barbaritats y concupicencias sens límit; veritat es, que per més que'ls
exércits conquistadors d'América no passessin jamay de la categoria de
companyías ó tot lo mes de batallons per lo número dels soldats,
deixavan quasi sempre darrera d'ells un rastre com lo de'ls innumerables
aixams d'Atila; veritat es que aquella devastació general va engolirse
civilisacions com las de Méjich y del Perú, que tal vegada mereixian
respecte: pero precís es reconeixe que tal contrast es condició precisa
de tots los fets humans, y per lo tocant als de qué'ns ocupém, fins quan
la negror es mes profunda, no deixa de aparéixer algun raig brillant que
arriva á enlluhernar. Lo protagonista de aquellas conquistas, Hernán
Cortés, elevant á la india Donya Marina sinó á la categoria de muller
llegítima, á la de amiga respectada; donant desde son altíssim lloch
l'exemple de barrejar la sanch européa ab la americana, y honrant al
fruit de tal unió al nivell del respecte otorgat á la mare, fou un
precedent de tracendencia pera la futura assimilació: precedent que, mes
tart y tot, no han imitat gayre sovint las demés nacions colonisadoras.
Pocas d'ellas poden tampoch presentar una figura tan simpática y
venerable com lo del pare las Casas, lo defensor infatigable dels
indígenas, qual amor intens va cegarlo fins al punt de no deixarli
veure, que per afavorir als seus protegits, sacrificava un'altra rassa.
No tenim espay ni es lo nostre objecte detallar los fets que hem tocat
per incidencia. Deixem de bon grat al que vulgui empéndrela, la tasca de
cantar la exuberant epopeya del poble castellá. Al fi que'ns proposém,
nos basta haver cridat la atenció dels lectors envers unas empresas que
sintetisan l'apogéo de la rassa més idealista y apassionada per las
abstraccions de totas las de Europa. Lo maridatje estrany de l'esprit
religiós ab la sed d'or; l'afany de conquistar totas las conciencias
pera Roma y tots los pobles del món pera Castella, no va reduhirse en la
empresa americana al descubriment y á la conquista. L'idealisme castellá
va proposarse més, molt més encara: va volguer unificar aquells extensos
continents, y assimilarse aquellas rassas innumerables. Va imposarlos no
sols la religió, sinó la llengua, las costums, los usos, y fins las
preocupacions y'ls prejudicis; va subjectarlos á las sevas lleys y als
seus goberns, ab la pretensió de tenirlos sempre fidels y sumisos á
pesar de la distancia. Pera conseguirho, va haver de dessangrarse, y
portant al nou món la vida ja escassa de que gosava en lo món vell, lo
poble castellá va quedar tan anémich y debilitat que no ha pogut encara
restaurar sas forsas. La gran epopeya americana te per final la trista
decadencia de Castella. Va succehirli lo meteix que á aquellas matronas,
que á copia d'engendrar y criar fills y mes fills, hi perden no sols la
hermosura y las gracies de la juventut, sinó també la salut y las
forsas. Quan se veu á una d'aquestas mares, débils prematurament
decaygudas, rodejada d'una munió de fills y fillas que ab llur alegre
bellugadissa y en lo brillejar dels ulls mostran ben clar que arrivarán
á fer bon paper en lo món, lo sentiment general la acull ab veneració y
respecte. Iguals sentiments té dret á exigir dels pobles civilisats la
gent castellana. Si algú pretén menysprearla per la fatal situació en
que's troba, pot ben be alsar lo cap y mostrar ab orgull sa prole, més
numerosa, molt més, que la de qualsevol altre poble del món.
"Compadeixeume, si voleu, y tingueume llástima, pot dir ab la veu entera
que usava en sos bons temps: pero respectéu y fins veneréu la debilitat
y pobresa de vida en que m'ha deixat la mes explendent de las empresas
dels temps moderns. Si estich caduca y postrada, á l'altra banda dels
mars, la vida de que'm vaig despendre anima més d'un continent. Una
vintena de nacions parlan allí la meva llengua, tenen las costums y
usos, y guardan encara las tradicions que de mi van rebre. Son carn de
la meva carn y per llurs venas circula la sang que jo vaig transmétrels.
