Renaixement ha tingut bon ull al ferse cárrech de la situació actual del
pays. Verdaderament la llengua no es pas lo més important element de la
personalitat d'un poble, puig que té sens dupte major importancia la
comunitat d'interessos morals y materials, filla de la naturalesa ó
creada per la historia; pero sens ser lo mes important, es lo mes
visible. Los interessos morals ó materials poden fer, que agrupacions
que parlin de la meteixa manera constituheixin pobles distints, de lo
qual ne son bon exemple los americans que parlan l'inglés, y'ls belgas y
suissos que parlan francés; pero no logran jamay que'ls que parlan
llenguas distintas formin un meteix poble. Los que en tal situació's
troban, poden, si, agruparse en Estat nacional, com succeheix als
esmentats suissos y belgas, y als distints grupos que forman avuy la
Confederació austro-húngara, en qual cas la nació no está formada per un
sol sino per varis pobles. Sempre que aixís se forma un conjunt
nacional, la forsa de las cosas lo porta á no poder viure en Estat
simple. Sa organisació propia, á la que s'arriva tart ó dejorn, es la
del Estat compost. La varietat de llenguatje te importancia
extraordinaria no per lo que es realment, sino per lo que suposa. Una
llengua distinta suposa un distint carácter. La forma d'expressar las
ideas, respón al modo de concebirlas. Lo pensar y'l sentir d'un poble
son correlatius á las condicions de la llengua que emplea.
Si, donchs, los catalans tenim distint idioma que'ls castellans; si,
encara que sortidas las duas llenguas d'un tronch comú, tenen génit
diferent y condicions variadas, no hi ha necessitat de demostrar que
ells y nosaltres no formem un sol poble. Los interessos morals y
materials, naturals ó desenrotllats en la historia, podrán aconsellarnos
formar un conjunt nacional, pero jamay confóndrens. Alli ahont hi ha
varis pobles, no hi cap la uniformitat. Si hi existeix, pot assegurarse
que es filla de la imposició y producte de la tirania. Aixis ho han
comprés encertadament tots los que han dirigit la nostra Renaixensa, y
aixis també ho han comprés sos naturals adversaris. Aquestos nos ho
perdonan tot més facilment que no pas que parlem y escribim en catalá.
Pera separarnos de la via empresa han empleat tots los recursos.
Primerament van desterrar la nostra llengua de tot lo oficial; després
van intentar impossibilitarla en lo teatre, obligantnos per un acte
despótich, á que en totas las produccions hi entrés poch ó molt lo
castellá. Veyent que fet aixó no los ressortia, van idear la conspiració
del silenci, no dihent ni una paraula de tot lo que produhiam, de la
meteixa manera que si no existís, al meteix temps que procuravan
afalhagar als escriptors de més valua, deixantlos entreveure hermosos
triunfos si cambiavan de llenguatje. Per fortuna, lo Renaixement ha
comprés la maniobra y no s'ha deixat convencer ni persuadir. Parlem y
escribim en catalá, y no deixarem d'usarlo fins y tant que haguem
obtingut las grans reparacions que se'ns deuhen. L'ús de la nostra
llengua es la manifestació mes eloqüent de la nostra personalitat y un
argument incontestable en pro de la justicia de la nostra causa. Mentres
visqui la llengua catalana, tot acte d'unificació, portat á efecte en
cualsevol terreno, será un acte de veritable tiranía.
Aqueix afany constant del nostre Renaixement es la base de la forsa de
que avuy disposa; forsa que es molt més important de lo que aparenta.
Avuy se presenta poch unida, poch compacta; los vicis del carácter
catalá dificultan, no ho negarém, sa marxa expedita; la falta de vida
científica fa que no pugui obtenir brillants victorias en lo camp de la
discussió; l'excés de enveja y prevencions no li permeten per ara darse
la organisació que necessitaria pera influhir decisivament en la marxa
de la cosa pública. La forsa, no obstant, existeix y es poderosa. Lo
catalanisme regionalista es la única idea que conmou als indiferents y
excéptichs que forman la majoría en la nostra societat. En lo moment en
que las circunstancias se presentin favorables, y'ls elements s'agrupin,
y'l moviment prengui formas decididas, lo número y la qualitat de las
forsas sorprendrán als amichs y als adversaris. Si en aquell moment surt
algú que las porti al combat y las dirigeixi, s'obtindran resultats
apreciables, sinó la victoria completa. Si no surt, ó'ls vicis del
nostre carácter, no regenerat encara, li impedeixen la acció, las forsas
se dispersarán y anirán á engroixir los partits extrems que vulguin
aprofitarsen.
