Lo catalanisme
Motius que'l llegitiman Fonaments cientifichs y solucions practicas
Valentí Almirall
1886
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis
Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la
Llengua Catalana.`
# Part primera
# Motius del nostre catalanisme regionalista.
## Capitol I.
## Estat actual de la nació espanyola
> Lo programa del catalanisme es lo meteix en totas las manifestacions
> de aquest.-- Exemples en los terrenos literari é histórich.-- Pobresa
> de la vida nacional d'avuy.-- Ignorancia é inmoralitat.-- Falta de
> solidés en las institucions.-- Vicis en qué la nació espanyola va al
> davant de totas las demés.-- Estat dels partits y collas políticas.--
> Impotencia mostrada per l'unitarisme.-- Lo catalanisme regionalista ha
> de ser, ademés d'un sentiment, una convicció.-- Sobra de negacions y
> falta de ideas positivas.
Lo programa del catalanisme en totas sas manifestacions no pot ésser més
que un: rompre las lligaduras que tenen á la nostra Regió agarrotada y
subjecta, substituhintlas per los suaus y dolsos llassos del afecte que
la germanor fa naixer.
Aquest programa té aplicació al terreno polítich social de la meteixa
manera que als demés terrenos que s'han conreuhat fins ara. Quan, anys
enrera, va iniciarse lo Renaixement literari, va tendirse tot seguit,
sens haverne esment tal vegada, á posar en práctica lo programa. Lo
primer que va compondre y publicar un travall literari en catalá, va
rompre las lligaduras ab qué nos tenía agarrotats y subjectes la
literatura castellana, y, per lo sol fet de deixondar una llengua que
dormía, va oferir á las altras regions de la Península la possibilitat
de substituhir aquellas lligaduras per los llassos de la germanor
literaria. Lo meteix, exactament lo meteix, havia passat avans en lo
terreno histórich: lo meteix, exactament lo meteix, devía succehir més
tart en altres camps en que s'ha anat entrant. Los cultivadors de tots
ells s'han deslligat dels destorbs que'ls dificultavan ó impedian la
acció lliure: mes sempre, notis be, al acte meteix de rompre la
lligadura, han ofert á las regions germanas lo desitj y'ls medis
d'extrényer lo bon afecte que las uneix, ab greu recansa dels
explotadors de totas, que jamay han lograt introduhir entre ellas la
desunió definitiva. Catalunya, á cada nova manifestació de son
Renaixement, ha allargat á las altras grans comarcas de la Península lo
bras ficat ja en lo nou llas de carinyo, ab lo nus fet y tot,
demanantlos que hi afegissen la baga que ha de impedir que'l nus
s'escorri.
Y notis be, ademés, que á cada nova manifestació del Renaixement s'ha
aumentat la riquesa general en la materia á que s'aplicava.
Ab lo trencament de las lligaduras literarias, ni la prosa ni la poesía
castellanas hi han perdut res, y en cambi, lo moviment artístich general
espanyol s'ha enriquit ab una nova literatura, que ha produhit ja obras
de mérit, y que está tal vegada destinada á influir en las d'altras
regions; introduhinthi nova sava que las rejoveneixi. Res ha perdut lo
teatre castellá ab que lo nostre Soler ne sostingui durant molts anys un
altre ab sas produccions exuberants d'imaginació y rublertas de vida, ja
que probablement lo nostre gran dramátich may hauría pensat en dedicarse
á la escena, si sols hagués tingut mitj obertas, --que mitj obertas tot
lo més las tenen los que fora de Madrid viuhen,-- las portas de la
castellana. ¿Qué hauría fet lo nostre Verdaguer si no se hagués trobat
ab lo Renaixement, que li ofería camp amplíssim pera exalar en un
llenguatge abundós sos sentiments místichs, y donar formas arrodonidas á
la metafórica expressió de son amor á las tradicions pátrias? Ben segur
es, que ni l'un ni l'altre s'haurian alsat damunt del nivell dels que ab
veu esmortuhida nos fan sentir com un eco lo que ha produhit ó produheix
la literatura en castellá, essencialment cortesana. Ben segur es, que
aquesta no's trovaria en la possibilitat en que avuy se trova, de venir
á refrescar l'atmósfera de convencionalisme que la envolta, aprofitant
del nostre teatre lo moviment, la acció escénica que'l caracterisa, y
apropiantse la espontánea franquesa y la llibertat en concebir y
expressar los sentiments é ideas, que forman la nota dominant aixís en
la poesía lirica y descriptiva, com en los demés generos literaris que
s'han conquistat en lo nostre Renaixement carta de naturalesa.
Ab lo trencament de las lligaduras ab que'ns amarrava la historia
castellana, ha sigut possible que comensés á referse la general
d'Espanya, qu'avans del nostre Renaixement era tan manca y coixa, que
jamay hauría lograt posarse al nivell que li pertoca. Al referse, la
historia general ha guanyat una riquesa que un dia ó altre la omplirá
d'orgull. Espanya ja no es sols la terra del Cid y de Guzmán, sino que
al costat de las grans figuras castellanas s'alsan las no menys grans
aragonesas y de las demés regions. Avuy podem enorgullirnos d'alguna
cosa mes que dels cops d'espasa dels héroes llegendaris y del esprit de
dominació y de conquista dels capitans histórichs de Castella, puig que
mentres ells devian concentrar tots llurs esforsos en contenir la
invasió agarena que amenassava á la Europa, los que vivian més allunyats
dels punts en que la lluyta era de mort ó vida, podian ocupar una bona
part de la seva activitat en empresas marítimas y colonisadoras, que van
fer d'Aragó una gran potencia mediterránea, precursora del poder sens
exemple que van alcansar després las regions unidas al obrir las portas
fins llavoras tancadas del Occeá. Avuy sabem que al costat de la
política castellana, que pe'l carácter del poble que la dirigía devía
ser absorvent y dominadora, basantse no mes que en la imposició y la
conquista, se desenrotllava la política aragonesa, que conduhida per uns
pobles de temperament lliure, debia ser menys brillant pero molt més
sólida, basantse no en la unitat despótica que pot produhir la forsa,
sino en la unió expontánea que fa naixer la mútua conveniencia. Avuy
sabém ja tot aixó y molt més, y, ¡lo nostre Renaixement histórich no ha
arrivat encara ni de molt á la plenitut de sas forsas! Deixém que
alcansi la edat de la virilitat, y es ben segur que tindrá vigor
suficient pera influhir directament en la marxa no sols de la nostra
Regió, sino de totas las de la Península.
