miserias, home. Aixó no val la pena de parlarne. --Y ab sos dits
enguantats esqueixá tranquilament l'anónim, llensant los paperets
en lo regarot per hont s'escolava la font del Roure.
--Mal fet, Isabel.
--No hi ha com l'aygua pera rentar la porqueria.
--Ay, amiga meva, si tot se curés aixís! Aquest será 'l primer d'una
série interminable.
--Tots sufrirán la meteixa condemna, sense ni pendrem la molestia de
llegirlos. Per ventura tractava vosté de descubrir al autor? Pera
qué, pera coneixer un vil, un miserable?
--L' hauria escarmentat y me'n lliuraria...
--Aném, home, vosté no alsaria la má sobre un cobart. No'n parlém més,
vamos; que'ns rebaixém tan sols al ocuparnos'en.
Da. Isabel, qu' anava folrada ab la dura corassa d'una conciencia
pura, afrontava aquellas malvestats sense la més petita alarma,
maravellantse fins de que logressin capficar tant á un jove, com ella
acostumat á pagar la vilesa ab lo menyspreu quan no ab la llástima.
Ja esqueixat l'anónim, feya compte de no pensarhi més, y havia
recobrat per complert l'humor alegre ab que s'havia llevat aquell
dia.
--Aném, aném, Albert, á agafar altre cop los cavalls y á férloshi
empendre la correguda que no han dat per causa de vosté. No
s'amohini tan aviat, home. Si no temés esser pesada, tornaria á
repetirli aquells sermons. Miris --feu, posantse la má al cor y ja
aixecantse --aixó net y
'l cap dret, y endevant sempre.
--Isabel, tot aixó es veritat y molt pla, vist ab los ulls de vosté;
aquí, no obstant, es una imprudencia. Nos rodeja gent perfidiosa
que no
's cansará. Saben per experiencia que lo que 's pert ab forsa 's
guanya ab temps, y contra 'l menyspreu de vosté ells oposarán una
contumacia que li semblará increíble. L' únich medi de salvar á
vosté es que deixém de tractarnos ó que jo abandoni Vilaniu.
Da. Isabel se posá roja d'indignació, internantse ja decidida per sota
las voltas d'aquell hermós viver, no sens exclamar ab alterosa veu:
--Vosté es un noy; obri com vulga!...
L' Albert la seguí maquinalment, mossegantse la llengua pera contenir
l'exaltació qu' aquella brusca sortida li produhia. Jamay Da. Isabel
l'havia tractat aixís. Peró l'exaltació de l'Albert, ab sorpresa
d'ell meteix, no era d'enfado si nó d'entendriment.
--Per qué li dich jo? per qué li dich, sinó pe'l bé de vosté?
--exclamava, fet un xicot, derrera d'ella y en veu mitj ennuahagada.
--Peró vinguim aqui --replicá la dama, agafant ja 'l cavall per la
brida y revelant s'agitació d'esperit ab descompassats moviments,
mentres parlava: --¿A quí dech dar compte dels meus actes, jo? A la
gentussa de Vilaniu? Al primer perdut que s'ho proposi? Nó, senyor.
No més qu' á Aquell de dalt y al meu marit... Un y altre...
--Aquí está l'equivoca...
--Deixim dir --saltá en veu imperativa.-- Un y altre están segurs de
la puresa de mas intencions, de ma honestedat y de l'honrada
amistat de vosté.
--Dispénsim, Isabel, vosté está exaltada per una honrada convicció
qu', ab dolor de la meva ánima, tinch de destruhir.
--Albert, no sigui criatura!
--Per l'amor de Déu, escoltim. Respongui de Déu, sí; peró no respongui
dels homens, no respongui de la serenitat del seu marit. No hi ha
dubte qu' avuy pensa aixís, qu' está segur de vosté, que no malfia
de mí, que creu en la nostra amistat honrada... peró, ah, si
l'anonim cau á las sevas mans! ah, si 'l corch del dubte arriba á
mossegarlo! Com una flamarada neix la gelosia!...
