tres de la tarde. Cayguda la marinada, aquell sol canicular escaldava
las fullas dels plátans fins á colltórcerlas com orellas de
perdiguer. Llavors, l'aucellada baixava al caminal en busca de
fresca, jugava ab las inquietas clapas de sol qu' atigravan l'ombra,
perseguia á saltirons las porugas sargantanas y, al més lleu trepitj,
tot un núvol d'aucells arrancava á volar desbandantse pe'ls ayres,
sens esma ni concert. D. Pau, que sabia aixó, atravessant la vinya
poch á poquet, los hi sortia de tras cantó amagat per las trohanas,
enjegava al perdiguer de l'Aleix, y disparava contra aquell núvol sa
Lefaucheux de dos canons, un tret quasi ensemps de l'altre. Tot' una
pluja d'aucellets queya á tombollons sobre la terra, alguns
arrossegantshi encare, com fullas que 'l vent empeny. D. Pau eixia
arreu de son amagatall, l'escopeta á la má, fendint ab sa corpulent
figura aquella claror verdosa del caminal, lo sol fentli la rateta
pe'l vestit y la barba. Y alli reya de la sorpresa, contava embadalit
l'estesa feta, y anava omplínt lo sarró ab las víctimas que 'l gos li
entregava, mentres los escapats cantavan victoria en so de mofa
desde 'ls branquillons més alts. Després, tornava á casa y extenia
joyós tot aquell enfilall d'aucellets sangnosos demunt del pedrís,
devant dels seus fills, que s'ho miravan aclucant los ulls
d'esgarrifats.
Da. Isabel ni ho volia veure, trobava aquella diversió alevosa y
sanguinaria.
--Nó, no la cridi á l'Isabel --digué á son pare, qu' al tro de las
escopetadas havia ja baixat-- no li agrada veure'ls així. Peró quan
los té al plat, s'hi regala.
Fòra d'aixó, D. Pau no trobava en la Mayola altre atractiu que veure
travallar á sos pagesos; ni realment podia oferirne cap més, á quí no
sentís propensió á contemplar la naturalesa, una casa com aquella,
desprovehida del més petit element dedicat á la distracció. Poch
aficionats, los derrers Galceráns, á llibres, ni biblioteca hi
tenian, reduhintse tot lo contingent d'aquest pa de l'inteligencia á
un exemplar francés del Timón que D. Pau may havia acabat de llegir,
á números vells de setmanaris ilustrats, y á alguns tomos del folletí
del Diari de Barcelona que Da. Isabel havia col·locat en la táula
rodona de la sala. Da. Isabel, no obstant, hi havia passat bé 'l
primer estiu, veyenthi enfortir á sos fills, descansant de la vida de
ciutat, y aplicant s'atenció per primera volta á las innúmeras
bellesas que la naturalesa conté pera quí vol observarla.
Mes es lo cert qu' aquells altres senyors, marcadament lo gobernador y
D. Pau, comensavan ja á aborrirs'hi á mitja tarde. La quietut de la
festa acabava de férloshi més monótona l'estada, l'intranquilitat
d'esperit en que llavors vivian los feya anyorar tota la pluja
incessant de novas de qu' havian volgut fugir. Ja 'ls hi semblava
que 'l mon havia dat cent voltas sens contar ab ells, abandonats sota
aquell noguer secular, quan vegeren arribar altra volta la tartana y
baixar d'ella al vell Merly y á son fill.
May havia estat D. Ramón tan oportú. L' abrassaren, l'estranyeren
contra
'l pit, lo feren seure entre ells y pendre una cervesa sota las
acacias, disposats á escoltarlo. "A las set del matí 'ls havia sabut
ja ab sorpresa aqui; peró tement esser molest y, estant un poch
enfeynat, no havia vingut fins are. En demés, venia molt amohinat,
desitjós de que l'escoltessin, de que li dessin un camí. Un disgust
de familia. Una gran ensopegada del Albert, á qui, gracias á Deu,
se'n havian dut per allá 'l general y donya Isabel. Aixís se podria
treure del pap, tot seguit, la pena!"
Y aqui feu una pausa per aixugarse la calva y la badana del barret y
tornar á cubrirse, encesa la rodona cara com una cíndria.
