al servey. Més havia mortificat á Da. Isabel encare, un' altra cosa.
Era la part qu' á Madrid li feya pendre en la vida política, també á
salts y á turbonadas. Tal vegada estava la bona senyora á punt de
retirarse al llit, ó en agradosa tertulia, quan compareixia D. Pau y,
á corre-cuyta, la feya vestir d'etiqueta per' anar al ball d'una
embaixada ó al lunch d'un ministre á qui ella ni de vista coneixia.
Era una febre; sols per aixó havia deixat ab gust la córt feya dos
anys.
La repentina arribada d'aquells dos senyors ni sorprenia ni
mortificava, donchs, á Da. Isabel. Al revés, la feu esclafir en una
rialla de goig, y, cridant á la cambrera, doná ordre de tornar á
parar táula pera que
'ls forasters poguessin sopar, "que deuhen venir morts de fam."
--Espérat --afegí D. Pau-- Fés avisar á la Queta pera que demá, á
primer' hora, fassi provisions per dos dias, y al cotxero que'ns
tinga
'l break gran á punt per' anar á la Mayola. Hi passarém aquestas duas
festas. Las minyonas y en Llebreta qu' hi marxin primer ab la
tartana. Vestíu als nens bén aviat.
--Peró --feu Da. Isabel-- hem d'anar á missa. ¿A quin' hora vols
marxar?
--Ah, es veritat! En Llebreta, á las quatre ¿ho entens bé?
--endressantse á la cambrera-- á las quatre, que vaji á avisar á
mossen Magí pera que comparega á dirnos missa de las vuyt per munt,
á la Mayola. Nosaltres hem de marxar á las cinch; ans de que la
vila sápiga qu' hem arribat.
--Es molt dematí, Galcerán; los nens se morirán de són.
--Llavors, feu una cosa: tu vens més tart ab ells y mossen Magí --Y
arreu, trayent lo cap á la saleta, al costat de la qual tenia lloch
aquest diálech, preguntá cridant-- ¿Y vosté, papá, de quina
expedició vol esser, de la primera, á las cinch, ó de la segona? Lo
gobernador estava llavors explicant al general lo plan de la festa
campanyola.
--De la primera, á la fresqueta, á la fresqueta --respongué 'l
general.
Eran ja las onze, y ans no varen sopar y 's ficaren al llit, bén bé la
una. En arribant D. Pau, ja no 's dormia en aquella casa, deya cansat
lo servey. Efectivament, tres horas després, en Boy y tres criats més
ja anavan en doyna, y, á las cinch del matí, las fogosas eugas eixian
ja d'aquell casal, ruflant y removent lo cap com orgullosas de dur en
lo break als tres senyors.
Feya un dematí hermosíssim. La vila tot just gosava á remoures.
Algunas finestras comensavan á badar l'ull, una resplandor de rosa
llepava las barbacanas y torratxas, l'ayre matiner despertava als
pochs arbres de dins la vila. Contadas eran las personas que 's veyan
pe 'ls carrers; mes, las pocas que corrian, tot fregantse 'ls ulls ab
lo puny se giravan á contemplar lo break pera pendre nota de qui
l'ocupava y pregonarho arreu. Aixís, á las set, ja tota la vila sabia
aquella espedició.
--Sí, sí, jo ho he vist; l'hereu Galcerán ab lo seu sogre y 'l senyor
Gobernador, los tres pendonistas. Devian anar á la Mayola perque
han tirat pe 'l portal de Dalt.
Realment lo break eixí per aquell cantó. Lo sol, mitj enclotat encare
en lo pich del Esparver, amarava de suau resplandor tota la vall de
Flors. Los tres viatjers contemplavan lo panorama sens dir res, ab
aquella fruició especial que causa la naturalesa de bon matí. Allá, á
l'esquerra, la terra anava baixant dret al mar en suau coster hont
morian las montanyas entre l'infinita espessedat d'arbres de riu que
s'allunyavan fins al horizó, arrebolat de llum lo fullatge més alt,
enfonzantse 'l de sota en aquella negror matisada que desespera als
pintors. Los boscos del serrat, arrupits á l'ombra, s'extenian per
las botarudas montanyas com inmensas pells d'ovella tenyidas d'oliva.