--En Galcerán no pot dubtar de mí; 'm coneix massa, m' estima, de
banda la modestia, per lo que valch; primer dubtaria de...
--Calli, no digui disbarats. La gelosia cega: dubtaria de voste, de
mí, de tothom, ans que del autor del anónim.
--Finalment --saltá Da. Isabel-- aixó vol dir qu' aquí la franquesa es
impossible; qu' aquí la honrada expansió es un perill; qu' aquí
l'amistat no 's comprén, qu' aquí no s'hi pot viure?
--Sí, sí, sí, --aná refermant l'Albert ab moviments de cap, los ulls á
punt de saltarli.
Y regná una pausa, durant la qual abdós restaren com aclaparats pe 'l
pes d'una gran desgracia. Da. Isabel arribá á mossegar ab rabia lo
puny de son elegant fuhet, mentres ab gran esfors tractava de
xuclarse las llágrimas que li enterbolian los ulls. Una turbonada de
pensaments, plens d'indignació, atravessá per aquells esperits
honrats, víctimas desitjadas de l'enveja.
--Acabém --feu Da. Isabel, en veu defallida y com exposant la solució
de sos secrets rahonaments-- resulta de tot, qu' estich á mercé
d'uns enemichs tan temibles com perfidiosos, no es cert? Vosté ha
dit que jo, pobre de mí, los hi faig nosa, que no pararán fins á
desfersen. Donchs
'l blanch del foch so jo, no vosté. Si vosté se'n vá, la desgracia no
s'evita, la calumnia llavors me buscará un altre cómplice, baixará
potser fins á junyirme á un criat, á un mosso de mulas, si tant
convé... Donchs, per Déu, vosté no 'm deixi, si m' estima, no m'
abandoni á las urpas d'una calumnia disposada á arrossegarme pe'l
fanch.
Y digué las derreras paraulas plorant, tan fora de sí y presa de tal
tremolor, que son company s'apressurá á reconfortarla, fingint una
calma que certament no tenia. "No n' hi havia pera plorar ni
desesperarse d'aquella manera: ell havia exagerat, portat de massa
bon desitj, peró sense fonament prou sólit. ¿Que no coneixia la seva
imaginació? Potser veya visions. Potser l'anònim ni 's referia á
ella. Potser era una senzilla broma. ¿Quí sab si havia sigut un
acudit del meteix don Pau?..."
Y després de soltar tots aquets disbarats y d'altres encare més
extravagants, qu' als ulls d'una persona serena haurian posat en tela
de judici l'enteniment de l'Albert, afegí, mudant de to, aplacat ell
á la vegada:
--Sí, Isabel, perdónim: vosté tenia rahó, la cosa no val la pena.
Muntém y no'n parlém més.
Y abatuts y defallits, muntaren com qui diu maquinalment, deixantse
portar pe 'ls enjogassats cavalls, fins á la carretera, sense dir una
paraula. Un cop á dalt, per misteriós instint, encare sense dir res,
llansaren los cavalls á tota brida en direcció á la montanya,
desapareixent bén prompte dins d'un núvol de pols.
### III
Quan de retorn á la Mayola, al peu del magestuós noguer descavalcaren
dels suhats cavalls, contrastava la tristesa, que duyan pintada á la
cara 'ls cavallers, ab la radiosa alegria dels de la casa que
sortiren á rodejarlos, cridant, rihent, marejantlos á preguntas y
acudits.
Da. Isabel besá ab singular expressió á sos fills, peró sense
entretenirshi, y penjat al bras lo róssech de s'amassona, s'escapá
corrents dins de la casa, refugint tota conversa. La cambrera la
seguia, peró aquella la pará en séch á mitja escala, dihentli que
podia retirarse. Per son cantó, l'Albert s'esforsá en aparentar
tranquilitat, cambiant rialletas, responent á las preguntas del
mellor modo possible á son estat d'esperit, fins que, trobant
conjuntura, prengué comiat també pera retirarse á treures la pols y
la calor.
