las aspiracions catalanistas. Los que estimem lo pays en que vam náixer
y sentim que'l nostre amor es tant més intens, com més grans son los
defectes y vicis en que'l veyem sumit, tenim lo deber de fer tots los
esforsos pera alsarlo. No hem de voler desconéixer ni atenuar lo mal,
puig que d'altra manera nos fora impossible fins l'intent de curarlo ó
aliviarlo. Fer lo contrari es ser falsos catalanistas. Y puig coneixem
lo mal y sabem quinas son sas causas, ataquem sens compassió las arrels
meteixas d'aquestas, y no'ns fassi tremolar lo pols la magnitut de la
operació. Per fortuna, entre mitj de tots los vicis y defectes naturals
ó adquirits, lo carácter catalá conserva encara sas condicions bonas més
ó menys ensopidas. Encara som actius y estem dotats d'energía. Los
defectes adquirits podem tráurensels de damunt ab sols aspirar de debó á
la restauració de la nostra personalitat política. Proposemnos ideals, y
tornarem á despertarnos. Precisament totas las manifestacions més
accentuadas de la activitat dels nostres temps tendeixen cap al
positivisme particularista. Positiva y particularista es avuy la
ciencia, més amiga de fets que d'abstraccions; positivas y
particularistas son las arts; cap al positivisme y particularisme
caminan la sociología y la política. Avuy, donchs, pot tornar á fer un
bon paper lo poble catalá, si logra regenerarse. A obtenirho aspira lo
nostre catalanisme regionalista, sentiment que va perfectament d'acort
ab las corrents positivas y particularistas d'avuy com demostrarem en la
part segona d'aquest llibre.
## Capitol IV.
## Lo Renaixement
> Explicació del nostre Renaixement.-- Invasió francesa á principis del
> sigle.-- Us del llenguatje catalá.-- Era nova comensada en las Corts
> de Cádiz.-- Epocas de lluyta y de unió.-- Despertament y restauració
> de la historia.-- Renaixement literari.-- Era una protesta y una
> reivindicació.-- Son orígen en las ideas modernes.-- Obstacles.--
> Federalisme en 1868.-- Retirada dels iniciadors del Renaixement.--
> Estat de postració que va venir luego.-- Nou departament.-- Tendencia
> política social del catalanisme regionalista.-- Dificultats que
> trobará en aquest terreno.-- Constancia en la restauració y propagació
> de la llengua.-- Importancia de aquest fet.-- Forsa actual del
> Renaixement.
Es evident que dos pobles de condicions y carácter tan distints y fins
oposats com lo castellá y lo catalá, per més que's vulgui, no podrán
arrivar jamay á fondres ni unificarse. Encara que l'un d'ells se fes lo
ferm propósit de deixarse absorvir y dominar per l'altre, no's
conseguiria la fusió ó unificació, puig la forsa del temperament ne
protestaria sempre. Lo resultat no podria ser més que la degeneració
completa y la desnaturalisació del que's deixés dominar, com per la
nostra desgracia n'es un eloqüent exemple Catalunya. La voluntat no te
jurisdicció sobre'ls sentiments, y si á copia de constancia logra
algunas vegadas ferlos pendre una direcció forsada, tan bon punt com se
presenta una circunstancia favorable, se li rebelan y reclaman lo dret
que'ls correspon en justicia.
Per aquest camí trobarem la explicació del nostre renaixement. Mentres
vam viure ensopits; mentres l'estat de degradació en que l'absolutisme
intol·lerant havia reduhit á totas las regions espanyolas, tenia á la
nostra sumida en la nul·litat; mentres ni hi havia horisonts, ó al menys
no podian descubrirlos los nostres ulls als que la debilitat havia
deixat quasi cegos, no va acudirnos cap pensament de regeneració. La
nostra malaltía era tan grave, que fins nos treya'l coneixement de sa
gravetat. Vegetavam sens pena ni gloria, y com que no teniam esment de
cap estat millor, nos aconsolavam ab lo nostre.