Vejeulas avuy en la forsa de la juventut, inquietas, volubles y
bulliciosas, no desmentint aixis llur orígen: pero ¡deixeulas acabar de
fer y arrivar á la edat reposada! Per ara ab tota llur bellugadissa, han
lograt ja establir en lo nou món institucions novas, sostenintlas y
arrelantlas á copia de perturbacions y sacrificis de tota mena. ¿Quí sab
lo que'l pervenir las reserva? Cent indicis diuhen que han de cumplir
una missió trascendental en la historia: la d'armonisar l'individualisme
saxó ab l'autoritarisme llatí, unint la llibertat y la democracia en un
admirable consorci en que's condensi una nova época de civilisació y de
cultura."
Mes si l'esprit generalisador, idealista del poble castellá va ferlo
l'héroe d'aqueixa epopeya, l'estat de postració en que va quedar es lo
que llogicament devia venir á continuació. En los temperaments de tal
naturalesa, si la acció es enérgica, la reacció es enervadora en grau
relatiu. Los fenómens de la vida moral y, per consegüent, los sentiments
y passions, están en molts cassos subjectes á la lley física y de la
péndula. Lo qui es capás de tenir grans plahers, no pot escaparse de
sentir grans dolors; al que es propens á riure, no li costa gayre
plorar; los carácters més enters son los que més se deixan abatre pels
desenganys. Los fets assombrosos del periodo brillant castellá eran
nerviosos, convulsius, quasi espasmódichs: l'abatiment de la reacció no
podia deixar de ser abrumador y de tristíssimas conseqüencias.
Quan los elements que forman lo carácter aixís d'un individuo com d'un
poble están desequilibrats, la decadencia es sempre fatal. Si'l
desequilibri prové del predomini de la imaginació sobre la reflexió, de
l'afany de lo abstracte ab preferencia á lo real, com es lo cas en lo
temperament y carácter castelláns, los efectes de la decadencia no sols
los experimenta lo poble ó individuo que s'hi troba, sinó que'ls fa
sentir als que están ab ells units per relacions de qualsevol especie.
Lo carácter imaginatiu ab passió per lo abstracte es eminentment
generalisador, y la generalisació fa naixer fatalment lo desitj
d'absorció y l'afany de predomini. Lo qui generalisa, dona á totas las
solucions que imagina la condició de veritats absolutas, y quan se creu
en possessió de la veritat s'afigura fer un favor als altres si tracta
d'imposársela. En aixó's distingeix del carácter oposat, ó sigui
d'aquell en que lo desequilibri prové del predomini de la reflexió sobre
la imaginació, del afany de lo real y positiu ab preferencia a lo ideal
y abstracte. Aquestos carácters, com veurem al analisar lo catalá, al
arrivar á la decadencia, sols ells experimentan sos efectes, sens ferlos
sentir als que ab ells están relacionats. L'excepticisme, la
indiferencia los fa tancar dintre de casa seva, y entremitj de sas
parets vejetan y's consumen. Per desgracia de las regions espanyolas, lo
carácter del grupo predominant pertanyia á la classe dels desequilibrats
per excessiva tendencia al idealisme abstracte, y de son decahiment
n'han hagut de patir totas.
Que no'ns equivoquém al classificar lo caracter castellá nos ho diu en
totas y en cada una de llurs páginas sa historia passada y'ns ho
confirma sa situació actual. Hem vist ja los móvils que van produhir la
seva gran epopeya, y per los meteixos s'explican tots sos demés fets. Va
empendre, per exemple, la reconquista de la península contra'ls moros
que la ocupavan, y en son afany d'absorció y de predomini, no sols
vencia als enemichs, sinó que subjugava als auxiliars. Havian nascut
distints Estats, que tenian los meteixos títols pera la independencia
que Castella, y tots los que van estar á tret de sa influencia, l'un
despres del altre, degueren ajunyirse á ser provincias de son regne. Una
Confederació d'altres Estats havia pres part en la reconquista per
compte propi, y havia adquirit prou poder pera no temer las armas de
Castella, mes ni aixó la va salvar de caure al cap y á la fi sota
l'afany absorvent castellá. La constancia, la astucia va suplir á la
forsa, y'ls Estats aragonesos, atrets per los cants de sirena de llur
vehí, van acceptar joyosos la unió que se los proposava baix lo peu
d'una igualtat perfecta y á condició de conservar la autonomía y vida
propia: pero tan bon punt quedá consumada la unió, ja l'una de las parts
va comensar á mirar á l'altra com inferior y obligada á la dependencia.
