per revelarli la calumnia de que soch víctima.
--Peró, Isabel, vosté es d'una ingenuitat incorretjible. Aquí no se'n
pot tenir ab ningú.
--Ell ho sabia tot.
--Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com
las qu' aquí 's jugan.
--Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m' havia fet
moltas vegadas elogis de l'enteresa d'ánima d'aquest sacerdot, m'
havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva
sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa
acostumada l'orella al só de la veritat pera que pugan
disfressárnosel ab éxit. Aixís com l'he sorprés jo á n' ell, ell m'
hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva
ignoscencia ab enterniment; s'ha indignat, m' ha ofert auxili, y la
Queta fora aqui casa encare, si jo no m' hagués resistit ab totas
mas forsas á retenir á una persona, sia qui 's vulga, qu' arriba á
dubtar de la meva honra.
--Y mossen Pere no li ha dit quí es qu' ha xiulat á las orellas
d'aquella vella?
--Ell ho sab, peró en secret de confessió.
--Hum!...
--Nó, Albert, no dubti d'aquell bon home. Jo he recordat tot seguit
que la Queta aná ahir á confessar.
Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que
treya 'ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo
suhar. Mirá
'l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y 'l metje no
venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas
de la campanya? L' Albert, mogut del fástich y del odi que li
inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare't matará 'l
fill, pobre mare!
Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits
ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo
fatích insistent de la serra.
Mes, de sobte, l'Albert redressá 'l cap, resolt á parlar. Los ulls
llagrimejants, comensá aixís:
--Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra
jo d'aquí, 'ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir
de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á
perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm
se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu' aquí
fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un
cop jo fòra, será diferent.
--Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.
--Mes qué dirian de vosté, sola?
Da. Isabel tingué d'ofegarse 'l plor ab lo mocador, ensemps que 'l
dubte li sacudia las espatllas.
--Peró --afegí entre singlots-- vosté, per mí, sacrifica als seus
pares, pobres senyors.
--No, senyora; la meva mare se'n aconorta, lo meu pare després ho
alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret...
En aquest moment, ella s'havia aixecat, dirigintse al secreter; peró
al sentir las derreras paraulas, y 'l calor estrany ab que eran
ditas, se pará en sech, y llensá sobre l'Albert un esguart tan plé
d'alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat
sumís alentá á la dama á insistir en son determini. "S' hauria
equivocat, no podia ésser que l'Albert s'atrevís ab ella, que li
faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé 'l ver
significat d'aytals paraulas." Y seguí fins al secreter, y ficá
tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com
si 'l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó,
no puch ferli semblant confidencia.
--Senyora, --saltá la criada-- hi ha 'l metje.
L' Albert, qu' havia llegit en cada moviment d'aquella dama las
fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida
l'indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix
anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia
del metje 'l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da.
Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo
que la preocupava.
--Qué té aquest menut, qué té? --feu lo senyor Roig, mentres
l'afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava
l'inmens barret y la mangala demunt d'una cadira. Després, com al
saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d'á pam y llambregá
també á donya Isabel.
L' home observá 'l malalt ab molt d'interés, li palpá 'l ventre, li
mirá la llengua y 'l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:
--Un enfitorum, eh? psa! un enfit... Un poch massa de temperatura, eh?
psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado
psa!... no hi ha cuydado... Bé, bé, bé... Are aixó 's té de
coure, 's té de coure, eh? psa!... Li receptaré una purgueta, li
desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por,
eh? psa! eh? psa!... ¿Té un bocinet de paper y ploma?
Da. Isabel l'enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y
llepantse 'ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com
parlava. S' hauria dit que fins en la columna de quantitats hi
escribia son sempitern eh? psa!
--Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.
L' Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons
pronóstichs del doctor, aprofitá l'ocasió pera anarsen, oferint avans
á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.
--Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. --Y allargá al jove una
má freda y tremolosa qu' aquell no gosá á estrenyer.-- Si no'ns
veyém més... --afegí. Peró 'l plor li ofegá la veu.
