de totas las desgracias; per ell es á la presó en Rodón, per ell me
veig separada d'en Joanet qu' ha tingut d'amagarse; per ell ploran
tantas mares com veuhen fugir als seus fills escapant de la seva
persecució...
¡Y tan esperat, y tanta festa, y tanta cosa per la seva vinguda! Ah,
que bestias son la gent de Vilaniu!... Ja 'l tenen, ab la seva
senyora, aquella senyorassa, ab un general, ab un gobernador, ab
aquells cotxes y criats y cavalls que tant havian d'ensenyorir la
vila!... Vaja, ja 'l tenen, que se 'l guardin, que se 'l menjin, que
se 'l fiquin al llit... La desgracia de tots, la peste de Vilaniu...
Ah! si jo pogués, ja me las pagaria totas, l'estrafalari! Un bot
d'orgull, un sach de superbia, qu' ab los seus diners y la vanitat
de tota la seva casa 's creu en dret de trepitjarho tot, de manarho
tot, de tractar á vaqueta á tota la vila... Peró ja li vindrá 'l seu
dia, ja li arribará la seva hora, ja... Déu té un bastó!... Ja li
tenen bén tramada y li guardará tothom... Que las purgui totas. Ja
veurá; bon goig que pugan fugir ell y tota la familia... que si no,
ja 'm sembla que ballarán.
--Ah! véu, véu, Tomaset?... Si ell ho ha fet, ¿cóm pensar en demanar
res al vell Merly, aquell adulador d'en Galcerán?
--Qu'es cas! Ni somniarhi. No demanis perdó á ningú... per aixó
vinch... En Joanet no m' ha encarregat altra cosa. Diu que, per si
succehia aquest fracás, ja s'ho tenian parlat ab en Rodón. Ja
veurás com, quan puga, ell meteix t' ho dirá: per aixó he vingut;
ni un pas, ni una lletra, res. Lo cop será un fet aviat, potser
demá meteix, y no volen deure favors. Llavors vindrán las tornas.
--Ah, sí, sí, una bona venjansa.
--No tingas por, filla, no tingas por; ja la purgarán, ja la pagarán
cara --afirmá la pubilla tota tremolosa de nervis y accentuant las
paraulas ab la més ferma convicció. Peró arreu, prenent un to més
baix, afegí:-- Si no fos aixís, jo ja'n tenia una de pensada.
Da. Mercé pará orella, pensant que 'l covat despit d'aquella dona
forjaria alguna venjansa qu' ella volia aprofitar, y, seguint son
sistema, feu cantar á la pubilla mostrantse impotent, desarmada de
forsa y alé.
--Pobre Sumpteta! No 'm faig las ilusións que tu. Mira la sublevació
passada; igual será aquesta. Y qué vols que fem donas solas contra
en Galcerán? No sabs qu' ab la seva preponderancia es com un
castell?
--Tomaset, per Déu, no 'm comprometi --comensá la Tárrega, sens
dissimular sa desconfiansa, mal que pogués avergonyir al aludit--
Peró aquest, fet á las formas primitivas dels vilaniuhenchs, lluny
d'avergonyirsen gens ni mica, respongué ab la major naturalitat:
--Cá, Sumpteta, Deu me'n guard'. Digui, digui.
Llavoras exposá aquesta, sempre en veu més baixa, son plan, consistent
en portar lo malestar á la familia Galcerán ab un fòch granejat
d'anónims.
--De cap de las maneras, aixó es un medi vil --oposá Da. Mercé,
dissimulant lo goig que l'inundava.
--Ja veurás, tan vil com vulguis; peró no ho es menos l'empleat per
don Pau contra 'ls nostres marits. Delació ó anónim, me sembla que
tal·lá-tal·lera... venen á esser iguals.
--_Sin embargo, sin embargo_... s'atreví á fer en Tomaset, que no
volia comprometre sa conquista, sens poguer per aixó evitar una
gran rojor á las galtas que sorprengue á la Mercé.
