la balma, salpicat de cap á peus per la violenta pluja, enlluhernat
de tant en tant per la blavosa llum dels llampéchs, era tot ulls, tot
orellas. Omplia l'espay una tenor aixordadora d'universal bullida
que 'l tro apagava sovint ab sas trabucadas rodolants, ensemps que 'l
llamp anguilejava pel tou de la guata ab sa enlluhernadora escata de
misto. Lo cel, cada volta més fosch, deixava vibrar més la rabent
lluhentor del llamp; los trons rebombavan ab veu més ronca, la cinta
anacarada del horizó mimvava pausadament.
"Ah, llástima d'espectacle! llástima per aquell cau d'ánimas petitas
de Vilaniu!" --mormolá l'Albert, llansantse un cop més per la
corrent romántica de sos pochs anys. Y per son esperit atravessá 'l
desitj de tindre al costat á Da. Isabel, "l'única que compendria la
grandiositat de tot aixó". "Ah, cóm gosariam contemplantho de
brasset, comunicantnos ab apretadas de bras las emocións del cor,
muts, sens badar boca!"
Mes, un soroll estrany vingué á trencar l'enagenació del jove. D'allá,
del cap del torrent, ohí per moments atansarse una remor fonda, un
bum-bum vibrant, un trontoll qu' esborronava. Sens cuydarse de la
pluja qu' anava amarantlo, s'abalansá més á camp ras, fits los ulls
al indret d'hont eixia aquella tenor. L' espessedat de la pluja que
li enterbolia la trasparencia atmosférica com á contra-claror d'un
vidre entelat per regalims, no li deixava ovirar res més enllá de
vint passas. Y 'l soroll s'atansava més imponent, més amenassador, al
compás dels trons que ressonavan per valls y montanyas, cada cop més
caragolats y estrepitosos. Una furiosa bufada revinclá tots los
arbres, extremí totas las bardissas ab moviments adolorits. Llavors,
se presentá als ulls de l'Albert la riuhada, alli, á sos peus, enorme
serp que venia bramulant, galopant, sas crins d'estopa erissadas,
lliscant per demunt dels códols, engolintlos rápidament dins de sa
pell terrosa, jaspejada d'escuma. En rabent y onejant lliscada
s'escorria aquella serp sens fí, inflantse, arrebassant ab son
refréch matas y socas que cabussavan per sa elástica esquena, cobrint
las revincladas arrels dels arbres riberenchs, xipollant los botaruts
penyals, llensant desmays de perlas sobre l'herba, capritxosos
miralls assí y allá.
L' Albert sentí la pressió d'una ma á sa espatlla que 'l feu extremir
de cap á peus. Al girar sos ulls, no toparen ab la... sinó ab los del
general qui, seguit del gobernador, l'amparava ja ab son paraygua.
--Oh, miri, miri, Dominguez, qu' hermós! ¿Veritat que val la pena de
mullarse?... Bé que no tant com vosté, Albertet... ¿qué no veu com
está?.., ¿Ahont tenia 'l cap? Per amor de Deu...
Y, tot expolsantlo ab los mocadors y cubrintlo ab los parayguas,
estigueren bona estona 'ls tres contemplant l'imponent avinguda qu'
arrancava del general crits y exclamacions d'entussiasme. Sos dos
amichs no responian: en Dominguez, capficat per consideracions de
prudencia, devant del perill qu' alló oferia si durava massa;
l'Albert, molestat per aquella aparició qu' havia trencat son
reculliment.
Estant aixís, la fosca guata aná aclarintse com per encantament, los
trons s'allunyavan remugant ab veu més sorda, se calmá la fúria del
torrent, una hermosa ullada de sol brillá en l'horizó y, poch á poch,
misteriós buf comensá á desllanegar las bromas, á esbarriarlas en
borrallons fantástichs de tota opalina, enribetada de flamejant
armini, sota un blau desmayat.