--Demá á las cinch. No'n parli devant del pare... --feu l'Albert, en
veu baixa y esforsantse molt.
Y encare, al tornar á passar per l'armeria, doná una ullada més
envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l'escala, torná á
brunzirli á l'orella aquell si no'ns veyém més negat de llágrimas,
y 'l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa
indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada
recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la
veuria més!
--Y donchs? --saltá 'l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe 'l
bras-- Vol dir que se'n va, Albertet?
--Per hont ho sab? --exclamá l'aludit ab la major sorpresa.
--Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que 'l despedia? Eh?
psa!... psa! Si qu' es bo aixó! Eh? psa!...
L' Albert restá ple de vergonya, y 'l metje, abaixant la veu y
clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:
--Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.
--Quína nosa li faig, senyor Roig?
--A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.
Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat
sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.
Los cabells blanchs lo salvaren, perque 'l primer impuls de l'Albert
fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que,
fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y
anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d'abandonar Vilaniu lo
corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos
vehins.
Aixís, poch menos qu' alocat, arribá á casa seva, y 's nega á sopar,
pretestant falta de fretura, per temor de qu' ab sa excitació
mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de
costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria
á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de
tendresa, á l'hora qu'omplia son cor, li amarava 'ls ulls de
llágrimas. La pobre dòna 's vegé ab travalls pera amagarlas al seu
marit, quí, atribuhint l'acte del Albert á una estranyesa més de son
carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa
injusticia més ganas de plorar á la mare...
--Aquest xicot no se 'm assembla de res. Jo no sé d'hont ha eixit. Me
matará á disgustos. Peró ja't dich jo que, si no fos tan gran, li
arreglaria las peras á quarto.
Per gran sort, encaparrat per la sessió qu' anava á celebrar
l'Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d'ideas. D.
Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá
depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de
casa Galcerán. Llavors veuria com seguia 'l nen.
Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse
l'equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre 'ls dos un' escena
dolorosa. Peró l'Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l'aflicció
de sa mare recordantli qu' havia d'anar á casa Galcerán hont ell
l'acompanyaria.
--Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu' ha promés esforsarse en
dissimular devant del pare... Pensi que no 'm faltará res, que
tornaré aviat á veurels... Y pensi que si plora devant de l'Isabel,
li fará un flach favor.
Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab
sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar
l'equipatje, á l'hora, 'l pare ja aniria á buscarla, ella podria
entrar á despedirse per derrera volta; ja 'l trobaria al llit.
Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola
y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns.
A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare.
--Com han trigat tant?
--Es que 'l nen está pitjor.
L' Albert no pogué reprimirse, s'incorporá tot esbarat. Llavors Da.
Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l'havian deixat
fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la
conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre
cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s'atansá al llit.
--A veure cóm tens lo cap?... Déixam pendre 'l pols... Are't perdono,
perque veig qu' estás molt calent, molt constipat... No't
desbriguis, procura suhar forsa y no será res... Vaja, bona nit y
bon hora. Aném, Francisqueta... Suha forsa ¿ho sents? suha forsa.
Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera
tornar á eixir: volia fer una tisana pe 'l noy; d'altre modo no
suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava 'l
cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos
d'aquell fill que creya febrós y desolat perque 'ls deixava.
### IX
La grogor que tants cuydados havia inspirat al doctor Roig en sa
derrera visita, era reemplassada altre cop per una bermellor encesa y
salpicada de gotas de suhor, mercés á una atinada aplicació de
sinapismes. Lo perill de la congestió cerebral havia, donchs,
desaparegut. Mes, per arribar aquí, quantas suhors, quantas angúnias,
quins desficis pera la pobre mare! Da. Isabel lluytá com sols las
mares lluytan, sens recordar ja més los sobressalts d'aquell dia
malestatjer, entregada en cos y ánima á la salvació del angelet que
veya escapárseli dels brassos en mitj de sa soletat, sens la
companyia de D. Pau, son pare; y al dolor de la lluyta s'afegia
l'incontrastable angunia de la responsabilitat, imaginária peró
tremenda, ab que 's mortifican las mares pusilánimes en consemblant
cas. ¡Qué diria en Galcerán si 'l nen se moria en sa ausencia!