Tal es la situació actual del nostre Renaixement. Las sevas forsas son
poderosas, pero no pesan lo que podrian y deurian per falta de cohessió
y de organisació. Meditem sobre aixó tots los que d'ellas formem part, y
prenguem la resolució de posar esmena als vicis y defectes que las
debilitan ó esterilisan. Lo primer interés del Renaixement es la
regeneració del nostre carácter.
## Capitol V.
## Agravis y reclamacions
> Amplitut del nostre catalanisme regionalista.-- Responsabilitat de la
> nostra postració.-- Situació actual de Catalunya.-- Imposició de la
> llengua.-- Estat del nostre dret civil.-- Unica solució.--
> Administració gobern y justicia.-- Imposicions en la instrucció y
> educació.-- Estat económich.-- Enveja y malavolensa envers la nostra
> producció.-- Agravis histórichs.-- Comparació de las nostras queixas
> ab las contingudas en la "Declaració de independencia" dels Estats
> Units d'América.-- Major gravetat de las nostras.-- Falta de
> aspiracions reflexivament separatistas.-- Desitj de unió.-- Motius que
> s'oposan al separatisme.-- Resúmen de la part primera d'aquest llibre.
Ab lo fins aquí exposat, tenim ja prou base pera explicar lo nostre
catalanisme regionalista com sentiment. La situació trista y vergonyosa
de la nació en general; lo rebaixament del carácter castellá, incapás ja
de dirigirla; la desnaturalisació y degeneració del catalá, son motius
més que suficients pera que volguem separarnos del cami que á tal punt
nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, y per lo tant, en qualsevol
cambi sols nos exposem á guanyarhi.
Y ademés encara, podem demostrar que las solucions que aconsellarem
portan á alguna cosa més que á un acte de desesperació, puig que al
costat de la negació pensém presentar afirmacions terminants y
concretas. Lo nostre catalanisme regionalista va naixer com sentiment,
pero pot també reclamar sos drets com convicció apoyada en fonaments
cientifichs.
Notis bé, que á la paraula catalanisme que no expressa més que la idea
d'un sentiment de carinyo y afició á las cosas de Catalunya, hi afegim
lo calificatiu de regionalista, lo qual li treu tot sabor d'exclusivisme
y de interesada mesquinesa. Lo que desitjem pera Catalunya, en efecte,
volem extendreho á las demés regions, lo qual dona ja carácter general á
las nostras ideas. Qualsevol regió que's trobi en condicions semblants á
la nostra, pot aspirar á lo meteix á que aspirem nosaltres, y á
nosaltres nos toca alentarla. Pera que las nostras pretensions puguin
realisarse ab desembrás y donguin per resultat un sistema complet y
armónich d'organisació dintre d'Espanya, necesitem que totas las regions
que la forman aspirin á lo meteix que la nostra, y logrin realisar
juntas llurs aspiracions.
Y no'ns parem aqui encara. No sols som catalanistas y regionalistas, es
á dir: no sols aspirem á que Catalunya rompi las lligaduras que la tenen
agarrotada y subjecta, y á que las demés regions de la Península fassin
lo meteix, á fi de que puguin luego unirse totas ab los suaus llassos de
la germanor y del interés mútuo, sino que á tal resultat hi aspirem
perque es conseqüencia d'un ordre general de ideas que constituheix tot
un sistema. Lo catalanisme regionalista es fill en nosaltres dels
principis particularistas, que creyem los mes civilisadors y fomentadors
de la cultura general. Lo reconeixement del particularisme es la
consagració de la llibertat, y la llibertat es no sols la font mes
abundosa de progrés y de millora, sinó que eleva la dignitat del home y
de las societats y pobles.
