plomissol al vent, posant l'honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota
la cobardía d'un traydor de cantonada qu' avía 'l trabuch, lo llensa
á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava
missió la d'autor anónim, més gran encare la del periodista alevós!
L' ira, l'odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera
ofegarlo enfonzantli 'l meteix periódich fins á la gola, creixia per
moments en l'esperit de l'Albert. Ell prou veya l'orígen de tot, prou
coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia
anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas
pera escometrel sens por d'errar. Anar á la redacció d'_El Huracan_?
Ja sabia prou per bonas referencias lo que s'hi passa á las
redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de
generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo
caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l'endemá,
com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas
y clouria 'ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil
satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian
de tanta mansuetut, y llestos. "¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo
galán!" exclamarian. Com may, s'apoderá de l'Albert lo desitj
d'abandonar Vilaniu. Lo qu' á estonas li semblava una cobardia y á
estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una
necessitat, com un deber sacrosant que 's proposava cumplir. Aquell
vespre meteix posaria fil á l'agulla; estava resolt, escriuria al Sr.
Olivó demanantli un lloch en son despaig.
En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab
conversa animada y ben estranya á la conturbació de l'Albert. Aquest
se ficá _El Huracan_ á la butxaca ab l'amarga avaricia del suicida
que s'amaga l'eyna de matarse.
Derrera 'ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo
tresillo comensá, y l'Albert no tingué més remey que péndrehi part.
Debadas probá d'escondir l'estat de la seva ánima y fingir
tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant
en l'efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més
enigmátichs ó dubtosos que per' ell; are espiant si son pare amagava
coneixe'ls ó si realment s'havian escapat de sa acció fiscal; més
tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas
estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á
l'Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret,
la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son
esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son
amich. Per sort d'abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D.
Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi 'ls cinch sentits com
persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la
vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas
ó s'esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.
Un cop á la táula ab los nusets dels dits:
--Noy, aixís no 's pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos
forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t' enviarém á estudi. Al
dimoni! al mitj d'una posta com aquesta?... Qui juga no dorm.
Peró fins dihent aixó, ó 's mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas,
ó tenia l'ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son
fill sostenia ab la má esquerra.
### VII
Feya vuyt dias que durava 'l tresillo, y que las esperansas de Da.
Francisca, lluny de refermarse, anavan decandint més y més, quan
l'Albert, llegida una carta qu' acabava de rebre, cridá á la seva
mare dins del escriptori. Era poch ans de mitjdia, hora en que D.
Ramón exercia sa patriarcal autoritat de corretgir petitas faltas é
imposar multas desde l'alcaldia. Da. Francisca entrá en l'escriptori
de son fill, mitj tremolant. ¿Qué voldria en aquellas horas y ab
aquell misteri? De segur que 'l pressentiment boyrós d'una
determinació dolorosa que venia tement dias há, anava á realisarse.
--Fássim el favor de seure, mare --digué l'Albert, tot donant un tom á
la clau de la porta.
L' Albert estava descolorit; la carta, mitj plegada, destacava
cruament de la negra cartera. Da. Francisca, las mans sobre 'ls
genolls, portava l'esguart interrogant de la carta á la cara
esgroguehida de son fill. Aquest s'havia deixat caure en la cadira de
brassos, lo colze esquer en un d'ells, la má oberta resseguint de
dalt á baix y de baix á dalt tota sa fas ennuvolada. Per fí 'l xicot
trobá una fórmula ab que comensar:
--Mare, vosté que té bon geni y que m' estima tant, no s'agraviará.
Vosté ja ho veu: quan m' han cridat, he vingut, m' he esforsat en
travallar, en distraure l'aburriment, en obrir los ulls pera veure
tot lo bo que Vilaniu té pera vostés; he reflexionat, no com un
noy, sinó com un home que té 'l destí al devant, clar, net,
desbrossat, y que vol cumplirlo, resignat, content de la sòrt...