Lo general, que no sabia despedirse del espectacle sinó ab gran
recansa, malgrat sos anys s'enfilá penyas amunt fins á un lloch que
dominava tota la vall. Las teuladas y ferros lluhian com l'acer, lo
fum de las llars de Vilaniu s'ajeya explendorós demunt la vila.
Recobraren llur magestuosa quietut los arbres, carregadas las fullas
de diamants irisats, y 'l torrent, neta de llot la pell y desinflada,
acabá per rumbejar, ayrós y alegre, son mantell antiqüelat de coure
que 'ls palets del fons atigravan de variats colors.
--General, general, encare no'n té prou? --cridá en Dominguez.
L' interpelat baixá, y 'ls tres senyors s'encaminaren vers la Mayola.
Una fresca reparadora esponjava 'l cor, las herbas, redressantse
totas gemadas, aromatisavan l'atmósfera d'olors boscanas, un cert
bany de suhor cobria socas, pedras, tota la terra, com si eixís
fatigada d'una gran lluyta, y la resplandor del sol ponent anava
retirantse montanya amunt tenyint de sanch las feixas de rostoll.
Debadas tractá 'l general de comunicar sos recents entussiasmes als
companys. L' Albert se quedava enrera, recullit encare dins de sí
meteix, y en Dominguez, que l'observava de cua d'ull, no sens
intenció, mudá de conversa pera encaminarla ahont volia. Pero fins al
arribar devant del jardí, l'Albert no'n cullí paraula. Una abordada
de las ocas l'havia despertat.
--La desgracia d'Espanya, general, son vostés, l'element militar: no
hi ha que darhi voltas. Si la Reyna s'entregués á l'element civil,
regoneixent d'una vegada la preponderancia, la supremácia que, per
sa ilustració, per sa forsa, per son dret, li pertoca...
--La Reyna no duraria un mes, perque vostés son incapassos de
diciplina, vostés no saben entendres... Peró calli: Albert, qué fa?
Vinga aquí, misántropo, vinga, home, á reforsar al amich Dominguez
que va en derrota. Vinga que'ns ajudará á arreglar l'Espanya.
--Deu me'n deslliuri --exclamá 'l jove atansantse á sos amichs.-- Aixó
vostés han de ferho, vostés que son dels grossos. Jo só molt poca
cosa.
--Los petits se fan grans, --interposá en Poudor.
--De vegadas --replicá, sentenciosament, l'Albert.
--Oh, general, vosté no sab qu' aquest jove de tan porvenir aborreix
la política!... Y apropósit, Albert, parlém en sério.(Lo gobernador
conseguia son fi.) Lo seu papá té com un clau al cor lo veure á
vosté tan indiferent per lo qu' es sagrat deber de tot ciutadá, y
una necessitat incontrastable de tot advocat qu' aspiri á numerosa
clientela. Si vosté no s'entrega á la política, comet un crim de
lesa-nació, té l'estudi perdut. Vosté pot fer un gran bé al seu
país.
¿Vilaniu meteix no necessita la cooperació de tots los bons, pera
contrarrestar l'obra destructora d'en Rodón y demés advenedissos que
conspiran --vosté ho sab tan bé com jo-- contra la pau, y fan del
pare de vosté y d'aquesta familia 'l blanch de sos odis y 'l
trampolí del seu negoci? Si vosté vol esser diputat provincial, jo
le'n faré quan sigui hora. Vosté té d'aceptar aquest sacrifici
pera 'l bé del seu pare, pera la tranquilitat d'aquesta familia que
tant l'estima.
--Vosté m' honra massa. Ni la meva edat, ni la meva posició, ni la
meva poca experiencia 'm consenten aceptar un oferiment com
aquest.
--Permetim, Albert --saltá 'l gobernador, fent un ullet maliciós.--
Aixó no es més qu' una fórmula molt urbana pera deixarme compendre
que no es dels nostres.
--Com vosté vulga...