Va venir la sacsejada de principis del sigle, y Catalunya, com las demés
regions de la Península, va experimentarne la conmoció. Al sentir lo pes
de la invasió francesa, van despertarse sos instints bélichs y son
esperit d'independencia, que aprofitats apassionadament pels que
llavoras eran amos de las conciencias, van produhir aquella resistencia
que va fer tremolar al prepotent imperi napoleónich.
Mes com la forsa dels invasors no sols consistia en los canons y
bayonetas de llurs exércits, sino també en las ideas novas que espargian
per tot arreu, llur poder era irresistible. Res los feya que una divisió
hagués de recular del Bruch, ni que un exércit hagués de rendir las
armas en Bailén, puig que aqueixos contratemps materials no eran res
davant de la gran ventatja moral que alcansavan al reunirse las Corts de
Cádiz. Desde aquest moment, encara que la fortuna los hagués sigut
contraria en totas las batallas y haguessin hagut de abandonar lo pays
fugitius y destrossats, la victoria de las ideas quedava assegurada,
puig no hi havia ja forsa humana capás de evitar que comensés pera
Espanya una nova era.
Prou va probar de impedirho'l rey absolut á sa tornada de Fransa; prou
van emplear los partidaris de las ideas vellas tots los medis que va
sugerirlos l'afany de mantenir llur predomini; prou va bessarse la sanch
á doll: res pogué deturar la marxa dels successos. Los pobles s'havian
despertat, y per més que's trovessin débils, no volian deixarse tornar
al ensopiment. Las ideas que avans de la invasió francesa havian sigut
patrimoni d'uns poquíssims escullits, que las debian professar ab por y
recel, s'havian espargit per la nació, y entusiasmavan á totas las
personas il·lustradas.
Desde'l moment que's va despertar lo poble, devia per necessitat venir
lo Renaixement. Tan bé ho van compendre aixis los invasors francesos,
que un dels primers medis que'l va ocorre pera captarse simpatias, fou
lo de ressucitar la nostra llengua catalana, imposantla, al nivell de la
francesa, als diaris més autorisats de Catalunya. Vritat es que l'ensaig
va durar sols alguns mesos, tal volta perqué la ocasió no era propicia
y'l fet quedara desvirtuat pel sagell d'imposició que'l marcava, pero ab
tot y aixó no deixa de ser digne de cridar la atenció, que las
autoritats invasoras creguessin que podrian afalhagar als catalans
parlantlos en llur propia llengua. Sens dupte tenian estudiat lo nostre
carácter y sabian que es oposat al castellá. Lo Renaixement posterior
acredita la perspicacia de que, encara que inoportunament, dongueren
mostra.
Es verdaderament notable, que tots los extrangers que nos han estudiat
desapassionadament hagin sempre donat importancia á aqueixa diferencia
de carácters entre'ls dos grupos de las regions espanyolas de la
Península, despertant la nostra llengua avans de que s'hagués iniciat
obertament lo Renaixement. Fa cinquanta anys ningú escrivia en prosa
catalana, y aixó no obstant, la Societat Bíblica de Londres, creyent que
la ocasió era oportuna pera propagar son protestantisme entre nosaltres,
va estampar ja llavoras una edició del Nou Testament, traduhit en
"llengua catalana." La Societat inglesa, com avans las autoritats
francesas de Catalunya, donaren probas de coneixer la historia y de
veure la situació del nostre pays ab mes claretat potser que no la
coneixiam y veyam nosaltres meteixos en aquellas épocas.
Mes lo Renaixement va tardar molts anys á manifestarse y pendre formas,
despres del despertament del nostre poble. Lo extraordinari ressó que
van tenir per tot arreu las ideas y principis de la revolució francesa
s'hi oposava. Las aspiracions cosmopolitas dels que havian popularisat
los drets del home, debian tenir un período d'explendor, avans de que'ls
pobles descubrissin llurs punts débils. La quinta essencia depurada del
moviment va semblar que's condensava, en lo social, en l'adveniment al
poder de las classes fins llavoras subjectas á las privilegiadas, y en
lo polítich, al constitucionalisme parlamentari. Las regions espanyolas,
donchs, se deixaren portar per la corrent impetuosa, y lo sistema
constitucional y las aspiracions igualatarias van condensar totas llurs
aspiracions. En aquells moments passava una riuhada d'ideas y
d'exaltació, y no hi ha forsa capás de deturar ni torsar lo curs d'una
riuhada. Mentres va passar, los catalans van fer com tots los demés:
seguir lo moviment general. Van olvidar tot lo passat, puig que van
creure que la era nova regeneraria, no á un poble, sino á la humanitat
en pés.
