contribuhir á la realisació de las tendencias que ennobleixen á la
civilisació dels nostres temps. La unió lliure y expontánea pot tenir
graus mes ó menys estrets, segons quins siguin los interessos comuns á
las agrupacions ó col·lectivitats que s'uneixen. Las que tenen comunitat
d'historia, de tendencias, de llengua, de necesitats, d'aspiracions, de
dret, etc., etc., constituheixen regions, que s'enllassan luego menys
estretament ab altras, ab las quals tenen també alguns interessos
comuns, formant ab ellas nacionalitat ó societat política. Las distintas
nacionalitats senten ademés necessitats comunas ab altras que's troban
en estat similar de cultura, y pera satisferlas ab ventatja de totas,
poden també unirse, pero menys estretament que las regions d'un meteix
Estat, y sens arrivar á formar societat permanent política. Las
distintas rassas humanas, en quant han sortit del estat salvatje ó de
barbarisme, tenen sens dupte interessos generals á totas, y los
satisfarán millor si s'associan, lligantse sols molt debilment. Lo
sistema particularista, donchs, es l'únich que pot arrivar á agermanar
la humanitat y á enllassar totas las nacions y rassas de la terra.
Lo nostre sistema es complet y no desmenteix sa basse fonamental en cap
dels graus en que's manifesta. Dins de la regió lo llas d'unió es la
llibertat individual y corporativa, que's traduheix en un sistema de
gobern verdaderament representatiu dels interessos variats que en son
interior tenen vida. En la regió's veu la unitat, filla de la unió, no
de la imposició. Las distintas regions que poden formar un Estat
nacional, se federan ó confederan, y en ell se veu la unitat no en tot,
sino sóls en los comuns interessos permanents. Las distintas
nacionalitats fan lligas, y expontaneament se subjectan á reglas de dret
internacional sancionadas d'una manera efectiva y eficás, y aquestas
reglas convingudas limitan la soberanía de totas y de cada una. Las
diversas rassas ó lligas de nacions tractan entre ellas, y convenen en
la realisació dels grans projectes d'interés humá. Los distints graus de
obligacions contretas prenen los noms de lleys, constitucions,
concordats, tractats ó aliansas, segons sigui la extenció que's dongui á
llurs preceptes, pero tots han de tenir lo carácter obligatori que'ls
dona la expontaneitat dels contractants al limitar llur llibertat
natural.
Mes no volem avansar ideas qual explanació correspon á la part segona
d'aquest llibre. Al objecte del present capitol basta haber indicat
quina es la naturalesa del nostre catalanisme regionalista, apartant
d'ell tota sospita de mesquinesa y de petitesa de miras. Al defensar los
nostres drets y cercar reparació als agravis de que podem queixarnos,
no'ns volem tancar dins d'un encongiment impropi dels temps expansius en
que vivim. Volem, al contrari, fomentar y afavorir aquesta expansió, de
la qual no sols som partidaris, sino que'ns sentiriam orgullosos de
poder contribuhirhi en la mida de las nostras escassas forsas.
Arrivats á aquest punt, podem ja reasumir los motius del nostre
catalanisme regionalista. La nació de que formem part, está en general
tan decaiguda y postrada, que no li queda quasi res per perdre. Lo fatal
desenrotllo de la historia ha fet d'ella una agrupació caduca, sens
haver passat per lo periodo de la virilitat. Tot ho hem probat dins del
unitarisme, y res nos ha donat cap millora.
Los carácters dels dos pobles ó grupos principals en que se divideixen
los habitants de la Península, están igualment degenerats y decaiguts.
La rassa que ha sigut y segueix sent la predominant, es impotent pera
realsar la nació. L'altra rassa, supeditada y subjecta fins ara, está
ademés de degenerada, desnaturalisada. Molts dels defectes que mostra no
son propis de son temperament, sino que li han sigut empeltats. Pera
regenerarse, ha de comensar desfentse de tot lo postís que li ha sigut
encomanat. D'aquí ve que'l primer móvil del nostre catalanisme sigui
l'afany de regenerarnos. Desde'l moment que'ns hem despertat, no podem
resignarnos al paper passiu que se'ns ha obligat á representar fins ara.