¿Quí, donchs, duptará de que si'l Renaixement s'extengués al terreno
polítich-social, se produhirian los meteixos fenómens que l'han
caracterisat en los altres terrenos? La primera consecuencia sería
aumentar lo patrimoni nacional de ideas, que tant ho necessita per lo
molt atrassat que's trova. Tan endarrerits estem avuy en tot lo que ab
la vida moral é intelectual se relaciona, que, causa ó efecte, ó causa y
efecte ensemps de la nostra decrepitut, aqueixa pobresa de vida es lo
més eloqüent signe del estat trist á que havem arrivat.
Pero per més que tots lo coneguem y no tinguem ni esma pera negarlo, per
son exámen hem de comensar la nostra tasca, y á la exhibició de las
nostras miserias tenim destinats los primers capítols d'aquest llibre.
Avans d'exposar lo nostre programa y de entrar en sa defensa, bo es que
tantejem la terra que hem de trepitjar. Un dels nostres objectes es
presentar lo particularisme regionalista com un remey á la nostra
situació actual, y pera poder judicar de la bondat d'un remey, lo que
primer interessa es coneixer las condicions del malalt y'ls síntomas y
efectes de la malaltía.
Serém, no obstant, tant curts com sabrem, en aquesta primera part. La
situació desesperada á que ha arrivat la nació de que formem part, no la
ignora ningú de dintre ni de fora d'ella. Los que tenim la fatalitat
d'haverhi de víure, ne toquem las conseqüencias á cada moment, puig que
ellas se fan sentir dolorosament en tots los actes de la vida. Los que
desde lluny s'enteran de las nostras cosas, ó se'n riuhen ó'ns tenen
llástima. He pogut comprobarho al extranger. Ningú'ns pren en sério, ¡y
lo pitjor del cas es que sobran los motius pera no péndrenshi!
Tot lo nostre porta, ja fa anys ó sigles, lo segell de la ignorancia y
de la inmoralitat. Lo primer dato que's busca al estudiar un pays, es
saber quinas son las sevas institucions fonamentals, y la vritat es que
á Espanya ni institucions fonamentals s'hi troban. Avuy vivim per
casualitat en monarquía, pero ¿quí es capas de dirnos com viurem demá?
La calaverada d'un de tants generals com tenim, va assentar la
restauració damunt de fonaments tan poch estables com lo pronunciament
triunfant d'uns quants batallons, de manera que'l regnat de don Alfons
va ser tan casualitari, com casualitarias havian sigut las
quasidictaduras que se havian anomenat república, com casualitaria es la
regencia actual, que viu tal vegada no més que perque tothom, aixís los
amichs com los enemichs, convenen en que no pot víure. Si qualsevol
matí'ns ve la noticia de que hi ha hagut un cambi radical en lo que
deuría ser la institució més permanent, ningú tindrá la menor sorpresa.
Tot es qüestió de que puji la mosca al nas de mitja dotzena de
generals... ó de sargentos, descontents per qualsevol motiu, ó de que
una dotzena de banquers ó taruguistas de guants blanchs vulguin fer una
bona jugada á l'alsa ó á la baixa. ¡Tan sólits son los fonaments de las
que deurian ser institucions fonamentals del Estat espanyol!
¿Com pot ningú pendre en serio la política que's fa, si ahir, per
exemple, un gobern restringia totas las que aqui ne dihem llibertats, y
avuy un altre gobern, ab la meteixa Constitució, ab idénticas lleys y ab
igual organisació del pays, las deixa exercitar, encara que sigui sols
interinament, fins á quasi confondres ab la llicencia? ¿Pot ningú pendre
en sério lo nostre sistema representatiu ab pretensions de parlamentari,
si ara que s'acostan eleccions sabem ja que lo partit que ocupa'l poder
obtindrá igual majoría que'l que ahir l'ocupava, disposant del meteix
cós electoral y manifassejant idénticas llistas?
La nació espanyola sols en duas cosas va avuy al davant de las de
Europa, y aquestas duas cosas son: lo deute del Estat y'ls oficials
generals de son exércit.
Lo primer puja en absolut més que'l de nacions tan ricas y poderosas com
los Estats-Units d'América, Alemania, Austria-Hungría é Italia, y
relativament es exorbitant, inverossímil, inaguantable. Poch li manca al
deute del Estat espanyol pera importar los dos tersos del de la Gran
Bretanya, y ¡la Gran Bretanya es al menys cinquanta vegadas més rica que
nosaltres! Aixís y tot, cada dia'ns empenyem més y més, y á cada nous
pressupostos puja mes alta la xifra, ja astronómica, del capital y dels
interessos.
Lo meteix succeheix ab los oficials generals. En absolut ne tenim més
que Fransa é Inglaterra, doblem los de Italia y quasi'ls de Alemania, y
relativament estem tant per endavant de l'Austria, que es la nació que
més se'ns acosta, que si aquesta té disset generals per cada milió de
habitants, nosaltres ne tenim trenta sis, segons datos trets de fonts
genuinament madrilenyas. Y, fetas algunas pocas excepcions, ¡quíns
generals! Algunas frases celebres que se recordan á la capitania de la
nostra ciutat los retratan. Un d'ells, durant la guerra carlista, volia
enviar per mar reforsos á Lleyda, y las mostras de ciencia á n'aquesta
altura son tant abundants, que n'hi hauría pera omplir un llibre.
