jaqué, y á tancar la finestra, á la qual no s'atansá sense 'l terror
y la curiositat del assessí. Peró sos ulls escorcollaren en va tota
la plassa; l'Albert havia desaparegut.
Després d'una nit de lluytas dolorosas, no havia sabut aquell enamorat
empendre 'l camí sens tentar la casualitat d'una entrevista, d'un
derrer adeu, sense grabarlo, al menos d'una ullada, en aquellas
parets volgudas que li parlarian al cor lo dols llenguatge dels
objectes pertanyents al ser estimat, que li revelarian ab un llum, ab
una finestra més ó menys badada, còm seguia 'l nen, causa dels
presents afanys d'aquella dóna estimada per la qual anava á
sacrificarse ab una generositat tan heróica com secreta.
Lo cor partit y pantejant, arribá allí com tot enamorat, cego, sens
somniar perills ni emboscadas, empés pe 'l amor, per l'ánsia
devoradora de consol. Los reflexos que 'ls moviments de D. Pau
promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava,
l'atragueren més y més; aná acostantse, acostantse maquinalment. Un
raig d'esperansa consoladora li aixamplava 'l pit: "Da. Isabel
l'havia vist, la finestra de l'armería tremolava, s'obria, ella eixía
á darli gracias de sos cuydados, á dirli adeu"... quan la detonació
li glassá las sanchs y 'l bolet li caygué á terra atravessat per la
bala. L' instint de conservació li feu empendre vergonyosa fuga, que
sostingué tant com, tombant lo cap, ovirava la casa Galcerán. Per fí,
un panteig insoportable 'l feu parar, y, arredossat á una casa, tot
revenintse, comensá á considerar sa situació. No podia haver
descarregat contra ell més que 'l hereu Galcerán. La campanya d'_El
Huracan_ li havia d'enfornar la gelosia al pit, y aquell home degué
arribar de sobte, assedegat de venjansa... Oh! qué havia fet? Quína
imprudencia més espantosa! Tot ho havia perdut ell. La tranquilitat
d'aquell matrimoni era ja impossible; inevitable la desgracia de
l'Isabel! Y al considerarse principal autor de la desventura
d'aquella dóna, cregué que se li esberlava 'l pit, s'execrá á si
meteix, malehí la propia existencia y envejá la mort, únich refugi
contra la persecució de la fatalitat que 'l oprimia.
Una forsa secreta l'empenyé altre cop carrer avall. Tot estava
solitari; lo cel, d'un blau desesperador, anava inundantse de llum,
d'una llum espansiva y riolera que contrastava ab la quietut
d'aquellas casas tancadas de dalt abaix. L' Albert sentí una
esgarrifansa de repulsió; alló era Vilaniu, aquell gran cau
d'escorsóns tan afavorit per la naturalesa, tan acaronat pe 'l sol.
Nó, ni un moment més. Son bau l'havia enmatzinat; mentres fora allí
no faria més que mal. Evitar las consecuencias del que ja havia fet
era impossible. Si hi havia una Providencia, y aquesta s'apietava
d'aquella pobre víctima, fora l'única que podria salvarla. Potser la
trauria de Vilaniu,... Potser... --sa imaginació febrejava--
potser... fins la llensaria en brassos de son amor...
Sens adonarsen, havia arribat l'Albert al portal de Baix. Un soroll de
picarols trencá son desvari: era la diligencia qu' anava á eixir de
la vila.
--Y donchs, que s'es adormit? --preguntá 'l majoral, parant los
animals-- ¿Qué no vol venir?
L' Albert respongué ab lo cap, se ficá en lo carruatge sens badar
boca, y, desde son recó, al arrancar los cavalls, llensá á la vila
que 'l vejé naixer un esguart de fástich y odi. Després se tombá de
cara al encoixinat, y llágrimas ruhentas li escaldaren la vista.
### X
Quan, aquell dematí, 'l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y,
en lloch d'aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se
fereix.
--Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó?
L' interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls
encare roigs de tant plorar.
--¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no
me n' has dit res, y encare l'has ajudat á fugir?
--Nó, home, nó; no'n digas fugida. Es qu' á tots dos nos ha faltat cor
pera dirt'ho. Com qu' aviat t' enfadas tant, tu mateix t' ho perts
--respongué ella, deixantse caure en la primera cadira.