Los oyents lo coneixian prou pera no alarmarse gayre, peró --digui,
digui, don Ramon; aquí estém pera servirlo-- feren tot seguit,
desitjosos de distraures.
Y D. Ramón parlá mitj' hora, compungit de debó, pera explicar que son
fill havia errat lo primer consell que com advocat dava. Lo client,
no ben convensut, havia anat á trobar al advocat Pinyol, y tot lo
jutjat en massa havia fet riota de l'Albert. "Una cosa horrible. Lo
primer client! lo primer consell! Un descrédit, la carrera perduda!"
--Mes --obgectá 'l gobernador-- de qué 's tractava, á veure? Lo mellor
dels advocats n' erra de consells. Cal saber si la consulta era
difícil ó senzilla.
--Senzilla, senzilla, senyor gobernador! Veurá: don Pere Molés casá
duas fillas fa vint anys. Tenia vint mil duros de capital y dotá á
cad'una ab cinch mil lliuras, fentlas jurar en capítols que 's
davan per pagadas y satisfetas dels drets llegitimaris y que
renunciavan per sempre á reclamar un céntim més. Don Pere Molés,
temps á venir, guanyá ab sa farinera fins á cent mil duros de que
l'hereu, son fill, s'ha incorporat á la mort de don Pere. Ara bé:
un gendre del difunt, en Solá --á quí vosté ja coneix, don Pau--
suposa que la seva dona té dret á demanar al hereu suplement de
llegítima, ho consulta al meu fill y aquest li diu que sí. Peró en
Pinyol y demés diuhen que nó, ab molta rahó, al meu entendre,
perque ¿y donchs lo jurament y la renuncia que no han de servir
pera res? Ahont aniriam á parar! Aixís se trenca un sagrament, lo
pactat en una escriptura?... En Solá s'ha convensut, y va dihent
pe 'l mon que l'Albert no sab de qué se las heu, ó bé que 'l volia
fer pledejar pera omplirse la butxaca, que será un enredayre de
marca, que sé jo? Cosas que, un dia ó altre, las hi faré menjar;
perque lo qu' es maldat, l'Albert, já 'ls hi abono jo que no'n té.
--Y qué ha de tenir, home! --feu lo gobernador tot sonrisent-- Si
l'Albert es qui té rahó en aquest cas, y no'n tenen los altres.
--Qué diu? --exclamá D. Ramon, plé de sorpresa y reproduhint sas
objeccions, desitjós de véurelas desfetas tot seguit-- Peró y 'l
jurament? Y la renuncia?
--Lo jurament l'Iglesia l'absol; la renuncia queda destruhida per la
lesió enormíssima. Aquí hi ha lesió enormíssima, don Ramón.
Aquest, sense esser advocat, capí desseguida la solució que sentia,
per aquella forsa que té 'l dret fonamentat en los ferms principis de
la rahó natural. Y soltant un gran suspir, ab la copa á la má hont
tremolava l'ámbar fosch de la cervesa, comensá á desferse en
exclamacions contra 'l geni reservat de son fill. "¿Per qué no m' ho
explicava ell aixís? Per qué s'ho ha de guardar tot al pap? ¿Que 's
creu que no l'hauria entés? Ja ho veyan si ho havia penetrat arreu!
L' Albert no l'estimava, lo prenia per un tonto! May, may li
comunicava res!"
Sos oyents l'aconsolaren, exposantli 'l gran concepte que tenian de
son fill á qui culpava injustament. Callava, no per menyspreu á son
pare, sinó als curials que, per enveja, tractavan d'enfonzarlo de
primer cop y volta. Ell se sentia superior y no volia rebaixarse á
discutir ni á esplicar lo que tan clar era.
Llavors, D. Ramon, humits los ulls de satisfacció, begué d'una glopada
la cervesa, y las emprengué ab un' altra carretilla d'exclamacions
contra 'ls detractors del Albert. Miserables! ignorants!
Y ja sentí frisansa de tornar á la vila pera encararse ab en Solá y
desafiarlo á qu' anés á consultar lo seu negoci á Barcelona. "Ala!
doble contra senzill; anéu á trobar al advocat de més anomenada! Ja
veyéu que vos convé. Es lo parer d'un gobernador!"
