estampárem en unas cartas que publicárem en *La Renaixensa*, referents á
la materia. Fentnos en ellas la meteixa pregunta, nos contestavam:
"No'ns dem lo nom que nos pertany, perqué vivim á Espanya, y á Espanya,
la mala fé y la ignorancia ho falsifican tot. Perqué un partit de Madrid
s'ha apoderat del nom de las nostras aspiracions, y sens haverlas jamay
sentit, las han desacreditat y malmés. Perque á Espanya, anomenarse
federal no vol dir que's desitji l'aplicació dels principis del
particularisme regionalista á la organisació del Estat, sinó que
s'aspira á exaltar á una part de las massas ab las divagacions negativas
que va vuidar Proudhon en un opúscul, que si va passar quasi
desapercebut pera tot Europa y América, ha produhit en aquesta terra
dels *vice-versas* un partit, que no pot arrivar á entendre aquellas
divagacions, que ni tan sóls en teoría donan solució al problema de la
organisació política. Perqué som á Espanya, repeteixo, y si fins en los
payssos organisats federativament, la única oposició que troba'l
federalisme prové de las massas que volen dirse radicals, aqui s'ha pres
l'aspiració federativa com sinónima de radicalisme, y s'ha volgut
encarnarla en la part mes radical de la massa plebeya. Perque som á
Espanya, torno á repetir, y aquí, la paraula federalisme va unida ab lo
recort d'un período de incapacitat gubernamental y de miserias tals, que
sa possible tornada aterra fins als que més persuadits estem de la
situació misérrima á que havem arribat. Per tots aquets motius y altres,
no volem usar lo nom que científicament nos correspón, y n'usem
d'altres, que ab tot y ser menys precisos, expressan ab claretat la
nostra idea. Per la rahó del *vice-versa* espanyol, los que som federals
no podem dirnosho, mentres que'ls que ni ho són ni volen serho van
baladrejant la paraula per aquestos carrers y plassas. Deixemlos,
donchs, la paraula, ja que la fatalitat aixis ho vol, y quedemnos ab la
cosa, que es lo que'ns interessa."
Consti, després de lo que acabem de citar, que usem á dretas un
llenguatje poch precís. Al dar lo nom d'Estat compost á tots los graus
del federalisme, sabem també que apliquem al tot lo que en rigor
correspón sóls á una part, com veurem luego, aixís com al calificar de
organisació particularista la que estem estudiant, donem á una part lo
nom d'un tot més extens. En efecte, lo federalisme no es altra cosa que
una de las manifestacions del sistema particularista. Aquest es molt més
ample per sa propia naturalesa, puig que'l separatisme y la
independencia completa de las petitas agrupacions entran també dins del
particularisme.
Entenguis be, ademés, que al dar á la organisació particularista á que
aspirém la calificació d'Estat compost no ho fem á tontas ni á cegas. De
tots los graus de federalisme, lo que trobem mes perfecte y adequat pera
fomentar lo progrés dels pobles, es lo que porta especialment aquell
nom. Verdader terme mitj entre la unificació de las varias parts d'un
Estat y llur separació completa, es l'únich que reuneix las ventatjas de
una y altra, y que pot produhir la armonía entre la llibertat y la
igualtat, que, segons havem demostrat, es la missió de la societat
política.
Després d'aquestas explicacions y al objecte d'aclarar més lo concepte
de la associació d'Estats, passem á desentranyar la significació del
sistema federatiu.
Lo primer que en los temps moderns ha endevinat la trascendencia de la
organisació particularista, es sens dupte Montesquieu. En la seva obra
*De l'esprit des Lois*, s'hi llegeixen los següents párrafos:
"Si una república es petita, es destruhida per una forsa extrangera: si
es gran, se destruheix per un vici interior."
"Aquest doble inconvenient afecta igualment á las democracias y á las
aristocracias, tant si son bonas com si son dolentas. Lo mal está en la
cosa meteixa: no hi ha cap forma de posarhi remey."
"Aixís, donchs, es molt probable, que'ls homens se haurian vist al cap y
á la fí obligats á viure sempre baix lo gobern d'un sol, sinó haguessim
imaginat una forma de Constitució, que té totas las ventatjas interiors
del gobern republicá y la forsa exterior de la monarquía. Parlo de la
república federativa."