--Qu' acalorats venen! --exclamá 'l general, tan aturdit com sempre.
Per lo que toca á D. Pau, quí, com polítich de bona fusta, tenia
propensió á llegir en los semblants y coneixia, per altra banda,
aixís l'inquebrantable sinceritat del rostre de sa muller, com la
torpesa per dissimular de l'Albert, quan los vegé descavalcar,
descubrí ja en ells una agitació que 'l posá alerta. Observá llurs
moviments, percibí certa veladura en las veus, falta d'entonació en
las modulacions, y vejé confirmada sa primera sospita. Per aixó, en
quant l'Albert, tot caygut d'espatllas, traspassá 'l portal, D. Pau
deixá á sos amichs, contemplant als fatigats cavalls que regalant
escuma, sas illadas pantejant agudament com una manxa, en Boy
s'apressava á desguarnir, y aná á trobar á Da. Isabel.
Contra sa costúm, aquesta s'havia tancat en clau de part de dins. Ell
trucá més alarmat encare, peró, anunciantse, la porta s'obrí
inmediatament per' esser altra volta barrotada tot seguit.
--Gracias á Deu qu' has pujat. Anava á cridarte --feu, tota plorosa y
conservant encare aquella agitació, Da. Isabel.
--Qué't passa, qué tens? --preguntá son marit, més alarmat cada
volta.
Da. Isabel l'invitá á seure ab desmayat moviment y, tot deixantse
caure en un balancí, arrancá á plorar pregant:
--Galcerán, per Déu, treume de Vilaniu; entornémnosen á Barcelona,
portam allá hont vulguis, peró treume de Vilaniu, fugím d'aquest
poblot.
Un munt de sospitas las més descaminadas y contradictorias
atropellaren l'esperit de D. Pau. May havia vist á Da. Isabel tan
desesperada.
--Qu' es aixó, qu' es aixó? Esplícat desseguida, que 'm tens en
torment.
L' honrada esposa, entre singlots y llágrimas, revelá á son marit tot
lo secret que l'acorava, sens omitir un detall. D. Pau respirá
folgadament y, en veu persuassiva, exclamá:
--Ah, bah! no't donguis pena per tan poca cosa! Calumnias de vehinat.
Lo que jo sento es qu' hajas llansat lo paper, perque la lletra
potser ens hauria descubert l'autor y ja no hi tornaria.
Besá á Da. Isabel ab una tendresa estranya en ell, l'acaroná, l'apretá
contra son pit com una criatura. Veyentla més calmada, li demaná que
no hi pensés més, y confirmant enérgicament la confiansa absoluta que
li mereixian ella y son amich Albert, li aconsellá ab dolcesa que
s'asserenés, á fí de que ningú hagués esment d'aquell disgust.
--Per lo demés --afegí-- tu comprens ja, que disfrutant la meva
confiansa, no corre perill la pau doméstica, y que fora brava
tontuna tornar á aixecar la casa per tan nímia cosa. Pósat sobre
tu, considéraho y 'm darás rahó. La teva salut ne valdria de menos.
Mira, ja sembla que tens més colors. Tot aixó passará.
