d'ella gaudian, per primera vegada al dia, de la llibertat d'estar
sols. Havian ja sopat, y estavan llavors assaborint las dolcesas de
l'intimitat lliure de trabas, indolentment asseguts en las butacas de
la saleta de confiansa. Inmediata al menjador, era aquesta una pessa
de bonas proporcions, á la qual, anys há, havia dispensat aquella
família especials preferencias. No reunia certamen la riquesa y
grandiositat del primer pis, peró superava á aquest en comoditats y,
sense esser model d'elegancia, entonava mellor ab nostre sigle.
Pera habitar las espayosas y altíssimas salas d'aquell pis calia una
nombrosa família. Las veus hi ressonavan; si s'hi entrava de nit ab
llum, lluny d'aclarirlas, servia aqueix pera escamparhi ombras
antipáticas que desperfilant los cossos d'hont partian, s'extenian
pe 'l trespol, per las parets, pe 'ls sostres, en formas fantásticas,
gegantinas, esfiligarsadas; ombras que bellugavan, creixian,
s'aixamplavan, se reduhian ó esqueixavan á la tremolor del llum; qu'
allí descantellavan horriblement un busto de marbre, més ensá robavan
un mirall, enmascaravan una galta d'un retrato, retiravan una
cortina, partian una cornucopia, amagavan una táula, mitj trabucavan
un tamburet, y, á l'interposició d'un moviment de má, aixecavan per
parets y sostres tot un vol pahorós d'aucellots negres que feya
aturar lo pas ab sobressalt. Després, á l'hivern, lo fret se
possessionava d'ellas ab tal imperi qu' ho gelava tot. Gelava l'oli
dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa
hora, com avassallats per la mort, ó heralts d'una eternitat
anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras,
los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d'encéndrehi res;
una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als
ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la
blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d'un, espeternegava
la llenya y, després d'extendre demunt d'ella un agramant de dauradas
guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.
Nó, ni D. Joseph ni D. Pau, mentres foren sols, volgueren estatjarse
en aquellas habitacions. La major part de l'any las tenian tancadas,
convertidas en una especie de museu, de palau encantat, que, quan
s'obria pera allotjarhi algun general de columna ó celebrarhi alguna
solemnitat, rebia á sos visitants ab cruiximents de fustas, ab petits
esllavissaments de crostas de pintura ó d'or, com si 'l geni de la
quietut que las habitava 's deixondís removent la terrosa cabellera y
estirant sos adormits ossos. Si ocorria una necessitat qualsevol, la
Queta, l'antiga guardiana d'aquell casal, no volia pujarhi sola.
Ademés d'aquells cruiximents y del joch pahorós d'ombras, gelavan son
esperit las miradas, que també, á las oscilacions de la llum,
semblavan cobrar moviment, dels grans retratos sobre fondo fosch
penjats en las parets. S' hi feya acompanyar per en Llebreta, ó no hi
pujava, ni tant sols ab lo gos, perque aquest solia pararse devant de
l'alta porta, ensumava, mirava un xich en dins y emprenia retirada,
arrossegant la cúa, escalas avall, tot lo qual feya suscitar encare
més recels á l'esporuguida criada. La meteixa Da. Isabel, qu' ab sos
fills y criats duya tot un alegre formiguer de vida per' esvahir
d'aquellas salas l'alé de mort, s'havia també refusat á habitarlas lo
primer estiu, com possehida de certa superstició secreta de que no 's
donava compte prou clar. L' entressol era prou gran pera hostatjarlos
á tots, y s'instalava en ell y seguia dispensant á la saleta las
preferencias dels demés. Gracias, donchs, á aquella especie de consol
qu' esmersava sobre tots los Galceráns, era, l'esmentada saleta, la
pessa més contemplada de tot aquell casal. L' agrahiment --no pot
creures que fos l'egoisme-- havia portat allí lámparas bonicas de
bronzo, miralls, quadrets al oli de firmas espanyolas, catalanas, que
D. Pau ó Da. Isabel compravan desde Barcelona ó Madrid, pensant en
ella. Hi anavan á fer cap també escribanias, canalobres, placas ó
lápidas de bronze, de plata, que 'l diputat devia á l'agrahiment de
sos protegits. Y escampats per demunt de la xemeneya, de las tauletas
maquejadas del pianino, ó del petit escriptori-llibreria de donya
Isabel, á la vegada que distreyan agradosament la vista, inflavan de
satisfacció l'esperit dels donadors.
