social passa lo meteix que en lo material. Com més activa es la vida,
més marcada y forta es la lluyta, á la qual la civilisació y cultura
treuhen lo carácter aspre de batalla y li donan lo noble de competencia.
Las societats atrassadas ó caducas, los pobles primitius ó decadents,
son los que viuhen més quiets; per pocas necessitats los uns, per estar
enmodorrats los altres. L'avens de la civilisació y de la cultura se
manifesta per l'aument de necessitats, aixís en l'ordre moral com en lo
físich, y cada necessitat nova produheix major complicació y, per
conseqüencia, més varietat d'interessos. Quan dintre d'una meteixa
agrupació social se compara la vida dels grans centres ab la dels petits
poblets, se nota la grandíssima diferencia de activitat que hi ha dels
uns als altres. En los grans centres tots vivim afanyats, nos faltan
horas; nos destorban las distancias. Pera guanyar temps s'estableixen
camins de ferro interiors, tranvias, cotxos. Pels carrers sembla que'ns
atropellem los uns als altres, y la munió de gent que'ls ompla á totas
horas, va sempre depressa y afal·lerada. En los petits poblets tot es
tranquilitat; las horas sobran; los pochs que van pel carrer portan pás
de passeig. Es que en aquells la lluyta es més viva, puig que las
necessitats y aspiracions son més grans y la vida més difícil. Tot
aquell moviment y tragí no es més que efecte de la competencia. Cada hu
va á la seva, procurant surtir victoriós en la lluyta per la millora en
que está ficat. Lo qui te més aptituts y condicions pera realisar los
seus propósits aprofitant las circunstancias, es lo que s'enfila damunt
dels altres en lo ram á que s'aplica.
Per ara no s'ha trobat res que supleixi'l móvil del interés particular,
efecte del amor á un meteix, que es innat en l'individuo y en las
colectivitats, y fins pot quasi assegurarse que no's trobará jamay, puig
que aquell móvil es lo principal element de la lluyta sens la qual la
societat no pot viure.
La missió del Estat no es altra, precisament, que dirigir la lluyta
individual de manera que, produhint la major suma possible de beneficis,
reduheixi tant com se pugui los desastres. Examíninse tots los fins que
ha de realisar l'Estat, y's veurá confirmada aquesta afirmació.
La primera necessitat del Estat ó societat política es la de viure, y
d'aquesta necessitat se'n desprén que son primer fí es defensarse contra
qualsevol que l'ataqui, podent arrivar llegitimament á sa vegada al
atach, sempre que ho fassi necessari lo dret de defensa. Considerat,
donchs, l'Estat en relació ab los altres Estats, ó sigui en sa vida
exterior, son fi de lluyta es tan evident y clar, que fa tota
demostració inútil.
En sa vida interior, sos fins més culminants tenen la lluyta per punt de
arrencada y de mira. L'Estat defineix y fixa lo dret, traduhintlo en
lleys positivas y obligatorias per medi de sanció efectiva, y la
definició y fixació del dret no tenen altre objecte que dirigir la
lluyta entre'ls elements components del Estat. La lley no es mes que'l
límit que l'interés col·lectiu posa á la independencia individual. Ella
diu á cada hu fins á quin punt podrá arrivar en sa competencia ab los
demés, y sols quan algú traspasa'l punt fixat, intervé l'Estat pera
mantenir ó restablir l'ordre interromput.
Y'l dret, com á manifestació social, fa la seva evolució passant de lo
senzill á lo complicat á mida que van avansant la civilisació y la
cultura. En los pobles primitius, la lley está reduhida á la autoritat
del patriarca ó del jefe. En los més avansats, l'organisme llegislatiu
se descompón en varis membres, á cada un dels quals se confian funcions
especials. En los primers, com que la lluyta es poch activa, pero's
manifesta en cambi, dura, la intervenció social ha de ser poch freqüent
pero enérgica y brusca. En los segons, la acció del Estat pert en
intensitat lo que guanya en extensió. Es que la lluyta s'ha generalisat
entre tots los membres á la mida de la generalisació y aument de las
necessitats, perdent al meteix temps lo carácter de guerra oberta pera
pendre lo de la competencia. La idea abstracta de justicia, traduhida en
dret positiu al punt que la defineix una agregació social, está subjecta
á la lley de evolució que presideix al desenrotllo aixís de la vida
moral com de la vida material. Per aixó, en un Estat avansat en cultura,
la lley ha de ser complicada, fundada en sos preceptes, y suau en la
sanció.