--Bah, bah! jo no sé perqué tants escarafalls ni miraments ab una
família que vé á robarnos la tranquilitat. ¿No volen guerra? Donchs
guerra sense quartel. Si no tením més armas, aquestas. Contra gent
com ells totas son bonas. La defensa es natural. --Tot l'odi de la
dòna despreciada esclatava ab furia últimament.
--Sí, peró qué dirias en los anónims? A veure?
--Ja veurás: avuy per avuy, esplotaria las relacions de donya Isabel
y
'l noy Merly, fent caure la vena que du als ulls aquell... Déu me
detinga!... de don Pau, que no veu com las hi fan al devant. --La
pubilla creya ja á ulls cluchs y ab gran satisfacció en aquellas
relacions.
--Dóna, aixó es afirmar per apariencias, y mira qu' aquets jòchs tenen
malas tretas; devegadas lo fòch surt per la culata.
--Crech qu' á mí no pot surtirm'hi! --cridá irada la Sumpteta, tot
apartantse de sa amiga instintivament.
--Dóna, no t' acaloris. Ab rahò nó, prou qu' ho sabém; peró á una
calumnia totas hi estém exposadas.
--Deixat de calumnias; quan tocan campanas senyal de festa. A mí no 'm
farán creure qu' aquestas cosas s'inventin aixís com aixís.
--Peró...
--Més clar: ¿sabs qué he sabut jo, encare no fa duas horas? Que temps
enrera, mentres don Pau dormia tot confiat á la Mayola, aquella
parella eixí á cavall, y, carretera amunt, tot xano xano, se'n van
anar al viver de la font del Roure... Allí, solets, sabs? Hi devian
passá 'l rosari!...
Da. Mercé no podia gayre bé amagar la joya que saltava á delatarla pe
'ls ulls; peró encare oposá reparos hipócritament. En Tomaset se
mirava las botas per no saber ahont posar la vista.
--Donchs més clar encare --feu, perdent lo fre, la Sumpteta.-- Si tu
no ho vols creure, jo't diré qui ho ha vist y, m' estranya qu' are
fassi aquest paper en Tomaset. Vosté, vosté ho va veure; m' ho ha
dit aquell senyor ab qui m' has deixat...
--L' advocat Pinyol! --exclamá ab tota malicia la de Rodón.
En Tomaset, aclaparat, tingué de confessarho. Realment, venint en la
tartaneta de donar un passeig, los vejé decantar cap á la font; peró
lo demés era invenció maliciosa d'en Pinyol, qu' á causa d'un plet
d'en Solá, no podia veure á l'Albert. Ell no 's permeté allargar
tant, ni s'hi atrevia avuy, ni sospitava qu' en Pinyol pogués ferho;
d'altre modo no li hauria pas dit res.
Mentres així se disculpava, la de Rodón, que 'l covava ab los ulls y
en los d'ell llegí la major hipocresía, li regalá una rialleta
d'inteligencia y li feu peuhet.
Encare la pubilla replicá contra la conducta reservada y las
aprensions del atrotinat dandy. "Ab senyoras casadas no hi havia per
qué fer farsas com aquesta. Ell ho creya tant com en Pinyol, com
ellas meteixas; y aquella caballerositat per una familia que 's
recreava fent mal, per una senyora que li havia dat lo xasco de no
volerlo rebre, com ell meteix las hi havia contat, no s'explicava.
--La veritat, Tomaset, vosté sembla, perdoni que li diga, vosté sembla
un caragirat; qui se'n calsa no se'n vesteix de vosté. Tant aviat
besets com no'n besets. Donchs y l'enfado d'aquell dia? Encare'n
vol més de desayres? Oy que li estarian ben empleats.
Devant d'aquesta embestida y contingut per una mirada de la Mercé, en
Riudabets s'atreví sols á respondre qu', avans que tot, ell era un
caballer y que, com home de mon, comprenia certas complacencias y
estava sempre resolt á ampararlas ab lo seu secret.