"Aquesta forma de gobern es una convenció, per medi de la qual molts
cossos polítichs consenten en ferse ciutadans d'un Estat més gran, que
forman expontáneament. Es una societat de societats, que n'estableixen
una de nova, que pot engrandirse ab nous associats, fins y á tant que
son poder basti pera la seguretat dels que s'han unit..."
Aquesta classe de república, capás de resistir á la forsa exterior, pot
mantenirse en sa grandesa sens que l'interior se corrompi. La forma de
aqueixa societat prevé tots los inconvenients.\"
"Si un sól pretengués usurpar lo gobern, no podria segurament estar
igualment acreditat en tots los Estats confederats. Si logrés ferse
massa poderós en un d'ells, tots los demés s'alarmarian: si arrivés á
ajunyir á una part de la Confederació, la que seria encara lliure podria
resistir ab forsas independents de las que ell hauria usurpat, y
enfonzarlo avans de que hagués acabat de establirse."
"Si esclata una sedició en l'interior d'algun dels membres confederats,
los altres poden dominarla y restablir la pau. Si en una de las parts
s'introduheixen alguns abusos, son corretjits per las parts sanas. La
classe d'Estat de que nos ocupém, pot morirse de l'un costat, sens que's
mori de l'altre. La Confederació pot ser disolta, y'ls confederats
quedar soberans."
"Compost de petitas repúblicas, disfruta de la bondat del gobern
interior de cada una d'ellas, y en relació ab l'exterior, per la forsa
de la associació, disposa de totas las ventatjas de las grans
monarquías."
Los párrafos que acabem de traduhir contenen condensada tota la teoría
política de la associació d'Estats ó federalisme. A despit de llur
tracendencia, los compatricis del autor jamay han sapigut aprofitar la
llissó, que, en cambi, va servir de guia als fundadors de la gran Unió
americana.
En efecte, al tractar de explicar y basar lo federalisme, lo célebre
dogmatisador de aquella Confederació, Alexandre Hamilton, va prestar al
pensador francés l'homenatje de traduhirli los párrafos que havem
transcrit, basant en ells sa argumentació. De conformitat ab los
meteixos, definia'l federalisme dihent: "Es una agregació de societats,
ó una associació de dos ó mes Estats dins d'un Estat més gran," y
afegia: "La extensió, modificacions y objectes de la autoritat general,
(ó del Estat més gran), son merament materia de discressió. En tant que
la organisació separada dels membres no estigui abolida, y subsisteixi
com necessitat constitucional pera objectes locals, per més que degui
estar en perfecta subordinació á la autoritat general de la Unió,
subsistirá de fet y en teoría la associació d'Estats ó Confederació."
Sens dupte que aquesta explicació es poch concreta, puig que en la
práctica es verdaderament difícil precisar en quin punt pot dirse que
queda abolida la organisació separada dels membres d'un Estat pera
objectes locals. De fet no s'ha presentat ni pot presentarse un sol
exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat.
L'Estat més unitarista é igualatari, per exemple, no pot deixar de fer
alguna concessió á la varietat, ó sigui als elements particularistas,
aixis com la organisació més particularista ha de concedir molt al
principi de unitat. De la meteixa manera que en la historia no s'ha
realisat jamay, ni jamay se realisará l'ideal d'una monarquía pura ó de
una democracia completa, tampoch ha existit ni existirá un exemple
d'unitarisme sens barreja de federalisme, ni un federalisme sens
barrejas unitarias. Precís es, donchs, que profundisem una mica mes la
materia á fi de deixar ben caracterisat en la práctica lo sistema que
analisem.