Tot ha sigut inútil: jo no tinch de dir á qui ho ha tocat, quína
consideració social disfruto á la vila, cóm y ab quín
encarnissament tinch de bregar ab los meus companys de carrera,
quína vida porto, quín humor tragino, quína divergencia més
dolorosa --sobre tot pera vosté, mare, sobre tot pera vosté-- quína
divergencia de parers existeix entre 'l meu pare y jo.
Una llágrima tremolá en los ulls de la mare.
--Te'n vols tornar? --exclamá, en veu trencada.-- Ja m' ho temia, ja
m' ho temia!... Jo... prou... m' he... esfor...sat... pera ferte...
agradosa la vida... peró... no... n' he... sapigut prou!... Pobre
de mí... so tan...
Un nus á la gola no la deixava parlar.
--Cálli, mare meva, per Déu... me trenca 'l cor.
L' Albert plorava també, y apoderantse de la má de sa mare, la besava
ab contrició, sentint tot ensemps com reposavan sobre son front los
llavis d'aquella desconsolada. Regná per breus moments lo silenci
llagrimejant dels greus dolors.
--Lo temps aprémia, mare, --digué, per fí, 'l jove, fent cor fort--
No'ns entreguém al sentiment; lo pare pot arribar y promoure 'l
disgust que jo refujo... Déixim parlar serenament. Ja pot pensar
que no tracto d'abandonar als meus pares per sempre. Tornaré,
tornaré, mare meva, tornaré ó, si no causa á vostés cap esfors,
vostés se'n vindrán més tart á viure ab mí á Barcelona. Se tracta
d'una ausencia necessaria y potser curta. Vosté ja sab si soch
nerviós y exaltat de part de dins. Jo no tinch lo consol de tants
que s'esbravan á crits y gemechs. Aquí 'm consumo, no per vostés,
mare meva, sinó per la gent de la vila. Déixim anar á referme, á
que 'm passin las aprensions que potser no son més qu' una
criaturada, déixim ferme home y adquirir l'experiencia que 'm
falta, en un altre element pera mí més simpátich, y tornaré. Aquí
tinch una carta del senyor Olivó ab quí he fet práctica. Lo senyor
Olivó está ja cansat y m' ofereix la meytat d'honoraris dels seus
negocis; ell rebrá
'ls clients, me guiará y jo dictaré 'ls escrits y pujaré als informes.
Es una proposició excelent qu', estimantme, vosté no voldrá que
rebutji...
Da. Francisca seguia bregant pera ofegarse 'l singlot que li feya
saltar lo pit traydorament.
--Sí, cregui --seguia l'Albert-- jo tornaré y, ademés, faré anadas y
vingudas... Barcelona no es tan lluny... la veuré sovint... y podré
ferme un nom y una posició mellor qu' aquí.
La mare anava afirmant ab lo cap, peró singlotant encare y sens esma
pera parlar.
--Donchs bé; vosté ja sab com es lo meu pare: de cara á cara, voldria
ferme sentir lo pes de la seva autoritat que jo acato y venero,
peró que
'm mortifica quan la veig imposarse pe 'l gust d'imposarla, pe 'l gust
de cridar y res més. Jo sé qu', un cop fòra, lo meu pare veurá
fredament las ventatjas d'aquest determini y acabará per alegrarsen.
Fássim, donchs, la caritat d'ocultar lo meu plan y d'ajudarme á,
dihemne, fugir á la quieta. Vosté, que m' estima tant, sufrirá, ab
més resignació y prudencia que jo, la primera embestida. Al pare
aviat li passará l'enfado, si arriba á tenirlo, y una carta meva,
després, lo convertirá en goig. Créguim, mare, dissimulém y obrém;
demá, ben d'hora, me'n iré. No 's desconsoli; tornaré aviat.
Da. Francisca s'aixecá pera llensarse en estreta abrassada al coll de
son fill. Un vol de tendres petons despertá 'ls ecos honrats
d'aquella estánsia, y 'l sol, que s'estrellava en las brunyidas
rajolas, irisá amorós las llágrimas qu' al caure atravessavan son
feix més argentí. L' Albert caygué aplomat en la cadira, lo cap
ajegut entre 'ls brassos; la mare tombá la clau y desaparegué sens
badar boca.