--Jo no concebeixo un jove de la válua de vosté, despullat de la noble
ambició de pujar y fer sentir lo pes de sas qualitats. Impossible!
absurdo!... Siguim franch, vosté es demócrata.
--Franch li seré, senyor Dominguez. Per una simpatia completament
idealista soch demócrata, soch republicá. Peró 'l poch qu' he
profondisat en lo dret politich y en l'historia m' ha infiltrat un
escepticisme tan espantós per la política, que no 'm permet
acariciar cap ideal. No he vist cap poble felís, ni cap forma
inmutable, ni cap lley capás de detenir las nacions á mitj camí de
la perdició, quan una branzida fatal las hi empeny. Es una lley
fatal per' homes y pobles; náixer plorant, riure un dia, plorar y
plorar més y morir quan ha arribat l'hora.
--Bravo --cridá en Poudor, allargantli la má.-- Vosté es fatalista,
com jo. Tot lo demés son cabórias: si vosté s'hagués trobat entre
las balas, encare ho fora més.
--Senyors, senyors, no divaguém... Los fets proporcionan arguments
pera tot. Cal prescindir dels fets: las especulacions de
l'inteligencia humana...
--Déixis de filosofias --saltá 'l general-- qui pot més, á dalt; un
bon sabre al costat y cop de sabre á qui falti... L' únich que 's
pot fer en bé dels pobles es aixó.
Los oyents esclafiren á riure, y com creguessen fòra de lloch aquellas
disertacions que 'l general seguia de tan graciosa manera, las daren
per termenadas, aprofitant l'aparició de Da. Isabel que venia ab lo
nen á la má y la petita á coll. Lo gobernador, no obstant, aprofitá
un moment pera dir ab to de confidencia:
--Albert, no siga noy: com vosté, pensa la majoria; peró al mon hi hem
de viure com ell nos permet. Pénsiho; lo nostre partit es la mellor
escala pera 'l jovent; fòra d'ell no hi ha més qu' eclipses eterns
y pobrissalla; l'únich que 'l pot fer home es lo nostre.
--Gracias --respongué, fredament, l'Albert, ja clavats los ulls en la
que venia.
Un rotllo alegre 's formá al entorn d'ella. La nena passá tot seguit á
bras del avi, quí va atráurela ensenyantli 'l rellotje y posantli á
l'orella pera que sentís la rateta. En Pepito, 'ls ulls com unas
castanyas, responia traydorament al sonrís del Sr. Dominguez, sens
abandonar la má de Da. Isabel.
De la porta, hont s'havian detingut aquells senyors, entraren tots
dins del jardí. L' aygua perlejava encare en cada fulla, mes los
arenats caminals comensavan á blanquejar. Las ocas tornaren á
abordarlos des del sortidor, batent las enormes alas y arruixantlos á
tots. A la fi callaren, feren dos cabussons y seguiren lliscant per
l'aygua, lo coll dret, lo cap vigilant y orgullós.
Han vist ploure? Quina tarde! Y mirin are quín cel.
Aquest havia quedat net com un satí fins á la serra ponentina hont
s'arrambava una extensa calsada d'ámbar y or.
--Y en Galcerán?
--L' he deixat ab en Felis donant ordres... Y vosté, Albertet, ha vist
lo torrent?
L' interpelat, qu' estava cullint una rosa, se clavá duas punxas, y al
tractar de tombarse, 'l dolor li feu soltar la flor que caygué mitj
desfullada per la sacudida. Da. Isabel la plegá pera que 'ls petits
no s'hi punxessen. Peró veyent brollar la sang del jove, corregué per
tafetá inglés, desohint los prechs del ferit y sos companys.
En Galcerán estava en sa cambra arreglantse la cartera, quan ella
entrá ab la rosa encare entre 'ls dits.
--Quí ha pres mal, lo nen?
--Nó; l'Albert, que s'ha punxat cullint aquesta rosa.
--Y per una punxada necessita tafetá 'l damita?
