de enumerar, resulta que'ls grans donan la preeminencia á la igualtat
sobre la llibertat, en tant que en los petits aquesta predomina sobre
aquella. Los primers, pera conseguir la pau y la tranquilitat, tenen de
comprimir las iniciativas particulars, contrariant aixis ó dificultant
lo progrés. Los segons donan expansió á las iniciativas, pero mancantlos
forsa pera regularlas, no logran contenirlas dins dels justos límits de
la competencia pacífica. La lley, en l'Estat petit, s'enmotlla á las
necessitats del poble á que s'aplica, y es per lo tant relativament més
justa; pero te menys garantias de poderse aplicar pacífica y
ordenadament. En l'Estat gran, las necessitats de una part del poble ó
de sa totalitat no poden ser escrupulosament atesas en la lley; pero, en
cambi, aquesta té més seguretat de ser aplicada, puig que en cas de
necessitat passa per damunt de totas las resistencias locals que puguin
oposárseli.
Sens negar que'ls inconvenients dels Estats petits siguin verdaderament
de tal importancia, que arrivan á desvirtuar llurs ventatjas
incontestables, farem notar que en los Estats grans los inconvenients no
están compensats per las ventatjas, puig la major part de las de que
s'envaneixen son purament il·lusorias. La unitat de que tant s'alaban,
no es més que la disfressa de la tiranía, que sols per la forsa pot
aguantarse. Vegis sino los medis que té d'emplear lo poder pera dominar
la manifestació de las varietats locals. Reunint per un costat un
exercit d'empleats y per altre un de gent armada, porta á cada comarca
los agents que ha tret de las altras, y ab la ajuda d'aquesta combinació
maquiavélica las domina á totas. No armonisa las varietats, sino que las
ofega, y si es veritat que per tal medi manté la pau material, no ho
logra sinó á costa de debilitar los carácters.
L'Estat gran evita la freqüencia de las petitas guerras; pero fa
terribles las que no pot evitar ó provoca moltas vegadas. No es la
guerra la situació normal del Estat gran; pero los efectes d'una sola
que'n tingui no s'esborran durant molts anys. Ademés, la pau en que'ls
Estats grans viuhen, es de una naturalesa molt especial y poch
civilisadora. Plens los uns envers los altres de recels y suspicacias,
han d'estar constantment preparats á la guerra, convertintse las nacions
en inmensos quartels, ahont se consumen los millors anys del jovent y lo
més sanejat dels pressupostos. Lo militarisme es lo régimen dels Estats
unitaris en que's divideix la Europa actual, y'l militarisme es
incompatible ab la llibertat.
Tan artificial es la unitat produhida per las aglomeracions que
s'anomenan grans Estats, que al moment que han de posarla á proba se'ls
desfá entre las mans. L'element de la varietat es tan essencial á las
societats, que ha de manifestarse en una ó altra forma. Si se'l
comprimeix en un sentit, esclata en un altre; si s'impedeix ó contraría
sa expansió natural, se presenta en un'altra forma, y causa perjudicis
molt més efectius que'ls que's tractava d'evitar. Bon exemple d'aixó
n'es la Fransa, la nació exemple pels unitaristas. Allí no hi ha
reconeguda cap varietat local ni d'interessos. Un sol poder, una sola
llengua, una sola lley, s'extenen á una aglomeració de trenta milions
d'habitants. La administració es uniforme, y desde'l centre de Paris té
una xarxa extesa damunt de tot lo territori nacional. Res se mou sens
que lo gobern ho permeti, y'l gobern no permet res que no sigui dintre
de la uniformitat. La opinió pública, preparada en unas universitats y
col·legis, en que s'ensenyan los mateixos textos, en igual número d'anys
y dantse las classes en idénticas horas, y fomentada per tots los medis
de que disposa l'Estat concentrat, está també á favor de la uniformitat,
y auxilia poderosament en aquesta via al gobern, sigui'l que sigui.
