haurán pensat en verificar la captura. Vosté sab, senyor tinent,
que 'ls cossos de policía, més que pera reprimir, son pera evitar
los crims, y tenint confidencia de que va á perpetrarsen un, no sé
fins á quin punt son necessarias las ordres. Lo servey de que 's
tracta ha d'estimarlo 'l Gobern d'un modo molt senyalat. Vosté dirá
si convé á la Guardia civil qu' un altre cos la guanyi per má.
--Vol, donchs?...
--Desitjo que la Guardia civil cumpleixi son deber...
Y al dir aixó, D. Pau, sens adonarsen, guardava tota l'actitut
imponent d'aquells antepassats que 'l contemplavan.
L' aludit, sotmés del tot, saludá al diputat com á un rey, y anava á
retirarse quan trucaren á la porta misteriosament ab los nusets dels
dits.
D. Pau obrí, tornant á ajustar derrera seu. Y entrant al cap d'un
minut, digué al oficial:
--En Rodón es á la Farga; avans qu' ell, hi han entrat una maleta.
Y un cop sol ab D. Ramón, esclatá sa indignació en las següents
paraulas:
--Lo Gobern sabrá quants punts calsan d'entussiasme per las
institucions aquell alcalde y aquest tinent. No mancarán hómens
pera substituhirlos ab ventatja. --Vol ésser alcalde vosté, don
Ramón?
--Si vosté m' ho mana, obehiré.
Sens respondre, D. Pau se ficá en son dormitori, posá un telégrama
xifrat qu' entregá al meteix D. Ramón pera que l'enviés desseguida al
gobernador, escrigué quatre mots al seu sogre, aconsellantli que
tornessin tots pe 'l perill de qu' esclatés aquella nit una
sublevació, y eixí de casa pera veure al coronel de Mérida que devia
allotjarse á ca'n Montellá.
Era evident que 'ls ánims comensavan á perdre las confiansas d'aquell
estat de cosas, que la disgregació del partit moderat, model fins
llavors de disciplina, cundia ab la velocitat alarmadora de la
gangrena que s'apodera d'un cos anémich. Era indispensable obrar ab
promptitut y energía. D. Pau s'imposava 'l deber d'esser lo més ferm
baluart de la situació, ja no sols dins de Vilaniu, sinó en tota la
provincia. Peró en sa derrera decisió hi havia quelcóm d'interés
personal, aquell móvil egoista sense 'l qual may l'home sol obrar ab
suficient calor. L' hereu Galcerán veya, per primera volta,
redressarse contra 'l poder de sa casa lo d'un poll reviscolat,
segons l'expressió gráfica ab que denominava ell á en Rodón, fill
d'un fuster, senzill apotecari fins qu' heretá d'un seu oncle
d'América. Voltat de fabricantóns, marxantets y obrers, formava en la
vila un nus de forsa que comensava á imposar á las autoritats, á
comprometre las eleccions, á minar lo secular prestigi dels
Galceráns, encarnantse aixís á Vilaniu, entre ell y D. Pau, l'esperit
del gran combat que 's lliurava en tota Espanya. En Galcerán lluytant
per conservar, conspirant l'ex-apotecari per destruir. D. Pau ho
veya, sentia cruixir, son palau al pes dels anys, devant d'un convent
tot esquerdat, mentres en Rodón aixecava, en front d'una gran fábrica
hont bullian la vida y las ideas revolucionarias entre l'estrépit
prepotent de grans máquinas de ferro y boyras de fum, sa casa
mesocrática, petita com de fira, peró afiligranada, riolera y fresca
com la sana joventut. Y aquesta imatge acabá d'excitar son orgull, de
despertar en son esperit l'instint de la propia conservació, la
gelosia de la rivalitat.
