llibertats qual naturalesa acabem d'indicar. No es un fí, com en la
escola francesa, sino un medi. L'anglo-saxó vol tenir intervenció en la
cosa pública y exercir los drets polítichs, no pel mer capritxo de fer
diputats ó de poder manifestar sas ideas per escrit y de paraula, sinó
perqué per tals medis se garantisa las llibertats personal y civil. Pera
ell, la política ha de produhir efectes visibles y positius, y si se
pren la pena d'ocuparse en la gobernació del Estat, es perqué vol treure
ventatjas de la gestió encertada ó desencertada dels interessos
públichs. No li basta tenir dret electoral y poder reunirse, associarse,
peticionar y queixarse per medi de la imprenta ó de la oratoria: vol,
ademés, que sos esforsos tinguin conseqüencias. Pera ferlas possibles,
al organisar lo mecanisme gubernamental, no atén tant á la perfecció de
cada una de las pessas aisladament consideradas, com á la eficacia dels
engranatjes que han de relacionar las unas ab las altras. Lo seu sistema
polítich es lo de las limitacions mútuas entre tots los elements del
poder.
Al conjunt de las manifestacions de la llibertat la gent anglo-saxona li
dona un nom que es quasi intraductible á las demés llenguas. Lo *self
government*, que aproximadament expressa la idea de "gobern per sí
meteix", es la sintéssis del seu sistema. Lo self government s'aplica á
totas las personalitats que tenen vida, desde l'Estat al individuo. Pel
self government, la nació es independent, las corporacions gosan de vida
propia y l'individuo es lliure, respectantse mutuament los drets y
practicant la tolerancia, que es essencial á la llibertat. "La ausencia
de la tolerancia, diu perfectament un escriptor nort americá, es
l'estigma del absolutisme, y l'establiment de las oposicions es la
gloria de la llibertat. La llibertat se complau en la varietat: la
tiranía, aixis la d'un sol com la d'una multitut, considera heretje á
qualsevol que pensi ó senti de diferent manera que ella."
En lo self government tots los elements del Estat guardan en més ó en
menys la potestat llegislativa. L'individuo es lo llegislador de sas
propias accions en quant llurs efectes no perjudican á un altre, y l'us
del dret es la manifestació de son poder. Las corporacions gobernan dins
los límits de llur objecte y de las obligacions contretas per los
membres associats, y llurs decisions, que en termes jurídichs
anglo-saxons reben lo nom expressiu de *by-laws*, ó sigui "lleys
locals", son tan efectivas en llur propia esfera com las disposicions
dels poders públichs, venint los tribunals obligats á respectarlas y
aplicarlas. Aixis los drets del individuo com las decisions corporativas
constituheixen limitacions pera la potestat llegislativa del Estat, que
no pot precindir dels respetables interessos que la práctica general de
la llibertat garantisa y rebusteix.
Mes tot lo fins aqui indicat no basta encara á la escola anglo saxona
pera fer efectiva la llibertat individual y corporativa. La tendencia es
cap á lo que anomena *institutional self government*, ó sigui cap á fer
náixer institucions oficials y de carácter públich entremitj del Estat y
del individuo. Aquesta tendencia, portada ja á la práctica en los
Estats-Units y en la major part de las Colonias quasi autónomas, y que's
manifesta cada dia ab més forsa fins en las islas metropolitanas de la
Gran Bretanya, es la que més radicalment separa la escola que anomenem
anglo-saxona de la que hem calificat de francesa. Aquesta, com hem dit
mes amunt, col·loca al individuo aislat y sol davant del Estat unificat
y centralisat, de lo que resulta, que per drets y llibertats que
proclami en favor d'aquell, en la práctica lo deixa absorvit per la
col·lectivitat, ó més ben dit, pel poder que la representa. Aquella,
establint distints graus d'associacions de carácter públich entre
l'individuo y l'Estat, posa al poder representant d'aquest en la
impossibilitat d'extralimitarse, y garantisa eficasment l'exercici dels
drets y llibertats que corresponen á cada un dels components de la
col·lectivitat. Lo institucional self government es, donchs, la base del
sistema particularista; lo que li dona grans ventatjas sobre'ls sistemas
contraris. No insistim més sobre aquest punt, perque tindrem ocasió de
desenrotllarlo en algún dels capítols próxims.
