decahiment al que una munió de causas nos ha portat. Si fóssim avuy un
poble exemplar; si estiguéssim individual y col·lectivament al nivell
dels que portan l'estandart de la civilisació y la cultura; si'l nostre
desenrotllo moral, intel·lectual y material fos lo que requereix la
nostra envejable posició en lo món, lluny de poder renegar de las
institucions, lleys é influencias á que estém subjectes, deuriam
benehirlas y procurar ab totas las nostras forsas conservar- las y
anarlas perfeccionant encara. Com que per molt que nos pesi distem molt
de ser un poble exemplar; com que lo nostre nivell moral, intel·lectual
y material no es ni de tros lo que deuria, y's trova molt més baix que'l
de molts altres pobles qual posició en lo món es molt menys favorable
que la nostra, tenim no sols lo dret sino fins lo deber de renegar de
las influencias é imposicions que han contribuhit á fernos decaure, y
han impedit que seguissim en la via de progrés en que haviam lograt
ficarnos en altras epocas.
Un dels vicis que més indica la decadencia y retrás en que'ns trovem es
la petulant pretensió de trovar tot lo nostre inmillorable. Molts n'hi
ha encara, --ab tot y que'l número ha disminuhit bastant,-- que no's
creurian catalans ni catalanistas si á cada punt no fessin constar, que
Catalunya es lo primer pays del mon, y tot lo que aqui's produheix
superior á lo que's fa á fora. Los que tal diuhen, demostran una vanitat
estúpida ó una ignorancia deplorable. Pera ells, Barcelona es tan gran
com Madrid, á pesar de que la estadística li dongui poch més de la
meytat de població, y lo número de naixements, defuncions y matrimonis
confirmi la estadística: y al establir comparacions, jamay pensan en
Marsella, Burdeus, Milán ó qualsevol altra ciutat de condicions
semblants á la nostra, sinó que s'enfilan fins á Paris y Londres.
Pera'ls tals, la nostra gran industria, que no pot viure sino formantli
una atmósfera artificial aranzelaria, dona productes millors y més ben
acavats que la de qualsevol altra nació; pera ells la nostra riquesa es
inmensament més gran que la de poblacions que tenen moltas més fonts que
rajan, aixís com los nostres monuments, y las nostras arts, y las demés
manifestacions de cultura poden sufrir ab ventatja la comparació ab los
més celebrats de per tot arreu. Los tals falsos catalanistas no logran
més que posar en ridícul á Catalunya y al catalanisme. Quan van á Madrid
ó á Paris, per exemple, y troban que la Plassa Major no es més gran que
la Real de Barcelona y molt menys monumental, y tenen la barra de
comparar la Porta del Sol ab lo que'n diuhen plassa de Catalunya, ó'l
Boulevard dels Italians ab la nostra Rambla, avergonyeixen al verdader
patriota que los escolta. Hem dít que'l vici va disminuhint, mes encara
ne queda molt per desgracia. Aqueixa petulant vanitat es la que ompleix
las nostras botigas d'aquells rétols en que's llegeix "primera ó única
d'Espanya", y la que sempre que's tracta de ostentar riquesa nos
converteix en veritables guapos de Andalusía. Tan arrelat está encara'l
vici, que s'han vist suscripcions en las que qualsevol fabricant ó
mercader de segona y tercera fila, després de sostenir en son interior
una tremenda lluyta entre son temperament, naturalment interessat, y la
vanitat empeltada de treure al sol més que no hi ha á la ombra, hi ha
posat quantitats superiors á la que se ha cregut obligat lo prímpcep de
Gales al iniciar la llista oberta pera socorre la miseria de Londres, ab
tot y que alguns d'ells, lo meteix dia que feyan tant lo guapo, devian
tal vegada desatendre sagrats compromisos del negoci. Sols lo fals
catalanisme pot deixar vuits los teatres d'ópera, quan la entrada es á
sis rals, y barallarse pera omplirlos, quan fa pujar las butacas á deu
duros una notabilitat que se'n va á la posta recorrent y explotant las
ciutats secundarias d'Europa, que havia mirat ab menyspreu quan las
corts se la disputavan.