Entés ab tal amplitut lo nostre catalanisme, anem á demostrar que es un
sentiment no sols explicable, sino perfectament llegítim; que tenim dret
perfecte á ser catalanistas, y que no reclamem gracia, sino justicia.
Del trist estat á que ha arrivat la nació en general, no en som tan
responsables com los que van pendres la direcció y la han mantinguda. Si
alguna part de culpa'ns toca, es insignificant relativament á la que
correspon á altres. No hem de demostrar aquesta afirmació, puig que
queda probada al anunciarla. La responsabilitat es correlativa á la
llibertat, y lo que viu dirigit per un altre te la llibertat al menys
restringida. La responsabilitat que'ns alcansa en la actual postració de
las regions de la Península, en general, y de la nostra, en particular,
naixerá si per cas, de no haber fet tot lo que podiam pera treure la
direcció als que la portavan. ¿Vam cumplir ab las revoltas en que
protestavam de la subjecció en que se'ns tenia? ¿Va bastar la sanch
derramada á deixarnos nets de tota culpa? No volem resoldre aquest
problema, y, culpables ó no, carregarem ab una part de la
responsabilitat. Nos basta saber que la nostra part es molt, moltíssim
més petita que la dels que'ns dirigian y'ns dirijeixen encara.
De la meteixa manera que no acceptem més que una petitíssima part de
responsabilitat en l'estat de postració á que ha arrivat la nació en
general, volem també tráurens de damunt una bona part de culpa en la
degeneració y corrupció del nostre propi carácter. D'alguns sigles ensá,
no hem tingut iniciativa ni pera las nostras cosas. Los que van agafar
la direcció general, empleant tan aviat la forsa com la astucia, y
aprofitant totas las circunstancias que se'ls oferian, no van parar fins
á deixarnos completament subjectes y xafats. Al comensar á Europa lo
Renaixement que va conmoure á tots los pobles, nosaltres estavam ja
lligats de mans, y en tal situació deguérem presenciar com després
prenia volada la Reforma, y mes tart se preparava la Revolució que debia
continuar la transformació comensada. La gent directiva de la agrupació
espanyola, portada per son carácter oposat al nostre y per las
circunstancias en que's trobava, va veure aquells fets trascendentals ab
molts distints ulls que no los hauriam vist nosaltres. Lo nostre
carácter propi, no tenint camp d'acció, va haver de deturarse en son
desenrotllo, y es lley de la naturalesa que quan un ser que viu troba
obstacles invencibles que impedeixen sa creixensa, s'enmalateix y
degenera. De la nostra malaltia y degeneració, donchs, no'n som
responsables nosaltres sols. Gran part de la culpa, sino tota, toca als
que'ns tenian subjectes y lligats quan ab més vigor hauriam hagut de
creixer. No teniam altre cami que debilitarnos y corrómprens, y
debilitats y corromputs várem quedar. Per aixó, desde fa alguns sigles
se nota en Catalunya aquella barreja de avens y de retrás; de costums
suaus y fins afeminadas y d'instints de feresa y de barbarisme. Quan
Cervantes ab sa fina penetració va ja notarho, fent que los peus d'uns
bandolers penjats per collas, deixessin conéixer á D. Quijote que habia
arrivat prop de Barcelona, en qual ciutat havia de trobar, en cambi,
obsequis refinadíssims; quan va condensar lo contrast y barreja en la
persona d'en Roch Guinart, no va atinar tal vegada que de aquella
situació ne tocava una bona part de culpa á sos compatricis, que
empenyats en dominar á un poble de temperament y carácter oposat al
d'ells, no habian lograt mes que espatllarlo y torsarlo, com espatlla y
tors lo clau lo que s'empenya en ferlo entrar á cops de martell per la
cabota.
Las consideracions que acabem de fer, bastarian á llegitimar lo nostre
sentiment catalanista. Per decaiguts y postrats que estiguem, nos sentim
encara ab forsas pera regenerarnos y es, per consegüent, just y natural
que volguem rompre las lligaduras que no'ns deixan moure. Mes no son
aqueixas consideracions las únicas que'ns donan la rahó. N'hi ha de molt
més decisivas encara.