Després de tots aquestos esforsos verdaderament extraordinaris, ¿qué ha
conseguit la Fransa en lo terreno de la unió? Res més que ser la nació
realment més desunida. Entre mitj de tanta uniformitat hi ha molta menys
compactibilitat que en la Confederació germánica ó en los Estats-Units
d'América. L'element de varietat, comprimit en totas sas manifestacions
llegítimas, ha reventat en los partits, y la Fransa's trova avuy sens
tenir cap solució pera las qüestions més vitals. L'Estat está política y
socialment uniformat; la igualtat es completa en tot lo oficial, y aixó
no obstant, dintre de la nació hi ha quatre ó cinch nacions enemigas
irreconciliables. La nació llegitimista, si pogués, destruhiria á la
nació republicana, y vice versa, y cada fracció aceptaria fins l'ajuda
d'en Bismark pera aniquilar á las contrarias. Al veure la impotencia en
que'l pays dividit y enemistat se troba, los unificadors francesos
haurian d'avergonyirse de llur obra. Si haguessin respectat las
varietats llegítimas, seria un fet la unió que avuy los manca.
Las consideracions exposadas bastan pera demostrar, que si's planteja la
qüestió de quina ha de ser la extensió dels Estats, es ben difícil
decidirse en pró dels grans ni dels petits. Cada una de las duas
especies té las sevas ventatjas propias, compensadas pels seus
inconvenients. La resolució de la qüestió está en un sistema que pugui
produhir la educació política, la intensitat del patriotisme y la
adaptació de la lley á las necessitats d'aquells á qui hagi de regir,
sens la duresa de las faccions locals y'ls terribles efectes de la
gelosía entre poble y poble, propis de la divisió extremada, al meteix
temps que la unitat de miras y la perfecció d'algun serveys públichs que
s'alcansan per medi de las grans agrupacions. Aquesta síntessis no es
impossible, per fortuna, y's trova en la aplicació del sistema
particularista, que reconeixent y fomentant las varietats llegítimas,
las uneix pera la realisació dels fins socials que siguin comuns á
totas.
Al enumerar los inconvenients dels Estats reduhits haurá pogut
observarse, que tots ells naixen no de llur propia naturalesa, sino del
aislament en que'ls hem imaginat. Trobis un medi qualsevol pera
agruparlos y enllassarlos, y aquells inconvenients desapareixen. Suposem
un número d'Estats petits en possesió de llur soberanía, limitada sóls
per un poder superior als de cada un d'ells, encarregat de impedir que
la gelosía se converteixi en guerra oberta, y tenim ja guanyada la part
més important de la nostra causa. Suposem que'l meteix poder superior
s'encarrega de assegurar l'ordre interior dins de cada un dels Estats
petits associats, y'ls hem salvat ja dels tristos efectes de la
virulencia de las faccions locals. Afegim á las atribucions que's
concedeixin al poder superior pera'ls indicats objectes, algunas altras
pera dirigir certs serveys generals en los quals la concentració sigui
útil ó necessaria, y tindrem lo problema de que'ns ocupem completament
resolt. Units alguns Estats petits, lo conjunt resulta tan fort com si
formessin un tot compacte, y's trovan en disposició de resistir á
qualsevol Estat gran, quals forsas no passin de las del conjunt dels
units, en lo cas de que tingués la pretensió de apoderarse ó d'atacar á
algun ó á alguns dels de la lliga.
Encara que concedíssim, --y lluny de concedirho, ho neguem
rodonament,-- que l'ideal del progrés sigui la agrupació de tota la
humanitat en un sol tot, nos fora fácil demostrar que la existencia de
grans Estats, lluny de facilitar lo camí cap á aqueix ideal, lo
contraria y dificulta. Las rivalitats y envejas no son patrimoni
exclusiu dels Estats reduhits, sino que ho son encara més dels grans.