L'Estat cumpleix sa missió de definir y aplicar lo dret ab tanta mes
ventatja pera sos elements, en quant més respecta la llibertat y fomenta
la iniciativa de tots aquestos. En una agrupació política ben
organisada, cada individuo, al despendres d'una part de la seva
independencia en pró del conjunt, ha de rebre en cambi molt més de lo
que dona. La seguretat de son dret y la garantía de las llibertats que
se reserva, han de deixarlo de fet molt més lliure que no fora sens
haverse imposat aquellas limitacions. Los debers socials que's
contreuhen, en una paraula, han d'estar exuberantment compensats ab la
seguretat y facilitat que's trobin en l'exercici dels drets y en la
expansió de totas las iniciativas. La lley més perfecta es la que's basa
en lo fecundo principi de llibertat; la que no posa al dret de cada hu
més límits que'l deber correlatiu de respectar lo dret dels altres.
La branca del dret més difícil de fixar y definir es la que's refereix á
la organisació de la familia y regulació de la propietat, que son las
bases de la llegislació civil. Contats, contadíssims, si es que algún
n'ha existit, son los pobles en que s'hagi ofegat la societat familiar y
prescindint de la propietat individual. Baix los régimens més tiránichs,
la llar doméstica ha merescut cert respecte, y fins quan la
col·lectivitat, representada per un ó per molts, s'ha cregut árbitra de
disposar á son capritxo dels bens dels subdits ó ciutadans, s'ha deixat
á aquestos la potestat de fer entre ells transaccions y contractes. Pot
haverse establert lo sistema de castas; pot haverse fundat la
organisació del Estat en la esclavitut del major número: la classe
priviligiada, la que ha representat l'element actiu, ha gosat sempre
d'un grau de llibertat que li ha permes establir la competencia entre
sos membres. Moltas vegadas, las institucions políticas han estat en
contradicció ab las de dret civil, establint las unas lo despotisme y
reconeixent las altras la llibertat, ó vice versa, pero fins ara no hi
ha hagut en cap Estat un poder prou potent pera ofegar totas las
iniciativas. Sempre s'ha hagut de deixar oberta una válvula per la qual
pogués escaparse lo vapor de la llibertat, producte fatal y necessari de
la naturalesa del home. L'Estat pot contrariar la lley natural, pero no
destruhirla.
Si la missió propia del Estat en la definició y aplicació del dret, ó
sigui en lo cumpliment de son fi jurídich, no es altra que presidir y
regular la lluyta entre'ls interessos distints y fins oposats dels
elements associats, un cop lo meteix Estat entra á fomentar la
civilisació y la cultura general, no deu reduhirse á presidir y regular
la lluyta, sinó que ha de pendre en ella part activa. Al establir
serveys públichs, com per exemple los de correus, telégrafos, etc.,
etc., tota la forsa social se utilisa com element actiu de competencia.
Si crea universitats y escolas, y organisa museus, y subvenciona
institucions científicas, artísticas, de beneficencia ó de qualsevol
altra classe, no porta altre objecte que aumentar las aptituts de sos
elements pera que puguin obtenir victoria ó defensarse al menys en la
gran lluyta de la vida. Al desempenyar l'Estat las funcions que tenen
per objecte fomentar la civilisació y la cultura, reparis com moltas
vegadas no's reduheix á pendre part en la competencia entaulada, sinó
que la provoca. Pera provehir los empleos, convoca á oposició, es á dir,
á lluyta; pera adjudicar travalls públichs, posa en competencia als que
poden executarlos, y n'encarrega als que surten victoriosos. Si vol
protegir las arts ó las ciencias, crida á certamen. No té altre camí que
la lluyta. Tot lo que sens ella naix, surt anémich y difícilment arriva
á poder viure. Lo que no es fill de lluyta ho es de la imposició, y la
imposició es lo més contrari al progrés y á la millora.