Pera adquirirne lo plé convenciment, basta dirigir la mirada á la nostra
situació actual. La imposició castellana se fa sentir tant ó més que
may, puig que se'ns tracta com á un poble vensut. Al que conserva una
mica no més de l'esperit de dignitat y d'independencia, al veure'l
tracte que se'ns dona, li surt á las galtas la vermellor de la ira ó de
la vergonya.
Lo signe del esclau era tenir que parlar la llengua del amo, y nosaltres
portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua may s'ha mort, puig
encara que la hagin durant llarch temps olvidada los sabis y gent de
lletras, l'ha conservada'l poble viva en son tracte, parlantla sempre.
Aixó no obstant, en tot lo oficial hem d'emplearne un'altra. En la
llengua dels vencedors se'ns mana, se'ns judica, se'ns ensenya. Fins
quan la autoritat, lo jutje ó'l mestre son fills de la terra, no poden
exercir llurs funcions sino empleant lo castellá. La imposició del
llenguatje es un recort constant de la nostra subjecció. Ell es lo que
marca més durament la distancia que hi ha desde'ls que manan als que
obeheixen. La llengua es lo distintiu dels que's creuhen ser de rassa
superior, y á la inferior no li correspón res més, que abaixar lo cap y
llepar encara la ma que's digna fuhetejarla.
Adverteixis que al consignar aquestas apreciacions, l'autor se creu en
condicions de ser considerat testimoni major de tota excepció. No'ns
tenim per un escriptor de primera forsa ni molt menys, pero sabem que
podem usar lo castellá á poca diferencia com lo catalá, y coneixent poch
ó molt alguna de las principals llenguas europeas, aprofitem totas las
ocasions que se'ns presentan pera poderlas practicar, sostenint ab llur
auxili correspondencia als que ab ella nos honran desde fora de nostra
patria. Mes hi ha encara: no'ns dol pas confessar que la llengua
castellana, --ab tots sos defectes, y á pesar de que no ha prés encara
aquell sagell especial que las necessitats y'l cosmopolitísme dels temps
moderns han estampat en las que parlan las nacions més cultas,-- es una
de las que més nos encantan y captivan, haventla conreuhada ab gust baix
l'aspecte purament literari. Tampoch nos dol confessar, que si no fós
qüestió de dignitat, la usariam molt mes sovint, y sobre tot, ab molt
més carinyo que no la fem servir avuy. Mes, al punt que agafem la ploma
y posem en ella las primeras paraulas, no podem deixar de recordar que
es la marca de la esclavitut y l'estigma de la nostra degeneració, y si
no es per pura necessitat, fem cent bossins lo paper, com si volguessim
que no'n quedés ni rastre.
Tot lo nostre está en la meteixa situació que la llengua. Lo primer
Borbon va deixarnos com per caritat la nostra llegislació civil, que
desde llavoras ha viscut en la trista condició dels pobres que captan.
Jamay s'han dignat los nostres dominadors tenirla present pera res. Quan
han introduhit alguna modificació á la castellana, han manat que
s'apliqués tambe á la catalana, sens pendres la pena d'averiguar si li
era ó no aplicable. Donantse de menys, ab vanitós desdeny, de dirigir
una ullada al nostre estat legal, tant atendible com lo d'ells per estar
vigent, y cent vegadas més respetable per son orígen, puig que en
general es fill no de las mercés d'un rey, sino de la organisació lliure
d'un poble, l'han anat sempre minant y esmotxant en lleys secundarias,
reals ordres y decrets, circulars de centres directius, y fins en
sentencias d'un tribunal suprem, en que no hi entran més elements
components que'ls que representan lo sentit jurídich de la rassa
dominadora. Desde fa mes de dos sigles lo nostre dret está inmóvil y
sech com una mómia. Las institucions, perfectament acomodadas moltas
d'ellas al nostre temperament y carácter, no han pogut fer la evolució
que requereixen las novas necessitats que ha creat en son moviment la
vida moderna, y's presentan antiquadas y no donan los fruits que podrian
dar encara. Aixis los reys, quan en llur absolutisme s'atribuhian la
potestat llegislativa, com las Corts, fillas dels ministres, que han
vingut á substituhir l'absolutisme dels reys, fent com lo gos del
hortolá, ni s'han prés la pena de cuidarse de lo nostre ni han deixat
que nos ne cuidessim. Y ¡encara gracias!, puig que si'ls escoltem, á uns
y altres debem estarlos agrahits de que no'ns hagin pres lo que
conservem, y si alguna vegada nos hem atrevit á fer alguna reclamació
vergonyant ó tan sols una indicació, se'ns ha respost ab la amenassa de
destruhir de cop y volta lo poch que'ns queda. En la actualitat está
pendent de discussió lo códich civil, que si arrivés á plantejarse,
seria lo cop de gracia á la nostra llegislació especial.