Ni socas, ni alsaria d'arbres, ni clapas de terra venian á destruhir
aquesta imatge.
--Veu, allí tinch un bosch ple de conills --feu en Galcerán-- Si
estessim més aquí, hi aniriam á cassar.
Y sos oyents tenian d'esforsarse per' imaginar pins y alzinas en
aquell borrím negrós que no semblava pujar tres pams de terra. Al
baixar la vista, la vessant prenia un aspecte de burell apedassat,
com gambeto de pobre. A la dreta, la plana s'aixamplava á son pler
fins al peu de las montanyas de ponent, llavors dauradas pel sol. L'
atmósfera d'aquell'hora deixava veure netament llurs contorns y
conreus, los cimals de terrer primari esgarrapats pel llamp, los
córrechs esllavissats per devassalls d'aygua, las fondaladas
perdentse sota munts d'arbreda color de bronzo pompeyá, las vinyas
escalant los puigs pera alfombrarlos de pámpols, grans catifas de
vellut vert estenentse als peus dels poblets de la vall. Pedracremosa
y Campllobí s'aclofavan apomadets y mitj amagats á l'ombra del serrat
del Comte. Més amunt de la grau, que cinglava com corbatí groch las
alturas de Bondalit, guaytavan Castellardit y Cimeralta ab sas
casetas xatas y rostidas pe 'l sol, y de l'extensa faixa d'arbreda
que s'arruava riera avall, ressortian, blanquejant assí y allá, 'ls
campanarets de Vallfonda y Regolf, y de Benitarik, resquici dels
alarbs.
De sobte, D. Pau, entregirantse, cridá, tot signant ab lo bastó:
--La Mayola! Mirin, allá baix, entre aquella negror d'arbres.
Sos companys, fent visera ab la má, enfonzaren inútilment la vista en
la plana.
--Allá, aquella clapa blanca, derrera d'aquell gran noguer. Segueixin
la punta del meu bastó. Atúrat, Boy.
Y tots tres se posaren de peu dret. D. Pau, qu' estava orientat, no
presumia que de la punta de son bastó eixia, pe 'ls forasters, tota
una estrella de raigs divergents.
--Per allí, miri, --tornava-- prengui aquesta masia groga per punt de
partida. No la segona caseta, ni la tercera; aquella taca blanca de
més avall.
Y no'n veyan pocas de casetas y tacas blancas entre las grans feixas
d'arbreda que s'aixecavan en totas direccions fins á formar en
perspectiva tota una espessedat de vert, plena de matisos. ¡Si aquí
lluhia una paret blanca qu' enlluhernava, y allá verdejava una vinya,
més ensá atravessava un camí, al costat groguejava un gran camp de
rostoll ab son campament de cavallons de garbas que semblavan un
ramat de camells descansant en un sorral de la Meca; per tot arreu
pedassos clars y foscos; un inmens _tablero d'ajedrez_ ab las pessas
ja barrejadas com á mitj joch! Tot aixó distreya, marejava, embadalia
y convidava á reposar la vista aquí y allá, sens esma ni direcció
fixa.
Per fí, apuntant, un y altre, l'ull en lo bastó qu' aguantava D. Pau
com una ullera de llarga vista, afirmaren los forasters haver ovirat
la Mayola, aquella taca blanca, derrera una taca verda qu' en
Galcerán batejava de noguera, tot de cor, no perque pogués desde allí
classificarla. Y 'l break torná á arrencar carretera á munt, deixant
darrera un nuvolet de pols, y desfilant sempre entre 'ls renglers
d'oliveras ó garrofers que s'abocavan al camí tots empolsats.
