la civilisació que, diuhen, camina cap á la unitat. Pera ells, l'ideal
de la humanitat es un sol Estat, ab un sol poder, una sola lley, una
sola relligió, una sola llengua etc., etc.. Llur objectiu es la
simplicitat portada al extrem de no ser possible la mes petita
diferenciació. Somian no sols en la pau de nació á nació, sino també en
la pau entre tots los elements que avuy están en competencia. Las
iniciativas particulars los destorban, y voldrian suplirlas per una
reglamentació uniforme, que previngués tots los casos y s'estengués per
tot arreu. Sols en cas de realisarse llur somni creurian que l'home ha
arrivat al estat de perfecció, que fan consistir en la igualtat
absoluta.
Admetem en suposició que s'ha realisat aquest somni y ¿que tindriam?
Tindriam avans que tot, que'ls homens que formessin aqueixa societat
ideal no foran pas com los que avuy corren. Los que coneixem tenen
voluntat propia, y no's decideixen á cap acció, ni á la més
insignificant, sens haber pesat los móvils en pró y en contra. Los veyem
subjectes á passions y desitjos, y capassos de grans virtuts y de grans
vicis. Los mirem amants de llur dignitat personal, y estimant més que
tot la independencia. Són, en una paraula, sers intel·ligents, sensibles
y lliures. Tindriam, ademés, la societat estancada, petrificada,
inmóvil. Aixafadas las iniciativas individuals; contrariats los
desitjos; empresonadas las passions; enervats los carácters per la
regimentació, la lluyta fora tan morta que no podria produhir cap
millora. En la societat somiada pels uniformistas hi regnaria
verdaderament la pau y la quietut, pero fora la pau y quietut dels
cementeris. Seria una societat d'autómatas, incapás de tot be y de tot
mal, á la qual podria ab molta propietat aplicarse la imprecació del
Dante. No valdria la pena de parlar d'ella: bastaria mirarla... y
passar.
L'ideal de la nostra societat basada en lo particularisme es tota una
altra cosa. Lliures los individuos, lliures las corporacions, lliures
las regions, lliures las nacions y rassas, pero units tots per los suaus
llassos de la germanor y del afecte; essent lo poder productor de la
igualtat mes ó menys fort segons la afinitat que existís entre'ls
elements que degués regular; en activitat constant y creixent las
iniciativas; lluytant totas per lo progrés y la millora, pero
contingudas per l'interés comú dins dels límits de la competencia; las
agregacions d'individuos y de familias formant regions; las regions,
Estats confederats; los Estats confederats, Lligas, y las Lligas estant
enllassadas entre ellas per los principis del dret internacional,
traduhits en concordats y lleys positivas, la humanitat entera estaria
organisada de conformitat ab las ensenyansas de la naturalesa. Las mil
varietats que se mostrarian foran no sols reconegudas, sino fomentadas,
y per la unió expontánea formarian la gran unitat de la especie humana,
agermanada per la llibertat. Dintre d'aquest gran conjunt, cada
agrupació, cada poble, cada rassa aniria desenrotllanse en consonancia
ab sos propis interessos y aspiracions, y's donaria las institucions y
lleys que més se acomodessin al estat de sa civilisació y cultura,
passant de lo senzill á lo complicat segons fossin pocas ó moltas las
necessitats de cada col·lectivitat de las unidas.
Dins de la organisació que naix del sistema particularista, l'element
d'igualtat, tan essencial al Estat com lo de llibertat, no ha de
presentarse de molt tan absorvent y tiránich com dins de la organisació
filla dels oposats sistemas. Variant las manifestacions de la llibertat
y del dret que la garantisa de comarca á comarca, de regió a regió, de
poble á poble, lo principi igualatari se manifestaria suau y soportable,
puig que sos beneficis estarian á la vista. Reduhit á forsa reguladora,
en compte de posar trabas al progrés, contribuhiria á fomentarlo.
