atrevirá ja á negar la llegitimitat del nostre catalanisme? Encara que's
reduhís á la protesta, sens fer cap reivindicació, ¿quin jutje imparcial
no fallaria que la rahó nos sobra? Per molt que s'extremés la actitut
del catalanisme, jamay se posaria al nivell dels agravis inferits á
Catalunya.
¿Se'n volen més probas? Separemnos del terreno polítich-social y entrem
en l'económich. Com si'l nostre positivisme fos un delicte, no's pensa
sinó en cercar lo modo més eficás pera castigarlo. Las manifestacions
del nostre travall no poden contar més que ab llurs propias forsas. De
part dels que'ns manan, no cal que n'esperin més que entrebanchs y
vexacions. No tenen cap garantía de estabilitat política, y ni tan sols
se'ls assegura la tranquilitat y seguretat, que son la primera
necessitat de tot productor. L'únich medi que usan los poders públichs
pera comunicarse ab los que travallan, pot ben dirse que es lo de ferlos
visitar per famolenchs investigadors y repugnants comissionats
d'apremis.
Lo que s'ha fet en industria y arts útils, s'ha fet á pesar de las
circunstancias en que hem viscut y sens poder utilisar quasi cap dels
medis ab los quals los Estats previsors ajudan á llurs membres á
sostenir la competencia per la vida y á sortirne ab victoria ó al menys
airosos. Lluytant ab tantas contrarietats, s'ha lograt reunir en algunas
de las nostras comarcas la aglomeració d'elements industrials de que hem
parlat en un dels capítols anteriors. Mes, tan bon punt com los nostres
dominadors la han vista en estat de fer goig, lluny de sentirne orgull,
li han posat enveja y la miran ab odi. Res de darli la ma pera que pugui
arrivar á la perfecció que li manca, sino tot lo contrari. La miran com
enemiga, y al tractar ab las nacions extranjeras procuran ferli tot lo
mal que poden. ¡Ni'l dret de queixarnos nos concedeixen! Basta que
sentin la nostra veu pera que la motejin de veu del egoisme.
En aquest terreno no tenen ni la excusa del seu idealisme y esperit
d'abstracció, puig sempre que'ls convé saben prescindirne. No's prenen
la molestia d'amagar que al tractar de lo nostre no'ls guia més que la
malavolensa. Quan van creure que'ns darian un cop fatal tractant ab la
Gran Bretanya, lo gobern captava'ls vots dels diputats castellans contra
la protecció á la nostra industria, prometentlos protegir los seus
productes agrícols. Tot son afany es deixarnos aislats, especialment
dels que més units deurian estar ab nosaltres per historia y per
carácter. Als culliters valencians se'ls ofereix protecció ab tal de que
combatin la que nos favoréix á nosaltres.
En aquestas questions no respectan cap consideració per atendible que
sigui. Res los diu lo fet de que la nostra comarca sigui la mes poblada,
y que per sobra de brassos no pugui viure del cultiu de la terra
exclusivament. No aprenen la llissó saludable, procurant exténdrela á
altras regions, sinó al contrari. Inspirantse en las passions y
prejudicis que'ls pobres senten contra los que no ho son tant, saben
que'l nostre travall nos dona algunas ventatjas materials, y'ls fem
nosa. No podent igualarnos en aquest punt, voldrian que nosaltres nos
igualéssim ab ells.
Per fortuna nostra, fassin lo que vulguin no conseguirán pas lo que's
proposan. Quan una aglomeració d'elements de travall ha lograt formarse,
es quasi impossible disóldrela. Caminará ab mes ó ab menys desembrás,
pero caminará. Lo que conseguirán tal vegada será que'l nostre travall
hagi de transformarse, y lluny de fernos un mal, nos farán un be en
definitiva. Ademés, pel camí que portan las oligarquias dominants, no
arrivarán pas may á treure'ls aranzels. La partida de aduanas es una de
las mes importants y tal vegada la més sanejada dels presupostos de que
s'alimentan. La necessitat y la codicia las obligará á ser
proteccionistas, fins contra llur voluntat y á pesar de llur malavolensa
envers nosaltres.
