calumnia. La senyora Montellá 's resistí á assentirhi de bonas á
primeras. Ella coneixia á fons á Da. Isabel, sabia al propi temps
quan honestas é íntimas eran las relacions qu' existian entre las
familias Galcerán y Merly, y de cap manera podia oblidar la
desproporció d'edats que hi havia entre aquella dama y l'Albert. Peró
no eran aquets arguments prou forts: perque ¿quí 's pot envanir de
coneixer á fons á un altre si cada persona es un mon? Per ventura
l'intimitat més decent de dos famílias obsta may al naixement d'una
passió? Si s'ha convingut en que l'amor es cego, pot creures que 'l
desequilibri d'edats, quan encare
's conserva la joventut, quan s'está al plé de la vida com Da. Isabel,
ha d'ofegar las veus del cor? Quants y quants exemples no podrian
citarse en comprobació d'aquesta réplica? Ademés, qu' una es la
moral de la gent senzilla, de la gent vilatana, y una altra la de la
gent del gran mon. Da. Rosa, mitj guanyada pe'l dubte, 's batia en
retirada, peró ab tot l'ardiment de qui sent que li arrancan una
d'eixas entranyas morals que se'n diuhen conviccions; y no sabent
respondre als cops terribles de la llógica contraria ab altres cops
de sólida dialéctica,
's confortava interiorment ab apreciacions personals ben poch
favorables á las rivals de Da. Isabel. La rivalitat, la mesquinesa
d'ánima, l'enveja y res més las podia fer parlar aixis d'una persona
tan digna y honrada com la jove Galcerán. Da. Rosa ja sabia prou ab
quins fins maneja certa gent la calumnia y ab quanta facilitat
s'inventa, pera no deixarse enrotllar l'esperit de cop y volta. No
cal dir que la jove Rodon, seguint la seva mónita, fingia paliar los
descaraments de la seva amiga; mes aixó no tranquilisava á Da. Rosa,
que coneixia massa 'ls procediments de que 's valia pera cobrir la
seva responsabilitat aquella gata moixa. Interiorment, fins pensava
qu' aquesta y ningú més sería la inventora de la calumnia que
s'esforsava en rebaixar de tó per temor ja de qu' ella no ho
sospités. En quant á D. Tomás, si tot rojet de cara procurava
fingirse indiferent á lo que 's deya, fent giravoltar lo cos, de tan
en quan, sobre un sol taló, dantse palmetadas ab un guant
estiraganyat y trencant la conversa ab observacions tan deslligadas
com insubstancials, de segur qu'era ó per vergonya ó per
dissimulació mal intencionada. Los efectes d'aquella calumnia en
l'esperit de Da. Rosa eran, donchs, ben contraris é inesperats.
La Sra. Montellá s'entorná tota penedida al costat de la
Montserrateta.
--¿Qu' era alló, mamá?
--Res, calumnias, indecencias.
--Contra donya Isabel?
--Pots pensar.
Y no poguent arrancar una paraula més de sa mare, la noya 's quedá
meditant.
--Si suposarán que l'Albert... Jo ho esbrinaré.
A tot aixó, entrá una gran glopada de jovens en la sala, s'aparellaren
pera ballar lo rigodón y, picant de mans, demanaren alguns que toqués
l'orquesta.
Aquella entrada tan repentina arrancá de totas las donas la meteixa
pregunta: "¿qué passa?"
--Res, qu' aquells senyors, en havent refrescat, han girat cúa sens ni
voler traure 'l cap á la sala de ball.
La tal resposta omplená 'ls esperits d'estranyesa.
Durant bona estona anaren teixintse suposicions de tota mena pera
explicarse 'ls motius d'un acte tan poch galant. La suspicacia
vilatana adressá desseguida 'l cap, suposant que potser se'n donarian
á menos, aquells senyors, d'assistir al ball. Y aquesta suposició
anava guanyant camí fins en l'ánim de Da. Rosa Montellá, quan,
presentantse ab semblant que respirava alegria en Rodón y 'l pubill
Tárrega, exclamaren:
--Cá, cá! rés d'aixó. Lo motiu es més sério; peró no 'l podém dir.