Lo plan de D. Pau era aixafar á son contrari, matar la criatura á
temps. No li importava tant fer abortar lo moviment, per més que 's
guardés ni d'indicarho, com apoderarse d'en Rodón y llansarlo á las
fosquedats d'un calabosso, mentres sos companys s'avesavan á esser
comandats per un altre y arribavan, potser, á sospitar si aquella
presó havia sigut demanada pe'l mateix pres. Lo triomf de la
revolució no dependia certament de setanta hómens més ó menos al
camp. Per altra banda, lo Gobern, qu' enviava ja 'ls batallons á
pendre punts avans de darse un crit, havia de tindre ja en sos dits
lo fil d'aquella trama, y D. Pau sabia bén bé que 'l moviment d'agost
seria un altre d'tants. Sí, 'l fruyt no era madur; peró importava
corsecar la planta pera no deixarlo madurar. Y envenats los ulls per
l'egoisme, D. Pau, en aquell moment, creya ab sinceritat que 's
matava la planta tallant los capbrots, per no dir escapsant lo
branquilló de Vilaniu.
Lo coronel se proposava copar als sublevats en lo punt y moment de
posarse en marxa, peró D. Pau li tragué del cap, suposant que
tindrian la suficient vigilancia pera burlarlo y advocant per la
conveniencia d'escarmentarlos més durament en lo camp de batalla.
Aquí havia arribat de son rahonament, quan entrá 'l subcabo dels
Mossos anunciant que tenia ja en la presó á en Rodón, y la maleta,
hont havian trobat un itinerari, bitllets de Banch y llistas, ja en
poder del jutje. S' havia complert lo pronóstich tan poch afalagador
per la Guardia civil.
D. Pau no pogué dissimular fondíssima satisfacció, que mostrá ab una
estreta encaixada al portador de la nova. Un cop retirat aquest,
prosseguí:
--Ja ho veu, coronel: tením fet lo principal. Jo que conech lo país y
aquest paisanatje, considero aixó acabat ó poch menos. Lo qui 'ls
comandi are, no tindrá las ordres qu' aquell, y l'escarment se fá
més fácil. Si surten, vostés se lluhirán, y ells ho pagarán car.
Y recalcá 'l mot lluhirán que cregué 'l esquer mellor per' assegurar
la pesca.
La presó d'en Rodón fou nova que corregué la vila de cap á cap ab
velocitat telegráfica. La gent pacífica s'alarmá, y 'ls sectaris
restaren tan esporuguits que, dels setanta, sols deu s'atreviren á
eixir á l'escampada á reunirse ab l'Escoda, mentres la tropa
s'apoderava de las armas y fornituras del canyar.
### V
Acabava Da. Mercé de llegir la carta, quan un vehí imprudent, en tó de
pregunta, li feu á saber la presó d'en Rodón. Lo primer impuls de la
senyora fou eixir corrents de casa per' anar á veure á son marit.
Entre irada y afligida, roja la cara com una lluna de tardor, Da.
Mercé 's tirá un vel al cap, esqueixá la carta en mil bocíns y anava
á devallar l'escala, quan la veu d'en Tomaset la detingué:
--Es inútil: lo tenen incomunicat.
--Peró no pera mí...
--Pera vosté y tot. Créguim, no 's mogui de casa, encare poden vindre
á aquí á fer algun registre... y després vosté, pobre senyora,
pe 'l carrer pot tindre alguna cosa...
Da. Mercé esclatá en plors. En Tomaset li allargá la má amistosament,
mentres ab l'esquerra l'empenyia, poch á poquet, sala en dins,
afegint en veu cada cop més tendre:
--Aném, calma, calma, filla meva; tot aixó no será res. Més presencia
d'esperit, serenitat; á vosté no li faltan amichs... tot ho anirém
passant... aquí 'm té á las sevas ordres en tot y per tot... Mercé,
tranquilisis, no plori aixís... revesteixis de dignitat y fássis
superior á las circunstancias, desdenyi las infames intrigas de la
política, desprecihi ab enteresa al enemich y deixi fer als amichs
de vosté que tot ho arreglarém... Are veurá quíns ho son de debó...
Mercé, no plori, filla, no plori... 'm parteix el cor... Pera quán
guarda la presencia d'ánim una senyora, una dama, una matrona
imponent com vosté?... Fassi com Maria Antonieta: confongui als
contraris ab lo pes del seu orgull... Los bons amichs no
l'abandonarém... Aném, Merceneta, asserenis, asserenis, li demano
ab lo cor traspassat...