--Oh, don Pau es agrahit, mira com fa lluhir los nostres regalos! --Y
al peu de tot aquell aixám de recorts y joguinas, plenas de
lluhentors y curvas graciosas, ab que mimavan la manyagona saleta,
s'extenian sofanets, butacas capitonadas y cadiras de diversas
formas que 'l torp de la moda arrambava allí, mitj desllustradas,
després d'escombrarlas de la casa de Barcelona. Mes, l'agrahida
saleta las hi obria la porta y, ab la llum de sos ulls bondadosos,
semblava que 'ls embarnissava de nou, que 'ls renovava y tornava
l'elegancia allá baix perduda. Ben mirat, no era més que la noya
del masover á la que anavan á parar las joguinas dels senyorets, un
cop cansats d'ellas; peró la nena era neteta, manyosa pera ferhi
enlluhernar á sas vehinas. Y quan se trobava ab sos amos devant,
semblava dírloshi: "mireu si cuydo bé 'ls vostres recorts, miréu si
soch agrahida." Ells corresponian á las sevas bondats, fentli
companyía la major part del temps, fentla testimoni de las
expansions més íntimas, confidenta ben volguda dels secrets de
l'amistat, algunas voltas de suspirs retinguts á fóra.
Dins d'aquesta saleta s'estavan Da. Isabel y aquells tres homens
públichs, aquestos vestits de negre, fumant, aquella ab una bata
blanca de jaconar, tots rihent, parlant ab lo tó placévol de la major
confiansa, quan s'hi presentaren D. Ramon y son fill. Una lámpara de
petroli ab la llum velada per un gran globo de crestall raspat
sobre 'l qual s'aplacava un filat de crochet, illuminava apenas
l'escena.
--Hola, vostés ja venen per anar al ball! --digué D. Pau ab tó amistós
y la veu plena d'aquell ressó d'allarga vocals que té la joya.
--Peró Jesús! y cóm vé l'Albert! ¡Qué li ha passat, Deu meu! --exclamá
Da. Isabel, aixecantse ab un moviment sech de persona nerviosa y
atrafegantse en cercar un respall dins de la tauleta de cusir. Tots
los demés miraren al jove ab no menys interés.
--Ha caygut. Ja ho veuhen quin jovent corre. Los vells aném drets y
forts y, ells á cada pas ensopegan --feu D. Ramon, buscant debades
aprobació á son enrahonament apassionat, entre aquella gent de
mon.
--¿S' ha fet mal?
--Nó, gracias á Deu.
--Donchs no val la pena.
Res com aquest fallo de D. Pau podia escampar lo malhumor del vell
Merly. ¿No ho perdonava son ídol? Donchs ja estava tranquil; ja,
familiarment repanxigat dintre un gran silló, ab lo pit de la camisa
bombat y cavalcant en lo gran sech que li formava son ventre de bola,
garlava al costat del gobernador, mentres donya Isabel, ab lo respall
á la má, batallava ab l'Albert perque no 's volia deixar respallar
per ella.
--¿Qué no ho veu, don Ramon? Sempre batussas, sempre están com gat y
gos
--deya l'hereu Galcerán.
Y Da. Isabel, perduda la partida, enfonzada altra volta en la
causeuse,
's divertía observant la confusió que dominava al jove. Perque,
realment, l'Albert estava com avergonyit. Lo fibló del ridícol
atravessá sa ben trempada corassa; tota la confiansa que tenia
l'Albert ab aquella familia no era bastant á deixarlo satisfet del
paper qu' estava fent.
--¡Válgam Deu, lo pare quinas cosas té! --pensava, tot respallantse ab
las menors inflexions possibles y girant la cara cap algun recó
pera amagar son sofocament.
--¿Sab qué pensava, don Ramon? Que no haventse fet mal de veras, me'n
alegro de la cayguda del Albert, del esquins del pantalon.
--Ah, ja l'ha vist? --cridá l'Albert.
--Perque escarmenti, eh? Jo també --feu lo pare ab cops sechs de veu.
--No, senyor --respongué suaument la dama-- Perque aixís, mentres
vostés serán al ball, jo 'm quedaré bén acompanyada.
--Y quinas cosas li deixa dir don Pau á la seva senyora! --exclamá
bonament, lo pare.
L' Albert, ja respallat, y posantse instintivament la má sobre
l'esquins del pantalon, sonreya desde son seti un xich apartat dels
demés, dihent:
--Donya Isabel está sempre més bona ab mí de lo que mereixo.
