mentres la monarquía té condicions de vida, l'unitarisme
pren la forma de partits monárquichs, conservadors y avansats, que
rellevantse quan es necessari van emmotllantse á las exigencias del
moment. Si veu que la monarquía decau, no li faltan partits republicans
que proclamarán la república, y que dintre de ella avansarán ó
retrocedirán segons convinga. Tots aqueixos matisos, monárquichs y
republicans, conservadors y avansats, convenen en lo punt de vista comú,
de la unitat del Estat y de la tendencia á la igualtat. Aixis veyem que
l'Estat passa de la una á l'altra forma de gobern; dels uns als altres
principis directius, sens sortirse jamay del ordre general de las ideas
unitaristas, que són lo llás d'unió entre'ls que més discordants se
presentan en materias d'interés secundari.
La necessitat dels diversos matisos nos la confirma la experiencia de
successos ocorreguts fa pochs anys en la nostra nació meteixa. Afavorit
per las circunstancias, va arrivar al poder un partit que's deya federal
y que, per lo tant, devia representar un dels matisos del
particularisme. Aquest partit tenia lo defecte de ser exclusivista. No
admetia que poguessin ser federalistas sinó'ls revolucionaris avansats,
y no's proposava més que ferse eco d'una sola de las classes de la
societat.
Arrivat al poder, va succehirli lo que hauria degut preveure. La opinió,
cansada de la acció, va sentir prompte necessitat de reaccionarse, y ni
temps va dar als que's deyan federals pera intentar plantejar alguna
institució de las que tenian en lo programa. La impotencia de la
república li feya anyorar la monarquía, y si una militarada va preparar
la restauració, un pronunciament va consumarla. Al caure, lo partit
federal exclusivista va arrossegar en sa caiguda fins la esperansa de
tot particularisme. Com que no hi havia cap matís d'aquest que
representés la reacció ni la monarquía, la revolució y la república van
ser substituhidas per la reacció monárquica-unitarista. ¡Quan diferent
hauria sigut la solució, si lo particularisme hagués tingut tants
matisos com l'unitarisme! Podria haver vingut la reacció; podria haver
sigut tirada á terra la república, pero la tendencia de sos destructors
no s'hauria separat del ordre general de ideas que hauria enllassat als
diversos matisos del particularisme. La reacció monárquica hauria sigut
tal vegada més afortunada que la acció republicana, y hauria entrat en
lo camí que aquesta no va saber ó no va poder empendre.
Per lo dit se pot veure ben clar quina ha de ser la situació dels
particularistas dins del ordre general de ideas que uneix als que de més
distinta manera pensan en altras materias. Ningú de nosaltres té
d'abdicar de las que millor li semblin pera'l bé del pays, com no abdica
de cap de las sevas lo qui milita en qualsevol dels cent y un matisos
del unitarisme. No sóls no te d'abdicar d'ellas, sino que'l deber seu es
lo de propagarlas y fer prossélits. Lo que hi ha, es que té de
considerarse com formant part d'una meteixa familia ab tots los que
aspiran á la nova organisació del Estat, ni més ni menys que'n forman
també una sola los unitaristas. Aixis com aquestos, pensin com vulguin
en altras materias, se troban més aprop dels que tenen lo matís més
oposat que dels particularistas que en altras materias pensan com ells,
aixis també nosaltres hem de trobarnos més aprop dels que participan del
nostre ordre general de ideas, sigui lo que sigui llur matís, que no pas
dels unitaristas que en altras qüestions coincideixen ab los nostres
punts de vista.
Mes, avans de prosseguir, no podem deixar de fer notar, que entre'ls
varis matisos particularistas, las diferencias han de ser precisament
menys fondas que entre'ls unitaristas. Aquestos, tenint per guia lo
principi que'n diuhen filosófich de la uniformitat absorvent, han de ser
més intranzigents que'ls que tenim per norma la llibertat productora de
varietats. Los particularistas dem importancia secundaria á cosas que'ls
unitaristas consideran capitals. Pera nosaltres, en tota organisació
política social, lo essencial es lo fondo, puig sabem que la forma es
filla sempre de las circunstancias: ells donan tanta importancia á la
forma, que fins lo fondo l'hi sacrifican moltas vegadas. Nosaltres,
partidaris de la varietat, som per principis tol·lerants: ells,
apassionats de la uniformitat, per forsa han d'aburrir la tol·lerancia.
Lo verdader particularista respecta y aplaudeix las manifestacions de la
activitat més oposadas á la propia, puig veu en ellas elements de lluyta
que favoreixen lo progrés: l'uniformista ha de veure en tot lo que
s'oposa á sos ideals una protesta, que te d'ofegar avans de que prengui
consistencia.