Cap d'aquestos se resignaría jamay á deixarse dominar per un altre, y
com que per sa extensió l'amenassat tindria forsas y medis pera
resistir, ni un sol pas cap á la agrupació podria donarse sino per la
guerra y la conquista. Los efectes per tals medis alcansats no són may
definitius, y duran sóls tant com dura la forsa dels victoriosos ó
conquistadors. L'ideal del progrés no es la uniformació sino la unió:
es, com havem ja dit en altres párrafos, la armonía entre la llibertat y
la igualtat. Aquesta armonía sols pot produhirla lo régimen
particularista. L'Estat compost, ó la agregació d'Estats petits y
variats dintre de grans agrupacions ó lligas, es la traducció del
particularisme á la práctica.
Molt se pondera la forsa expansiva de las grans agrupacions. Si'ns
escoltem als unitaristas, cap idea generosa hauria arrivat á ferse
popular sinó hagués tingut en son apoyo tots los medis de que las grans
nacions disposan. Segons ells, lo progrés necessita moltas vegadas ser
imposat fins contra la voluntat dels que han d'aprofitarse de sas
ventatjas. "Als pobles, diuhen, se'ls ha de fer caminar encara que sigui
per forsa, y per aixó los grans Estats centralisats són los més
civilisadors." "Deixeu, afegeixen, als individuos y petitas agrupacions
entregats exclusivament á llur propia iniciativa, y rarament los veureu
donar un pás cap endavant." Pera'ls tals lo creure ó morir dels
mahometans es lo millor sistema pera la propagació de las ideas
civilisadoras.
Aixó sol fa la seva apología. Realment, no hi ha dupte, que si's prenen
per exemple los pobles tals com ells los tenen, sols á bastonadas se'ls
pot fer caminar. Després que los han tret tota iniciativa, y'ls han
ajunyit á la tiranía de un estat omnipotent, es natural que estiguin
ensopits y no tinguin ni esma pera móures. Mes, déixisels en llibertat;
despertintse las iniciativas; acostumísels á tenir confiansa en ells
meteixos, y no se'ls haurá d'empenyer, puig que expontaneament
avansarán. La situació en que ha posat als pobles y als individuos es
precisament lo més grave cárrech que pot ferse al unitarisme. Per tals
motius presentem lo particularisme, com un sistema regenerador de las
societats.
Ab los antecedents exposats podém ja sistematisar las nostras ideas.
Anem, donchs, á sentar la teoría de l'associació de Estats, síntesis del
positivisme científich aplicat á las materias socials y políticas.
## Capitol VI.
## L'estat compost.
> La perfecció suposa complicació.-- Erros produhits per las corrents
> unitarias.-- Las escolas filosófica é histórica.-- Llur impotencia
> dins l'Estat simple.-- L'associació d'Estats.-- ¿Es federalisme?
> Significació de aquest, segons Montesquieu, Hamilton y Freeman.--
> Naturalesa y carácters de la organisació federativa.-- Divisió de la
> soberanía entre'ls Estats federats y'l conjunt.-- Estudi fet per los
> fundadors de la Unió americana.-- Distints graus del federalisme.--
> Lliga, Confederació y Estat federatiu.-- Diferencias entre aquestos
> graus.-- Classificació adoptada pels millors tractadistas de dret
> polítich federal.
"Totas las cosas nobles son difícils y complicadas." Aquest principi,
que repetia constantment Sócrates als seus deixebles, té aplicació
inmediata á las materias de que tractem. La organisació noble de las
societats políticas ha de ser difícil y complicada.
La naturalesa nos ho ensenya en totas sas obras. Las més nobles son las
menys senzillas. En lo món dels sers organisats ocupa l'home lo lloch
preeminent, y l'organisme de l'home es tant complicat, que per sigles de
sigles que duri la humanitat, perfeccionant constantment sas facultats y
medis de observació y d'análisis, jamay arrivará á ferne un estudi
complet. Vagis baixant en la escala dels organismes, y á mida que anirá
disminuhint llur noblesa, se veurá aumentar la simplicitat. Igual
resultat obtindrem si observem lo món moral é intel·lectual.