Peró la conversa girá, llavors, sobre la sublevació passada, y D.
Ramon pogué esplanar ja totas las novas qu' havia comunicat en son
temps á D. Pau de las anadas y vingudas, preparatius y resolucions
dels partits lliberals de Vilaniu.
En aquell moment aparegueren, pe'l cantó de la capella, Da. Isabel, lo
general y l'Albert. Derrera d'ells, la maynadera ab los nens. Venian
tots ells animats, lo general talarejant una barcarola, ab una
mocadorada á la má com l'Albert. Da. Isabel, ab la fandilla
arremangada ab gracia sobre la falda y apuntada al cinturó, son
mocadoret blanch al coll, posat de gayrell com si li hagués caygut
del cap, lo cabell lleugerament esbullat frisant al buf de l'ayre.
--Mirin, mirin qué portém.
Y Da. Isabel abocà damunt del pedrís una gran faldada de viroladas
flors que comensá á apomar en ram. Lo general portava tot un munt
d'avellanas en floch, y l'Albert una mocadorada d'arbrecochs y
cervas. Venian de qui sab ahont, de recorrer las voras del torrent,
ahont havian baixat, relliscant pe'ls códols, mullantse las puntas
del calsat. Totas aquellas flors qu' omplian lo pedrís de fragancia,
eran boscanas, cullidas entre relliscadas y topetóns que 'ls feyan
morir de riure. Havian sorprés una llebra que corria com un llamp, y
un niu de rossinyolets entre una mata de jonchs, que no havian volgut
tocar; l'Albert s'havia enfilat pe'ls arbres, y'l general sostingut
batussas ab las brancas dels avellaners que, un cop assolidas pera
péndre'lshi 'l fruyt, se li escapavan dels dits com arch d'una
ballesta mal enjegada.
--Y vostés per aquí, fets uns vells!
Lo sol comensava á caure entre una boyrina de blanca llum qu'
esblaymava la blavor del cel, pe'l cantó de llevant intensíssima: la
serralada ponentina se tenyia d'un color aviolat, y la vegetació de
la plana perdia tot l'esplendor de son brill com si de sobte
haguessen corregut un vidre fumat devant de 'l espectador. Y al girar
lo cap á llevant hont lo sol abrusava de dalt á baix la montanya ab
una pluja d'or, eixa ilusió 's completava. Eran las set; hi havia
encare bén bé un' hora de crepúscol; mes D. Ramon parlá d'entornarsen
xano, xano.
--Cóm! A peu? De cap de las maneras, Llebreta: enganxéu la tartana
--cridá D. Pau.
Peró arreu se parlá de que l'endemá era festa també, y tots demanaren
que 's quedés l'Albert, qui 's resistí llarga estona inventant
excusas de mal pagador. Son pare, tot tou del afecte que li mostravan
aquells senyors, y desitjós per altra banda d'esborrar ab un acte de
complacencia l'injusticia que poch ans feya á l'Albert, lo persuadí á
aceptar l'obsequi, y 'l bon home arribá tot sol á casa respirant
satisfacció pe 'ls quatre costats.
--Tinch encárrech --digué á Da. Francisca-- de portarthi demá ab las
senyoras Montellá, si volen venirhi. Son uns grans senyors, uns
grans senyors!... Ah! sabs qué diu lo gobernador? Que qui té rahó
en alló d'en Solá es lo noy. Ja veurás aquest vespre com me
l'emprench al tal Solá.
### II
Densá de la seva instalació á Vilaniu, notava l'Albert que se li
escursava la son, sense poguer esbrinarne la causa. Mancat d'ocupació
entretinguda, puig l'únich client qu' havia trepitjat son escriptori
havia sigut en Solá, aburrit la major part de las horas per
l'indiferencia que li inspiravan cosas y conversas, se passava 'l dia
badallant, sense dalit de caminar ni fer res. Y malgrat aixó y 'l no
ficarse al llit fins á la una de la matinada, quan s'havia esplayat
un parell d'horas escribint als amichs, en tocant las set ja no podia
dormir. Temorós de posarshi malalt, procurá cansar l'inteligencia
estudiant. Tancava herméticament los finestrons; peró res, una veu
maléfica y misteriosa l'havia de despertar á las set pera allargarli
de duas horas aquells dias de torment. A la Mayola, l'esperit
maléfich lo trucá encare més dejorn. Quan l'Albert obrí la finestra,
no eran bén bé las cinch. Menos mal --pensá-- aquí no ho sento tant:
are que 'l sol no pica, me'n aniré á fer una passejada.
