partint de la base de la observació directa y comprobada, té per
objectiu arrivar á la generalisació. Per fortuna aquest caracter, si be
que no prou marcat tal vegada encara, es lo distintiu de la ciencia en
la nostra época.
Baix aquest punt de vista, lo particularisme que defensem es
perfectament científich. Eminentment positivista, allí ahont trova una
varietat, no sols la respecta, sino que la fomenta pera que arrivi á ser
un element de progrés. Estudia y observa cuidadosament lo fet
particular, pero ab l'objectiu de agrupar tot lo estudiat y observat en
un sistema general. Arrenca de la llibertat, y camina cap á la unió.
Posa en moviment tots los interessos, pero al meteix temps los dirigeix
cap á la armonía, imitant aixis á la naturalesa, que donant á la materia
innumerables formas, y dotant als sers de facultats y aptituts
indefinidament variadas y variables, assenta en aquesta varietat las
lleys generals de la vida. La naturalesa, si se'ns permet copiar una
frase antigua de la física, te horror á la uniformitat. Dels milions y
milions d'homens que poblan y han poblat la terra, no n'hi ha dos que
siguin idéntichs; tant, que en aquesta falta d'identitat s'apoya la
personalitat de cada individuo, que fora impossible de reconeixer sens
la may desmentida varietat, que es la major maravella de la naturalesa.
Tots los homens, á pesar de llurs diferencias individuals, forman la
humanitat, ab virtuts y vicis generals que no's reuneixen en cap de sos
membres, com en cap d'ells no's condensa lo prototipo general humá, y
tots plegats estan subjectes á lleys fatals, que son com lo llas d'unió
de tota la especie. Lo positivisme té també horror á la uniformitat,
essent aixis fidel imitador de la naturalesa. Lo nostre sistema, donchs,
no sols s'acomoda al positivisme, fill de la observació comprobada, que
es lo distintiu de la ciencia en sa evolució actual, sino que l'esperit
cientifich que l'anima se posará més y més de relleu á mida que la
ciencia anirá avansant camí en lo descubriment de las lleys naturals y
purificant lo seu positivisme.
Per desgracia lo positivisme particularista ha de trobar grans
dificultats pera poder avansar camí en lo camp polítich social. Los
que'l cultivan están impulsats per l'interés propi, y al ocuparse de la
cosa pública los va molt be lo sistema de las generalisacions y dels
idealismes. Los polítichs d'ofici no tenen més objectiu que la possessió
del poder, y quantas més facultats en aquest se concentrin, més
utilitats treurán d'ell al exercirlo.
Difícil, donchs, ha de ser substituhir lo empirísme que avuy ocupa'l
lloch dels verdaders principis científichs. No hi ha pitjor sort que'l
que no hi vol sentir, y la gent política es sorda per conveniencia.
No es estrany, donchs, que'l particularisme, ab tot y basarse en los
principis més rigurosament científichs, no hagi lograt per ara influir
directament en la marxa de la major part de las nacions.
Mes no per aixó hem de desanimarnos. Comensém per demostrar que tenim
rahó: un dia ó altre lograrem que se nos reconegui, á pesar dels
interessos illegítims que han de sortirne perjudicats.
## Capitol III.
## La llibertat
> Dificultat de definir la llibertat, y facilitat de explicar sos
> efectes.-- Distints conceptes de la meteixa segons los graus de
> civilisació y cultura.-- Concepte en los pobles clássichs.-- Concepte
> en la revolució francesa.-- Definicions oficials dadas per aquesta.--
> Concepte modern de la llibertat.-- Escolas francesa y anglo-saxona.--
> Llibertat personal, civil y política.-- Aquesta última es no sóls un
> fí sinó també un medi.-- Lo self government.-- Lo self-government
> institucional.-- Caracterisació de la llibertat moderna.-- Lluyta
> entre'l poder y las iniciativas particulars.-- Armonisació dels
> interessos contradictoris.-- Garantías sólidas d'equilibri.