La Mayola no distava de la vila més d'una llegua, qu' aquell tronch se
dragava descansadament en mitj' hora.
--"Es una broca d'acer" --deya en Boy, tallant l'ayre ab lo fuhet, tot
esvanit. Y de sobte, tocant á son amo per l'esquena, l'advertí de
que s'hi acostavan.
Efectivament, al peu de la carretera comensava á ovirarse ja la
llarguísima tanca emblanquinada de la finca. Demunt d'ella, un rengle
d'oliveras treya sas apomadas copas de vert cendrós. Las eugas
l'assoliren en dos minuts y desfilaren bona estona devant d'ella,
llansant sobre la cals l'ombra, plegada en ángul, de tot aquell
equipatge al trot.
Al mitj de la tanca, duas pilastras, rematadas en grans copas de ferro
fos, sostenian lo reixat qu' estava ja obert. Giraren las eugas y
engolfaren lo caminal qu' enmenava á la casa en capritxosas
giragonsas, sempre sota una volta de plátans entrebancants que
tenyían la claror d'ocre verdós, y á la suau remor de l'arena qu' al
pas del carruatge, rondinava com un ruixím. A una y altra banda,
rosers de tot l'any, trohanas y mirambells amagavan las terras de
conreu; peró encare alguns caps-brots de la vinya s'atrevian á
guaytar per demunt d'aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi
havia á dalt dels arbres una xarradissa estrepitosa d'aucells.
Lo sogre de D. Pau se sentí emocionat; tot aixó tant delitós era de la
seva filla, de sos nets; los ulls se li humitejaren de goig.
--Ah! --feu-- no sé com vos estéu á la vila? No es veritat,
gobernador? Aixó es magnífich. _O corte o cortijo_; lo que jo
dich.
--Bonich, bonich! --exclamá l'interpelat sens eixir de sa
contemplació.
--Sí, ho es, sí! --digué en Galcerán, tot estufat.-- Sempre ha sigut
l'hisenda preferida, la nostra residencia d'estiu. A l'Isabel li
próba molt y li convindria. Peró, veu, en aquestos temps qu' á lo
mellor corren partidas, si jo la tinch de deixar...
--Ah, donchs, si m' ho permeteu --interposá 'l sogre-- jo me n' hi
vindré ab los menuts.
En Galcerán doná 'l consentiment ab una rialla d'amo agrahit.
Aquell camí tenia bén bé mitj kilómetre, las eugas seguian, trop,
trop, trop, trotanthi sordament entre la cantadissa d'aucells y
aquell soroll de ruixím. A la fí desembocaren en una plassa de forma
de mitja lluna, igualment enarenada. Un noguer secular ocultava mitj
devanter de la casa qu' ocupava 'l diámetre del semicírcol. En
baixant del cotxe, un la veya tant gran com era, plantada com un
castell entre la capella y la cotxeria que 's redossavan humilment al
amparo d'aquella matronassa. La torrada cals de son devanter li dava
cert aspecte de maduresa que casava bé ab sas proporcions. No tenia
més que baixos, primer pis y golfa; reixas á baix, balcons á dalt,
finestras més amunt, y 'l fustám d'aquestas oberturas estava pintat
de vert, un vert ja begut pe 'l temps. Demunt del balcó principal, un
rellotje de sol feya reflexionar ab aquesta inscripció
llatina: _Cogita_.
--_Cogíta!_ --exclamá 'l general, llegintla en castellá-- Quina
humorada! Quí es la _cogíta?_ l'agulla?
Sos companys se clavaren á riure.
--No es _cogíta_, nó --replicá D. Pau.-- Es _cógita_, en llatí. Y
allavors explicá qu' havia sigut un capritxo d'un Galcerán frare,
oncle seu ja difunt.
Interiorment, la casa era cómoda, peró ni luxosa ni elegant. Abaix,
salas, menjador y cuyna; los dormitoris á dalt.