Y doná á la paraula damita una expressió tan aspre, que feu girar á
l'Isabel y eixir en defensa del jove. "No l'havia demanat ell lo
tafetá; l'havia ofert ella, venia á buscarlo contra la voluntat
d'aquell:"
--Home, home, quínas cosas tens! No sabs com m' espanta la sanch?
--Extréms aixís me semblan molt ridiculs.
--Peró si l'Albert no n' ha fet cap d'extrém.
--Llavors, aquesta oficiositat, en una senyora casada, no 'm sembla
del més bon gust.
--Per ventura estém privadas de tenir bon cor?
--Nó; peró sí de mimar als jovenets, de defensar fins las sevas
extravagancias als ulls del marit, de guardar las flors que 'ls hi
han costat una gota de sanch...
Da. Isabel se redressá tota sorpresa, quasi bé indignada; mes,
posantse sobre sí, apoyant las mans plegadas en la alta espatlla de
D. Pau, li digué ab veu conciliadora y tendre:
--Peró es possible, Galcerán, que t' engeloseixi l'amistat que m'
inspira l'Albertet á qui he vist creixer? Es possible que cregas la
calumnia...? Vas á ferte d'un criatura un rival? Me creus á mí
capás de faltarte?
En Galcerán se vejé á dos dits del ridícul. En lo to de sa muller hi
havia una sinceritat, de tan incontestable, irritant. Decididament la
primera volta qu' anava á rependre á aquella dòna estava desgraciat.
Afligirla per motius tan puerils, era una crudeltat indigne de sa
fortalesa; recriminar aquella amistat ab suposicions com las fetas,
era manifestar temors vergonyants, la possibilitat de veures
desbancat, la d'un adulteri en que ni somniar devian. Si obligava á
aquella dona á apartarse de l'Albert, dava forsa als calumniadors,
convertia en fet la calumnia, fins als ulls dels més incréduls. Sens
dubte era més política la conducta del matí. Y aixís, adonantse del
cop en fals, tractá de repararlo ab una rialla y una magarrufa que
feu á sa muller, tot dihentli:
--Tonta, tonta, ja t' he agafat. Tan criatura 'm creus encare? Qué t'
he dit aquest matí? Ves en nom de Deu, cura al pobre Albertet y té,
té la rosa.
--L' he presa pera que 'ls nens no s'hi punxessen, Galcerán, y tu tan
mal com ho has interpretat... --feu Da. Isabel, encare en to
condolgut.
--Ah! es veritat, qu' está carregada d'espinas! Té, jo las trauré...
Y mentres l'Isabel prenia del calaix lo tafetá, evidentment concirosa
encare pe'l exabrupte del seu marit, aquest pelá bén bé 'l branquilló
de la rosa y, pera major proba de confiansa, s'empenyá en clavar la
flor entre 'ls cabells de sa muller á qui besá per punt final.
Un cop sol, pensá si aquest tira y afluixa es lo preludi fatal á tot
predestinat, tractá després de traures aquesta idea del pensament, y,
divagant entre 'l dubte y la confiansa, convingué en que tot era una
malvada calumnia de las que 's llensan sempre sobre tothom qui
ressurt. Sa conducta devia reduhirse á vigilar pera aixampar al
calumniador, dissimulant lo més petit dubte devant de l'Isabel y
l'Albert. Mes no pogué concloure sens exclamar interiorment, ab cert
retintín malhumorat:
--Peró, diantre de l'Albert, es que ja no es tan, tan criatura!