No tot lo nostre es inmillorable, ni estém quasi en cap ram á la altura
que han alcansat la major part dels payssos cults. Y aixó, ningú ha de
reconeixeho y de proclamarho més alt que'ls que tenim á honra dirnos
catalanistas. Lo retrás en que'ns trovem; la degeneració del nostre
caracter; la debilitat de la nostra vida intel·lectual y moral son la
llegitimació del nostre catalanisme. Si no estéssim retrassats,
degenerats y débils, no tindriam cap necessitat de proposarnos emplear
medis extraordinaris y quasi extrems pera avansar, regenerarnos y
enfortirnos. Lo catalanisme regionalista no's satisfá ab un senzill
cambi de gobern ni d'institucions, sinó que aspira á molt més. Lo
sentiment catalanista nos diu, que la organisació actual del Estat
espanyol, siguin las que siguin la forma de son gobern y las
institucions que lo regeixin, no permetrá jamay á las regions, en
general, y á Catalunya, en particular, recobrar lo lloch á que'l deber
las crida en lo concert dels pobles avansats, y aspira á destruhir
aquella organisació, suplintla per un'altra que's basi en fonaments no
sols distints, sinó oposats als que avuy la sostenen.
Per lo dit se veurá, donchs, que á presentarnos tal com som, nos hi
convida no sols l'esperit d'imparcialitat y de justicia, sinó tambe
l'interés llegítim de la nostra causa. Si lo unitarisme intolerant y
absorvent que'ns ha dominat y nos domina, nos ha portat á una situació
insostenible, es evident que som llógichs los que volem rompre'l motllo,
que á cop d'apretarlo, nos ha fet perdre'l carácter que'ns distingía
fins al extrem de fer molt difícil la empresa de recobrarlo.
Un que en l'estat actual de Catalunya hagués d'estudiar lo tipo catalá,
sens conéixer sos antecedents ni las vicissituts de sa historia, s'hi
veuria de segur mitj perdut al punt que comensés á recullir fets, puig
que se n'hi presentarian dels mes contradictoris. De sopte se trovaria
ab una barreja tal d'avens y de retrás; de costums suaus y fins
afeminadas, y d'instints de feresa y de barbarisme, que no sabria pas
com conjuminarho. Pera trobar tal contrast no hauria de comparar la
montanya, d'ahont surten las patuleyas que sostenen las guerras civils,
incapassas de subjectarse á la regularitat de las forsas organisadas, y
disposadas sempre á cometre barbaritats propias de tribus salvatjes, ab
las ciutats, qual jovent no s'ocupa quasi més que del refinament dels
vicis. Lo contrast nascut de tan incoherent barreja, podria observarlo
de la meteixa manera sens sortir de ciutat, que sens moures de la
montanya. Veuria tot sovint, que un grupo que está reunit pera sentir
una pessa de música ó gosar de la vista d'un quadro en un aparador,
s'adona de que un lladregot vol apoderarse d'un rellotje, y al punt se
transforma, y al crit esgarrifós de ¡matéulo! vol ferse la justicia, ó
la injusticia, per sa propia má, y á cops de puny, puntadas de peu y
bastonadas deixa quasi mort... no al lladregot, moltas vegadas, sinó á
qualsevol indefens ab qui l'ha equivocat. Si s'acostés á molts dels que
més elegants se presentan ab pretensions de formar lo jovent daurat,
sentiria que d'aquellas bocas ne surten no paraulas melosas, sinó
renechs y frases dignas d'un carreter mal criat. Las causas d'aquest
contrast, d'aqueixa barreja que no hem fet mes que indicar, apareixerán
claras més avall en aquest meteix capítol.
Lo carácter catalá es lo revers de la medalla del genuhí castellá. En
los bons temps, aquest era lo tipo del generalisador, y nosaltres eram
eminentment analisadors. Ells se exaltavan per una abstracció idealista:
nosaltres buscavam sempre ventatjas positivas. Pel castellá, apasionat
de las formas, las condicions á que dava capital importancia, eran la
finura, la elegancia, la magnificencia; pel catalá, poch cuidadós de las
apariencias, la brusquetat no era un gran defecte, aixís com ho era lo
pecar poch ó molt pel cantó oposat. La mirada d'aquell, com que
abrassava un vast camp, no veya be'ls detalls dels objectes: la nostra
veya be los detalls, mes en contra abrassava un camp reduhit. Ells,
donchs, pogueren realisar las epopeyas que van assombrar á tot lo mon,
tenint en cambi caigudas de no menys ressó ni conseqüencias, mentres que
nosaltres deguérem reduhirnos á fets molt menys brillants, pero en cambi
molt més sólits. Lo génit castellá no va desenrotllarse en gran escala
fins que'l món se va aixamplar: l'esperit catalá va trovarse fora de son
centre al punt meteix en que va tenir lloch un aconteixement de tanta
trascendencia.