Mes, precindint de tals consideracions, ¿pot haberhi motiu més fort y
ben fundat pera'l catalanisme que la conducta económica que's ve
seguint? Si las condicions de la nostra regió son diferents de las de
moltas altras, y fan inevitablement necessari que las nostras
necessitats hagin de ser també distintas, lo únich procedent fora que's
busqués lo modo d'armonisar las diferencias. ¿Poden Catalunya ni cap
altra regió cambiar lo temperament y carácter de llurs habitants? ¿Pot
aquella millorar sa terra ó despendres dels brassos que li sobran pera
son cultiu, ó poden las altras aumentar de sopte la població que'ls
manca? Lo natural, lo convenient, lo just, fora que unas y altras,
convensudas de que están decaigudas y débils, procuréssin darse
mutuament las mans pera ajudarse. Si á las unas los sobran productes de
la terra, á las altras los ne sobran de la industria, lo que convida al
cambi en benefici de totas. Si las regions de la Península se haguessin
considerat com germanas, sens voler las unas sobreposarse y dominar á
las demés, avuy foran totas molt menys pobres que no son, y no tindria
rahó de ser ni'l catalanisme ni cap altra manifestació de protesta.
Podriam omplir centenars de páginas si vulguéssim sols indicar los
agravis que llegitiman los nostres sentiments catalanistas. Si entréssim
en lo terreno de la historia, hauriam d'anar vuidant fet per fet tots
los que d'ella coneixem, y quasi no'n trobariam ni un que no fós un
anell de la cadena ab que se'ns ha anat amarrant. Veuriam que tan aviat
s'ha empleat la forsa com la astucia, puig que la rassa dominant ha usat
tota classe d'armas pera combátrens, y'ns explicariam l'estat de
degeneració y postració en que se'ns ha fet caure. Ab lo llibre de la
historia obert á la má, podem anar á demanar comptes als que han sigut
la primera causa de la caiguda.
Tals son los agravis que pot alegar Catalunya, que llegitiman no ja lo
catalanisme sino qualsevol altre sentiment més accentuat y enérgich.
Moltas vegadas, llegint ab fredor y perfecta tranquilitat la memorable
"Declaració de independencia" que van fer los representants de las
Colonias inglesas al rompre solemnement ab la metrópoli y declararse
Estats Units, hem comparat las queixas estampadas en aquell document
solemne ab las que podríam alegar nosaltres, y hem hagut de convencerns
de que la nostra Declaració resultaría molt mes contundent y fundada que
la redactada per Jefferson. Ab tanta rahó com los que rompian ab la Gran
Bretanya, podriam estampar: "que, sempre y quan una forma de gobern,
sigui la que sigui, va á parar á destruhir lo fi pera la que fou
establerta, lo poble te'l dret de cambiarla ó abolirla, y de instituir
un nou gobern, fundantlo en los principis y organisant sos poders en la
forma que'ls sembli més propia pera proporcionarse la tranquilitat y la
felicitat. La prudencia, en veritat, aconsella que per motius petits y
causas pasatjeras no deuhen los pobles cambiar los goberns, quan
aquestos están establerts desde algun temps: pero també la experiencia
de tots los temps ensenya, que'ls homens están més disposats á sufrir,
mentres los mals siguin soportables, que no pas á fer us de llur propi
dret, destruhint la forma de gobern á que estan acostumats. Pero quan
una llarga serie de abusos y d'usurpacions ab tendencias á un meteix fí,
revela en tota sa realitat lo propósit de junyir un poble al jou d'un
despotisme absolut, aquest poble té'l dret y fins lo deber de tirar á
terra tal gobern, y de subvenir ab novas garantias á sa seguretat en lo
pervenir."
Y podriam estamparho ab tanta rahó com ells, ó millor, ab molta mes rahó
que ells, puig tots los agravis de qué ells se queixavan, los hem rebut
nosaltres aumentats y agravats de moltíssim. Creyem que será interessant
fer una lleugera comparació entre uns y altres agravis.