De tots los incidents que's presentavan va pendre peu Castella pera
continuar la seva obra. Si aquells Estats se mostravan quiets y
tranquils, paulatinament, de pás en pás, anavan avansant pel camí de la
absorció. Si la irritació los portava desesperats á la justa revolta,
aquesta li donava pretext pera mermar llurs atribucions com á cástich.
Lo carácter castellá no s'ha desmentit jamay. Quan se va creure fort,
volgué dominar lo món: quan la trista realitat va convensel de sa
impotencia pera portar á terme tan irrealisable empresa, no va pas
abdicar de sas pretensions: va limitarse á reduhirlas y tots sos
esforsos van concentrarse en dominar á Espanya. Mentres hi hagué reys
absoluts, l'absolutisme era l'instrument de unificació: després de la
cayguda d'aquells, lo fals parlamentarisme ha servit pera prosseguir la
tasca.
Avuy la gent castellana, considerada tant en son conjunt ó formant
poble, com individualment, está completament decayguda y degenerada, mes
no ha perdut cap de sas condicions características. Los vicis que ha
adquirit son los propis de son temperament, que no compensa cap
d'aquellas virtuts que enlluhernavan en lo período de sa virilitat y
grandesa. Es tan idealista com sempre; conserva lo meteix amor á lo
abstracte, y sa passió per la absorció y lo predomini es tan marcada com
en sos millors temps. La diferencia se nota sols en la qualitat de las
aspiracions y dels medis que emplea pera conseguirlas. Sos ideals son
tan raquítichs com sa imaginació atrofiada; sas abstraccions no passan
de paradoxas; los medis son bastos y de baixa lley. Inepta pera tota
empresa positiva, vegeta en la miseria moral y material, y aquella
rassa, una de las mes simpáticas de las que poblan la Europa á pesar del
desequilibri de sas facultats, ha baixat á ocupar un dels darrers llochs
en lo mon civilisat. Es indescriptible la impresió que la situació
d'aquell poble causa al que visita las vilas secundarias, los poblets y
las masías de Castella. La gent que'ls habita es físicament interessant.
Las donas, per la finura de la pell, la regularitat de las formas, la
sedositat y abundancia de las cabelleras, acusan una de las varietats
més perfectas de la rassa blanca. Los homens son digna parella
d'aquestas donas, y ells y ellas donan á llurs fesomías y moviments tal
expressió, y parlan un llenguatge tan cult y fins elegant, que en
poquíssimas comarcas de las primeras nacions se troba res que s'hi
sembli. Aqueixa meteixa gent, no obstant, viu tan atrassada; las
necessitats que coneix son tan pocas; las sevas casas, que quasi may
passan de cabanyas ó de caus sota terra, son tan pobres y desmarxadas,
que difícilment se li pot assignar lloch en la civilisació actual.
Sempre que hem hagut de recorre las planuras peladas castellanas, al
separarnos de las ciutats y vilas populosas, hem sentit una impresió
profonda de tristesa. Aquells pobres homens y donas, que'ns rebian
dignament y'ns parlavan en un llenguatge tan pur y delicat que molts
cortesans envejarian, no podian oferirnos més que bonas paraulas de
cortesía. ¡Ni una cadira, perque no la tenian; ni un got d'aygua, perque
fins l'aygua falta en moltíssimas d'aquellas localitats, per las quals
sembla que hi hagi passat una mala ventada destructora!