Comensem ja á baixar de las alturas á que hem degut enfilarnos, y
acostemnos més á ran de terra, preguntantnos ¿que es la llibertat?
Lo més difícil de definir es quasi sempre lo que tots sentim. En aquest
cas deu trovarse la idea de llibertat, quan un dels mes il·lustres
representants de la rassa que en los nostres temps millor la comprén en
la práctica, comensa un capítol destinat á explicarla ab las següents
paraulas: "Moltas definicions s'han donat de la llibertat. La major part
ni mencionarse mereixen".
Mes, si es difícil definir la llibertat, no ho es de molt tant explicar
sos efectes. Aquestos són los que més interessan al nostre punt de vista
positivista.
Pera basar lo sistema polítich social del particularisme en la
llibertat, no tenim cap necessitat de desentranyar lo concepte
metafísich d'aqueixa paraula. Deixem de bon grat que'ls teólechs
moralistas fassin esforsos de penetració intelectual pera agermanar la
responsabilitat humana, sanció de tot sistema religiós, ab la
omnipotencia y preciencia de la divinitat, sens las quals cap teología
tindria base. Deixem enhorabona que'ls filosops de la escola idealista
imaginin com únich subjecte digne de la llibertat, una abstracció que
jamay ha existit en lo món real, y considerin que sóls es verdaderament
lliure l'home que no está subjecte á cap de las pasions inherents á sa
naturalesa. Pera'l nostre objecte hem de contar ab l'home tal com es, ab
tots sos vicis y virtuts, ab sas pasions bonas y dolentas, y dadas
aquestas condicions, ferlo tan amo de si meteix com sigui possible.
La llibertat es un desitj, un sentiment imposat al home per sa propia
naturalesa. Desde'l moment que'l home pot fer us de sas facultats
intel·lectuals, té idea de sa propia personalitat, y vol disposar
d'ella. La llibertat es una aspiració tan humana com la justicia, com la
bellesa, com cent altras del meteix ordre, y sa noció, com la de totas
aquestas aspiracions, va aclarintse, perfeccionantse y complicantse á
mida que las facultats intel·lectuals que'n donan esment al home van
cultivantse y progressant. L'objecte de qualsevol aspiració en l'ordre
moral ó intel·lectual es una de las forsas conservadoras de la
naturalesa, que com las que regulan la vida física, estan latents y no's
mostran á la mirada del home, fins que aquesta te prou forsa pera
descubrirlas y aprofitarlas. En la naturalesa, per exemple, sempre ha
existit la forsa del vapor y la aptitut llumínica de la electricitat;
pero durant molts sigles han estat ocultas als ulls del home, que ni
tenia idea de que fossin aprofitables. De la meteixa manera han existit
sempre las forsas morals de que'ns ocupem, encara que no hagi arrivat
l'home á aprofitarlas fins que'l desenrotllo de sas facultats li ha
permés descubrir llur utilitat y ventatjas. Las manifestacions de las
forsas naturals son indifinidament variadas, y per moltas que arrivi
l'home á descubrirne, sempre'n quedarán de latents y ocultas á sa
mirada: d'aquí que la evolució de las ideas hagui de ser constant é
indefinida, aixis en l'ordre físich com en l'intel·lectual y moral.