Se vestí á la quieta, baixá l'escala de puntetas, y, obrint ab molt de
compte la porta forana, eixí de la casa quan senyors y servey encar
dormian. Lo sol tot just enllustrava las fullas més altas del gran
noguer. Una claror fresca com la de persiana queya demunt de la
petita vegetació qu' anava deixondint lo ventet del matí. La terra
semblava regada, una atmósfera perfumada de flayres vegetals dava
dalit de caminar.
La nit avans havian concertat ab Da. Isabel un passeig á cavall, peró
dihent de matinet, no havian quedat en hora fixa. Mentrestant donchs,
l'Albert faria temps per aquells encontorns.
Se pará un moment dessota las acacias que la rosada semblava haver
repintat, rumiant pera hont aniria. --Tant se val, tots los cantons
son prou bonichs --digué tot baixet. Y al mormolar aixó, volia dir
que li eran indiferents, que no'n veya bén bé cap. No hi havia dubte
que duya
'l cor adormit. Per fi l'emprengué pe'l caminal dels plátans, atret
probablement per la piuladissa extraordinaria que hi movian los
aucells en aquell hora.
Qué pensava? Res. Caminava, escapsant ab un vímet herbas á dreta y
esquerra, moventse com una máquina, son esperit dormint estúpidament
encare, en lo recó més fondo del cos. Ab aquell vímet brandejant
hauria fustigat á una criatura lo meteix qu' á una herba; á voltas
topava ab la soca d'un arbre y, per l'altre cantó, ab l'ombra del
meteix, gran ditada negra, paralela á altres cent ab qu' aquella
columnata vegetal llistava l'arena, llavors color de rosa. Mes,
l'Albert anava distretament, pegant á tort y á dret, avansant al
costat de sa propia ombra unas voltas beguda per la dels arbres,
altres cops destacant bén perfilada demunt la terra enrojida pe 'l
sol, com una llarga caricatura de son cos.
Feya un quart que caminava en aquest sonambulisme, quan devant de sos
ulls se presentaren, primer, las barras negras del reixat
privantli 'l pas, després, una taca blanca, una carta, á terra, á
duas passas del negre massís d'aquella porta. L' Albert se despertá
com si li haguessen sacudit un bras. Un moment restá sense saber qué
fer, obrint desmesuradament los ulls, mirant assí y allá com pera
pendre esma. A la fí cullí 'l paper. Era realment una lletra plegada,
peró desclosa y sense sobrescrit. Aixó 'l tingué dos minuts rumiant.
¿Qué significava aquella carta allí? Tan prop de la porta, més que
perduda, podia haver sigut tirada á través del reixat desde la
carretera. No estava masegada, ni tenia 'l paper altre senyal d'us
descuydat; al contrari, á la llegua 's veya qu' era fresca, que ni
havia aguantat la rosada de la nit. ¿Peró aquell sobre en blanch?
Aquell sobre en blanch li dava un aspecte misteriós que glassava,
anunciava una sorpresa alevosa que l'Albert sentia peresa
d'experimentar. ¿Quí sab si era alló la preparació d'un seqüestre,
si demanavan diners á D. Pau, si s'amenassava la vida del
gobernador? L' Albert recapacitá encare un moment. Y si fos
aixís ¿per qué no evitárloshi la sorpresa y potser fins lo disgust?
Y, en aqueix cas, no duria adressa? Y clar que sí; ¿per qué arriscar
l'amenassa á mans d'un desconfiat ó d'un amich prou fervent que
podria callar y obrar per sí sol? L' Albert se sentia capás de
ferho; aixó 'l criminal ho podia preveure... Llavors l'assaltá un
altre pensament que 'l feu sonriure: ¿per qué creure qu' alló era
una carta? Efectivament, si no'n tenia cara, si li mancava 'l
sobrescrit, la fesomia! ¿Per ventura dintre una carpeta no s'hi fica
un compte, una recepta, una apuntació, una mostra? Aixó y res més
contindria aquella y, sinó, no iria desclosa, qu' una lletra may hi
va.