Ja que havem esmentat lo llenguatge, no podem deixar de fer notar que en
sas condicions s'hi trova la confirmació de lo que havem dit del
carácter castellá. Cap altra llengua européa demostra com la castellana
un esprit tan generalisador y absorvent en lo poble que la parla. No te
quasi dialectes de localitats ni de classes. Allí ahont s'ha introduhit
lo castellá, ab molt insignificants modificacions se sent la llengua de
Castella. Prop de vint nacions la parlan en las duas Américas, y en cap
d'ellas s'ha arrivat á caracterisar una varietat que pugui pretendre lo
nom de dialecte, com tampoch n'ha nascut cap en las grans vilas de la
Occeanía, ni en los punts de las costas é islas africanas en que domina
encara Espanya. Ni la distancia de centas y centas lleguas de mar, ni la
emancipació dels pobles que fa ja prop d'un sigle van conquistarse la
independencia, han sigut motius suficients pera introduhir diferencias
essencials en l'idioma. La Academia de Madrid pot encara alabarse
d'extendre la seva autoritat é influhencia á l'altra part del món y de
ser un resto que queda d'aquells temps en que, segons la frase inflada
en ús, "lo sol no arribava á pondres pera Espanya". Y aixis com no té
dialectes territorials, dintre de la llengua general tampoch hi ha
dialectes, argots ó calós de classes socials, tan caracterisats com los
de moltas altras llenguas. Lo ignorant pagés d'un racó de Castella parla
á poca diferencia com lo doctor de Salamanca ó'l potentat de la Cort, y
si be, com es natural, emplea moltas menys paraulas, las pronuncia y
agrupa en frases d'una manera análoga. Entre'l castellá parlat pel poble
y'l literari, no hi ha quasi més distinció que'l major adorno y pulidés
que requereix la escriptura. La llengua castellana es evidentment la mes
unificada de las que avuy se parlan en las nacions civilisadas.
Lo carácter castellá está retratat en la llengua no sols per sa
unificació y generalitat sinó tambe per sa forma externa. La ortografía
y fonetica son de las mes simplificadas, mentres que la abundancia de
sinónims y la multiplicitat de giros li permeten presentarse adornada y
pomposa. Cap llengua de las llatinas se presta tant al discretéo,
--paraula intraductible,-- com la castellana. Es la verdadera llengua
d'aquells doctors, que "arrossegavan bayetas" pels claustres de las
universitats, en quals aulas, més que ciencia, aprenian lo modo elegant
de dir las cosas, y als quals han vingut á substituhir los parlistas, en
quins llarchs discursos ó escrits hi ha tanta riquesa de paraulas, giros
y frases ben trobadas com pobresa d'ideas y conceptes. La passió per la
forma se mostra intol·lerant en punt al llenguatje. Lo qui no sápiga
pronunciar lo castellá ab l'accent pur dels fills de Castella, ó no
logri, al escriurel, donarli los giros que's tenen per castissos y
genuhins, no pot esperar consideració ni tan sols misericordia. Encara
que sos discursos é escrits continguin grans pensaments, no lograrán fer
camí. Lo castellá es tan apassionat per las formas d'expressió, que fins
á un filosoph ó á un matemátich lo judica més que pel fondo, pel ropatge
ab que vesteix sas ideas.
De totas las condicions que forman la base del carácter castellá no sols
n'havia de resultar l'autoritarisme, sinó que dintre d'aquest havia de
predominar una oligarquía, y aixis ha succehit en tots los periodos de
la historia. Fins quan los elements oligárquichs han quasi desaparegut
de las lleys, modificadas en los temps moderns per l'esprit d'imitació,
que es una de las manifestacions de la decadencia, han quedat encarnats
en las costums. Un poble que sent l'afany de manar y predominar no pot
viure sens gefes que'l conduheixin. Los temperaments generalisadors se
subjectan de bon grat al que consideran representant de una abstracció
que hagi fet entre ells fortuna. Reparis com tota la historia castellana
se reconcentra en alguns homens que sobressurten del nivell comú, á
diferencia de la catalana, que com veurem en son lloch, se trova
condensada en algunas institucions. Los carácters com lo castellá
necessitan tenir ídols davant dels quals cremar insens. Avuy meteix no
n'hi mancan en cap terreno. Los mes venerats tenen l'altar á Madrid: per
tal motiu, Madrid es la ciutat santa, la Meca de la gent castellana.