Es un error buscar lo perfeccionament de las societats en la
simplificació de llurs organismes. Si major complicació en los sers
naturals es signe de un estat més perfecte, ¿quina rahó hi ha pera que
las agrupacions políticas se separin de la regla que'ns ensenya la
naturalesa? Pera persuadirnos de que no se'n separan, basta recordar los
fets més elementals de la historia. Aquesta nos diu en totas sas
páginas, que las societats atrassadas, com los sers inferiors, tenen ab
prou féinas organismes. En ellas la unitat simple triunfa, puig si'l
jefe mana y disposa sens cap complicació, los subordinats obeheixen ab
igual senzillesa. Mes, la societat avansa, y la organisació se complica.
Del Estat civilisat d'avuy á la tribu errant semi-salvatje hi ha tanta
diferencia com del animal superior al rudimentari. ¡Y encara no som allá
ahont anem!. A mida que la societat se perfeccioni, s'aumentará la
complicació, puig cada progrés, cada millora, requereixen órgans nous
encarregats de realisarlos, de manera que pot ben bé donarse com axioma
social, que á major perfecció correspón major complexitat.
L'ideal del Estat, donchs, no pot ser la unitat simple, sino que ha de
ser la varietat complexa, y'ls que pretenen haver trobat lo motllo, en
lo qual basta ficarhi una societat qualsevol, pera que'n surti
radicalment transformada y regenerada, ó bé somian desperts, ó bé
explotan las passions y preocupacions populars. Per igual motiu, lo qui
predica que unas pocas reglas, fillas de principis abstractes d'escola,
bastan pera gobernar á totas las nacions, ignora los rudiments de la
ciencia política-sociológica.
De tals errors ó al·lucinaments han sigut víctimas las escolas que de
bona fé s'han proposat cambiar la manera de ser de las societats
políticas per lo medi senzill de dotarlas de una Constitució que
desenrotlli aquells principis en algunas dotzenas ó centenars
d'articles. La práctica ha sigut un desengany complet que's podia ja
preveure en teoría. Las únicas Constitucions que tenen vida llarga y
robusta, son las que s'acomodan á las necessitats é interessos
particulars dels pobles á que s'aplican, y tenen prou elasticitat pera
anar seguint paulatinament las variacions que's manifestan.
La corrent unitaria que van determinar en tot Europa las monarquias al
lluytar contra'l feudalisme, extremada més tart, si bé que en altre
sentit, per la escola que's dongué lo nom de filosófica, va agafar tanta
forsa, que avuy meteix que la está perdent en molts altres camps,
segueix encara sent irresistible en lo que's refereix á la organisació
de las societats políticas. La escola histórica, ab totas sas
pretensions de antagonista de la filosófica, no va tenir prou pit pera
oposárseli, obertament, y tot portant á la exageració los detalls,
tranzigia en los punts més essencials. Influhida per la corrent que tot
ho arrossegava, no negava l'ideal de uniformitat, que volia alcansar de
cop y volta sa contraria, distingintse d'aquesta tant sóls en lo
procediment pera arrivarhi. Als arguments brillants y aparatosas
generalisacions filosóficas, la escola histórica hi oposava sóls rahons
de oportunitat y conveniencia, que eran interpretadas com manifestacions
del egoisme. Concedia que las aspiracions de la escola contraria eran
perfectament científicas, si be que per desgracia no realisables encara,
lo qual era prou y massa pera reduhirla á la impotencia quan se tractava
de crear. En las qüestions fonamentals no tenia més que ideas negativas,
lo qual de retop la portava á tenir que extremar las solucions á las
qüestions secundarias en sentit purament tradicionalista. Se titulava
histórica, y dels tres moments de la historia, passat, present y futur,
n'olvidava dos, ó millor: n'olvidava un, lo present, y tranzigia en un
altre, lo futur.