Del trist privilegi que te la nació espanyola d'anar al davant de totas
en punt á deute públich y á oficials generals se'n desprén que'ls dos
grans cáncers de son cos gangrenat siguin la miseria del tresor y'l
militarisme. La síntessis de la nostra historia contemporánea pot
reduhirse á pronunciaments, quals únichs efectes han sigut devorar lo
poch capital que'ns quedava. Ja quasi res tenim. Uns pronunciaments van
empassarse ab pocas bocadas los bens de la desamortisació eclesiástica:
uns altres van engolir los de la beneficencia; uns altres van rosegar
los de propis, y entre tots van fer de manera que lo millor que teniam,
com las minas d'anomenada universal, passessin á mans d'extrangers que
las explotan. Nos quedan alguns boscos, y ja estém cavilant com nos ne
desfarem, encara que ab la tallada acabem d'arruinar la agricultura, y
de convertir en payssatges llunars, sechs y erms, grans trossos de
terra, que posats en altras mans serian verdaders poms de flors. Ab tot
y aixó, no's cregui pas que s'hagi ja fet lo darrer pronunciament. N'hem
de veure encara alguns més. Ben clar nos ho diuhen los que tot sovint
abortan. Es inevitable que un dia ó altre n'arrivi algun á naixer ab
prou vida pera ensorrar tot lo que'l destorbi.
No'ns fora difícil trobar alguna altra materia, en la qué, si no tota la
nació, una bona part d'ella va al davant de las demés del nostre
Continent. Cap d'aquestas, en efecte, arriva á guanyar en la inmoralitat
pública y privada que se manifesta no sols en la capital, sino en la
major part de ciutats y vilas d'importancia. Madrid fa veure que viu de
la política, pero lo que realment sosté son luxo y satisfá sos
capritxos, elevats á necessitats, no son pas los sous que escuran los
pressupostos, sino los chanchullos y traficas que se fan ab tot lo que
ha de ser resolt en sas oficinas. A Barcelona, per exemple, lo
chanchullo y la trafica d'expedients oficials no pot pas tenir tanta
importancia com á Madrid: pero en cambi, en moltas ocasions se treu de
la explotació dels americans que arriban ab la fortuna que han fet en
metálich, tant ó més que de la gran industria, que dihem es la nostra
vida, y sempre's confía més en lo joch al descubert que's fa á la Bolsa,
ab lo que's ploma desvergonyidament al que te la debilitat d'atansarshi
ab algun diner, que no pas en los barcos del port ó en los telers de las
fábricas. Se'ns dirá que aixó's fa per tot arreu; que la explotació dels
descuidats no es cosa exclusivament nostra, y que totas las Bolsas del
mon son més ó menys un joch no ja d'etzar, sino de ventatja, en lo qual
uns quants van sobre segur, y'ls demes completament á las foscas y
desorientats. No ho negarem pas. Farem, si, notar que tota aqueixa
trafica no's fa quasi en lloch en tan gran escala com entre nosaltres.
Aquí, la major part pretén per tals medis no sols víurehi, sino
enriquirshi en pochs mesos ó pocas horas. Aquí, de la darrera bacanal
bursátil, en que hi va pendre part tothom; d'aquella munió de Societats
mentida, quals capitals de farsa no s'han somiat may ni á Londres, no'n
queda res, absolutament res més que un camí de ferro arruinat y alguns
milers de duros en projectes impossibles. En punt á inmoralitat, per
desgracia, quasi ningú dels que's mouhen y agitan en la nació podria
tirar la primera pedra si algun dia's tractés d'apedregar al inmoral,
com á la adúltera de la Biblia. Los diners que passan per las mans dels
funcionaris del Estat se fonen y s'evaporan, de la meteixa manera que'ls
que poden abastar los funcionaris de la Provincia, dels Municipis y fins
de moltas Societats particulars. Los ministres se retiran richs, sens
haver may guanyat més que'l sou de sis ó vuyt mesos; de la meteixa
manera que molts regidors ó diputats se fincan després de desempenyar
durant igual temporada un cárrech que deuria ser gratuit y honorífich,
essent lo pitjor del cas, que'l sentiment que uns y altres inspiran á la
generalitat, no es lo de la indignació repulsiva, sino lo de la enveja
mal dissimulada.
Giris la vista cap ahont se vulgui en lo nostre pays, y poca cosa més se
veurá que inmoralitat é ignorancia. En la inmoralitat é ignorancia
generals se basan los que explotan la nació en gran escala desde'ls alts
llochs del Estat. Las eleccions están, més que falsejadas,
prostituhidas, gracias á que'ls ministres troban fins en los més
arreconats districtes un número de gent prou inmoral pera ajudarlos en
llur destructora tasca. Los empleats prevarican, y quasi no poden fer
altra cosa, puig si algun volgués mantenirse pur, los particulars ab qui
ha de tractar l'obligarian á optar entre vendres ó perdre lo lloch que
ocupa.
De tal situació del país n'es lo resum l'estat dels partits y collas
políticas. Tots están formats no més que per los que volen víure á
costas de la generalitat de la nació, y cap d'ells te arrel fonda en lo
pays. Lo qui vol formarne un de nou, no te més que anarsen á Madrid y
arbolar bandera. Al punt li surtirán uns quants desesperats á cada poble
que li servirán de Comités, y tot seguit se trobará en situació d'entrar
en joch y de comensar á fer equilibris. Lo gefe que sap cridar més fort
que'ls demés, es lo que'n treu més profit. Al repartirse lo botí, pot
estar ben segur d'endursen una bona part, en forma aixís d'actas de
diputat y de senador, com de credencials d'estanquer ó mosso del correu.
La organisació dels partits y collas políticas actuals es eloqüent
mostra de la degeneració á que havem arrivat. Ni un sol d'ells
s'avergonyeix de tenir un gefe, quals ordres despóticas son acatadas per
tots ab tal de que creguin que portan cap al pressupost, y's dona'l
trist espectacle de que una pila d'homens que volen passar per serios é
illustrats y que fins disfrutan de posició social, se converteixin
voluntariament en soldats, y abdiquin del criteri propi, encarregant als
nous Papas de Madrid que pensin per ells. "¡Pobre del pays, diu un
celebre autor extranger, en lo qual la ilustració y las riquesas no
donan independencia als que las disfrutan!" ¡Pobre del nostre, afegim
nosaltres, en lo qual tots los que están afiliats á una fracció política
ni tan sols se reservan la independencia de judici!