Un dels autors que l'ha estudiat més de debó, l'inglés Freeman, en sa
*History of federal Government*, després de ferse cárrech de la
dificultat de dar una definició perfecta, diu: "Lo nom de gobern
federal, en lo sentit amplement práctich, pot aplicarse á qualsevol
unió, quals membres components tinguin entre ells un grau de cohessió
que passi del de una mera aliansa, per molt íntima que s'imagini, y
disfrutin particularment d'un grau de independencia que passi d'una mera
franquicia municipal." Afegeix luego, tractant de caracterisar lo
sistema: "Dos requisits semblan indispensables pera constituhir un
gobern federal en sa forma més perfecta. Per un costat, cada un dels
membres de la Unió deu ser completament independent en aquellas materias
que exclusivament li interessan: per altre, un poder comú deu tenir
atribucions completas pera tot lo que correspón á la col·lectivitat." Y
pera acabar de aclarir aquestas ideas, diu més endavant: "La existencia
de distints membres en la Unió deu ser diplomáticament desconeguda pera
las nacions extrangeras, que jamay han de tractar sino ab lo gobern
central. Una Unió federal, en resum, ha de formar un sol Estat en quant
se relaciona ab los poders extrangers, pero ha de compondres de varis
Estats en quant á llur administració interior."
Podem ja determinar ab precisió quins son los carácters y quina la
naturalesa del Estat particularista ó federatiu. La base es la divisió
de las atribucions propias de la soberanía entre'ls Estats particulars
que s'associan, y l'Estat general que crean pera representar lo conjunt
de la Unió. En la distribució de atribucions, l'Estat general adquireix
tan sóls aquellas que se li encarregan clara y definidament, y'ls Estats
particulars conservan totas las de que no's desprenen. La Unió y sos
membres coexisteixen en un meteix territori y en iguals pobles, sens que
pugui dirse que la una sigui superior als altres ni vice-versa. Las
atribucions están desllindadas, y cada entitat exerceix las que li
corresponen ab completa independencia de las altras. Quan se troban y
topan, una autoritat independent ha de decidir lo conflicte, aplicant
las reglas constitucionals, y obligant á la que pretengui entrar en
terreno que no li pertany, á deturarse ó á tornar á son camp propi.
De lo dit se'n desprén clarament que las duas parts de la soberanía que
resultan de la distribució, son desiguals y de distinta especie. La part
que correspón al Estat general se compón de atribucions pocas en número
pero de gran importancia, mentres que la que's reservan los Estats
particulars són en número indefinit, pero de menor tracendencia moltas
d'ellas. La part de soberania del primer es delegada; la dels darrers,
originaria. Lo gobern de la Unió es un verdader apoderat dels membres
d'aquesta, si be que disposa de medis pera ferse respectar la delegació
fins pels meteixos delegants.
L'Estat general, baix certs punts de vista, no passa de ser un sér
abstracte, una ficció legal. S'extén á un gran territori y al poble ó
pobles que l'habitan, pero aquell y aquestos són los meteixos que forman
los Estats particulars, qual soberanía es natural, expontánea, y per
consegüent forta y robusta. "La soberanía dels Estats, com diu
perfectament Tocqueville, s'apoya en los recorts, en las habituts, en
los prejudicis locals, en l'egoisme de provincia y de familia: en un
mot, en totas las cosas que donan al instint de la pátria tanta potencia
en lo cor del home. ¿Cóm duptar de sas ventatjas?" La soberanía del
conjunt es obra del art y representa una pátria més llunyana que la
que's veu y toca en lo petit Estat. Lo sentiment que inspira es vagorós
é indefinit. Se la estima mes per reflexió que per entussiasme.
Tots los que han estudiat la naturalesa y carácters de la organisació
particularista, donan la importancia que mereix á la divisió de la
soberanía que es sa base. L'esmentat Tocqueville, despres d'explicarla,
condensa algunas de sas ventatjas en lo següent párrafo:
"Ningú diria fins á quin punt la divisió de la soberanía serveix al ben
estar de cada un dels Estats que forman la Unió. En aquestas petitas
societats, que no s'han de preocupar per la necessitat de defensarse ni
per l'afany d'engrandirse, tota la potencia social y tota la energía
individual se concentran en las milloras interiors. Lo gobern de cada
Estat, col·locat al costat meteix dels gobernats, reb constantment
l'avís de las necessitats que's fan sentir. Aixis es, que cada any se
presentan projectes nous, que discutits en las assambleas comunals ó en
la llegislatura del Estat, y reproduhits luego per la prempsa, exitan
l'interés universal y lo zel dels ciutadans. Aquest afany de milloras
agita sens parar á las repúblicas americanas, y no las perturba:
l'ambició de poder deixa en ellas lloch á l'afany de ben estar, passió
més vulgar, pero menys perillosa. Es opinió generalment admesa en
América, que la existencia y duració de las formas republicanas en
aquell continent depén de la existencia y duració del sistema federatiu.