En tal situació no es d'extranyar, que en lo terreno polítich social
mostressin igual impotencia las duas escolas. Convenian en que la
uniformitat es l'ideal filosófich de la humanitat, y celebravan com un
progrés las concentracions que havian lograt realisar alguns Estats,
juntant grans territoris y numerosos pobles baix la direcció de poders
únichs, per qual motiu tots los esforsos que una y altra poguessin fer,
devian quedar tancats dintre d'un cércol estret. S'han fet cent ensaigs,
y'l problema d'armonisar la llibertat ab l'autoritarisme no ha trovat
solució en cap de las nacions unificadas del continent d'Europa.
En efecte, ni'l radicalisme democrátich de la escola filosófica, ni'l
doctrinarisme de la anomenada histórica són tals solucions. Lo primer ha
anat de la república á la monarquía y de la monarquía ha tornat á la
república, sens avansar ni un sol pas, sino al revés, retrocedintne
alguns. Ha lograt destruhir quasi tot lo que li feya sombra; mes, al
tractar de crear, s'ha trobat en la més trista impotencia. Excitant las
concupicencias, y fent á majorias accidentals y apassionadas árbitras de
la direcció dels Estats, lo resultat ha sigut l'imperi, la dictadura,
ó'l domini de oligarquias, que han pres la política com un ofici més
lucratiu que'ls altres. Lo segón, trovantse sens forsas reals y
efectivas en la massa dels pobles á quins s'ha imposat, no ha conseguit
res més que elevar á sistema la inmoralitat y produhir l'indiferentisme.
L'un y l'altre van comensar cercant de bona fe una solució. Lluytant
contra'l poder real, sinó van destruhirlo, van rodejarlo de limitacions
que'l reduhian poch menys que á la impotencia: y comensant pel sistema
representatiu, tan bon punt com se va evidenciar sa ineficacia, van
transformarlo en régimen parlamentari, ab tan dolent éxit, que avuy per
avuy pesa damunt d'un y altre lo més complet descrédit, no per llurs
culpas sinó per las dels que s'han empenyat en ferne instruments de
imposició. Las nacions grans d'Europa viuhen constantment en plena
crisis política, agravada fins á un extrem alarmador per l'estat ruinós
en que totas tenen la hisenda pública.
Las duas escolas, en tots llurs matisos, s'han deixat encegar tant per
la corrent de uniformitat, que ni han sapigut veure lo que passava en
alguns pochs Estats, que per llur fortuna havian seguit la corrent
contraria. Pera ellas, ha sigut en va que'ls Estats Units d'América
hagin trobat en lo sistema particularista la solució que's busca
inutilment dins del unitarisme, y en va ha sigut també que en lo meteix
cor d'Europa algunas petitas agrupacions hagin obtingut iguals ventatjas
pel meteix camí que la Unió americana. L'afany de concentració y'l
prejudici de que la unitat dels Estats exigeix la destrucció de totas
las varietats organisadas, són pera una y altra escola lligaduras que no
las deixan sortir del cércol en que s'han tancat. Llurs ensaigs y probas
no poden ferse sinó baix la base del Estat simple. La idea del Estat
compost, ó format per medi de la agrupació d'Estats simples, es pera'ls
polítichs d'Europa tan disbaratada, que ni los honors de la discussió li
concedeixen. Los tractadistas de dret públich acostuman dedicar al
sistema federatiu sols unas pocas ratllas, com d'almoyna, en las quals
se transparenta sempre lo menyspreu y compassió ab que'l miran.
Y mal que pesi als tractadistas y polítichs d'Europa, aqueix sistema es
l'únich que pót resoldre'ls problemas davant dels quals ells s'han vist
impotents. Teórica y practicament, l'Estat compost es l'únich que
equilibra tots los interessos, armonisa la llibertat y la igualtat, é
impulsa als pobles cap al progrés y la millora.