Judican malament lo carácter castellá los que'l tenen per interessat y
egoista. Fins en mitj de sa decadencia; fins enfangat en tots los vicis
com avuy se troba, es generós y desinteressat. Estudiant lo temperament
castellá en l'individuo, veuriam que'l que més se li sembla es lo
dadivós, lo després. Aixís en los individuos com en los pobles la
tendencia á la generalisació y á la abstracció es la més oposada al
egoisme. Quan un que per naturalesa es particularisador y positivista
degenera, cau en los vicis de la avaricia y de la enveja. Quan degenera
lo generalisador idealista, cau per lo cantó oposat, y's torna pródich,
insolent y capritxós.
D'aquí prové que la gent castellana, completament decayguda y
degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tractan de
portas enfora. Per aixó los forasters y estrangers que arrivan á Madrid,
s'hi troban be al cap de quatre dias y'n surten encantats si sols hi han
passat una curta temporada. La companyía del pródich, pel que no li va
ni li ve, té molts més atractius que la del avaro. Lo qui no pensa en
demá, passa l'avuy alegrement, compartint la alegria ab los que'l
rodejan.
Ni'l poble castellá que vejeta en la pobresa y en la ignorancia lluny
dels grans centres, ni la oligarquía política-financiera que avuy domina
tota la nació desde Madrid, son, donchs egoistas ni interessats. Si
aqueixa agabella lo pressupost de la nació, y no tenintne ni pera
comensar, ha d'explotar en gran escala lo chanchullo y la trafica, no ho
fa pera darse'l gust del avaro que contempla embadalit los tresors que
de res li serveixen, sinó que ho accepta impulsada per la necessitat.
Jamay l'afany d'atresorar arriva á absorvirla. Lo tipo castellá, com lo
lleó que ha adoptat per símbol, no cassa per ganas de cassar, sino
obligat per la gana. Lo més traficant passa moltas horas del dia sens
pensar en la trafica. Quan la necessitat l'apreta, allarga la urpa y
agafa lo que trova á tret pera satisferla. Un cop satisfeta no hi pensa
fins que torna á sentirla, y en l'entremitj se presenta com l'home més
explendit y desinteressat. Llavoras lo veureu al teatre saborejant los
cants de la Patti y de en Gayarre, ó ponderant las escenas de
l'Echegaray y de l'Ayala, ó'l trovareu en lo cercle polítich, discutint
ab calor y vehemencia los grans problemas socials, lluhint en un y altre
cas sa facundía y'ls quatre llochs comuns y paradoxas que forman tot son
bagatje científich, ó'l contemplareu estirat en una butaca de casa
seva... ó de alguna amiga, ó en una otomana del casino, mitj endormiscat
y fumant ab voluptuosa indolencia l'aromátich habano, com regraciant á
la naturalesa d'haverlo fet naixer en la millor terra del món y destinat
á ser membre important de la oligarquia que's creu predestinada á gosar
de totas las dolsuras de la vida.
Aqueixa oligarquia tan pródiga y lleugera com insolent y capritxosa es
la que mana absolutament en lo pays, y pesa lo meteix sobre'l comú de la
gent castellana que sobre la de las demes regions. Te l'afany de
generalisació y absorció propi de son temperament; pero degenerada fins
al extrem de la inmoralitat y de la ignorancia, no li quedan forsas ni
elements pera combinar abstraccions que's presentin ab brillantó
enlluhernadora. Mana y disposa per la rahó del per qué si, y no's pren
ni la molestia de pensar, puig que li basta fer traduhir malament del
francés tot alló que necessita pera conservar lo predomini, desde las
Constitucions y lleys, fins á las obras de text de las escolas.