Per lo evidentment que proba la contraposició entre los carácters y
condicions dels dos pobles que estudihem, es digne de ser observat,
que'l meteix fet que va enlairar al castellá, fou lo determinant de la
nostra decadencia. Nosaltres teniam qualitats de válua mentres lo món
estava enclós en los voltants del Mediterrani, y per aixó los Estats de
la Confederació aragonesa catalana s'havian col·locat en primera ratlla
entre'ls pobles del mar grech-llatí. La nostra mirada lo dominava be, y
com lo de que principalment se tractava era de fonamentar la política en
los interessos comercials, pera poder competir ab las ciutats lliures
mercantils que al igual de las nostras s'havian anat formant per tot
arreu, lo nostre carácter analisador y positivista se trobava de ple
dintre de son element propi. Mentres lo món va ser mediterránich,
Castella no va sobressortir. La reconquista y la unificació de la
península la ocupavan, en tant que las empresas mercantils de la epoca
atreyan poch sa atenció, puig que no feyan pera son carácter. Mes lo món
va deixar de ser mediterránich; los descubriments fets á l'altra part
del Occeá per l'un costat, y per l'altre los que voltant l'Africa van
obrir un nou camí cap á las Indias, van deixar lo mar grech-llatí
reduhit á las relativament modestas proporcions d'un mar interior. Las
qualitats que's requerian pera entrar en la nova via que davant de la
humanitat s'havia obert, eran molt distintas de las que en los darrers
temps mediterránichs servian pera dar la preeminencia als pobles.
S'endevinava que'l món podia doblarse ó més que doblarse, pero la
empresa era difícil y aventurada. Era difícil, perqué las novas terras
estavan separadas de las vellas per un Occeá plé encara de misteris y de
terrors: era aventurada perque se tractava de lo desconegut. De res
servia, donchs, lo positivisme analítich d'un poble com lo nostre, ni la
nostra mirada que distingia be tots los detalls en un camp reduhit de
visió, y lo que's necesitava eran temperaments idealistas,
generalisadors y disposats, per tant, á llensarse á lo incert en alas de
la fé alentada per la esperansa. Havia arrivat la época de Castella, que
tenia condicions de carácter y's trobava en circunstancias adequadas
pera ser la primera potencia occeánica. Quan ella va comensar la seva
epopeya, nosaltres vam comensar á baixar de la altura á que haviam
lograt arrivar á copia de travalls y de constancia.
No cal que'ns empenyem, portats per aquell catalanisme mal entés de que
hem parlat avans, en regirar arxius y pergamins pera demostrar la nostra
intervenció en lo descubriment y conquista de las Américas. L'estudi del
nostre carácter y qualitats nos diuhen ben clar que hi vam pendre tan
poca part com se desprén de la historia. No sóls no hi deviam figurar
activament, sino que no podiam compendre que'ls nostres confederats
castellans s'hi arrisquessin. De segur que fins los compadeixiam y'ls
tractavam de visionaris, exaltats per un pobre boig que'ls duya cap á la
ruhina. Aixis s'explica lo silenci dels nostres minuciosos dietaris
sobre la vinguda de Colombo á la nostra ciutat després d'haber
desembarcat de son primer viatje. Los autors de tals recorts,
positivistas é incréduls fins després d'haverse fet una expedició al nou
món, pensavan que la cosa no valia tant la pena com una disputa de
carrer ó la arrivada d'un baixell de Génova, ó no's volian carregar la
conciencia alentant una empresa que creyan una bojeria.