--Aixó es per dirho --cridá l'exaltada pubilla-- peró en fí, vosté ha
confessat.
L' aludit y Da. Mercé esclafiren una rialla, qual cinisme tractá
d'atenuar arreu la segona, fingint qu' ella y en Tomaset no creyan
encare res. Y momentáneament oblidada de la seva pena, deixá esbravar
una estona més á sa atolondrada amiga, l'amoixá bé aconsellantla
hipócritament que no pensés en anónims, y, al véurela partir ab son
amich, digué á n' aquest, ab una gran encaixada:
--D'aquí á demá, eh, Tomaset? Vinga dematí.
Peró, tota acalorada l'histérica pubilla, encare, baixant del bras
d'en Tomaset, exclamava:
--Ah, jo nó; jo, per' enfonzar aquella gent me perdria, faria
qualsevol cosa.
En Riudabets li oferí sos serveys ab una apretada significativa
qu'ella entengué bén prompte.
Un cop sola, la Rodón restá un minut mossegant lo mocador ab actitut
reflexiva, y finí son secret monólech llensant una mirada feréstega y
prorrompent en veu baixa:
--Vés, bocamolla, tu ho farias mal bé. Ja 'm basto jo.
Eran las deu de la nit; ja no vindria ningú més ¡quín despreci, quín
aislament!... Total quatre personas... Da. Mercé 's retirá á sa
cambra y quan, tot despullantse, contemplá l'ample llit y pensá en sa
soletat, en sa viudesa forsada, en la presó d'en Pepet, plorá més
furiosament que may, prometentse pera son consol una venjansa
encarnissada, tremenda. Es aixís com s'adormí, després de revolcarse
tres horas pe 'ls llensols concertant son plan, tota febrosa
d'angúnia y despit. Quan tot just llustrejava 'l dia, la minyona la
despertá.
--Qu' es? qu' es? --cridá Da. Mercé ab lo sobressalt de qui s'ha
dormit ab l'angúnia al cos.
--Han trucat, he obert, y un desconegut m' ha entregat tot depressa
aquest paper.
Eran quatre mots d'en Rodón, escrits en llapis, dihentli ab
telegráfich laconisme que 'l trasladavan á la capital, que hi
comparegués ella ab roba, que no tingués por perque 'l triomf era
próxim, y que no comprometés la seva situació ni demanant clemencia,
ni atacant á ningú pública ó reservadament.
Duas horas més tart, en Tomaset esperava ja á la sala. Da. Mercé eixí,
tancá las portas y, en veu baixa, comensá:
--Siguim franch, Tomaset. Vosté no es l'home qu' aparenta: fins ahir
no
'l vaig conéixer bé. Vosté esbombá ab tota intenció lo de la font del
Roure; vosté pót veure tan poch com jo meteixa á l'Isabel.
--Tan poch com vulga. Tan poch, qu' ans qu' ho pensessen vostés,
aquell meteix dia de la font, jo vaig comensar ja la guerra ab qu'
ha somniat després la Sumpteta: aquell dia, jo vaig tirar pe'l
reixat de la Mayola un anónim comprometent l'honra de l'Isabel. La
guerra está encesa: en lo posat que duyan per la carretera 'ls dos
amants ho vaig veure. Si l'anónim no havia arribat á mans de D.
Pau, lo qu' es ells dos ne tenian ja esment. Créguiho.
--Y per qué l'odi de vosté? Lo desayre donat per una criada no 'm
sembla prou motiu. Parli clar: vosté'n té d'altres.