Hem dit que l'afany de regenerarnos es lo primer móvil del nostre
catalanisme, y ho repetim pera que s'hi fixi be la atenció. Per que
sentim aqueix afany, al examinar lo carácter catalá hem sigut tan crusos
en la exhibició dels defectes, y no hem extremat las alabansas á las
bonas qualitats. Si la causa principal de la nostra degeneració es la
falta d'expontaneitat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte y
supeditat á un altre de temperament oposat, al punt meteix que recobrés
la personalitat se trobaria en condicions de entrar en millora. No's
notarian tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no
sabriam avenirnos á móurens sens caminadors, y fins fariam alguns
disbarats ó tonterias. Lo qui surt de tutela necessita algun temps pera
acostumarse á las responsabilitats y obligacions que sa nova situació li
imposa. Mes, de poch en poch nos hi aniriam acostumant, y á mida que
anéssim perdent los defectes empeltats, milloraria lo nostre carácter.
Lo nostre passat respón del pervenir, y si avans de perdre la
personalitat vam saber crear institucions y fer lleys que són eloqüent
testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglarnos
dintre de casa de tan bona manera, que ocupavam un lloch honrosíssim en
lo concert dels pobles més civilisats, es segur que recobrada la
personalitat, tornariam á fer alguna cosa profitosa.
Quan una nació, en general, ó una regió, en particular, se troban en
situació tan dolenta com la actual d'Espanya y de Catalunya, sols una
saccejada que remogui tots los elements que las constituheixen, pót ser
lo principi de la millora. Per aixó lo catalanisme regionalista se
proposa cambiar fins la base de la organisació del Estat,
reconstituhintlo baix principis no sols distints sino oposats als que
fins ara li han servit de guia. La varietat ha de substituhir á la
uniformitat; la llibertat al autoritarisme.
Lo que fins ara s'ha fet en lo camí del nostre Renaixement es proba de
la bondat dels nostres principis. Entre mitj del decahiment moral é
intel·lectual en que vivim, las produccions literarias en catalá son
raigs de llum que'ns diuhen que'l pervenir no será tan fosch com temem,
si lo Renaixement s'estén á altres terrenos. Al entrar en lo literari ha
produhit un moviment veritablement regenerador, despertantnos del
ensopiment en que viviam, y permetentnos pendre lloch en lo concert dels
pobles que cultivan las arts bellas: si logra entrar en lo polítich
social actiu, influhirá sens dupte en la millor marxa de la cosa
pública.
Al voler pendre part en aquesta nos mou no sóls lo desitj de que'l
nostre temperament positivista y analítich arribi á armonisar ab lo que
fins ara'ns ha portat cap á las abstraccions idealistas, sino també lo
dret perfecte que tenim á fer sentir la nostra influencia. Vam entrar en
la unió nacional baix la base de la igualtat, y no fem més que reclamar
lo cumpliment de lo pactat.
Los agravis que hem rebut constantment y'ls que'ns están amenassant
encara, son la llegitimació mes completa del nostre catalanisme. Són
aqueixos de tal naturalesa que'ns autorisarian fins á proclamar la
separació. Mes no volem pas anar tan allá mentres no se'ns posi en
situació de no tenir altra sortida. Ni'l nostre interés nos ho
aconsella, ni'ls nostres principis é ideals nos ho permeten. Si algun
dia la pura necessitat nos obligués á pensar en tal extrem, la tristesa
y'l dolor ompliria'l pit de tots los catalans reflexius. Lo nostre ideal
es que Catalunya visqui agermanada ab totas las demés regions de la
Península. Lo catalanisme regionalista no aspira més que á rompre las
lligaduras de la uniformitat, substituhintlas per los llassos de la
unió.