Per lo demés, la capella era petita, una garita d'obra, ab sa porta
morada, un petit rosetó y, al cim del capil, la campana, penjant de
dos montants de ferro forjat. La cotxeria s'extenia á la esquerra,
donant terrat al primer pis y, obrint al devant una gran portalada
d'arch rebaixat y feixuchs guarda-cantons. Un passeig de rodonas
acácias voltava la mitja lluna, servint de parasols al llarch pedrís
que dibuixava l'arch del semicírcol. Lo pedrís tenia per respatller
un reixat de canya qu' encoixinavan flayrosas enredaderas. Al mitj,
lo pedrís se partia en dos pera dar entrada al hort qu' allí al peu
extenía fins á perdres de vista son rich mostruari d'indianas
foscas.
Mentres los forasters miravan aixó, lo break s'entornava á la vila, D.
Pau dava ordres al masover, á en Llebreta y servey que 'ls havia
precedit.
--Volen descansar? --digué arreu.
--Y de qué?
--Llavors vinguin ab mí.
Y 'ls portá derrera 'l mas.
Un veritable bosch de garrofers amagava la part més rústega, peró més
pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, los
cups, corrals, estables y pallers, un munt de construccions, color de
crocant, de silueta escalonada, qu' arbres de cent menas soplujavan
ab amor. Un' eura de groixuda soca s'havia arrapat al devanter
incrustanthi un colossal ventall; dins la cort dels porchs un desmay
hi abocava sa grisa cabellera, una nusosa parra formava toldo al
galliner destacant son vert gemat sobre 'l fondo negre d'una alzina.
Y encare, per demunt de las teuladas, treya son gegantí plomall una
pollancra qu' aixís semblava d'or á la claror del sol, com de plata
al banyarla la lluna. Lo torrent dels Rossinyols borbollava sorollós
allí á dos passos, y un formigueig d'avirám y bestiar omplia de vida
tot aquell recó.
Encare s'arribaren fins á un caminal qu' era partió de la vinya y
l'horta. Ab ells s'havia incorporat llavors lo masover, un pagés ja
de mitja edat, petitó y rabassut, ab cara de conill y uns ulls petits
hont flamejava la vivor sota d'unas cellas rossas y llargas que
semblavan las alas d'un pollet. Duya calsa curta, calsó y un senzill
mocador doblegat al cap com dessuhador d'un turbant qu' havia perdut.
Abrigava son tórs, la blanca camisa escollarada d'hont la carn naixia
més morena y, entre las vetas de l'espardenya, guaytavan sos peus de
fanch. Las mans encreuhadas al derrera, seguia als senyors, sens
badar boca, mentres parlavan d'altras cosas; mes, quan D. Pau se
parava á fer notas ab son bastó un arbre ufanós ó l'extensió d'un
conreu, aixecava aquellas alas de pollet al front y mirava las terras
ab més ulls d'amo que 'l meteix propietari, pera refermar ó contradir
sas paraulas. Molts cops, tot parlant, arrancava algun escardot ó
desfeya á cops de peu algun terrós massa groixut. Ningú com ell
coneixia la mesada pam á pam; ell sabia de cor las quantitats de
fruyts enmagatzemadas y, á un simple cop d'ull, feya un cálcul just
de la cullita pendent. D. Pau podia ésser un bon agricultor pe'ls
llibres, peró li mancava l'esperiencia per' ésser un bon pagés, deya
l'Aleix.
--¿Quantas cargas de vi'n traurém enguany d'aquesta vinya, Aleix? Sis
centas?
--Ca, no senyor: més, més ne donará encare... ¿Sab que'n judico jo?
Unas siscentas vint y nou, si no arribém á las trenta.
Y 'l bon masover feya aletejar las cellas ab orgull de vencedor,
mentres D. Pau, ofegant una rialleta, alabava en alta veu lo cop
d'ull d'aquell majordóm.