Bastan aquestas indicacions pera explicar los distints conceptes que
s'han dat á la idea de llibertat en los diferents estats de civilisació
y de cultura que han atravessat los pobles. Pera l'assiátich, subjecte
al régimen de castas, la llibertat no vol dir mes que pertanyer á una de
las superiors, ab tot y que aquestas meteixas visquin baix lo jou del
despotisme. Pel negre de Cuba, la llibertat es sóls qüestió de color,
puig que pera ell, lo blanch no esclau es lliure. Los ilotas de la
república de Esparta consideravan lliure al poble de Lacedemonia, á
pesar de que estigués subjecte á la voluntat dels ciutadans de la
capital, puig que en ell hi veyan un grau menys de subjecció. A la
antigua Roma, durant molt temps, llibertat no volgué dir mes que gobern
republicá y abolició de la monarquía; sentit que per reminicencia donan
avuy per avuy encara á aquella paraula molts sectaris, que ab tal de no
viure baix l'autoritat d'un rey, no tenen reparo en reconeixer com amos
absoluts á un dictador ó á una Cámara. La revolució francesa va
confondre la llibertat ab la igualtat, fins al extrem de que en un
diccionari polítich se defineixi aquella paraula dihent: "llibertat es
igualtat; igualtat es llibertat." Portada per aquest afany, no es
d'extranyar que hagui destruhit tots los elements de varietat á que ha
pogut arrivar en sa furia destructora, establint damunt de las ruinas
l'autoritarisme del Estat omnipotent. Avuy encara tot Europa se ressent
d'aquest fals concepte de la llibertat, que va formarse en
circunstancias anormals y extraordinarias.
Mirant la cosa en conjunt, s'observa que'l pobles antichs tenian de la
llibertat una idea completament distinta que'ls moderns. Las repúblicas
gregas son la més alta expressió de la cultura clássica, y en ellas se
considerava que l'home arribava á la major altura possible de la noblesa
y de la perfecció, quan se'l considerava membre d'un Estat ó societat
política. Pera tots los homens eminents en aquella civilisació, la
ciutadania era la manifestació més refinada del avens de la humanitat.
L'ideal era l'absorció completa del individuo per la col·lectivitat. Per
aixó deya Aristóteles, que l'Estat está molt per damunt de qualsevol de
sos membres; per aixó la república d'Esparta, que ofegava tota llibertat
individual dintre del comunisme de sas institucions, y produhia en sos
bons temps actes d'estóich y feréstech heroisme en contra de las lleys
de la naturalesa, era la república exemple, qual imitació recomanavan
tots los grans filosophs y poetas; per aixó quan Plató tractava de
pintar l'Estat tipo, lo fundava en la destrucció completa de las
iniciativas y afeccions particulars, y á la classe dels guerrers, que
ocupavan lo lloch preeminent en aquella organisació imaginaria, fins
se'ls privava'l sentiment del amor individual, obligantlos á tenir en
comú las donas, rebaixadas aixís á la mísera categoría de instruments de
la conservació de la rassa.
L'ideal de la llibertat en los temps antichs pot dirse que's reduhia á
la participació material en lo gobern del Estat ó de la ciutat. Lo
ciutadá se considerava lliure si alternativa y consecutivament passava
de la situació de gobernant á la de gobernat y vice-versa. Los que
gobernavan, tant si eran la majoría, com si no passavan d'un cos
escullit, exercian un poder ilimitat y despótich, sens que cap dret
particular tingués garantía de cap classe. Pera'ls pobles grechs, la
perfecta llibertat consistia en la igualtat absoluta, y per aixó diu lo
ja citat Aristóteles, que en una república tipo no's te de concedir cap
diferencia per rahons de virtut ó de talent, essent lo sorteig la forma
de designació pera'ls cárrechs mes característica de la democracia. Y en
efecte, en molts Estats de la Grecia antigua, no sols las magistraturas
políticas, sinó moltas vegadas fins los generals y oradors, eran
designats per la sort.
D'aquesta concepció de la llibertat, tan renyida ab las ensenyansas de
la naturalesa, n'era conseqüencia l'exclussivisme que era son signe
característich. Lo goig de lo que se'n deya llibertat anava unit á la
condició de ciutadá, y no resava poch ni gens ab lo restant dels homens.
Lo no ciutadá, per aquesta sola circunstancia, era considerat enemich ó
fet esclau. Fins lo meteix ciutadá perdia sas preeminencias al punt
meteix que sortía del Estat en que las gosava. Com que la igualtat
completa contraria las lleys naturals, los llegisladors de las ciutats
gregas, filósophs que havian avansat molt en política pero que
desconeixían completament la sociología, no havian pogut fer altra cosa
que crear entitats purament artificials, donantlos per base las
aberracions que eran conseqüencia llógica de llurs sistemas.