D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora
del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar
per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las
escusas de la seva pobre dona.
"Es á dir qu' ell era un zero á l'esquerra; qu' á casa seva 's prenian
las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell
no fos ningú!... Qué s'havian pensat mare y fill? Per més que
l'Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d'edat, no
era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l'autoritat d'un
pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat
tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á
respectarlo..."
--Com s'entén? ahont aném á parar?... No sabéu qu' un pare es
representant de Deu á la terra?... Estém ben guarnits de la manera
que
's posa 'l mon!
--Peró, home...
--Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y
no
'm vingas ab rahóns de mal pagador... La vostra sòrt es que jo no so
amich d'escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de
Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils...
--Peró si...
--Vols fer lo favor de callar?... No 'm vinguis ab peros ni cuentos. A
mi no 'm farás veure Sant Cristófol nano, á mi no 'm desferás que
l'Albert es un mal fill, que s'ha acostumat á anar per las sevas
sens contar ab son pare pera res. Veus lo que 'm va passar ja ab
alló d'en Solá. Ell sabia bén bé que'n Pinyol no tenia rahó,
peró 'm va explicar may, per ventura, la lley en que s'apoyava?...
Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si
ja no existís al mon. No vull saber més d'ell; no li enviaré un
xavo; que s'arregli...
--Si tornará, home, si tornará...
--Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los
peus!... No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al
meu costat que may me comunicava res, que may m' aprobava res?...
Donchs que no torni... que s'estiga á Barcelona... á veure qué li
darán allí... darrera alguna donota. Ah! ja'n tinch bén bé jo la
culpa de lo que m' está passant: jo no li hagués enviat may: jo
hagués cregut á D. Joseph que sempre m' ho deya.
--Pero, veus? D. Pau bé ha tornat...
--Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha
pogut de menos. Per que, vet aquí que 'ls hi donan á ciutat: que
fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y
després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen
viure bons y sans... Pero vés quin goig se'n va veure D. Joseph de
son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa
forta; nosaltres no podém mantenir duas casas...
Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una
carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal
salt lo cor, que la desclogué d'una esgarrapada ab l'intent de
llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa
excitació, tingué d'asseures, s'aixugá 'l front, s'encabalcá 'ls
quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá:
--Que diable hi deu haver!... D. Pau es aquí y't demana á tu,
Francisqueta.
--A mí?
--A tu, á tu.
--Ay, que 'l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria
Santíssima!
--Nó, dona, aixó nó; --més aviat será qüestió del pobre Pepito --saltá
D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! --cridá tot seguit.
La minyona, que no s'havia allunyat cinch passos, entrá arreu.
--Qui ha dut aquesta carta?
Era 'l cotxero qu' esperava encare abaix la resposta.
--Y donchs, feslo pujar.
Lo cotxero aclarí 'l misteri: donya Isabel estava malalta, havia
abortat.
--Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á
anarhi.
Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que 'l senyor no
volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu' estava desconsolat per
creures causant d'aquell fracás. Y esplicá l'historia de la pistola
tal com l'havia sentida de la cambrera. L' espant d'aquella detonació
imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau
s'havia mort.
Peró D. Ramón, portat de son bon afecte, no s'entengué de rahòns y,
sens esperar á sa muller, feu via á casa Galcerán ab lo cotxero,
informantse més minuciosament de tot, estranyantse ab lo major candor
d'ignorar encare l'embrás de Da. Isabel.
De sobte, atravessant pel carrer del Pou, topá ab lo senyor rector.
--Ahont va don Ramón, tant cremat? preguntá 'l sacerdot senzillament.
Lo vell Merly, no poguent ocultar l'angúnia que l'empenyia, tractá
d'escabullir lo cos, accentuant molt la necesitat que 'l cridava á
casa Galcerán.
--A casa Galcerán?... Que hi há alguna desgracia? --feu lo rector,
emocionat de veras, y ajuntantse ab D. Ramon instintivament.
--Y bén grossa potser, respongué l'amich dels Galceráns, tocat ja per
lo interés que manifestava 'l senyor rector, y desitjós d'atreure'l
fins á aquella casa pera mellor consol.