La armonía entre la varietat y la igualtat; entre la llibertat y
l'autoritarisme; entre'ls interessos individuals y'ls col·lectius, sóls
pot realisarse dins de la organisació particularista. En tota
organisació unificadora es impossible. Si s'esmotxan las atribucions y's
mina la forsa de la autoritat, ve lo desordre, y l'exercici dels drets
de la llibertat se fa impracticable per l'abús meteix d'aquesta. Si
s'arma ab gran poder á la autoritat, aquesta, que per sa propia
naturalesa ha de ser absorvent é invasora, atropella la llibertat, y'l
régimen del Estat se converteix en tiránich. Dins del unitarisme no hi
cap lo terme mitj, y la vida normal del Estat concentrat es passar de
las revolucions esbojarradas á las reaccions miserables. Ó l'element
igualatari romp lo fré y s'engoleix á son contrari, ó l'element
lliberal, trencant tota lligadura y privantse del concurs del altre, se
suicida per falta de resistencia reguladora. De rés serveixen las
componendas que se han ensajat; de rés que's proclamin drets y
garantías. Si's deixa al individuo aislat al davant del poder concentrat
y organisat, aquest acaba indefectiblement per ser l'amo, després de
destruhir directament aquells drets y garantías, ó de deixarlos
completament irrisoris pera més befa. Si no se deixa al individuo
aislat, sinó que se'l agrupa en corporacions que siguin verdaderas
institucions moderadoras y armonisadoras, l'unitarisme's desnaturalisa é
invadeix lo camp propi del sistema oposat. Las ventatjas que s'obtinguin
en las organisacions mixtas, naixen del element particularista que
tempera l'unificador.
Fins las escolas que sostenen que una de las missions del Estat es la de
amparar al débil contra'l fort, fentlo intervenir en la distribució dels
medis morals y materials de benestar y de perfecció, per més que's
diguin igualatarias, no pretenen de fet sinó consagrar la desigualtat.
Si'ls recursos socials han de favorir als que per llurs condicions no
tenen prou forsas propias pera sortir victoriosos en la lluyta per la
existencia, los medis que s'emplehin han de ser desiguals. La evolució
que van fent las escolas socialistas, apartantse del comunisme
igualatari y declarantse en pró del col·lectivisme anárquich, es la
millor proba de las ventatjas que lo element llibertat va guanyant sobre
l'element igualtat. La regeneració social no s'espera ja de la
regimentació autoritaria, que convertiria als pobles en ramats, sinó
que's busca pel camí de conservar y fomentar la lliure iniciativa
individual y corporativa. Las reformas més tracendentals que indican
aquellas escolas, són las referents al dret civil, á la organisació de
la propietat moble é inmoble. En lo terreno polítich, la escola
col·lectivista en mitj de sas vaguetats tendeix á la exageració del
particularisme.
Resumint ja las ideas exposadas en aquest capítol, direm que la igualtat
es un element tan necessari al Estat com la varietat, puig que sóls per
ella pot regularse l'interés col·lectiu, igualment llegítim que
l'individual. La igualtat es condició essencial de la llibertat en
exercici y del dret que la garantisa, pero es al meteix temps llur major
perill, sinó se la reduheix á límits que no pugui traspassar. Essent la
varietat y la igualtat dos principis contradictoris, y debent descansar
en los dos las societats, la missió del Estat es armonisarlos de manera,
que aunats contribuheixin á la consecució dels fins socials. Sempre que
un dels dos principis logra predominar, naix lo desordre, y l'Estat
sufreix una malaltía grave. Si'l desequilibri prové d'excés de
llibertat, se manifesta'l mal per la exuberancia de moviment, lo progrés
s'atropella, y entre ensopegadas y caigudas, lluny de avansar,
retrocedeix: si prové d'excés d'autoritarisme igualatari, l'anémia dona
iguals conseqüencias. Las organisacions unitarias son impotents pera
establir y conservar l'equilibri, que es, en cambi, la base de la
organisació particularista.