Desde la caiguda de Catalunya á principis del sigle passat, per no dir
desde molt avans, la nostra situació jurídica en lo civil es tan anómala
é irregular, que ó hem de conservar una llegislació antiquada y que no
basta pera algunas de las necessitats del poble catalá actual, ó'ns hem
de resignar á que sigui suplantada per un'altra, no tan sols distinta,
sinó basada en principis contraris. La gent castellana, per postrada que
estigui, no transigueix ab res que s'oposi á sos punts de mira. S'ha fet
lo propósit de que las regions de la Península, siguin las que siguin
llurs procedencia y condicions, han d'unificarse baix sa direcció
suprema, y no hi ha medi de ferla cedir de bonas en bonas. Sa tenacitat
y tosuderia s'aguantarán fins que'ns vegi decidits á reivindicar
energicament tot lo nostre.
Inútil es, donchs, que'l catalanisme busqui térmes mitjos pera arrivar á
un acomodo. Mentres nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurá
débils, y avansará cada dia més passos en la via de la absorció. La
degeneració de son carácter la fa insolent y capritxosa, y la insolencia
y'ls capritxos sols se deturan davant de qui'ls planta cara ab dignitat
y enteresa. Hem de ser decidits y llógichs. Si volem conservar la nostra
situació jurídica especial, precís es que reclamem tot lo necessari pera
conseguirho: y lo necessari pera assegurar una llegislació separada, es
un cos llegislatiu separat, ab tribunals també separats, y ab autoritat
executiva que, encara que sigui comuna, goberni separadament á cada una
de las regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent
lo catalanisme. Nos reservem completar la demostració en la part
d'aquest llibre que destinarem á las solucions prácticas
particularistas.
En igual situació que la llengua y lo dret están la administració, lo
gobern y la justicia. Pera la primera se'ns concedeixen, es veritat,
corporacions provincials y locals, pero se te bon cuidado de tancarlas
dins un cércol de ferro, que no las deixa moure més que en lo sentit que
convé á las oligarquias de la política castellana. La lley fonamental ú
organisadora se diu general pera tota la nació, pero en realitat jamay
es res més que la expressió de la part d'ella que está imposada á las
altras, y respón sempre á son estat polítich y jurídich. L'autoritarisme
es la base de la organisació, tant se val si l'estableix una oligarquia
que's digui conservadora, com una que s'anomeni lliberal. L'esperit
castellá d'absorció y de predomini, al adoptar lo régimen falsament
representatiu y parlamentari, no va fer més que cambiar l'absolutisme
d'un rey per lo d'uns ministres, y las corporacions administrativas
dependeixen de llur voluntat insolent y capritxosa. Un ministre,
auxiliat en cas necessari per los tribunals que dependeixen d'ell y que,
per tant, han d'estarli sumisos, suspén y destituheix á las que donan la
més insignificant mostra no ja d'independencia, sino de dignitat, y'ls
individuos que las formavan se veuhen encausats y exposats á una
condempna. Y no's cregui pas que en llurs funcions normals tinguin las
corporacions administrativas més independencia. L'agent del ministre,
gobernador civil ó alcalde, es sempre l'árbitre. La lley ha tingut prou
cuidado en fermarlas, molt curtas, y la poca corda que'ls dona, la
aguanta lo representant de Madrid. Quan lo gobern central se diu mes
lliberal, las corporacions provincials y municipals son tan lliures com
un aucell tancat en una gabia y vigilat de més á més per un gat, que
está espiant si s'acosta als ferros pera clavarli las unglas.