D. Pau, realment, tenia absoluta confiansa en sa muller y, á part de
la ventatjosa idea que li mereixia l'Albert, era massa orgullós pera
creure en la possibilitat de que 'l desbanqués tan fácilment ningú;
menos encare un jove d'aquella edat á qui la mateixa Isabel havia
vist creixer y, com qui diu, acompanyat á estudi. La meteixa
sinceritat ab qu' acabava ella de confessarli lo succehit, la noble
indignació qu'havia encés en son cor la calumnia, aquell desfogament
impetuós d'una ánima verament ofesa, los delicats propósits del jove,
eran garantia prou sólida pera viure confiat y arriscarse á pagar ab
humillant desdeny l'obra del calumniador. Per aixó, en Galcerán eixí
tranquilament del dormitori, disposat á no dir una paraula del fet á
l'Albert á fí d'estalviarli 'l més petit rubor, y may com aquell matí
estigué deferent y xamòs ab ell y Da. Isabel. Satisfet com un
triomfador --que triomf pe'l marit era aquella confessió, més qu'
espontánea, desitjada-- posá fins imprudent empenyo en atansar més y
més als que la malvestat feria d'un sol tret, com si desitjés á sa
vegada que rebessin també junts generós premi. Y aixís, escabullintse
ab delicada dissimulació, de Da. Isabel, y emportantsen d'assí d'allá
al gobernador y al general ab lo més fútil pretext, obligá á l'Albert
á permaneixer llargas estonas ab sa amiga, sols, complertament
lliures, sens rumiar que 'ls atormentava més aixó que no pas los
complavia; puig, encare sota 'l pes de l'ofensa, al trobarse sols,
cap dels dos sabia pensar en altra cosa qu' en la maldat de qu' eran
víctimas. Abdós la veyan redressarse devant d'ells, ofegántloshi ab
l'espant la veu ingénua de l'amistat, separantlos de tothom ab sos
brams de fera per' arraulirlos en una sola abrassada, fugint de sas
embestidas, sens armas de defensa y en mitj d'esglayadora soletat.
Altrement, l'Albert, ab sa fonda penetració, notá bén aviat en las
escapadas de D. Pau una solicitut estremosa, prou mancada de
naturalitat pera passar inadvertida als ulls de qui 'l coneixia
íntimament. Prompte n' endeviná la causa.
--Isabel, vosté ho ha explicat al seu marit?...
--Tot, tot, lo cor m' ho demanava; de llavors ensá estich mellor.
--Ho comprench, Isabel, peró ho judico una imprudencia.
--May podré creure qu' un comportament lleal puga dur mals resultats.
Y aixó no vol dir qu' ho haja fet ab cálcul; era una necessitat de
la meva conciencia... En Galcerán está content de mí, odia com
nosaltres al calumniador, vosté queda en son lloch als ulls del meu
marit, no podém ja ser víctimas d'una sorpresa, y jo estich
contenta d'haverme tret de demunt aquell gran pés. Ja ho veu,
segueixi sempre las bonas inspiracions del cor, y no tinga por.
L' Albert no respongué, peró en sos ulls se reflectia la trista
expressió del dubte.
Las ocupacions de Da. Isabel, á la fi, permeteren un moment de soletat
á l'Albert. En veyentse lliure, 's recullí una estona en son
dormitori, deixantse caure en una butaca, ab un llibre á las mans.
Peró sos ulls passavan per demunt de las lletras com una esponja
mullada qu' esborrant mots y oracions enteras, feya 'ls párrafos
indesxifrables. Lo llibre l'aburrí bén aviat, deixá la butaca y, per
entre la persiana, contemplá un moment la Vall de Flors.
Eran las onze. Una quietut solemne, eixa quietut de desert qu' al
estiu cau sobre 'ls camps, més fonda y avassalladora á certas horas
del dia qu' en negra nit, dominava l'hermosa vall. S' hauria dit qu'
en las insondables alturas del univers se preparava algun misteri
imponent que
'l mon esperava embadalit, tots sos camps vestits de gala, lo sol fent
alimárias ab una disbáuixa de llum. Lo cel era una sola planxa de
turquesa brunyida, y escalavan los serrats, ab vol imperceptible,
magnífichs cumulus ribetejant l'horisó d'armini, mentres una polzím
argentina vibrava en tota l'atmósfera, cubrint d'un vel lila las
montanyas de ponent. Vilaniu, 'ls arbres, las ayguas, tot s'amarava
d'aquella boyra de sol, en la qual lo més lleu moviment encenia
flamaradas de llum blanca. Era magnífich, peró l'Albert hi sentia la
fiblor del contrast. Tots aquells esplendors li semblavan un
sarcasme rodejant Vilaniu, cau d'odis insaciables y rancúnias. Sos
ulls se clavavan en aquell feix de casetas encastelladas que
finestras y balcons clapavan de negre á pichs petits com fitxas de
dominó. A voltas, creya ovirar la casa payral ab la galeria hont
donava son escriptori, qu' are, més que may, seria sa presó. Altres
cops, sos ulls furejavan ab indomable tenacitat, com cercant entre
aquella barreja quelcóm d'imperceptible y molt volgut; peró eixa
mirada tossuda errava d'assí y d'allá inútilment, fins que li
escaparen aquestos mots á mitja veu:
--Que só boig! Com vull saber hont viu si no sé quí es?