--¿Qué diu, senyor Merly? Vosté no sab com s'estiman aquest parell. N'
hi há pera estarne gelós --respongué, entre rialla y rialla, 'l
marit.
Y després, com si hagués atravessat per sa pensa 'l malevol desitj de
mortificar á l'Albert á qui estimava de veras:
--Suposo que no voldrás probarte uns pantalons meus; t' estarian
llarchs, t' estarian amples... ¿no es veritat?
--Já, já, já! --feren tots, inclús lo pare, midant ab los ulls á un y
altre, y posant en una situació ridícola al pobre Albert quí,
d'aquella comparació, resultava gayre bé petit, sens esserho.
--Nó, no ho vull pas. Me quedaria sola, sense tan bona companyia
--interposá Da. Isabel.
--Senyors, tingan pietat de mí tots plegats --exclamá l'Albert en veu
forsadament cómica, desitjós de dissimular l'enuig que d'ell
s'apoderava.
--Bé, donchs, ¿qué no hi aném? --feu don Ramon.
--No més á darhi un tom, eh? --digué 'l gobernador, aixecantse de la
cadira ab una violenta dominació de brassos. Y afegí á mitja
veu-- ¡Ves qui 'ls feya convidarnos!
--¡Y tal! --exclamaren á duo D. Pau y son sogre.
--Aquí, are, ab aquesta fresqueta, la plassa tan tranquila, la
remoreta dels arbres... --tornava 'l gobernador, ab ayre
emperesit.
--Y es una vegada al any! --oposava l'animat D. Ramon.-- ¿Y vosté,
donya Isabel, no vol acompanyarnos, no s'anima?
--Estich molt cansada, molt cruixida, no he tingut humor de vestirme.
Ja ho he dit á en Galcerán: los esperaré llevada, potser fent
alguna bacayneta y tot, devant del seu fill; no tinch ganas de
moure'm.
--Ja comprench que s'avingan tant ab lo meu fill. Si tenen los
mateixos gustos, la mateixa recansa! Avuy es la festa major y, si
no l'animém los de la vila, quí l'animará? Mirin, jo, vell y tot,
trech fabas d'olla!
### IX
La veritat es que no calian los esforsos de don Ramon. Lo ball
d'aquesta nit era digne final de la diada, y encare avuy se cita á
Vilaniu com lo fet més assenyalat del cassino. Y á fé qu', á primera
hora, gran part dels socis no ho esperavan aixís; perque si bé era
veritat qu' allá á quarts d'onze havian anat compareixent caps de
familia y jovenetes de las que més lluhirian lo ball, afirmant que
las de casa no hi faltarian, tothom reparava que guaytavan al saló
mitjhora há encés, ab los músichs en son lloch, peró buyt encare, y
s'en entornavan dissimuladament sense reapareixer.
Tres jovenets del primer vol, un d'ells lo noy Marqués, únichs que
passejavan pe 'l llargarut saló dant lo tom á la filera de columnas
que
'l partia pe 'l mitj, observavan ansiosos aquell va y vé, y declamavan
amargament contra la bestial pretensió que tenian las senyoras de
Vilaniu de no esser las primeras en comparéixer als balls.
--Vés com ho arreglas aixó, si totas pensan aixís? Unas ó altras han
d'esser las primeras.
--Quinas ximplesas! Després diuhen qu' als balls d'aquí no s'hi pot
anar perque se'n surt massa tart.
--Oy! A casa no 'm volian deixar vindre per aixó --esclamá en
Marqués.
--Es clar, home, es clar! Ni á mí, ni á mí --respongueren á duo sos
companys.
Peró en mitj de llurs amarguras, la caritativa esperansa 'ls sostenia,
y, de tant en tant, entravan per las salas de café y pe 'l billar á
reforsar los ánims cayguts, repetint las promesas arrancadas aquella
tarde á las fillas, á las mares, fins als pares meteixos. Després
tornavan á la sala, despertavan al clarinet que s'adormia, procuravan
animar als violins, al contrabaix, al cornetí, al bútzem,
demanántloshi que toquessen l'introducció com á reclám segur. Y
emprenian altra volta llur passeig, acorats de veure buydas, encare,
las otomanas y cadiras, estirantse 'ls punys de la camisa á cada
ombra que guaytava per la porta, y allargant, com los pollastres quan
s'ennuegan, sos caps cantalluts y empastifats d'oli.