Estaria bén segur de que s'havian apurat avans tots los medis á
que 'l seu bon talent hauria recorregut? No li quedaria l'aprensió de
lo contrari? Y pensar que, per esser estació de segona la de Vilaniu,
no se 'l podia avisar telegráficament, quan tan aprop lo tenia! Oh!
també ella volia anarsen. Qué hi guanyava á Vilaniu? Apedassada un
moment, havia tornat á perdrer la salut. Tan mala estava are com
avans, sinó pitjor.
Y com, en son dolor, s'esclamés aixís devant de la cambrera, y aquesta
repetís las exclamacions á la cuyna, en Llebreta s'aixecá de sobte
preguntant:
--Peró, ¿hónt es don Pau, que diu qu' es aprop?
Y enterat de qu' era á la capital, no s'hi pensá un moment: baixá al
estable, ensellá un cavall y partí escapat.
Lo demés servey dormia. La cambrera quedá espahordida pe 'l disbarat
qu' aquell pagés, ab lo més bon desitj, podia fer. Mes com no hi
havia remey, cregué mellor callarse y, mitj tremolant de sòn y de
fret, se deixá caure en la cadira de l'armeria hont l'havia instalada
la senyora.
Aquesta seguia al capsal de son fill, abrigantlo, tocantlo,
examinantli
'l color á cada instant. Y á mesura que la transpiració aumentava,
allunyant lo perill y desnuhagant lo cor de l'atribulada mare,
sentia ella més abatudas sas forsas y més discordants veus en son
esperit.
Eran dos quarts de quatre. Aquell zich... zach... zich... zach de
serra anava allargantse ab repetició més folgada y calmosa. Las
ombras de la nit, poch esborradas per la trista llum de la xinxeta,
s'esblanquehian no més á l'apagada claror d'alba qu' apenas
trasparentavan los finestrons. La nena comensava á remoures en son
llitet pera empendre 'l tercer sòn. Da. Isabel compará per centéssima
volta la respiració de sos dos fills. Efectivament, la del malalt
anava allargantse, posantse a compás de l'altra. Llavors la mare 's
desfogá ab un suspir, y 'l colze en lo coixí del nen, la galta
ajeguda en la má, sentí l'ensopiment del vetllador á derrera hora.
Tot lo pes d'un dia d'emocions gravitava sobre sas decandidas forsas,
aclaparava son esperit, peró 'l meteix recort de tan sufrir privávala
de conciliar la sòn. Un recort derrera l'altre, anavan desfilant y
estalonantse tots: la Queta, 'l rector, l'Albert, la maynadera
portantli 'l nen tot ardorós, lo metje pronosticant bé, lo metje
alarmantse, aquella respiració de serra que la tenia encare á
l'orella, aquella temperatura insufrible, aquella grogor esglayadora.
Y després dels fets, venian las consideracións suggeridas, las
vacilacións, las angúnias, los temors. Torná á pensar en sa soletat,
en son marit, y d'aquí en la escena del secreter. Ah! ¿qué anava á
fer allí? A traure la derrera carta de son marit pera ensenyarla á
l'Albert. Per qué ferlo confident de secrets conjugals? Per ventura
estava boja!