Ja'n sentirán á parlar, ja ho llegirán pe'ls diaris.
--Ah, ja m' ho afiguro! --saltá la pubilla. Y fent un signe á son
marit, li suposá, á cau d'orella, que seria per un desafio entre'n
Galcerán y algú que li havia llensat alguna indirecta ofensiva al
seu honor de marit.
Lo pubill rompé en una rialla estrident com l'escatéch d'un
pollastre.
--Nó, no es res d'aixó.
Tampoch ho encertá la de Rodón, á judicar per lo que, á sa vegada, feu
riure al seu marit.
--Ca! ca! ca! --feu aquest-- En fí, no ho podém dir. Ja'n parlarán
prou los diaris. No tingan por, ja se sabrá.
Aquí callaren uns y altres, aixordats per la desguitarrada orquesta
que comensá á tocar lo rigodón. Los senyors se retiraren cap á un
cantó pera que las damas poguessin més comodament mirar la dansa. Com
cedint á un manament, la major part de la concurrencia pará
d'enrahonar, y 'ls pochs que no sabian callar parlavan en veu baixa,
tot contemplant l'espectacle. May s'havia vist en "La Vilaniuense" un
rigodón com aquell. Eran tants los balladors que, no podent
compartirse en quadrillas, hagueren d'inventar una nova distribució
que D. Tomás trobá molt aristocrática. Duas grans cadenas de
balladors ocupavan tota la llargada de la sala, y tancavan lo gran
quadrilonch las duas parellas més fatxenderas y amigas de rumbejar.
Com autorisats capdansers, comensavan, aquestas, totas las figuras
del ball.
Després, las repetian las duas grans alas ab l'uniformitat d'un coro
ben dirigit. S' atansavan, reculavan paralelament, ab la precisió
d'una selfática, formant extensas onadas de punt y seda de tons
alegres per hont cabussavan flors y llassos virolats. Y era de veure
com, als encreuhaments y mitjas cadenas, se formavan al entorn del
pantalon negre remolins de faldars glassats, que s'inflavan,
modelavan y esllanguian al buf del moviment, marejant la vista del
espectador, comprometent l'equilibri del ballador poch lleuger. De
sobte, las parellas, agafadas d'una má, 's giravan fit á fit, se
feyan un acatament solemne y, á un cop séch de la nerviosa música,
parava á una tot moviment. Al mitj de las duas grans alas, retiradas
fins á tocar ab las rengleras d'espectadors asseguts, quedava un
ample pas d'honor, encatifat, sobre
'l qual reposava la claror de las espermas, feble en aquella atmósfera
espessa y carregada. Y mentres las cansadas parellas, rojas de cara,
plenas de panteig, espurnejant alegría pe'ls ulls, se torcavan la
suhor que 'ls dava á la pell un tó de satí, 'ls cap-dansers
reprenian altra volta la dansa per l'encatifat espay, lluhint las
figuras ab orgull, gronxant lo cos, caminant ab garbo, accentuant
los saludos, enllassant y desenllassant las mans ab la prestesa y
manya d'un escamotejador. La calor creixía, 'ls músichs semblavan
apressar lo compás, l'alegria pujava de tó, y s'aixecava de tot
arreu, com una altra atmósfera de sonoritat tan espessa com aquella
nebulosa de fum de cigarro, d'esencias d'olors, de transpiració,
d'aléns afadigats, de tuf d'espermas colltorsudas, un brunzit
rioler, barreja indexifrable de diálechs d'amor, de xius-xius
malévols, de suspirs de goig qu' escapavan á las mares, de judicis
més ó menys entussiastas sobre 'l bon gust dels vestits, dels
pentinats, del modo de portar las flors y llassos. Era un mareig,
peró un mareig alegre, l'ubriacament de la dansa en ple estiu,
l'himne de joya de la jovenesa que feya bullir la sanch y brincar
los cossos, tot ensemps qu' entregava 'ls cors al amor y deixondia
en los vells los recorts més dolsos de la vida.
### X
L' Albert havía quedat en una situació embarassosa. L' epissodi dels
pantalons y la brometa de D. Pau, qu' altres cops hauria soportat
molt bé, 'l tenian avuy violent, com si 's sentís en ridícol. Aixís,
en quant quedá á solas ab s'amiga, insinuá 'l desitj de retirarse.
Peró Da. Isabel s'hi resistí. ¿Tan malament estava? Y donchs? L'
Albert s'excusá pretestant que no volia abusar de la amabilitat
d'aquella senyora en perjudici de son repós; que, delicada com
estava, lo rebombori de la festa, 'l matinejar, lo cansament del
viatje, 'l tráfech del matí, l'espant de la tarde, havian de tenirla
rendida...
Peró la Galcerán abandoná, de sobte, la butaca, corregué al piano y,
tot fent una escala cromática, interposá:
--Conech que té son, Albert... A veure si 'l desvetllo.
L' aludit rodá 'l cap per tota resposta, y aclofantse mellor en lo
balancí, 's resigná á escoltar, tot gronxantse violentment. Llavors,
sa amiga, sens descloure 'ls llavis, comensá á tocar una melodía de
Mendelssohn, y en acabant, saltá al costat de l'Albert, preguntantli
en veu riolera:
--Y bé, qué li sembla aquesta música?
--Trista, distingida, com totas las composicions que vosté toca.
--Es d'aquell género que s'avé ab l'estat d'ánim de vosté, veritat?
--Vol dir que estich trist?
--Ni més ni ménos que com li pronosticava á vosté, tres mesos há,
desde Barcelona.
Derrera aixó afegí Da. Isabel una gran rialla, y continuá:
--Vaya un jove!... ¿De quí l'ha heredat aquest carácter? ¿Es á dir que
ni la festa major l'hi agradat á vosté? Que ni ganas ha tingut de
anar al ball, l'únich ball que 's fará aquí fins al Carnaval?...
Home, home, s'ha de animar.
--La festa major, 'l ball...! qué vol que hi trobi jo en aixó?
--Un motiu de distracció, un espectacle pintoresch, alegre.
--Figuris l'efecte que causaria aixó meteix al home que tingués en
perspectiva la ruina, la mort moral.
Da. Isabel esclafí en una gran rialla.
--Home, home, está molt desesperat! No 'm fassi riure; vosté es un
romántich.
--Vol fer lo favor de no riures de mí? --interposá l'Albert, tot
encorregut-- Fa temps que vosté té una opinió completament
equivocada del meu modo d'ésser. Jo no soch romántich, ni ménos en
lo sentit ridícol que vosté vol dar á la paraula.
--Protesto.
--Bé, donchs, en lo sentit poch... piadós... cóm ho diré?... En aquest
sentit, si es no es de brometa, que 's dona á la paraula romántich,
quan un jove 's queixa, está indiferent ó está trist.
--Per amor de Deu! Albert; si s'ha d'ofendre, no 'l tractaré ab la
franquesa que vosté meteix m' ha demanat tantas vegadas.
--Nó, no m' ofench... Peró cregui, Isabel, no faig pamplinas, ni haig
de repetir, are, tot alló del anyorament dels amichs, de la pérdua
de las costums alegres y lleugeras d'estudiant. Crech, com vosté,
que tot aixó passa, y que 'l travall es un gran refugi pera escapar
del aburriment. Jo buscaré aquest refugi, peró es que temo no
trobarlo.
--Per qué?
--Ah! perque, en primer lloch, vosté ja sab que la carrera no m'
agrada fins á un punt que puga professarla ab deliri. Segonament,
perque veig al meu pare ab uns propósits incompatibles del tot ab
los meus gustos, ab las mevas inclinacions. Lo meu pare está tocat
del fanatisme polítich y somnía, li estich llegint á la cara, en
dedicarme á la política, qu' es lo que més aborreixo. Li hauré de
dir clar y net que no vull, y li donaré un gran disgust.
--Tot s'arreglará, home, tot s'arreglará: no 's fassi montanyas de
grans de sorra.
--Vosté no coneix prou al papá. Vosté no sab lo qu' es la política en
un poble.
--Figuris si ho sabré, al costat de'n Galcerán, lo qu' es la política!
Prous mals ratos m' ha dat ja. Lo meu somni daurat fora qu' en
Galcerán la deixés.
--Oh, nó; la política que 's fá á Madrid, la meteixa que 's fá á
Barcelona, no es la política vilaniuhana. Allí s'exerceix com una
carrera, qui ab més dignitat, qui ab més fé que 'ls altres, peró
tots guardantse mútua consideració, no fentne l'objecte exclusiu de
la vida, l'arma alevosa de las venjansas personals, lo secret
ressort de tots los actes, lo talismán ab que 's logran las majors
injusticias contra l'adversari y 's satisfán totas las
concupiscencias, tots los desvaris del egoisme més refinat, qu' es
l'egoisme de poblet. Aquí, per exemple, no hi ha paret, no hi ha
finestra, no hi ha café, ni cassino, ni tertulia, ni empleo 'l més
insignificant, com lo de carter, que no dega sa existencia á la
política. Ella ho fa tot: permet, nega, reuneix, disols, aixeca,
enfonza, protegeix ó persegueix, agafa, empresona, deslliura ó
mata, segons 'l capritxo, ó la sort qu' en la lluyta consegueixen
los caciques. Y jo, vol que serveixi pera viure en aquest teixit
d'intrigas, pera respirar aquesta atmósfera de ressentiments y
odis, pera posar lo poch que sé y lo poch que valgui al servey de
la cobdicia ó de la ambició dels meus, faltant á la justicia, á la
caritat, á la més senzilla delicadesa que tant estimo dels altres?
--Tot lo que vulgui. Tinch una tristíssima idea de la política, y
també
'm sembla que vosté no ha nascut ab temperament pera dedicarshi; peró
també crech que carrega de tintas massa negras lo quadro. Vosté té
una propensió extremada al pessimisme, y es precís que la moderi, si
vol traure algun partit de la vida. Jo estich en que tots vostés,
los homens, necessitan un objecte ó altre ahont esbravar tot lo
calor de passió que tancan dins de l'esperit mentres dirigeixen los
propis negocis ó viuhen tranquilament la vida ordinaria. Son com las
criaturas: volen un' hora d'esbarjo y una joguina pera trencar, si
tant convé.
--Totas vostés diuhen lo meteix.
--Per que es un fet qu' hem observat ja apenas tenim nuvi. Y si nó,
míriho vosté meteix: l'un es jugador, l'altre conquistador, á
l'altre li agrada la cassa, al altre pescar, quí s'entrega á la
disbáuixa, als cavalls, á las artistas, molts á la política ó á las
aventuras de la guerra apenas se mou una mosca. No se'n trobará un
per remey, que 's contenti com nosaltres ab los quefers ordinaris
de la casa. Per que 'ls més quiets, ó farán versos sense ser
poetas, ó máquinas sense ser enginyers, ó, y aquestos son los
pitjors, tot essent los més mansos, se ficarán per la cuyna y
xifrarán la seva vanitat en fer guisots. Cap de vostés la xifra en
ser un bon pare de familia ó una celebritat en la carrera
escullida. Si de cas ho son, ho desdenyan, ó, quan ménos, més los
afalaga l'admiració que causan per sos vicis ó puerils
entreteniments. No vull dir que vosté 's dediqui á la política, ja
que no hi té inclinació, ni crech, per altra part, qu' ho conseguís
lo seu papá, dat lo modo de pensar de vosté... per que... ¿m' ho
deixa dir?... també tinch als homens per tossudets...
L' Albert sonrigué, y ab un lleuger cop de cap, afirmá per
galantería.
--Nó; lluny de recomanarli aixó, que no sé si es carrera, peró sí font
de torment per las pobres mullers, ajudaria jo meteixa á tréureli
del cap per mica de fé que tingués en conseguirho. Peró crech, sí,
que vosté, are qu' es jove, ha d'espolsarse de sobre aquest
pessimisme, aquesta hipocondría que 'l rosega, y obrir 'ls ulls á
un horisó més rosat, més lluhent. Y en fí, quí 'm fá sermonejar, á
mí que no serveixo per predicador, y, sobre tot, quan la naturalesa
y alguna altra filla d'Eva bé prou que s'encarregarán de curarlo
més ó ménos tart? A propósit
¿quí sab si la Montserrateta?... Avuy he reparat...
Un gran truch en la porta del carrer, ofegá en los llavis de l'Albert
una exclamació ingénua. Los dos interlocutors restaren callats,
esperant, fins que la cambrera entrá ab un telégrama clos, endressat
al gobernador.
--Que li portin al cassino --feu Da. Isabel.
Y aixecantse, abandoná la saleta pera dar una mirada á sos fillets que
dormian com dos ángels.
L' Albert seguí en sa butaca, pensatiu y confós. Es veritat que tenia
prou franquesa ab Da. Isabel pera confiarli secrets de major
importancia; mes "¿per qué parlarli avuy ab tal foch d'una senzilla
sospita, y ferli tan negra pintura de lo que 'l seu marit y 'l meu
pobre pare professan ab tal entussiasme?" L' Albert pressentía
que 'ls temors exposats no eran pas la veritable causa de son
malestar. Més encertava, potser, atribuhintla á certa conmiseració
may sentida envers aquella dama, que li havian obert al cor las
mesquinas murmuracions sorpresas aquell matí á casa Montellá. Peró
conseqüent en son propósit de menysprear las mesquinesas de
l'ignorancia y de la malicia estúpida, s'avergonyia de regoneixer
que 'l ferissin tan. Sa propensió al análisis, esmolada y encare
viciada en las aulas de la facultat de Dret, l'empenyía á més enllá
pera trobar la clau d'aquell enigma psíquich. Al llansarse á
cercarla, veya á la rahó en pugna ab la conciencia. Mentres la
primera li esplicava l'horror d'aquella conversa presentantla com
revelació infalible del estat social de Vilaniu, certament bén trist
pera qui sentia sols generositat, espansió y altesa de miras; la
conciencia l'acusava de pendrer com propia l'ofensa dirigida á qui
certament no necessitava la defensa d'ell. Confós y roig lo posá
aquesta veu interior, més confós encare, quan notá que la derrera y
senzillíssima broma li havia ferit l'orella com una injusticia.
Y roig lo trobá encare Da. Isabel, al apareixer novament á la saleta,
portant en sos ulls aquella explendorosa joya de mare felís qu'acaba
de contemplar á l'ignocencia en dols repós.
L' Albert no gosá mirarla. Fingint jugar ab una borla de la butaca,
espremia interiorment lo disgust que li causava aquella veu irritant
de la conciencia qu' ell tractava d'ofegar ab totas sas forsas.
--Encare está capficat? --feu ingénuament la Galcerán, deixantse caure
en un balancí, ab franch deixament.
L' Albert no pogué dominar un sobressalt. "¿Es que 'm llegeix
l'interior?" Y més roig qu' avans, se posá sobre sí, responent en veu
forsadament tranquila:
--De qué vol que ho estiga? Alló era pera conversar, res més.
--Donchs parlém d'altras cosas; escolti: vol venir demá á la Mayola?
--A la Mayola? --repetí ell, pera tindre més temps de pensar la
resposta.
--Sí, aném á ensenyarla al papá y á en Dominguez.
L' Albert s'excusá ab pretestos fútils. Da. Isabel, sense pararse á
cercar la causa d'aquella negativa, las emprengué, segons sa costum,
pel to de la broma.
--Com vosté vulga. Ja comprench qu' ab lo despaig obert, rodejat de
plets y causas, no pot perdre un dia.
--Que cruel es ab mí --feu lo jove advocat, esforsantse en amorosir
l'agror de la veu.
Da. Isabel esclafí una rialla.
Hi havia tot sovint entre ells dos escaramussas per l'estil, derivadas
aixís de l'oposició de temperament com de la diferencia d'edat. Da.
Isabel, alegre y l'Albert, concirós, s'avenian, s'ajuntavan y en cert
modo 's completavan, com la llum y l'ombra, sense esfors ni
violencia. Peró la major edat y potser lo major caudal d'experiencia
de la vida que tenia ella motivavan que Da. Isabel no pogués mirar á
l'Albert sinó com un noy aventatjat que li feya la gracia d'un fill,
d'un germá jovenet, ple d'infantívolas cabórias y d'entristiments
estemporanis. L' Albert li llegia en los ulls, en l'accent, y sols
per la por de caure més en ridícol lograva enfrenar la branzida de sa
fina susceptibilitat de jove que l'hauria llansat cegament dins
l'emboscada. En aquets casos optava per callar. Per fí, l'enjogassada
dama, mitj penedida, mitj tocada de compassió d'haverlo apurat, solia
fer lo que se'n diu girar full... Aixó sí, pera tornar á riure al cap
d'una estona.
--Vaja, Albertet, vinga, home, vinga. Demá mitj Vilaniu será á fòra, y
no es encare dia d'empendre res.
No havia pogut contestar l'Albert, quan un nou truch retrunyí per la
volta de l'escala y 's sentiren grinyolar las frontissas del feixuch
portal. Mitj minut després, entravan en la saleta 'ls tres senyors de
la casa, l'alcalde de la vila y D. Ramon. En havent saludat, lo
gobernador, D. Pau y l'alcalde s'encaminaren al primer pis. Lo
general y D. Ramon se deixaren caure en las butacas ab semblant de
malhumor.
--¿Qué passa? --preguntá Da. Isabel-- Sembla que vingan capficats.
--Res... quatre perdularis qu' han tingut lo mal gust d'aixecarse.
¡Llástima de balas!
--Lo de sempre, general: aquest país está deixat de la má de Déu. ¿Sab
lo que falta á Espanya? Un bon sabre --feu D. Ramon, bermell com lo
foch.-- Jo no sé en Narvaez com s'es tornat.
--Sí, sí, palo, palo --refermá 'l general, tot amoixantse 'l mostatxo.
Si jo fos poder ja ho veuriam.
--Bé; pero ahont ha sigut aixó? --preguntaren los oyents.
--En aquesta mateixa provincia.
--Valgam Deu, que may poguém tenir tranquilitat! --exclamá la
senyora.
--Y es cosa de consideració? --interposá l'Albert.
--Ca! --exclamá 'l general-- Si á mí 'm deixessen fer, ho acabava ab
quatre balas.
--Peró, pe 'l prompte, ja tením en dansa al senyor gobernador, ja no
pot dormir aquí --afegí, ab condolida veu, D. Ramon, cada volta més
plé d'enuig.
--Cóm! --saltá Da. Isabel-- ¿en aquestas horas se'n anirá?
--No té més remey --replicá 'l general, ab tó sentenciòs-- y 'l teu
marit també.
Da. Isabel no pogué ocultar una desagradable sorpresa.
--Dona --feu lo primer ab tó paternal-- es just que l'acompanyi.
--Peró qu' esperin á demá.
--Nó; aquestas cosas no admeten dilacions.
--Llavors la cosa es séria?
--No es séria, peró podria posarshi.
--Qu' esperin, donchs, á que s'hi posi, ó al menos á marxar ab claror
de dia. Varem arribar ahir y en Dominguez avuy meteix; no han
dormit, han d'estar capolats. De nits, los camins son perillosos
sempre. ¡Quant més si hi ha alguna sublevació!
Da. Isabel parlava cada volta ab més foch. Son pare no ho deixá de
coneixer y, ab lo desitj de calmarla, afegí que D. Pau s'hi empenyava
per un deber de companyerisme, y fins per un rampell de patriotisme
altament laudable; que 'l camí no oferia cap mena de perill
perque 'ls sublevats eran pe'l cantó de Cimdecorbs; que ja, desitjós
d'estalviar á sa filla aquell disgust, s'havia ofert ell en persona á
anar ab lo gobernador...
--Ah! nó --saltá Da. Isabel, tota resolta-- ni ell, ni tu, papá. ¿Per
qué no l'acompanya l'alcalde?
--Peró sigas rahonable, filla. ¿Quinas sortidas teniu las donas? En
moments aixís, las autoritats no poden abandonar las poblacions.
--Peró --saltá D. Ramon-- si lo mellor fora que m' hi deixessen anar á
mí, com ja proposava. Ja saben que m' hi ofereixo de bon grat.
--Cap de vostés --interposá l'Albert.-- Ja l'acompanyaré jo.
La joya esclatá en lo semblant del vell Merly. A la fi, son fill no
negava la sanch, comensava á sentir entussiasmes polítichs, á
compendre la seva missió á Vilaniu. "Per aqui, per aqui s'arriba á
diputat, á ministre." Ja 'l tenia encarrilat.