Per son carácter y temperament, la gent castellana debia trobarse com en
son propi element dintre dels nous principis. La brillantor, lo
cosmopolitisme, la generalitat de las concepcions que havian popularisat
los francesos, debian atréurela tant com las que havia ella concebut en
sa bona epoca, y va apropiárselas ab facilitat pasmosa. La Constitució
de Cádiz que las condensava, va trovar ressó en tot Europa, y va ser
imitada per varias nacions. Va semblar durant un moment, que al
despertarse Espanya havia recobrat las forsas del período de sa
virilitat, com si'ls anys d'ensopiment no li haguessin produhit cap
desperfecte. No va tenir res d'extraordinari, donchs, que'ls catalans
nos deixessim enlluhernar altra vegada, y cedissim sens cap repugnancia
la direcció del nou moviment á la gent que tan bé semblava que lo
comprenia.
No va tardar en venir la época de proba. La Constitució ab tants
travalls elaborada, va caure estrepitosament tan bon punt com va tornar
á son palau lo rey, que tal vegada li devia lo haver pogut conservar lo
trono. Las persecucions van extendres als avansats de totas las regions,
y la desgracia comuna va acabar de unirlos. Units, en efecte, van
presentarse durant las difícils lluytas que no van parar ni quan va
aclucar los ulls lo rey Ferrán. Y la lluyta no sols unia als avansats
per las ganas que tots ells tenian de conseguir la victoria, sino que
mantenia també units als partidaris del absolutisme, per la necesitat de
la resistencia.
Va comensar luego la negra guerra civil, en la que no sols se disputavan
drets dinástichs, sino que las duas ideas oposadas se donavan crudel
batalla. L'absolutisme y'l constitucionalisme estavan davant l'un de
l'altre, cegos de furor, folls d'ira, y disposats á tenyir de sanch los
rius de la pátria. Durant tot aquest periodo no podia ferse popular lo
Renaixement regional. ¡Ay del que hagués intentat enarbolar la bandera
particularista! Un crit general d'execració hauria xafat al element
perturbador y de discordia. Los que havian entrevist que'ls nous ídols
que la multitut adorava eran una hermosa estatua ab peus de fanch; no
tenian més recurs que esperar que passés la riuhada del entusiasme, puig
la corrent los hauria arrossegat, per més forsa que haguessin tret al
intentar lluytar contra d'ella.
No per aixó's perdia'l temps. Al punt que vam despertarnos, va
recordarse algú dels temps passats. Visitant los arxius, va adonarse de
que s'havia de completar la nostra historia, y tot proposantse sols
completarla, va travallar pera referla, ab lo qual va comensarse á
minar, encara que per via indirecta, los punts flachs de las teorías
que, havent enderrocat l'absolutisme, se mostravan tan absorvents é
intol·lerants com aquest, si bé que en sentit contrari. Los que van
ressucitar la nostra historia, fentnos saber lo que havian sigut y fet
los nostres passats en las épocas mes gloriosas, no foren apóstols del
Renaixement, puig no'ls ho permetian los temps ni las circunstancias en
que vivian: foren, si, sos precursors.
La riuhada va passar, y lo desencantament va seguir á la exaltació. Al
dirigir llavoras la mirada á la situació del pays, va veures que, si
s'havia ensorrat l'absolutisme dels reys, n'havia nascut un altre. La
comensada restauració de la historia permetia ja que's reparés que
algunas regions no ocupavan pas lo lloch que'ls pertocava, mentres que
altras se veyan afalhagadas en llur afany de predomini y d'absorció per
los nous dominadors, que's prevalian de la exaltació produhida per las
ideas y teorías que havian despertat de llur ensopiment á totas ellas.
Va comensarse á entreveure que'l constitucionalisme representatiu havia
entrat ja falsificat; que'l parlamentarisme era una capa apedassada ab
la qual pretenian cubrirse los ambiciosos, y que las paraulas llibertat
é igualtat passaran poch de las dents dels que més las baladrejavan.