Da. Mercé, topant ab una cadira encoixinada, s'hi deixá caure y seguí
plorant de debó. Era al peu de la porta de son dormitori, en una
saleta tapissada de paper carmí envellutat, amoblada de xicranda y
domás groch. Dessobre 'l sofá de medallons, hi havia un mirall ovalat
de march feixuch; en las altres parets, retratos al oli que volian
esser d'en Rodón y sa esposa, y un gran quadro de felpa representant
la fugida á Egipte, brodat per Da. Mercé á la _tierna edad de 12
años_, segons resava la llarga dedicatoria qu' en gótich de cartipás
se llegía al peu de marge. Devant per devant de l'entrada, un balcó,
encofurnat per cortinas de reps blau, no deixava gayre bé entrar la
claror del cap-vespre que llepava esgroguehida la tauleta maquejada
del peu dels vidres y 's disfumava en vano demunt del lluhent
enrajolat. Perdentse en las fosquedats dels ánguls, s'oviravan ab
prou feynas tres reconeras també de xicranda, vér problema de
construcció y dibuix: abaix un pedestal vuytavat, demunt una columna
salomónica, y per capitell, un tap de capsa rodona de llarch radi ab
las voras trepadas com un serrell de bánova. L' una sostenia un
quinqué de pressió ab sa corresponent bola de cristall raspat, las
altras sengles canalobres de quincalla empegonats, ab figuras y
ramatje d'escardots, las espermas per' ensetar y mitj blincadas. En
aquell moment, la blavosa lluna del mirall reproduhia ab melancólichs
matisos á Da. Mercé plorant, á D. Tomás destacant de la carmesina
paret, magre com una figura de retaule, lo cap moix, las espatllas
caygudas, las mans plegadas ab tristor demunt del ventre. Respectant
lo plor de la dama, 'l galant prengué 'l partit de callar una estona,
y en la sala no 'ssentí més soroll que 'l d'un singlot intermitent y
viu com lo d'un surtidor mitj embussat.
Peró, com entre singlot y singlot donés donya Mercé una ullada al
mirall y 's vejés mal endressada, saltá arreu de la cadira y
s'interná en sa habitació. Torná, ja sens plorar y sense vel,
pentinadas las lluhentas ondetas de son cabell, un gran mocador negre
á las espatllas com una viuda de fresch. D. Tomaset se quadrá
respectuosament, y ella 's deixá caure en lo sofá ab aquella
llanguidesa que saben pendre las donas grossas per' inspirar més
compassió, lo mocador gran lliscantli espatlla avall ab estudiat
abandono. Després, ab desmayat moviment, signá 'l silló del costat á
en Tomaset que s'apressurá á ocuparlo en actitut també recullida. Hi
hagué una estona de silenci. Lo dolor de donya Mercé era fondo,
permetentse esclatar, sols de tant en tant, en prolongats suspirs. La
claror minvava depressa, y ja gayre bé no 's veyan aquellas duas
personas, quan Da. Mercé feu en veu tristíssima:
--Y donchs, Tomaset, ¿que'ns deurá passar? --No res, senyora, uns
quants dias de detenció.
--Vol dir que no l'embarcarán? Pobre Pepet!
--No pensi semblants cosas, Mercé; sosseguis. Ademés que ja sab, qu'
en tal cas, no quedaria abandonada de tothom, una senyora de las
condicions de vosté.
--Ah! aixó vol dir qu' ho endevino;'n sab alguna cosa.
--Jo, pobre de mí! --exclamá en Riudabets, que realment s'ho temia.--
D'hont vol que m' ho tregui? Aquestas son cosas del gobern. Per
amor de Déu sosseguis, vosté té massa imaginació, massa cor. Estima
massa á un home que no la mereix. Ja veu qu' ell la posposa á la
política. Pensi principalment en vosté; després ja'ns cuydarém d'en
Rodón.
--Oh! no; en Rodón, en Pepet sobre tot! Cóm lo salvarém?
--Bé --feu en Riudabets, mossegantse la llengua.-- Aném á veure: ¿ha
pensat algun medi?