No s'oposa á lo que dihem lo fet de que á la segona expedició de Colombo
hi anessin alguns catalans, com en Margarit y'l frare Boil, sino que, al
contrari, aquest fet confirma las nostras apreciacions. Los dos citats
y'ls demés que van embarcarse, no anavan ja á lo desconegut, sino que
sabian perfectament ahont anavan, y l'objecte que'ls hi portava no era
pas corre aventuras, sino explotar cárrechs lucratius que'ls havia
conferit la corona. Aixis lo caballer y'l frare esmentats com alguns
altres catalans que van acompanyar al genovés en son segón viatje, eran
gent cortesana, y llur curt número indica ben be lo poch eco que la
empresa havia trovat á Catalunya. En las regions castellanas, en cambi,
havia despertat entusiasme, y'l número dels expedicionaris que s'havia
determinat, va resultar doble al moment d'embarcarse, posant en perill
lo resultat per lo molt carregats que van sortir los barcos. Y si aixó
va ocorre en la segona expedició, durant lo llarch periodo de las
conquistas difícils no hi veyem apareixer ni un sol catalá en primera
fila. Sols més tart, quan las Américas van formar definitivament part
del mon conegut, van anar á comerciarhi y á explotarlas.
No s'oposa tampoch á las nostras apreciacions lo fet de que en
Santángel, ab diners propis ó de la corona aragonesa, contribuhís als
gastos del descubriment, ni s'hi oposaria tampoch lo de que alguns
diners haguessin sortit de particulars de la nostra terra. En Santángel
fou evidentment un dels més ferms puntals de Colombo, mes sa fé y
exaltació provenia sens dupte de las relacions en que vivia ab la cort
castellana y especialment ab la reyna Isabel, y de cap manera
representava la opinió general de la seva terra. No sols en Santángel,
sinó molts altres catalans y aragonesos van mostrarse entusiasmats: mes
llur entusiasme era un fet aislat, una excepció entre mitj de la fredor
fins compasiva ab la que mirava la cosa la generalitat de la gent de las
regions no castellanas. Si d'aquestas van sortir diners pera la empresa,
lo nostre temperament y carácter no's desmenteixen pas. Prestavam no als
visionaris, sino als que'ls protegian y tenian prou responsabilitat pera
respondre de lo emmatllevat. Positius y negociants, tréyam ventatjas
dels que créyam entregats á empresas bojas, y teníam bon cuidado de
assegurarnos lo recobro no en lo probablemátich or de las Indias, sino
en lo credit dels deutors.
Hem entrat en tots aquestos detalls, perqué al nostre entendre lo
descubriment d'América es lo punt de partida de la decadencia de la
nostra terra, si be que aquell gran fet va influir contra nosaltres de
distinta manera que contra Castella. A n'aquesta, va dessangrarla
directament, com hem vist en lo capítol anterior, y la energía de la
acció va produhir una reacció de decahiment de que no s'ha alsat encara.
A Catalunya la importancia del fet y de sas conseqüencias va supeditarla
completament, y aquesta supeditació va consumar sa decadencia.
Si la unió dels varis Estats espanyols s'hagués verificat durant lo
período mediterránich, es probable que la direcció de la nova agrupació
hauria correspost á las regions aragonesas. Lo positivisme, l'esperit
analítich que las distingía, eran los més adequats á la situació en que
llavoras se trobava lo món civilisat. A la unió, nosaltres hi hauriam
portat una política mercantil, que'ns havia obert mercats y donat
possessions y escalas fins á las portas del Orient, que teniam en front,
mentres que'ls castellans hi haurian aportat sols lo temperament guerrer
y caballeresch que havian adquirit en la continuada lluyta y consegüents
tractes ab los moros, pero sens cap política decidida. En tal supósit,
la unió s'hauria fet baix la base particularista aragonesa, y'l
temperament castellá, contingut pel nostre positivisme, hauria sigut un
magnífich auxiliar pera'l desenrotllo de la política mercantil, que'ns
hauria portat á ser los verdaders amos del mar llatí.
Mes no fou aixís. La unió dels Estats espanyols va coincidir ab la
conversió del món, de mediterránich en occeánich, y com tot lo que
nosaltres vam portar á la unió resultá inútil ó poch menys, la llógica
dels fets va imposarse; l'element castellá va ocupar lo primer lloch, y
nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini y acceptant
enlluhernats la nova política que ab l'aixamplament del món va
inaugurarse.