Tals son los principals motius del nostre catalanisme regionalista com
sentiment. En los capítols próxims exposarém los fonaments científichs
de las nostras conviccions particularistas.
# Part segona
# Fonaments científichs del particularisme.
## Capitol I
## Generalitats.
> Indicacions preliminars.-- Catalanisme, regionalisme,
> particularisme.-- Essencia del particularisme.-- Es un sistema positiu
> y práctich.-- Classificacions del Estat.-- La llibertat es medi y fi
> social.-- Necessitat de la lluyta entre varietats.-- Observacions en
> l'ordre material y en lo polítich social.-- Missió y fins del Estat ó
> agrupació política, en sa vida exterior é interior.-- Regulació de la
> lluyta entre varietats.-- Armonisació d'elements contradictoris.
Avans d'entrar en la materia propia de aquesta segona part no estarán de
sobras algunas indicacions.
No'ns proposem escriure un estudi complet sobre'l particularisme. La
materia es tan abundant y ha sigut fins ara tan poch tractada, que per
mica que deixéssim corre la ploma, traspassariam los límits que'ns havem
imposat. Lo nostre objecte es molt més modest, puig no passa de voler
deixar demostrat, que'l particularisme no es una aspiració purament
empírica, sinó un sistema perfectament científich, que's conforma més
que cap altre ab los principis y punts de mira que's tenen avuy per més
avansats y civilisadors. Pera conseguir lo nostre propósit nos bastará
exposar alguns dels fonaments del sistema.
Dedicat aquest llibre no als que fan professió de sabis, sinó á la
generalitat del públich, tant com procurarem que las nostras
apreciacions siguin rigurosament científicas, fugirem de la forma
técnica, y usarem un llenguatje tan clar y natural com nos sigui
possible. Lo catalanisme ha anat guanyant los cors de una bona part dels
nostres compatricis, y, trovant ja estrets los límits literaris y
artístichs, vol entrar en lo terreno polítich social. Pera avansar ab
seguretat en quest cami, ha de conquistarse las intel·ligencias. Lo
sentiment se reforsará ab la convicció. A produhir convicció va
encaminada la part del nostre llibre que comensem. Si en ella hi troban
los nostres compatricis algunas rahons que fortifiquin llur sentiment y
puguin servirlos d'arma, que en la controversia los ajudi á portar lo
convenciment als que encara negan ó duptan, los nostres propósits
s'haurán més que cumplert.
Y entrant ja en materia, avans que tot diguem perque hem adoptat la
paraula particularisme, al tractar de donar nom al sistema en que's
basan las nostras conviccions, y precisem lo sentit y amplitut que té
aqueixa paraula.
Las terminacións en isme, ista, etc., indican la idea de afició, carinyo
y preferencia per la que expressa la paraula á que s'afejeixen. Aixis,
donchs, de la meteixa manera que catalanisme vol dir afició, carinyo,
preferencia á lo catalá, y regionalisme suposa iguals sentiments
simpátichs á lo regional en general, la paraula composta,
particularisme, vol dir afició, carinyo, preferencia á tot lo que es
particular. Notis com las tres paraulas que acabem d'analisar enclouhen
la meteixa idea, si be que dantli diferent extensió. Lo catalanista es
particularista, pero reduheix lo seu particularisme á la nostra regió
sola: lo regionalista professa un particularisme mes general, y no pot
deixar de ser també catalanista, puig que qui vol lo més, vol lo menys:
lo particularista eleva sas preferencias y aficions á la categoría de
sistema, y al ser igualment regionalista, y, per conseqüencia,
catalanista, no fa més que aplicar á casos concrets un ordre general de
ideas.