La concepció moderna de la llibertat es molt més humana. L'home es
considerat un ser respectable per sa propia naturalesa, y sa condició de
membre d'un Estat es sols una circunstancia accessoria. La filosofía
romana havia ja comensat á aixamplar la estreta concepció grega, de
manera que Ciceró al preguntarse: "¿qué es la llibertat?", havia ja
pogut respondres: "la potestat de viure com vulguis". Lo cristianisme,
al extendre lo seu imperi, va propagar per tot arreu la idea de que cada
ser humá es un ser responsable, ab drets y debers tracendentals: de
manera que al caure las institucions romanas, pogué fundarse l'Estat
damunt de novas bases, per més que en ellas hi influhissin las ideas del
món clássich. Durant la edat mitjana, al costat del feudalisme, que á
despit dels seus horrors y desorganisació, contenia ja algunas llavors
que ben cultivadas podian produhir la veritable llibertat, van naixer
las ciutats lliures, que'n contenian més encara, y que no pogueren
fructificar per l'aislament en que las circunstancias las obligaren á
viure, fentlas passar per un llarch período de turbacions y guerras, que
no acabaren fins que foren engolidas per los Estats grans, fundats
damunt de las runas del feudalisme.
Per desgracia, la fundació d'aquestos Estats no pogué obtenirse sinó
mediant una lluyta terrible y prolongada, y la corrent absorvent y
centralisadora va emportarsen totas las llavors de llibertat que's
contenian en lo feudalisme y especialment en las lligas de ciutats
lliures. Lo poder real s'havía apoyat en los pobles pera combatre al
enemich comú, y un cop obtinguda la victoria va emplear tota la forsa de
que disposava en subjugar á sos auxiliars. Va venir la época que Niebuhr
anomena del poder real absorvent, de la centralisació y del absolutisme
monárquich, dels goberns d'Estat, y la llibertat va sofrir un llarch
eclipse. Per fortuna, lo moviment de las ideas, que es la nota
característica dels temps moderns, apoyada en lo Renaixement y en sas
conseqüencias, y auxiliada per los assombrosos descubriments que
s'havian fet en totas las brancas de la ciencia, al punt meteix que va
creures solidat lo despotisme real que pretenia concentrar l'Estat en la
persona del monarca, va comensar á minarlo, y las revolucions de
Inglaterra, primer; de Fransa y de la major part de las nacions
civilisadas després, feren saber als que's creyan amos absoluts, per
medis tan eloqüents com lo patíbul, que'ls pobles s'havian despertat y
comensavan la lluyta per recobrar llurs drets, ó millor, per realisar la
llibertat segons la concepció moderna.
Aquesta concepció ha prés en los nostres temps diferents formas, que,
pera explicarlas ab claretat, condensarem en dos sistemas, dels quals
anomenarem francés al un y anglo-saxó al altre.
Comensem aquesta compendiosa explicació, exposant algunas de las
definicions que per la escola francesa s'han donat de la llibertat
moderna.
Aquesta escola no ha sapigut sustreures á las reminicencias, y desde la
agitació intel·lectual que va preparar la revolució d'últims del sigle
passat, confón quasi tant com los antichs grechs la llibertat ab la
igualtat. Per incidencia hem citat ja la definició d'aquell diccionari
polítich, pera quins autors "llibertat es igualtat, é igualtat es
llibertat": ab lo qual, al meteix temps que confirman la divisa de totas
las repúblicas francesas, condensada en aquellas duas paraulas, seguidas
de "fraternitat", posan en dupte la competencia gramatical dels que van
adoptarla, puig si duas de las tres paraulas expressan la meteixa idea,
ab una sola n'hi havia prou, y l'altra sobra.
Aficionada la escola francesa á las definicions, no te res d'estrany que
estampés la de la llibertat en las Constitucions revolucionarias.
