Da. Isabel s'alarmá, s'esferehí de son aislament. Qué significava
alló? Ni las Pons, ni las Montellás, ni las Puigs, ni las Viure, ni
la Marqués, ni la Rodón, ni la Tárrega; cap més senyora que la pobre
mare de l'Albert, portada allí potser per l'agrahiment. Fins llavors,
no vejé que la Rodón y la Tárrega no hi havian posat los peus de sa
arribada ensá, y si, violentant son natural, arribá á explicarse la
miseria de la primera per la rivalitat política dels marits, ja no
lográ compendre lo retrahiment de la pubilla Tárrega. Da. Isabel,
massa confiada en sa ignocencia, ja no havia pensat més en
aquell "vosté fa nosa" que sentí de llavis de l'Albert, primer
rihent, després plorant. Sa vida consagrada al cuydado de sos tendres
fills, despullada d'ambicións, extranya á tota complicació social y á
la més insignificant provocació de luxo ó vanitat que pogués ofendre
als habitants de Vilaniu, no era pera fer nosa, pera fer ensopegar la
més modesta aspiració dels altres. No recordava haver ofés á ningú,
ni haver abrigat propòsit de desayrar al més ínfim dels
vilaniuhenchs. ¿A qué obehía, donchs, aquella retirada en massa? Cóm
s'havia fet aquella buydor á son voltant en lo precís moment que 'l
seu marit acabava d'obtindre aplausos y llohansas de la vila en pes?
Per forsa se li hauria escapat alguna indiscreció molt grossa que
feriria la susceptibilitat dels vilaniuhenchs. Lo meteix D. Ramón,
l'Albert meteix, la Montserrateta qu', en tornant de la Mayola, no la
deixava en forat ni finestra, havian aclarit las visitas. Desde las
ocurrencias de la Mayola l'Albert no havia entrat á casa Galcerán tot
sol. Al arribar aquí, Da. Isabel sonrigué. "Aprensions infantívolas,
delicadesas del excelent Albertet que 'l feyan més estimable."
Després pensá, encare, que potser fugiria de la persecució de la
Montserrat, y
's posá á riure. Peró tornant á las demés relacions, pe'l enteniment
de la dama atravessá 'l recórt del anónim com una veu insultant,
y 's encengué de vergonya y de despit. Arreu l'assaltá un boyrós
pressentiment que la posá tremolosa. Hi pensá un xich y acabá per
llensarlo de sí, dihent, en veu baixa, qu' aquella infamia no podia
haverse propagat, perque, despossehit de probas l'autor, no hauria
tingut cara pera pregonarla. Per altra part, semblant vilesa no
podia esser obra de més d'un. Da. Isabel respirá y hagué de convenir
segona vegada en que, potser per ignorancia de las costums locals,
havia comés alguna indiscreció. Disposta á descobrirla y repararla á
tot cost, reprengué la ploma y exposá á son marit l'extranya
situació que la rodejava, pregantli que, com més coneixedor de las
costums de Vilaniu, vejés si ell dava en lo quid y 'l medi
d'esmenarho.
Tot ensemps se proposá explorar al meteix fi la bona fé de las
personas que més confiansa li oferian. La que pochs dias ans se
rabejava ab fruició en aquell bany de quietut, esgarrifavas are de
tanta soletat. Lo dia s'escursava, las vetllas, més llargas cada cop,
semblavan endormiscarse al ritme ensopidor del péndul de la saleta.
Los nens al llit, Da. Isabel, seguint sos hábits ciutadans,
s'endressava més, se posava flors al monyo, un pomet al pit y,
encaixada en un balancí, un álbum ó llibre á las mans, havia esperat
vanament agradosa tertulia. Per la plassa de las Monjas no passava
ningú, 'ls fanals cremellejavan com coneixent llur inutilitat. Da.
Isabel no gosava á obrir lo piano per por al rebombori que mouria en
aquell desert. Aquella havia sigut l'hora brillant de la ciutat,
l'hora de sos ignoscents deliquis, quan, recolzat lo cap en lo palco,
deixava bressar l'esperit per las ondulacions desvaneixedoras d'un
cant bén inspirat, quan, caragolada en la butaca de son salonet de
confiansa, acullia ab ingénua rialla las ingeniositats de sos
tertulis, ó, brillants los ulls, se llensava á discutir sos gustos é
inclinacions pera 'ls altres incomprensibles. Ah! ella havia suspirat
per la pau, per la tranquilitat vilatana; peró no per aquesta
soletat, per aquest aislament ensopidor y salvatje! Nó, no volia
seguir aixís, divorciada de sos semblants, indiferent als nous
plahers d'una companyía agradosa y honrada. Closa la lletra, Da.