L'Estat compost es la fórmula práctica del particularisme. Anem, donchs,
á examinar en que consisteix, y quina es sa naturalesa.
L'Estat compost no es res més que la associació de varis Estats simples.
Aquestos, per llur propia naturalesa, gosan dels drets inherents á la
soberanía, y son amos de llurs accions. Al associarse, realisan lo
meteix acte jurídich que los individuos al formar companyía. Limitan
llur llibertat natural en tot lo que es materia de la associació,
obligantse á cumplir las obligacions socials que s'imposan. Pera la bona
marxa del conjunt, nombran també un gerent, de la meteixa manera que las
companyías particulars, y l'investeixen de atribucions que li donan
personalitat propia. Aquest gerent es lo representant dels associats en
tots aquells actes que son materia de l'associació, y porta la firma
social quan té de relacionarse ab altras entitats ó associacions. Davant
de las nacions extrangeras, lo gerent del Estat compost té la categoría
de nació, y tracta d'igual á igual ab totas ellas.
Essent l'Estat compost una associació d'Estats simples, y debent
aquestos limitar llur independencia al associarse, es evident que la
condició essencial del sistema consisteix en la divisió de la soberanía.
Los Estats simples, al tractar de formar una associació, han de comensar
per descompondre la soberanía en sas diferents atribucions, y fixar ben
bé aquellas de que's desprenen, puig en la escriptura social, que en
llenguatje polítich reb lo nom de Constitució, han de constarhi ben
claras y determinadas, al objecte d'evitar duptes.
La associació d'Estats pot ser més ó menys extreta, segons siguin majors
ó menors las limitacions á que's subjectin los components, y segons lo
carácter més ó menys permanent que's dongui á las meteixas. Desde la
unificació de tots los membres d'un Estat simple ó unitat política, fins
á la independencia de cada un d'ells, hi van distints graus que en
conjunt forman un sistema. Desde'l punt que la unitat política entre
varias regions deixa d'existir, fins á aquell en que s'arriva á rompre
tot lligament entre las meteixas, convertintse cada una en personalitat
política completa, la agregació reb lo nom genérich de associació
d'Estats, y'l sistema's diu federalisme ó particularisme. Aquest mot es
lo que havém adoptat nosaltres al dar títol á aquesta part del nostre
llibre, no perqué'l jutjem lo més precís y propi, sinó per rahons de
oportunitat y conveniencia. Entenguis ben bé, no obstant, que al parlar
de organisació particularista, ab tot y que lo significat de la frase
sigui més ample, la usem com sinónima de associació d'Estats y de
federalisme.
En efecte, desde'l moment que varis Estats y regions deixan de estar
unificats sens arrivar á ser independents, forsosament han de estar
lligats en aliansa més ó menys estreta. Foedus no vol dir més que
aliansa, y per lo tant federal, federalisme y tots los demés derivats y
compostos de aquella paraula llatina expressan ideas referents á
aliansa. Gobern federal, donchs, es lo gobern fundat en la aliansa,
aixis com federalisme, federalista, etc., etc., no volen dir sinó afició
ó aficionat á la organisació federal.
Suposem que'ls nostres lectors voldrán saber quinas son las rahons de
oportunitat y conveniencia que'ns obligan á adoptar pera las nostras
aspiracions un qualificatiu menys precís y propi que altres que podriam
emplear, y'ns sembla ja sentir que'ns diuhen: "Si desde l'Estat unitari,
ó sigui d'aquell que te'l poder concentrat, fins á la independencia
completa dels varis trossos ó regions que'l forman, no hi ha més que
federalisme; si la forma federal es la única que pot pendre'l
particularisme regionalista quan no arriva á la separació, ¿per qué no
hem de usar lo nom que técnicament expressa la nostra idea? Perque hem
d'amagarnos de dir lo que som á tothom que vulgui saberho?"