ciutats lliures catalanas havian arrivat al cim del explendor y del
poder en la época en que més florian las arts en los pobles ab quins
estaban en més directe y continuat contacte. Barcelona sabia lo que en
aquest punt feyan Venecia, Génova, Pisa, Florencia y demés ciutats ab
las quals competía, pero jamay va venirli lo desitj d'imitarlas. Aquesta
es la proba eloqüent de que'l nostre carácter era ben marcat y'ns dava
personalitat propia.
Altra circunstancia molt digna de notarse en lo temperament del nostre
poble es sa repulsió á enlayrar homens y son afany en arrelar
institucions. Los fets mes grandiosos de la nostra historia y fins de la
nostra llegenda son ó apareixen ser producte de la col·lectivitat. Las
Corts catalanas, la Generalitat, lo Concell de Cent, los Senats y
Corporacions de las ciutats y vilas, los Consulats y Gremis: veus aqui
los heroes de la nostra historia. Una organisació política modelo; un
cos de lleys basadas en la llibertat civil y fomentadoras del comers, la
marina y la civilisació: veus aquí'ls monuments que van deixarnos los
passats en herencia. Del Consell de Cent, per exemple; d'aquella
institució famosa á la qual tant deu la nostra terra y la cultura
general y tot, no se'n destaca quasi ni una sola figura que sobressurti
extraordinariament, y fins si alguna sobrepuja del nivell comú, ho deu á
algún fet purament de circunstancias. Lo nostre temperament era dels més
aptes pera la democracia basada en la llibertat. Com reflexiu é
individualista, apreciava més que tot la independencia personal.
Igualatari com tots los temperaments llatins, y desconfiat per natural,
tenia més fé en las institucions que en los homens. Avuy meteix,
exagerada aquesta tendencia per la nostra degeneració, hem portat la
suspicacia fins al extrem, y si un preten enlayrarse damunt dels demés,
no tardem gayre á tallarli las alas. Si algú se sent ab merits y alé
pera pujar molt alt, y vol treuren la recompensa en gloria, honors ó
riquesa, no té més recurs que expatriarse, puig entre nosaltres li fora
completament impossible realisar sos projectes.
Induptablement que aquesta condició del nostre carácter haurá
contribuhit á que Catalunya sigui la terra de la mitjania. Lo comú de la
gent es intel·ligent y activa; tenim molts, moltíssims que desempenyan
la carrera, art ú ofici ab lluhiment y regularitat, pero rarament, molt
rarament, se presenta algú que arrivi á mereixer la calificació de gran
home. Los pochs que constituheixen la excepció s'han fet lo nom
expatriats. En compensació, també son molt escassos los completament
negats. Las classes més ignorants tenen certa vivesa natural que las fa
aptas pera executar regularment feynas que requereixen certa
intel·ligencia. Lo fet que examinem lo veyem comprobat en la facilitat
ab que s'estableix una industria en lo nostre pays. Al mitj d'una
comarca purament agrícola s'hi posa una fábrica: al moment meteix hi
naixen los travalladors. Aquells pagesos que no han vist res més que'l
tros de món que s'abarca desde'ls turóns dels encontorns, y que no han
rebut instrucció de cap mena, no necessitan més que uns quants dias pera
conduhir una máquina ó teler ab lo meteix desembrás ab que manejavan lo
cábech ó la podadora. Arrivar á lo regular en industria, com en tot, nos
es molt fácil: alcansar la perfecció, quasi impossible.
Si tals son las condicions del nostre carácter, clar se presenta quin
hauria sigut lo nostre destí si'ls fets histórichs no'ns haguessin
supeditat á una rassa tan absorvent y dominadora com la castellana. Si
haguessim pogut desenrotllar aquellas condicions dins de la atmósfera
dels temps moderns, hauriam constituhit un poble modest y actiu, que
s'hauria cuidat molt d'arreglarse dintre de casa, sens afany d'imposarse
als demés que no s'haguessin barrejat ab ell. No hauriam probablement
admirat al món ab cap d'aquellas convulsions quals efectes son tan
intensos com poch durables; pero en la práctica hauriam portat la nostra
pedra al edifici del progrés general, sens voler forsar sa marxa. Los
carácters generalisadors son com los nuvols tempestuosos: algunas
vegadas engendran lo llamp que purifica la atmósfera, pero moltas més,
tota la seva forsa amenasadora se ne va en llampechs d'istiu que sols
logran aumentar la xafagor. Los carácters analisadors fan com las suhaus
rosadas: sens produhir jamay cap espetech ni fer gens de soroll,
mantenen continuament la sahor de la terra, y ab llurs imperceptibles
gotas d'aygua alimentan la vida de las plantas.