La primera d'aquestas en ordre cronológich, feta quan la Fransa vivia
encara en monarquía, doná la següent: "La llibertat consisteix en lo
dret de cada hú á fer tot lo que no causa perjudici als altres. La
práctica dels drets naturals de cada hú no té, per lo tant, altres
límits, que'ls que asseguran als demés membres de la societat en
l'exercici dels meteixos drets. Aquestos límits poden sóls ser
determinats per la lley."
La segona Constitució francesa, republicana y feta en lo período de
major forsa de la revolució, al declarar los drets del home, defineix la
llibertat ab las següents paraulas: "La llibertat es aquella facultat en
virtut de la qual correspón al home fer tot alló que no contraria los
drets dels altres. Té per base, la naturalesa; per regla, la justicia;
per protecció, la lley, y per límit moral la máxima: no fassis á un
altre lo que no vulguis que un altre't fassi á tu."
Aquestas definicions caracterisan ben be la llibertat á la francesa,
que's paga molt de las paraulas y descuida las garantias sólidas. Tot ho
deixa á la discressió de la lley, pero no diu qui ha de ferla ni fixa
fins ahont pot arrivar. Dintre d'aqueixas definicions pomposas, donchs,
hi cap no sols l'absolutisme, sino tambe la tiranía. Basta per'aixó que
la lley sigui absolutista ó tiránica.
Y es que la escola francesa, en son afany d'innovar pel cami de la
destrucció, va destrossar totas las llavors de llibertat que estavan á
punt de grillar, y no va trobar res que las substituhís. Partidaria dels
Estats grans y concentrats, degué crear poders molt forts y dominadors,
y al davant d'ells va deixar als individuos molt lliures en teoría, pero
en realitat sóls y aislats, puig que'ls únichs llassos que podian
unirlos y agruparlos eran los que l'Estat meteix los oferia. La situació
creada al ciutadá per la escola francesa es molt semblant á la que tenia
en las repúblicas gregas del temps antich. De fet, l'Estat ho es tot y
l'individuo no es res. Los poders concentrats absorveixen totas las
iniciativas.
Per fortuna de la humanitat, al costat de la escola francesa, ó millor,
avans que aquesta, va formarse la anglo-saxona, que té ideas molt més
claras y sólidas de la llibertat. Práctica y realista aquesta escola,
prefereix los fets á las teorias, y es més amiga de las garantias
positivas que de las definicions abstractas. Ni una se'n trova en sos
documents més solemnes, desde la *Magna Charta* del rey Joan
d'Inglaterra, que porta la fetxa de 1215, fins á la Constitució dels
Estats-Units d'América, redactada en 1787. La escola anglo-saxona no vol
imposicions innecessarias, y tant las aborreix si son fillas de la
voluntat d'un rey, com procedents del autoritarisme d'una Cámara. Lo seu
sistema es establir limitacions y garantirse contra l'esperit absorvent
del poder, sigui'l que sigui, y pera conseguir lo seu objecte, la
fórmula que ha trovat més eficás, es la casuística negativa. "Lo poder
no podrá fer lleys referents á tal materia; los ciutadans no podrán ser
privats de tal ó qual dret; tal ó qual disposició ó procediment serán
nuls y de cap valor ni efecte:"tals son las frases que més freqüentment
se trovan en los documents constitucionals de la Gran Bretanya, de sas
Colonias y dels Estats-Units. No's pagan de la forma, sino que van al
fons de las cosas. Per aixó la gent anglo-saxona es avuy lo mestre de la
llibertat.
Lo seu sistema positivista y práctich no té la brillantor ni la forsa
d'expansió del generalisador y teórich de la escola francesa, pero en
cambi, s'apodera de las inteligencias dels que arrivan á conéixel. Los
meteixos francesos que per excepció l'estudian, se n'enamoran y'l
propagan ab lo calor propi de llur temperament. Tockeville, Laboulaye,
Michel Chevalier y alguns altres ne son bon exemple, y si llurs obras
han lograt posarse en primera ratlla entre las que tractan
cientificament la política, ho deuhen en bona part al vigor del sistema
més ó menys particularista que propagan. Los arguments que emplean son
més convincents que'ls llochs comuns y abstraccions dels generalisadors
unitaristas.