Anem á aclarar més encara aquestas definicions. Lo qui es merament
catalanista, pot no ser regionalista ni particularista. Impulsat per
motius referents exclusívament á la nostra regió; motius que poden ser
histórichs, geográfichs, etnografichs etc., etc., pot desitjar la
autonomía de Catalunya sens aspirar á la de las demés regions de la
Peninsula, y fins voler que la organisació que's dongués á la nostra
regió autónoma, fos, no particularista, sinó la que naix del sistema
oposat. Lo regionalista no pot deixar de reconeixer á totas las regions
que tinguin personalitat propia los meteixos drets que reclama pera
Catalunya, pero pot també no aspirar á una organisació particularista
dintre de cada regió. Lo qui ademés profesa lo particularisme, no sols
ha de reconeixer á totas las regions que's trobin en las circunstancias
ditas, los meteixos drets que á Catalunya, sinó que ha de aspirar á que
cada una d'ellas s'organisi de conformitat ab l'ordre general de ideas
que constituheix lo sistema particularista. Com ordre general d'ideas,
aquest sistema ha de tenir aplicació á totas las manifestacions de la
activitat, aixis dels individuos, com de las agrupacions y
col·lectivitats que forman.
De aquestas lleugeras indicacions se'n desprén, que'l catalanisme, pera
ser perfectament llegítim, ha de ser regionalista y particularista.
Basantse en un sistema ú ordre general de ideas y no manifestantse
exclusivista, los títols en que apoya sas reclamacions son respectables
y mereixedors de ser atesos. Lo catalanisme particularista no es una
reivindicació que, á pesar de tota sa justicia, degui temer l'acusació
de interessada y mesquina. Es tot lo contrari: es una aspiració
eminentment generosa y que s'apoya en las conclusions científicas mes
avansadas y civilisadoras.
Lo sistema particularista no es en sa essencia més que lo reconeixement
de la varietat y, com conseqüencia llógica, la consagració de la
llibertat. No's concebeix la llibertat en acció sens que dongui per
resultat efectes distints en cada ser lliure. Si'ls efectes resultan
iguals en sers distints, es per pura coincidencia: es que'ls móvils de
la resolució han sigut los meteixos, ó que móvils variats han produhit
una resultant idéntica. Pero notis bé, que fins en aquestos casos de
coincidencia, lo ser agent s'ha resolt ab perfecta expontaneitat: en la
resolució no hi ha influhit cap móvil d'imposició directa, y no es
sistemática, puig un nou acte expontani del ser agent restableix la
varietat. La unitat sistemática no's concebeix sens imposició. Fins quan
distints sers lliures hi arrivan per acte expontani de llurs voluntats;
quan armonisan llurs distints interessos en benefici mútuo, no ho
consegueixen sens imposició. Tot contracte entre sers lliures suposa
limitació de la llibertat de cada un dels contractants, puig la
limitació no deixa de serho per més que sigui voluntaria en los que se
la imposan.
L'home es un ser naturalment sociable. L'individuo aislat no pot cumplir
sa misió en la terra. La naturalesa ha separat los sexos, de manera que
ni la reproducció pot realisarse per un individuo sol. No's concebeix,
donchs, la llibertat absoluta. La llibertat en exercici se converteix en
dret pera l'home en societat, y no hi ha dret sens deber correlatiu. La
facultat de obrar de cada hu acaba allá ahont comensa la facultat
semblant d'un altre. La lley més general de la naturalesa es la de
compensació. Lo major bé del ser humá, que es sens dupte la llibertat,
se compensa ab la necessitat de la limitació; l'exercici del dret es
impossible sens lo reconeixement del deber. Quan una societat humana
arriva á pendre la forma d'Estat, unint un poble y un territori, y
creant una entitat representativa del interés comú als associats, cada
un d'aquestos aumenta la garantía de sa llibertat y de sos drets, pero
no ho consegueix sino á cambi de subjectarse á tantas limitacions com
son los debers que s'imposa. Lo conflicte entre l'interés individual y'l
col·lectiu naix del fet necessari de la associació, y tots los sistemas
que s'han ideat no tenen altre objecte que armonisar los dos interessos
contradictoris.