Una gran part de las miserias en que's negan los nous Estats de la
América meridional, s'atribuheixen á que s'ha volgut establir alli grans
repúblicas, en compte de fraccionarhi la soberanía."
Determinada la naturalesa y carácter de la organisació particularista,
que'l meteix Tocqueville resumeix en aquesta frase: "La Unió es lliure y
felís com una nació petita; gloriosa y forta com una de gran," y de la
que'l primer orador dels Estats-Units, Daniel Webster, en un moment
solemne va deixarnos la definició poética, pintantnos las diferencias
entre'ls distints pobles que forman la Confederació americana com "una
agradable varietat en mitj d'un aire general de familia" y resumintla en
lo vers llatí:
"*Faties, non omnibus una, Nee diversa tamen, qualem decet esse
sororum*."
anem ja á veure los distints graus que pot tenir la organisació de
que'ns ocupem, y las diferents formas que pot pendre.
Al tractar d'establirse en Nort-América un gobern general que unís á las
varias Colonias que havian lograt emanciparse de la Gran Bretanya, lo
floret d'homens eminents que va produhir aquella revolució, la més
profitosa y fecunda dels temps moderns, va escorcollar tots los
antecedents que oferia la historia dels diversos pobles, al objecte de
treuren la ensenyansa que fós aplicable á la organisació de llur pays.
Durant lo periodo que va preparar la guerra de la independencia y tot lo
temps que va durar aquesta, las Colonias formavan una Lliga, que no
arribava á tenir organisació permanent, puig tots los assumptos
d'interés comú se tractavan en un Congrés, ó millor Diéta, que's reunia
accidentalment, y quals resolucions no tenian més forsa que la que'ls
concedian los poders de cada Colonia, més ó menys efectiva segons fossin
més ó menys apremiants las necessitats de la defensa que cada una
sentia.
Prompte degueren las Colonias convencers, de que una Lliga purament
accidental no'ls bastava, y lo meteix Congrés que va redactar la célebre
"Declaració de Independencia", va preparar un projecte de Confederació,
que va ser aprobat al cap de poch més d'un any. Mes, per moltas
esperansas que hagués fet concebir, la nova forma de unió no va pas
satisfer las necessitats que's sentian. Lo Congrés que creava podia
tenir iniciativa, pero no disposava de medis pera fer práctichs sos
resultats. Se li havian encarregat atribucions, pero no se li havia dat
poder pera exercirlas. Las lleys que'l Congrés dictava no tenian sanció
efectiva, puig los encarregats de executarlas y aplicarlas eran los
poders dels Estats particulars. Si algún d'aquestos se negava ó feya
l'orni, lo Congrés no podia fer res més que reclamar la ajuda de las
forsas dels demés confederats, y si'ls poders d'aquestos s'hi prestavan,
declarar la guerra al desobedient ó descuidat. "La Confederació, com
deya perfectament Hamilton, si havia de fer cumplir rigorosament sas
disposicions, devia substituhir la violenta y sanguinaria acció de la
espasa, á la suau influhencia de la magistratura."
En vista de tal situació, tota la munió d'homens eminents de las
Colonias va dedicarse al travall que hem indicat més amunt. Agrupats al
entorn de la gran figura de Washington, y alentats per la honradíssima
experiencia de Franklin, van proposarse dotar á llur pays d'una
organisació més estable, que garantís totas las llibertats compatibles
ab las funcions dessembrassadas del gobern, y'l resultat de llurs
travalls fou l'Estat compost, tal com se conté en la Constitució que
porta avuy ja un sigle de vida. Pera arrivar á tal resultat, degueren
ferse grans esforsos, y mentres en la Convenció federal y en las dels
diversos dels Estats se davan mostras notables de bon sentit y de
coneixement de la historia per homens com Madison, Wilson, Hamilton,
Morris, Rufo king, Randolf, Marshall y altres, dos d'aquestos, Hamilton
y Madison, junt ab Jay, logravan condensar la essencia de las doctrinas
de llibertat y particularisme en los vuitanta cinch números de *The
federalist*, que forman lo més complet tractat de dret polítich federal,
y son mirats encara avuy com la Biblia política de la Unió americana.