Los primers capítols que formula la Declaració americana, se refereixen
á abusos comesos per la potestat real en la marxa del poder llegislatiu.
Si nosaltres nos referíssim als temps passats, trovaríam lo nostre poder
llegislatiu atacat moltas vegadas á ma ayrada y disolt ab completa
ilegalitat. Fins acceptant com á legal lo "Decret de Nova Planta," lo
nostre poder llegislatiu debia conservarse. Basta llegir aquest decret
funest, pera veure que's refereix principalment á lo judicial y
administratiu, y que res, absolutament res prevé sobre Corts ni poder
llegislatiu: y com que'l meteix decret prevé que "en tot lo no previngut
en sos articles s'observin las Constitucions que avans hi havia á
Catalunya," lluny de destruhir aquell poder, lo confirma. Historicament,
donchs, sols la ilegalitat mes irritant pogué privarnos del atribut mes
esencial de la personalitat d'un poble.
Si volguéssim prescindir de la historia y referirnos al poder
llegislatiu creat per las Constitucions contemporáneas, las queixas que
podriam formular foran cent vegadas mes graves que las de las colonias
americanas. Aquestas estavan agraviadas per abusos ó extralimitacions de
la corona, pero la veritat del poder llegislatiu se conservava en sa
essencia. Lo rey manava sospendre los efectes de la lley fins que
obtinguessin son consentiment, que may arrivava; convocava Cossos
llegislatius en llochs extraordinaris ó poch cómodos; disolvia Cámaras
de representants, y passava algún temps sense ferne elegir de novas. Tot
aixó que forma la base dels agravis de la Declaració americana, es
pecata minuta comparat ab lo que passa en lo nostre pays. Basta recordar
la situació que hem pintat en lo capítol primer. Lo sistema
representatiu está convertit en una farsa grotesca.
Entra luego la Declaració americana en los agravis inferits en lo
terreno judicial y administratiu. "Ha fet als jutjes, diu referintse
sempre al poder real, dependents de sa voluntat, disposant á sa manera
d'aqueixos empleos, aixis com de llurs dotacions y havers."
"Ha creat una munió d'empleos fins als nostres temps desconeguts, y ha
enviat á aquest pays aixams de funcionaris pera oprimir al nostre poble
y devorar sa substancia."
"Ha mantingut entre nosaltres en temps de pau exércits permanents sens
consentiment dels nostres llegisladors."
"Ha intentat fer al soldat independent de la autoritat civil y fins
superior á ella."
D'aquestas queixas no hauríam de modificarne ni una lletra, sino fós
pera donarhi tochs mes foscos y accentuats. Las hem traduhit al peu de
la lletra y resultan com si fossin originals nostras.
Entra luego la Declaració á formular los agravis rebuts del poder real
en combinació ab lo Parlament, qual jurisdicció sobre las Colonias nega,
y'ls capitols principals son los següents:
"Que havian pretengut llegislar:"
"Pera inundar los quartels de numerosos cossos d'exércit."
"Pera protegir als soldats y gent d'armas ab procediments irrisoris en
lo que's refereix á assessinats que haguessin comés en habitants
d'aquells Estats".
"Pera interceptar y destruhir lo nostre comers ab totas las parts del
món."
"Pera imposarnos tributs sens lo nostre consentiment."
"Pera privarnos en molts casos de la institució y ventatjas del judici
per jurats."
"Pera transportar á ciutadans á l'altra part dels mars, y processarlos
allí per delictes suposats."
"Pera derogar las nostras Cartas, abolir las nostras mes preciosas
lleys, y destruhir fundamentalment las formas dels nostres goberns."
"Pera suspendre las nostras propias Assambleas, y declararse ells
meteixos revestits del poder de dictar lleys obligatorias pera las
Colonias, en tots los casos y circunstancias."