Lo fins aquí indicat basta pera demostrar que la missió altíssima del
Estat no es pas suprimir la lluyta, sinó regularla, al objecte de que
sos resultats siguin civilisadors y progressius. Aquestos están en
relació directa de la activitat y energía de la lluyta, per qual motiu
l'Estat, lluny de restringirla ó contrariarla, ha de procurar per tots
sos medis fomentarla y exténdrela. Per medi de la direcció de las
relacions exteriors, ha de darli camp franch; per medi de la definició,
fixació y aplicació del dret, ha d'evitar que degeneri en batalla,
mantenintla dins dels límits de la competencia; per medi de las
atribucions que se li concedeixen pera la producció y aument de la
cultura, ha de pendre en ella part activa, provocantla, avivantla y
extenentla á tots los terrenos civilisadors.
Cumplirá l'Estat sa missió tant més perfectament, quanta més importancia
dongui al element de la varietat, ó, en altres termens, quant més
s'acosti al extrem de la llibertat. Mes, puig volem estar sempre dins
del terreno positiu, reconeixem de bon grat que l'element contrari, ó
sigui'l de la igualtat, ha de ser també tingut en compte, y se li ha de
respectar lo lloch que li pertoca. La armonisació dels dos elements en
tal forma que l'un no contrarihi al altre, sinó que de la combinació
dels dos resulti l'avens social, es precisament l'objecte del
particularisme.
En lo present capítol no hem fet més que presentar deslligadas,
generalitats de las que pensem fer aplicació en lo curs del nostre
travall. Al arribar á precisar las bases en las quals ha de apoyarse la
organisació particularista, aquellas generalitats anirán lligantse y
combinantse de manera que se presentin formant un sistema complet.
## Capitol II.
## Tendencia científica actual.
> Procediment científich.-- Lo especialisme.-- Método de observació
> directa.-- Decahiment dels arguments de autoritat.-- Positivisme en
> las brancas físicas de la ciencia.-- L'exemple es imitat per las
> metafísicas.-- Aliansa entre unas y altras.-- Exemples trets de varias
> d'ellas.-- Unió entre totas pel camí de la varietat.-- Dos grupos de
> sistemas filosófichs.-- Conformitat del nostre particularisme ab la
> tendencia científica actual.-- Dificultats que ha de trovar en son
> camí.
Proposantnos, com nos proposem, demostrar que'ls nostres punts de mira
son perfectament científichs, hem de donar una ullada á las
manifestacions de la ciencia en lo punt en que avuy se trova.
La primera observació que salta á la vista al dirigirla al camp
científich, es que sos procediments actuals son eminentment
particularistas. Vivim en plena época dels especialistas. La ciencia se
divideix y subdivideix: lo qui la cultiva concentra tota la activitat no
ja en una de sas cent brancas, sinó en un punt concret d'un dels mil
brots de que aquestas están formadas. A pesar de la facilitat ab que
cada qual disposa de tots los elements d'estudi desitjables, los homens
enciclopédichs, que van caracterisar lo período del renaixement
filosófich, van sent ja rara avís en los nostres temps. Agafis una
branca qualsevol de la ciencia física ó metafísica, y si's volen
recordar los noms tan sóls de las especialitats á que donan naixensa, se
necessita una memoria prodigiosa. L'especialisme invadeix totas las
profesions científicas. Lo metje se reduheix á estudiar una sola classe
d'enfermetats; l'advocat se dedica á una sola especie de qüestions; lo
filosoph se fixa sóls en un ordre reduhit d'especulacions. Dels que
estudian lo llenguatje, per exemple, los uns son filólechs, los altres
lingüistas, los de més enllá políglotas, etc., etc.. Tan particularistas
son avuy los procediments científichs, que l'especialisme arriva potser
á constituhir lo defecte de la época.