Isabel s'arreglá un xich, tota plorosa, y eixí.
Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d'estudi paravan de
pegarse ó de fer córrer per l'acera algun palet á peu coix, al veure
á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s'acoplaren y,
á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la...
del... diputat!... la... del... diputat!... Tot ensemps s'aixecavan
cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no
repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu' al
principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per
indignarse contra aquella impertinencia qu' anava prolongantse y no
podia corretgir. "La... del... diputat... la... del... diputat!..." y
alguna qu' altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més
impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l'avergonyida dama
fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la
turba á cops de mangala.
--Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!
Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu'
eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas
ajudeume entrá á casa Merly.
Da. Francisca, que s'estava cosint en lo balconet del menjador,
s'aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans
cistells de roba blanca:
--Ay! filla, puji, puji --feu la bona senyora encaminantla escala
amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que
duya al coll sobre l'hábit del Cárme que vestia.-- Vinga, vinga,
entri aquí á la sala... Calli qu'obriré un xich lo balcó... Tinch
ajustat per las moscas... Are, aixís... Passi al sofá, filla, passi
al sofá... segui
¡qué acalorada vé!... Ay, Deu meu, si fá una xafogor!... Y donchs? Com
té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa
lo qu' havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta...
Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la
munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que
s'amiga plorava. Plena d'alarma, la feu desbotar.
--Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del
pit.
--Plori, filla meva, plori. Calli, qu' aniré á veure si l'Albert hi
es.
La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel
desfogarse. Al cap d'una estoneta, dihent que 'l seu fill no hi era,
y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d'aquells
plors y s'oferí en lo menester.
--Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d'un mal rato qu'
es lo que 'm porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís,
donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas...
Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n' adono
que fá molts dias que no s'acosta ningú á casa; á casa, que vosté
sab si'n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas
qu' acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so
franca, m' alarma y m' esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni
m' explico qu' are 'm passi. M' ha assaltat l'escrúpol de que, sens
voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre
de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu' es tan
bona, fará 'l favor de dirmho, ó m' explicará si sab algun altre
motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat
unas criaturas que sortian d'estudi y, lo que may m' havia
succehit, avuy comensan á seguirme cridant "la del diputat" "la del
diputat" y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa,
he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat
qu' aquells crits fixavan l'atenció de tothom sobre mí; he vingut,
filla, com si 'm passessen Bória avall...
--Pobre donya Isabel! Si qu' ho sento. Las criaturas d'aquí son molt
mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?... ¿Del
carrer de Sta. Maria?... Ja ho diré á en Ramón.
--No, ca! Déixiho corre. May m' havia succehit. Un altre dia potser no
n' hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada... En demés,
diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so
objecte?
--Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d'aquí, que, jo la primera,
tots som molt retrets.
--Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu
marit ja sab vosté qu' estava honrada continuament! Per Déu, siguim
franca.
--Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu
vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt
volguda, en fí, com vosté 's mereix! No 's fiqui dérias al cap sens
fonament.
Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab
rahóns tan poch convincents com la primera.
--Es que som fets aixís; véu com m' he portat jo? No dubtará pas del
meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s'escursa...
--Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser
aquí'n teniam de tertulia...
--Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.
--Donchs, vol dir qu' aquí l'amistat, ó 'l tracte, quan menos, no
resisteix ni tres mesos?
Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s'enrajolá tota,
apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.
--Aném, filla meva --acabá-- ¿sab qu' es tot aixó? Que vosté s'anyora.
Oh, sí filla, sí: vosté s'anyora. Y 's comprén... feta á ciutat,
are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí...
Lo marit s'anyora molt ¿no es veritat?... Peró veurá, ja ho
arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté
veurá com té gent... Alló d'enrahonar tota la vetlla també... De
qué vol que 's parli?... Una s'hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull
que s'anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l'Albertet, y farém
un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións
d'iglesia?... Ja veurá pe 'l novenari d'ánimas y després per la
Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo
nostre tresillet, y ni vosté ni 'l meu fill trobarán las vetllas
tan pesadas.
A Da. Isabel ja gayre bé li escapava 'l riure.
--Nó, nó, --digué-- vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté
es un ángel y jo no he d'abusar.
--Res d'aixó; filla meva. Veji si jo comportaré... En fí, ja está
dit... Uy, á'n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt
fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon... Ay, quan
sentirá l'Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan
agrahits...
--Es estrany que sigui fòra... També ell m' ha abandonat --saltá Da.
Isabel.
La Sra. Merly explicá, llavors, que 'l seu fill eixia cada tarde á fer
llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu' era
per' ella un clau. May hauria cregut que 'l seu fill tingués tanta
aburrició á Vilaniu.