Tots ells consultavan la historia, y no hi trobavan altra cosa que
Lligas y Confederacions que no havian arrivat á sistematisarse.
Examinavan las Lligas de la antigua Grecia, especialment la Aquea, las
Confederacions dels Cantons suissos y de las set Provincias unidas dels
Paísos Baixos, las agrupacions de las Ciutats anseáticas y de algunas de
las germánicas é italianas, y no'ls satisfeyan; dirigian de fit á fit la
mirada al feudalisme, y sens fer cas de las preocupacions de la
filosofía d'Europa, inspirada tal volta per monarcas poderosos, veyan en
ell llavors que podian aprofitarse, las recullian ab amorós cuidado, y
ab tots aquestos datos preparavan una organisació nova. Un cop la
tingueren embastada, ab tot y que'l conjunt era un agregat de
tranzaccions entre'ls distints punts de mira dels que havian contribuhit
á formarlo, tots lo defensaren ab calor. Pera dar idea de aquestas
defensas, traduhirém lo final d'un dels discursos que James Wilson va
dirigir á la Convenció de Pennsylvania. "Per ma part, digué, al
contemplar aquest sistema, me perdo admirat de sa grandesa. Al adoptar
aquesta organisació alsem temples á la llibertat en tota la terra. Del
éxit que logri l'América en aquest combat per la llibertat, dependeixen
los esforsos dels homens valents é il·lustrats dels demes payssos. Las
ventatjas no's reduhirán als Estats-Units, sinó que enlairarán los cors
nobles que en Europa suspiran per la llibertat. Los princeps, pera
conservar llurs subdits, se veurán obligats á concedirlos una part dels
drets que'ls tenen usurpats desde molts sigles, y d'aquest modo servirem
als alts designis de la Providencia, afavorint la multiplicació dels
homens, y llur progrés en intel·ligencia y llur avens en felicitat."
De lo que acabem d'exposar se'n desprén, que'ls fundadors de la Unió
americana veyan ben clars los distints graus y diferents formas que pot
tenir la organisació particularista, compresa desde la separació total
de diversos Estats, fins á la unificació completa. Llurs ideas, no
obstant, van tenir ben poca ressonancia en Europa, exaltada pels somnis
y desvaris de la revolució francesa. De moment van ferse algunas
traduccions al francés de *The federalist*: mes, encara que'l célebre
Talleyrand s'hi entussiasmes fins el punt de recomanar calorosament son
estudi al Duch d'Aranda, embaixador d'Espanya á Paris, no va tenir la
menor influencia en la marxa dels successos. La revolució francesa havia
posat á tot Europa en una pendent, en la que no podia deturarse, y devia
cumplirse la profecia de Washington, que no feya més que expressar la
idea de sos més il·lustres compatricis, al escriure en octubre de 1789,
quan encara la revolució no havia entrat en la via de las exageracions
que devian ofegarla, las següents paraulas: "Desitjo enganyarme; pero si
no he comprés malament á la nació francesa, se vessará molta sanch, y
acabará sent víctima d'un despotisme pitjor que'l que s'alaba de haber
tirat per terra."
Passada la revolució, va estudiarse seriament la organisació americana,
al ser restaurada la Confederació germánica en 1815. Llavoras va
sistematisarse lo particularisme, distingintse tres graus de
concentració, ó siguin: la Lliga, la Confederació d'Estats
(*Staatenbund*), y l'Estat federatiu ó compost (*Staatenstaat*).
La Lliga, purament temporal y pera objectes determinats, no pot pendres
com forma definitiva de una organisació nacional, puig que es propia
d'Estats que no vulguin limitar permanentment llur independencia. Los
que forman una Lliga poden abandonarla sempre que'ls convingui ó
vulguin, en us de llur autonomía. La Confederació d'Estats y l'Estat
federatiu son las duas formas propias dels pobles que volen viure units
y formant un conjunt nacional, sens unificarse ni abdicar més que una
petita part de llur independencia. Una y altra són formas definitivas de
organisació, y segons los autors alemanys que van fer los estudis de que
acabém de parlar, la diferencia que va de la Confederació d'Estats al
Estat federatiu, consisteix en que la primera té per fi essencial y
exclusiu la llibertat exterior ó independencia del conjunt dels Estats
confederats, en tant que'l segón s'exten á materias de política interior
dels distints Estats.