Fins qu' hauria descobert l'autor d'aquell anónim no estaria tranquil.
Llavors repassava tot lo fet derrerament á Vilaniu, la llista de sas
coneixensas, tot lo que pogués encaminarlo á conseguir son desitj;
y 'l balcó de casa Montellá, ab Da. Mercé y la pubilla Tárrega
entregantse á la mesquina murmuració que 'l tragué d'allí, no se li
apartava del pensament. Peró l'Albert no podia creure que d'aquellas
miserias eixís una infamia tan gran; menys encare que 's prestessen á
executarla 'ls marits d'aquellas donas, que gosavan reputació
d'hómens honrats entre
'ls mateixos contraris. No obstant, alló exigía 'l concurs d'un home,
aquella meteixa comparació pedantesca de Penélope 'l revelava. Com
un llamp atravessá llavors pe 'l enteniment del jove lo nom d'en
Riudabets. Peró l'Albert se posá á riure: ¡D. Tomaset! aquell
infelís! aquell ser inofensiu!... Y acabá per dirse que seria una
gran sórt si l'obra fos d'aquell ximple... Aixís quína broma! Fins
l'Isabel hi riuria.
Mes, després, recordant la defensa que 'l mateix Riudabets havia fet
de Da. Isabel en aquell balcó, li semblá impossible qu' en sério
aspirés á obtindre un favor d'aquella dama, y tingué fins per absurdo
suposarlo altrament capás d'una vilesa com aquella: aixís es que,
pensant y repensant, no lográ eixir de sa confusió.
Sas ideas prengueren arreu un altre camí. Com si 'l viatje de son
esperit, al mudar de rumbo, exigís al cos una virada, abandoná 'l
balcó y s'estengué demunt d'un sofá. ¿Quína seria desde are sa
conducta envers Da. Isabel? A truco de dar més pábul al misteriós
calumniador, ell no podia seguir rebent d'aquella dama la protecció y
confiansa que'n rebia á Barcelona. Peró, y si l'anónim era obra no
d'un, sinó de molts? si la calumnia s'hagués estés per la vila, no
fora més exposat retirarse de sobte? No 's diria, llavors, que
dissimulavan, ó qu' haventne hagut esment D. Pau l'havia tret de
casa? Per altra part, com efectuar eixa retirada sens una explicació,
dificilíssima ab son pare, l'adorador dels Galceráns? Y més qu' eixas
consideracions, encare acoravan á l'Albert altras duas. ¿D. Pau
fingia, ó 's reya verament del suposat amor de sa muller? No li
hauria deixat l'anónim la fibla del dubte? ¿no hauria destruhit pera
sempre més la confiansa y enmatzinat l'antiga simpatia, sens la qual
faria sants, que semblarian dimonis? Oh! si se'n fa de mal ab quatre
ratllas! Si n' havia sigut d'imprudent Da. Isabel, confessant lo
succehit!