Y escursant lo pas y deixantse endevantir pe 'l cotxero, explicá, fil
per randa, l'ocorregut d'ahir al vespre ensá.
--Ja veu quinas tribulacións, senyor rector.-- lo fill y la senyora,
tots dos malalts, pobre don Pau!... Ja li dich jo que n'hi ha un
feix d'aquest mon!... Figuris qu' aquest matí á mi també se me n'
ha anat l'Albert á Barcelona... qu' are'ns podria fer bon servey.
--L' Albert! --exclamá 'l rector, obrint los ulls desmesuradament y
quedantse rumiant una estona-- ¿Peró, cóm? pera no tornar? ¿No
havia obert despaig aquí?
--Qué hi fará sí 'ls joves semblan ximples? Las ha dadas en qu' aixó
no li agrada; qu' aquí no s'hi troba bé y vájili al derrera. Jo ja
sé qu' aquí no té certament lo porvenir que pot trobar al costat
del senyor Olivó... peró vosté no negará que, veures separat del
únich fill qu' un té, es molt trist.
Peró 'l rector, qu', evidentment encaparrat, ja ni 'l sentia, 's
contentá ab respondre incongruentment ab un:
--Bé, home, bé... ¿Y... ha dit que D. Pau es aquí, eh?
--Ah, sí. Lo que falta saber are es si'ns rebrá.
Lo capellá arrugá l'entrecellas com qui no entén prou bé.
--Aixís ho suposa 'l cotxero. Sembla que don Pau está tan afectat, que
no vol conversa, que no está per ningú.
--A veure, á veure... --interposá en to dubitatiu lo sacerdot, tot
recullintse 'l manteu pera muntar lo primer grahó de la gran escala
hont havian arribat ja.
La sota-cambrera 'ls instalá en la saleta de confiansa, repetint los
dubtes insinuats ja pe 'l cotxero. D. Pau no havia tret lo cap de la
cambra del nen hont permaneixia tancat, com no fos pera parlar ab lo
doctor Roig, y havia declarat resoltament que no volia veure á ningú
més.
--No obstant, si sab que som nosaltres... --indicá D. Ramón.
--Nó, no hi vol dir res --saltá 'l rector-- esperém; no l'incomodi,
bona minyona. ¿Cóm está la senyora? Ha deslliurat ja?
--Fa un quart, senyor rector.
--Bé, bé, bé, bé; esperém, donchs. No ha dit, vosté, don Ramón, qu'
arreu vindrá la sua muller?
--Miri: ja es aquí.
Lo rector s'aixecá y digué á Da. Francisca, mentres se treya la
mantellina, que si l'estat de la malalta ho permetia y s'ho podia fer
venir bé, li indiqués qu' ell era allí. Aquella desaparegué ben
prompte per las habitacions de donya Isabel, mentres los dos homens
s'aclofavan pensívols y silenciosos en senglas butacas. Los
finestrons estavan talment ajustats qu' aquells bons senyors boy
no 's podian veure. Mellor pera reflectir, pensá 'l rector; y tot
ajeyent lo front sobre 'l palmell de la má esquerra, s'entregá á la
meditació en cos y ánima. Peró D. Ramón, que per un moment semblá
imitarlo, arreu comensá á remenarse ab frisansa. L' esperit de son
rellotje, 'l tich-tach del péndul que guspirejava demunt la xemeneya,
l'adolorit grinyol de las portas que 'l servey obria y tancava
discretament, cent petits sorolls que venian de las pessas
inmediatas, lo distreyan, li esmicolavan lo temps en una successió
eterna, excitavan sa curiositat y li comunicavan l'impaciencia del
prés. Acostumat á recorre aquella casa ab complerta llibertat, l'home
no podia avindres á semblant inacció.
Afortunadament no trigá en apareixer la seva dòna pera manifestar á
aquell sacerdot que Da. Isabel desitjava parlarli. Després, quedant
sola ab son marit, digué en veu baixa:
--Pobre senyora, pe 'l primer que m' ha preguntat es per l'Albert...
peró d'una manera que t' hauria trencat lo cor.
--Y donchs; que potser també ella sabia lo que jo ignorava encare?