--Es que, Merceneta, aquell venia derrera d'un altre que vaig sufrir
ja la tarde de la professó, y va esser succehit per un altre
encare, que 'm doná la meteixa donya Isabel. Jo soch mol sentit, jo
soch rencorós, no vull amagarli. Ja sab vosté com visch aquí,
que 'm tracto ab tothom, qu' entro y surto de totas las casas ab la
major confiansa, admés com cavaller, com home de mon que soch. No
m' acomoda, donchs, que 'm desayrin, y 'm subleva l'orgull, y la
vanitat dels Galcerans. Crech que fariam un bé á la vila
trayentloshi del devant. A pesar del xasco de la cambrera, jo vaig
tornarhi; donya Isabel va ferme esperar mitj quart, comparegué
finalment ab son pare, y, queixantme de lo de la criada,
indirectament, com jo sé ferho ¿sab? donya Isabel, lluny de
plányersen com requeria, com ho faria una dama d'alta alcúrnia, com
ho faria vosté, Mercé, va dirme: Ah, sí qu' ho sento, seria un
dematí!... Qué li sembla? no era darme una llissó? no era abonar á
la criada, antepósarmela á mí?... Ha vist cosa de més mal género,
d'un gust més ordinari?... Aixó no es esser senyor ni cosa que s'hi
sembli... Vaig conservar la dignitat que 'm pertoca, dihent algunas
paraulas més de qualsevol cosa, y vaig retirarme pera no tornarhi.
Peró, pensant: me la pagarás.
--No obstant, vosté era dels que veyan ab entussiasme vindre 'ls
Galcerans.
--Un s'equivoca tants cops á la vida!... L'altra vegada que va esser
aquí, donya Isabel me semblá molt diferent, me va rebre be, va
estar molt deferent ab mí.
--Si vosté 'm perdonés la llibertat, me permetiria dirli que 'l seu
despit obeheix á una causa més fonda: vosté esperava intimitats,
favors, qu' se'n duhen altres.
En Tomaset se sentí 'ls colors á la cara. Volgué protestar. Sa vanitat
de Tenorio 's resistía á dur tan enllá lo desenmascarament. Sense
negar las condicions físicas de Da. Isabel, ell havia de fer constar
que no era 'l seu bell ideal. En materia de flors, ell preferia las
rosas exhuberants als lliris pálits.
Y deya aixó, tot acostantse á Da. Mercé, mirantla de gayrell,
tremolinant, fins atrevirse á agafar y estrenyer ab entussiasme la
grossa munyeca de la seva amiga.
--Vosté sempre á cassa de conquistas, sempre calavera --feu Da. Mercé,
sens mostrarse esquerpa com altres cops.-- Donchs, si vosté vol,
acepto la seva aliansa.
--Costi'l que costi? --preguntá ell, ja tot ubriacat y accentuant
l'intenció.
Da. Mercé 's limitá á sonriure, plena de vergonya, y continuá:
--Peró per' anar bé, ha de posarse á las mevas ordres y no dirne una
paraula á la Sumpteta, perque es massa atolondrada, ¿sab?
--Boca qué vols, cor qué desitjas.
--Donchs ja veurá: per are, no convé fer res. Esperi las mevas ordres
y no deixi d'anar á casa Galcerán per' estar á la mira de lo que
puga descubrir y per' evitar tota sospita. Jo tinch de marxar
aquesta tarde á ciutat ahont se m' emportan á en Rodón. Desde allí
li escriuré, y vosté també escrigui.
D. Tomaset estava que ni una esponja. Ah! per fí, per fí...
--Me dará una adressa secreta?
--Per qué?
--Vol dir que'n Rodon...?
--Si estará al tántum, home.
--Peró... (agafant la má de Da. Mercé) no veurá las mevas cartas,
eh?... Com s'engelosiria!
Da. Mercé torná á enrajolarse. Per menos d'un xavo, hauria enviat á
passeig á semblant fátuo, si no li hagués convingut retenirlo. ¿Quí
li podia servir mellor qu' ell pera sos plans?
--Es clar, bojot, es clar: no m' escriurá pas á la presó --gosá á dir,
encare, fingint accent amorós.