### IV
Arribá 'l quinze d'agost. La família Galcerán seguia encare á la
Mayola, visitant D. Pau sovintet las obras que feya en la casa de
Vilaniu, celebrant conferencias ab los terratinents per lo canal de
la Baga, y compartint ab son sogre lo pler de la cassera, la qual
era, aquell any, abundosa, sobre tot de guatllas y perdius. Las
meteixas anadas y vingudas de D. Pau estalviavan á sos electors molts
viatjes á la casa de camp. Per aixó, en aquesta, frecuentada no més
que de lluny en lluny per las famílias qu' estihuejavan en los masos
del entorn, se respirava envejable tranquilitat. Da. Isabel assaboria
ab pler tant de repós, y contemplava sonrihent á sos fills, que, fets
uns terrissayres, las mitjas al garró y las grans payolas al clatell,
se colravan com préssechs y s'enfortian cada dia més. Aborrida la
carretera desde 'l dia del anónim, no hi hagué medi de parlar més de
cavalls á la Galcerán. Peró, aixís y tot, y rebutjada ja l'aygua del
ferro, anava aquesta senyora recobrant sos colors, perdent la
transparencia pergaminosa de sas orelletas y 'l rosa esmortuhit de
sos llavis. L' ayre oxigenat del camp havia enriquit altra volta la
sang pobre de sas venas. Aquesta mellora feya perlejar los ulls del
pare, y obrir los del marit ab un goig no del tot despullat de
sensualisme. La veya rejovenir, y, en sa ossiocitat, temps li sobrava
á D. Pau pera contemplarla y acaronarla com en segona lluna de mel.
Tot lo núvol del anónim, donchs, s'havia esvahit; la Mayola era un
nou Paradís hont tot lo dia ressonava 'l coloqui amorós de personas y
parellas aladas.
L' Albert, mentrestant, á Vilaniu, bregava á cops de puny ab
l'aburriment que no 's podia espolsar de sobre. Lo tracte de sos
convehíns li era cada dia més insoportable, y al refugiarse en
l'estudi, assaltavan sa tranquilitat los recorts de sa passada vida,
lo nom de Da. Isabel, l'odi creixent als autors incógnits del anónim,
una antipatia invencible pera l'empalagosa Montserrateta, que me 'l
perseguia fins al interior de casa y s'havia atrevit á compararlo á
Máxim Odiot, l'héroe de la Novela d'un jove pobre. Abandonava la
poltrona y, sens adonarsen, eixia á la galeria, s'abocava de colzes á
la barana, y contemplava, horas enteras, una taqueta blanca que
ressortía, allá lluny, d'entre la negra espessedat dels arbres. La
Mayola! Y ell no hi podia anar, ell, que hi hauria volat cada minut
dos cops! Qué lluny estava de sos desitjos, son pare, quan remugava
perque no volia acompanyarli! La reserva que s'havia imposat, prou ho
veya, li allunyava la gent, lo feya intractable y, de rebot, objecte
d'improperis é injusticias incessants. S' havia ficat dins d'una
campana pneumática, y sentia fiblar l'agulló de la mort. "Oh!
Vilaniu! niu d'escorsons, malehit sigas!" deya interiorment. Y
tornava al estudi, prenia paper de cartas maquinalment, anava á
escriure al advocat Olivó pera proposarli que 'l demanés, y acabava
per endressar á un company qualsevol un cartipás de filosofías contra
la vida rural, contra 'l mon enter, contra la creació, contra la lley
malvada (sic) de l'existencia. Després, prenia Schopenahuer y
devorava famélich lo verí de sas planas, aprobant á cops de cap y
singlots sos pensaments més negres, tractant d'estúpidas las demés
escolas, fins que l'enervament l'abatia y 'l deixava somniant ab un
suicidi que, altre cop despert, trobava impossible, injust y
ridícul.
Nous fets vingueren á rompre la seguida de felicitat dels uns y de
tristesas dels altres. Eran las quatre de la tarde d'aquell quinze
d'agost, diada de l'Assumpció. La vila presentava l'aspecte alegre
d'un dia de festa en un poble pacífich que no somnia ab revolucions
ni bullangas. Lluny d'aixó, 'ls cafés y cassinos bullian de gent
alegre, pe
'ls carrers molta gent endiumenjada 's dirigia cap á Sant Joan, á
presenciar com la Verge seria portada en professó dalt de sa llitera
de vellut carmesí, present anys há de la mare de D. Pau. Peró, de
sobte, s'ohí al portal de Baix rompre la banda de trompetas d'un
batalló. La gent omplí portaladas y finestras, y tot eran preguntas
y arronsaments d'espatllas. Ni una crida, ni un avís del aposentador
havia precedit al batalló qu' arribava: ningú sabia pera qué, ni
quants venian.