--Sí. Es á dir sí; nó --saltá la pobre dòna, repensantse y confonentse
ella meteixa al volguerse explicar la vehemencia ab que li havia
parlat Da. Isabel-- lo que hi ha es que... d'alló... com qu' ahir
al vespre l'Albert no va venir, y jo vaig dirli qu' estava malalt,
en mitj de la febre qu' ella ha passat, quí sab com lo veya? Potser
mort; perque no pots pensarte quants cops m' ha fet repetir qu'
estava bo y en camí de Barcelona.
D. Ramón, sens objectar paraula, 's quedá tamborinant en los brassos
de la butaca, y regirantse penosament cada dos segóns. L' home no
entenia la conducta de D. Pau. Encare qu' aquest volgués cuydar al
seu fill,
¿per qué refugir lo costat dels bons amichs? Ell no 'l trauria del
capsal, peró hi entraria á ferli companyía, li daria compte de tot
lo fet en l'alcaldía durant la seva ausencia, parlarían del curs
donat al assumpto Rodón, lo distrauría, en una paraula. Després,
aixecantse y aplicant un moment l'orella á la porta de la armería
per hont havia desaparegut lo rector:
--Peró qué fa aquest home? qué per ventura la confessa?
--Peró, home, si no fa dos minuts qu' hi es --saltá Da. Francisca, qu'
en aquell moment pensava en quin tros de camí 's trobaría 'l seu
fill.
--Calla, que sento passos --feu D. Ramón, contenint fins la
respiració.-- Algú truca ab los nusets dels dits dins del quarto
del nen... Prou es ell, prou. Quí has deixat ab donya Isabel?
--A ningú més.
--Oh, donchs, prou es ell, prou... ¿A qué venen aquets misteris? Qué
significa tot aixó? --exclamá 'l vell Merly, tot penedit d'haver
portat allí á quí sabia arreglárselas pera veure á en Galcerán
avans qu' ell.--
¡Ca, si no hi ha res més manifasser que 'ls capellans!
Y engelosit com una criatura, torná á regirarse per la butaca,
llambregant ab esguarts de fòch los tòchs metálichs que lluhian per
las parets, caragolant l'ala del barret de palla que tenía en las
mans, encavalcant y descavalcant las groixudas camas sota la bola de
son ventre botarut, mentres la seva dòna, molt recullideta, seguía
pensant en son fill desde 'l sofá.
Ja havia mirat dos ó tres cops l'agulla del péndul acostanthi'l nas D.
Ramón, quan per fí torná á sentir remors estranyas. Corregué á espiar
y li semblá llavors, que 'ls dos homens entravan plegats á l'alcova
de Da. Isabel.
--Te dich que no entench que 's remenan.
--Y déixals fer, home, per Déu.
--Es que suposo que donya Isabel no estará en perill de mort per que
la confessin ó tractin de cosas majors... Mira qu' es qüento!
Qué 's deu haver embolicat per allí dins aquell capellá? Ja't dich
jo que fará bon sol quan jo 'l torni á portar per aquí.
Y D. Ramón, ofuscat per la gelosía, arribava á ofendres y á creures
deguda com un favor la visita d'aquell sacerdot. Per aixó quan,
finalment, lo senyor rector eixí y li allargá la má pera despedirse,
lo vell Merly feu en to evidentment ofensiu:
--Vaja, ja ha sortit ab la seva?...
--Sí, y me'n podria dar las gracias --respongué l'interpelat, qui 's
sentí injustament ferit.
"Aixó es bo; 'l mon al revés" --pensá D. Ramon, interpretant á sa
manera aquellas paraulas misteriosas.
--Ah! --saltá 'l rector, tornant enrera duas passas de la porta qu'
havia ja atravessat.-- M' ha encarregat don Pau que tingan la
bondat de no entrarhi, que ja 'ls cridará.
D. Ramón lo despedí ab la llambregada del prés á qui venen á posar un
nou grilló. Plé de malhumor insoportable, torná á asseures; peró, al
cap d'un moment, s'aixecá, resolt á sortir una estona. Aquella saleta
tan fosca, tan trista, tan plena de privacions y entrebanchs, li
semblá un calabosso. Tenia fam de respirar ab llibertat: se plantá 'l
barret y eixí... Peró quan se trobá á l'escala, no gosá arribar al
carrer; torná enrera y 's contentá ab baixar al jardí, tot exclamant
interiorment:
--Al menos hagués explicat qué s'han fet per allí dins!