--Pobre de mí ¿qué vol que fassi, si ni me 'l deixan veure? Se m' ha
posat un cap tan espés, que res se m' ocorre, res absolutament...
Vegi, vegi Tomaset si dona ab algun medi, vosté... Jo ho faré
tot ¡pobre Rodón! tot estich disposada á ferho!...
Y 'ls ulls de l'adolorida esposa tornaren á amararse de llágrimas.
--Ja ho tinch! --feu son amich, saltant de la butaca y prenent lo
barret.-- M' envaig á veure l'alcalde... En Godall es un bon
subgecte y m' escoltará. ¿Qué no faré jo per una dama á qui veig
plorar?
--Ay, Tomaset, Deu l'ilumini!... Vosté 'l primer, l'únich, fins are,
que vé á aconsolarme, y ja fa duas horas que tinch lo marit
prés!... Vosté
'l que 'm treu de pena, corrent ja pera salvarlo... Vosté es molt
bó...(Allargantli la má.) Cóm li pagaré tantas bondats?
En Riudabets, després d'una eloqüent apretada, deixá escorre la má per
la molt molsuda de la seva amiga y, al retenirla no més pera 'l cap
dels dits, se doblegá com una figura de minuet, dihent:
--Si vosté m' ho permet: així.
Y estampá en aquella má un bes, que donya Mercé rebé, endressant
debadas una mirada de súplica al retrato d'en Rodón ja engolit per la
fosca. Lo galant se retirá tot tremolós d'emoció, admirat de sa gran
osadía y prometentse tot baixet qu' á la fi Da. Mercé seria seva.
Per molt punyent y de debó que fos lo disgust de la Rodón, no podia
aquesta sustraures á la tendencia melodramática qu' una falsa
educació li havia infiltrat. A la vegada qu' en son marit, pensava en
ella, part integrant del matrimoni, que devia compartir l'interés
públich d'un modo més viu encare per esser ella la més flaca y
desvalguda, moralment parlant. Da. Mercé 's figurava ja 'l rebombori
que degué causar á Vilaniu la presó d'en Rodón, sentia las
exclamacions de compassió que las donas llensarian per ella,
recordava 'l jubileu de visitas que remou tot seguit per la vila una
mort ó tot altra desgracia, y estava ja frisosa de veures la casa
plena de gent. Per aixó, s'havia allisat lo cabell; malgrat la calor,
s'havia tirat á demunt aquell mocador negre que la posava en
carácter; per aixó, conservava en lo sofá aquell posat interessant,
lo vano abandonat demunt del seti. Y la gent no venia! Consumida de
pena é impaciencia, la jove Rodón no podia ja aguantar més. La saleta
estava fosca, lo silenci era cada cop més fondo. Llavors esperá que
la gent compareixeria en havent sopat, y 's resolgué á pendre alguna
cosa, fentsho servir sobre la táula maquejada:
--Senyora, ¿aquí? --exclamá la minyona tota condolguda.
--Ay, sí! A la táula d'abaix no 'm podria treure del devant l'imatge
del meu marit. No tastaria una cullerada de sopa.
La minyona pará la tauleta, posant al mitj un dels canalobres ab duas
espermas encesas, y baixá en busca de la vianda, mentres Da. Mercé
s'atansava á la táula un dels sillons hont va saber recobrar
l'anterior esllanguiment, deixant caure 'l gran mocador als brassos
del moble.
Tot menjant aquell sopar, que verament engolia sens gana, feu repetir
á la minyona la sortida de son amo; cóm li havia entregat la carta;
qué li havia dit; quína hora era. Da. Mercé, entre sorpresa del
determini de son marit que tan bé li havia sabut amagar, y furiosa
pe'l descalabro, plorava de rabia.
--No plori, senyora --feu la criada, cada cop més conmoguda:-- Miris,
tothom diu qu' á Barcelona, á Valencia y á Madrid hi ha alguna
cosa. Lo cop será aviat, y, allavors, lo senyor tornará, y si ell
m' hagués de creure, penjaria á tots los qu' are tractan de
perdrel.