Desde aquell moment vérem perdre la nostra personalitat, que ja avans,
desde la batalla de Muret, havia sufert fortas sotragadas. Reduhits á
ocupar dins de la nació un lloch secundari, va comensar en lo més íntim
del nostre ser aquella lluyta, que dura encara, entre lo temperament y
la voluntat. Volguérem unificarnos, pero las condicions del nostre
carácter s'hi oposavan, y avuy per avuy seguim volent lo meteíx, y de la
meteixa manera segueix oposantshi lo carácter del qual no podem
despéndrens. Tot aixó no podia tenir mes que un resultat: lo nostre
decahiment, y aixis fou. Avuy estem completament degenerats.
Y la nostra degeneració es molt més complicada y difícil d'explicar que
la del carácter castellá. Aquest está decaygut y degenerat, pero no
desnaturalisat. En la tristíssima situació á que ha arrivat, conserva
las condicions que li son propias, y la evolució que ha fet se'ns
presenta senzilla y perfectament llógica. De generós, com havem dit en
l'altre capítol, s'ha convertit en pródich; de generalisador y
autoritari, ha passat á ser insolent y capritxós. Lo nostre carácter ha
degenerat no tant per fets propis com per influhencias extranyas, de lo
que'n resulta que en la actualidad, havent perdut la major part de las
sólidas condicions que'ns distingian, hem conservat los vicis que las
entelavan, y n'hem adquirit alguns que se'ns han empeltat.
La unió ab Castella va produhir en nosaltres, com primer efecte fatal,
lo de fernos olvidar los ideals de llibertat y particularisme en que's
basava la política aragonesa. Per llur propia naturalesa, aquestos
ideals eran molt més sólits que brillants, --puig lo útil y positiu no
acut jamay als adornos llampants,-- y nosaltres vam caure en l'erro de
créurels indignes de ser oposats á la enlluhernadora política
castellana. Probablement, encara que'ns haguessim proposat entrar en
competencia, no'ns hauriam sortit de prompte ab lo nostre intent, puig
las circunstancias eran totalment favorables á las tendencias
generalisadoras é idealistas que sintetisava la política castellana, y
l'esclat de sas epopeyas en América y en Europa nos hauria obligat á
arraconar las nostras pretensions: mes en aquest cas, encara que
haguessim sigut vensuts, hauriam conservat en lo nostre poder la
bandera, quedant en disposició de tornar á issarla tant prompte com
hagués comensat la reacció, que no podia tardar á presentarse. Per
desgracia, nosaltres eram llavoras un poble modest, y várem deixarnos
enlluhernar. No comprenguérem que la organisació de la Confederació
aragonesa-catalana contenia un ideal molt més positiu que tots los
sómnis dels que'ns dirigian, puig que podia produhir á la nació un bon
periodo de tranquila prosperitat: ideal que podia ademés influhir en la
marxa general de la humanitat civilisada, empenyentla cap á la via de la
verdadera llibertat, font de vida pels pobles, y salvantla tal vegada de
caure en las urpas del autoritarisme, que asseca tot lo que besa ab sa
mortífera alenada.
Un poble ab la personalitat perduda, subjecte á un altre de carácter no
sols distint sinó oposat, y sostenint en lo íntim de son ser durant
sigles una lluyta tremenda entre la voluntat y'l temperament, per forsa
ha de decaure fins al extrem de causar llástima, y aixó es lo que ha
succehit al poble catalá. Comprobemho, dirigint la mirada á sa situació
actual.