Poch á poquet tornaren á atansarse al mas per la part de derrera. Al
peu d'aquesta fatxada hi havia un jardinet tancat per una barana de
fusta que s'aixecava demunt d'una paret de cinch pams d'alsária.
Al mitj del clos, un surtidor que no brollava; arrambats á la casa, un
espayós galliner de filat de ferro y la garita pe 'l gos. Lo jardí
estava descuydat fins á fer plorar. Quatre ocas rodavan soltas per
allí, sens més esplay que 'l banyarse en l'aygua llotosa del
surtidor, mitj desallotjada pe 'l bosch de nenúfars que dins la bassa
creixia. Las ocas y 'l gos reberen abordant als forasters.
L' Aleix, ab una canya, allunyá las ocas que fugiren encare
esgargamellantse, traquetejant lo cos com una tartana per mal camí, y
cayent de costat á cada ensopegada que rebian llurs rems d'argila
cuyta.
--¡Rustán, Rustán! --cridá D. Pau al gos, qu' al sentir sa veu pará de
glapir per' aixecarse en duas potas, dant grans batzegadas á la
cadena que 'l fermava.
D. Pau lo desfermá y tingué de rebrer las alegras embestidas del
Rustán qu' á grans bots volia lleparli la cara, posantlo á punt de
perdre l'equilibri. Era 'l Rustán un terranova, alt com un moltó,
peró sapat de potas y ample de testa com lo rey del desert. Sempre
esquérp ab la gent pobre, mostrava especial afecció per sos amos
y 'ls senyors que 'ls visitavan, com si 's cregués de la meteixa
nissaga. Per altra banda, D. Pau n' estava tan cofoy que, mentres era
al mas, no permetia que 'l fermessin. Ab aquella fera al costat, sa
corpulent figura semblava cobrar més ayres de senyor feudal.
--Y 'ls pavos-reals? --preguntá aquest.
--Míris, per allí al recó dels taronjers deuhen esser.
--No cal dir que sense petits, eh?
--May, may n' hem pogut fer cria; tots los ous trencan.
--Com que sou tan tretzuts! Ya li he dit á la vostra dona cent vegadas
que no s'han de moure del galliner, y qu' á dins no hi té d'haver
ni un pujador. Si nó, la pava s'hi enfila pera pondre y aixís
esclafa tots los ous. Ala! cridéu un baylet que 'm tregui totas
aqueixas barras del galliner y que m' hi tanqui 'ls pavos tot
seguit. Després que 'm rasclejin tots aquets caminals, que buydin
lo surtidor y 'l rasquin. Fora llotím. Y que 'm pentinin y apomin
tots aquets quadros de flors. Aixó sembla un cementiri!
La veu ab que eran dadas las ordres no admetia réplica; lo masover
eixí mitj botit. "Tan meteix lo senyor no'n perdona cap; bé podia
callars'ho devant del gobernador y del general. Y perqué? Per un cau
de jardí. Ves que l'hi dará 'l jardí! ¿No li menava bé las terras,
que las hi tenia netas com lo palmell de la ma? Donchs aixó es lo qu'
interessa."
Eran ja quarts de set: los senyors entraren al mas á pendre alguna
cosa.
Envers deu horas arribá Da. Isabel ab los nens, mossen Magí, la
cambrera y la maynadera. En la plasseta hi hagué un esclat d'alegria.
Lo gobernador oferí la má á Da. Isabel, l'avi s'apoderá dels néts, D.
Pau rebé al capellá, y tot un aixám de servey y la familia dels
masovers contemplavan l'arribada ab la rialleta als llavis, á poca
distancia. Ja tots á terra, hi hagué un moment de confusió: "cóm vá?
cóm vé?" encaixadas, abrassadas, petóns, lo Rustán tremolant sa
frondosa cúa, ficantse entre 'l remolí de gent, saltant al pit de Da.
Isabel, espahordint als menuts; tots aixecant la veu fins á aquell
diapassó á que convidan l'ample espay, los piulets d'aucell, lo cant
dels galls per assí y per allá escampats.
Lo sol, que picava ja de valent, lográ bén aviat restablir la calma,
desbandant á la gent en petitas collas. Da. Isabel, seguida dels
criats, entrá á la casa á treures lo sombrero, y cinch minuts
després, la cridanera campana torná á acoplar á tothom dins de la
capella.
--Se coneix que mossén Magí du gana --feu D. Pau, al eixir de missa,
tot acostant al capellá la cadira pera que prengués xacolata.
Y es clar que'n tenia 'l bon capellá. Eran quarts d'onze! Quan ell era
mosso d'aquella casa no havia pas esmorzat may á semblants horas! D.
Joseph l'havia fet apendre, li pagá la carrera, 'l feu almoyner de la
familia y en cambi de tot aixó li imposá sols l'obligació de dírloshi
missa al mas. Com negarshi? Peró com los hábits no li havian tret la
gana ni trastornat dins de casa las horas d'ápat, ell deya, ab un
candor que feya esclafir lo riure á aquells senyors, "qu' en dias
aixís, los budells li roncavan."
--Es massa senzill aquest bon home --havia dit varias vegadas Da.
Isabel qui, tenint un alta idea del sacerdoci, veya sempre ab greu
á aquell capellá de missa y olla inferior á ella meteixa y donant
contínuament pábul á la caricatura del clero.
--Y qué hi farás? --responia D. Pau, qu' en aquestas materias sols
mostrava son cinisme dins de casa.-- Tan bona es la seva missa com
la del Sant Pare. ¿Te sembla que jo encare 'l veig com un mosso
disfressat? qu' ab la teva sola educació l'humillas? Y no t'
apuris, dona. Ell meteix no ho coneix y es felís.
D. Pau, no obstant, á la Mayola, feya la pantomima de tenirlo á dinar
y
'l posava á cap de táula ab l'intenció política de predicar ab
l'exemple lo respecte al clero, tan amenassat ja llavors pe 'l
partit lliberal. Y á fé qu' aquell bon reverent se n' hauria passat
bén bé de bona gana, perque, en sa natural humilitat, veya encare,
als Galceráns com á sos senyors, y no sabia menjar ab ells sens
violentarse.
Aquell dia, devant d'un general, devant d'un gobernador, son embarrás
hauria sigut tot un torment! Per aixó 'l bon home s'atreví á demanar
comiat á D. Pau, encesa de vergonya sa cara ja de sí vermella. En
Galcerán li negá de bon principi, peró á la fi li doná. Y en
Llebreta, en la tartana, acompanyá á la vila á mossén Magí qui, de
goig, no hi veya de cap ull. Da. Isabel respirá. Son marit, en cambi,
agafant del bras al gobernador, va dirli á l'orella:
--Ho sento. Nos perdém una diversió, á táula.
Y abdòs s'internaren en lo caminal de plátans per hont la tartana
havia desaparegut, conversant primer de las delicias d'un dia de
soletat, explicant lo diputat lo projecte que presentaria al Gobern
pera regar tota l'ubaga d'aquell país ab los sobrants de la riera
Blanca.
--Véu? pendrém l'aygua més amunt d'aquell bosquet, de Salbatent la
baixarém á redós d'aquella serra de l'esquerra fins allá baix á
Benitarik. Se regarán més de dos mil jornals. L' espropiació
costará poch; jo 'ls hi dono més de dos kilómetres de pas.
Procuraré que d'altres m' imitin y sols s'haurá de pagar als més
mesquins.
--Molt bé, molt bé --feu lo gobernador tocantli l'espatlla.-- Mentres
vulgan secundarlo... La gent d'aquí 'm sembla molt tossuda...
Potser no sabrán compendre 'l seu projecte...
--Oh, sí, lo que 'ls hi convé per la butxaca ja ho entenen.
Y la conversa relliscá arreu á parlar de la reforma del reglament
interior qu' acabava d'aprobar lo Congrés, y del cambi parcial de
ministeri que s'havia efectuat dos dias avans. Un y altre defensavan
al gobern per compromís de partit, per esperit de conservació, peró
veyan lo carro pe'l pedregal. "Era trist considerar que, quan
precisament acabavan de constituhirse ab forts fonaments la
Confederació germánica y
'l Reyne d'Italia, y á Suecia s'inaugurava 'l sistema constitucional,
y l'Europa entera semblava reposar ab satisfacció de sas passadas
lluytas, l'Espanya, la nostra Espanya, presentés síntomas evidents
de descomposició." Y abdós convenian en la necessitat de desplegar
energia posant fre á las concupiscencias del element militar, veu y
bras de totas aqueixas revoltas, fusellant generals y aixecant cara
á cara del exércit un' altra forsa dependent del ministeri de la
Gobernació, tal com ho somniava en Gonzalez Bravo.
--Ay, si'ns sentís el papá --acabá per dir don Pau, ab la rialleta
que
'l caracterisava.
Y al tombar lo cap, vegeren que venia ab son nét á la má y 'l colossal
gos derrera, respirant satisfacció, tot cridant enardit de joya:
--Y donchs, en qué pensan aquestos senyors? que no volen dinar? A
táula! á táula! que tením gana! Digas, Pepito: á táula, papá, que
ja es hora.
La familia 's reuní en l'espayós menjador, amarat de llum per las duas
finestras que tenia obertas de bat á bat. Desde la cadira, veya la
meytat dels comensals penjar las ufanosas brancas del noguer que
llansavan á terra un inmens purgador d'ombra regalada, lo passeig
circular de las acacias enfosquint lo clos d'enredaderas y la blanca
taca de sorra hont reposava 'l sol ab enlluhernador esclat. Una
corrent d'ayre, boy imperceptible, movia lleument las fullas, entre
mitj del ensopiment qu' anava apoderantse de tota la naturalesa. En
la táula, no obstant, regnava extraordinaria animació. Se parlá de
l'Exposició universal de Paris, visitada llavors per monarcas de tota
la terra; de la gran festa qu' aquell meteix dia celebrava á Roma la
cristiandat ab motiu del divuyté centenari de Sant Pere y Sant Pau; y
en mitj de sa creixent expansió, 'l general abogá perque s'establís
aqui tota la familia durant l'estiu.
--Y ab més rahó encare --afegí-- quan convé á l'Isabel y penséu fer
obras á Vilaniu. Las podréu veure cada dia, si vos convé, y no
sufriréu las molestias de la pols y la bruticia.
Se discutí aquest punt y 's resolgué favorablement ab picaments de
mans de grans y petits.
Pres lo café, 'l gobernador y 'l general pujaren al primer pis á fer
la mitj-diada, y 'l matrimoni y sos fills se trasladaren al jardinet,
hont D. Pau repetí son desitj de tindre cria de pavos reals.
--Veuréu, --digué á la masovera, á qui havia cridat á capítol-- no hi
ha res més senzill. Los ous de pavo real han d'esser covats trenta
dias, aixís com los de gallina sols vint. Pera conseguir, donchs,
pollets de pavo, cal que la lloca comensi á covar aquets ous deu
dias avans, y després n' hi afegíu dels altres. Al trencar la
closca 'ls de gallina, la trencarán los primers. Aixó es tant més
necessari, en quant los pavos petits son tan badochs, que no saben
plegarse 'l menjar sense l'exemple dels altres pollets. Féuho aixis
y veuréu quina llocada.
Doná algunas ordres més sobre l'arreglo d'aquell jardí, y deixant á
Da. Isabel qu' ab un llibre á las mans vigilava als nens, molt
entretinguts terrejant, eixí en busca de l'escopeta y del gos.