Mes las cosas van anar per un camí molt distint. Verificada la unió dels
Estats aragonesos ab Castella precisament en lo periodo de la major
brillantor d'aquesta, vam deixarnos seduhir y enlluhernar, y quan més
tart várem refernos nos fou ja imposible desfer lo camí que haviam fet,
ni tant sols deturar la marxa. Vam quedar amarrats y subjectes, y fórem
irresistiblement arrossegats á la decadencia general de la nació,
quedant més abatuts y degenerats encara que'ls altres. Desde la cayguda
definitiva de sa nacionalitat, que no pogué evitar lo darrer esfors de
sa desesperació, fins á ja bastant entrat lo sigle actual, Catalunya va
viure reduhida á la nul·litat completa. Totas sas manifestacions de vida
no passavan de respondre com un debilíssim y esmortuhit eco á las
rebaixadas llahors, que las oligarquías y'ls frares, amos de tot,
entonavan al altar y al trono, y á las malediccions que tiravan á las
novetats que no coneixian, pero que atribuhian á las arts del diable.
Aquella lluyta de que hem parlat avans, entre la voluntat que'ns portava
cap á la unificació ab las regions castellanas y lo temperament que á
pesar nostre nos ne apartava; lluyta que havia produhit actes
desesperats de resistencia y rius de sanch algunas vegadas que'l cor
s'imposava al cap, nos havia deixat tan abatuts y aclaparats, que si
durant lo llarch período de la nostra nul·litat alguna cosa va ferse, no
era filla de la nostra iniciativa, sino de la d'algun rey, tan absolut
pero menys ignorant que'ls altres.
La trontollada que va experimentar tota la nació á principis del sigle;
la invasió napoleónica, que á pesar de la defensa mitj patriótica mitj
fanática que va oposárseli en una part de la Península, introduhia entre
nosaltres las ideas revolucionarias, que prenian la forma de
constitucions á la francesa, van ser pera la nació lo principi d'una
nova era. No fórem los catalans los que més nos entusiasmárem de
prompte, pero'ls efectes produhits foren en definitiva tan intensos en
las nostras regions com en qualsevol altra. Las paraulas "llibertat,
igualtat y fraternitat" no podian deixar d'afalhagar á un poble que's
trovava lligat, subjecte y tractat com un extrany per sos propis
germans. De la divisa francesa, lo temperament castellá va pendren la
part abstracta, y va generalisar ja sas conseqüencias en las primeras
Corts á la moderna. Lo temperament catalá va volguer entendre aquellas
paraulas en sentit més positiu, y després de meditarlas, va somiar tal
vegada que podian darli lo que llur significació gramatical expresava.
Per sa desgracia no devia tardar en venir lo desengany.
Mes sigui com se vulgui, la nova era ho ha sigut de moviment y agitació
pera las regions espanyolas. Totas ellas van tornar com de mort á vida,
y al tornarhi, pogueren veures los destrossos y desperfectes ab que'l
temps y la marxa dels successos havian malmés lo carácter catalá.
No sols está decaygut y degenerat, sinó també desnaturalisat. Conserva
algunas de las bonas condicions que'l distingian, pero'ls defectes
propis del temperament que l'entelavan, s'han aumentat ab los que li ha
empeltat la supeditació en que ha viscut. La continuada lluyta entre la
voluntat y las aptituts naturals ha donat per producte una barreja
monstruosa, quals conseqüencias nos han sigut ja funestas y han de
sérnosho més encara.