Son enteniment se pará á considerar. En aquella carta hi havia burlas
y reticencias indesxifrables per' ella. A qué venia sinó alló de dir
que fins avuy no podia respondre (si de cás podia) á la explicació
demanada sobre las causas de sa soletat, pera rompre tot seguit ab
un "¿peró qué'n trauria ni perqué ho necessitas? No hi ha que fiarse
dels vilatans y menos de la gent de Vilaniu. En fí, ja'n parlarém
cara á cara y, llavors, entre'ls dos, ho aclarirém mellor." Encare,
al recordarho no més, Da. Isabel sentí una esgarrifansa de fret. ¿Qué
volia dir D. Pau ab aquest llenguatge misteriós? Per ventura aquellas
ráuxas de gelosia de la Mayola havian renascut més fortas qu' avans
sens la menor sombra de fonament? Nó, no podia esser. Era precís en
tot cas que 'ls calumniadors haguessen inventat grans infamias y
pogut portarlas fins al seu marit ab grans visos de veritat. ¿No
tenia ell probas bén poderosas de sa fidelitat? ¿No havia dit ell
meteix que tot alló eran murmuracions de vehinat, envejas de partit?
Cóm podia dar, donchs, crédit á aquells miserables y posar en dubte
las virtuts d'ella, quan ella meteixa las feya palesas ab tanta
sinceritat y senzillesa?
Ah! per obtenir una explicació, ó altra més clara que la seva, anava á
mostrar aquella carta á l'Albert? La set de veritat, la desconfiansa
de son propi criteri eran las que l'empenyian á ferlo confident
d'aquell secret; res més. Y al recordar la sospita que l'assaltá al
tancar lo calaix, se sentí 'ls colors á la cara. May l'Albert
s'hauria atrevit á ferli una declaració amorosa, ni embossada, per
molt embossada que fos. No podia esser que l'honrada amistat d'aquell
jove 's tornés en passió injuriosa, ni al buf enmatzinat de la
calumnia. May, may; peró menos are, devant de las tribulacións per
que passava son esperit... devant lo sant respecte de que la revestia
sa nova maternitat. Y l'indignació qu' en aquest moment sentí la dama
s'estengué fins á son marit. Perque ¿cóm
--exclamá, feta una mar de llágrimas-- cóm, oh, Galcerán, tu que sabs
las sospitas que tinch de mon nou estat, cóm fins tu t' has atrevit
á dubtar de ta esposa honrada?
Un truch fondo en lo portal trencá de sobte sas reflexións. A la
vegada, la cambrera botá de la cadira. En Llebreta no podia haver
arribat ni á mitj camí; ¿quí trucaria donchs, á semblants horas? La
cambrera obrí la finestra: era D. Pau; un tílbury de lloguer havia
girat ja y corria plassa avall.
No cal dir si tal arribada causaria sorpresa. Peró no fou menor la que
sentí ell, trobant llevadas á sa muller y á la cambrera. Cóm
l'esperavan? Quí havia pogut avisarlas, quan ell no havia confiat son
plan á ningú? --se preguntava interiorment ab lo ceny contret y 'l
posat alterós.
--Quín ángel te porta? --esclamá Da. Isabel cayent en los brassos de
son marit.
Aquesta pregunta acabá de trasmudar lo semblant de D. Pau, ja remogut
per la primera sorpresa.
--Per qué? Qué passa? Qué ha ocorregut? --feu, entre contrariat y
alarmat tot d'una.
--Nó, no t' alarmis; afortunadament lo perill ja ha passat. Lo nen
está mellor.
--En Pepito? --saltá ell, desfentse de la seva dóna que 'l tenia
encare abrassat, y corrent dret al dormitori.-- ¿Cóm no m' havias
escrit res?
--Si está aixís desde ahir á las quatre de la tarde.
--Peró, dóna, un telégrama --replicá D. Pau ab sequedat.
--Si quan lo nen m' inspirá cuydado ja estava tancada l'estació. Ay!
prous angúnias he passat pensant que se 'm podia morir sense tu.
Las mevas oracións t' han il·luminat, y t' han fet venir. Ay,
gracias, Deu meu, gracias!
--Nó, donchs, mira; me portavan assumptos ben diferents.
Da. Isabel cregué que 's referia á cuestións políticas.
Peró don Pau estava ja examinant al nen ab l'atenció d'un pare que reb
á son fill malmés de sobte. Lo nen suhava copiosament, tenia ja casi
la respiració normal, y dormia ab la són reparadora dels
convalescents.