Algú va recordarse de que las Corts de Cadiz havian ja amenassat á
Catalunya ab consumar la obra dels Felips d'Austria y de Borbon,
treyentnos las darreras llibertats civils contingudas en las lleys
especials que conservavam, y davant de la continuada absorció que,
prenent lo pompós nom de unitat, no trobava jamay més que unas meteixas
víctimas pera'l sacrifici, va creure arrivada la hora de dir que, ademés
de las regions castellanas, n'hi ha d'altras dignas de respecte, y pera
dirho fentse entendre millor, va emplear la nostra llengua catalana.
D'aixó al Renaixement literari no hi havia més que un pas, y no várem
tardar á darlo.
Inútil es cercar qui'l va dar, puig quan una idea nova passa per un
llarch período de preparació y de duptes, es ben difícil distingir
entre'ls darrers precursors y'ls primers apóstols. Lo que si es
induptable, que'ls primers passos foren apocats, y las primeras veus no
van tenir gran ressó. Van passar alguns anys avans de que lo Renaixement
prengués la volada que's va mostrar més tart en la fundació dels Jochs
Florals, per un costat, y del Teatre y del Cant popular, per l'altre.
No hem de fer la historia completa del Renaixement, puig pera l'objecte
del present travall nos bastará entrar en son camp incidentalment y per
via de demostració d'algunas de las apreciacions que fem. No contarem,
donchs, com van creixe y desenrotllarse las tres manifestacions de la
nova era, y consignarem sols, que desde'l primer dia van posar en
evidencia los dos principals impulsos á que debian la vida. Lo
Renaixement era una protesta y una reivindicació: tenía una part
negativa y altra positiva; devía destruhir y reedificar. L'impuls
negatiu era més fort que'l positiu, y per aixó va sentirse la protesta
molt avans y molt més decidida que la reivindicació. La poesía lírica va
comensar plorant y malehint. Plorava la trista situació de la terra;
malehía la imposició, que segons creya, n'era la causa. De tot aixó no
n'hi cabía cap dupte y d'aquí la decisió ab que ho manifestava. Lo
Teatre y'ls Cants populars no podian ser tan accentuats, per las
diferents condicions en que havian de víure, y pel públich especial á
que's dirigian; pero, aixó no obstant, la nota de protesta dominava
damunt de la de reivindicació. L'us del llenguatge catalá y las formas y
procediments artístichs que s'empleavan, distints y oposats als
castellans, eran manifestació del temperament que's rebel·lava contra
tota imposició, y volía rompre las lligaduras que lo tenian amarrat y
subjecte.
De lo fins aquí indicat se'n desprén, que'l nostre Renaixement fou
produhit, directa ó indirectament, pel despertament general de las
regions espanyolas al introduhirse entre nosaltres las ideas que havian
fet la revolució en la nació vehina. Si haguéssim seguit ensopits y
enmodorrats baix lo jou del absolutisme, que en lo nostre pays es
sinónim de miseria, de fanatisme, de ignorancia y de degradació, no
hauríam tingut esma pera protestar contra cap imposició, ni pera
reivindicar res de lo nostre, sino que, eco débil de las oligarquías
explotadoras, hauríam seguit malehint la "funesta mania de pensar", y
llepant sumisos la ma que'ns bofetejava. Lo Renaixement, donchs, es fill
llegítim y natural de las ideas modernas, y la gratitut, d'acort ab
l'interés propi, li han d'aconsellar no renegar jamay de son orígen. Hem
de anar sempre ab lo sigle, si volem arrivar á fer alguna cosa. A ideas
novas los hi correspon portar vestits nous.
Lo nostre Renaixement, fins mentres ha sigut purament literari, no ha
pogut pas fer lo seu camí desembrassadament. Duas classes d'entrebanchs
l'han fet ensopegar més d'una vegada. Per l'un costat, ha tingut de
lluytar contra'ls adversaris naturals; per l'altra, contra'ls vicis y
defectes dels que devian ser sos partidaris decidits. Aquestos, per
desgracia, son los que fins ara més han retardat sa creixensa.