Mes, era aquest un secret que no arribá may á oidos del bon vell, bé
que prompte un' altre enigma vingué á ofegar en son esperit la
curiositat primera: la conducta estranya qu' en lo successiu guardá
D. Pau, negantse á escoltarlo ni dos minuts, negantse á rebre fins á
las personas de més suposició que s'interessavan per la salut de sa
muller.
Aquell home tan donat á la política, tan fayent y sociable, semblava
un altre. Desvanescut, per aquell sacerdot y pe 'l jurament de sa
muller, lo dubte que 'l crucificava, s'espantá de sí mateix. Si per
gran xaripa l'Albert havia escapat ab vida de aquella injusta
agressió, quí li responia are de la sòrt de Da. Isabel? Oh, quína
imprudencia més horrible! Ell, ell, l'assessí de sa muller, de la
mare de sos fills, cego butxí d'un ángel ultratjat y perseguit per la
més infame mentida!
D. Pau no sentia més dalé que 'l de reparar lo mal causat, salvar,
retenir aquella dòna estimada. L' amor sentit per ella l'abrusava com
may, s'accentuava com may sobre sos fills, sobre tot lo qu' ella
havia estimat ó havia mirat un dia ab interés.
Lo doctor Roig se reservava 'l pronóstich devant la decidida propensió
d'aquella naturalesa á un fenómeno tan anormal y perillós; mes no
desesperava de salvarla si la febreta cedia. Tot havia anat bé, y 'ls
dolors lumbars y abdominals de que 's queixava la malalta eran
senzillament consecutius. Peró D. Pau no sossegava: ell meteix volia
cuydarla, observarla á cada instant, y, si de cas eixía de l'alcova,
era no més pera subjectar al nen que, per una d'aquellas
resurreccións de criatura, ja ballava dalt del llit, y pera tancarse
breus minuts en l'escriptori hont desfogava lliurement lo dolor que
l'oprimia.
Al segón dia, Da. Isabel presentava una extrema palidesa y una
hemorrágia creixent. Lo doctor Roig arrufá 'l nas y no pogué amagar
certa alarma. D. Pau s'atreví á indicar la probable conveniencia
d'acudir á tractaments enérgichs; peró 'l senyor Roig era partidari
decidit del sistema espectant, no hi hagué medi de persuadirlo. A las
quatre de la tarde, la malalta estava pitjor; havia tingut unas
esgarrifansas que li duraren tres quarts d'hora, la hemorrágia
creixia en quantitat y fetor, los dolors abdominals desapareixian y
la cremor de la pell y 'l pols aumentavan. Llavors lo doctor Roig
s'empenyá en prescriure una sangría. D. Pau comensá á dubtar de la
ciencia d'aquell metje, qu' á Vilaniu passava per una ilustració
médica. Tement un desenllás fatal, telegrafiá al seu sogre, que
comparegué l'endemá á la nit, y aquesta meteixa nit demaná á consulta
dos metjes de Barcelona.
Mentrestant, á la casa acudia mitj Vilaniu, uns oferintse de cor, com
la repenedida senyora Montellá, que s'instalá al costat de Da.
Francisqueta á compartir ab D. Pau los cuydados de la malalta, altres
sens més afany que 'l de tafanejar. Lo general y D. Ramón rebian á
tothom en lo menjador y excusavan lo retrahiment del amo de la casa,
que seguia més malhumorat cada dia.