Los procediments son sempre fills del método, de manera que pot ben
assegurarse que sent aquells particularistas, particularista ha de ser
tambe aquest. Y en efecte, lo método científich tendeix avuy directament
cap al particularisme. La observació directa ha vingut á ser la base de
las ciencias, aixis de las que buscan las lleys dels sers materials, com
de las que estudian lo món metafísich. Las hipótesis sens fonament real
en fets demostrats no captivan avuy las intel·ligencias. Los llibres de
filosofía en que l'autor no hi va vuidar més que'ls productes d'una
admirable gimnástica de cervell, han perdut quasi tota la autoritat de
que han gosat en altras épocas. Tals esforsos d'intel·ligencia admiran
pero no convensen.
Lo procediment especialista y'l método d'observació directa portan
directament cap al positivisme científich. La varietat es la regla y lo
medi: lo fi, l'enllás entre las varietats. La observació directa,
practicada per especialistas, fa que'ls judicis hagin de ser fills de la
realitat, y que's tendeixi á presentar tot lo que es objecte d'estudi
tal com es y no tal com podria imaginarse. Alguns exemples nos donarán
la demostració completa de la transformació que ha portat al camp
científich lo procediment actualment empleat, en contraposició al que ha
estat en predicament en altras épocas.
Fixemnos en las brancas de la ciencia que tenen per objecte lo
coneixement del home aixis en sa part física com en sas parts moral é
intel·lectual. En los temps en que predominava lo procediment de las
abstraccions, y en que totas las qüestions estavan implicitament
resoltas en quatre principis brillants, que eran considerats altras
tantas veritats absolutas é indiscutibles, lo coneixement exacte y
precis del organisme físich del home no tenia cap interés pera la
ciencia, que temerosa y encongida no s'hauria atrevit á obrir un cadáver
per temor á la profanació. Lo principi uniformador del autoritarisme era
la base de tot procediment científich, y dant torment als textos dels
autors predilectes, girantlos y capgirantlos, se lograva ab penas y ab
dolors aplicarlos á la qüestió que s'havia de resoldre de conformitat ab
los prejudicis admesos. Lo fet real y observat no feya cap pes, y la
observació directa y repetida devia callar y prosternarse devant de una
cita en llatí de Sant Tomás ó de Aristóteles. La ciencia llavoras tendia
á la concentració y era oposada á tot particularisme.
Si de tal manera se resolvian las qüestions referents al home físich,
consideris com debian tractarse las del ordre moral é intel·lectual. Los
que las cultivavan, aceptavan los principis que se'ls davan com
inmutables, y llurs afanys se reduhian á acomodarhi las conseqüencias.
Tot particularisme era un absurdo científich, y per mica que's acostés
al terreno teológich era calificat d'heretgia, en qual cas son autor
havia de temer fins per sa propia persona.
Las brancas físicas de la ciencia foren las primeras que feren la
evolució cap al positivisme, tardant molt temps á seguir llurs passos
las metafísicas. Havian passat molts anys desde que Leonard de Vinci,
Copérnich, Galiléo, Newton y cent altres havian ja restaurat la
observació directa com á base del estudi del món material, y'l moral
seguia encara regulat cientificament per prejudicis y abstraccions sens
base comprobada. En va fou que la teología més ortodoxa hagués d'acabar
per reconeixe que la Biblia, si es d'autoritat indiscutible en lo
terreno relligiós, no prejutjá cap qüestió en lo científich, entregat á
la investigació del home; puig á pesar de la protesta de molts, las
classes predominants van seguir aprofitantse de las abstraccions y
prejudicis, reduhintse á cambiarlos en lo precís pera acomodarlos á llur
interés. Lo moviment filosófich que va precedir á la revolució francesa
va declararlos guerra á mort; pero tan prompte com los hagué destruhit,
no'ls va suplir per los principis d'un ordre oposat d'ideas, sinó per
los prejudicis contraris, dins del meteix ordre. Precindint de tota
observació directa, va acceptar la uniformitat com á base de son
sistema, y cap á la uniformitat va encaminar sas novas teorías. Al voler
la revolució, per exemple, aplicar sas Constitucions radicalment
igualatarias lo meteix als habitants de Paris ó de Lyó que als negres de
las Guayanas, de cop y volta transformats d'esclaus en ciutadans d'una
democracia, obehia sens repararho al meteix principi que havia impulsat
sigles avans als castellans á condemnar com heretje al Inca peruá per
practicar la relligió propia de la seva terra. En lo terreno polítich
social los dos extrems no podian deixar de trovarse en un resultat
semblant. Un y altre eran fills de la imposició autoritaria. Los pobles
no havian fet mes que cambiar d'amo, passant del absolutisme d'un rey al
de una massa; de la intolerancia teológica á la intolerancia filosófica.