Fins á setanta vilaniuhenchs, no obstant, se posaren recelosos,
procurant contindre l'esglayament que 'ls hi muntava á la cara,
precipitantse al carrer á barrejarse ab la multitut, altres
corregueren á amagar l'avirám com si vingués la guineu y, en la
majoría de las caras, se retratá la sobtada contrarietat de preparar
allotjament. En Rodón, mentrestant, groch com la cera, tancá
apressuradament la maleta que tenia entre dits, y girantse vers un
menestral jove qu' á dos passos d'ell escoltava, recullida l'orella
ab una má, preguntá:
--Qué es aixó, Marquet? Son realment soldats!
--Hum! soldats, soldats...
--Qué redimoni passa? --feu, per moments més concirós, caragolantse
pe
'l dit la cadena del rellotje.
--Qu' haurá picat l'espia.
En Rodón comensá á passejarse descompassadament per aquella habitació,
una saleta y alcova de petitas dimensions, pintada de blau-turquí y
groch, parada ab mobles enfarfegats com los vestits de Da. Mercé,
llur mestressa. Las trompetas anavan acostantse visiblement. En tota
la casa no 's sentia més remor que 'l dels passos d'en Rodón. Aquest
havia fet anar á la seva dòna á passar la tarde ab la pubilla que
feya 'l sant aquell dia, prometent anarla á cercar després.
De sobte, callaren las trompetas y 's sentí rompre la xaranga al cap
del carrer. Ja no hi cabia 'l menor dubte; en Rodón se posá com un
ferro ruhent, l'ira l'arborava.
--Ves quanta gent vé.
Eran los cassadors de Mérida, un batalló que passá al pas de Luchana,
los soldats colrats, carregats de pols fins al cim del ros folrat de
blanch, la cogotera voleyant sobre 'ls negres clatells, y
flanquejadas las companyías per oficialets joves qu' anavan passant
revista á las noyas dels balcons.
En Rodón quedá encaparrat bona estona. Tancada la maleta, seguí
passejant sense badar boca, mentres en Marquet, clavat de cara als
vidres de la finestra, las mans creuhadas al derrera, sentia á sa
vegada bullir lo cervell. Per fí, parantse en Rodón en sech, de cop y
volta preguntá:
--Estás resolt á seguirme?
--Sí, sí: com vosté vulga.
--Prou, donchs; anémnose'n. Potser tindrém allotjats y fora més vist.
Pórtam la maleta á la Farga: jo compareixeré per un altre cantó y
allí esperarém l'hora. Lo que convé es que 'm perdin de vista bén
aviat. Passa per la porteta del derrera.
Lo jove agafá la maleta y eixí. Als dos minuts, seguí sos passos en
Rodón, entregant á la criada una carta qu' havia de donar á la
senyora pera que la llegís en secret.
Mentrestant, dalt de la sala de casa Galcerán, qual entresol estava
llavors tot desmarxat per las obras, conferenciavan ab cert misteri
don Pau, l'alcalde, lo tinent de la Guardia civil y D. Ramón.
--No hi ha dubte, ho tenen apariat tot, á las nou del vespre la
sublevació será un fet. Los mossos d'Esquadra saben fil per randa
cóm té d'anar. En Rodón los capitaneja; se reunirán á las
Aspareras; dins del canyar hi ha fusells, fornituras y municions;
empendrán lo camí de Cimeralta y, á Montcabrer, se trobarán tots
plegats ab l'Escoda.
Lo tinent oposá certs dubtes á la veritat de tots aquets pronóstichs
que
's davan com fets; peró 'ls altres, llegint en sas paraulas la gelosía
del cos, ne prescindiren y restaren rumiant una estona, fins que
trencá
'l silenci D. Pau.