Dos poderosos auxiliars te la oligarquía dominant pera portar endavant
sa tasca destructora. L'ensopiment de las regions, tan degeneradas com
las castellanas, y l'amor propi col·lectiu que'l temperament absorvent y
generalisador inspira á aquestas. Allí ahont hi ha un castellá no hi
manca un representant de las aspiracions del grupo, que, inconcientement
y tot, sosté y propaga. Per insignificant que sigui la posició que
ocupi, no deixa de presentarse com d'una rassa superior, y forma una
malla, tan petita com se vulgui, de la xarxa ab que te pres á tot lo
pays la oligarquia que'l domina. Fins las criadas mes ignorants, que
s'expatrian per pura miseria, son un instrument de castellanisació.
Repareu á las que serveixen en las nostras casas. Per anys que hi
passin, repugnan usar lo catalá, si es que arrivan á apendrel, y nos
obligan á parlarlos en la seva llengua. Es que fins las criadas
participan del amor propi col·lectiu fill del temperament y carácter
castellans, y en llur modesta esfera contribuheixen al predomini del
grupo á que pertanyen.
Molt, moltíssim ha de costar al nostre regionalisme contrarestar la
influhencia qual predomini'ns ha portat á ran del precipici. Lo carácter
generalisador é idealista castellá, fins decaygut, presenta punts
brillants que'l fan simpátich y agradable, mentres que'l temperament
particularista y positiu de las regions supeditadas, en sa degeneració's
presenta repulsiu y poch tentador. Si la lluyta sorda en que viuhen las
distintas regions de la part espanyola de la península arrivés á
esclatar, fora la lluyta del pródich ab l'avaro, y á nosaltres nos
tocaría lo paper d'aquest.
¡No es donchs poch ni gayre difícil la empresa que's proposaria lo
catalanisme, si entrés de plé en lo terreno polítich social!
## Capitol III.
## Lo carácter catalá
> Motius que'ns obligan á ser justos é imparcials.-- Fals catalanisme
> dels que troban tot lo nostre inmillorable.-- L'interés nos aconsella
> no viure de il·lusions.-- Manifestacions contradictorias del carácter
> catalá.-- Aquest es lo oposat del castellá.-- Causa determinant de la
> nostra decadencia.-- Lo poble catalá era genuhinament mediterránich.--
> No va pendre part activa en lo descubriment y conquista d'América.--
> Sa supeditació á Castella y pérdua de sa personalitat.-- Lo
> positivisme particularisador es la base de son carácter.--
> Desequilibri entre sas facultats.-- Incapacitat pera la política
> castellana.-- Menyspreu del refinament de las formas.-- Preferencia
> que dona á las institucions per damunt dels homens.-- Catalunya es la
> terra de la mitjanía.-- Epoca de complet decahiment.-- Era nova que
> portá lo periodo constitucional.-- Lo moviment que produhí, posá en
> descubert los nostres defectes propis y'ls empeltats.-- Enumeració
> d'alguns d'aquestos.-- Exageracions perjudicials.-- Desequilibri entre
> la vida material y la moral é intel·lectual.-- Energía de la primera y
> ensopiment de las altras.-- Indiferentisme é ignorancia.-- Lo nostre
> estat actual motiva y llegitima las aspiracions del catalanisme.
Tots aquells que al parlar de las cosas de la nostra terra no consenten
sinó llahors y grandesas, poden girar full y no llegir lo present
capítol. En ell nos proposem ser tan justos é imparcials com hem
procurat serho al pintar lo carácter castellá, y no amagarem cap dels
defectes que'ns ensenya la historia del nostre poble, ni deixarem de
pintar la degeneració de sas bonas qualitats, per trista que hagi de
resultar la pintura. Tractantse de nosaltres meteixos, no podrá
atribuhirse á passió lo que diguem, y la serenitat que mostrem al
formular lo judici de lo nostre, será prova y penyora de que no'ns ha
mancat al judicar lo dels altres. Al fer lo retrato del grupo castellá,
al costat de las tintas foscas no hem deixat de posarhi los tochs de
colors brillants que'ns ha dat lo natural: al posarnos davant del mirall
pera copiar la nostra imatge, no deixarem pas d'emplear los tons
negrenchs al costat ó barrejats ab los més vius, encara que la pintura
nos ressurti ab la entonació obscura de molts quadros de la escola
flamenca.