Peró en aquest moment demanaren. La criada desaparegué ab lo darrer
plat, Da. Mercé, sechs los ulls, ocupá altra volta 'l sofá y, als dos
minuts, entrá en la saleta un homenás vestit de pana blanca,
salpicada de guix, com ho estava sa barba frondosa y roja, de
cabellera de panotxa, plantada en una cara de chimpancé.
--Qué dihéu, Guilló? --preguntá la senyora melancólicament.-- Seyéu,
seyéu.
En Guilló, 'l mestre que feya la casa nova d'en Rodón, s'assentá al
cayre d'una cadira arrimada á la paret, doblegat lo cos, fent ballar
un gran bolet gris entre 'l buyt de las camas que tenia molt
aixancarradas.
--Qué vol que digui?... que passan unas cosas... Sinó qu' alló que 's
diu: qué s'hi fará?... Un dia ó altre ha d'acabarse aquest
desgavell... Are veji de quina lley se malmeten las personas!
--Que voléu dir, Guilló? --saltá Da. Mercé, tota alarmada.
Y 'l mestre li contá, llavors, que de Vilaniu fugia molt de jovent
compromés, y que, segons veus, ja s'havia desat lo pubill Tárrega; en
fi, "un dalt-abaix que no li agradava mica." Deixá anar encare un
diccionari d'exclamacions tan vagas com las ab qu' havia debutat, y
finí parlant de l'obra pera informarse de si creya convenient
pararla, com ell ho veya.
Da. Mercé, derrera una suspensió en que sentí sacudirse tots los
nervis, recobrá la presencia d'esperit de que sabia revestirse pera
humillar á la gent quan convenient ho creya.
--Entesos. May havia esperat altra cosa de vos, si bé 'm creya qu'
aixó vindria més tart, quan estariau ben segur de la nostra
desgracia. Avuy, creya que veniau á consolarme.
En Guilló s'aixecá y, pera tornar la pilota, com qui no ho vol,
replicá:
--Ja veurá, desgracia jo no crech qu' ho siga. Quan lo seu senyor
s'aixecava, ja deu contar que 's cosa feta. Lo revés d'avuy, miris,
pot esser enganyador. Si vosté 'm dona 'ls dos mil duros que m'
havia de bestreure 'l seu marit fa vuyt dias, continuarém. D'altra
manera, ja dich, en los temps que corrém, que tan poch se travalla
y que sembla que perden lo seny fins los més sabis...
--No tant, no tant; ja veig qui 'l conserva de sobras. Prou, Guilló,
prou, quedém entesos. Anéu en nom de Deu, y qu' ell vos pagui
l'obra de caritat qu' acabéu de ferme.
--Bé, donchs, aixís ja puch respondre lo meteix al fuster y al manyá
que son del meu parer.
--Ah!... una conspiració en regla... eh!
--Rés d'aixó: nosaltres no'ns cuydém sinó de travallar.
--Donchs jo 'm creya haveros sentit dir cert dia, allí á l'obra,
devant dels travalladors, que també erau demócrata, y per tal vos
tenia en Rodón.
--Nosaltres ho som tot y no som res; lo que volém es feyna y 'l fruyt
de las nostras suhadas... peró may desgraciar las familias.
--No cal que parlém més --torná Da. Mercé, en lo to més sech que pogué
assolir.
--Vaja, bona nit tinga --respongué l'altre ab tota sa impassibilitat
d'elefant. Y la jove Rodón, sentintlo baixar l'escala feixugament,
se mossegava 'l mocador ab rábia.
Derrera d'aquest, pressentí tot lo seguit de desenganys qu' arrossega
la desgracia, y 's revoltá interiorment contra tota la vila, sentint
los instints revolucionaris d'una descamisada. Ferida al viu de sa
superbia,
's feu sagrament de no humiliarse per ningú, sentí l'esperansa del
triomf com lo soldat ubriacat per la pólvora, y s'anticipá á
assaborir las dolsuras que 's prometia de sa venjansa 'l dia que,
victoriós son marit, vindrian á adularla ó implorar clemencia.