Sense titubejar més, lo jove obrí 'l plech, ó més bé, estragué del
sobre
'l paper que contenia, y llegí la paraula "Señora" que destacava,
sola, al mitj de la primera ratlla. Los ulls de l'Albert lliscaren
fins al derrer punt del manuscrit cercant la firma. No n' hi havia,
era un anónim. Ah! son pressentiment! una alevosia, una malifeta! Y
contra sa excelent amiga! La falta d'adressa feya més grossa la
maldat. Se desitjava que caygués á mans de tothom avans qu' á las
d'ella. L' Albert no pogué contindres més, atravessá 'l voral de
trohanas, y pera que ningú 'l vejés, s'assentá á redós de la paret
dins de la vinya, llegint aquell document escrit en castellá, que,
traduhit, deya aixís:
"Senyora: Mentres vosté fa cas, y d'un modo prou imprudent, de
l'Albert, qu' es noy bén capás de comprométrela, hi ha aquí un home
molt formal que 's mor d'amor per vosté, sempre disposat á consumir
en silenci sos desdenys, ab l'esperansa de qu' un dia los hi
recompensará tots, llansantse á sos brassos. Ho espera confiat,
perque de Penélope no n' hi ha hagut més d'una."
Encés de rábia y plé d'estupefacció anava á rellegir l'anónim,
desitjós de descubrir la má criminal que l'havia trassat, quan una
veu prou coneguda l'esglayá, cridant allí, á sis passas:
--Albert! Albert! ¿qu' ha trobat tancada la porta?
Aixecá 'ls ulls, arrugant lo paper dins del puny per' amagarlo, y vejé
á sis pams més amunt de las trohanas á Da. Isabel y 'l cotxero que
venian muntats. Lo jove restá anorreat, perdut. L' havian vist
llegir, y li semblava que la víctima d'aquell anónim devia haverlo
endevinat de pe á pa, confegit á contra claror mentres venia.
Da. Isabel, no obstant, estava radiant de goig, alenant expansivament
dintre son vestit d'amassona, obrint sos ulls grossos sota l'ala del
chambergo que li ombrejava suaument lo front. Sa ingénua rialla als
llavis, reprengué al jove d'atolondrat y curt de memoria, mentres en
Boy, descavalcant, s'acostava á la porta, la clau á la má, deixant
son cavall en mans de la senyora.
--Y donchs, Albert, que somia? que no 's recorda qu' ahir, sopant,
varem quedar en fer una passejada á cavall aquest matí? Sòrt qu' en
Boy diu que, desde l'hort, l'ha vist quan vosté emprenia aquest
caminal. Y s'ha trobat tancat! Me'n alegro, me'n alegro. Ala! ala!
munti.
L' Albert havia vingut atansantse, tot aturdit, ensopegant en las
enllassadas serments, l'arrugat anónim entre 'ls dits encare, sense
atinar en qué dir, sense saber qué fer. Clavats los ulls sobre en
Boy, anava á montar per la dreta, sens badar boca, quan una estrident
rialla de donya Isabel lo posá sobre sí.
--Qué fa, home, qué fa? No ho dich qu' encare dorm! Donchs perqué 's
llevava tan aviat?
Llavors advertí que duya 'l paper en la ma esquerra, se 'l ficá á la
butxaca, y encare sense dir res, doná la volta al cavall, prengué las
bridas y muntá. En Boy li posá 'ls espolins y obert lo reixat, esperá
quadrat que passessin. L' Albert, al eixir á la carretera, resseguí
d'una mirada tot lo clos de la finca, com si hagués temut veure al
peu de la blanca paret lo portador del anónim. Abdós cavallers
refrenaren un moment los cavalls.
--Ahont aném? --preguntá la dama.