### VI
No fou sols á Da. Mercé á qui arrancá de Vilaniu la sublevació del
quinze d'agost. Esclatant aquesta en distints punts de la península,
encare que no en las capitals de que 's parlava, aná extenentse
seriament, costant la vida al general Manso de Zuñiga prop d'Ayerbe,
y mantenint l'alarma en los esperits durant un mes. Lo Gobern, prou
malmés ab tantas sotragadas, tingué de fer un esfors, organisá fortas
columnas y confiá 'l mando d'una d'ellas al general Poudor. No cal
dir que D. Pau, ja ans de la traslació d'en Rodón, eixí vers la
capital pera conferenciar ab lo gobernador son amich, marxant arreu á
la Córt á gestionar l'indult dels vilaniuhenchs que resultavan
complicats en lo moviment y anavan escondintse. Tot l'empenyo de D.
Pau 's reduhia á destruhir l'influencia guanyada per en Rodón. Ab un
nou acte de clemencia, lo Gobern podia, un cop més, disfressar de
forsa la seva debilitat; y donant una nova proba de serenitat y
justicia, á la vegada que retenia al capithost per haverlo atrapat in
fraganti, deixava tornar á _sus casas y talleres_ á tots aquells que,
si figuravan en llistas,
_tal vez inexactas_, no havian comparegut á la cita. Aixó, acompanyat
d'alguna alusió transparent en favor del diputat y autoritats de
Vilaniu qu' havian sabut inclinar l'ánim sempre generós de S. M. la
Reyna vers la clemencia, venia á dir en substancia 'l Real Decret
que 'l nunci llegí per las cantonadas de la vila. Los fugitius
eixiren dels amagatalls aquella tarde. D. Ramon Merly, saltantli 'ls
ulls de goig, pogué presenciar fortas encaixadas pe 'ls carrers, y
sentir grans alabansas d'un acte tan just y bén meditat.
"Perque, créguiho, las llistas no sols eran inexactas com diu lo
Decret, y 's comprén que no digui més, sinó falsas, en quan jo hi
figurava sens haver dat permis á ningú pera que m'hi assentés. Héu
vist murriada com aquesta? Aixó son modos de comprometre? Jo puch
tindre las mevas ideyas, que no las nego per ningú; peró una cosa es
pensar y altra cosa es obrar. En Rodon que 'm perdoni, aixó es molt
mal fet."
Y conversas aixís se sostenian en veu alta per cafés, cassinos y
tabernas, sens aprensió de cap mena, ab aquell acalorament del
egoisme que's empenya en fer pendre la mentida per veritat. Alguns,
més lleals, hi posavan reparos, ó 's confessavan francament
compromesos. Ay! qué feyan! "Donchs per qué no anavan á reunirse ab
l'Escoda? A qué vé are ferse 'l fatxenda? Are, que't veus segur,
eh?... Donchs digas que no has tingut cara pera atenyer lo promés, y
sinó, conféssat cobart."
D'altres s'atrevian á defensar la bona fé d'en Rodón, assegurant qu'
ell no havia fet las llistas. "Té, no'n volia saber d'altra!... Quí
las havia fetas, donchs?... Cita personas... Y, en tot cas, á'n ell
li pertocava cridarme y sentir la meva confessió."
--Donchs, jo te la citaré la persona: 'l seu amich Tárrega, aquell
escanyolit que no sab de que se las heu.
--Y per qué 'ls hi confiava?... Qué no sab qu' es aquell femelleta? Un
negat, que 's va casar pe 'l diner, perque era incapás de guanyar
un xavo: un beneyt que 's deixa pegar per la seva dona.
--Vaja, vaja, en Rodón no fora amich seu com es.
--Uuuuy! que n' hi ha de misteris en las amistats. Anéu á saber si,
entre mitj, hi ballan faldillas ó potser diners... Miréu, las obras
del chalet ja están paradas.
Los combatents anavan exaltantse, y la llealtat y la justicia eran
impotents devant del pervers egoisme, que no reparava en apedregar á
la propia víctima tot incensant á aquell de qui havia flastomat poch
ans y de qui tornaria á renegar bén prompte. Lo plan de D. Pau
produhia, donchs, los efectes esperats: era una desfeta en forma,
sens mancarhi lo seguit indefectible de veus de trahició! y traydor!
que arribaren fins á Madrid á pessigollar las orellas d'en Galcerán.