Aquesta classificació, trasplantada de Alemania á Suissa per L. Snell,
va ser la que's tingué en compte al convertir la antigua Confederació
dels Cantons en Estat federatiu. La latitut de la definició d'aquest fa
possible un grau molt avansat de centralisació, y per aixó sens dupte va
acceptarla ab afany lo partit que s'anomenava radical y s'inspirava en
las teorias autoritarias dels revolucionaris francesos.
Molt millor que'ls alemanys y radicals suissos, va sistematisar lo
particularisme l'avans citat Freeman, que no sóls va interpretar ab
molta fidelitat los punts de vista americans, sinó que va fer
directament un estudi profundo de totas las organisacions
particularistas que'ns presenta la historia, comensant per las lligas
fenicias y gregas, y acabant per las Confederacions que avuy
subsisteixen. Segons l'autor inglés, los dos graus de federalisme, que
anomena Confederació d'Estats y Estat compost, se distingeixen no sols
en la essencia de las atribucions que's confereixen al representant del
conjunt, sino també en la forma d'exercirlas. En la Confederació, lo
poder general tracta sóls ab los goberns dels Estats particulars, que
están encarregats de la execució de sas disposicions, y en l'Estat
compost, lo poder general no sóls tracta ab los goberns particulars,
sinó que exerceix jurisdicció sobre'ls ciutadans, y pot fer executar sas
disposicions directament, disposant al efecte de poder executiu y
tribunals organisats. Aquesta classificació está completament d'acort ab
los autors de *Lo federalista* y ab tots los tractadistas notables de
dret polítich de Nort-América y de la moderna Suissa.
Sabem ja quina es la naturalesa y quins los carácters de la organisació
particularista en los diversos graus de cohessió entre'ls membres que la
forman. De tots ells, lo més perfecte es l'Estat compost ó federatiu,
que conservant totas las ventatjas als Estats petits, los fa tan
poderosos y gloriosos com los grans, tenint sobre d'aquestos la ventatja
de que pot extendres indefinidament.
De tot lo que acabem d'exposar se'n desprén, que desde l'Estat unitari
fins á la separació completa de las regions, pot la organisació política
tenir distints graus de cohessió que en llur conjunt prenen los noms de
associació d'Estats, y tenen per base lo federalisme ó particularisme.
Quan lo grau de cohessió no passa de una aliansa temporal y dependent de
la voluntat dels que la forman, lo nom de Lliga es lo que correspón á
una agregació que no arriva á tenir carácter de nacionalitat. Quan la
aliansa es definitiva y crea órgans que representin lo poder del
conjunt, més ab relació ab las necessitats de defensa que no pas pera
qüestions de ordre interior, no tenint aqueix poder jurisdicció directa
sobre'ls individuos, ab los quals sóls pot comunicarse per intermediació
dels poders dels Estats associats, lo conjunt reb lo nom de Confederació
d'Estats. Quan los órgans creats per la aliansa definitiva representan
lo poder del conjunt, ab relació aixís á las necessitats de la defensa
exterior com de la garantía de certs drets y llibertats en lo interior,
y están aqueixos órgans del poder central prou desenrotllats pera poder
exercir en las materias que tenen encarregadas jurisdicció sobre'ls
Estats particulars y directament sobre'ls individuos de que aquestos se
componen, la agrupació porta lo nom de Estat compost ó Estat federatiu.
Per poch que's reflexioni, apareixerá clar, que totas las ventatjas que
havem indicat son fillas de la conformitat de la organisació
particularista ab las ensenyansas de la naturalesa. Aspirant, no á la
uniformitat, sinó á la unió, emplea los medis que portan á aquesta, y
rebutja los que poden produhir aquella. No cerca res per la imposició, y
ho espera tot de l'associació. Essent lo contrari del sistema de
opressió, que segons gráfica expressió de Herbert Spencer, surt del
militarisme, sa forsa principal es l'industrialisme, y fugint del
régimen de cooperació forsada, que va acompanyat de la desigualtat de
classes, tendeix á la cooperació voluntaria basada en llur igualtat
legal.