Y lo pitjor del cas es, que dintre de la organisació actual del nostre
pays no's veu ni un sol raig d'esperansa de millora. Desde la cayguda
del absolutisme, que'ns havía portat al extrem de la abjecció y de la
decadencia, hem intentat cent y una formas constitucionals. Tot ho hem
probat, y á cada bugada, com se sol dir, havem perdut un llensol.
Malament estavam en los últims temps del regnat de donya Isabel de
Borbon, quant la monarquía havía tornat quasi al absolutisme, y malament
estiguérem en los primers temps de la revolució, aixis durant la
interinitat, com quan lo curt regnat de don Amadeo de Saboya. Va venir
la república, que no va deixar cap rastre, y que per la seva impotencia
va poder ser tirada á terra sens cap estrépit, pero ni la nova
interinitat ni la restauració á mitjas que va substituhirla, nos van fer
guanyar res. Res nos queda ja pera ensajar dintre del unitarisme. ¿No es
ja, donchs, hora de que probem un nou sistema d'organisació?
La impotencia del unitarisme; la malehida sombra que lo afany
d'unificació ha tingut pera nosaltres desde'l fatal moment en que va
naixer, foran argument de prou forsa en pró del nostre Regionalisme,
expressió d'un sistema que no fora nou en una gran part de la Península,
puig que va fernos relativament grans y felissos, quan, confederats ab
las demés regions aragonesas, no s'havia encara fet la unió ab Castella:
mes tal argument, purament negatiu, serviria sols pera apoyar un
sentiment negatiu també, no pera basarhi una convicció positiva, que al
nostre entendre es ja precís produhir. Si'ns reduhissim á ser
catalanistas per odi al unitarisme absorvent del Estat tal com l'ha
constituhit lo grupo dominant fins ara en la nació, no conseguiriam
altre resultat que aumentar la perturbació en que vivim, afegint una
negació més á las cent y una que son la proba més forta de la nostra
postració actual.
No'ns bastaria tampoch extendre lo catalanisme, convertintlo en
regionalisme á fi de que en lo moviment puguin péndrehi part las demés
regions de la Península, si aquest sentiment hagués de naixer també en
la forma negativa de odi á la organisació actual. Es precís fer més: es
precís que's produheixi una conviccio positiva, lo qual sols se
conseguirá si's logra que'l catalanisme regionalista tingui per fonament
lo particularisme científich. Sols serem forts lo dia que, ademés del
sentiment que'ns ha mogut fins ara, tinguém la convicció arrelada de
que, al pretendre afluixar las lligaduras que tenen amarradas á totas
las regions espanyolas, estém en lo terreno ferm de la ciencia, y
travallém pel progrés y la millora generals. Per tals motius hem emprés
lo present llibre y l'hem dividit en varias parts. En la primera
resumirém los motius del nostre catalanisme regionalista com sentiment,
y en las successivas tractarem de basarlo en la teoría particularista,
presentantla baix distints aspectes y aplicant sas conseqüencias al
régimen de las nacions existents, en general, y al de la nostra, en
particular.
Lo nostre pays es avuy lo teatre d'una infernal orgía de negacions. Lo
cansament, la fatiga, l'excepticisme nos inspiran sols ideas negativas.
Fins en religió, prescindint dels fanátichs, no trobarem més que
incréduls ó indiferents que negan. Pregunteu á molts si son católichs, y
vos dirán que nó; pero si'ls demaneu si son protestants, vos respondrán
també ab un nó com una casa. Cambieu lo tema de la pregunta; tracteu
d'inquirir quinas ideas professan en política, y vos trobaréu ab que una
bona part no son monárquichs ni tampoch republicans. Avuy se mostran en
general contraris de la monarquía, perque es la forma actual de gobern:
demá que hi hagués república, se'n mostrarian contraris ab igual forsa.
La qüestió es negar sempre. Se nega en religió; se nega en política; se
nega en ciencia. Qualsevol idea ó projecte positiu no troba altre
aculliment que un chor de negacions.
¿Qué volen, donchs, los que no son católichs, pero tampoch protestants,
ni juheus, ni res que tingui forma positiva; los que son
antimonárquichs, pero sense ser republicans; los que negan
l'espiritualisme en ciencias y en arts, pero sens ser materialistas ni
professar cap sistema intermedi? No volen res: están cansats y aburrits
de tot lo que son incapassos fins de probar. Los que vejetan pobrement
en los poblets, no tenen pena ni gloria, ni fan lo mes lleuger esfors
pera sortir de llur estat miserable d'ignorancia y de rutina; los que
viuhen en las ciutats grans, explotan la miseria dels poblets, y uns y
altres travallan pera sostenir la opulencia fantasmagórica de la
capital. Lo verdader progrés no ha entrat encara á Espanya. Som un poble
caduch, plé de vicis alimentats per la ignorancia, pero ab pocas forsas
pera darlos tan sols apariencias brillants. Lo desenrotllo fatal de la
historia desde'l comensament de la edat moderna nos ha conduhit á una
caducitat prematura, sens haver passat per lo período de la virilitat.
Som com aquells individuos infelissos, que corcats de cos y d'esprit, á
vint anys repapiejan y á trenta moren de vells. Aixís s'explica
l'indiferentisme mussulmá, la inmoralitat aterradora, la ignorancia
supina, que son avuy los caracters més marcats de la "hidalga y
orgullosa nació espanyola."
## Capitol II.
## Lo carácter castellá
> Diferencias entre las regions de la Península.-- Contenen varias
> rassas ó pobles, que's poden condensar en dos grupos.-- Lo caracter
> castellá es un dels més marcats.-- Contraposició ab l'anglo-saxó.--
> Encarnació del tipo en don Quijote.-- Gran epopeya castellana.--
> Situació pobre de Castella al enpéndrela.-- Resum del descubriment,
> conquista y assimilació de América.-- Postració en que va quedar lo
> poble castellá.-- Desequilibri entre'ls elements de son carácter.--
> Predomini del idealisme generalisador y del esprit d'absorció y de
> imposició. Decahiment y degeneració actual. Unificació del idioma.
> Autoritarisme y oligarquía fills del carácter castellá.-- No es
> interessat, sino pródich.-- Auxiliars de la oligarquía dominant.--
> Dificultats que trovará lo catalanisme regionalista.