D'aquí prové que entre nosaltres poguem entendrens los que més separats
sembla que'ns trobem, veyent moltas vegadas ab sorpresa que coincidim en
apreciacions y desitjos; cosa que no pot succehir jamay als unificadors.
Mes, si'l fet nos sorprén, no es pas perque no sigui llógich; es perqué
estem acostumats á mirar las cosas á través del prisma unitarista. La
llibertat es una aspiració natural al home, es un sentiment general.
¿Qué té d'estrany, donchs, que la llibertat nos uneixi?
Deixant ja aquesta digressió, que hem cregut nessessaria ó al menys útil
per contribuhir á la demostració de la flexibilitat del particularisme,
tornem á pendre'l fil, y seguim presentant las probas directas de la
meteixa.
La elasticitat de la organisació particularista no sols se troba en sas
condicions especials, sinó en sa aptitut pera adaptarse de més á més
tots los recursos del unitarisme. La associació d'Estats, en general, y
l'Estat compost, en particular, emplean ab éxit complet totas las
garantías que ha imaginat l'unitarisme al objecte d'armonisar los
interessos contradictoris que's manifestan en tota agrupació social.
Recordis que en l'Estat compost ó associació d'Estats, cada un dels
membres conserva las atribucions de la soberanía de que no s'ha després
en pró del conjunt, per lo qual al organisarse, pot cada un adoptar tots
los medis de que disposa l'unitarisme pera la garantía de la llibertat y
del ordre. Si's creu que la divisió de poders es convenient, se
divideixen; si's vol lo sistema representatiu, s'emplea; si las
condicions del pays y sos interessos histórichs recomanan lo
parlamentarisme, cap inconvenient hi ha en establirlo. Los membres d'un
Estat compost poden ser monarquías absolutas ó constitucionals, ó
repúblicas aristocráticas ó democráticas. En la Confederació imperial
germánica, per exemple, hi ha monarquías constitucionals, com Prussia,
Baviera, Wurtenberg, etc., y ciutats lliures ó repúblicas com Hamburg,
Brema y Lubeck: en la Confederació republicana suissa, hi ha Cantons de
democracia pura, com Uri, Unterwalden, Glarus y Appenzell, en los quals
tot lo poble se reuneix com á l'Agora grega ó al Foro de Roma, pera
darse directament las lleys; Cantons de régimen representatiu com lo
Tessino y Friburg, y Cantons de gobern entremitj de la democracia pura
y'l sistema representatiu, vivint en una y altra Confederació
perfectament units tots los membres á pesar de tals diferencias.
La flexibilitat de que disposa l'associació d'Estats ó Estat compost, no
sóls li permet emplear tots los medis y garantías de que disposa l'Estat
simple, sino que sa propia organisació li dona moltas més facilitats que
no té aquest. A Suissa, per exemple, ahont s'han volgut perfeccionar las
prácticas democráticas, lo poble de molts Cantons intervé directament en
la confecció de las lleys y en lo gobern per medis tan eficassos com lo
Veto, lo Referendum, la Iniciativa y'l dret de revocar los Consells
llegislatius ó executius. Alli, la autoritat executiva acostuma estar
confiada á un cos col·legiat, que resol las qüestions de gobern mediant
deliberació y votació, mentres que en la Unió americana lo poder
executiu de cada Estat, á imitació del gobern general, es exercit per un
Gobernador. En los Estats de las Confederacions germánica,
austro-húngara y nort-americana, la regla pera'ls poders llegislatius es
lo sistema de duas Cámaras, en tant que en los Cantons suissos predomina
lo de la Cámara única. Los diferents medis que s'han ideat pera donar
representació proporcional á las minorías en los cossos oficials,
s'ensajan ab molta més facilitat y eficacia en los Estats compostos que
en los simples. Gracias principalment á las Confederacions existents,
podrem saber dins pochs anys quin resultat donan lo qüocient electoral,
lo vot acumulatiu, las llistas electorals de partit, lo vot limitat, y
algunas altras combinacions que preocupan avuy als que estudian aquestas
materias. En alguns d'ells s'está ja fent la proba, y's fa ab serietat:
no com la que, per ben pareixer davant de las demés nacions, han
intentat los polítichs de Madrid ab lo vot limitat establert pera la
elecció de diputats en las circunscripcions, logrant sóls que, si al
extranger se fes cas de las farsas que representan, caigués lo descrédit
damunt d'aquella combinació, que pot contribuhir á solventar lo problema
de donar representació proporcional á totas las manifestacions de la
vida dels paysos.