Ab los indicats, tenim ja prou datos pera determinar lo sentit que ha de
donarse á la llibertat en lo terreno polítich-social. En aquest, ha de
reconeixers que la missió capital del Estat ó agrupació política, aixis
pera realisar son objecte jurídich, com pera fomentar lo progrés y
l'avens de la civilisació y de la cultura, no es altra que favorir l'ús
de la llibertat y l'exercici de las iniciativas de tots los components
de la agrupació. Pera lo cumpliment d'aquesta missió, la proclamació de
drets no es de trós tant important com llur garantía. L'Estat no es més
que l'armonisació dels interessos oposats dels individuos y de la
col·lectivitat, que sols se consegueix mediant un ben combinat lligament
de las forsas distintas y contrarias que dins de la agrupació se
desenrotllan; lligament que no permeti que cap d'ellas converteixi sa
acció útil en perjudicial y destructora.
Pero ab tot y que l'Estat sigui la armonisació entre dos interessos
oposats, no deu jamay olvidarse, que'l que representa la llibertat es lo
més sagrat y al que principalment deu atendres. L'interés col·lectiu no
es altra cosa que lo resultant dels individuals, y es sóls perfectament
llegítim en quant es garantía d'aquestos.
Podem ja, sinó definir la llibertat, caracterisarla en lo terreno
polítich social. Lo poble més lliure es aquell en que'ls interessos
individuals tenen de fer menys concessions al col·lectiu, quedant no
obstant eficasment garantits; aquell en que l'ordre general exijeix
menys sacrificis particulars; aquell en que més varietats poden
manifestarse sens perjudicar á la unió. La llibertat no consisteix
solzament en drets polítichs reconeguts aixís al individuo com á la
agrupació, sinó que requereix altres drets que garantisin la iniciativa
expontánea en totas las manifestacions de la activitat. La intervenció
directa ó indirecta en la gestió de la cosa pública que'ls drets
polítichs donan al individuo y al conjunt de aquestos, més que'l fi de
la llibertat, es lo medi de conquistarla, conservarla y perfeccionarla.
Vivint en societat, l'home ha d'abdicar forsosament una part de la seva
independencia individual en pró del Estat, y aquest, mediant tals
abdicacions, ha de assegurar á tots y á cada un de sos membres lo ple y
perfecte goig de l'altra part que conservan. Major llibertat, donchs,
suposa menor limitació de la independencia individual. Y com la
limitació naix de la lley ó disposició obligatoria y de carácter
general, puig que tal es la forma de manifestarse la representació del
interés col·lectiu conferida al poder del Estat, resulta que gosa de
major llibertat aquell poble, quals lleys y disposicions obligatorias en
totas las brancas y en llur conjunt deixan més latitut á la
independencia individual, al meteix temps que la garantisan contra tota
invasió de part del Estat y de tot atach de part dels demés individuos y
entitats que'l constituheixen. No basta, donchs, que la política sigui
expansiva, sinó que han de serho las demés prescripcions legals, aixis
las de dret públich, en sas brancas administrativa, internacional, etc.,
etc., com las de dret privat en sas parts civil, penal, mercantil, de
procediments, etc., etc.. Hi ha molts pobles que's diuhen lliures perque
qualsevol individuo pot desfogarse en periódichs y reunions contra'ls
que exerceixen lo poder y malehir de las institucions fonamentals, y no
s'adonan de que són esclaus del més ínfim agent dels tribunals ó de la
policía, que trovan á cada moment y en tots los casos medi legal
d'inmiscuhirse en las accions dels ciutadans, recordantlos la
enfarfagosa tutela en que viuhen.