Avuy lo catalá conserva l'esperit, d'individualisme, mes lo vici que
d'aquest esperit se deriva, ó sigui l'egoisme, traspassant los llinders
del interés llegítim, se presenta molt sovint baix la repugnant forma de
la enveja y mesquindat. Avuy, com havem dit, es completament impossible
á algú que valgui per sas condicions sólidas, fer carrera en lo nostre
pays. Basta que's vegi que va á posarse damunt del nivell general, pera
que al punt cent mans se repenjin en sas espatllas pera obligarlo á
quedar encongit. Mes com, á imitació dels castellans, volem tenir
figuras, enlayrem á las vulgaritats que no causan enveja. A aquestas
se'ls crema insens fins á desvaneixerlas. De tan tracendental defecte
prové que Catalunya fassi un paper desairat quasi per tot arreu. Los
enlayrats en política, ab molt pocas excepcions, son los més negats de
cada partit. Si's pren part en algun Congrés científich internacional,
no s'hi envia jamay á cap home de mérit real, sino á nul·litats
ridículs, que no hi van á res més que á lluhir una vanitat que fa formar
pobríssim concepte de nosaltres.
Avuy seguim menyspreuhant lo refinament de la forma, pero no'ns deturem
en la aridés severa dels nostres passats, sino que dominats per
influencias estranyas y volentho disfressar nos presentem á tall de
rústichs pretenciosos. Lo distintiu del nostre gust artístich es avuy lo
recarregament, la complicació. Desde'ls llibres que publican los editors
per entregas, plens de cromos llampants y clixés de quinta má, y ab
tapas que son un pa d'or fals y de colorainas, fins als vestits de las
donas, que á copia de sarrells, trensillas y flochs no deixan veure ni
un pam de la roba de que son fets, totas las manifestacions artísticas
industrials lluytan pera veure quina se presentará més recarregadament
complicada. Es que lo afany d'imitació'ns porta á exagerar lo que no
sentim en las arts, en lloch de reduhirnos á la severitat que ostentan
los nostres monuments histórichs.
Avuy, seguim sent tan analítichs com sempre. La nostra mirada continua
sent fina pera apreciar los detalls, pero poch llarga y extensa pera
dominar un gran camp de visió, y aixó no obstant, la habitut contreta en
lo incessant esfors que ha estat fent la nostra voluntat pera contrariar
lo nostre temperament, nos porta á voler competir ab los castellans en
lo terreno de las abstraccions y dels idealismes. No'ns reduhim á
particularisar y concretar, sino que volém generalisar y divagar. Es
inductable que algú se'n surt perfectament, puig que no mancan
individualitats que siguin excepcions del carácter general, pero la
major part no logra altre resultat que fer malbé aptituts que podrian
dar grans resultats si fossin ben aplicadas.
Aquestos vicis, no nascuts de la degeneració del nostre carácter, sinó
postissos y empeltats, son precisament los que més perjudicis nos
causan. Si'l desitj de castellanisarnos á pesar del nostre temperament,
fentnos aficionar als toros y á lo flamench, --sens haber lograt ab tot
aixó més que produhir algun torero d'hivern y algun cantador de
estiu,-- no'ns ha produhit efectes visiblement desastrosos, en contra,
del afany de voler imitar lo pródich desprendiment castellá, n'estem
tocant ja, y'n tocarem més encara per desgracia las conseqüencias.