## Capitol V.
## Dimensions del estat
> La multiplicitat d'Estats es un fet necessari.-- La resistencia á la
> unificació es lley de la historia.-- Ventatjas dels Estats reduhits.--
> Generalisació de la educació política.-- Intensitat del patriotisme.--
> Adaptació de la lley á las necessitats del poble.-- Energía de la
> acció social pera lo progrés.-- Ventatjas del Estat gran.-- Extensió
> de la lley.-- Dificultat de las faccions locals y de las petitas
> guerras.-- La guerra es en ells menys freqüent, pero més terrible.--
> Ineficácia de la unificació forsada.-- Divisió interior dels
> francesos.-- Ni l'Estat gran ni'l petit resolen lo problema de la
> organisació de las societats.-- La solució está en la associació
> d'Estats, baix la base del particularisme.
La humanitat no forma ni ha format jamay un sol tót polítich. Per més
que ho hagin intentat tots los ambiciosos que menciona la historia; per
més que totas las ideas novas y generosas hagin tingut pretensions á
guanyarse'ls cors ó las intel·ligencias de la humanitat entera; per més
que tots los pobles que han passat per épocas de sobra de vida hagin
aspirat á ser los amos de la terra, aquesta ha estat sempre dividida en
Estats més ó menys grans, y'ls homes que la habitan han format sempre
innumerables agrupacions ó pobles.
La resistencia á la unificació; la rebeldía del esperit de independencia
de cada agrupació constituhida contra qualsevol imposició, es pot ser la
lley més constant que's desprén de las ensenyansas de la historia. La
obra de tots los unificadors, lo domini de totas las ideas, la
influhencia de tots los pobles absorvents, han durat tan sóls mentres
s'han conservat las forsas que las sostenian. Al punt meteix que las
forsas han minvat, los unificats, los dominats, los influhits han alsat
lo cap y procurat recobrar llur personalitat é independencia. Contra las
unificacions naixen las revoltas; contra las ideas, los cismas; contra
las influencias, la protesta. Los imperis d'Alexandre, de Carles V, de
Napoleon, se desfán y s'esmicolan al aclucar los ulls los conquistadors.
Alguns d'aquestos han hagut de presenciar en vida l'enderrocament de
llur obra, com Bonaparte desde l'isla de Santa Elena. Las aglomeracions,
tant si's basan en ideas com si son degudas á influhencias predominants,
no resisteixen més que'ls imperis. La idea cristiana arriva á conquistar
las conciencias de tot Europa y d'una gran part del mon civilisat, pero
no logra pas mantenirse compacta. Després de haverse dividit en duas
grans seccions, cada una d'aquestas se subdivideix en diferents sectas;
y si la iglesia oriental grega ha de contemplar com varis jefes
poderosos se disputan la preeminencia, la iglesia occidental llatina
degué sufrir adolorida las amputacions operadas pel protestantisme, al
separar de sa obediencia á nacions poderosíssimas. La aglomeració
romana, portada á terme per la major constancia que fins ara ha
demostrat cap poble, no va durar pas més que lo que durá la forsa dels
aglomeradors. Al minvar aquesta, cada provincia va alsarse á nació, y á
la acció unificadora de Roma va seguir la reacció del esmicolament
deslligat del feudalisme.
La resistencia á la unificació com lley de la historia es tan constant,
que's nota no sóls en las ocasions extraordinarias; com quan s'ha format
en gran imperi per la forsa, ó s'ha imposat una idea, ó la potencia
política d'un poble ha fet sentir á altres pobles sa influhencia, sinó
també en la marxa natural y ordinaria de las societats. Dins de las
agrupacions nacionals més antiguas y unidas per comunitat de interessos
morals y materials, las regions y comarcas ab personalitat propia no
deixan jamay de travallar per l'aument de llurs drets y atribucions. Si
tenen llengua especial, la cultivan y la extenen; si alguna de las
brancas del dret es distinta de las similars en altras regions, la
guardan ab respecte; pera'l cuidado de llurs interessos particulars,
no's fian d'altres, sinó que volen directament administrarlos. A mida
que un poble avansa, va resistint més y més á la unificació. Se comensa
per demanar la decentralisació administrativa y s'acaba per exigir la
diferenciació política.