Sens anar més endavant, podem ja treure de lo exposat una conseqüencia
trascendental. Si la llibertat es lo major bé del home; sí las
limitacions que la societat li imposa no deuhen tenir altre objecte que
fer possíble l'exercici de la llibertat de tots y de cada hu, es
innegable que es preferible aquell sistema que més favoreixi la
llibertat y reduheixi més las limitacions. Lo particularisme no reconeix
d'aquestas sino las estrictament necessarias, y porta, per lo tant,
grans ventatjas als sistemas oposats.
A la senzilla enunciació d'aquesta tendencia queda calificat lo
particularisme com sistema positiu y práctich. No s'imagina un home ni
una societat ideals, sino que arrenca dels fets tals com se manifestan.
No aspira á objectius absoluts, y's reduheix á la relativitat, que es
condició precisa de tot lo humá. Aplicant sos principis á la organisació
social, no pretén arrivar ni á la independencia de cada un de sos
membres ni á la omnipotencia de la autoritat col·lectiva. Sap que cada
ser es una barreja de qualitats bonas y dolentas, de virtuts y vicis;
sap que'ls conjunts de sers participan de las condicions dolentas y
bonas dels components, y las pren totas en consideració, las
contrabalanceja, y procura aprofitarlas, á fi y efecte d'obtenir, no la
perfecció absoluta, sinó la major suma de benestar possible en los temps
y circunstancias dels pobles á que s'aplica. Positiu y práctich lo
positivisme, no tem las varietats, sino que, al contrari, las llegitima
y fomenta, puig té la seguretat de que son signe de vida y font de
progrés y de millora, y tot son afany se reduheix á armonisarlas y
utilisar los productes de la competencia.
De totas las clasificacions que s'han imaginat pera distingir los Estats
segons llur organisació, la més positiva es la que, marcant dos extrems,
los declara impracticables, y afirma que tota societat organisada ha de
trovarse en un terme mitj. La independencia del individuo, la llibertat
completa forma un dels extrems, y pren lo nom de an-arquía ó sigui de
"no gobern." La omnipotencia de la col·lectivitat, l'autoritarisme
absolut forma l'altre extrem, y s'anomena comunisme. Jamay s'ha
practicat ni's practicará l'un ni l'altre, puig l'home té de moures
sempre dintre de lo relatiu. Los dos forman los polos de la terra
política, que com los geográfichs son inhabitables. Los terrenos aptes
pera la vida dels homes, aixis en geografía com en política, se trovan
entre l'un y l'altre polo.
Dihem que aquesta clasificació es la més positiva, perqué es la que més
se presta á la varietat de matisos y de combinacions. Segons siguin las
condicions de cada poble, l'Estat s'acostará més á l'un ó al altre polo,
puig lo meteix que succeheix en la distribució de la terra habitable, si
no se pot arrivar al polo meteix, s'hi pot anar molt á la vora. A copia
de virtut y d'energia moral en lo poble, pot l'Estat acostarse molt al
polo de la llibertat, aixis com á forsa de ensopiment y de debilitat
moral pot arrivarse als llindars del polo del autoritarisme. La escola
particularista fa ruta cap al polo de la llibertat, y sens pretendre
arrivarhi, tendeix á acostarshi tant com sigui possible.
Sobre las altras que s'han ideat, aqueixa clasificació, ademés de la
ventatja de son positivisme, té la de basarse en lo fondo de las cosas.
Las clasificacions que atenen á la manera d'estar organisada en l'Estat
la representació de la soberanía, tenen lo defecte de basarse sóls en la
forma, ó al menys de darli exagerada importancia. Tant si s'adopta
qualsevol de las divisions antiguas, que distingeixen entre república,
gobern de tots ó de molts, y monarquía, gobern de un sol, afeginthi
algunas lo terme mitj de la aristocrácia, gobern dels notables; com si
s'acepta la divisió de Montesquieu, que admet tres especies de gobern, ó
siguin la república, la monarquía y lo despotisme, es poch menys que
imposible evitar caure en confusió. Per molt que la forma indiqui moltas
vegadas quin es lo fondo, hi ha tantas excepcions que la regla general
queda desvirtuada. Pot haberhi, en efecte, goberns d'un sol ó d'uns
quants que s'acostin molt al extrem de la llibertat, y goberns de tots ó
de molts que s'aproximin al extrem oposat del absolutisme despótich.