--Veji, y tan bonich qu' es, veritat? Tan bé com s'hi está!... Res,
son joves!... Lo seu pare diu que s'hi anirá fent... Peró es qu'
aquí tot l'enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l'advocat
Pinyol, en un plet que 's portan, no tenint cap rahó en favor del
seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol
fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l'Albertet
qu' aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué
extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se'n reeixirá 'l
meu fill, no li sembla?
Per dolsas qu' arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora,
no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que 's
despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la
treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li
acostá á l'orella y feu tot baixet:
--Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?
La Galcerán s'enrogí un xich y sonrihent respongué:
--No ho voldria pas, donya Francisqueta.
--Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!...
Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly
havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.
En la sala d'aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la
Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del
epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un
principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas.
Aquella veu seria una invenció d'ellas, quals fins eran prou fácils
de presumir.
--Are figúrinse! donya Isabel! --havia exclamat la vella Montellá--
Pobre senyora, una persona á qui jo donaria 'l combregar á las
foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo
á la gent!
Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta
comensá á rumiar sériament. "Ella, una noya de tant de mérit, no
podia explicarse la fredor invencible de l'Albert sens una causa molt
fonda. Heus'aquí 'l misteri. Oh, sí!" Y l'enamorada Montserrat no
pará fins á sentir l'explicació del fet de llavis del meteix
Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home
inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major
despit desd'aquella hora, ja no callá, girá l'esquena á la rival,
ajudá ab tot l'ardor d'una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé
sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la
pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa
qu' aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l'admiració sentida envers
la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot
del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y
seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l'adúltera, y
s'allunyaren d'ella per' evitarse la necessitat de majors desayres.
--Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me'n faig creus! --deya
Da. Rosa, aquella tarde, ab l'ánim encare vacilant.
--Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com
jo, veurias si n' hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont
no las trobarias aquestas cosas? Entre 'ls montanyesos y la gent
del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per
las ciutats?... Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan
lo que'n volen... Hi ha unas intrigas! Si jo't contés certas
historias, la de Dalila, per exemple... perque encare que'n digui
novelas ó'n fassi un drama, ell no las inventará pas... si jo't
contés certas historias de Fellet...
--Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté --interposá hipócritament
la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.
Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s'hi pensá un
instant, s'aixecá en sech, deixá 'l plat demunt la táula, y, ab una
inclinació de cap fredíssima, 's despedí, seguida de la Montserrat
que, sens haver dit res á l'antigua amiga, s'esforsava en agassajar
are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó;
peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent
dignitat la violentíssima sorpresa qu' acabava de fer intolerable ab
son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant
pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en
castigar l'afront d'aquella amiga dihent:
--No s'apuri, donya Rosa, no s'apuri. En pocas horas he aprés més á
Vilaniu qu' en tot lo qu' he viscut á ciutat. May havia vist tanta
miseria.
La Sra. Montellá rebé, més compungida qu' irada, aquest cop de fuhet.
Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no
sabia com surtirse del apuro...
--La té de perdonar --gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la
Tárrega.-- La pobre senyora viu dominada per la preocupació
política del seu marit, íntim d'en Rodón, de qui 's diu qu' es pres
per voluntat de D. Pau...
--Ah!... Donchs es graciós que se 'm fassi responsable dels actes del
meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son
suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu' á gestións del meu marit
deu lo seu la llibertat? --respongué Da. Isabel, empassantse duas
llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant,
evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la
Montserrat que no reapareixía, 's retirá á casa seva, tremolantli
las camas, plena d'indignació y de la més fonda tristesa.
Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y
son fill, aquest portant á la cara l'expressió del metje qu'
assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa,
en cambi, resplendian com sol de bonansa. "Ah, quin acudit lo seu! Ab
lo tresillet curaria l'anyoransa d'aquells dos cors."
Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch
amant de l'inestabilitat dels balancins que comprometian l'aplom de
son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se
refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las
planas d'un gran llibre de grabats que tenia obert sobre 'ls genolls.
La senyora de la casa ocupá
'l balancí inmediat al sofanet.
--Bé, bé: ¿ja té 'ls nens al llit? Aixó es bo... Que tal? está més
animadeta?... No 's fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom
l'estima... Ja l'hi he dit aquesta tarde, vosté y l'Albert lo que
tenen es anyorament, res més... En Ramón vindrá aviat, farém lo
tresillet, y veurá com nos distraurém.
Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse
un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y
l'estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen
creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria.
Si
'l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian
vist com l'Albert se mossegava 'ls llavis, com creixia en sa cara la
preocupació.
--Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs
molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán --feu la vella
Merly.
--Miseria, enveja! --exclamá en veu aspre l'Albert.