Suposem que hi ha un extranger ilustrat y esparvillat, pero que no te
cap noció de geografía política. Suposém que á la estació de Irún pren
lo camí de ferro espanyol, y aprofitant un d'aqueixos "viatjes
circulars" que donan dret á deturarse en las principals poblacions,
empleanthi dos ó tres mesos, visita las provincias bascas y las duas
Castellas, donant una escapada á Galicia y Asturias avans d'arribar á
Madrid, y després, fent la volta per las regions andalusas fins á Cádiz
y Málaga, se'n torna per Alacant y Valencia, y surt d'Espanya per
Cerbère, havent passat alguns dias en las poblacions catalanas. De
retorn á sa terra, pregunteuli que ha vist durant son viatje, y es ben
segur que vos respondrá que ha estat en tres ó quatre nacions distintas.
Procureu convénsel de que en son passeig no ha sortit ni un sol instant
d'una meteixa nació, y no lograreu pas ferli creureho.
Si l'home es una mica filólech, vos dirá que ha sentit parlar, no una
llengua y distints dialectes, sinó varias llenguas, alguna tan diversa
de las altras com ho es de las demés de la Península la gent que la
parla, que forma per ella sola una de las rassas de la gran especie
mediterránea. Vos dirá, ademés, que fins prescindint de la llengua
basca, independent de totas las que parlan las varietats y grupos dels
indo-europeus, ha sentit varias llenguas greco-románicas perfectament
caracterisadas y sens mes relació entre ellas que l'ayre de familia y'ls
efectes de la comunitat d'orígen que distingeixen á totas las llatinas,
y vos fará observar que en alguna d'aqueixas llenguas hi ha notat alguna
particularitat que suposa una influencia extranya que no's nota en las
altras, puig que sens dupte li haurá cridat la atenció lo element
semítich que van deixar los moros en las regions castellanas y
andalusas. Si'l nostre home, ademés de ser filólech, te algunas nocions
d'antropología, etnografía y demés brancas similars de la ciencia, vos
afegirá que no sols la llengua, sinó moltas altras condicions físicas y
morals li han demostrat que en los payssos recorreguts hi viuhen
distints pobles. Si avuy que están en predicament, es aficionat á las
observacions folklóricas, vos sostindrá á peu y á cavall, que ni'ls
jochs bascos se semblan gens ni mica als castellans, ni'ls cants ni la
poesía dels andalusos, voluptuosos fins quan son devots, y empapats
sempre del placivol allanguiment á que'ls convida la exuberancia de la
naturalesa, res tenen de comú ab las enérgicas manifestacions populars
dels aragonesos, ni ab las dels gallegos, qual suau melancolía es tan
distinta de la que caracterisa á totas las del poble andalús, com las
platjas, riberas y montanyas de Andalusía son en aspecte, recorts y
misteriosas llegendas diferents de las de Galicia. Si'l viatjer que
suposém, ha volgut enterarse de la situació y condicions generals dels
payssos recorreguts, haurá sapigut que en algun d'ells, com la provincia
de Barcelona, la població es tan espessa com á Inglaterra, puig que cada
kilómetre quadrat conté cent vuit habitants, mentres que en altras, com
las provincias de Albacete, Cáceres, Cuenca, Guadalajara y Soria, la
despoblació está al nivell de Russia, puig que no passan de quinze los
habitants per kilómetre. Haurá vist, que mentres las regions pobladas,
que son precisament las de terreno menys fértil, se veuhen obligadas á
emplear en la industria los brassos que'ls sobran de la agricultura, las
menys pobladas, moltas de las quals tenen bona terra, han de deixar de
conreuharla ó la conreuhan d'una manera rudimentaria, puig que'ls
brassos de que disposan no donan l'abast pera ferli produhir tot lo que
podria. Si lo nostre viatjer s'ha enterat del estat jurídich, haurá
quedat profondament sorprés al veure que algunas regions, que tenen
cossos de lleys completament sistemátichs, basats en los grans principis
de la llibertat civil, los conservan en la meteixa situació en que's
trobavan dos sigles endarrera, ab grans institucions d'aplicació actual
petrificadas y momificadas, com si per'ellas s'hagués deturat lo
moviment de la vida; aixis com altras regions varian á cada punt lo mes
fonamental de llur dret, com si jamay fos prou absorvent l'esperit
d'autoritarisme que l'inspira. Tot aixó y molt més diria en apoyo de sa
opinió l'extranger que's trobés en l'estat que suposém, y ab perfecta
llógica vos sostindria son parer, de que lo que ha vist en son viatje no
es una nació, sinó várias nacions. Si á la fi, en presencia de las cent
y una Constitucions que s'han ensajat, y dels mil y un decrets, lleys,
ordres, circulars y demés disposicions ab las que s'obliga á tota la
part espanyola de la Península, hagués de convencers, de que real y
efectivament los payssos que ha recorregut forman una sola nació,
políticament unificada, es ben segur que s'explicaria l'estat de
decahiment y retrás que hauria notat per tot arreu, y compadeixeria als
que per forsa han de viure dins d'un sistema que no pot deixar de pesar
damunt d'una gran part d'ells com una insoportable tiranía. La
discordancia, ó millor encara, la oposició entre la naturalesa y la
organisació del Estat ha sigut y segueix sens dupte sent la causa
principal de la postració á que han arrivat las varias regions que
forman la nació espanyola.
Las diferencias que hauria observat lo viatjer extranger que suposem,
indican, en efecte, que en la part espanyola de la Península hi viu no
un poble, sino varis pobles. Pera confirmar la indicació, no tenim que
fer més que examinar los carácters dels grupos més marcats. Per poch que
aprofondim en tal examen, ne sortirem completament convensuts de que
dintre de la Espanya actual, las rassas diversas que van poblarla no
s'han fós encara, sinó que, al contrari, lo desentrotllo histórich las
ha portadas no sols á mantenir sinó fins á aumentar llurs diferencias
características.