Derrera del exámen, D. Pau se deixá caure en la cadira del capsal,
exalá un suspir, y escoltá dels llavis de sa muller l'historia
d'aquella malaltía sobtada y curta. Mes al veure com tenia, durant la
explicació, clavats los ulls en donya Isabel, com se trasmudava sa
cara als cops d'ingenuitat, á cada consideració dolorosa sobre sa
ausencia y á las menos perceptibles modulacions de carinyo de la
narradora, s'hauria dit que D. Pau estava fent un altre exámen no
menos atent y profon de sa muller.
--Bé --acabá ell-- gracias á Déu, aixó no será res; un causon com lo
que'ns tingué l'Anita l'any passat. Vesten á descansar. Jo 'm
quedaré fins qu' haja vingut lo metje.
Da. Isabel se resistí á obehirlo. Ell, que vindria cansat del camí,
havia d'anarhi. No faltava més! Ella tampoch dormiria, d'angúnia; ja
havia fet propósit de no ajaures fins á saber lo parer del Sr. Roig.
--Peró, dóna ¿per qué tots dos? Encare que no hi vajas tu, tampoch me
mouré d'aquí... Jo vinch, molt desvetllat --afegí ab aspresa ben
marcada.
--Donchs ab major motiu --objectá amorosament l'esposa, acostantse á
son marit y passantli 'l bras pe'l coll.-- Ja que't puch tenir al
costat, després que tan t' he suspirat tota la nit...
Peró D. Pau, recobrant la contracció de rostre ab qu' havia entrat,
lluny d'entregarse al entendriment amorós á que se 'l convidava,
s'arrancá de sobre, lo menos bruscament que pogué, 'l bras de Da.
Isabel, y s'aixecá ab la major fredor tan alt com era.
La pobre muller restá parada. ¿A qué venia aquell desayre? Per primera
volta comensá á recelar que no tot lo malhumor de D. Pau obehia á la
desagradable sorpresa qu' acabava de sofrir. Pensá en la carta, y
desitjant promoure las esplicacións:
--Peró, Galcerán, qué tens?... Tu meteix ho dius, lo del nen no será
res... Per qué t' apartas tan malhumorat?
--Malhumorat? --exclamá ell, allunyantse sens tombar lo cap y fingint
la major calma.-- Nó; si lo que faig es anar á obrir un xich lo
finestró.
¿No veus que 'l sol ja surt?
Y en efecte, D. Pau badá reposadament un finestró per hont s'abocá una
resplandor rosada. Da. Isabel no gosá advertirli que podia despertar
al malaltet, á qui palpá y observá una vegada més. No bén persuadida
encare de l'afectada tranquilitat de D. Pau, sospitá qu' aquella
estravagancia era sols un pretext per amagar la cara, potser
avergonyit ja de sos recels, y'n quedá ben convensuda al veure qu'
aquell seguia d'esquena, clavat á la finestra, teclejant sobre 'l
vidre.
Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual marit y muller se
perdian en tristas consideracions. _El Huracan_ havia enconat en lo
cor de D. Pau la punxada d'algun dia, ferint tot ensemps son amor
propi y sa superbia. Qu' aquell diari obehía á suggestions de son
rival vensut, no'n dubtava; peró quan ell meteix havia concebut
sospitas ¿per qué no creure qu' al fons de tot alló hi havia alguna
engruna de veritat, l'engruna suficient á alarmar lo pundonor d'un
marit y á obligarlo á pendre midas rigorosas? D. Pau venia per
sorpresa, disposat á indagar, á cridar fort, á acabar d'una vegada ab
las franquesas dispensadas á l'Albert, y, en cas necessari, á venjar
l'ultratje de sa honra. Tot ho faria á la quieta, peró estava resolt
á ferho. La derrera conversa ab son amich Dominguez acabá d'omplirlo
de recels. Aquest bon amich, endevinant bé qui seria aquell "Pablo",
ficá en la redacció d'_El Huracan_ un espía pera trobar la font de
tanta injuria. L' espía portá una carta sustreta de la redacció, en
la qu' en Rodón censurava durament aquella guerra de mala lley,
pregant al director qu' abandonés semblants medis que li repugnavan
tant més, quant de segur li foran injustament atribuhits. L' espía
havia afegit que tots aquells _Tumbos_ venian ja fets de Vilaniu. No
naixent del odi del vensut, d'hont eixia, donchs, aquella guerra
encarnissada y perfidiosa? Y per qué la soletat de que 's queixava
Da. Isabel? ¿No podia aquesta queixa esser una hipocresia de dóna
pera ferse mellor la mártir avans de qu' ell vejés ab sos propis ulls
y plé d'alarma aquell retrahiment? Y aixís, ab la ceguera de la
gelosía, comensá D. Pau á entregarse á confusións tan desbaratadas
com la d'arribar á sospitar á moments si l'autor dels _Tumbos_ seria
un amich vergonyant.