Llavors venia la derrera, potser la qu' havia anat empenyent tots los
pensaments anteriors per esser la més forta y formidable. Era la
trasmutació de sentiments que 'l lligavan ab donya Isabel. L' afecció
tranquila, franca y generosa, afecció de pura amistat, qu' havia
sentit fins are per aquella dama, no prenia dins de son cor un
carácter alarmant? Aquell calor ab qu' havia parlat á Da. Isabel en
la font del Roure no'n deya ja alguna cosa? En lo balcó de casa
Montellá, havia comensat á inspirarli llástima, una conmiseració
fonda é insistent qu' acabá per esser sa preocupació de tot lo dia,
de tots los minuts, l'acíbar que li amargava més y més totas las
impresions que de Vilaniu rebia. Aquella llástima havia trabucat dins
de son esperit la gerarquía existent entre ell y Da. Isabel. Lo
protegit passava á protector, lo débil á fort; la forta, la
protectora de tota la vida, li apareixia necessitada d'un amparo qu'
ell li daria ¡oh, sí! ab totas sas forsas. Ell ja no era l'estudiant,
lo noy qu' entrava á rebre 'ls favors de sos vigilants fent
l'acatament degut al reflecso de paternitat que sos pares havian
depositat en aquella familia; era ja un home fet que possehia 'l fil
d'una intriga perillosa contra la qual vetllaria en secret. En aquest
estat, l'anónim fou lo vent que fá descarregar la nuvolada; sa
compassió per Da. Isabel prengué la forma aguda del plor. Los recels
se convertian en fets, y en aquestos fets li dava l'enemich un paper
importantíssim. Com si hagués conegut los secrets propósits de
l'Albert, lo desafiava á realisar tota sa protecció promesa,
escupintli á la cara á l'hora qu' ho feya á Da. Isabel. La
calumnia 'ls igualava declarant possible lo qu' ells dos no havian
somiat. Alló era obra del infern! L' Albert, entre 'l buf d'ira que
li encengué 'l rostre, sentí passar una ratxada d'amor, un amor qu'
havia d'esser criminal. Encare, gran remey hauria sigut amagarlo dins
del cor sens comunicarlo á ningú; ell hauria pogut estimarla en
secret y johir aixís las dolcíssimas tendresas d'un amor generós fins
al sacrifici. Son gran disbarat fou entregar l'anónim á Da. Isabel
que, d'allavors ensá, no podria tractarlo ab la confiansa d'avans.
Ferida en lo viu de l'honra per aquella infamia, més ó menos tart
havia de mirarlo á'n ell com un perill. Y quan, tot aixó? Quan ell la
estimava més que may, quan més que may sentia 'l desitj d'estar á son
costat! De sobte, una rojor de foch li arborá la cara.
--Cóm! --exclamá interiorment.-- Penso en amarla y 'm queixo de la
calumnia? May, may. Amarla fora llegitimar l'ultratje, ultratjarla
com ho han fet aquells vils!
Peró, tot exclamantse aixís, pressentia ja ab terror que la voluntat
li mancaria. S' aixecá, mirá altra volta la vila clavantli una ullada
plena de rencor, com si Vilaniu fos la causa de totas sas
desventuras, y fixantse novament en la galeria de sa casa, 's refermá
més en lo propósit d'enterrarse en aquella presó daurada, únich
refugi que li oferia la sòrt.
En aquell moment lo cridaren pera esmorzar. Encongit y temerós de que
tothom li llegís á la cara la passada lluyta, l'Albert baixá. Tota la
familia mostrava la més alegre franquesa. En lo rostre de Da. Isabel
resplandia la pau de sempre. Ningú hauría dit que D. Pau sabés un mot
de lo passat. Xamós, deferent ab tothom, menos oficiós ab l'Albert
qu' un' hora avans, l'aturdia encare més ab sa presencia d'ánim tan
formidable com sa figura. Peró, un cop asserenat, lo jove meteix no
pogué sustraures á la corrent d'expansió que regnava en la táula, y
hagué de confessarse interiorment qu' era un criatura, un carácter
exagerat, massa faltat de mon encare pera sostindre las batallas de
la vida.