Los interessos individuals y'l col·lectiu no arrivan á armonisarse sens
sostenir avans tremendas batallas, y fins quan han arrivat ja á la
desitjada armonía, la oposició entre l'un y l'altre tendeix constantment
á tornar al desequilibri. L'interés col·lectiu, representat pels poders
públichs, acusa als interessos individuals de interessats y egoistas, y
aquestos acusan á aquell de absorvent y tiránich. Lo primer, encara que
de fet, fins en las democracias més puras, s'encarni sempre sols en una
part del poble, ó sigui en los que exerceixen cárrechs y empleos, té en
favor seu la organisació y l'esperit de cos, y pot lluytar contra'l
segón, á pesar de que sigui l'interés de la totalitat. L'interés
col·lectiu se presenta com lo campeó generós del progrés y de las
milloras, y fins quan tot ho fa anar en renou, s'anomena defensor del
ordre. Dicta autoritariament una disposició manant al poble que avensi
en una materia determinada, y queda orgullós y satisfet com si l'avens
s'hagués ja realisat. Gracias á la organisació dels funcionaris que'l
representan, está sempre al aguáit de la menor falta que cometi
l'interés contrari, y de totas treu substancia pera engolir novas
atribucions. La organisació li permet aprofitarse de totas las
circunstancias que's presentan pera aumentar l'autoritarisme. ¿Se comet,
per exemple, un crim horrorós que indigna la conciencia pública? Allá
está amatent lo poder pera arrancar, en nom del sagrat interés
col·lectiu, disposicions draconianas que imposin novas limitacions á la
llibertat individual. ¿Ve una epidemia, y'l poble, com es natural,
s'alarma? No tarda lo poder en invocar los furs suprems de la salut
pública, y aumenta son exércit ab batallons de metjes sense feyna, que
privarán al individuo fins del dret d'estar malalt sens permís del
Estat. Y per tals medis, explotant constantment las debilitats del
poble, y aprofitantse de sos apassionaments tranzitoris, la burocracia,
en representació del interés col·lectiu, va avansant sempre camí y
minant las llibertats individuals, á las que deixa sols l'infantil goig
de creures asseguradas, perque poden desfogarse en articles virulents y
discursos tribunicis, ó prenent part en unas eleccions, que si arrivan á
fer caure un gobern, n'aixecan un altre que no pot deixar de sentir
iguals desitjos d'absorció y d'autoritarisme, ni de moures dins del
meteix ordre de ideas, mentres los interessos individuals estiguin
desorganisats, disgregats y aislats davant de la organisació forta y
concentrada del interés col·lectiu y del poder que'l representa.
Es fácil, facilíssim, proclamar llibertats y reconeixer drets; pero es
difícil, dificilíssim, assegurarlas y garantirlos de tal manera que'l
poder no pugui arrivar, en nom del interés col·lectiu, á traspassar los
límits que té marcats. Pera impedirho, la llibertat no te més medi que
imitar á la autoritat y organisarse. Davant per davant del Estat, ha
d'haverhi agrupacions dels interessos individuals disposadas á resistir
las absorcions y extralimitacions del poder. L'únich sistema que dona
organisació á la llibertat es lo particularisme. Dins del
particularisme, donchs, pot disfrutar l'individuo de la major suma
d'independencia natural que li permeti l'estat de civilisació y cultura
en que's trobi, tenint son exercici perfectament assegurat per lo
conjunt d'institucions á que'l sistema dona vida. Sols ab l'ajuda
d'aquestas pot ser estable l'equilibri entre'ls oposats interessos que
son la base de la agrupació política.
Pera jutjar dels graus de llibertat de que disfruta un poble, hi ha una
pedra de toch que no falla. Basta examinar la situació en que's troban
las minorías, especialment aquellas que van més contra las corrents
dominants. Quan las minorías tenen los drets y llibertats respectats y
poden travallar pera convertirse en majorías, ab lo meteix desembrás que
aquestas pera conservarse, la llibertat está assentada en base sólida.
La llibertat de nadar ab la corrent existeix fins en lo Estat més
absolutista; la qüestió está en poder nadar contra d'aquella. Dins de
una societat lliure, cada hú ha de tenir reconegut lo dret á ser
extravagant, essent sa extravagancia respectada. ¿Qui es capás de dir
que la extravagancia d'avuy no será demá un gran pensament? La
tol·lerancia es la millor mostra del avens de las costums y'l camí més
dret cap al progrés y la millora.
Lo moviment que s'ha despertat en algunas nacions en pró dels drets de
las minorías; las associacions que s'han fundat á Europa y América pera
la proporcionalitat de la representació en los cossos directius, donant
en ells siti á las minorías en proporció á la forsa que tinguin, són un
bon indici pera'l pervenir de la llibertat. Los resultats comensan ja á
tocarse en los Estats que han ensajat algun dels inginyosos medis que
s'han ideat pera la representació proporcional.