Avuy, si las brancas de la ciencia que estudian la vida material,
persistint en lo camí que venen seguint fa ja sigles, van perfeccionant
y ampliant cada dia lo sistema de la observació directa, las que
s'ocupan de la vida moral han adoptat per fí aquesta via, y establint
unas y altras estreta aliansa, han obtingut ja grans ventatjas y
prometen avansar molt més encara. L'escarpell y la balansa son los
instruments capitals del observador, que pera multiplicar la potencia y
finura dels seus sentits disposa d'aparells de tota clase. Ab tan
poderosos medis s'ha proseguit l'estudi del home, y á cada pas que
s'avansa en son coneixement se van modificant las ideas que
predominavan, pronunciantse més y més en pro del particularisme.
En efecte: com mes se divideixen y subdivideixen las brancas de la
ciencia; com més se multiplican los camps d'observació, més se va posant
de manifest, que la varietat es regla de la naturalesa y condició
necessaria de la vida. Fixantnos sols en los estudis que més directament
nos interessan, ó siguin los que s'ocupan del home, aixis considerat
aisladament, com en relació ab los demés sers, veurem que á cada pás que
s'avansa se van descubrint diferencias fins en los punts en que més
s'havia afirmat la uniformitat. La antropología, per exemple, amidant
las cavitats del crani y pesant y examinant la massa del cervell, nos
ensenya á caracterisar y á classificar las varietats y rassas, assignant
á cada una d'aquestas lloch distint en la escala de la perfecció, per
medi de la observació individual comparada. La etnografía y la
etnología, brots de la branca de la ciencia que estudia al home en
general, lo consideran formant agrupacions y pobles, y tot llur afany es
cercar las diferencias que caracterisan á cada grupo ó col·lectivitat al
objecte de poder classificarlos y distingirlos. La lingüística ve en
auxili d'aquestos estudis, y fixantse en las transformacions que ha anat
experimentant la expressió de las ideas, acaba de posar de relleu las
diferencias establertas per las brancas similars de la ciencia. Gracias
á aqueix conjunt d'observacions, sabem avuy que cada agrupació d'homens
té sa personalitat propia, que per herencia se transmet de generació en
generació, y que las circunstancias de lloch y temps que las envoltan
tenen en ellas influhencia incontrastable. Los avensos fets fins ara, ab
tot y que no s'ha arrivat de molt encara al punt á que lo sistema de
observació directa dels fets pot portar á totas las brancas de la
historia natural, nos demostran ja que es absurdo tot sistema que
pretengui subjectar á reglas idénticas á sers y col·lectivitats que
viuhen en tan distintas condicions, y's trovan en tan diferents estats
de desenrotllo y de cultura. Avuy, lo sentimentalisme extraviat que vol
igualar al salvatje del cor del Africa ó de las islas occeánicas al home
blanch refinat de las grans poblacions europeas ó americanas, se
presenta ja com un romanticisme esbravat y passat de moda, y lo qui
pretengués portar á las societats imperfectas de la Terra de Foch ó de
la Micronessia las llibertats y drets de que disfruta un nort americá ó
senzillament lo més incult proletari del Estat més atrassat d'Europa, no
lograria altra cosa que fer esclafir en una riallada general als que han
aprés no més que'ls rudiments de la ciencia sociológica. Essent absurdo
lo més, ha de serho tambe lo menys dins del meteix ordre d'ideas. De
igual manera, donchs, que los grupos d'homens que's troban molt separats
en la escala del desenrotllo han de regirse per reglas distintas,
distintas han de ser també, encara que no en grau tan marcat, las que
regeixin als que's troban mes acostats, puig tota diferencia per petita
que sigui, es atendible, y necessitats variadas han de ser satisfetas
per medis variats.
Aqueix moviment cap á la observació directa no es exclussiu de las
brancas de la ciencia que estudian la vida del home y dels pobles, sinó
que influheix fins en las que s'ocupan de las materias mes abstractas.