Mentrestant, las superbas torras qu' al matí ribetejavan los cimals,
s'havian agegantat formidablement. Arrebolats d'un blanch
enlluhernador, los botaruts contorns presentavan en lo cos del núvol
ombras amenassadoras. La vegetació dormia ensopida, 'l sol cremava, y
del peu de la Mayola 's veyan las montanyas cobertas d'un mantell
d'or demunt del qual l'ombra escorredissa dels núvols arrossegava
vels moradenchs. D. Pau pronosticá una turbonada, y, fugint d'aquella
calda inaguantable, tothom se retirá á llur habitació, menos l'Albert
que las emprengué per derrera 'l mas. Com atret per l'ombra,
s'interná en lo garroferal, passá de llarch la casa dels masovers
hont sentí remor de plats, y no pará fins á la propera ubaga que li
oferí 'l torrent dels Rossinyols. La ribera s'aixecava allí bon xich,
encaixonant lo torrent dintre dos grans murs de códols coberts de
bardissa esmaltada per mil flors. Sálzers, roures y alzinas creixian
entre aquell pedragám, repenjantse cap á l'aygua, servint de columpi
y palanquí als variats aucells qu' atravessavan constantment de part
á part la torrentera. L' Albert trobá, entre aquell terrabastall de
rocas, una balma coberta de tovíssima molsa, hont lo sol jamay havia
entrat. D'allí ovirava una gran extensió de torrent. Sa pensa hauria
volgut gronxarse emperesida en l'elástica esquena del aygua que
passava rondinant y sorollosa com un cos plé de vida; peró 'l
trecateig de la corrent no 'l deixava pensar. L' aygua l'atreya, li
descobria capritxos admirables de pura visualitat. Allí s'escolava
entre dos rochs, molsuda y teixida com los muscles d'un bíceps
formidable, enllá botava blanca y enjogassada com un anyell, aquí,
guarnint de serrell argentí un palet, convertíal en la testa
venerable d'un vell que s'ofegava; la llum llampegava en sa escata de
peix ó 's fonia suaument en la tinta verda de l'altra vora. Y per
demunt del soroll adormidor de l'aygua que sumia á son esperit en
inefable lassitut, sentia 'l clam escampat dels galls anunciant la
tempesta y l'escataynar de las gallinas qu' arribava allí, com lo
ressó llunyá de trompetas de quintos, á acabar d'adormirlo.
Sos ulls se clogueren, son cos, ja mal assegut, aná estirantse poch á
poch fins á trobarse extés á terra, lo barret de palla demunt del
rostre.
No havia dormit mitja hora, qu' una remor fonda y preponent lo
deixondí. Una claror morta illuminava l'espay, lo torrent semblava
portar una aygua negrosa. L' Albert s'aixecá y mirá 'l cel. De la
serra llevantina havian comensat á desplegarse amplas y gruixudas
guatas color de plom, qu' anavan avansant, entreteixintse, cada cop
més negras, fins á l'anacarada faixa del horizó aclarida encare ab
resplandors d'argent. D'improvís, baixá galopant, entre gassas de
pols que s'esllanissavan y esvahian pels ayres, un vent mullat. A son
buf violent, los arbres comensaren á balansejarse com gegantins
plomalls, las fullas s'arredossaren á las brancas tremolant
convulsivament, y 'ls sembrats s'encresparen en suaus onadas.
Lo temporal se'n venia á sobre amenassador. Potser lo torrent se
desencadenaria com altras voltas; peró l'Albert ni somniá en
abandonar aquell lloch de perill. L' estat de son esperit requeria
las emocions fortas que tots aquells preparatius anunciavan.
De sobte, un ruixat de feixugas gotas s'escarxá per terra campintla
d'un tó bituminós, regalimaren penyals y socas, y, arreu, fendí
oblícuament l'espay, en urdit espés de rajolins de vidre, la pluja.
Lo vent havia parat, la claror mimvava, los arbres, embarnissats de
fresch, ploravan, colltortas de lassitut llurs fullas, mentres
l'aygua qu' omplia rechs y barranchs semblava parar sa martxa y
rebullir tota aturdida al sentirse trepada incessantment la pell
entre un bat-y-bull d'esquitxos y d'encenalls cristallins.