La divisió de la humanitat en agrupacions políticas ó Estats no es més
que l'efecte de la lley histórica que estem analisant. Es un fet
necessari, conseqüencia fatal del desitj de llibertat encarnat en
l'home, y la forsa que l'impulsa no es altra cosa que la manifestació en
lo camp polítich social del horror á la uniformitat que sent la
naturalesa.
Puig que la humanitat ha de viure dividida en agrupacions políticas,
natural es que s'hagi volgut esbrinar la extensió que han de tenir
aquestas. Plantejem la qüestió en termens concrets, preguntantnos quinas
son las ventatjas y quins los inconvenients dels Estats grans y dels
petits respectivament.
Entenguis be, que al dir Estats grans y Estats petits parlem sóls de una
manera relativa. En la Grecia antigua, ahont lo tipo del Estat era la
ciutat, la aglomeració d'alguns centenars de mils ciutadans era
considerada un Estat grandíssim, mentres que al cor del Assia, al costat
dels grans imperis despótichs, una nació d'alguns milions d'habitants ab
prou feynas mereixia'ls honors de ser atesa com entitat política. En los
temps moderns l'Estat no's condensa en una ciutat ni tampoch en una
comarca, sino que s'extén á moltas y comprén, per regla general, alguns
milions d'individuos. La extensió d'un Estat, ademés, es relativa als
medis de comunicació entre las parts que'l forman. Avuy que'l telégrafo
ha suprimit las distancias pera la paraula, y los camins de ferro las
han escursadas pera'l transport material de personas y objectes, un
Estat que s'estengui á cents kilómetres quadrats de territori es més
petit que los que en temps no molt llunyans se reduhian á poquíssimas
lleguas. Entre'ls Estats grans, donchs, comprenem als que ho són
comparats ab los majors del món civilisat, y entre'ls petits hi contem
als que ni per la extensió del territori ni per llur població poden
posarse al costat dels grans, tant si's forman no més que d'una ciutat,
com si comprenen ademés una comarca gran ó varias de petitas. L'Estat
gran, baix lo punt de vista que estem examinant, es lo que disposa
d'elements y forsa pera fer sentir son pes al exterior: l'Estat petit es
lo que, per no disposar de tals medis, ha de reduhirse á la vida
interior. La Fransa, la Gran Bretanya, la Russia, la meteixa Espanya,
son en aquest sentit Estats grans: la Bélgica, la Holanda, los Cantons
suissos, Andorra, las ciutats lliures de Alemania, consideradas en llur
vida interior, son Estats petits.
La primera ventatja que's nota en los Estats petits es que extenen la
educació política á tots los ciutadans, estant sa extensió en rahó
inversa de llur grandaria. Los assumptos de la vida pública estan á tret
de tots los membres del Estat, y com que'ls tocan d'aprop, per forsa han
d'interessarshi. Tant si'l poder es exercit per la generalitat, com si
está concentrat en una sola ó en pocas mans, sas decisions son
comentadas y discutidas, y sa execució minuciosament vigilada. Tothom
está enterat dels assumptos que's tractan, y sobre'l més insignificant
se forma opinió. Los arguments que se donan en pró y en contra de cada
qüestió que's posa á la ordre del dia, son pesats y criticats en
l'interior de las familias y en las reunions de tota especie, essent
aquest exámen y crítica una verdadera escola política. Si s'examina als
pastors més ignorants de la vall d'Andorra ó de qualsevol dels Cantons
primitius suissos, se'ls trovará al corrent dels problemas d'interés
públich que s'han plantejat en llur pays, y disposats á donar rahons en
pró ó en contra de una solució determinada. Lo poder no pot separarse de
la opinió pública sens mereixer la reprobació general. Per poch que se'n
separi cau en la tiranía, puig aixís son calificats moltíssims actes,
que en un Estat gran passarian com inofensius y serian rebuts ab la
major indiferencia.