Acostumat á dominar y malavesat per la sòrt, D. Pau se consumia devant
l'impotencia de la medicina que 'l condemnava á tascar per primera
volta
'l fré del impossible. Possehit de l'alarma, á cada nou síntoma
enviava á cercar al Sr. Roig, y quan aquest arrufava 'l nas, li
llensava una mirada d'odi. Uns cops girava 'ls ulls al cel com
fembra esporuguida, demanant clemencia; altras vegadas desconfiava
de la misericordia divina y s'imaginava á Déu un ser impassible, cor
de roca, desprovist de tot amor per la seva creació, renegava de la
seva crudeltat y plorava y picava de peus ab la rebequeria d'una
criatura consentida. Peró, al menor raig de esperansa, tornava á
reconciliarse ab lo Creador, y, 'ls ulls plens de llágrimas, li
demanava apoyo, una sòrt d'aliansa que després recompensaria posant
á contribució totas sas forsas que ja 's sentia renaixer y creya
altre cop prepotents. Son pensament era presa d'un mar procelós,
tantost enlayrat á la cresta de l'ona més superbiosa, tantost
estimbat al xuclador del dubte, tantost escupit á la tova platja de
la fé, hont, afadigat de lluyta, hauria volgut reposar, per' esser
altra volta xuclat d'aquí y sumzejat sens compassió. Y si de cas en
aquest trasbals insoportable li passava com un llampech l'idea de
que sos enemichs podrian pendre per gran victoria la mort de Da.
Isabel, se li capgirava 'l cervell, la rabia 'l cegava, 's posava
furiós. Son torment era tant més crudel en quant no podia esbravarse
ni per la válvula consoladora de l'amistat. Tota l'expansió de son
dolor quedava reduhida á traspuar pe 'ls fets. Quants rodejavan á D.
Pau veyan traslluhir aquell dolor en la vivesa ab que parlava als
metjes, en la tendresa ab que tractava á sa muller, en l'energía y
dalé ab que li aplicava 'ls remeys, y 'l desfici ab qu' esperava
llurs efectes. Més tart, se li pintavan á la cara 'l descoratgement
del desengany y l'abatiment de forsas; sos llavis, per aixó, no 's
desclohian; girava en rodó y, sens haver proferit un suspir, ni un
gemech de pena, corria á tancarse, alterós é intractable á quants li
eixian al pas.
La Queta, qu' havia comparegut de nou á la casa, ficantse, si't plau
per forsa, á la cuyna á ajudar al servey, desitjosa de perdó,
s'atreví un dia á demanarli que l'enmenés á l'alcova. L' hereu
Galcerán, sens pararse á escoltarla, l'amidá de cap á peus ab una
mirada verinosa, y maná secament que llansessen aquella dòna al
carrer. Ella quedá feta una mar de llágrimas, peró, ab la esperansa
d'ablanir aquell cor, no hi hagué qui pogués arrancarla d'allí. Tentá
una segona vegada, quan ja havian vingut los metjes de Barcelona, y
D. Pau se posá fet un foll al veures desobehit.
--Trayéume á fòra aquesta desagrahida: no la vull veure més!
Y com si no trobés un mot prou aspre qu' afegir, intimá á la Queta ab
un cop de cap y tocant l'ase.
Senyors y servey miravan á D. Pau encongits y temerosos, los uns
tement per sa salut, los altres una rauxa de geni que 'ls deixés
malparats. L' única persona á qui mostrava tendríssima afabilitat era
Da. Francisqueta, la mare, la genuina representant del jove
injustament escomés. Ella no li parlava de política ni de negocis;
compartia ab ell los cuydados de Da. Isabel, y allá, al fons del cor,
plorava l'ausencia d'un ser estimat, certament ben digne del respecte
de son agressor. Mes, fòra de l'afligida mare, D. Pau no atenia á
ningú. Per aixó, fins son sogre callava al veure'l entrar, D. Ramón y
en Llebreta li feyan pas, ab los ulls á terra, esperant, com dos
gossos bastonejats, l'adveniment del favor perdut.
D. Ramón, sobretot, estava inconsolable; aquell despegament y'l del
seu fill eran dos claus que tenia clavats al cor. L'Albert no havia
escrit més qu' una carta donant part de la seva arribada, insinuant
apenas la necessitat de perdó, com si son darrer determini fos lo més
natural, y sens llansar l'esperansa més remota de tornar á Vilaniu.
"Quatre ratllas y en lletra desordenada! Aquí 'l tens: ja torna á
esser á Barcelona, ja 's hi troba com lo peix á l'aygua, ja escriu
d'una esgarrapada, distret, sense ni saber qué dirnos... Té, l'única
part un xich afectuosa es aquesta hont demana novas d'en Pepito y de
Da. Isabel... Si no fos per aixó, potser ni'ns pregaria que
cuytessim á contestarli."