La carretera presentava sa blanca faixa, polsosa, solitaria de dalt a
baix; peró l'Albert, com si desitjés allunyarse de la vila, girá 'l
cavall vers á la montanya, y al notar que s'amiga anava á llansarse
al galop curt, eixí de son mutisme, insinuant lo desitj d'anar al
pas.
--Cóm! --exclamá Da. Isabel, tota alarmada.-- Que potser no 's troba
bé, Albert? Díguiho, no fassi cumpliments; tornarém á casa. Potser,
sense saberho, jo, pobre de mí, 'l mortifico...
L' Albert s'esforsá en calmarla y lográ fins sonriure. "No hi havia
res de lo qu' ella presumia. Més havia encertat avans: es que tenia
encare
'l cor adormit. Lo moviment del cavall y aquell ayret l'anavan
desvetllant y, més amunt, ja amo de sí meteix, podrian correr."
--Vaja, vaja, Albert, desvetllis, que 'ls cavalls están frisosos --feu
encare, tota complaguda, Da. Isabel, enfrenant son hermós corcer,
acaronantli las crins y dantli copets al coll pera amansirlo.
Mes com l'Albert restés mut una bona estona y tant distret que ni 's
cuydava de mirar á sa companya, Da. Isabel hagué de creure, á la fi,
que son amich anava dominat per una idea fixa que tractava d'ocultar.
Cregué, ademés, que seguia á la forsa, lo qual posava á la dona en
una situació embarassosa. Desitjosa d'aclarirho, pará de sobte 'l
cavall al mitj de la carretera y, encarantse ab l'Albert, saltá:
--A vosté n' hi passa una de grossa, vosté vé á la forsa; si no m' es
franch me'n torno á casa.
--Bé, donchs, sí, perdoni 'm, vinch á la forsa --gosá respondre
l'Albert, abaixant los ulls, avergonyit.
--Aixís m' agrada, que siga franch. Continuhi ab la franquesa: ¿per
qué?
--feu Da. Isabel, mitj sofocada per la declaració d'aquell jove.
--No vulga saberho, Isabel.
--Dispénsim, Albert; sense una explicació bén clara y convincent, la
seva franquesa seria una grosseria que jo no sabria perdonar.
--No me la perdoni; jo no'n soch digne: soch un grosser, un mal
criat.
Da. Isabel ovirá, al cap de la carretera, la boyrosa silueta d'un
carruatge, y pegant ab son fuhet al cavall de son company posá 'l seu
al trot. Lo fogós cavall, enquietat, s'escalivá, doná un tom en rodó
al tascar lo fré ab que l'Albert lo gobernava, y en tres ó quatre
salts de galop conseguí á son company.
--Caminém y expliquis --feu en to imperatiu Da. Isabel.-- No está pas
bé que la gent nos veji jugar al mitj d'una carretera.
--Ni passejar junts tampoch, senyora. Per aixó proposo que'ns entorném
á casa. He seguit pera no cridar l'atenció del cotxero; si nó, ja
no surto.
Com tocats per un meteix resort, los cavalls tornaren á posarse al
pas, bé que mostrant ab llurs cabussadas y cops de mans lo dalit de
corre que se 'ls reprimia. Da. Isabel, roja de vergonya, continuá:
--Tot caminant, pot dirm' ho, Albert. Jo no soch cap nena, ni es lo
primer dia que 'l conech á vosté pera que puga enganyarme fingintse
grosser. Vosté m' estima com un parent, com un germá... vosté no
pot ni sabria faltarme. Y, no obstant, fingeix desitjarho. No es la
primera ni la décima vegada que vosté y jo surtím sols á passejar.
En Galcerán fou lo primer, ahir, que'ns invitá á ferho, perque sab
qui som tots dos. Vosté es un bon amich, com un fillol meu, ¿nó
se'n ofén, Albert, no es veritat? Si segueixo mereixentli la
confiansa qu' á Barcelona, pot esplayarse ab mí. Díguim que li
passa?...
L' Albert gayre bé plorava d'entendrit é irat alhora.
--Sí, --afegí la dama.-- No he sigut la seva segona mare, la
depositária de sos més insignificants desitjs y de sos més grans
secrets?... Cóm vol, donchs, que jo cregui en un cambi tan radical,
consumat en pocas horas y sense fonament conegut?... Albert, no
siga criatura. Las sevas reticencias son mil vegadas pitjors que la
explicació complerta y clara que demano, qu' exigeixo. Parli,
Albert, díguimho tot. Qué passa?