## Capitol IV.
## La igualtat
> La igualtat es la expressió del interés col·lectiu.-- Camp propi de la
> igualtat.-- Necessitat que té de la imposició.-- Es condició de la
> llibertat.-- Conseqüencias perillosas que'l poder treu del principi de
> igualtat.-- Materias en que es beneficiosa la intervenció igualitaria
> del Estat.-- Argument capital dels unificadors.-- Demostració de sa
> falta de base.-- La armonía entre la varietat y la igualtat es
> imposible dins dels sistemas unitaris.-- Evolució de las escolas
> socialistas cap al particularisme.-- L'equilibri entre la llibertat y
> l'autoritarisme es l'objecte de la organisació particularista.
Després de lo que acabem d'exposar en lo capítol anterior, poch haurem
d'afegir pera caracterisar la igualtat com element del Estat ó agrupació
política.
La igualtat es la expresió del interés col·lectiu en contraposició als
interessos individuals. Aquestos tendeixen per llur propia naturalesa
cap á la varietat: aquell se veu arrossegat cap á la uniformitat. Los
uns son la forsa impulsiva: l'altre es lo fré que té per ofici contenir
la impetuositat de la marxa.
L'Estat, en bona teoría, no ha de representar més que la equilibrada
armonia entre'ls dos interessos oposats y contradictoris. Lo poder
públich que'l representa hauria de mantenirse en lo piu de la balansa,
impedint que's decantés cap á l'un ni l'altre costat. Tal es al menys la
concepció científica del Estat.
Mes no succeheix aixis, per desgracia. Lo representant del Estat se
converteix en poder, y'l poder es per sa naturalesa autoritari y
absorvent. D'aixó prové la gran dificultat que trova la llibertat en
triunfar y desenrotllarse.
La igualtat té'l seu camp propi, de la mateixa manera que la llibertat,
y dintre d'ell, es condició essencial de aquesta. La llibertat, ha de
ser igual pera'ls membres d'una agrupació. Tots han de tenir iguals
drets é iguals debers: cada un d'ells ha de poder aprofitarse igualment
de las forsas del conjunt pera la realisació dels fins que's proposi.
Dintre de son camp propi, la igualtat es tant respectable com la
varietat, pero es molt difícil que's mantingui sens traspassar sos
límits. Sóls pot contenirla en ells la organisació de la llibertat de
que hem parlat en lo capítol anterior y que desenrotllarém en los
próxims.
Essent la llibertat expansiva per son propi carácter, no hi ha
necessitat de fixarli reglas pera que's manifesti. Basta deixarli lo
cami expedit y sens entrabanchs pera que produheixi tots los beneficis
que d'ella poden esperarse. La igualtat es restrictiva, y no's manifesta
sino se la ajuda per medis postissos. La llibertat es natural; la
igualtat artificial. Aquella es filla de las facultats més nobles del
home; aquesta conseqüencia fatal de sas imperfeccions. La primera es
sempre expontánea; la segona no existeix sino per la imposició interna ó
externa.
Tant artificial es la igualtat en lo camp polítich social, que pera
que'l poder del Estat pugui produhirla, ha d'armársel de medis
coercitius irresistibles. La lley, dispositiva ó prohibitiva, ha de
tenir sanció civil ó penal que la fassi eficás, y la sanció, fins quan
es purament civil, es una contrarietat pera'l qui ha de sufrirla, que
sóls per forsa s'hi subjecta. D'aqui, que'l poder, pera ferla efectiva,
hagi de vencer resistencias. Los tribunals, las penas, la forsa armada,
la policía, etc., son instruments de igualtat. Sens disposar d'ells, lo
poder no lograria segurament establirla.
