Vilaniu anava remogut per un sol crit: la jove Galcerán se moria! En
la derrera consulta, 'ls metjes l'havian desahuciada, no hi havia
remey. En cassinos y cafés, pels rotllets de las botigas, en visitas
y escriptoris nos parlava d'altri, y tot eran comentaris y disputas
sobre la causa determinant d'aquell accident. Hi havia qui no
s'amagava de suposar devant del vell Merly, que si D. Pau havia comés
alguna violencia, un quasi-assessinat. ¿Qué era, sinó, una certa
detonació que,'l meteix dematí en que caygué malalta Da. Isabel,
havian sentit los vehins de la plassa? La compradora de las monjas
assegurava que 'l tiro havia retrunyit dins meteix del entresol.
Ella, al cap d'un minut, vejé á D. Pau tancar la finestra. D. Ramon,
encés d'ira, omplia de fástichs á qui tal deya, y esplicava 'l fet
com los criats. "Alló podia passar al més destre, tot lo demés era
una calumnia de mala lley; y que 's tinguessin la llengua, perque,
com alcalde, era capás de férne una de las sevas."
Entre 'ls qu' havian dat acullida al suposat adulteri, la malicia
anava més lluny, relacionant la fugida de l'Albert ab l'arribada de
D. Pau. De segur que l'adúltera havia cuytat á avisarlo, y quí sab
qué havia succehit? Un dels qu' havian marxat ab lo noy Merly
assegurava qu' aquest no badá boca en tot lo camí, sempre ab la cara
amagada al recó... y que duya 'l bolet brut y escaixalat de l'ala com
si li haguessen tombat de un cop de pedra.
Los metjes de Vilaniu parlavan de las ocurrencias sens eixir dels
dominis de llur professió, atacant durament l'ineptitut del company
Roig que, com deyan los de Barcelona, havia prés l'_a_ per la _b_.
--Perque, senyors, de qué's tractava aquí? D'una metrorrágia puerperal
inmediata. ¿Deguda á qué, senyors? A un vici constitucional, á una
cloro-anemia prou coneguda, y determinada no més qu' accidentalment
per una commoció moral. Y bé, donchs, administrar una sangría,
acudir á antiflogistichs en casos aixís, trobarse ab una malalta
que té la pell cremosa, las extremitats fredas, lo ventre fluix y
espalmat, una gran excitació nerviosa y cent quatre pulsasions y
aplicarli sols una tela de moltó y acudir á simples sudorifichs, no
es desbarrar? No es matar la malalta? Lo que calia era un
tractament tot oposat; bons caldos, vi ranci, cordials, injeccións
intra-uterinas. Los companys de Barcelona aixís s'espressavan y
tenian rahó: lo metje Roig era un ase.
Peró 'ls profans se posavan del cantó del Sr. Roig, gloria de Vilaniu,
y suposavan que tot alló eran envejas y rivalitats fomentadas per la
presumció dels metjes de ciutat, una colla de sabuts que, de segur,
l'haurian morta primer que l'altre. Los criteris vacilavan, no devant
de las rahons, sinó devant de qui las emitia, y aixó, tant si 's
parlava de medicina, com si 's sostenia la murmuració del atentat de
D. Pau. Solzament las enemigas de las Ocas mantenian certa reserva,
com espalmadas devant lo perill de veure á aquestas trumfar altre
cop. La mal continguda satisfacció de la Sumpteta acabava
d'escamarlas á totas. De segur qu' havian pecat de massa crédulas,
que llur bona fé havia sigut sorpresa. Y empesas per una por
interessada y pe 'l supersticiós respecte qu' infundeix la mort,
llansavan llágrimas de penadiment, é invadian la casa Galcerán en
actitut de protesta, assedegadas de reconciliació. La Montserrateta,
ja lliure de sa gelosia, repetia á tothom que la seva mamá estava
prendada de las virtuts de la malalta á la que 's podia donar lo
combregar á las foscas; Da. Francisqueta pe 'l meteix; lo Sr. Rector
no tenia prous paraulas per' alabarla. ¡Quín disbarat, donchs,
d'haverla abandonada per _un dicho me han dicho_!
¡Quína bestiesa d'escoltar tot aquell teixit d'injusticias! ¡Cóm
havian caygut al parany!
Llavors se feu una reacció en molts esperits; tot eran alabansas pera
Da. Isabel, planys y temors de perdre á una senyora tan exemplar y
respectable. Mitj Vilaniu aná al combregar que presidiren D. Pau y 'l
general en persona. Un reculliment extraordinari regná per tot lo
curs. Essent de nit la cerimonia, totas las finestras, portas y
balcons estavan sembrats de llums. La llarguíssima professó caminava
ab imponent quietut, al toch llunyá de la trista campaneta, y 'ls
espectadors observavan en silenci 'l nombre y calitat dels
concurrents, entre 'ls quals no faltavan ni 'l pubill Tárrega ni'n
Riudabets qu' anava tremolant de camas y groch com la cera. Derrera
del Senyor, s'empenyia una inmensa cua de dònas vestidas de negre y
encaputxadas, lo rosari en una má y una candela en l'altra. Quasi de
cada porta sortia alguna dòna á engrossar aquell núvol negre sembrat
de estrelletas d'or. La passada havia durat mitj' hora. Peró ahont se
clavaren principalment los ulls del espectador fou en lo rostre de D.
Pau, esgroguehit, transmudat, roigs los ulls, lo cabell enrera, la
faç estirada, tot son posat caygut.