La organisació de las associacions d'Estats permet que se garantisin
eficasment los principis directius dels meteixos. Quan s'associavan los
reys, asseguravan llur absolutisme prestantse los uns als altres la
forsa de que aislats no disposavan. Quan s'extengui l'associació dels
pobles, se solidarán las llibertats de tots aquells que s'aprofitin
d'aqueix sistema de organisació. "La unió fa la forsa," diu l'antich
adagi, y la unió no's consegueix sino per lo sistema particularista. La
unitat forsada, lluny de produhirla, enerva las voluntats: la unificació
aniquila la virilitat d'aquells sobre quins pesa.
La potencia de la associació aplicada al Estat es tan gran, que siguin
los que siguin los principis que vulguin assegurarse, se fan ab sa ajuda
forts y robustos. La Confederació germánica va formarse principalment ab
miras guerreras, y es la agrupació més forta del continent. Los Estats
Units de América van associarse pera engrandirse pacíficament y garantir
la llibertat de sos pobladors, y avuy s'extenen ja del Atlántich al
Pacífich, y del Canadá á Méjich, y las institucions lliures son la regla
de tota aquella part de món. Los Cantons suissos cercan avuy en la
agrupació la possibilitat de fer un ensaig de democracia, y las
prácticas d'aquesta s'han portat á un extrem inconcebible pera'ls Estats
unitaris. Lo principi es lo meteix en tots aquestos exemples. Los
resultats son fills de la forsa de la associació aplicada á la
organisació política.
La flexibilitat de l'associació d'Estats, ademés de permetre y favorir
que cada un dels associats pugui emplear en son régimen interior totas
las garantías que s'han ideat en l'Estat simple, y algunas més que
aquest jamay podrá ni tant sóls ensajar, té la facilitat de poderlas
establir en lo poder general de l'associació. Aquest, en efecte, pot
dividirse en las tres brancas, llegislativa, executiva y judicial, fent
á cada una distinta é independent de las demés, y pot aplicar á totas
los principis més avansats del art de gobernar los pobles.
La separació del poder llegislatiu en duas Cámaras quasi s'imposa per la
naturalesa meteixa de l'associació. En l'Estat compost se mouhen sempre
dos interessos ben desllindats: l'interés de la generalitat, y'ls
especials dels membres associats; quals interessos son la base de las
duas Cámaras, de las quals la una representa los generals ó nacionals, y
l'altra, los particulars dels distints Estats. La Cámara general ó
popular pot ser filla lo meteix del sufragi universal que del limitat,
dantse ó no en sa composició representació proporcional á las minorías
per qualsevol de las combinacions que havem indicat. La Cámara especial
ha de ser la expressió de las corporacions organisadas, dantse si se
vol, sóls representació á las oficials, ó extenense á las de totas
classes.
Lo poder executiu, lo meteix pot ser exercit per un emperador ó monarca
que ocupi'l lloch per dret hereditari y sigui irresponsable de sos
actes, que per un president ó consell responsables, designats
temporalment per votació directa ó indirecta. De tot se'n presentan
exemples, y cada pays pot imitar aquell que més s'avingui ab sa historia
y millor respongui á sas necessitats. Si's vol lo sistema representatiu,
se fan los poders independents l'un de l'altre, y las autoritats de cada
un d'ells són directa ó indirectament responsables. Si's vol lo régimen
parlamentari, s'estableixen las relacions convenients entre'ls distints
poders, y al davant del executiu s'hi posa una entitat irresponsable,
emperador, rey ó president, que desempenyi las funcions del gobern per
medi de secretaris ó ministres subjectes á responsabilitat.
Y lo meteix podriam dir del poder judicial que ha d'aplicar las lleys
que obligan als membres de tots los Estats associats. Lo meteix pot
estar representat per tribunals de dret responsables, que per jurats que
resolguin segons llur conciencia, sens deure compte á cap poder de la
terra, y la elecció d'uns ó altres, tant pot confiarse al poble
directament, com al poder executiu ab aprobació d'una part del
llegislatiu, com á las Cámaras d'aquest. Tot cap dins de la organisació
particularista sens alterarla essencialment. Filla del reconeixement de
las varietats, en res renega de son orígen.
Y encara no's detura aqui la flexibilitat del sistema de associació
d'Estats. Aquesta pot tenir sóls dos graus, com succeheix per regla
general, dividintse las atribucions de la soberania entre'ls Estats
particulars y'l conjunt d'aquestos, ó pot tenirne més de dos.