Mitj' hora després, s'asseyan á táula ab lo vell Merly, esforsantse en
dissimular la tristor de llurs esperits. Peró ni per qué dissimularla
si
'l bon alcalde no estava per ells? No'n tenia pocas de cabórias aquell
dia D. Ramon! _El Huracán_ havia arribat més insolent que may.
--Ja 'l veurás, noy, á dalt hi ha 'l feix qu' he detingut. Després,
dígam qu' está escrit per plomas ridículas é insignificants. L'
autor del _Esperemos_ es un Marat, un infame en tota l'extensió de
la paráula. Avuy hi té un article titolat _Oleada_, que no te'n
dich res. Jo no sé com lo gobern deixa passar semblants cosas; no
ho entench. Sembla que tothom s'ha begut l'enteniment. Ja veurás
quín modo de parlar de Sor Patrocini, del pare Claret, d'en Marfori
y fins de la Reyna! Es infame, asquerós y, per suposat, sens
anomenarlos, eh?, 'l gran valent! Ja té rahó 'l general Poudor, ja.
Aquí no pot gobernar sinó 'l sabre, peró un sabre bén fort. O'
Donell ja ho va dir: (per més que no siga dels meus, li haig de fer
justicia) aixó es un _presidio suelto_. Y tal si ho es y si es
aquesta la mare dels ous! Afigureuvos lo que 'm passa are...
D. Ramón explicá á la menuda la guerra que se li havia encés dins del
Ajuntament no més al anunciar son projecte de replantació d'arbres ab
lo producte de las multas. Havia contat los que mancavan á plassas y
passeigs, que no muntavan á trenta. "Dihém trenta y posemlos á trenta
rals, son nou cents rals, quaranta cinch duros lo que costarian;
perdonantne un bon grapat, las multas d'una anyada bén bé pujan á
cent duros. Veyéu si, sense que ningú se'n ressentís y quedant de
sobras pera emblanquinar l'escorxador, no n' hi ha pera fer una
mellora com aquella, qu' hermoseja la vila y es una comoditat? Aixó
son fabas contadas. Donchs no hi ha medi de convence'ls;... qu' es
car, qu' es car... Y encare una cosa pitjor, que no la vull dir per
no comprometre al secretari, peró que la purgará en Garí: ja ho veurá
si me'n haig de fer unas calsas ó nó! L' estrafalari! _Piensa el
ladron_... Lo meteix que criticarme l'haver posat de mosso dels
regidors á en Magret dihent que tot ho vull pera casa. ¿Que no ho
veuhen qu' aquell Quim es un adormit, que sempre está á tres quarts
de quinze?"
Da. Francísca reullá á son fill, tement l'efecte que li causaria veure
al seu pare en lluyta tan enverinada per cosas que l'Albert
calificava sempre d'insignificants. Mes aquest quí sab hont era! Son
esguart vagava de las parets del reduhit menjador al balconet per
hont se veya gran llenca de cel arrancant de la paret ab que 's
tancava 'l pati de derrera. Més enllá de la paret hi havia 'l camp,
la carretera á má dreta, amunt, amunt, tirant cap á la mateixa má, la
Mayola ab son reixat y, al peu, un anónim; més amunt encare, á má
esquerra, la font del Roure y una dama plorant, demanantli protecció.