--Bé, lo que cal, donchs, es apoderarnos d'en Rodón; morta la cuca,
mort lo verí. Aixó 'ls desconcertará y no ixen.
--Ah, sí, sí --recalcá D. Ramón.
Peró l'alcalde hi posava certs reparos. ¿Quí dava l'ordre? Cóm se 'l
agafava sense probas? La missió d'aquell alcalde, fill de la vila,
fincat, exposat á venjansas, era la més delicada. "D'ordre del gobern
ho faria tot, estava disposat á obehir fins á jugarse la vida, peró á
pendre l'iniciativa havia de pensarshi; després tot se sab, los temps
mudan." L' alcalde no ho deya, peró veya esberlarse l'edifici del
Estat, sentia 'l trot de la revolució qu' avansava, malgrat los
ensopéchs y batzegadas que rebia pe 'l camí.
--Y qué? --saltá D. Pau.-- ¿Per ventura no teniu confidencias que vos
posan en lo deber d'obrar? Per ventura no feu un bé al país y á la
vila meteixa, evitant que tots aquells caps-calents cayguin á mans
de las tropas y sigan passats per las armas? Més val un mort que
cent ferits. Acceptat un cárrech, s'han d'arrostrar las
conseqüencias... Qualsevol diria que teniu por.
--Clá y net; --feu l'alcalde-- no 'm fa gens de bo héuremelas á la
descoberta ab en Rodón. Ja sab vosté l'influencia que cada dia
guanya entre certa gent.
Y torná ab que 'ls temps mudan, qu' era molt exposat, que, si li
manessin, foran figas d'un altre paner, jòch de menos táulas...
Poch avesat D. Pau á contradiccions semblants, tingué de reprimir una
abordada de son geni dominador, que semblava enardir més la presencia
dels antichs retratos de familia destacant de las carmesinas parets,
fits en ell los ulls en atenta espectativa. N' hi havia que cenyian
sabre, n' hi havia que vestian toga, d'altres, com D. Joseph, anavan
cossats senzillament ab estreta casaca de coll de mitj pam, peró tots
respirant venerable magestat de personatges histórichs, estirats,
corpulents, condecorat lo pit, eixint d'un fondo fosch, símbol
imponent de llur poder passat. Tots aquells progenitors anavan á
ascoltar al nét, al hereu de llur nom, del prestigi d'aquella antiga
casa. D. Pau no volia comprometre aquell prestigi ab una sortida de
tó; ell no cenyia espasa, ell no vestia toga, ell no tenia mando; ell
no podia disposar sinó d'una influencia qu' are cregué veure
tremolar, y restá un moment pensivol, amarrant pe'l bras á D. Ramon,
qu' evidentment anava á llansarse pe'l camí de l'imprudencia.
--Y bé, --digué á la fi, revestint la veu d'una fredor diplomática--
mon bon desitj ja 'l comprenéu; peró lluny de mí 'l propósit de
comprometre
'ls vostres interessos ni la vostra persona. Telegrafiaré al
Gobernador y, sinó, las forsas qu' acaban d'arribar prou aviat n'
haurán dat compte. Crech que fora imprudent qu' á l'hora de
partida 's presentessin alli dos sols mossos d'Esquadra. Si ve
l'ordre, vos la comunicaré y cumpliréu, eh? Anéu, donchs, en nom de
Déu, Godall.
Y dihent aixó, detingué ab una mirada imperiosa al oficial de la
Guardia civil, que semblava disposat á seguir al alcalde. Fòra
aquest, los síntomas de la furia que possehia á D. Pau comensaren á
traslluhir en sa cara ab moviments mal reprimits, fins al punt de
posar alerta al tinent que no 'l perdia de vista.
--Qué pensa la Guardia civil? --feu de sobte.
--Que si á vosté li sembla... --apuntá l'interpelat.