Ab las variacions que fa necessarias la diferencia de temps, lloch y
condicions, aquesta part de la llista d'agravis podria servirnos també
perfectament. Sols los quatre darrers capitols de la Declaració
americana no serian d'aplicació al nostre estat actual, puig que's
refereixen á la conducta de la Gran Bretanya després de declarada la
guerra entre son poder y'l de las que eran sas Colonias. Afortunadament
pera tots, no s'ha quebrantat la pau material entre las regions de la
Península, y en los moments actuals "ni's devastan los nostres mars, ni
se'ns saquejan las costas, ni se'ns creman las ciutats, ni's degolla als
nostres conciudadans," usant pera tals objectes exércits de mercenaris
extrangers. "No s'obliga, tampoch, als nostres conciutadans fets
presoners en los mars, á fer armas contra llur patria; á convertirse en
butxins de llurs amichs y germans, ó á caure, en cas contrari, víctimas
dels cops de llurs propis germans y amichs," ni "s'han fomentat entre
nosaltres excicions domésticas." Avans d'estar en guerra oberta, las
Colonias americanas tenian motius de queixa suficients pera basarhi llur
resolució de emanciparse, y tots aquells motius, agrabats encara,
trobariam nosaltres en la nostra situació actual, sens necesitat de
recorre als agravis histórichs.
Podríam, donchs, "exposar y declarar al món enter", com feren los
americans, la llista copiada de llurs agravis, en la seguretat de que'l
món enter trobaria llegítima la nostra Declaració, com justa y santa va
trovar la de las Colonias al rompre ab la Gran Bretanya. Tant mes
llegítima la trobaría, en quant nosaltres podriam afegirhi una pila de
capitols que no degueren formular los fundadors dels Estats Units. Entre
moltíssimas altras cosas, podriam afegír nosaltres:
"Units baix la base de la igualtat perfecta ab un poble que valia tant
com nosaltres, pero no més que nosaltres, y fundada la unió en lo
consentiment lliure y la utilitat recíproca, per forsa d'armas unas
vegadas y á copia d'insidiosa constancia sempre:"
"Se'ns ha prés la nostra llengua, obligantnos en tots los actes de
trascendencia á usarne un'altra que no s'avé ab lo nostre temperament y
carácter."
"Se'ns han prés las nostras lleys, perfectament acomodadas al nostre
modo de ser, en tot lo referent á materias políticas, administrativas,
penals, mercantils, procediments y altras y altras, y despres
d'habérsens minat per sa base lo poquíssim que conservavam, ó sigui lo
referent á la organisació de la familia y regulació de la propietat,
se'ns amenassa encara continuament ab sa destrucció completa, y ab
subjectarnos á una llegislació que's basa en principis contraris als que
davan á la nostra robustés y vida."
"Se'ns ha prés la nostra historia, obligantnos á considerar oficialment
com á propia la de unas regions que no tenian sobre la nostra cap
predomini."
"S'ha procurat enlluhernarnos ab ventatjas del ordre material, pera
fernos olvidar completament los interesos morals, y un cop se'ns ha
considerat prou distrets y axafats, se disposan á arrancarnos aquellas
ventatjas, contrariant lo nostre comers y destruhint las nostras
industrias."
"Se'ns ha apartat sistemáticament de la direcció dels negocis públichs
que interessan á la agregació de totas las regions espanyolas, privant
aixis al conjunt del element positivista que devia temperar en bé de
tots, l'idealista dominant."
"Se'ns tracta com á pays conquistat, enviantnos agents del poder central
que'ns explotan per tots los medis, lícits é ilícits, y encarregant la
decisió de las nostras qüestions domésticas á jutjes forasters, que ni
tenen cap arrel en lo pays, ni coneixen lo nostre dret especial."
"Per tots los medis dits y molts altres que fora llarch condensar,
empleats ab constant tenacitat durant un llarch período histórich, no
sols s'ha rebaixat lo nostre carácter, sino que se l'ha desnaturalisat
fins al extrem de que no se veu cap esperansa de millora sinó en una
conmoció tan forta, que fassi trontollar fins los fonaments de la
organisació nacional á que estem subjectes."
Y després d'aquesta relació d'agravis, podriam tornar á copiar la
Declaració americana, y acabar dihent:
"Cada vegada que ha pujat un grau la opressió, hem demanat justicia de
la manera mes humil. Las nostras repetidas peticions no han tingut altra
resposta que repetits insults. Un princep qual caracter está marcat ab
tots los actes que qualifican un tyrá, es inepte pera dirigir á un poble
lliure."