Heus'aqui lo que l'Albert llegí tot desseguit en los ulls de son pare,
y heus'aqui ja 'l jove penedit d'haverse ofert. Qu' interpretessen
aixís son acte de generositat lo mortificava com si tractessen de
rebaixarlo. Peró no era l'Albert tan fluix de carácter que sabés
retirar la paráula llansada á volar. Per aixó insistí, manifestant
tan ferm propósit, que s'aixecá y eixí corrents cap á casa seva á
mudarse d'una esgarrapada.
Mentrestant, consumia á Da. Isabel un tal neguit que, en sentint á son
espós despedirse del alcalde, corregué á trobarlo.
Marit y muller entraren en llur dormitori inmediat al dels nens. D.
Pau portava una esperma á la má, qu' illuminava escassament
l'espayosa pessa. Grans armaris de noguera, cadiras de brassos
entapissadas y un gran trémol s'encauhavan en l'ombra, arrenglerats
per las parets, ab l'imponent magestat dels colossos assiris. Las
pinturas del alt sostre desapareixian sota un vel gris, y 'l llit de
matrimoni, ab sos llarchs cortinatges, s'ovirava entre la fosquedat
de l'alcova com un túmbol.
Da. Isabel deixá que son marit posés lo llum demunt del tocador y, en
veyentli obrir un calaix, més ab to de prech que de recriminació,
preguntá:
--Ahont vas, Galcerán?
--No t' ho ha dit lo papá? A acompanyar á en Dominguez.
Da. Isabel relliscá en un diván y, sofocant sa agitació, lo cap
reposant en lo palmell de la ma dreta, cercava 'l mot més dols pera
arribar al cor de son marit, mentres aquest obria y tancava calaixos,
movent d'una banda á l'altra sa corpulent persona, fent preparatius
de viatge ab la major indiferencia. Després d'una breu páusa, Da.
Isabel continuá:
--Galcerán, fill, es de nits, me farás estar ab angúnia.
D. Pau girá lleument lo cap ab estranyesa y respongué fredament:
--Tonta serás! Ja tenim lluna, coneixes el camí y sabs que no hi há
perill.
--Peró ¿qué os costaria esperar tres ó quatre horas? De dia, en
Dominguez se'n podria anar sol.
--Vaja, vés si 'm trobas la cartera. No t' hi fiquis en aquestas
cosas, no t' hi fiquis, que las donas no hi enteneu res --feu D.
Pau, ja sens girar lo cap y donant á la veu un to un xich
pedagógich.
Da. Isabel s'aixecá, doná duas ó tres passas en fals y, per fi,
allargant los brassos, se llansá al coll de son marit, omplintlo de
sorpresa.
--¿Qué fas? ¿qué tens?
--No t' enfadis, no t' enfadis y t' ho diré.
D. Pau, encare tot estranyat, l'apartá suaument y, agafantla per las
mans, respongué:
--No m' enfadaré, digas, qué significa aixó?... Peró no 'm fassis
perdre temps qu' aném depressa.
--Donchs bé, no busquis res, no arreglis res; ja está convingut qui
acompanyará al gobernador.
--Sí, jo --feu resoltament, lo marit, encare somrisent.
Da. Isabel rodá 'l cap pera endolsir més la negació.
--Donchs quí?
--L' Albert.
--L' Albertet! --repetí sorprés D. Pau, desfentse ja de sa muller.--
Aném, dona, no sigas criatura. Lo gobernador no vol, en aquets
moments, un company, sinó un confident, un consultor; no 'm
necessita pe'l camí sinó á ciutat. ¿Te creus que jo volia
acompanyarlo pera ferli costat com si tingués por? Ja té la
guardia-civil á sas ordres. Si ell pogués presumir tal cosa, ja no
m' hauria proposat acompanyarlo per no posarme en ridícol als seus
ulls. No sigas criatura; hi aniré jo y ningú més.
Y dit aixó, doná una gran estrebada á la campaneta que 's sentí
dringar nerviosa y trista, allá, en las fosquedats d'un llarch
corredor.