La generalisació de la educació política fa que, en igualtat de
circunstancias, los Estats petits siguin interiorment més lliures que'ls
Estats grans. La tiranía troba en l'interés que tothom té en la cosa
pública un obstácle quasi insuperable pera establirse, y encara que ho
consegueixi, li es difícil aguantarse. Si alguna tiranía arriva á
imposarse, no es la de un home sinó la de una facció, com succehia quasi
sempre en las ciutats que durant la edat mitja gosavan de independencia.
Mes, notis be, que si en tals ciutats era'l cas de que nos ocupem molt
freqüent, sa causa principal no era la petitesa del Estat, sinó'l
temperament de la época. Las costums eran llavoras duras; la cultura no
havia pulit encara las societats, y l'esperit de facció's mostrava de la
meteixa manera en las grans agrupacions que en las ciutats lliures. A
mida que las costums van anar suavisantse va anar desapareixent aquella
tendencia, y avuy los Estats petits se ne veuhen quasi lliures, de la
meteixa manera que no fa ja tants estragos com feya en los Estats grans.
Altra ventatja dels petits Estats, y de las més importants, es sens
dupte la intensitat ab que tots los ciutadans senten lo patriotisme.
Aquest sentiment, com tots los humans, se mou dins d'un cércol, qual
centre es l'individuo que l'experimenta, y va perdent en forsa lo que
guanya en extensió. Dintre de las grans aglomeracions y tot, cada hu
estima més á sa familia que al poble; més al poble, que á la comarca;
molt, moltíssim més á la comarca, que á la nació. A la familia la estima
perque es sa propia sanch; al poble, perque hi te'ls parents, las
amistats, las coneixensas; á la comarca perque la veu y la toca y está
en relació constant ab molts dels que en ella viuhen. La familia,'l
poble, la comarca son agrupacions naturals, quals individuos components
se prestan serveys mutuos y tenen interessos reals y efectius comuns. La
vila viu directament del camp comarcá, aixís com lo camp viu de la vila.
Aquesta proveheix al pagés de lo que no li dona la terra, y'l pagés, en
cambi, porta á la vila lo que aquesta no pot produhir. En cas d'una
calamitat pública ó d'un perill general, los que cada dia's tractan són
los que principalment han d'ajudarse. La nació gran es una agrupació
artificial que no's veu ni's toca. Se necessita fer un gran esfors
d'imaginació pera persuadirse de que Andalusia ó Galicia forman una sola
patria ab Catalunya. No'ns coneixem los d'aquí ab los d'allá, y
raríssimament ve'l cas de que poguem prestarnos serveys mutuos. A menys
que ho sapiguem pels llibres, --y en aquest cas succeheix lo meteix ab
las comarcas de las nacions més separadas de nosaltres, --no tenim idea
ni de llurs ciutats, ni de llurs monuments, ni de llurs costums y
festas. Ni las aspiracions que ells tenen nos conmouhen, ni las que
tenim nosaltres los conmouhen á n'ells. Es que están massa separats pera
que'l sentiment de patriotisme hi arrivi ab intensitat. La distancia li
fa perdre quasi tota la forsa.
Efecte del patriotisme que inspira l'Estat petit es la identificació
dels ciutadans ab tot lo que es propi d'ells, aixís se tracti de lleys,
institucions, costums, etc., etc., com de monuments, milloras y altres
medis de benestar material. Aquesta identificació los porta á trobarse
disposats á defensarho en tots los moments y circunstancias.
Mes, no es cap de las indicadas la major ventatja del Estat petit. La
primera, la més positiva, es que en ell la definició y aplicació del
dret pot ser molt més ajustada á las condicions del poble y del
territori que no pas en un Estat gran.
Una lley, pera ser al meteix temps justa y útil, ha de atendre tant al
element histórich com á las tendencias filosóficas, tant als fets com á
las aspiracions. Ha de conformarse ab las necessitats reals y positivas
d'aquells pera quins se dicta, pero sens apartarse dels principis
generals de justicia. La definicio del dret per medi de la lley ha de
ser sempre relativa.