Seguim sent tan analítichs y particularisadors com sempre. Per molts
esforsos que fem, no comprenem las generalisacions abstractas, y en
cambi, quan obrem ab expontaneitat, sabem fixarnos en los detalls. Prou
hem intentat ficarnos en la política que's fa á Madrid, pero no ho hem
lograt pas. A copia de molt travall y de molta constancia, conquistem en
ella algun lloch en las segonas y terceras filas, y encara pera
ocuparlos tenim de perdre las nostras qualitats características,
suplintlas per altras que sempre's veu que son postissas. Dels centenars
de ministres que hi ha hagut durant los darrers temps del absolutisme y
tot lo período constitucional, los fills de Catalunya y de las demés
regions de la Confederació antigua aragonesa, no passan tal vegada d'una
dotzena, y aquestos pochs encara han surat quasi sempre en temps de
revoltas. Y no diguem que es perque se'ns aparti sistemáticament del
poder: es que no produhim ningú que logri sobressortir del nivell comú
dintre de la política castellana. No n'hi ha cap dupte: las condicions
del nostre temperament s'hi oposan. No servim pera aquells jochs de
abstraccions y d'entremaliaduras fetas ab finura y elegancia de formas,
que constituheixen avuy la essencia de lo que s'anomena política. Sols
servirem pera la vida pública, si algun dia, ficantse de plé lo
Renaixement en lo terreno polítich-social, logra influhir en la marxa
general de la nació. Pera entrar en las Corts ab éxit, es precís que'ns
hi obrim una porta com la que ha servit als irlandesos pera introduhirse
en lo Parlament inglés. Al catalá li será més fácil produhir un Parnell
ó un O'Connell que no pas un Pidal ó un Romero Robledo, ab tot y que las
figuras d'aquells están alguns metres mes altas per llurs condicions de
serietat y mérit real, que no pas las d'aquestos grans homens de la
política madrilenya.
Tota la nostra historia diu que'l carácter catalá te per base lo
positivisme particularisador, que en los temps en que no estava
degenerat encara, donava per resultat lo bon sentit ab que mirava y
resolia las qüestions. Jamay hauria lo nostre poble portat á efecte una
epopeya com la castellana, pero jamay tampoch hauria deixat d'avansar
camí ab pausa y solidés cap á la millora y l'avens, si hagués pogut
seguir dirigint la política del pays. Aquesta no'ns hauria portat á fer
molt soroll en lo món, pero en cambi nos hauria arreglat dintre de casa.
Lo tipo del nostre Estat era la Confederació, y la llibertat que tal
organisació suposa s'hauria encarregat de fernos prosperar constantment.
Si la sobra de vida interior nos hagués aconsellat seguir las
expedicions llunyanas, hauriam conservat la tradició de veure en ellas
més aviat fonts de comers que no pas instruments de dominació.
Probablement hauriam precedit á Inglaterra en la via d'establir colonias
no pel capritxo de manarlas, sinó ab lo propósit de convertirlas en
pobles autónoms tan bon punt com ho exigís l'estat avansat de llur
civilisació y cultura.
Lo carácter catalá no es un carácter armonisat com alguns pochs n'hi ha
hagut y n'hi ha en lo món. Es també desequilibrat, com lo castellá, si
be que peca pel costat oposat. En lo temperament d'aquest predominan las
facultats imaginativas que'l fan idealista y apassionat per la
abstracció, en tant que en lo nostre las reflexivas se sobreposan á las
imaginativas, y aquest desequilibri nos fa propensos á presentarnos com
interessats y mesquins. Las facultats reflexivas, ademés, sempre han
prés en nosaltres un aspecte poch agradable, puig que'ns han portat á
mirar ab indiferencia, sinó ab menyspreu, las qüestions de forma. Jamay
hem donat gran importancia á las vestiduras ni de las nostras personas
ni de las nostras ideas. De las continuadas deliberacions dels nostres
cossos representatius, no'ns ne queda quasi ni un discurs que s'hagi fet
popular per las pompas de la oratoria. Si'n conservem alguns ab tals
condicions, com lo que va pronunciar en Pau Clarís en moments solemnes,
demne gracias no á cap cronista de la terra, sinó al foraster Melo, á
qual inventiva deu aquella pompa potser més que á la eloqüencia del
canonge de la Seu. Tan poca importancia donavan los nostres passats al
puliment de la forma, que'l carácter distintiu de tots los monuments que
van deixarnos es la sobrietat, que arriva en molts casos á la sequedat y
aridés. Alsavan un gros edifici y no's cuidavan d'adornarlo ni quasi de
decorarlo. Las parets de la Llotja, las de la Catedral, las del Saló de
Cent se presentan nuas y peladas. Ni una lápida, ni un sepulcre, ni una
pintura mural distreuhen la atenció del que las contempla. Uns domassos
ó tapisserias eran lo guarniment que's permetian en las grans
festivitats. Aquesta sobrietat, vehina de la aridés, es general á tot
Catalunya. En cap de sas ciutats, vilas ni castells coneixem un sol
edifici ab decoracions permanents. Si algun se'n trova, pot quasi
assegurarse avans de véurel, que la decoració es obra posterior á la
unió ab Castella.