Tant pot succehir aixó, que es regla quasi sens excepció, que tot
sistema que confia la representació de la soberanía á una entitat ó
col·lectivitat irresponsable y única, degenera en absolut y tiránich.
Quan no s'estableixen limitacions y compensacions, succeheix lo meteix
en la monarquía que en la república, no habenthi més diferencia que la
de ser lo despotisme practicat per un rey ó per una majoría.
Lo particularisme no dona importancia decisiva á aquestas divisions,
puig son ideal es acostarse tant com pugui al polo de la llibertat. La
armonía ha de naixer de las varietats reconegudas y en exercici.
Y vol acostarse lo més que pugui á la llibertat, no perqué consideri á
aquesta exclusivament com un fí, sinó perqué veu també en ella un medi
pera realisar los més trascendentals objectes de la societat política.
La llibertat es fi social, puig es la expressió de lo que més deu
estimar y estíma l'home, ó sigui sa propia dignitat: es medi, puig sols
per la iniciativa de la llibertat en exercici pot alcansarse lo progrés
y lo millorament constant de la civilisació y de la cultura.
Per poch que s'examini la marxa que han seguit aquestas en la historia,
se veurá que tots los passos que ha donat la humanitat han sigut fills
del us de la llibertat. Tota innovació, per petita que sigui, suposa un
cambi, y'l cambi suposa una varietat que s'ha alsat contra una
uniformitat. Sens la varietat, que no es més que la manifestació de la
llibertat, la humanitat estaria estacionada, y las ideas ó creencias que
haguessin obtingut lo consentiment general foran articles de fé
inmutables. Tot invent en l'ordre material; tota innovació en l'ordre
moral, comensan per una afirmació que contradiu alguna de las ideas ó
creencias admesas, y es, per lo tant, una protesta contra la general
ignorancia. Fins quan l'invent ó innovació son demostrables per
experimentació directa, no s'imposan sens travall, y han de lluytar al
menys contra la inercia explotada per los interessos que han de sortirne
perjudicats. Si l'invent ó innovació no son demostrables per
experimentació directa, la lluyta acostuma ser terrible. No's diu en va
que'ls redentors acaban crucificats.
Si tal es la condició del progrés, que no logra realisarse sino per medi
de la lluyta, no podrá negarse que'l sistema que més la favoreixi ha de
ser lo més civilisador. Un picafochs y una pedra foguera poden produhir
espurnas, mes pera que las produheixin es necessari que se'ls fassi
topar l'un ab l'altre: si se'ls manté separats jamay arrivarán á dar
calor ni llum. Lo sistema particularista, fomentant las varietats,
acosta los elements que han de conbinarse pera fer naixer la corrent
eléctrica: lo sistema uniformista intenta apartarlos, y'ls deixa
consumir sens dar cap resultat, fent que quedin latents moltas aptituts
que podrian ser eminentment productoras.
La lluyta es essencial á la vida, fins al punt de serne lo signe mes
característich, y s'estableix sovint entre elements desiguals. La vida
del ser organisat no es més que la lluyta entre forsas contrarias, de
las quals las unas tendeixen á gastar y destruhir l'organisme y las
altras á repararlo y refer las pérduas. Mentres las forsas reparadoras
són superiors á las destructoras, lo ser viu: tan bon punt com las
últimas logran sobreposarse á las primeras, deixa de existir lo ser,
y'ls elements que'l componen comensan una nova lluyta. La vida del ser
inorgánich es més lenta y menys activa, pero no deixa d'estar ni un sol
instant subjecta á la lluyta que incessantment transforma la materia.