Comparantla ab una institució de dret característica de la nostra terra,
direm que en los casos en que convingui, en la organisació
particularista, com en l'enfitéusis de Barcelona, ademes de las
senyorias directa y útil, pot havernhi de mitjanas. Si á algun dels
Estats associats li convé fer nous establiments en favor de agrupacions
més reduhidas, fa com l'enfitéuta barceloní, y las sub-estableix. Aixis
succehia, per exemple, á Suissa, ahont lo Cantó dels Grisons era un
compost de varias Lligas, y'l del Valais, de varias decenas; aixis
tendeix á ferse en cada un dels membres del imperi de Austria-Hungria,
quals respectivas regions desitjan aumentar la relativa autonomia de que
gosan. En los casos en que existeixi dins de la associació d'Estats la
que anomenarem soberanía mitjana, las divisions interiors de cada membre
han de ser oficialment desconegudas del conjunt, de la meteixa manera
que las divisions interiors de la associació en general són
diplomáticament ignoradas per las potencias extrangeras. Cada un dels
Estats associats de per si s'organisa de la manera que millor s'acomoda
ab las necessitats é interessos de sos elements, y ab tal de que ab sa
organisació no destruheixi cap de las cláusulas de la Constitució
general, ni aquesta ni ningú té'l dret de fiscalisar sos actes. Basta
que al davant de sos co-associats se presenti lo Estat formant un tot
als efectes constitucionals, pera que pugui funcionar ab desembrás
l'associació.
Inútil es que diguem que'l sistema particularista será tant més fecundo
y abundós en fruyts civilisadors, quant més aprofiti la flexibilitat que
sas condicions naturals li permeten pera acomodarse á las formas que la
ciencia política recomana. Per la nostra part, si hagués d'establirse á
la nostra terra, travallariam pera que la organisació que's dés al
particularisme se basés en tots los avensos polítichs socials
compatibles ab las condicions históricas del nostre poble, entenent per
tals condicions, sos antecedents, son estat actual y sas aspiracions
pera'l pervenir.
## Capitol VIII.
## Divisió de la soberania
> La divisió de la soberanía es la base del Estat compost.-- Duas
> missions capitals del Estat.-- Vida exterior y vida interior.-- Lo
> referent á la primera correspón al poder general.-- Guerra y
> diplomacia.-- Garantía de las llibertats y de llur ordenat
> exercissi.-- Diferents maneras de exercir lo poder general aquesta
> garantia.-- Serveys generals.-- Diferents sistemas pera la
> concentració de algunas brancas del dret privat.-- Atribucions dels
> Estats particulars.-- Tenen totas las de que no se han després en pro
> del Estat general.
Hem dit que la base del sistema de associació d'Estats es la divisió de
la soberanía, que té de destriarse en las varias atribucions que la
componen, encarregantne algunas al Estat general ó gerent del conjunt, y
quedantse'ls Estats particulars ab las restants. Anem á veure si poden
donarse algunas reglas pera fer la tria y repartició.
Un Estat, com tots los sers naturals ó jurídichs, desde lo moment que
gosa de personalitat propia, té duas missions capitals que cumplir. La
primera comprén tot lo que's refereix á sa vida íntima; la segona tot
que's té que veure ab sa vida exterior. Negada la possibilitat de que
tota la humanitat y tota la terra formin un sol Estat, han de
coexistirne varis, y puig que'ls Estats son conjunts d'homens,
necessaria y precisament han de relacionarse los uns ab los altres.
Aixis com no's concebeix l'individuo sinó formant societat ab altres
individuos, tampoch se pot imaginar un Estat aislat de tots los altres.
La associació d'Estats té com un de sos objectes donar al conjunt de
molts de petits las condicions d'un de gran, sens que hagin de renunciar
á las ventatjas que'ls són propias, y perdent, per contra, las
desventatjas que de llur petitesa se originan. Los Estats associats van
á ferse forts per medi de la unió. Pera alcansar aquest resultat, al
dividirse las atribucions de la soberanía, deuhen encarregarse al
conjunt ó Estat general totas las que son indispensables pera la vida
exterior de la Confederació. Aquesta ha de presentarse unida y compacta
davant de las altras nacions, que han d'ignorar diplomáticament la
existencia de las varietats interiors.
Tan essencial es que'l poder general estigui encarregat de tot lo
referent á la vida exterior de la associació d'Estats, que d'altra
manera no's compendria la existencia d'aquesta, com no's comprén una
companyía entre individuos sens gerent que la representi. Lo primer dels
objectes socials es utilisar la potencia que resulta de la concentració
dels esforsos dels associats pera la consecució dels fins comuns que's
proposan, vencent las resistencias exteriors que lograrian deturar ó
dificultar la marxa dels meteixos elements si estessin aislats. La idea
de associació no acut jamay al enteniment del que se sent prou fort pera
sortir victoriós en la lluyta per la vida: los que tenen conciencia de
llur debilitat son los que pensan en associarse. Tota associació,
donchs, naix ab lo propósit de vencer obstacles ó de dominar
resistencias, y la associació d'Estats no es pas una excepció de aquesta
regla. Los Estats petits s'uneixen pera imposar respecte als Estats
grans, evitant aixis que puguin engolírsels ó imposársels.