Los agents del gobern nos recordan continuament la nostra subjecció. Ab
pocas excepcions, del mes alt al mes baix son forasters, de rassa y
llengua distintas que nosaltres, y possehits quasi sempre del menyspreu
sinó del odi que tot lo nostre inspira als que'ns dominan. Fins quan
volen fer justicia no logran ferla, puig que'ns aplican un criteri que
no s'avé ab cap de las nostras condicions. Jamay se'ls ha exigit que
entenguessin al menys la nostra llengua y coneguessin las nostras
costums, sino al contrari: al empleat que es fill de la terra l'obligan
á parlar y obrar com si no ho fós. Insolents, per regla general, y
petulants, al veure que'ls som inferiors en soltura de llenguatje, y que
no comprenem moltas vegadas llurs apreciacions y conceptes, ho
atribuheixen á superioritat de rassa, y acaban de ferse capritxosos é
inaguantables.
Lo meteix á poca diferencia se nota en lo que se'n diu administració de
justicia. Los tribunals no sols estan formats per forasters, sino que
oficialment ignoran totalment lo nostre dret. Las nostras vidas, bens y
honras están en mans de magistrats y jutjes que no coneixen las nostras
costums, ni participan del nostre modo de ser, ni están units ab lo pays
y'l poble per cap llas més que'l purament artificial de la nacionalitat.
La movilitat de las situacions políticas y la inseguretat dels cárrechs
judicials no permeten als que'ls desempenyan enfonsar cap arrel en la
nostra terra, y passan per l'empleo com un cometa pel nostre firmament.
Pochs d'ells se prenen la molestia de profundisar las nostras lleys, que
son, no obstant, completament distintas de las que han estudiat en las
universitats y practicat en altras regions, y fallan los procesos com
los pot fallar un passavolant, que sab que al cap de pochs mesos pot ser
trasladat á l'altra banda de la Península.
Lo nostre dret especial no s'ensenya en cap establiment dels que
dependeixen del centre. Aquest porta l'esperit de favorir lo predomini
castellá al extrem de que en la meteixa universitat de Barcelona
s'ensenya, no'l dret civil catalá, que es l'únich que té legalment
aplicació á las nostras comarcas, sino'l castellá, que ni com á
supletori pot ser invocat en las lluytas judicials que en ellas han de
fallarse. ¿Pot imaginarse res més absorvent ni més tiránich?
Mes tal absurdo no's veu exclusivament en la ensenyansa del dret, sino
en totas las demés, comensant per la que se dona en las escolas de
criaturas. Lo mestre te d'explicar en castellá encara que'ls deixebles
no l'entenguin, y'ls nostres fills han de perdre los anys de la vida
millors pera lo desenrotllo de las potencias intelectuals. No hi fa res
que'l mestre sigui catalá, puig la lley del que mana l'obliga á tenir
que fer l'esfors de parlar una llengua que no li es natural, al sol
efecte de ferse ininteligible: quan si no se'l obligués á ferlo, lo que
ell explicaria ab facilitat, seria clarament entés per sos oyents, ab
grans ventatjas pera un y altres. La vanitosa petulancia dels nostres
dominadors s'ofendria de que la seva llengua hagués de ser ensenyada als
nostres fills com un'altra qualsevol de las forasteras, y suposan que
tenim obligació de coneixerla avans y tot de haverla aprés.
Y encara no para en aixó l'esperit d'imposició de la rassa dominant en
lo referent á escolas. No li basta que la instrucció's dongui en
castellá, sino que la educació ha de ser també castellana. Las oracions
han de recitarse en llengua forastera, y'ls jochs y entreteniments han
de ser pera'ls nostres noys tan exótichs com las oracions. Res hi fa que
aquestas no'ls puguin sortir may del cor, puig han de xarrotejarlas com
los lloros, ni que aquells no'ls puguin donar la expansió que tant
necessita la infancia. Han tingut la desditxa de naixer en un pays
supeditat, y han de sentirne los efectes desde'ls primers anys de la
vida. ¡Aixis estarán ja acostumats al jou al arribar á homens!