Contrariant lo nostre carácter positivista, hem caygut en exageracions
que sobrepujan á las més sonadas de las llegendas andalusas. Tot ho
trobem petit; tot raquítich. No'ns volem avenir á que Barcelona, per sa
població, sigui la segona ciutat d'Espanya, sinó que hem de dir que es
la primera, y pera dar una mica més de verosimilitut á lo que dihem,
estem disposats fins á aguantar los perjudicis que ha de portarnos la
agregació forsada de las poblacions vehinas. Un dia vam trovarnos
estrets dins de la ciutat antigua, y volguérem aixamplarla, com era de
rahó: pero en lloch de donarli l'esbargo prudent, vam projectar una
exageració de las més estupendas. D'un kilómetre y mitj escás, que
ocupava la ciutat vella, vam passar no al doble ó al triple, que hauria
sigut lo racional, sino á trenta ó trenta cinch kilómetres, que de la
manera que edifiquem, podrian contenir més habitants que no hi ha en tot
Catalunya. Avuy tot aquest gran espay no es ciutat ni es camp, puig que
no podem omplirlo de edificacions ni conreuharlo, y las vias no son
carrers ni son carreteras: lo que no s'oposa á que haguem exagerat tant
los preus, nominals pel desequilibri entre la oferta y la demanda, que
puja á una pila de milions la riquesa ficticia que representan los
terrenos, fent inevitable, á més ó menys tardar, una tremenda crisis
territorial que acabi d'aclapararnos. Si's tracta de construhir un
edifici pera las ensenyansas provincials, no tenim pera res en compte
los posibles de la corporació que ha de pagarlo, sino que'ns permetem lo
luxo de pressuposarlo en milions de duros, ab lo qual conseguim sols no
poder passar del propósit. La mania postissa d'aparentar opulencia y
grandesa nos porta á no realisar quasi res de lo que projectem. Per
suscripció pública vam reunir una quantitat més que suficient pera alsar
á Colombo un monument digne y adequat á las nostras forsas, y l'afany
d'apariencias va enterrar lo cost de tota l'obra en uns fonaments, que
per ara y per molts anys, no sostenen ni sostindrán res mes que'l vuit
d'una vanitat ridícula. Lo meteix passa en lo demés que projectem, y tot
fent plans y presuposits de milions y milions de duros, tenim grans
hospitals y manicomis, superbo palau de justicia, escorxador modelo y
una munió més d'edificis monumentals, al nivell, dihem, dels de Paris,
Londres y Viena,... pero per desgracia los tenim sols en lo paper, puig
que en realitat ó no tenim res ú ho tenim en un estat que'ns fa
vergonya. La exageració es tal vegada lo vici més funest que se'ns ha
encomanat, y ho es tant més en quant hem arrivat á sobrepujar á quells
de quins l'hem aprés. Al port, per exemple, hi teniam una maxina
antiquada pera la carga y descarga de grans pesos, y tot lo restant del
trafech se feya ab la ajuda de quatre ó sis petitas maquinetas de
propietat de las collas de la Riba. Al tractar de reformar lo servey, no
hem passat de una maxina antigua á tres ó quatre de modernas, sino que
n'hem posat una renglera tan llarga y espessa, que sumant totas las que
hem vist en los ports més importants de las costas del continent, no
s'arrivaria á igualarla. Naturalment, que tantas y tantas máquinas están
la major part del temps paradas, y que si per punt volem ferlas marxar,
haurem d'imposar als barcos novas gavellas y perjudicis, obligantlos á
utilisarlas pera la cárrega y descárrega en que menys las necessitin.
Nos hem extés en aquest punt, perqué la vanitosa exageració ab que
tractem avuy las qüestions que més nos interesan, es un vici de
fatalíssimas conseqüencias, y dels que més desnaturalisan lo nostre
temperament, positiu y práctich de son natural. A extirparlo d'arrel ha
de tendir lo verdader catalanisme, posantlo en evidencia y combatentlo
per tots los medis de que disposi.
La situació especial en que s'ha trobat Catalunya dintre de la
nacionalitat espanyola, supeditada á la direcció absorvent castellana;
la falta d'ideals pera oposar als del grupo predominant; lo defalliment
á que'ns ha portat la lluyta durant sigles entre la nostra voluntat y'l
nostre temperament; la posibilitat d'explotar los recursos naturals del
pays, que nos ha abandonat ó poch menys lo rebaixat idealisme castellá,
junt ab moltas altras y complicadas causas, nos han portat á un
desequilibri alarmador entre la nostra vida material y la moral é
intel·lectual.
La nostra vida material es relativament molt enérgica. Disposant d'una
terra que no val de molt tant com la d'altras regions de la Península,
l'actiu travall de la agricultura l'ha feta de las més productivas. Avuy
que la riquesa surt del vi, algunas de las nostras comarcas son las que
més ne produeixen, y per tot arreu ahont lo terreno's presta á cultius
especials, produhim fruyts en quantitat suficient pera exportarne. La
espessor de la població feu, que després d'haber plantat fins las
montanyas, nos quedessin brassos sobrants, y vam fer náixer la gran
industria: y la aglomeració industrial, que tenint per centre Barcelona,
se extén á moltas ciutats y vilas secundarias y aprofita tots los
saltants que poden darli rius tan pochs caudalosos com lo Llobregat, lo
Cardoner y lo Ter, es una de las que mes elements de travall ha lograt
reunir de las del continent. En la major part de las nacions d'aquest,
no tenen agrupats en una sola reduhida comarca una munió d'obrers tan
numerosa com la que en la nostra forma la base de las manufacturas
cotonera y llanera. Las primeras materias son l'aliment principal del
port de Barcelona, y'ls vapors que portan cotó y carbó de pedra
bastarian per ells sols pera darli animació. Lo travall porta riquesa.