Perque ¿qué era aquella soletat que la rodejava encare, sinó
l'expressió del egoisme, sempre fugint del caygut y l'apestat, tan
apressat y dreturer com corre als peus de la fortuna? Prou ho veya.
Oh! ho veya clar. Ni s'amiga la pubilla, allí. Per qué? Per por de
comprometre á son marit, que bén bé havia sabut guardarse! Y
possehida de tot aquell orgull que fa de la dona irrítada lo ser més
temible y desenfrenat, Da. Mercé no escoltava en aquell moment altra
veu que la d'un odi esterminador.
Encare uns passos reposats la feren parar orella dret á l'escala.
Era 'l metje, un bon senyor de setanta anys, rodanxó, tot vestit de
negre, una barba á l'americana, com la del vell Merly, reposant en
las petitas tiras de blanca tela qu' un inmens corbatí
enrotllantli 'l coll deixava guaytar. Sos ulls, ja prou petits,
quedavan reduhits á caps d'agulla de picar á través dels doblíssims
crestalls de las ulleras de cautchou, que li rasguejavan la cara. De
l'aixella esquerra li sortia 'l capsó d'or de sa mangala, y ab la ma
dreta sostenia un colossal barret de copa que remogué fortament al
saludar:
--Filla, no tinch que dirli si la compadeixo y estich á las ordres de
vosté. Psa! eh? psa!... La política es cruel... Psa! eh? psa!...
está plena de sorpresas desagradables.
--Ja ho pot dir, senyor Roig, ja ho pot bén dir.
--Psa! eh? psa!
--Peró per qué no seu una mica, senyor Roig? Vosté vé cansat...
--Me dispensará, Mercé, psa! eh? psa!... Tinch de fer encare tres
visitas, comensant per la Layeta d'en Falcó, qu' ha tingut un
insult, segons m' han dit... Psa! eh? psa! un síncope, l'espant de
veure al seu fill fugint per aquets embolichs... No crech que siga
cosa major, psa! eh? psa!... En demés, calma, Merceneta, molta
calma, y com jo predico sempre que hi ha disgustos: fortalesa y
templansa y, si vol que li diga, fins justicia y fins prudencia.
Psa! eh? psa!... las quatre virtuts cardinals... lo códich que d'en
Manso, un moliner, ne feu un general y qué dich? un home ilustre.
Psa! eh? psa!
Y no entrant en sas costums lo donar la má, 'l senyor Roig va fer una
reverencia tan feixuga com son discurs, y desaparegué per la porta,
tot fregantse la suhor del front.
Da. Mercé, que no abandoná un moment la posa presa en son sofá, gayre
bé pogué reprimir un gesto de fástich. Fins aquell vellet que, per
sas virtuts de tothom reconegudas y, més encare, per sos serveys de
tota la vida li era acreedor del major agrahiment, li semblá un
egoista. Als ulls de la Rodón, havia fet acte de presencia no més que
pera conservar la parroquia. Tothom la abandonava; allí no
compareixerian més que 'ls acreedors pera refermar llurs crédits, los
deutors pera aplassar los deutes, ni un amich deslligat de
compromisos, ni un conegut que pogués prescindir d'ella. La molla
real del mon era l'egoisme.
Y quan anava á penedirse de l'universalitat de son odi, sentint encare
unas petjadas que li semblaren d'en Tomaset, un bon amich, esclamá:
Ah! ni aquest. Prou sé qué 'l porta al brut! Peró, en fi, ell la
servia al menos. Ah! per fi, per fi, una clariana de cel! Da. Mercé
perdé la posa, s'incorporá, estirá 'l coll pera escursar camí á las
paraulas del interessat missatjer.
En Tomaset suhava, venia capolat, rendit; ans de dir un mot, hagué de
pendre alé desde la primera cadira ab que topá. Lo pit de la camisa
li pantejava afanyós; en lo coll, en los polsos, se li veya glatir
l'onada curta y repetida de la sanch. Per fi exhalá un suspir:
--Ah!... Si m' ha costat trobar á en Godall!...
--Y qué diu?
En Tomaset comensá á ventarse ab lo mocador agafat per duas puntas.
--Ufff...! Ufff...! quina calor!