Peró qui n' eixia més malparat era en Tárrega, que rebia xascos per
tot arreu. La pubilla, qu' estava furiosa, li proposá 'l plan de qu'
havia parlat á Da. Mercé, com una venjansa merescuda. Més en Joanet
se negá rodonament á seguirlo, no sols per honrada repugnancia, si nó
per por. Llavors, la Tárrega, acostumada á esser obehida, s'enfurismá
de valent, tractá á son marit de poruch, d'afeminat, de qualsevol
cosa, l'omplí d'amenassas, y li mogué tal escándol, que 'l pobre
Joanet tractá de capitular ab condició de coadjuvar al plan si en
Rodón ho aconsellava. Y prengué 'l camí pera sometre la consulta á
son conseller.
Peró aquest lo desaconsellá desseguida, com ho havia fet ja á sa
muller. Lo combat era entre ells y en Galcerán, lo motiu una
rivalitat política per la qual no havia de sacrificarse cap dòna, ni
volia tampoch deure son triomf á medis tan indignes y alevosos. Lo
llunatisme de las massas ja li era conegut. Si avuy, vensuts, los
abandonavan, demá, triomfants, anirian á besárloshi 'ls peus. Y si
son prestigi feya ayguas, rahó de més pera somniar, avans que tot, en
la salvació propia qu' una violencia qualsevol, are, podia
comprometre. Dins del port hi havia 'l vapor Lepanto, potser pera
transportarlo á Canarias ó á Ceuta. Lo que calia era evitar eix
desterro, sens baixesas ni indignitats. La derrera elecció, los
gastos de la casa, comensavan á enderrerirlo. Ja 's cansava de gastar
diners en la presó mentres las obras del chalet continuavan paradas.
La pátria, 'l partit no es avans qu' un meteix. Un pich á Vilaniu,
veuria 'l medi de rescabalar lo prestigi perdut, y si li era
impossible, que no ho creya, abandonaria á llur miseria tota aquella
faramalla d'egoistas.
Da. Mercé, qu' estimant á son marit, dalía de cor per véurel lliure,
aprobá sincerament totas aquellas reflexions fins al punt de
penedirse d'haver sentit tanta set de venjantse, y, sobre tot,
d'haver alentat un moment, pera satisférsela, la desatentada lascívia
de D. Tomás. Y com aquest la amohinava á cartas tan ridículas com mal
intencionadas, y á ella la tenia esporuguida l'idea de que pogués
aliarse ab la Tárrega qu' ab sos imprudencias podria tirar per
terra 'l prudent plan d'en Rodón, Da. Mercé 's vejé precisada á
seguir la correspondencia, limitantse á vaguetats y á aplassar
continuament l'hora del atach.
En Riudabets, mentrestant, frisava, comensava á desesperar de la
conquista y 's deya interiorment qu', en cas d'eixir burlat, las
cosas no quedarian pas aixís. En aquesta situació, la pubilla enviá á
cercarlo. En Joanet no tornava, y en sas cartas escabullia 'l cos. Se
veya bé que no gosava á declarar la seva resolució de no fer res.
--Si ell es tan baix, tan indigne, jo nó --exclamá la despitada
muller.-- Al cap y á la fí qué ha d'importarme 'l parer dels
altres? ni quíns miraments li dech á un marit que 's vá casar ab mí
sens amor? Y per ventura vaig á venjar son afront ó 'l meu? Parlém
clar: lo meu, lo meu; prou he esperat; massa, massa. Se 'm presenta
un pretext y l'aprofito.
En Riudabets comparegué é imposá condicions.
--Totas las que vulga, á cambi d'una sola, 'l secret. Vosté ja sab com
son aquí. Sense escándol, tot.
--Entesos.