A la fi 's resolgué á entrarhi una comitiva de forasteras y, rompent
lo glas, comparegueren de sobte senyoras y menestralas á desdir,
sense que ningú pogués esbrinar com corregué tan depressa la nova
d'haverhi arribat las primeras concorrents.
No trigaren á comparéixer també las rivals de Da. Isabel ab llurs
marits y D. Tomás Riudabets. Aquest, ab son frach de saten blau y
botons daurats, del any quaranta, son coll de punxagudas tirillas, la
seva armilla escotada y son pantalon color de pansa de xafagosa
estretor. Aixís lo pubill com en Rodón cuytaren á amagarse en la sala
del tresillo per temor de toparse ab D. Pau y 'l gobernador, als
quals no volian veure. Peró aquellas donas feren sa entrada triomfal,
atravessant la sala agafadas una á cada bras del bon Tomaset.
Ja son aquí las Ocas, digueren varias, veus envejosas. Mes, quina
gloria pe 'l revellit dandy! Ab quin afany no hauria anat saludant á
un cantó y altre, com feyan abdúas amigas, si 'l temor d'ensopegar ab
las sedosas y llargas faldas que 'l duyan com embolcallat en un núvol
fins á genoll, no l'hagués fet caminar esporuguit! Per gran sórt lo
trajecte era breu. Sota la tribuna de l'orquesta, especie d'eixideta
postissa que penjava de la paret, hi havia una otomana, buyda encare,
hont pogueren asseures aquellas damas. L' home respirá y en sos ulls
lluhí ben prompte 'l foch de la satisfacció que en son cor cremava.
--Veig que 'ls Galceráns no hi son encare! --digué Da. Mercé, tot
clohentse un brassalet que la gruixaria de son bras li desclohia
sovint.
--Nó --respongué D. Tomás-- Ja ho he preguntat allí fóra, al entrar.
--Oh, la gent del gran tó!... --feu la pubilla.
Y tots seguiren per una estona estirantse 'ls llassos, arreglantse 'ls
caps, aplanantse plechs de roba y recargolant lo cos fins á trobar la
posa convenient.
En aquell moment desembocavan al carrer Major, per la cantonada del de
Santa María, los personatjes de casa Galcerán.
Lo gobernador preguntá hont era 'l cassino.
--Aquí, á duas passas ¿veu? --respongué 'l vell Merly, apuntant ab lo
bastó.
Y 'l gobernador sentí llavors la cridanera veu d'un cornetí ressonar
per las soletats del condormit carrer, y vejé destacar, entre la
negror de las casas, la resplandor de tres balcons oberts de bat á
bat, qu' atravessant llargas cortinas de punt, rebotia als frontis
del devant com blancalls de llanterna mágica, dins dels quals ombras
humanas d'esborrat perfil se removian, ballavan sens parar. Assi y
allá, en algun qu' altre balcó de las vehinas casas, deixant filtrar
la vista per la fónica escletxa qu' obrian veus temorosas, se
descobrian, desde 'l carrer, grupos de personas qu' aguaytavan qui
anava al ball. Y al entorn del rombo lluminós qu' extenia á terra la
portalada del cassino, posats alerta per las catxetas del improvisat
porter, duas fileras de xicots contemplavan als afortunats qu'
atravessavan aquell brancal.
--Ja hi som --digué 'l vell Merly.
Y ell al devant, s'internaren los quatre personatges per aquell portal
de sostre elevat, pobrement iluminat per un fanal xinesch, hont s'hi
llegia: _La Vilaniuense_, emprenent per una porta xata, de vestiment
barroch, la retorsuda escala ab balaustrada de fusta doblement
vorejada per testos de tuyas y mirambells.
La comissió d'obsequis, tan criticada per las senyoras, de las quals
no s'havia cuydat gens ni mica, desempenyá llavors admirablement son
paper. Lo guayte que tenia en un balcó del segon pis fou amatent á
avisarla. La comissió baixá fins al segon replá de l'escala á rebre á
aquells personatges y compartirse de dos en dos la missió d'obsequiar
á cada un d'ells. Don Ramon, per lo vist, no era mereixedor de aytals
obsequis y quedá enderrera, sens companys.
--Ja son aquí, ja son aquí! --pronunciaren sis ó set veus escampadas.
La nova volá per totas las salas y recons, se feu repetir per tots
los llavis, y mentres paralisava las camas á uns balladors ó feya
perdre 'l compás á altres, posava en renou á tota la concurrencia
del café y de las pessas més secundarias del cassino. Las portas
que davan al recibidor quedaren en un instant embussadas pel gran
nombre de socis que la curiositat hi abocava. Y, quan los convidats
foren á dalt, la comissió d'obsequis se vejé bén aviat desbancada
pel president del cassino, per l'Alcalde y per la gent de figura
del partit moderat que s'abalansá á saludarlos.