Un cop fatalíssim va rebre quan los fets de l'any 1868 van tirar per
terra las institucions fonamentals del Estat espanyol. La protesta
formulada pel Renaixement desde los primers moments, havia trobat eco en
bona part del jovent de Catalunya, y la nova situació lo convidava á
donar forma y cos á las reivindicacions. Lo poder central estava tan
débil, que ab prou feynas podía aguantarse; la tribuna estava oberta
pera tothom; los drets de reunió y d'associació se exercian sens cap
limitació ni traba; fins los comicis convidavan á tots los catalans á
influhir en la cosa pública, sens privilegis de classes ni de fortunas.
La opinió pública estava momentáneament exitada, y s'havia enarbolat la
bandera de la reivindicació. La fórmula del Renaixement, que no havian
sapigut ó volgut precisar los que havian extremat la protesta, s'havia
condensat en una senzilla fórmula. "Ni unificació, ni independencia; ni
separació, ni absorció". "Desde avuy, deya l'esperit del poble catalá,
podrem víure junts y felissos los que, distints y diversos per
naturalesa y carácter, hem resistit mentres hem pogut á las imposicions
de la forsa, protestantne quan no'ns era permés fer altra cosa. No volem
unificarnos, pero sí unirnos. La unió pels fins comuns, basada en lo
respecte mútuo, es l'únich camí de regeneració pera las regions
espanyolas".
Y la idea del federalisme va apoderarse de tots los cors. Descontant
aquells pochs catalans qu'estavan engolfats en lo joch de la política
madrilenya, los demés, ó se n'havian fet declaradament partidaris y
sostenedors, ó la miravan ab simpatia com la darrera esperansa. Durant
un moment pogué dirse ben bé que regnava la unanimitat á Catalunya.
Mes, per desditxa, la degeneració y desnaturalisació del carácter catalá
va reduhir á la esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que
havian sigut fins llavoras los capitostos del Renaixement van espantarse
de las conseqüencias de llur propia obra, y no sols van deturarse, sino
que van retrocedir. Lo poble, en general, y lo jovent, en particular,
esperavan escoltar que llurs veus autorisadas los dirigissin en la
lluyta que comensava, y llurs veus autorisadas no van deixarse sentir.
Quan, restablerta un poch la calma, van tornar á presentarse, no se'ls
va veure en lo lloch d'honor que'ls pertocava, sino que posats alguns
d'ells als peus de aquell Madrid que aborrian; aliats ab aquell
centralisme contra'l qual se havian dirigit llurs energicas protestas,
concentravan tot llur afany en oposarse á la fórmula, que no era altra
cosa que la conseqüencia de las premisas per ells establertas.
Y aquell moviment espontani y generós, per falta de sa direcció natural,
va convertirse en un motiu més de perturbació, que va sumarse als
moltíssims que ja hi havía. La forsa que'ls que l'havian fet naixer no
sapigueren ó no volgueren conduhir á bons fins, fou aprofitada per
altres que la emplearen per altras miras. Los directors del partit
republicá á la madrilenya ne van fer festa major, y disfressantse de
federalistas, van emportarsen á una bona part dels que haviam prés part
en lo moviment, y damunt de nostras espatllas s'enlairaren. Fou un
desengany més pera'ls verdaders catalans, y'l descrédit que'ls
disfressats van fer cáure damunt del sistema federatiu ab llurs
calaveradas en la oposició y ab llur impotencia en lo poder, va ser un
cop fatal pera'l Renaixement regionalista.
Lo sotrach va deixarlo xafat durant una bona temporada. Seguírem
escribint versos, pero no'ls animava l'enérgich esperit de protesta dels
temps anteriors, ni s'avansava un sol pas cap al camí de las
reivindicacions. Los Jochs Florals meteixos, com si s'avergonyissin de
profanar ab llur falta d'alé las parets dels salons histórichs de las
nostras glorias, se refugiavan en las salas dels teatres, y si'l
moviment en general guanyava en extensió, perdia en intensitat. Faltat
d'un ideal, totas sas manifestacions marxavan deslligadas, quan la
mesquina enveja, filla de la nostra degeneració, no las convertia en
enemigas implacables. Hi havía molts falsos catalanistas y molts pochs
catalans. Lo catalanisme pera aquells se reduhía á la afeminada
exageració d'adular tot lo nostre, presentantnos ridículs y
menyspreables als ulls dels que anavan seguint lo moviment.