Verdaderament á Catalunya n'hi ha mes que en lo restant d'Espanya, y
aquesta riquesa's veu no tant en las ciutats grans, com en las vilas y
poblets á que ha arrivat la industria ó que tenen fruits explotables de
la agricultura. En tots ells, l'obrer viu, sinó ab luxo, ab decencia, y
en lo més insignificant s'hi trovan elements que indican cert benestar.
Qualsevol que vingui del interior d'Espanya nota la diferencia tan bon
punt com posa lo peu á Catalunya.
Mes, ¡quína diferencia entre la vida material y la moral é
intel·lectual, sobre tot si s'examina en las classes que volen passar
per directivas! La opinió pública está tan ensopida que sembla morta.
Apassionats per las riquesas, no mirem á quin preu nos costa lo que
creyem que ha d'aumentarlas, y transigim ab lo que se'ns demana, encara
que trossegi la nostra dignitat. Moltas cosas que podriam exigir com de
justicia, las demanem com gracia, y las cent comissions que van á Madrid
no tenen reparo en subjectarse á tota especie de baixesas davant dels
ministres y altres poderosos. Pera conservar un monopoli ú obtenir una
concessió, quasi may se va per las vías legals y obertas, sino per las
tortas de la corrupció y de la trafica. Tan degenerada está la nostra
integritat moral, que la divisa de moltíssims sembla que's reduheixi á
aquell adagi vulgaríssim que diu: "donam menjar y dígam moro". Tranzigim
ab tot; deixem abandonada la vida pública; permetem que'ls districtes
catalans sigan presa del cunerisme; fem gala de no tenir opinions ni
conviccions, ó de cambiarlas cada vegada que'ns mudem la camisa, á cambi
de que las oligarquías madrilenyas nos fassin la caritat de conservar
alguns céntims en los aranzels de certas industrias, ó autorisin alguna
empresa de moralitat duptosa. Se'ns ha arreconat completament, y
nosaltres no sols nos hi resignem, sino que procurem arreconarnos encara
mes. Per la vida material; per satisfer las necessitats que'ns permet
sentir l'estat de la nostra cultura, donem tot lo que pugui fer olor de
vida moral.
Y, ¿qué direm de la vida intel·lectual? Pera ferse cárrech del nivell
baix á que ha arrivat, no hi ha més que véurer lo nostre periodisme y
las nostras llibrerías. Fent excepció de poquíssims, no cal cercar en
los nostres diaris articles meditats ni tan sols noticias d'interés
general. S'omplen de retalls atrassats, y fins lo que passa á mitja hora
de la localitat no ho sabrian si no'ls ho diguessin desde Madrid. Es
molt freqüent que desde la cort nos fassin saber alguna cosa
d'importancia ocorreguda dos dias avans á Sans ó á Badalona. En punt á
noticias telegráficas del extranger, ni se'n resa. Recordem, com
exemple, que sols un diari de Barcelona va fernos saber la pujada al
poder dels lliberals inglesos, y un sol també va darnos noticia del
alborot socialista de Londres. Tots los demés ho copian al endemá, y
prou fan, puig que'ls lectors no volen més que trapasserías de poca
substancia y barallas de carreró. Aixó sí; la nostra prempsa nos permet
saber per endavant quín temps fará á cada lluna nova, puig que alguns
diaris protejeixen astrólech pera dar satisfacció á sos suscriptors, y
altres confian la secció ¡que'n diuhen científica!, al Saragossá.