Agafarem no més que las duas que més directament nos interessan: la
nostra, ó sigui la que forma'l poble catalá y la que ha lograt
imposarsens, ó sigui la castellana. No entrarem á estudiar la basca, ni
cap altra de las moltas que podriam classificar, puig que'ns sortiriam
del nostre propósit, pera'l que'm basta demostrar, que entre nosaltres
y'ls nostres dominadors hi ha prou diferencias pera ser considerats com
dos pobles distints. No farem tampoch un verdader estudi antropológich,
etnográfich ni etnológich de l'un y del altre, ni dels individuos de
que's forman, puig lo nostre objecte no requereix sinó la demostració
d'aquellas diferencias, ab indicacions dels efectes que han produhit en
la marxa histórica del nostre pays. Es, ademés, innegable, que per més
que á Espanya puguin trobarse moltas varietats, grupos y sub-grupos, los
més marcats per llurs carácters, més que distints, diversos y fins
oposats, son los dos de que anem á ocuparnos. Los demés s'aproximan á
l'un ó á l'altre dels dos, de lo qué'n resulta que mirats en globo los
pobladors actuals de la part espanyola de la Península, poden
classificarse en duas grans agrupacions: la central-meridional,
personificada en la gent castellana, y la pirenáica ó nort-oriental, de
la que formem part nosaltres. La agrupació central meridional te per
centre las duas Castellas y s'extén á totas las regions que van ser
reconquistadas dels moros per las armas castellanas: la agrupació
nort-oriental se compon dels antichs Estats que formaren la Confederació
aragonesa-catalana, deventshi afegir tots los que ocupan las vessants de
part d'ensá dels Pirineus, fins al golf de Cantábria. Tots aquestos
Estats y regions, fins los que parlan llengua distinta, tenen mes punts
de contacte ab lo temperament y carácter catalá que ab los dels
habitants del centre y del mitjorn de la Península.
Lo poble castellá es un dels més marcats que hi ha entre'ls actuals
pobladors d'Europa, ahont tant s'han barrejat y fins confós las antiguas
rassas, varietats y grupos. Per certas condicións, no tindriam cap
reparo en col·locarlo en un dels extrems de la escala, qual altre extrem
ocupés la gent anglo-saxona. Si aquesta es la mes completa representació
del positivisme basat en lo sentit práctich individualista, aquell es la
genuina expressió del idealisme, apoyat en lo més inconstant afany
d'abstraccións. Don Quijote y John Bull no s'han pogut compendre ni's
compendrán jamay. Sempre's compadeixerán l'un á l'altre. A John Bull no
li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de
Gibraltar, que de res li serviria, puig que li sobran á dotzenas los
ports buyts de barcos y orfens de comers. Després de tants anys com fa
que'l posseheix, no pot encara compendre l'afany que sent l'altre pera
recobrarlo; pero positivista com es, tot arronsant las espatllas y
sonrihent de compassió, va aumentant cada dia sas fortificacions
inexpugnables, é hi sosté constantment una guarnició que es quasi un
exércit, disposada á totas horas á acudir al toch de alarma. A Don
Quijote no li entra al cervell que John Bull sigui capás de donar á
Irlanda la autonomía, com fa anys ha l'ha deixada pendre al Canadá, á la
Australia, al Cap de Bona Esperansa y á la majoría de las colonias en
que hi abunda l'element européu, y'l compadeix desde'l fons de la seva
ánima. Quan, fa pochs dias, ha llegit, que tot aquell garbuji dels
carrers de Londres, ab tota aquella trencadissa de vidres y desaparició
de joyas y rellotjes al crit de socialisme, no ha donat lloch á cap mida
extraordinaria ni pretext pera fusellarne algunas dotzenas ó centenars,
en nom del ordre y dels grans principis ultratjats, l'ha pres
verdaderament per boig rematat. Si á Madrid hagués succehit la
centéssima part de lo de la capital de Inglaterra, Don Quijote, armat de
totas armas y ab veu tan pavorosa com la que feu en la Venta quan la
cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat
l'estat de siti fins en las discutidas Carolinas y omplert de morts y
ferits carrers y plassas, sinó que hauria amenassat á cel y terra,
pretenent que las demés nacions seguissin lo seu exemple y fessin grans
escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocorre. Pera evitar
perills ideals va expulsar als juheus y moreschs, subjectantse tot
satisfet al mal real de consumar la despoblació del pays y la ruina del
comers y de las industrias, y lo que ha fet no una sinó cent vegadas,
está disposat á repetirho cent y cent vegadas més. Don Quijote no
s'excarmenta may, y fins quan se veu caygut y macat pels blaus de las
bastonadas rebudas en defensa d'una donzella encantada, no espera sinó
que torni á semblarli que la meteixa ó una altra demana quart y ajuda,
pera alsarse com pugui y anar tot tintinejant á cercar qui torni á
amidarli la esquena.
Puig que no n'hi ha cap dupte: un dels grans mérits de la celebrada
concepció de Cervantes es haver encarnat en son héroe lo tipo
genuinament castellá. Es desinteressat, generós, amich de las bonas
formas y mirall de cortesía. Es ja débil de cos, pero més encara
d'intelligencia, y no obstant se sent ab prou alé pera sortir á combatre
contra'ls mons visible é invisible. S'ha fet una lley de la cavalleria,
y se creu bonament destinat á imposarla á qualsevol que no la vulgui
admetre de bon grat. Te un arreplech de llochs comuns, y persuadit de
que en ells s'enclou tota la erudició científica, los usa á totas horas
y's veu capás de discutir ab qui'l contradigui, arrelantli aquesta
ilusió la facilitat ab que logra sempre sinó convencer, fer callar á
Sancho Pansa. Lo discurs sobre armas y lletras y tots los demés que quan
la ocasió's presenta dirigeix als que's prestan á escoltarlo, son molt
més semblants als que avuy fan las delicias de las Corts de lo que
sembla á primera vista. Tenen la meteixa falta de solidés y la meteixa
eruberancia de paraulas. Quatre llochs comuns, disfressats ab amples
ropatjes de colors llampants, fan l'ofici d'arguments, y allá ahont
aquestos no arrivin hi arrivará la llansa ó la espasa, ab tot y que'l
bras no conservi ja quasi forsa ni pera manejarlas. Don Quijote es lo
tipo del generalisador sens base d'observacions propias ni recullidas
per l'estudi. Creu que tot pot reduhirse á una fórmula simple é
indiscutible. Ab una divagació ben vestida pretén resoldre lo mes
intrincat problema, y tracta tot seguit de imposar la solució als demés.