No vol aixó dir que la igualtat s'hagi d'efectuar sempre per medis
materials. Una forsa purament moral la imposa en molts casos. La moda,
per exemple, uniforma al home civilisat, y las lleys que dicta l'obligan
més que las sancionadas ab fortas penas. Impulsats per una corrent
irresistible, tots nos igualem davant de sos capritxos. Las lleys del
honor, las exigencias de la opinió y cent altras trabas que
voluntariament nos imposem, produheixen la igualtat que inútilment per
altres camins se busca. Observis, no obstant, que tot ajunyintnos ab
expontaneitat y fins ab goig á tals imposicions, las considerem y
anomenem tiranias. Són en realitat sacrificis que l'individuo fa á la
societat ab la idea de poder per sa part disfrutar de sas ventatjas: són
tranzaccions de la independencia de cada hú ab la dels demés, á fi de
que la societat sigui possible.
La observació dels casos en que l'home expontáneament s'imposa
limitacions, confirma la idea que havem donat de la igualtat en lo camp
polítich social. Es un element necessari, pero que ha de tancarse dins
dels límits que li son propis, puig per poch que'ls traspassi se
converteix en causa de perturbació y obstacle pera'l progrés. Tractem,
donchs, de desllindar aquestos límits.
La igualtat es condició de la llibertat. Desde'l moment que varias
iniciativas s'agrupan y han de manifestarse al meteix temps, per forsa
han de subjectarse á reglas generals que determinin fins á quin punt pot
arrivar cada una de ellas. Al Estat li correspon fixar aquestas reglas,
pera las quals no pót tenir altre criteri que'l de la igualtat, puig que
iguals són las entitats á que deu aplicarlas. La lley ha de ser general
é igualataria, sens concedir preferencias á cap individualitat en
perjudici de las altras.
La igualtat davant la lley es una de las més preciosas conquistas dels
nostres temps. Si's reconeix una llibertat, ha de reconeixers pera
tothom: si s'imposa una limitació, á tothom ha de obligar. La lley de
rassas va fentse completament impossible en las societats civilisadas.
La igualtat de drets y de obligacions es una de las condicions
características de la vida moderna.
Mes, aquesta igualtat de drets y d'obligacions; aquesta comunitat de
llibertats y de limitacions, lluny de cohibir las iniciativas
particulars, las favoreixen. Lo dret á la llibertat no es més que'l
reconeixement de facultats de las quals cada individuo pot usar com
millor li sembli, dintre de las limitacions que regulan llur exercici al
sol objecte de ferlo possible. La igualtat en los medis de que pot usar
cada hú, no vol dir que hagin de ser iguals los productes que'n
resultin, sinó al contrari. Res fomenta tant las varietats com la
seguretat de que ningú dins de la societat gosa de majors ni menors
drets que'ls altres.
La igualtat de drets y de debers es la forma més perfecta de la garantía
que deu donar l'Estat á las llibertats individuals. Cada qual s'avé á
veure la seva iniciativa limitada, á condició de qué las dels demés
estiguin subjectas á idéntica limitació.
D'aquest principi de la igualtat del dret y del deber, que es condició
de la llibertat, com de tots los principis que naixen del interés
col·lectiu, se n'ha volgut tréure conseqüencias perillosas. "Si la
llibertat ha de ser igual, s'ha dit, lo ideal de la humanitat es tenir
una sola lley: tota unificació, per conseqüencia, es un pas cap á la
perfecció. La igualtat davant la lley sóls será una veritat lo dia que
la lley sigui igual pera tots los homens."
D'aqui la tendencia de tots los poders cap á la concentració; d'aquí que
totas las manifestacions de vida local s'hagin presentat com obstacles
al progrés; d'aquí, en una paraula, l'origen y la excusa de totas las
tiranias.
Lo absurdo de tals conseqüencias no es difícil de ser posat en
evidencia. Lo principi de la igualtat de dret no prejutja la extensió
que hagi de tenir la lley. La lley ha de ser igual pera tots aquells á
qui obligui, pero d'aixó no se ne deduheix si han de ser molts ó pochs
los obligats. Pera fixar la extensió de la lley, ó en altres térmens,
pera determinar la mida que han de tenir los Estats, es precis atendre á
altras consideracions, que'ns proposem examinar en un dels próxims
capítols.