La estética, la psicología, la moral, la meteixa teología s'han fet
també observadoras y experimentals. La bellesa no está ja subjecta á un
patró fixo, sinó que es admesa sigui la que sigui la vestidura ab que se
adorni. La obra artística no ha de enmotllarse á reglas arbitrarias
preconcebudas, y'l que trova una nova manera de fer sentir impressions,
mereix general aplauso. La originalitat es una de las qualitats que més
s'estiman, y la originalitat no es res més que la consagració de la
varietat. La psicología dona cada dia major importancia á las
sensacions, ó sigui á la comunicació de l'ánima ab lo món exterior, y si
la moral ha de reconeixer que está tambe subjecta á la lley de la
evolució, essent més ó menys perfecta segons lo grau de desenrotllo y de
cultura dels sers capassos de practicarla, la teología mes ortodoxa,
influhida per la corrent general, no pot evitar lo entrar en estudis
comparatius, reconeixent per aquest sol fet los drets de la varietat com
element de progrés, y de millora.
La estreta aliansa establerta entre las brancas materials de la ciencia
y las abstractas, es la que ha produhit que unas y altras prenguessin lo
carácter que estem analisant, treyentne abduas gran benefici. Ella es la
que ha donat á totas las manifestacions científicas l'aspecte
positivista que avuy las distingeix, y las fa progressar depressa.
L'element de la varietat del que la ciencia s'havia privat en altras
épocas, la vivifica y vigorisa. La llibertat científica es la mes
hermosa y tracendental conquista dels temps moderns.
Y notis be que la varietat, filla de la llibertat, no pren en lo camp de
la ciencia cap aspecte de mesquinesa ni conduheix al exclussivisme, sinó
al contrari. La aliansa estreta establerta entre las brancas del saber,
lluny de rompres á mida que las va fent á totas més particularistas, se
va refermant y estrenyent, fins al punt de que avuy, mes que aliansa, es
ja germanor perfecta. Lo carácter general científich es precisament la
unitat de propósits entre'ls elements que en lo moviment prenen part.
Cada especialista travalla afanyós en lo terreno que cultiva, pero jamay
abandona lo punt de mira de contribuhir á resultats de tracendencia
general. Es que lo particularisme es l'únich camí que porta cap á la
unió verdadera. Pel camí de la experimentació, la ciencia ha arribat ja
á entreveure la identitat de la materia per entremij de las inumerables
varietats de forma ab que's presenta, y no está lluny de poder fixar, al
menys en sos carácters generals, la filosofía de la historia, ó sigui la
lley constant que presideix á la marxa de la humanitat. Tals resultats y
esperansas son fills llegítims y naturals del método científich que's
basa en lo particularisme.
Tots los sistemas filosófichs que fins ara ha concebut l'home y tots los
que concebirá mentres sols disposi de las facultats que actualment lo
posan en relació ab los móns exteriors, poden ben bé calificarse en dos
grans grupos: idealisme y positivisme. Quan se precindeix de la
realitat, y las qüestions se resolen en virtut de teorías preconcebudas
y fillas de generalisacions autoritarias, los resultats han de ser
purament convencionals, y s'imposan més á la imaginació que á la rahó.
Quan s'atén á la realitat y no se avansa un pás que no pugui fundarse en
la observació directa y comprobada, las conseqüencias, menys brillants
que sólidas, s'imposan á la rahó més que á la imaginació. Los sistemas
idealistas produheixen entusiasme, pero llurs efectes per lo meteix que
son molt intensos, no tardan á decaure. Los sistemas positivistas no
arrivan quasi jamay á entusiasmar, pero en cambi son d'efectes mes
durables, puig que satisfán á la rahó y donan convenciment. Uns y altres
sistemas tenen un gran perill en l'exclusivisme. L'idealisme arriva
moltas vegadas á prescindir completament dels fets, aixis com lo
positivisme precindeix moltas altras de las abstraccions. Reduhintnos
als sistemas basats en la observació, afegirem que sols es llegítim lo
positivisme, quan pera sas resolucions té en compte totas las
impressions de que son capassas las variadas facultats del home, aixis
las reflexivas com las imaginativas.