¿Pot donarse un tipo mes genuinament castellá?
Al dir aixó, no s'entengui que pretenguém rebaixarlo, sinó molt al
contrari. Per aquella regla de que cada qual admira al que posseheix las
qualitats que á n'ell li mancan, ningú ha d'admirar tant las bonas
condicions del carácter castellá, com nosaltres los catalans, que som la
revers de la medalla. Per la nostra part no'ns dòl confessar, que las
apreciem en lo que valen, y que'ns encantan tant mes, quant mes
enmotllan lo tipo á la gran creació literaria que'l condensa.
¿Que més que'l quijotisme podia donar lloch á la sens rival epopeya
castellana, que no ha sigut encara cantada per cap dels poetas de la
decadencia de que va ser principal causa, tal vegada perque lo
dessangrament que va imposar al pays venia á ploure sobre mullat? ¿Quin
poble sinó un de tant idealista y divagador en la generalisació com lo
castellá, s'hauria trobat en aptitut d'empendre lo descubriment,
conquista, població y assimilació de las Américas, ni s'hauria atrevit á
tal empresa en las circunstancias en que's trobava? Som amichs de la
justicia, y puig la passió no'ns treu lo coneixement, no tenim cap
inconvenient en consignar que, al nostre entendre, la epopeya castellana
pot posarse al costat al menys de las més grandiosas que's trovan en la
historia que coneixém. Gran y de las que presentan menys miserias al
costat de las grandesas, es la epopeya de las ciutats gregas, baluart
inexpugnable contra las invasions de las extensas unificacions
assiáticas; epopeya que comensa per los heroichs combats al voltant dels
murs, de Troya, y després de passar per las maravellosas lluytas en que
un grapat d'homens lliures deturava aquells aixams de milions d'esclaus
conduhits fins á llurs platjas per un amo, acaba ab lo passeig triunfal
de la superioritat grega fins al cor de la India, extenentse á son pás
fins prop de las murallas xinas per l'un costat, y per l'altre fins mes
ensá de l'Egipte. Plena de grandesas, pero també de miserias, fou la
lluyta que mes tart degué sostenir la Europa cristiana contra la forsa
espasmódica que'l Korán comunicava als pobles; lluyta que va donar lloch
á las creuhadas. Mes ni aquestos fets, ni altres de menos trascendencia
que'ns admiran en la historia, sobrepujan al culminant del poble
castellá. Los grechs y'ls creuhats van mantenir, es veritat, lo centre
de la civilisació y de la cultura en Europa; pero lo génit castellá va
doblar de cop y volta llur imperi en lo món. No hi ha cap altre fet humá
que pugui comparárseli en conseqüencias.
Y la epopeya americana va realisarla la gent castellana fent lo Quijote
com jamay. Quan lo desdonat Colombo va trucar á la porta de Castella,
aquesta, per mes que altra cosa's cregui, era una terra pobre y
despoblada. La pintura que fan d'ella los pochs viatjers de la época,
quals escrits se conservan, es tristíssima. Desde l'any 1465 al 1467, lo
baró de Bohemia, Lleó de Rosmital va visitar las regions centrals de
Espanya, Fransa, Inglaterra, Portugal é Italia, y de totas las páginas
de son llibre se'n desprén la inferioritat material en que's trobava
Castella respecte dels altres esmentats payssos. Lo viatjant, anant cap
á Portugal, va internarse fins á Segovia, desde ahont va dirigirse á la
frontera portuguesa per lo camí de Salamanca, y de retorn, va passar per
Mérida, Madrid y Guadalajara, y va retornar á Fransa per la via de
Saragossa. Per tot arréu no va veure més que terras mitj ermas, plenas
de salvias y romanís, ab escassissims boscos y arbredas, y no va trobar
mes que miseria, fins al extrem de que en molts punts, com fa notar,
"empleavan los fems dels animals pera ferhi foch y courehi lo menjar".
Tan trista com la que acabem d'apuntar es la relació que fa á son Senat
la embaixada veneciana de Vincenzo Quirini, en la qual se fa constar que
"en tots aqueixos regnes y provincias de Castella podia haberhi unas
trenta duas ciutats y cent cinquanta poblacions tancadas (*murate*),
entre grans y petitas, y uns dos mil pobles oberts (*villagi*) y encara
que'l pays sigui molt gran, com que está molt poch poblat, no pot
concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs ó
familias".
La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á
continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del
carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo
pays. "Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse
contra'l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens
de gelosia. Tenen ingeni natural, pero no l'aplican á doctrina ni estudi
de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha
molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un
dia pera apareixer mes grans de lo que son."
La veritat de las relacions qu'acabém de transcriure ve reforsada per
testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan
Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj
mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son
Senat una relació que confirma completament la de son antecessor.
"Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas
passa un any que no hi plou, y la terra s'asseca y endureix fins al punt
de que la rella no si enfonza dos dits." "No crech, afegeix, que hi hagi
una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per
superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del
clima, que no permet soportar grans fatigas." "Ells, diu al cap de pochs
párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las
montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si
s'atrevís á entrarhi un exércit petit, fácilment se'l destruhiria, y si
fos gran, lo mataria la fam."