Las necessitats socials varian d'época en epoca y de comarca á comarca.
En ellas hi influheixen las condicions de carácter del poble, l'estat de
la seva cultura, la qualitat dels medis naturals de que disposa, la
latitut geográfica, y altras, y altras. Sóls, donchs, petitas
agrupacions y petits territoris senten necessitats comunas, que puguin
ser satisfetas per unas meteixas lleys. Si's vol extendre aquestas á un
poble numerós y á un territori molt gran, ó s'acomodarán sols á las
necessitats de una fracció, sacrificant á las altras, ó serán fillas de
tranzacció entre interessos variats, y no satisfarán á cap d'aquestos.
En una nació gran, per exemple, hi ha comarcas industrials y agrícolas,
comercials y mineras, etc.; n'hi ha de més y de menys avansadas en
cultura é ilustració. ¿A quins interessos ha d'atendre la lley, posada
entre mitj de tants igualment atendibles? ¿Ne sacrificará alguns en
benefici dels altres? ¿Pendrá per norma las comarcas més cultas é
ilustradas y reconeixerá drets que las més atrassadas serán incapassas
d'exercitar, ó, subjectantse á la situació d'aquestas, restringirá las
llibertats de aquellas, ofegant aixís llur iniciativa? La lley sóls pot
ser justa y útil al meteix temps, quan se dicta pera una agrupació quals
membres senten necessitats semblants y gosan de semblant estat de
cultura. Aquestas circunstancias sóls se troban en grau més ó menys
perfecte en l'Estat petit.
En aquest, ademés, la acció social pera'l foment del progrés pot ser
molt més enérgica que en l'Estat gran. Lo gobern está en relació
constant y directa ab los gobernats, y per poch que s'ocupi d'estudiar
las tendencias que's manifestin, tindrá medi de fomentar las útils y de
combatre las perjudicials. Los serveys generals poden desempenyarse ab
tota regularitat, essent pera ells un esperó constant de millora la
vigilancia inmediata del públich sobre'ls encarregats de prestarlos. En
l'Estat petit hi ha entre tots los elements components una compenetració
que es completament impossible en los Estats grans, y si en ells arriva
á entrarhi la noble emulació en alguna de las manifestacions de la
activitat, los resultats son assombrosos. Testimoni d'aixó'n son las
ciutats gregas de la época clássica y las petitas repúblicas italianas
del Renaixement. ¿Quin Estat gran pot alabarse de haver fet tant com la
més insignificant d'aquellas ciutats ó repúblicas, en pró del avens de
la humanitat?
Totas las ventatjas que pot alegar l'Estat gran s'enclouhen á la
d'extendre la unitat artificial á una agrupació numerosa d'homens y á un
gran espay de territori. La lley es general y una, y davant d'ella han
de prosternarse totas las varietats locals, tots los interessos
particulars. Aquesta unitat de lley y de poder dona al Estat gran forsas
y medis pera no tenir que reduhirse á la vida interior y poder exercir
pressió ó influhencia al exterior sobre'ls altres Estats més débils.
L'Estat gran, ademés, s'alaba de corretjir alguns dels defectes y
perills del Estat petit. Lo poder central, disposant de poderosos
recursos, y no estant en contacte directe ab la major part dels
gobernats, ofega la acritut de las faccions locals, y en cas de que's
manifesti, la reprimeix ab duresa. En ell, las disputas entre'ls partits
son menys aspres, puig que estan espargits per un gran espay, lo qual fa
que las ocasions de guerra civil interior siguin més escassas. Y si
evita las guerras civils locals, també fa quasi impossibles las lluytas
armadas de ciutat á ciutat, de poble á poble, que son freqüents quan
cada un d'aquestos gosa de sa autonomía absoluta.
La ventatja de ser més fácil al Estat gran que al petit la conservació
de la independencia, es sols relativa al poder dels vehins y émuls. Si
aquestos son més poderosos que ell pot ser supeditat de la meteixa
manera que l'Estat petit.