--Ay, Tomaset, per Déu, tréguim de las brasas. ¿Qué diu en Godall?
--Qué diu? Qu' aixó es un desastre...
--Ay, Reyna santíssima!...
--Qu' en la maleta del seu senyor de vosté hi han trobat llistas que
comprometen á molts, que tothom fuig ó s'amaga, qu' á Vilaniu hi ha
una consternació, qu' en Rodón está molt compromés; que si tota
aquella gent no pot tornar á casa, li malehirán los
ossos. ¡Ufff!... qu' en Godall no hi pot fer res...
--No veu qu' es moderat, enemich nostre?... --exclamá la dona, á punt
de caure en basca.
--Nó per aixó, nó;... perque ja no es alcalde.
La curiositat repentina qu' eixas paraulas li despertaren, sostingué
l'esperit de Da. Mercé.
--Cóm! Donchs, quí ho es?
--Lo vell Merly. Los que hi poden fer alguna cosa son éll ó en
Galcerán.
Da. Mercé no torná resposta, havia perdut los sentits. Un moment restá
en Tomaset sense saber que fer. May se'n havia vist de tan
grossas. "Una senyora desmayada, á solas ab ell! Ah! quina situació
més interessant, si fos entre sos brassos, si ho pogués veure un
públich!"
Ja no s'hi pensá més: s'abocá devant de donya Mercé, li passá un bras
per l'espatlla, recullí 'l vano de demunt lo sofá, comensá á ventarla
ab actitut amorosa y, á falta de públich, cridá á la criada ab veu
melodramática. Peró sa gran satisfacció fou quan vegé compareixer ab
la criada una persona més, una senyora alta y prima, embolicada com
un fantasma, ab un gran vel negre que li cobria rostre y cos. En
Tomaset la conegué ja avans de que s'aixequés lo vel: era la pubilla
Tárrega.
--Corrin, Sumpteta, aygua de Colonia, una cullerada d'aygua naf, algun
antiespasmódich --feu en Tomaset, ab veu entera, mentres l'aludida
llensava 'l vel, fòra de sí-- No estranyi trobá'ns aixís, Sumpteta.
Jo l'aconsolava, dech haverla conmoguda massa y l'emoció... pobre
Merceneta, l'emoció...! Es tan difícil en certs casos trobar altra
paraula de las que 'l cor dicta... Figúris, ab la pena qu' avuy
passa...! Aixís, aquí, als polsos una mica. Dónguim lo frasquet, jo
li faré olorar... Peró qué fa la Beleta, per qué no puja l'aygua
naf?... Ah, gracias á Déu!... ja 's revé una mica... Poch á
poquet... Fréguili, fréguili 'ls polsos... ¿Véu com belluga 'l
cap?... Ah!... Bé ha trigat prou, Beleta!... Are una cullarada, sí
dóngali vosté, ja li sostindré 'l cap jo...
Y D. Tomaset, roig per la calor, pe'l pes y 'l bau d'aquella dona
enorme que li aixafava 'l bras y li encenia 'ls instints, s'esmerava
en extremar sa solicitut y en fer insinuacions grosseras, per pura
petulancia ó com una sórt de revenja contra la qu' encare també se li
resistia.
Finalment, Da. Mercé torná en sí, sos amichs ocuparen las cadiras de
brassos, la criada desaparegué ab los reactius. Hi hagué un silenci
de dos minuts, durant lo qual, la pacient se remogué ab angúnias,
passejá la vista per son entorn, y, refeta del tot, clavant l'esguart
en la pubilla, exclamá:
--Ah! tu també per aquí?... Acóstat, vina al meu costat... Ja ho veus,
pobre Pepet, á la presó.
--No t' espantis --respongué l'aludida, prenent la má de Da. Mercé al
caure demunt del sofá.-- Porto bonas noticias: lo Gobern caurá,
mitja Espanya está sublevada, l'infamia d'en Galcerán no li haurá
servit de res sinó pera portarlo á major perdició.
--Cóm! --exclamá la Mercé-- Qué, vols dir qu' ell ha fet agafar á en
Pepet? Ah!... lo cor m' ho deya.