Escoltantla, l'Albert se detestava á sí meteix, malehia sa pobresa
d'enginy, son no saber mentir; peró, tocat del cor, comprengué que
calia acabar ab aquella situació pera tots dos enutjosa y visiblement
humillant per aquella dama.
--Y bé, sí --feu ab veu tremolosa-- fingia, per més que malament com
sempre. Parlaré, donchs, ja que vosté m' ho exigeix; peró no
considero la carretera lloch adequat pera fer confessions de certa
mena. Aquí, á tres centas passas, trencant á l'esquerra, hi tenim
la font del Roure. Esperi fins allá, y parlaré.
Y en dihent aixó, picaren als cavalls, abandonant la carretera pochs
moments ans d'atravessarse ab lo carruatje que, temps há, veya Da.
Isabel. Era una tartana, del fons de la qual s'abalansá un cap
tafaner. La tartana seguí per aixó sa via, mentres la parella
devallava al pas lo coster qu', atravessant un torrentot, enmena á la
font del Roure.
Del peu meteix de la font arrancava un extens viver de pollancras,
plantadas á dret fil en cent caminals encatifats d'herbey, un
bosch-prat hermosissim que convidava á aquells cavalls de regalo á
péixers un dia en llibertat com quan eran nadóns. Descavalcá la
parella y soltaren las bestias, la brida arrossegant. Da. Isabel
s'assegué á terra, sota 'l gran roure que dava nom á la font,
esperant anguniosa las explicacions de l'Albert. Aquest permaneixia
de peu dret, coto 'l cap, fuhetejantse distretament lo pantalón. Per
fi, després d'un cop de fuhet més fort, acompanyat d'un suspir que
revelava l'esfors vensut, comensá:
--Vosté ho vol...?
--Ho desitjo, exigeixo que no m' oculti ni aixís --saltá Da. Isabel,
tota resolta.
--Donchs bé. Vosté recorda la pintura que li feya jo de la vida á
Vilaniu? Vosté 'm deya, lo de sempre, que só un criatura, un
pessimista, un exagerat, y, encare no fa vintiquatre horas, al
parlarli de lo succehit ab en Solá, me repetia las meteixas
recriminacions. Res més injust, donchs, Isabel. Jo so fill d'aquí,
sé la terra que trepitjo, l'he observada ans d'are, lliure de
prevencions y, créguiho, la conech mellor que 'l meu pare, que 'l
marit de vosté, massa obcecats un y altre per l'hábit de víurehi y
pe'ls goigs que 'ls hi dona la preponderancia política. Aixó es un
infern d'odis, d'envejas, de mesquinesas inconcebibles. La
política, l'odiosa política de poblet ho mou tot. Hi há á Vilaniu
quí comensá per odiar á don Pau y al meu pare á causa de la
política, y que somia avuy en fernos pagar los plats trencats á
vosté y á mí.
--A nosaltres! --exclamá Da. Isabel, no sabent si riure ó posarse
séria.
--A nosaltres. Vosté, Isabel, es massa bona pera compendre l'enveja,
massa superior pera somiar las maquinacions de que son capassos los
meus convehins, quan aquella mosca 'ls pica.
Y en corroboració de sas paraulas, tragué l'anónim donantlo á llegir á
s'amiga.
--Aixó ho he trobat al peu del reixat de la Mayola. Providencialment
ha vingut á las mevas mans; perque es tan gran la maldat de
l'autor, que 'l havia llansat allí á terra, desclós y sense
sobrescrit, pera que, avans d'arribar á mans de vosté, pogués
llegirlo tothom, un criat, un masover. Ah, Isabel! Aquí han
averiguat que l'escándol es la mellor de las armas pera matar
impunement. Y en la nostra amistat han trobat peu pera darne, pera
desferse de vosté: vosté fa nosa, vosté fa nosa!...
En acabant de llegir, Da. Isabel aixecá 'l cap, clavá una mirada
tranquila á l'Albert, y sacudint l'espatlla ab menyspreu, va dir: