criada qu' acudí, mentres ell seguia ja altra volta arrancant dels
calaixos l'equipatge.
Da. Isabel sofocá 'l disgust mossegantse 'l llavi, y ab la vista
enterbolida per una llágrima indiscreta, ajudá á son marit á preparar
l'equipatge. Coneixia ja massa á en Galcerán pera contradirlo
obertament.
Consentit, com fill únich, per una mare que no veya ab altres ulls, la
voluntat de D. Pau cresqué á compás de son físich agegantat y nervut,
trobant, quan home, encare pera mellor tremparla y enfortirla, un
element tan propici com era l'autoritat quasi feudal que se li
regoneixia en la vila, la de que sapigué revestirse dins del partit,
una bossa que jamay deya que nó pera satisfer sos capritxos, y tot un
batalló de mossos, majordoms y aparcers qu' escoltavan, quadrats, sas
ordres. Com si aixó no bastés, ho havia mamat ademés en l'exemple de
son pare de qui 's contavan rasgos de tossudería inaudita. La meteixa
fermesa de voluntat, portada ja á l'exageració, havia arribat á ferlo
fins aspre y potser dur de cor per' aquells ab qui 's creya rellevat
de cumpliments. Poch amich d'entendriments y llágrimas, rara vegada
prechs y planys logravan ablanirlo. Fet un determini, 'l duya á cap
sense temor á llamps ni pedregadas, y no contant ab major forsa,
oposarshi era buscar una derrota tant més desagradable, en quant D.
Pau solia afegirli derrera, aquella rialla plena de punxas de que
disposan los sanchfrets. Per aixó Da. Isabel, qu' al sentir cridar á
la cambrera experimentá ja una sacudida, preludi d'un xoch més dur,
s'apresurá á ajupirse á la voluntat de son senyor una vegada més. Y,
com humil esclava, li arreglá la maleta, mentres ell se posava 'l
vestit de camí. Ni un, ni altre, badaren boca durant aquesta
ocupació. Capficat ell pe'l telégrama, ja ni s'adonava de sa muller.
Aquesta, bon xich vexada per la contradicció y sequedat de son marit,
fonia en aquella claror trista sos esguarts entelats pe'l plor. No
era la primera volta qu' anyorava s'alegra jovenesa al costat
d'aquell home distret d'ella y sempre sórt á la dolsa veu del
sentiment. Mes, apassionada per ell, no 'l podia desvoler. Quan bé 'l
considerava, 'l veya bo, 'l veya digne y la pobre 's reprimia.
Arreglat tot, D. Pau entrá á besar als nens y, seguit de Da. Isabel,
baixá á ajuntarse ab son company que ja l'esperava. L' Albert hi era
també, vestit de viatge, ab sa cartera al coll.
--Es inútil, --digué D. Pau-- Pera tú ha sigut avuy un dia de
caygudas. Estás de mala lluna, noy.
D. Ramon aplaudí ab una rialleta forsada.
--Com vostés vulgan --respongué l'Albert, mitj mossegantse 'l llavi.
Un renill dels cavalls que potejavan ja impacients en lo portal,
ressoná per l'ampla escala. Se despediren tots ab estretas de ma,
abrassadas, promesas y oferiments, y, acomodats en lo tilbury 'ls dos
viatgers, á un créch de fuhet rodá 'l carruatge com un tró que 's
perdé arreu en la imponent quietut dels espays.
D. Ramon y son fill emprengueren lo camí de casa, alacayguts abdós per
bén distints motius. Da. Isabel se ficá al llit, malehint tota
plorosa la política y donant tota la rahó á l'Albert.
### XI
Las festas havian acabat. Vilaniu recobrava per moments son aspecte
normal de poble quiet, enfeynat, que, de bon matí, escampa gran
contingent de pagesos per camps y vinyas, engavía un altre contingent
de teixidors y filadors, y, per tot tránzit, se queda ab la gent de
carrera, 'ls pochs empleats y rentistas, las senyoras d'aquestos, las
criaturas y 'l servey. Diligencias y carrets s'havian emportat ja á
la majoría de forasters. De tot aquell renou d'ahir sols quedavan per
mostra unas quantas capellas de barri ja mitj desguarnidas, y uns
quants manats de mata pansida, arrencats de las enramadas, que 'ls
xicots havian escampat pe 'ls carrers, després d'arrossegarlos per la
pols. Fusters, calderers, boters, manyans, picavan altra volta,
emperesits peró per la festa, decayguts y ullerosos per la falta de
dormir, y en los barris extrems brunzia sordament la maquinaria de
vapor de las fábricas. Los vilaniuhenchs més peresosos havian encare
eixit al camp á celebrar lo gos, que'n diuhen ells, quedant aixís la
vila més solitaria que de costum. L' aspecte general de las cosas, la
claror, fins los sons, tenian no sé qué d'ensopits, d'endormiscats.
Aixó no obstant, sota aquella capa d'esllanguiment y repós hi havia
qui bullia de sanchs, qui anava y venia sens reposar, ple de febrosa
agitació. Eran los polítichs. La sobtada marxa del gobernador havia
remogut la curiositat pública, y encare que 'ls diaris no podian
arribar á Vilaniu fins al mitj dia, 's desitjava saber qué passava.
La revolució de setembre estava en plena gestació. L' any avans,
s'havia ja aixecat en Prim ab dos regiments de cavallería. A Avila,
al camp de Tarragona hi havia hagut també sublevacions, y la del 22
de juny, en lo quartel de San Gil, á Madrid, havia sigut formidable.
Los cástichs imposats no logravan enrobustir als goberns, que queyan
ó s'aixecavan sens causa ni rahó d'Estat. Lo partit progressista,
llavors, més que fort, temible, acordant lo retraiment, llansava 'l
guant ja no sols als moderats sinó á la Reyna meteixa. Y
l'instabilitat de las Córts hont se discutia avuy ab fúria pera esser
disoltas demá, la de l'alta magistratura que 's veya delmada á cada
instant, las conspiracions militars qu' abortavan aquí y allá
llansant á l'emigració als generals més impetuosos, sembravan
l'alarma en tots los esperits, fent pressentir y fins desitjar
l'adveniment d'una situació nova, més clara y sólida. Sobre l'Espanya
entera pesava l'espectació crudel que domina en la casa d'un malalt
sense esperansas; un toch de trompeta feya parar orella á tothom,
l'escopetada d'un cassador llansava escala avall á tot un poble. Lo
malalt havia de morir; estava en la conciencia de tothom. Per aixó,
la quasi escapada del gobernador civil havia de produhir á Vilaniu
una sensació fondíssima. Uns per altres, tots los polítichs esperavan
saber novetats, y al cassino anavan á trobarse de bon matí, portats
del meteix afany.
Lo primer que hi acudí fou en Rodón, capithost á Vilaniu del partit
progressista. L' estranyesa del fet no li havia deixat aclucar l'ull,
esperant que, d'un moment á l'altre, trucarian á sa porta ó sentiria
las campanas celebrant l'aconteixement. Peró rés; la nit passá
tranquila, y, ullerós de son, anava á compareixer al cassino, tan
ignorant de las cosas com los demés.
Aixó n' obstant, eixí de casa ben empapat del paper que son deber
l'imposava; ell no podia ignorar res, peró tampoch res devia revelar.
Seria l'Esfinge per tothom consultada y, com ella, 's mostraria
misteriós, segur y temible.
Per altra banda, las conjecturas, las suposicions qu' ell mateix
s'havia fet, tot regirantse pe 'l llit, cobravan are, á sos ulls, tot
lo cos y consistencia d'una veritat irrefutable; de manera que, si de
fet fingia, ben prompte no ho creuria aixís. Callaría per
conveniencia, peró no sens esfors, perque sos cálculs no podian
fallir.
En sa imaginació, havia aixecat á la meytat dels espanyols, armas á la
má, escampats en partidas per las montanyas, encastellats en las
barricadas per las ciutats, mitj exércit aliantse ab los sublevats,
aturdida l'altra meytat per aquella explosió entussiasta del poble, y
ja
'ls soldats leri-leri, á punt de desbandarse pera reunirse ab sos
companys. Tal era 'l quadro qu' hauria descrit ab envejable aplom,
si per altra banda no hagués cregut necessari revestirse de aquell
misteri que dona autoritat als conspiradors. La cara de satisfacció
havia de espantar als contraris y animar als amichs; peró en lo
demés de son posat, uns y altres sols havian de véurehi al
depositari de grans secrets, al polítich hábil, al home temut que
pesa y estudia sas paraulas y qu' encadena ó empeny als demés ab lo
talisman del secret que guarda. Tan possehit estava de son paper
que, sense 'l menor esfors, lo desempenyá fins ab la seva dona quan
al eixir ell de casa, allargantli la má, la cara radiant d'alegria,
va prevenirla pera que no passés ánsia si tornava tart á dinar. Lo
triomf era próxim. Estaria tot aquell dematí ocupadíssim, potser
hauria de reunir lo comité y dictar un sens fi de disposicions pera
que l'éxit de la revolució no 'ls trobés desprevinguts.
Aixís arribá al cassino y, colocat al peu d'una taula de marbre, tot
fent ballar la cadena ó caragolantse 'l mostatxo, comensá ben prompte
á desempenyar son important paper; una mirada irónica, provocativa,
als del partit contrari; una rialleta d'inteligencia, plena de
promesas falagueras, als de sa comunió.
--Y donchs qué hi ha de nou? --li preguntá á mitja veu lo pubill
Tárrega.
--Tot va divinament. A veure si á mitj dia sabreu grans cosas. --Y
derrera d'aixó, una bona estreta de má, com volent dir: "deploro no
poder ser més esplícit ab tu."
Lo pubill Tárrega abaixava 'ls ulls ab assentiment, y prenia part en
la conversa general del rotllo, hont, com si estessin tots conjurats
pera expressarse ab igual misteri, no feyan més que etjegar bolas á
mitjas paraulas y soltar pronóstichs com fets consumats.
--Es á dir qu' á Barcelona hi ha gresca?
--Y tal si n' hi ha!
--Oh! potser á la hora present...
--Clach, clach, clach, clach! --feya un altre, més enterat encare.-- A
la hora present? Tot está dit y benehit, home.
Y bastava aixó pera que tot lo concurs, en Rodón inclusiu, donguessen
per cert qu' á Barcelona tot estava dit y benehit. Un moderat
disfressat eixia del grupo y anava á escampar l'alarma entre las
filas dels seus:
"á Barcelona hi ha gresca llarga y tot está dit y benehit." L' oyent
interpretava la frase en lo sentit contrari á la revolució. Las
tropas lleals eran las que ho havian dit y benehit tot. Replicava 'l
missatjer que havia begut en bonas fonts, y l'altre quedava
mortificat pe 'l dubte, espahordit com son company. Sí, espahordit,
perque 'l moderat que no veya en la revolució l'espectre del
socialisme desenfrenat, pressentia al menos l'adveniment al poder
d'una nova casta d'ambiciosos, plena de rencor y odis. Eran las
fortunas naixents, pastadas ab suhors encare calentas, qu' anavan á
encararse ab los noms antichs, ab las autoritats de sempre, ab los
rebrots ja corsechs del enderrocat feudalisme. S' amenassava á
l'Iglesia qu' era un fré, se minava'l respecte del pagés qu'era una
forsa, se parlava de drets individuals y d'igualtat per' acabar ab
l'autoritat y preponderancia vinculadas. Una nova ona d'aquell mar
qu' agitá 'l 89, galopava encrespada cap á terra á esborrar
l'emprenta de l'anterior.
--Qué hi ha de nou? --preguntá en Riudabets al hereu Rodon?
--Ja ho sabrá aquest mitj dia.
--Acabo de veure al Albert molt capficat --afegí en Tomaset, á cau
d'orella. En Rodón, no perdent son to de misteri, respongué:
--Es clar; lo carro va pe 'l pedregal --y, d'un pinyach, los anells
que penjavan de sa cadena rodaren més d'un minut.
Llavors, al revés, D. Tomaset fou quí estrenyé ab ademán de mútua
inteligencia la má de'n Rodón. Lo carro va pe 'l pedregal, volia dir,
pera aquell conco, tot un' altre cosa. Ell no havia gayre be dormit,
preocupat pe 'ls descobriments qu' havia fet lo dia avans, del amor
de Da. Isabel y l'Albert, escandalitzat de la despreocupació
d'aquella dama que no reparava en quedarse ab lo seu amant fins altra
hora de la nit. Inflamat tot son afany de conquistas, ab tal exemple,
somniá en desbancar al noy Merly, sitiant á Da. Isabel, colmantla de
galanterías y obsequis. Y quan eixí de casa y aná en busca del hereu
Rodón, al preguntarli "qué hi ha de nou" no 's referia certament á la
política, que tan li feya; cercava novas presuncions de cóm havia
mirat aquella entrevista D. Pau. Ningú podria dárlashi tan bé,
segurament, com lo rival del marit, á quí devia interessar sobre tot
averiguarlas. Eixint de casa, havia vist á l'Albert que, distret y
capficat, passá de llarch sense saludarlo, y ja sobre aixó feya
l'home uns capdells difícils de desembolicar. Aixó y las respostas
de'n Rodón l'animaren no poch á empendrer la conquista.
S' apartá, donchs, del grupo de polítichs, doná un parell de toms
pe 'l saló, que 'ls mossos estavan desguarnint; consultá ab
dissimulo 'ls miralls y, tot pentinantse las arnadas patillas, baixá,
fent saltironets, las escalas del _Vilaniuense_. May tan felís.
De dret se'n aná á casa Galcerán. No eran més enllá de las deu. Da.
Isabel, encare sens pentinar y prou ocupada en fer endressar lo
primer pis, poch estava pera visitas. Lo general s'entretenia per
l'hort ab sos nets. No mancavan per aixó en l'antessala del despaig,
lo vell Merly y en Llebreta per si venian ordes de D. Pau.
En lo moment d'arribar D. Tomás al entresol y preguntar per la
senyora, baixava del primer pis la cambrera, carregada de capsas de
cartó y estotxos. La Queta no havia posat reparo en respondre que la
senyora era á dalt, peró la cambrera, barrant lo pas al senyor
Riudabets, lo detingué, observant que "no estava visible."
--Ah, bah! una frase de ciutat qu' aquí no s'usa! --exclamá,
impertinentment, D. Tomás.
--¿Qué diu, senyor? --feu, tota sorpresa, la cambrera, deixant en la
primera cadira aquell feix de capsas, disposada á encararse ab
l'insolent-- Donchs son las ordres que jo tinch. Jo ja he
complert. Are, si vosté ho creu tan prudent, puji.
D. Tomás restá roig é indecís, la cambrera desafiantlo ab la mirada y
barrantli encare 'l pás.
--Potser podria veure al senyor general --interposá ab to conciliador
la Queta, que trobava també despótica aquella prohibició.
--Sí, veuré al general --digué, secament, don Tomás. Aixís dava una
llissó á la minyona.
--Es al hort. ¿Vol baixar? Baixi, baixi, si es servit, --torná la
Queta, cada cop més amable.
La cambrera feu pás y, prenent altra volta las capsas, s'interná per
l'entressol ab l'ayre insolent d'un criat de casa bona.
Un cop se perdé aquesta derrera una porta, D. Tomás agafá á la Queta
pe
'l bras, l'enmená al menjador y, asseyentse pera referse de la
tremolor d'ira que li feya ballar las camas, comensá á mitja veu,
peró ab accent melodramátich.
--Y donchs, Queta, qu' es aixó? Quin daltabaix de costums! quina
criada més desinvolta! ¡Quina casa més transformada! Jesús, Jesús!
si don Joseph tornava y veya aixó!
La Queta arronsá prudentment las espatllas.
--Y bé, que m' hi dihéu? --afegí 'l conco-- Heu vist cosa com aquesta?
Negarse á rebre á la gent com cal! Qué dich jo! Impedir la visita
un malestrop, una criadota com aquesta, á un senyor de la meva
prosapia? Perque jo no'n vull culpar á donya Isabel; jo no puch
creure que donya Isabel, qu'es tota una senyora, donga ordres
consemblants, y menos sense fer escepcions pera personas com jo.
L' ira de qu' estava possehit escalfava á aquell pergamí fins á ferlo
suhar. D. Tomás feu una páusa pera aixugarse la rebeguda cara y
resseguirse ab gran esment lo front per no comprometre l'equilibri de
son bisogné. La Queta, plegada de brassos, estava á punt de plorar.
--Ay Queta! Queta! com vos compadeixo! Ja veig que no hi podréu
aguantar aquí!
Una llágrima amargant brollá un moment en los ulls de la senzilla
vella, peró aquesta cuytá á tráuresela ab lo pany de son devantal de
llana.
En aquest moment s'ohiren passas d'home.
--Bé, que no vol veure al senyor general? --s'esforsá en preguntar
l'antiga criada.
--Nó, nó; --respongué bén alt y ab ironía, D. Tomás-- potser tampoch
está visible. Ja tornaré á un' altra hora.
Ell creya que 'ls passos eran del general, d'aquell orgullós que no li
havia fet cas ahir á la tarde, y dava á sa resposta tot l'alcans
d'una llissó.
Al girar la cara, topá ab D. Ramon y en Llebreta.
--Vosté per aquí? --feu lo vell Merly-- Y aixó, qué 'l porta?
Cap dels tres intentá tan sols descubrirse.
--Pse... passava per aquí, y he pensat déixam pujar á veure qué fa
donya Isabel. Com ahir va tindre aquell espant y á la nit no va
esser al cassino.
--Ah, sí; no vá esser pas res, no va esser pas res --respongué D.
Ramon, enfosquint la veu y fent ballar lo cap. Després, mudant de
tó: --Y bé, ja l'ha vista?
--Nó, senyor, diuhen que no está visible.
--Ah, naturalment, tan dematí... Deu estar ocupada, eh, Queta? Las
senyoras, ja se sab, ja se sab...
Se veya que D. Ramon estava amohinat per altras cosas. Sa mirada 's
perdia per las vigas. Si hagués sabut qu' aquella veu era la de'n
Riudabets, á quí professava particular menyspreu, ja no hauria eixit
de son amagatall.
--Bé, bé, --prosseguí, empés ja per sa preocupació.-- Y donchs, qué 's
diu per la vila?
--Sobres?
--Home! de política.
--Ah, de política! No n' he sentit dir res á ningú.
Los llavis de D. Ramon expressaren fástich. "Ximple" exclamá
interiorment. Arreu, posantse sobre sí y donantli un copet de despido
á l'espatlla:
--Bé, Tomaset, bé; vosté, desenfeynat com sempre, no deu tindre res á
fer, y en Llebreta y jo estém ocupats; ja'ns dispensará, eh?
--Ah, sí! --feu candorosament lo dandy. Y abocántseli á l'orella, ab
veu de enhorabona: --Aquets dias, ab lo gobernador y don Pau no deu
saber per hont girarse. ¿Ahont son are, per allí dins?
D. Ramon se quedá veyent visions. "¡Heu vist un beneyt del cabás com
aquest! Es á dir qu' encare ni sab que son fora!"
--Sí, allá dins; ben endins. Vaja, Tomaset, estiga bo.
Y allargantli la ma, D. Ramon ab malicia, máquinalment los demés,
feren que D. Tomás eixís d'aquella casa si enfadat ab Da. Isabel,
gens queixós de quí aixis l'havia despedit.
--Ay lo pobret! --saltá D. Ramon quan lo vegé fora-- En quin mon viu?
No ho heu sentit? Encare no sab que D. Pau y 'l gobernador son
fora! Ay! jo
'm trenco de riure! Benaventurats los mansos, perque d'ells es lo
regne dels cels!
Y tots tres, inclús la Queta, poch ans tan plorosa, esclafiren á
riure. Després se descompartiren, retirantse á la cuyna aquesta, y á
l'antessala del despaig los altres dos. La cambrera y la sotacambrera
pujavan y baixavan, mentrestant, las robas y objectes que fa remoure
una instalació, comentant l'epissodi ocorregut ab la primera y
mofantse d'aquell carcamal fins á no deixarli os sencer. "Un ninot de
cartó, un juheu de misteri ab livita, sabs? Unas patillas arnadas com
si 'l haguessin desenterrat de la golfa. Ara vés ahont vé aquell
vellot á destorbar á la senyora?"
Per fí arribaren los diaris. Los concurrents al cassino 'ls arrancaren
de las mans del carter. Cada lector se vejé ben prompte al mitj d'un
rotllo d'oyents. Articles, gasetilla, anuncis, passaren per alt. Hi
hagué un instant, que no 's sentí sinó cruixir lo paper; l'ansietat
suspenia la respiració.
--Qué, no porta re 'l teu?
--Es lo Brusi, no'n dirá res.
--Mira 'ls partes.
--Ca! A veure El Demócrata... Calla, sí; aquí, al mitj de la
gasetilla...
--Silenci! --feu la veu general.
Tots los pits se desfogaren ab un llarch esbufech. Los quatre rotllos
se convertiren en un sol munt. Alguns s'assentaren á las táulas, las
camas brandejants.
--Psit, psit!...
Lo lector d'El Demócrata, en veu tremolosa de precipitació comensá:
"_A punto de entrar en máquina nuestro número, hemos recibido la
siguiente proclama que no podemos dejar de reproducir, porque, ya
lo saben nuestros lectores, en los tiempos que corremos, no está la
magdalena para tafetanes. Nuestros correligionarios comprenderán
porque no añadimos comentarios. En el sagrado de la intimidad bien
podrán ellos hacerlos._"
Una rialla d'aprobació acullí aquestas paraulas. Si la'n sabia de
llarga l'autor! No'n porta poca de cúa aquesta indirecta! Varis
ullets y moviments de cap expressaren aixó telegráficament. En Rodón
rebentava de satisfacció.
--"_Gobierno de la provincia_," tatarí, tatarí... Deixéum' ho llegir á
tall de nunci --feu lo lector, disposat á posar en caricatura
l'alocució del gobern.
--Ben dit, ben dit; avant --feren varias veus, entre riallas.
(Lo lector cridant) --"_Cuatro mal aconsejados perturbadores de la paz
pública_... (La majoria esbotzá la rialla tapantse la boca)...
_aventureros de oficio que no reparan en poner á prueba la
magnanimidad proverbial de S. M. la Reyna (Q. D. G.)_..."
--Sí, ja ho veurém si't guardará --saltá un acalorat.
--Prou, prou, silenci!...
"_han osado de nuevo seducir á algunos incautos y echarse al campo con
armas para sembrar la intranquilidad entre los pacíficos habitantes
de esta provincia, vejar la propiedad y paralizar los negocios, sin
otro fin, probablemente, que el de justificar inversion de fondos á
sus harto confiados paganos..._"
--Clach, clach, clach! Ja t' ho darán, ja! --feu l'auditori,
removentse mitj content, mitj enutjat de l'insolencia que
l'autoritat se permitia.
_--"Habitantes de la provincia: vivid tranquilos y confiados. El
gobierno vela por vuestra seguridad y la conservacion de vuestros
intereses. Cuatro compañias de Tetuan marchan en persecucion de
los facciosos. Estos, no fiando ya en el número, que mal puede
suplir su valor personal porque de traidores es el ser cobarde,
corren á guarecerse en las fragosidades de Cimdecorbs, donde, sin
duda, los vereis bien pronto dispersos y arrepentidos. En el
resto de la Península reina el órden más completo. Viva la Reina!
Vuestro gobernador F. de S. Dominguez._"
Tatarí, tatariiii...
Una riota general doná fi á la lectura. Bona cosa dels presents,
estant ja embolicats en la conspiració que no esclatá fins al agost
següent, tenian la persuassió de que 'l moviment s'havia anticipat, y
no podian creure las paraulas del gobernador. Per altra banda, 'l
país estava ja avesat á llegir alocucions hont se mermava sempre la
veritat dels fets, prometent per l'endemá una pau que 's trigava
setmanas á conseguir. Los calificatius y suposicions denigrants
que 's permetia 'l gobernador, eran per' aquells conspiradors,
expressió ingénua de la rábia de qui 's veu perdut. En fi, ¿y la
paraula d'en Prim, las promesas d'en Baldrich, d'en Contreras, d'en
Targarona, etc., etc.? ¿No havian passat per allí l'Escoda disfressat
de capellá, y de traginer en Lagunero, camí de Barcelona, á esperar
l'ordre de sómhi? Los volian fer combregar ab rodas de molí. Bé prou
se veya en lo silenci obligat dels diaris que'n passava una de
grossa. Si no avuy, demá la sabrian.
Y reunit lo comité, aquella meteixa tarde, al hort de la Granja, qu'
era bastant forá, acordá enviar á corre-cuyta un propi á Barcelona
pera saber bén bé qué passava.
## Segona part
### I
Aquella volta 'l gobernador no s'havia enganyat. La partida aixecada
s'esvahí com vol de fantasmas per l'afrau de Cimdecorbs, no al
aproximarshi las tropas, que ni temps tingueren d'arribarhi, sinó á
l'aparició del sometent qu' aixecá 'l meteix país. Havia sigut com
una convulsioneta més del malalt; peró alguns ni aixó creyan,
donantli, tot lo més, lo carácter d'una estratagema de
contrabandistas pera distreure forsas de carrabiners y deixar algun
pas franch als paquetayres.
Tan breument pacificada la provincia, D. Pau torná á Vilaniu fent
seguir á son amich Dominguez. Aquells pillets los hi havian
desbaratat lo plan. L' expedició á la Mayola no podia faltar, y,
aquest any, Sant Pere s'esqueya en dissabte: dos dias seguits de
festa pera las oficinas del gobern. Abandonaren abdós la capital á
entrada de fosch, sens dir res á ningú, y arribaren á casa Galcerán
de bella nit, quan no 'ls esperavan.
Da. Isabel estava ja avesada á aquestas sorpresas de cassador, desde
petita. Son pare, per causa de sa carrera, entrava y eixia de casa
com han de ferho 'ls militars, sabent qu' anava al quartel, no
poguent assegurar jamay á quina hora tornaria. D. Pau, son marit,
tenia la movilitat d'un polítich en actiu servey, sempre un peu en
l'estreb, tant prompte á la capital de provincia, com á Madrid, com á
Barcelona. Avuy l'eclipsava de táula un banquet, demá 'l feya dinar á
deshora una reunió del partit, un altre dia, á la córt, havia de
perdre la nit en lo Congrés ó en algun Ministeri. Per altra banda
convertia sa casa en una petita fonda. Quan menos Da. Isabel s'ho
esperava, compareixia l'home ab algun ó alguns amichs á dinar y fins
á dormir.
--Son compatricis, filla; que posin tres plats més á táula y arregléu
un llit pera fulano.