D'allí, d'aquell dia, totas sas tribulacions, tot lo malestar
consumit á dalt, dins de la presó daurada. Y tot aixó ell ho havia
callat á sa mare, aquella santa dóna que s'escorxaría 'l pit pera
que 'l seu fill hi begués fins l'última gota de sanch, si ab aquesta
transfusió pogués donarli un moment de goig. Y ell anava á deixarla,
á abandonar á aquell candorós vellet, temperament y cor de San Pere
que, per son fill, tallaria l'orella á un altre Malcus, després lo
negaria tres cops y acabaria deixantse crucificar per ell. A tots dos
anava á deixarlos en aquell menjadoret que servava encare las
mateixas pinturas esblaymadas de vellesa, los mateixos grabats
del _Quijote_ que, de menut, vejé penjant prop del sostre, en aquella
mateixa táula hont menjá las primeras sopas, hont dormí demunt del
plat, hont feu los primers ninots y 'ls primers versos á la vehina
del devant. Ah! cóm corre la vida, cóm se transforman los esperits
dins del motllo social en que se 'ls prempsa! Y l'Albert cregué, per
un moment, haver viscut mil anys, y sentí escoure en son cos la
fiblada del remordiment, pensant qu' anava á cometre una gran
injusticia!
Mentrestant havian menjat la sopa y s'estavan acabant lo bullit del
que, ni fill ni mare, feyan gran cas.
--Ah --saltá D. Ramon, apurat per si sol l'assumpto dels arbres.-- ¿No
sabéu quina'n porta l'_Huracan_? Aquesta sí que es bona, mal que li
pesi y se'n serveixi pera fer amenassas que no tocan en lloch.
Porta qu' en Rodón ha sigut trasladat á Barcelona y tancat á la
Ciutadela com presoner de guerra. Si 'l judican los militars, ja li
posarán palla á l'esquella. Que hi torni.
--Home, home, no t' apassionis; al cap y á la fí es un bon subjecte, y
per política es molt trist...
--Per política? Estariam frescos que no poguessen castigar, á garrot
si convé, als delinqüents polítichs! Véten aquí un altre que no ha
filat d'avuy!
--Home, y si 'ls altres guanyessen y ho fessen ab tu?
--Aixó son figas d'un altre paner. Farian una gran injusticia, perque
jo no conspiraria...
--No obstant ho has fet ja.
--Bé, calla, calla! Jo may he conspirat contra la rahó, contra lo qu'
es sant y bó, lo qu' es necessari pera 'l bon ordre social...
Y com aixó ho deya servintse ví, n' oferí de sobte á l'Albert, que no
n' havia tastat encare.
--Ne vols, noy? Vaja, acosta la copa ¿qué fas? No't deu agradar gayre
tot aixó que dich, eh? Donchs es la pura veritat, per més que
barrinis y barrinis en silenci quí sab quins discursos contra lo
que diu ton pare.
Eran las únicas paraulas que cullia 'l capficat Albert de tota aquella
polémica, des qu' havia sentit la nova de la traslació d'en Rodón.
"Si l'anónim, --pensava-- si 'ls versos del _Huracán_ obeheixen á la
tírria política que hi ha contra D. Pau, la calumnia 's
desvergonyirá més y més. Me'n haig d'anar, me'n haig d'anar, no hi
ha remey. Fòra jo d'aquí, ni D. Pau ni 'l públich creurán á aquellas
malas llenguas. Que li busquin un altre amant ja es més difícil, més
inverossímil encare" Y l'injusticia de fa poch se li convertia en
acte de virtut, tant més estimable en quant salvava aixís l'honra
d'una mártir, estalviava á sos pares un gran disgust, y feya ell un
sacrifici inmens. "Sí, inmens, perque l'abandono, me'n aparto, quan
més lo cor se me'n hi vá, quan més l'estimo..."
Peró estava vist qu' aquell dinar no era pera deixar travallar en
reculliment ni 'l dolor de la mare ni la reflexió del fill. D. Ramón
no havia buydat encare la meytat del sarró.
--Amaneix l'ensiám, tu, Francisca, si't plau. Y escolta, noy, qu' aixó
t' interessa á tu. ¿Ha vingut lo procurador d'en Solá? Nó? Donchs
lo jutge ha fallat en contra vostra.
L' Albert arronsá las espatllas ab gesto desdenyós.
--Bé; m' agrada, home, pe 'l fetje de rejada que téns; jo no sé com no
estás més gras.
--Home, qué vol qué hi fassi? Apelarém, y llestos.