En aquesta disposició d'esperit havia arribat sens toparse ab en
Llebreta qu' emprengué la dressera, y una sorpresa derrera l'altra
desballestavan sos plans y 'l tenian capficat y malmirós al peu de la
finestra. Perque, pensava allá, recordant la conversa llagrimosa de
sa muller; ¿es possible tant fingiment, tanta hipocresia? Si capassa
fos d'aixó, n' hi hauria pera matarla! Oh, no pot ser, es impossible!
No tenia més remey qu' aguantarse, dissimular y estar á l'aguayt dels
actes més insignificants. La soletat del camí, la meteixa fosca
havian ajudat á exaltarlo, segurament. Calma, calma...
Mes, de sobte, D. Pau s'enretirá mitj pas ab lo cap abalansat al
vidre, los ulls com dos mistos, fits en un punt de la plassa. Sa
actitut era la del assalta-camins que vol assegurarse de qui vé; la
tensió nerviosa de tota sa figura, amenassant.
A Da. Isabel, que, de son recó, no 'l perdia de vista, l'assaltá 'l
pressentiment d'una gran desgracia. Plena d'esglay abandoná la cadira
y cridá:
--Peró, Galcerán, qué tens?
Ell no respongué. Tot son esperit estava allí, en aquell punt de la
plassa, que fitava ab ulls mitj cluchs. Peró de repent se li obriren
un pam, injectats de sanch, plens d'ira. La vena li havia caygut, ja
ho havia vist tot. ¡Oh infames! Traydors! Y dant un bot de fera
abordada, saltá á l'armería.
L' espant que causaren á Da. Isabel aquets moviments descompassats li
segá las camas. Tingué de sostindres al petje del llit de
l'Anita. ¿Peró qu' era tot alló? Lo cor li glatia desbocat. ¿Qué
havia vist aquell home, qu' aixís lo posava foll? Feu un esfors y
arribá al vidre. La plassa estava deserta; peró abaix, á deu passas,
fixant la vista á la finestra ab ulls esbrinadors é interrogants, la
faç trasbalsada de dolor, una cartera de viatje al coll, estava
l'Albert.
--Al... --anava á cridar ab un xiscle Da. Isabel, la má ja en la lleva
per' obrir la finestra.
Peró, tot á un temps, trontollá la del costat, retrunyí una detonació,
y aparegué D. Pau, blanch com la cera, la pistola de níquel á la má,
dihent:
--Allá 'l tens, dóna hipócrita.
Era inútil; Da. Isabel havia caygut á terra sens sentits. Al meteix
temps, los nens, despertats de sobte, desfogavan l'espant agenollats
demunt del llit, la cambrera entrava corrent al quarto, y sorolls
fondos revelavan que 'l demés servey s'aixecava á corre-cuyta. Lo
temor del escándol infundí á D. Pau una serenitat espantosa.
--No es res, no es res --feu á la cambrera-- treya las cápsulas del
revolver y se m' ha aviat. Sòrt encare de tenir la finestra
oberta... Are veyéu com s'han esglayat aquestas criaturas!...