La llibertat anglo saxona se manifesta en distints camps, y pren los
noms de llibertat personal, llibertat civil, llibertat política, etc..
La llibertat personal está asegurada no sols per disposicions expressas,
en general redactadas en forma de prohibicions al poder, sino també y
principalment per la costum arrelada en la conciencia del poble. La
vida, la seguritat, la iniciativa individuals, no poden ser atacadas per
lo poder ni per la majoria, sino en la forma y en los casos determinats
en la lley fonamental. La inviolabilitat de las personas, garantida per
lo judici per jurats en cas de delicte penat ab anterioritat á sa
comissió, y per las formalitats y requisits necessaris pera la presó
preventiva, se completa ab la inviolavilitat del domicili. "Ma casa es
mon castell," es la máxima en que s'enclou una de las més fortas bases
de la llibertat personal, que'ls anglo-saxons veneran com un dels més
essencials principis de la *common law* ó lley consuetudinaria de la
terra: y li donan tanta importancia, que lo inculcan als noys desde
llurs primers anys, fentlos repetir en las escolas l'eloqüent párrafo de
Lord Chatham, que diu: "La casa de cada hú se anomena lo seu castell.
¿Per qué? ¿Está tal vegada voltada per un fosso ó defensada per una
muralla? No. La casa pot ser una cabanya feta de palla, y no resguardar
del vent; la pluja pot entrarhi, pero'l rey no pot."
La llibertat civil es poch menys tracendental que la llibertat personal.
Per la llibertat civil se subjecta la forsa armada, exercit ó milicia, á
la dependencia de las autoritats ordinarias, treyentli tota preeminencia
que pugui convertirla en perillosa. Per la meteixa llibertat separan la
jurisdicció eclesiástica de la que es propia dels poders polítichs, als
quals fan independents de tot esperit de secta y de proselitisme. Per
las Constitucions, general y particulars americanas, las autoritats
aixis de la Confederació com dels Estats, no poden dictar lleys que
estableixin una relligió ni que prohibeixin l'exercici de cap d'ellas.
Per la llibertat civil, los anglo-saxons han establert moltíssims
principis de dret indiscutibles, que baix lo nom de *common law*, ó lley
comuna consuetudinaria, son superiors y preferents á tota lley escrita,
y contra'ls quals s'estrellaria la voluntat dels Parlaments, en lo cas
que volguessin contrariarlos. Per tal llibertat, la familia es una
entitat respectable, y son jefe gosa de tota la iniciativa compatible ab
la tranquilitat y l'ordre públichs, puig per lo que respecta als bens,
sa voluntat no está subjecta á cap limitació externa y té per única
regla lo sentiment natural del amor als sers ab quins la sanch lo lliga.
Per la llibertat civil, los individuos poden associarse y crear
corporacions, reconegudas y fomentadas per la lley, que adquireixen
drets y obligacions, y forman verdaderas personas jurídicas, que
interposadas entre l'Estat y'ls ciutadans, son pera aquestos l'escut
que'ls salva de veures engolits per la forsa absorvent de la
colectivitat política. Per la llibertat de que tractem, la lley no
contraria, per regla general, la expontaneitat individual ó corporativa,
ni es un motllo dins lo qual hagin tots d'encongirse, sino que's
reduheix al modest paper de supletoria de las voluntats particulars, que
fa cumplir y respectar sempre que s'han obligat ab la solemnitat deguda.
Per la meteixa llibertat, cada hú fa de lo seu lo que millor li sembla,
tractant y contractant á la mida de son gust y fins de son capritxo, en
la seguretat de que no ha de trobar cap entrabanch ab tal de que no
falti á la moral ni á las conveniencias socials, reduhidas, en lo
relatiu al dret, á la menor expressió possible.