La lluyta d'aquells dias havia aclaparat al gegant. Quan los metjes
declararen que tot era ja inútil, aquell geni indomable quedá rendit.
Llágrimas silenciosas solcaren son rostre, sos accionats y sa paraula
eran per demés tendres ab tothom. Veyent altra volta á la Queta,
l'agafá de motu propi, l'acompanyá al capsal de la malalta á rebre
l'absolució desitjada, y, com si aixó no bastés, desseguida apretá á
la commoguda vella entre sos brassos. Després torná á l'espona pera
no abandonar ja més la má d'aquella dòna estimadíssima, pera
infundirli forsas ab que sostindre la desgarradora lluyta,
arruixantla de tendresas y petóns compassius. Y si sa mirada queya
sobre 'ls demés, seguia impregnada d'igual compassió. Son cor s'havia
omplert d'una tendresa tristíssima, beguda al capsal d'aquell llit,
barreja de compassió y basarda al'hora, que naixía de la presencia
del perill y de la conciencia de la propia inutilitat. ¿Qué eran tots
ells devant la Mort? Res; uns sers tan frévols y dignes de pietat com
aquell tan volgut qu' allí agonisava.
Y no obstant, duas horas després, quan donya Isabel finá, D. Pau sentí
renaixer son carácter. Una llágrima grossíssima li entelá 'ls ulls,
se tirá als brassos de son sogre qu' havia caygut sobre 'l sofá,
estrenyé fortament las mans de sos amichs y servidors, besá ab deliri
als nens, y entrá de dret al escriptori á fer plans y donar ordres.
Ningú 'l vejé plorar més: una glopada de fel havia estroncat lo doll
passatger de sa tendresa. Son cor sentia un odi tan universal per
Vilaniu com lo del meteix Albert; peró en sa cara hi havia tota la
dissimulació del polítich hábil.
L' endemá, queya com una bomba sobre Vilaniu la nova de que l'hereu
Galcerán se'n duya 'l cadavre de Da. Isabel á Barcelona. Tots los
esperits bategaren corpresos d'un meteix temor: la porta dels
Galcerans ja no s'obriria més, la primera família del poble 'ls
abandonava, era per Vilaniu com la cayguda d'una dinastia. Aquella
escala fou un jubileu de gent qu' anava á enterarse bé, á tentar de
dissuadir á aquell senyor. D. Ramón, lo primer, pregá mitj' hora: no
podia compendre qué movia á D. Pau á pendre un determini com aquell
que seria interpretat com senyal d'aburrició ó desconfiansa, y, per
consegüent, havia de congriarli enemistats y apartarli la gent de las
urnas.
L' hereu Galcerán dava á tothom la meteixa resposta de sentiment
familiar: era per una delicadesa vers al seu sogre qu' estava de
quartel á Barcelona: ningú 'l tragué d'aquí.
Y veure marxar, carretera amunt, aquell atahut, dins d'un cotxe
endolat, y derrera d'ell tota la família y servey de la casa en dos
cotxes més, fou un dol y un afront per Vilaniu.
Lo dia, successor d'una nit de pluja, hi ajudava. Boyras borrimosas de
tardor tapavan las montanyas dels voltants; un plujím invisible y
fret atravessava la roba, apagava la pols del camí, ensordía 'ls
sorolls, posava sucosas las descoloridas fullas que salpicavan encare
l'esblanquehit brancatje dels plátans. La carretera traspuava un
fanch bituminós que s'enganxava en feixugas placas á las solas. Las
terras de conreu s'extenian á dreta y esquerra com ermots amarats, y
la migrada vegetaciò dels horts s'ajeya esllanguida y plorosa com
anyorant lo sol, qu' aquell cel de llet reduhía á las condicions
d'una lluna entelada.
Lo portal de Baix s'omplí de gom á gom. Centenars d'amichs y tafaners
qu' hi feren cap, seguiren ab la vista 'l trist convoy, clavats al
peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l'emigració
d'una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y
empenyentse com payassos, s'obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat
d'ells, una blusa de teixidor á l'espatlla, una catxutxa aixafada al
front, avansá devant la multitut, s'aixancarrá cómicament, y fent
corn de la má, cridá en veu grossera y forta:
--Bon vent... madur!
Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix
un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou
amatent per' assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d'altres
condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop
que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.
Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols
aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse,
enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d'un cotxe,
suspesa sobre 'l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora
s'enterbolia quan aquella taca negra 's redressava dalt del serradet.
Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada,
amarada d'humitat, plegá 'ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens
comunicarse cap impresió 's destriá, apretant cada qual lo pas vers
casa seva.
En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer;
lo primer ab las mans á la butxaca y 'l cap cot com un mort de fam;
lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan
boca. Al pobre vell, la vara d'alcalde li caygué dos cops al fanch. A
la fí, pera dar l'adeu á son company, sos llavis mormolaren:
--Es massa fort aixó, es massa fort...
Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig,
no
's pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que
s'extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada,
servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al
arribar á casa seva, vejé qu' aquells fils l'havian cridat, fent
estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas
paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.
Era inútil. L' Albert, enterat del desastre Galcerán pe'ls diaris,
havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí
que 'l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot
Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d'onze,
arrossegant una cama, 'l cap y 'l bras esquer penjant, la boca tòrta
y babosa, plorant á cada amich que l'aturava, sempre de brasset d'una
dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da.
Francisqueta.
Fi.