Per fortuna, desde fa una temporada sembla que hi ha ganas d'entrar en
terreno més sólit y més fértil. S'han ja alsat ja algunas veus que han
intentat plantejar los problemas polítichs socials que naixen de la
situació de la nostra terra, aixís en sa vida interior com en relació ab
las demés regions de la Península, y aqueixas veus van trobant ressó en
tot Catalunya. Sens abandonar lo camp de la poesía, se ha entrat en lo
de la prosa. No'ns reduhim ja á la protesta ineficás, sinó que aspirem á
darli conseqüencias, proposantnos solucions positivas. Lo nostre
Renaixement ha declarat qué havia arrivat á la major edat, y's prepara á
demanar comptes als que sens cap dret s'han convertit en tutors de
Catalunya, reivindicantlos los bens que han ocupat indegudament ó
malversat. Com á major d'edat, no sent ja lo goig pueril de dirse á si
meteix bonich y sabi, sino que's presenta tal com es, ab totas sas
virtuts y ab tots sos vicis; ab totas sas gracias y ab tots sos defectes
é imperfeccions, y no demana ja gracia sino justicia. Per tot aixó,
nosaltres hem cregut que era arrivat lo moment d'intentar fer un alegat
de bona proba.
No se'ns amagan pas las dificultats ab que ha d'ensopegar lo Renaixement
en aquesta nova via que ha emprés ó vol empendre. L'adversari, decaigut,
degenerat y tot, com havem vist en lo capitol segón: es encara terrible.
Si vegés que nosaltres nos anem fent forts, y arrivéssim á darli
cuidado, redoblaría las sevas forsas y's disposaria á resistir fins al
darrer moment. No es qüestió de que'ns fem il·lusions. La gent
dominadora d'Espanya te una gran arma en son esperit idealista y
absorvent y en son amor propi col·lectiu. Pobre, arruinada, vejetant en
la ignorancia, ha sigut encara capás de fer pera la conservació de Cuba
sacrificis que no hauria soportat cap altra nació d'Europa. No defensava
allí interessos materials, sino la idea abstracta que reasumia en los
mots "integritat de la pátria": mots pera ella sinónims de "predomini de
sa rassa en totas las regions que forman la agrupació espanyola."
Y encara las dificultats que més temem no son las que'ns hagin de oposar
los adversaris. Las que més cuidado nos donan, son las que provindrán de
la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. Aquestas son las
que fins ara han imprés al catalanisme la marxa duptosa é indecisa que
ha portat. A las meteixas se deu, que la protesta no hagi sigut encara
tan enérgica com podria, y que las reivindicacions no hagin prés formas
netas y concretas, sens las quals es imposible ni pensar en ferlas
efectivas.
En un punt, no obstant, s'ha mostrat constantment lo Renaixement decidit
é intranzigent, y aquest punt es l'ús de la nostra llengua. Aixis en sos
primers temps de protesta accentuada contra la imposició castellana; com
durant aquell periodo d'encongiment que va seguir á la trontallada del
1868; com al entrar en la nova via que ha de portarlo á la vida pública
activa, no ha deixat ni un sol moment de propagar lo catalá, y aquesta
constancia ha donat fruits ab veritable abundancia. S'ha arrivat á qué
en catalá s'hi escrigui no sols versos, sinó prosa, y prosa científica,
y s'hi fassin discursos, y s'hi redactin documents d'importancia. Lo
Renaixement s'imposa ja ab tanta forsa en lo referent al ús del nostre
idioma, que algunas vegadas que s'han reunit las corporacions activas
pera ocuparse de punts trascendentals, en catalá han deliberat, y en
igual llengua s'han dirigit al públich. Fins algún dels partits de la
política general, creyentse que tal medi d'expressió es lo camí de fer
prossélits á Catalunya, l'emplea al propagar sas ideas y en sas
solemnitats y festas.