Pera l'objecte que en lo present tractem nos bastará afirmar, que la
igualtat es un dels carácters de tota lley, sigui la que sigui la
extensió d'aquesta. Si la lley es local ó exclusiva de una comarca, sos
efectes han de ser los meteixos pera tots los elements d'aquesta: si es
nacional, tots los de la nació han de ser igualment obligats: si es
internacional, no ha de fer diferencia en pró de cap de las nacions
convingudas. En aquest sentit y no en altre ha de ser presa la igualtat
com condició de llibertat.
La igualtat, ademés, es element necessari al Estat pera poder cumplir sa
missió de fomentar lo progrés y la cultura. La protecció que otorgui als
interessos dels associats, ha de ser igual pera tots, y tots han de
poder aprofitarsen. Qualsevol disposició que favoreixi un interés
particular en perjudici d'altres interessos, es illegitíma y tiránica.
Si l'Estat, per exemple, s'encarrega de serveys públichs, las condicions
pera utilisarlos han de ser iguals pera tots los associats. Lo correu,
lo telégrafo, lo giro, etc., etc., han d'estar á la disposició de tots
los que cumpleixin las condicions fixadas pera servirsen.
No hi ha dupte que la igualtat es element necessari en quant l'Estat
hagi de manifestarse com fomentador de la cultura, pero convé no perdre
de vista, que d'aquesta missió se n'ha abusat molt, y que sa exageració
ha causat grans perjudicis á la llibertat, produhint efectes
completament contraris als que s'esperavan. Ab la excusa d'aumentar lo
benestar y fomentar lo progrés, los poders públichs van extenent llur
acció á totas las manifestacions de la vida social, perjudicantlas á
totas. L'un dia invocan la higiene, y nos subjectan á cent vexacions,
que tot ho produheixen menys la millora de la salut pública; l'endemá's
conmouhen davant d'una desgracia accidental causada per un vapor ó un
camí de ferro, é imposan als viatjers cent entrabanchs y obligacions,
que sens aumentar ni una mica llur seguretat, dificultan la expedició de
llurs negocis. Y pera cada nova branca de la activitat en que
intervenen, crean nous cossos de funcionaris, que aumentant la forsa de
la burocracia organisada, fan que las intrussions hagin de creixer en
progressió geométrica, y elevan los gastos del Estat á xifras
impossibles de sostenirse baix pena de condemnar las nacions á la ruina.
No negarem que hi ha materias en que la intervenció igualataria del
Estat hagi de ser beneficiosa. Prescindint dels serveys públichs, la
unificació de la moneda, dels pesos y mesuras y algunas altras
favoreixen y simplifican las transaccions, aumentant lo moviment
general. En alguns punts del dret, convé tal vegada que la lley extengui
la seva acció igualataria no sóls á una nació, sinó al major número de
nacions possible, com, per exemple, en los referents als actes de
comers, que ordinariament se practican desde parts distintas del globo.
Lo que si negarem, es que l'afany unificador que tant fa travallar als
poders quan no se'ls ferma molt curts, respongui á la missió de foment y
de cultura encarregada al Estat.
Quan lo régimen general d'aquest se separa de la combinació armónica
dels interessos particulars ab lo general, ó sigui de la llibertat ab la
igualtat, forsosament ha de caure en un extrem perjudicial á uns ó
altres. Si se'n separa per inclinarse cap al costat de la llibertat, lo
perjudici es petit: si va á parar al altre extrem, com succeheix quasi
sempre per desgracia, los perjudicis són de trascendencia. Del afany
unificador no'n pot resultar més que una organisació semblant á la
militar. Las voluntats individuals han de inclinarse davant de la
ordenansa, y las iniciativas, trovant obstacles per tot arreu, han de
encongirse y enervarse. Quan una nació está subjecta á tal régimen, tot
s'espera del Estat; mes com aquest, quan deixa de ser la sintésis de las
iniciativas particulars, es inepte pera produhir cap millora, lo natural
é inevitable es que porti la nació cap á la decadencia.
Miris com se vulgui, la igualtat no es un element de progrés sino en
quant es condició de la llibertat. Aquesta es la que produheix l'avens y
la millora, fills sempre de la diferenciació, y per lo tant, l'interés
general ha de ser sempre considerat com la suma dels particulars. Aixis
ho considera lo sistema particularista, quals grans ventatjas poden
condensarse en la resistencia organisada que oposa á las invasions del
igualatarisme.