--Aixó es, y vingan gastos pera 'l pobre Solá.
--Que 'ls hi faig fer jo, per ventura? Culpi al jutge, qu' es un
ignorant.
--Un ignorant! Un cego, que no sab á lo que s'exposa fente aquestas
injusticias pera dar gust no més á quatre intrigants que't voldrian
bén lluny d'aqui. No ho sab á lo que 's exposa, perque ja 'm té
fins al punt de dalt. Ja ho veurás quan vinga D. Pau, que 'm
sembla, per cert, que no trigará... Y, escolta: ¿ja has cobrat
alguna cosa d'aquest plet? Mira que t' espavilis, qu' en Solá no sé
si marxa prou bé de quartos. Tu ets mol distret... tu no donas
valor al diner y en aquest mon...
--Per qué li sembla que tornará aviat don Pau?
--Ah, perque he vist una carta seva al correu pera donya Isabel, y com
á mi no m' escriu ja fa tants dias y ell sab que 'l tinch de
menester per una pila de cosas...
--Y com en Rodón ja es á la Ciutadela...
--Sí --feu, ingenuament, D. Ramón-- y com ja de la sublevació no se'n
canta gall ni gallina... Que poca carn prens! Prenne més, dóna...
¡Sembléu uns desmenjats!... Per cert que quan arribi, D. Pau tindrá un
bon disgust.
--Qué dius are?
--Per qué?
--Perque trobará á la Queta fòra de casa.
--La Queta? --exclamá Da. Francisca, obrint uns ulls de pam.-- Com
diantre!... Per quí ho sabs?
--Per en Llebreta.
--Una dòna que feya tants anys...!
--Y per cert, per cert..., que hi veig un misteri en aquesta sortida
--feu D. Ramon, rodant lo cap y arrugant los llavis en forma que cada
sílaba, al eixir, petava com petita explosió.
L' Albert, mentrestant, escoltava, dibuixant creus en las estovallas
ab lo pom del gabinet, l'esguart perdut entre las copas, lo cap atent
com lo del gat qu' espia á la rata.
--S' haurá disputat ab las cambreras.
Aquesta vegada fou més discret lo vell Merly que sos oyents. La criada
ronsejava per allí, y D. Ramón esperá á que 's fiqués dins de la
cuyna pera avansar lo cos y dir en veu baixa:
--Tinch por que hi balla 'l senyor rector. No sé lo que pot esser,
peró aquest dematí ha estat á casa Galcerán y...
Lo ganivet del jove caygué de sobte desplomat demunt la táula y
l'orador pará en sech. S' hauria dit que son discurs havia rebut la
coltellada. La criada entrá ab las postres, don Ramón callá altre
cop, y l'Albert, prenent un gotím de pansas, se'n pujá al primer pis,
fingint dalé de llegir _El Huracán_.
--Llegeix, llegeix l'_Oleada_, á veure si, un cop á la vida, 'm donas
rahó.
L' Albert se tancá en son dormitori y 's tirá demunt del llit pera
reflexionar ab més quietut. Fet determini d'anarsen, li quedava
encare un punt importantíssim per dilucidar: ¿se despediria ó no de
l'Isabel? Un prech, una consideració d'ella podian desbaratarli tots
sos plans; no véurela una vegada més, anarsen sens coneixer l'estat
d'esperit en que la deixava, era crudel, no sabia ferho. Dolia y
volía. ¡Si l'estimava tant!
### VIII
Tres horas estigué, com boig, rodant pe 'l quarto, asseyentse per
totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo
pensament en lo carril de la reflexió. _El Huracan_ venia més
desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que 's retirés de la
política y 's cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera
vetllar lo tresor que l'home més estima. En un altre tumbo 's deixava
ja entreveure que 'l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que
l'última traslació d'en Rodón anava enardint més y més als
calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per
instants. L' Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa
meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que
podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia
l'enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre
l'estat d'esperit d'en Galcerán, d'aquí lliscava á comentar la
misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l'ocupava per
complert l'imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de
desesperació, d'amor arborava tots sos pensaments.
Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué 'l camí de casa Galcerán.
Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á
veure á l'Isabel, aquella mártir de las iras d'un poble atrassat, la
companya de sas desgracias é infortunis, l'amor, sí, l'amor, ¿á que
amagarho quan l'estimava com á la nina dels seus ulls?
Acabadas las obras, la Galcerán s'havia dat bona manya en abandonar
aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al
entressol. L' Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró
la cambrera torná al cap d'un moment á arrancarlo d'allí. La senyora
li pregava que fes lo favor d'entrar al dormitori dels nens. En mitj
de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel,
perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu' ell
voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de
panóplias, ab armas de distintas épocas; era l'escullida armería qu'
aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu' en Galcerán estava tan
cofoy. L' Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp
atravessá per son cervell l'idea del suicidi, sens trobarlo ridícul
com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó;
sos ulls, tot com un llamp, encare 's fixaren ab amor fins en l'arma
que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á
Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son
palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.
--Senyora... --feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures
del brancal al dar pas á l'Albert.
Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens
saber qué dir.
Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos
llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter
de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch
de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d'un paper
perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori
de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.
Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas.
En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li
escursava la respiració y 'l feya regirar continuament pe'l llit, los
ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é
impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de
sa mare, tota una altra d'ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com
la cera, semblava que li havian robat carns. L' Albert se quedá
sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira,
fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si
dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo
front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare
s'ompliren de llágrimas silenciosas.
--Cóm ho ha sabut, Albert? --Senyora, no'n sabia un mot: --Y, com
tement una nova pregunta, continuá:-- He vingut no sé perqué, pe'l
gust de véurela, segurament portat per 'l instint... Qué diu 'l
metje?
--L' espero encare; y fá ja duas horas qu' está així! Quan vosté ha
trucat, me creya qu' arribava.
--Y potser vosté m' ha fet entrar per massa bondat... --saltá 'l jove,
á punt d'aixecarse.
--Oh, nó, no 's moga, Albert. La seva companyia m' es un consol; tanta
soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia
he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!
Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop
la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá
ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena
de llágrimas y en veu condolida, l'historia d'aquell dia.
--Los nens s'havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los
estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia
estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y 's negava á entrar
en aquest quarto. Resultat: que 'm despedia, 'm deixava en sech. Un
acte aixís d'una criada tan antigua, tan volguda d'en Galcerán, tan
fiel y respectuosa, m' ha omplert d'alarma. He volgut saber á qué
obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una
paraula. Vosté ja sab com son la gent d'aquí, tan sorruts. La
Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los
ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi
com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á
aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera
anunciantme al senyor rector. Lo cor m' ha dat un salt! Lo senyor
rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!... ¿Qué
podia esser?... Ja m' he vist á sobre una mala nova d'en Galcerán,
lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués
relació entre aquella visita y la sortida de la criada.
Aquí callá Da. Isabel per aixugarse 'ls ulls y observar de nou al
menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll
d'una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa
de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat
al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren
ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab
aquella respiració acompassada de serra. L' Albert no abandoná sa
butaca, 'ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu' apuntalava son cap
caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.
Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini
d'aquella criada, y ja tement qu' á ella li faltaria esma pera
esplicarse. Peró era evident que també'n faltava á aquell bon home
per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu' havia
comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich
escrupulosa, se'n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona,
que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella
casa, fins llavors exemple de bonas costums.
--Jo he vist --continuá Da. Isabel-- en la cara d'aquell sacerdot,
pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj
de reptarme d'un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á
mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y
sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l'embarbussament ab que
parlava, he vist ben clar que l'home, ben de malgrat, fingia. M' he
recordat del anónim, m' he recordat dels pronóstichs de vosté, dels
desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m'
enrojia y de l'excitació que m' exaltava, he pogut trobar la clau
d'aquell misteri.
--Y qué? Vosté li ha dit?...