--Sí, també, un xich d'enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera
senyora de Vilaniu... y vosté ja sab com som las pobres donas...
plenas de flaquesas.
--No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.
--Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa... peró la Sumpteta, quan
vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper... Ey, ja
ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he
vist tan sols.
Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu' alarmava molts cops á son fill,
esplicá, entre riallas, l'historia d'un viatge á Barcelona que feren
las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que
sostindre la competencia que las amenassava.
--Ay, Deu meu, que graciós! --esclafí la Galcerán, distreta de sas
tristesas.-- ¿Y qué n' haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu?
Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y
despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de
disputárlashi ab lo meu luxo l'imperi de Vilaniu.
Peró entre-mitj d'aquestas paraulas qu' anaren prenent un tó amargant
á mesura que brollavan, lo mot "nosa" y l'anónim ressucitavan en lo
recort de la dama y del Albert ab vesllums d'una revelació
tristíssima. No hi cabia dubte, l'Albert ho havia endevinat lo primer
dia. Heus'aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove
era 'l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm
lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y
comprometeria més á Da. Isabel?
Arribá D. Ramón.
--Ditxosos ulls...
--No ho te d'extranyar, senyora. En aquestos temps l'alcalde es com un
metje quan hi ha una mala passa; 'ls conspiradors no'ns deixan
viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat... he trobat
tots los serveys que no 's pot dir. Es precís remontarla, aquesta
vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva
administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m' ajuda, donya
Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot
s'ho tiran á l'esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.
D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos
apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa
muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab
algun capbussó no s'esguerrés. Peró 'l bon vell, entre 'ls estornuts
y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras
urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de
que 's valia pera vénce'ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat
las queixas y gemechs que prodigava, l'entussiasme que per son
cárrech sentia.
--Aném, aném, no't queixis, que t' agrada una mica --escapá á Da.
Francisca.
--Oh, si tot l'ajuntament fos com jo... Peró si la més petita cosa 'm
costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer
mudar la llosa d'aquell cup hont va enfonzarse una cama l'Albertet,
sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m' ha costat? Ja fa un mes y
mitj... (quinze... trenta... quarante cinch...) sí, ja deya bé: fa
un mes y mitj que só alcalde... donchs un mes y mitj he hagut de
bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que 'm
costará conseguir que 's tapin tots los cups que donan á la via
pública; figúrinse lo qu' ha de costarme replantar tots los arbres
que mancan á plassas y carrers... Y no dich res de la part referent
al ordre públich; si no fos l'arrasser de don Pau... Oy, que... té,
noy; mírat aquest periódich... tu que potser tens simpatías pe'ls
caps-calents que l'escriuhen... Jo m' ho haig de fer tot, donya
Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja 'm trobará á
l'administració pera revisar la prensa qu' arriba y seqüestrar,
quan convé, las infamias qu' avuy s'estampan... Mira, noy, mira
aquest article... "_Esperemos._"
Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni 's mocava
estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva
de son front, mentres l'Albert llegia sonrisent las ignocents
reticencias d'un pobre imitador de'n Lorenzana.
--Oh, aquest _Huracan_, aquest _Huracan_! ja't dich jo qu' aquí no
entrará, que no'ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara
don Ramón Merly. Com Merly que 'm dich, t' ho juro. Ja fa tres dias
que tiro tot lo feix al foch.
Peró 'ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d'_El
Huracan_ venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d'amagat
boy per mitj poble.
L' Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da.
Francisca patia, pensant que 's renyava crudelment á son fill. "¿A
qué venia alló, si 'l pobre xicot no 's ficava en política?"
--Y digui, donya Isabel, parlém d'una altra cosa --'ls empaperadors
han acabat?
--Avuy, gracias á Déu.
--Li deixan be? N' está contenta?
--Si ho vol veure...
--No 'm sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut...
Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu' acabavan de passar
tots menos l'Albert, molt entretingut encare ab l'infantívola
entremaliadura del autor d'_Esperemos_. Al arribar al fí, lo
tich-tach del péndul l'avisá de que estava sol, y pera distraure son
aburriment seguí llegint _El Huracan_. Llegint, llegint, no li semblá
ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que
contenia 'l periódich, titulada _Tumbos_, hont hi lluhian, ab noms
disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que
tacavan l'honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras
del partit moderat. Los ulls de l'Albert passaren ab fástich sobre
tot aquell fangar miserable, pera topar ab l'epígraf _Devastaciones_
qu' era cap d'un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota 'l
meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés,
l'Albert, uns versets _A Pablo_.
Un pressentiment crudel llansá 'ls ulls del jove sobre 'ls versos, que
deyan:
_Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no
te basta, guárdala Pablo con tres._