"No hem faltat jamay á las consideracions degudas als nostres germans.
En distintas ocasions hem cridat llur atenció envers las tentativas que
feyan llurs Cámaras pera extendre sobre nosaltres una jurisdicció
injustificable. Hem recordat á llur memoria las circunstancias de la
nostra unió. Hem apel·lat á llurs naturals justicia y grandesa d'ánima,
y per los llassos de la sanch que'ns lligan, los hem conjurat pera que
desaprobessin aquellas usurpacions, que havian de portarnos
inevitablement á rompre nostras relacions y comers mútuo. Ells també han
sigut sorts á la veu de la justicia y de la consanguineitat. Devem, per
lo tant, cedir y consentir en la necesitat que'ns imposa la separació, y
considerarlos, al igual que'ls demés pobles, enemichs en la guerra y
sóls amichs en la pau."
Mes no volem seguir en aquest terreno. Lo document americá es una
declaració d'independencia que tot lo món civilisat ha reconegut com
suficientment fonamentat, y nosaltres no aspirem á la independencia. Per
molts y grossos que siguin los agravis rebuts; per més degenerats que
nos vejem per culpa en gran part d'altres, no hi ha avuy á Catalunya qui
sigui reflexivament separatista, ni ho serem sinó al darrer extrem. La
lluyta constant sostinguda entre la voluntat y'l temperament es bona
proba de que no'ns equivoquem al fer aquestas afirmacions. Lo
catalanisme regionalista aspira, si, á rompre la unitat uniformadora que
nos ofega, pero ab igual forsa desitja la unió que ha de darnos salut y
fortalesa. Volem viure no amarrats y lligats, pero si enllassats ab las
demés regions de la Península. Tals son, y no altras, las aspiracions y
desitjos que procurará convertir en realitats lo catalanisme
regionalista, si arriva á arrelar y á ferse vigorós.
La separació de la nostra regió d'Espanya sóls podria tenir dos
objectes: la independencia, ó la unió ab un'altra nació, y ni la una
solució ni l'altra podrian convenir á Catalunya. Las nacions petitas
sóls poden conservar llur independencia en condicions especialíssimas.
La única que la té ben assegurada á Europa es la Confederació suissa,
per constituhir entre mitj de quatre de las grans potencias un espay
neutral, que'ls evita molts fregaments y motius de complicacions. Si
Espanya fos avuy una nació forta que pogués fer sombra á Fransa, tal
vegada á l'una y á la altra los convindria crear una faixa neutral,
que'ls fes lo meteix servey que fa Suissa á las nacions vehinas, y en
aquesta suposició podria Catalunya aspirar á una independencia, que
tindria sa millor garantía en la gelosía mútua de dos poderosos. Essent
Espanya débil com es, y debent encara quedarho molt més en lo cas
suposat de que se separés d'ella Catalunya y tota la faixa dels
Pirineus, no existeixen pera nosaltres las condicions especialíssimas
que's necessitarían pera garantirnos la independencia. Per altra part,
los interessos creats durant los sigles transcorreguts d'ensá de la
unió; los precedents que quan aquesta va realisarse ja existian; lo
comers ab las Colonias espanyolas consumidoras de molts dels nostres
productes; lo coneixement de la llengua castellana, generalisat entre
nosaltres, y que durant molt temps no podriam suplir per cap altra; la
exuberancia de la nostra producció industrial y manufacturera, qual
mercat natural y quasi únich son las regions agrícolas de la Península,
y cent altres llassos que'ns lligan á la nacionalitat de que formem
part, serian altres tants obstacles á la nostra independencia. La
naturalesa'ns ha situat á la part d'ensá dels Pirineus, y no está en lo
nostre poder lo corretjir la obra de la naturalesa, per molt que hagi
resultat en nostre perjudici.