La llibrería de fondo pot dirse que no existeix, ni á Barcelona. Passat
de las obras per entregas, que's compran pels cromos y grabats de quarta
ó quinta ma ab qual auxili s'explota la vanitosa ignorancia, no's veu en
cap aparador de llibreter més que'ls versos de moda, novelas
insustancials y quaderns pornográfichs. Las pocas obras d'estudi,
originals ó traduccions, que fora d'aquí's produheixen, no arrivan al
nostre públich. De las técnicas ó especials d'una carrera, extrangeras ó
mal traduhidas, sols los que las necessitan per precisió arrivan á
tenirne noticia.
Una gran part de la nostra classe mitja no sols viu en la ignorancia més
supina, sino que arriva á prestarhi cult. Lo llibre útil de duas ó tres
pessetas li fa horror y no te entrada en sas llibrerías d'adorno. Los
que's creuhen que una llibreria dona to senyoril á una casa, la omplan
dels tomos voluminosos dels editors d'estampas, y dels que pera
l'objecte están enquadernats ab tapas d'or fals y coloraynas. Tant la
classe mitja presta cult á la ignorancia, que si un dia un dels diaris á
que está suscrita fa la francesilla de donar un article substanciós en
lloch de las xafarderias de costum, lo llensa ab menyspreu y's fa'l
propósit de deixar la suscripció á la primera reincidencia. Lo nivell
intel·lectual está tan baix, que l'aficionat á la discussió séria y
trascendental no troba un sol punt de reunió que valgui la pena. Los
pochs que s'ocupan d'especulacions científicas han de tancarse á casa
seva, y's consideran felissos si alguna que altra vegada troban un
parell d'amichs que se'ls escoltin. No cal que se refihin de las
academias, puig que en general vegetan y no fan més que lo precís pera
que no se las consideri disoltas. Tal es la situació á que'ns ha portat
la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. La exacervació
dels vicis que li son peculiars, agravada pels que'ns ha empeltat lo
contacte ab la rassa predominant y'l nostre afany d'imitarla, ha arrivat
á pendre proporcions alarmadoras. L'esperit d'independencia individual,
fill del nostre temperament analisador y positivista, s'ha extremat fins
al punt de que cada hu vagi á la seva, y de que no pugui subsistir cap
agrupació que's proposi un objecte sério. La enveja y las prevencions
injustificadas ho corcan tot. Veritat es, que fins ara la relativa
prosperitat material nos ha permés presentarnos baix un aspecte
agradable, pero es evident que, per desgracia, la vida material, tart ó
dejorn, ha de ressentirse del defalliment de la moral é intel·lectual.
Avuy no som ja en temps de miracles, y Catalunya no ha de ser una
excepció á la regla general. Mantenir l'avens y prosperitat materials
sens moralitat y estudi seria un verdader miracle.
Com se compendrá, molts dels defectes empeltats que havem enumerat se
troban principalment en los habitants dels grans centres de població y
no han arrivat encara á ferse alarmants entre la gent del camp y de la
montanya. En aqueixa, per contra, se notan més los vicis fills de la
degeneració del nostre carácter propi. Los que havem indicat fan
estragos en las vilas curtas y poblets. La enveja, l'esperit de
mesquinesa, la ignorancia supina, lo menyspreu de la elegancia y
puliment de las formas, los fan poch menys que inhabitables, essent lo
pitjor que, no havent encara refinat la vida material, la falta de la
intel·lectual y moral no te cap compensació. No cal, donchs, esperar
d'ells la iniciativa en lo Renaixement: seguirán, sí, l'impuls que desde
las ciutats y centres grans se'ls comuniqui.
Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona'l
tó á totas las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis
s'espargeixen per tota la regió. Fins los més difícils d'imitar, com la
exageració de que'ns hem ocupat, troban deixebles. A Tarragona, per
exemple, han construhit un torín en que hi cabrian tots sos habitants,
si haguessin lograt acabarlo, y cosas semblants han fet altras ciutats y
vilas. Ni'ls meteixos poblets s'escaparán de tal influhencia, y moltas
de las obras que projectan y no acaban, comensan ja á presentar iguals
pretencions.
Per tals motius, al estudiar lo carácter catalá, nos hem fixat d'una
manera especial en l'estat dels grans centres de població, y
principalment en lo de Barcelona.