D. Pau y 'l gobernador anavan esmersant rialletas, exclamacions de
fingida alegria, estrenyent mans á dojo, y repartint copets
d'espatllas ab respostas trencadas: "Bé y vos?"-- "Sí, home,
sí" --"Vostés son tan amables..."-- "No podiam pas
faltarhi." --"Ja'ns veurém, eh?" --"Sí, es lo meu sogre." --"Gracias,
gracias." --"D'aquí á després."
Mentrestant, la comissió y 'ls amichs, com si s'engelosissen de las
manifestacions agenas, s'encastavan al entorn dels convidats y 'ls
empenyian cap á la sala café, camí de la secretaría, trencant
llassadas de mans, posantlos en prempsa entre ells qu' anavan derrera
y l'atapahit grupo que s'abocava á la porta, promovent trángul y
remolins, sens donar materialment temps á l'educació ni al respecte
pera obrir sos carrers de caps afilerats que s'inclinan com las
palmas. La música havia parat en lo saló, y la maror de las conversas
venia d'allí, crescuda encare, per las veus discordants dels que
s'empenyavan en atravessar la llarga corrúa d'homens que s'havia
apilat á la porta.
--¿Ahont ens portéu, ahont ens voléu fer anar? --preguntá D. Pau,
entregirantse y allargant penosament lo bras pera tocar l'espatlla
del president á qui endressava la pregunta.
--A la secretaría --respongué aquest.-- No volen pendre alguna cosa?
--Qu' es cas d'aixó! Si acabém de sopar... Aném, aném á la sala de
ball.
--Deixi fer, deixi fer --replicá 'l president, mitj enlayrat per las
onadas d'aquell estret procelós.
Per fí, l'estret se passá. A glopadas aná espargintse la gent per la
sala café, y aquells personatges pogueren caminar ab llibertat, fins
á la secretaría, tot torcantse ab dalé la suhor que 'ls amarava 'l
rostre.
La secretaría, sala de juntas y de lectura, que de tot aixó servia
aquella pessa, la més retirada y deslluhida de la casa, ostentava
llavors una táula llargaruda, parada ab estovallas, copas, ampollas y
platets de postres, afilerats al entorn d'un monument de massapá
ensucrat, adornat ab banderetas y rodejat de confituras, ab las quals
s'enganxavan las fullas que 'l calor de las espermas anava desprenent
de dos poms de flors tan grossos com esbullats.
--Qué van á fer, qué van á fer? --exclamá 'l gobernador, aixecant la
veu.
--Pendrán alguna cosa --respongueren tres ó quatre.
--Aixó nó, de cap manera.
Y arreu, tot baixet, á D. Pau que tenia al costat, afegí 'l
gobernador:
--Aquesta es pitjor que la del matí.
--Esperis, esperis. Jo crech qu' haurém de fugir y tot.
Y mentres s'encreuhavan aquestas paraulas, ja un mosso, ab lo tovalló
al coll, anava fent petar ampollas qu' era un gust.
La tafanería y l'enveja retenian, mentrestant, als homens fòra de la
sala de ball, formant rotllets per las demés pessas, hont se
critiquejava á la junta, 's reya de la comissió d'obsequis ó 's
discutia l'oportunitat de festejar á autoritats de determinat color
polítich, á representants d'un gobern odiós, dins d'una societat hont
hi havia gent de tots los partits. Las discussions anavan prenent
color polítich, arreu se feyan personals y 'ls contendents se ferian
y enemistavan mútuament per lo que no valia la pena.
En la sala de ball regnava la major espectació. Las senyoras,
arrengleradas en doble filera de cadiras y divans, estavan anguniosas
de no poder traure 'l cap per allá fòra d'hont venia 'l sorollós
mormoll d'acaloradas conversas, barrejat ab sofocants alenadas de
tabaco que carregavan l'atmósfera y ablanian las espermas ab sa
creixent calor. L' orquesta havia tocat ja per duas vegadas la senyal
de rigodón; peró sols tres ó quatre xitxarel·los d'aquells qu' havian
de retirar dejorn s'havian cuydat de formar quadro. Tothom semblava
capficat per altres cosas diferents de la dansa. Las més de las
senyoras esperavan veure entrar á l'Isabel Galcerán, de qui no havian
sabut assegurar encare 'ls missatgers de la part femenina si havia
vingut. "Hi havia tanta gent apilotada al entrar ells, que era
impossible distingirho, las veus que corrian eran, per altra part,
contradictorias."
La Montserrateta 's migrava de no veure á l'Albert, y tot era fer
ulls. Peró las més acoradas eran las Ocas.
Per fí, en Riudabets las tragué de dubtes. Li costá arribar fins á la
secretaría per veureho ab sos propis ulls; mes, á la fí, lográ son
propósit.
--Ni ella, ni ell --digué á las rivals ab semblant desencaixat.
--Quí vol dir ell? --preguntá ab malicia Da. Mercé.
--L' Albertet... Y lo més estrany es que hi há 'l seu pare.
Abduas amigas culliren l'ingénua confessió del ignocent conco ab una
rialla tan forta que feu girar una munió de caps.
--Escolti, escolti, Tomaset --afegí, prompte, la pubilla-- ¿Per qué no
ha preguntat á D. Pau hont es l'Albert?
--Y calla, boja! --exclamá la de Rodón, tapantse la riallera cara ab
lo vano de plomas.
D. Tomás se posá roig, restá avergonyit com un xavalet sorprés en un
instant de inconscient candidesa. ¡Ell, ell, lo solter
recalcitrant, _el terror de los maridos_, que li deya 'l comandant
d'armas, ell havia necessitat una proba tan palesa! Adeu reputació de
vell vert, d'home temut! ¡Quin paper! quin paper més trist devant
d'aquellas damas!... devant de las futuras conquistas! No tenia sinó
un medi pera salvarse d'aquell naufragi: confessar quelcóm de més de
lo que sabia, mentint un xich y ab prou serenitat pera apareixer com
més astut de lo que realment era. Ho sabia per lo vell Merly: "fem
veure, donchs, qu' he sigut prou desvergonyit per arrancarho del
marit mateix."
--Ah _zahorí, zahorí!_
Cap de las duas entengué 'l mot y, encar que calladas, restaren
preguntant ab la vista.
D. Tomás las fixá ab ulls de traydoria, durant uns moments, y, arreu,
estirant la rialleta que de sos llavis brollava y abaixant sa vista,
feu:
--Donchs, sí; per ell mateix ho sé.
--Qué diu? --saltá la de Rodón-- Y ha sigut capás de preguntarho al
meteix don Pau? Uy qu' atrevit!
¡Uy qu' atrevit! Oh, l'exclamació més bén volguda d'en Tomaset! ¡Y que
bé, y que sonora y dolsa penetrá en son cor! Animat per ella, la
mentida prengué cos y color de veritat y forsa pera rejovenirlo y
enfortirli la veu al respondre ab triomfant aplom:
--Sí; y ell, ell meteix m' ha dit qu' era á casa seva ab donya
Isabel.
--Jesús, María, Joseph! --feren abdúas oyents.
--Y d'aixó s'admiran! --seguí ab igual aplom en Riudabets-- La gent
del gran mon no tenen empaig en fer confessions d'aquesta mena. Lo
marit creu, y creu bé, que la competencia acredita son bon gust.
--Vol callar! No digui semblants disbarats --interposá donya Mercé,
fingintse ruborisada.
--Tot se pot creure d'aqueixa gent --exclamá la pubilla-- Peró... y no
dóna cap excusa, cap explicació?...
--Ah, sí; naturalment, aixó sempre 's dú á punt. La d'avuy es molt
senzilla y bastant prosáica també; perque... ¿sab?... convé al
mateix temps posar en ridícol, no sía sinó pro fórmula, al rival:
l'Albert havia eixit de casa ab son pare pera vindre al ball, mes,
essent al carrer, ha caygut y s'ha estripat lo pantalon.
Y al arribar aquí, 'ls tres interlocutors esclafiren á riure d'una
manera estrepitosa.
Al sentir la rialla, Da. Rosa Montellá abandoná son lloch pera
ajuntars'ab las Ocas.
--Vés, vés qué diuhen, mamá.
--Qué passa, si 's pot saber? Veig qu' aquest senyor las fá riure
molt. Ja'n deu dir alguna de las sevas. Fa bé, Tomaset; ja que 'ls
joves no saben divertirse ballant, cal animarho un xich fent
brometa.
--Ca, res, res --feu D. Tomás, temerós d'escampar la nova que li
havian arrancat per sorpresa.