Al meteix temps, Da. Isabel seguia sola ab sos fills en lo desfregat
casal de Vilaniu, d'hont fusters y empaperadors no acabavan may
d'anarsen. Per gran sòrt, son natural alegre y son instint
travallador de catalana no deixavan entrar en son cor l'aburriment
qu' altras ciutadanas haurian sentit en mitj de la quietut ensopidora
que s'havia apoderat de la vila. Los matins, arreglant los nens,
vestintse ella, ajudant á endressar la casa, se li passavant volant.
En havent esmorzat, dava un cop d'ull á las obras, acompanyava als
nens al jardí pera veure'ls jugar una estona, brodava, escribia, y,
si no l'en privava 'l temps, eixia una estona á passeig ab los
menuts. Los carruatjes se rovellavan en la cotxeria, 'l cotxero
s'enmenava 'ls cavalls en carrandella á deixondirlos una estona pe'l
camí de la Mayola, y 's passava 'l resto del temps badallant ó jugant
á domino en una táula de café. Y cada dia aixís, ab aquell tant me fá
de qui ha vist molt y té assolida la pau desitjada, Da. Isabel no 's
preocupava de res més que de casa seva, no buscava en los periódichs
sinó la confirmació de las novas que privadament rebia del seu pare y
de D. Pau. Ni ella 's dava compte de l'indiferencia que la corprenia.
Las veus de Vilaniu que li enviavan llur ressó per boca de las
criadas, no deixavan en son esperit més rastre qu' una vaga
melancolía molt semblant á la que li produhian las veus de la nit en
la Mayola. Com un patró de barco busca en las inmensitats del espay
l'ordre del dia y la tranquilitat, cada matí Da. Isabel treya 'l cap
al balcó, consultava l'espay, y 's retirava tranquila veyent que 'l
mon nadava entre 'ls explendors d'un sol argentí y d'un cel com un
mirall. Son barco duya un viatje matemátich y prou placent pera
abrigar lo més petit temor. Una tarde, qu' ab los nens arribá fins al
Pomeralt, d'hont la vila 's veya á vol d'aucell, apomadeta y blanca,
los camps del voltant formant capritxós mosáich de pessas
envellutadas, las ayguas corrent aixeridas entre tofuda arbreda, tot
net, solitari y engalzat per una má primorosa, sota un cel puríssim
que nuvolets d'or solcavan silenciosament; restá tan embadalida
devant d'aquell espectacle de pau, que 'l nen no podia ferla caminar.
Sos ulls toparen ab la paret del fossar que blanquejava més enllá de
la vila, y no pogué contindre un gesto d'enuig. ¿Per qué allí la
mort? Ella havia somniat en la vida, en eixa vida delitosa que llisca
placent y gronxantse com l'aygua del riu, cantant eternament, sense
saber ahont vá, enmirallant los explendors del cel, recullint á
faldadas los diamantins raigs del sol; havia trobat, tota sorpresa,
la caseta blanca anyorada en lo terratrémol del mon: havia recobrat
la salut perduda, y arribat fins al matern absurdo de creure á sos
fills salvats de la mort y del patir, per que, allí, ni la malaltía
hi podia tindre estatje! Peró, tornada y tot á la realitat, sempre
quedava Vilaniu, ab aquells cels, ab sa campinya gemada, ab l'ordre
placévol de son panorama y la quietut de sos carrers hont lo sol
s'adormía com en son llit dessitjat; sempre quedava Vilaniu com un
trosset de Paradís. Y Da. Isabel comprenia que sos vehins arribessin
á dir qu', á l'altre mon, l'anyorarian. Ah! que bé li esqueya 'l nom!
Era un niu, lo niu més placévol de la terra.
No obstant, un dia, escribint á D. Pau, acabats los capítols de las
graciositats dels nens y de las efusions íntimas, entre las quals hi
apuntava una sospita molt agradosa, esforsá debadas la memoria pera
omplir ni mitja fulla ab alguna nova de Vilaniu que donés més
varietat á la carta. Da. Isabel se pará á pensar sériament, y trobá,
tota sorpresa, qu', en tres setmanas, sols l'havian visitada
l'Albert, D. Ramon, y un cop Da. Francisca y en Riudabets.