En tal situació, puig tots los indicis confirman que no pecan de molt
exagerats los judicis que acavem d'extractar, va comensar Castella la
seva gran empresa. Mes si tal era la situació del pays, lo carácter dels
seus habitants estava en lo mes brillant de sos períodos. La lluyta de
vuyt sigles contra'ls moros havia endurit los cossos y retrempat las
voluntats. La tendencia castellana estava ja imposada á tots los que en
la reconquista havian sigut los auxiliars directes de Castella, havent
aquesta absorvit los diferents Estats que se havian anat formant,
enmotllantlos á son afany d'unitat y concentració. La guerra contra'ls
infidels havia exaltat l'esperit del poble en favor d'una religió que
tan be s'avenia ab son temperament y carácter, al meteix temps que la
llicenciosa vida de campanya, si per un costat l'havia empobrit, per
altre li havia despertat l'afany de riquesas, que no sabia adquirir per
medi del travall, puig que en tants sigles de trastorns n'havia quasi
perdut l'agre. La religió y la set d'or, en extrany pero molt explicable
maridatje, van acabar de decidirlo á las difícils empresas pera las
quals se sentia ab vigor sobrat. La iglesia, al dirse católica, no li
deixava dupte de que aspirava á la unificació religiosa del género humá,
y no devia tardar á fer aplicació del exemple. La tendencia
generalisadora castellana prompte y lleugerament va fer la repartició
del mon. La direcció espiritual tocava de dret á Roma; la temporal á
Castella. Per aixó per tot arreu ahont va anar, hi portava capitans y
missioners. Los uns guanyavan ánimas pera'l catolicisme religiós; los
altres conquistavan terras y vassalls pera la corona, que era lo punt
central, lo Papa del catolicisme polítich que somiava.
Y va comensar la epopeya castellana llensantse tres débils naus al Occeá
desconegut. Sols una gent com la castellana de llavoras podia compendre
al gran visionari genovés, y sols ella podia darli companys prou
decidits pera seguirlo durant més de seixanta dias per una mar, quals
misteriosos perills prenian á cada moment proporcions més pavorosas.
Tots los que havian intentat l'empresa, als pochs dias de navegar havian
reculat aterrats y mitj morts de feresa. Lo primer viatje de Colombo,
miris com se vulgui, es lo fet mes heróich que's trova en la historia.
Realisat lo descubriment, una verdadera febra va apoderarse del poble,
que havia compres al gran almirall. Sens atendre á sa debilitat
interior, sens amidar sas forsas, que molts anys després, y quan
disposava ja de mitj mon, no li permetian tenir fora de la Península més
que vint mil homens pera defensar possessions tan extensas, va decidir
conquistar, convertir y assimilarse tot aquell nou món que sols havia
entrevist. Al segón viatje, totas las embarcacions del pays no haurian
pogut contenir á tanta gent com volia acompanyar á Colombo. En los
xabechs ó carabelas de la expedició s'hi van encabir centenars de
personas més de las designadas, y á llur sortida del port, los ulls de
mils y mils que á pesar seu devian quedarse á terra, los acompanyavan ab
llurs miradas envejosas.
Y'ls viatjes, descubriments y conquistas van multiplicarse luego ab
activitat vertiginosa. Al cap de pochs anys ja s'havia pres possessió
del continent americá, y mentres que los Pinzon, Ojeda, Niño, Niecuesa y
molts altres anavan avansant camí cada dia á travers de perills y
privacions inconcebibles, Ponce de León lograva encara distingirse entre
tots, conquistant Puerto Rico y descubrint la Florida, y Vasco Nuñez de
Balboa, ab un grapat no més dels companys que volgueren seguirlo,
atravessava las montanyas del istme de Panamá, á despit del clima
mortífero y del terror que inspiravan las desconegudas tribus guerreras
que hi vivian, y era'l primer europeu que desde son cim veya las ayguas
del Pacífich, que tal vegada amagava altres mons tan importants com lo
que estavan encara descubrintse, y sentava las bases del sistema que
havia d'emplearse en llur conquista.
Mes totas aquestas figuras, cada una de las quals podria donar lloch á
un poéma, van ser luego eclipsadas per las dels verdaders héroes de la
empresa. Cortés llensantse ab alguns centenars d'homens á la conquista
de un imperi poderosament organisat, que semblava que tregués de la
terra exércits pera oposarse al invasor, y tenint prou pit pera cremar
las naus, tallantse aixis tota retirada; Pizarro fent lo meteix en lo
Perú, y dominant l'Estat mes fort de la América sens altres elements
que'ls que uns quants particulars podian proporcionarli, y que á més de
ser pochs estavan sempre mal avinguts, van col·locarse á tal altura, que
tot lo demés va empetitirse. La epopeya castellana te episodis que no's
trovan en cap altra. Aquells soldats aventurers, operant en un mon
completament nou, ab los auxilis á centas ó mils lleguas de distancia,
obrant per la intuhició del génit, van endevinar lo sistema únich que
pot aplicarse á las conquistas de payssos misteriosos, y avuy meteix
encara, si Inglaterra es la primera potencia colonial y sap ferse
respectar de tots los pobles mitj civilisats, no ho dèu sinó á l'ús dels
recursos diplomátichs y medis estratégichs y táctichs que va inventar
Hernán Cortés en la conquista de Méjich. Y ¡quín cop d'ull tenian! Los
punts escullits per ells com assiento de las primeras colonias, son
encara los que avuy acaparan tot lo comers d'América. Las primeras
barracas construhidas per Cortés portaren lo nom de Vera Cruz, y Vera
Cruz es lo gran port de Méjich. La metrópoli de la América del Sud en lo
Pacífich es Lima, y l'emplassament de Lima y fins los plans de la ciutat
son obra de Pizarro. En tota la gran epopeya castellana hi vessa la
vida. D'una de las expedicions parcials al interior del Perú, realisada
per Gonzalo Pizarro, se'n separa un capitá obscur, Francisco Orellana, y
llensantse á un riu, á bordo d'un mal bergantí construhit per sos
meteixos soldats al mitj de las soletats de las alturas dels Andes,
segueix la corrent, y acompanyat sols d'algunas dotzenas d'homens, sens
temor á lo desconegut ni á las tribus guerreras de que té indicis,
emprén lo riu de las Amazonas, y per entre mitj de rocas, y de salvatjes
enemichs, á punt á cada moment de veures arrossegat per las corrents cap
á la ruina, arriva ab la gent famolenca y despullada á la embocadura,
y's trova navegant en l'Atlántich. Havia atravessat tot lo continent
americá, desde l'un al altre mar, en condicions tals, que ni avans havia
tingut qui'l precedís, ni ha tingut després qui l'imités. ¡Y aquest fet,
com cent y cent d'altres, es sols un petit epissodi de la gran epopeya
castellana!