La separació de Catalunya pera entrar á formar part de una nació que no
sigui Espanya, es absurda y, encara que fos possible, no'ns convindria
gens. No llindem més que ab Fransa y, cap interés moral ni material
atendible pera una unió, nos lliga ab los nostres vehins. Lo carácter
que entre aquestos predomina es tan diferent y oposat al nostre com lo
castellá, y com que son avuy més forts que'ls que ara nos manan, la
subjecció á que se'ns condemnaria fora més completa. Los catalans del
Rosselló han perdut molt mes la personalitat que'ls de la banda d'ensá
dels Pirineus, y llur exemple no pot pas tentarnos. Lo temperament
francés, menys idealista que'l castellá, es tan absorvent é intolerant
com aquest, y avuy per avuy molt més exigent, puig conserva encara la
il·lusió de que la Fransa es la primera y única nació del món civilisat.
La necessitat de la resistencia contra la absorció castellana va
portarnos en un trist periodo de la nostra historia á posarnos baix la
protecció del rey de Fransa, reconeixentlo com soberá de Catalunya. Lo
seu domini fou curtíssim y en circunstancias molt anormals, pero aixís y
tot, ja poguérem veure que haviam surtit del foch pera caure en las
brasas. Y llavoras la nació francesa no havia arrivat encara á la
unificació que havia de pesar luego damunt d'ella. Lo catalanisme
regionalista no pot desitjar per cap istil la unió ab la Fransa, que es
avuy la terra de la concentració, del uniformisme y de la exageració de
la autoritat del Estat, y ho porta fins al delirant extrem de no
deixarli veure, que la malaltissa debilitat quals primers efectes han
sigut ferli perdre'l lloch preeminent que ocupava, no es més que la
conseqüencia de la falta d'iniciativas particulars, sacrificadas al
somni igualatari que avuy encara fa desvariejar als blanchs y als roigs,
hereus los uns dels reys que hi van perdre'l cap, y'ls altres dels
revolucionaris que volgueren imposarse á la humanitat en pés á
canonadas.
Consti, donchs, que al comparar las queixas que pot presentar Catalunya
pels agravis rebuts de sos dominadors ab lo document monumental de la
independencia americana, no'n volem treure totas las conseqüencias que
podriam. Volem, si, que's vegi, que'l nostre catalanisme regionalista te
tanta rahó, que si's detura en un punt que no arriva al separatisme, no
es per falta de dret, sino perque no creu convenient exercitarlo.
Y al obrar aixis, las rahons de conveniencia indicadas no son las que
més nos mouhen, sinó que'n tenim d'altras d'ordre més elevat. Lo nostre
catalanisme regionalista, ademés d'un sentiment, es en nosaltres una
convicció, filla d'un sistema general de ideas y de principis. Som
catalanistas perqué creyem en lo particularisme y en la llibertat que
n'es la més hermosa conseqüencia.
Al queixarnos y protestar de la subjecció en que se'ns té, no'ns mou la
mesquina enveja als que suran, ni aspirem á cambiar los respectius
papers. Volem la llibertat aixis pera nosaltres com pera los nostres
adversaris, y encara que las circunstancias nos portessin á poder pendre
la revenja, no voldriam fer ab ells lo que ells han fet ab nosaltres.
Professem lo particularisme per sistema, y som per principis expansius y
generosos. Las teorias en que'ns apoyem son de tracendencia general, y
de llur aplicació pot esperarsen un cambi ventatjós en la organisació de
las societats.
No creyem en la uniformitat, que sols pot naixer de la imposició y de la
tirania, y ho esperem tot de la llibertat, que es la consagració de las
varietats. Lo nostre ideal es la unió y la bona amistat entre tots los
individuos dintre de una col·lectivitat y de totas las col·lectivitats
dintre de las grans agregacions. Volem la llibertat, no pera aislarnos y
tancarnos dins murallas de sospitas y envejas, sino pera utilisarla
agrupant lo major número possible d'homens y pobles pera los grans fins
del avens y de la perfecció. Com la antigua llegenda, separem pera unir.
"Com més amichs més clars," diu un adagi de la terra. Volem, donchs,
anar molt clars ab tots los que tenen interessos comuns ab nosaltres, al
objecte de poder ser ben amichs.